divendres, 26 de novembre del 2004

Estatut: article 1

Ara que la filologia ha esdevingut l’esport nacional, ara que tots parlem de llengües i de dialectes i ens alegrem per certificats i memoràndums, segur que molts estaran d’acord amb mi. Especialment els filòlegs ficats en política, que ja en són uns quants. És mentida que un Estatut o una Constitució siguin normes supremes: qualsevol llei tindrà sempre per damunt la veritable mare de tot, la clau que ens la fa intel·ligible. No hi ha llei sense llengua, no hi ha llengua sense gramàtica i no hi ha gramàtica sense diccionari. Per tant, il·lustres senyors ponents, article primer: “Aquest Estatut es regeix pel Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, versió 1995”. I aleshores sí que podem posar-nos a redactar.

Un diccionari és més que una eina: és un retrat precís. No és un simple llistat que pugui contenir paraules meravelloses com encaterinar-se (quin bé de Déu havia de ser aquesta tal Caterina!), sinó que també ajuda a entendre el que succeeix al nostre entorn i ens posa cada cosa exactament al seu lloc. Ens fa descobrir que no hi ha res d’intrínsecament dolent a ser un secretari o una secretària, i que la moda del col·laborador/a és d’una eufemística compassiva i enganyabadocs. També revela el diccionari que, ves per on, parlar dels moros no és cap insult (naturals de la part septentrional d’Àfrica, de cultura i llengua àrab o berber). I també que el matrimoni és la unió legítima d’un home i una dona, així que les apressades reformes d’ara no haurien de trobar l’oposició frontal de l’Església sinó de l’IEC. I que el català és la llengua romànica parlada als Països Catalans, sigui dit amb perdó del president Maragall.

Per orientar-se políticament, res com el diccionari. Avui manen arreu els socialistes: el socialisme és un sistema d’organització social segons el qual l’Estat té el control de les activitats econòmiques a fi que la cooperació substitueixi o eviti la competència, els guanys del treball siguin repartits equitativament, etc. Certament la socialdemocràcia ho matisaria, però si no
m’equivoco en aquest país els socialistes es fan dir socialistes i punt. El diccionari és molt savi. Ens aclareix els veritables objectius de Pujol i de Mas, que molts desitjaven conèixer obsessivament, quan defineix el nacionalisme com a ideologia o moviment polític centrat en l’existència o la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència. Ho volen més clar? També cal destacar que, en efecte, el sucursalisme existeix. No només existeix, sinó que és aquella actitud de dependència d’una organització d’una comunitat nacional respecte de centres de decisió exteriors: aquí, per a il·lustrar, hauria d’incloure fotos dels carrers Ferraz i Génova. Iniciativa maquilla el seu comunisme, que no necessita presentació, amb un socialisme sotmès a la mare natura. La definició de republicanisme ens du directament a la guillotina i, al contrari del que afirma en Carod-Rovira, ERC encaixa perfectament en la definició de partit nacionalista. Al diccionari em remeto.

El criteri que proposo per a l’article primer de l’Estatut té la virtut de poder ser extremadament conciliador: Pompeu Fabra legisla, el nom fa la cosa. Ja sé que cada diccionari té una càrrega ideològica pròpia, però es tracta d’eines fetes per estudiosos àmpliament reconeguts. I si bé el nostre diccionari conté una definició de nació que provocaria un rebrot en el crònic mal de panxa del president Maragall, seria bo que el senyor Zapatero (que diu que vol parlar d’això i de tot) hi fes també una ullada per saber a què juguem. Passarà que, quan anem a les Corts amb un Estatut que parli de nació catalana, allí el diccionari de la Real Academia els dirà una cosa i aquí ho entendrem de forma radicalment diferent. Segons nosaltres (l’IEC), nació és un concepte que ens porta literalment i directament a la plena sobirania. D’aquí, doncs, la màxima importància de l’article primer que reclamo. No fos cas que ens aprovessin l’Estatut i, un cop més, els intèrprets de tot plegat fossin només ells. Els eterns amos de la sucursal.

Publicat al diari AVUI. 26-11-2004

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada