dilluns, 27 de desembre de 2010

Peix al cove!


El primer que ha de fer CiU, si les majories o les conveniències a Madrid li ho permeten, és exigir que el TC suavitzi, modifiqui o matisi els criteris que emanen de la sentència sobre l'Estatut. Tal com sona. Un cop comprovat que no estem parlant de justícia ni de legalitat, sinó de política, i un cop observades les greus conseqüències que això pot tenir per al nostre dia a dia i per a la nostra identitat col·lectiva (ara en immersió lingüística, però vindran altres matèries), és fonamental que, abans de parlar de grans objectius, ens dediquem a salvar els mobles destrossats o destrossables. Tan aviat com es pugui.
Diguin-li com vulguin: entenc que “peix al cove” ha quedat antiquat com a terme, està mal connotat, conté un to despectiu. Diguem-li simplement influència, negociació, tant se val. No cal pretendre canviar la composició del TC, ni modificar la Constitució: només condicionar la jurisprudència d'un tribunal tan altament polititzat, en favor d'una interpretació més favorable de les nostres normes essencials. Si d'això han de derivar traspassos, o infraestructures, benvinguts siguin: però el que no podem permetre és que una bomba de rellotgeria quedi permanentment situada damunt de qualsevol cosa que fem o pretenguem fer com a país.
Fer el que dic no és incompatible, ni té gaire a veure, amb el dret a decidir o amb processos d'autodeterminació o amb raons sobiranistes: hem fet molta reflexió durant aquests últims anys, preguntes que ens havíem de fer (“què volem?”) arran del procés estatutari. Però han resultat ser molt més retòriques del que esperàvem: no hi ha resposta per part de l'Estat, si no és la porta als nassos. I, dins de Catalunya, la resposta és encara confusa: ni sabem el què, ni sabem les forces que tenim. Davant d'aquest silenciós empat, convé que algú es posi a fer coses. Productives. Amb resultats. Perdurables, tangibles. No és moment de menysprear peixos i coves, tot confrontant-los amb idees més “valentes” o més “preclares”. Aconseguir coses no ha de tornar a ser, mai més, sinònim d'“autonomisme”. Aconseguir coses, marcar algun gol, és justament el que ens falta des de fa massa temps.
Obtenir una policia pròpia (parlo de les últimes legislatures de Pujol) fou un procés que es desenvolupà completament a banda de les grans reflexions. Per entendre'ns, si amb el “peix al cove” d'aleshores avançàvem dues passes i en reculàvem una, el procés estatutari (tal com ha acabat) ens podria haver fet avançar una passa i recular-ne dues. Gràcies a aquest nou legislador suprem que es diu TC, la nova eina de moda per a escanyar-nos.
El repte d'Artur Mas és, com tothom sap, aconseguir un nou pacte fiscal. No es negociarà pas apel·lant a l'esperit de l'Estatut sinó exercint la força i la influència. És l'únic llenguatge que entenen. Tinguem en compte que, fins i tot si s'aconsegueix, després s'ha de poder garantir que no vindrà el TC a desvirtuar-ho i a xiular fora de joc.
Hem raonat i argumentat molt. Però ara és exercint el poder, condicionant el poder, tornant a fer realpolitik, musculant l'astúcia, que tornarem a fer algun camí en positiu. Peix al cove? Com li vulguin dir. Faves comptades, proposo jo.
Després de l'Estatut, que s'havia d'intentar (i que jo no descartaria que un dia es tornés a plantejar), ja sabem que no podem canviar Espanya i que, a més, Espanya encara pretén canviar-nos a nosaltres. Aquest llarg psicodrama el vam cloure advertint que volem ser reconeguts com el que som, i que en tot cas volem decidir el nostre futur. Baixa el teló. La trama se situa aquí, en aquests moments.
Segon acte: com progressar? A banda dels anhels i els somnis, vigents com sempre (el teló de fons, rere les muntanyes, marca uns horitzons brillants), com s'ho faran els nous protagonistes per a presentar algun resultat tangible? En economia, en infraestructures, en autogovern: els ho permetrem, o bé farem caricatures d'un peix i d'un cove, tot emetent comodíssimes insinuacions de covardia? És clar que hi ha els horitzons, però hem vist com les gasta l'Estat i hem vist fins on arriben les nostres pròpies forces. No vindrà l'arcàngel Gabriel a treure'ns de l'olla. Catalunya aviat tornarà a sortir a escena i haurà de prendre decisions greus, fer actes de sobirania. Sí. Però la via ja no serà la dels discursos i els balcons. Tot just assistim als primers dies de la revolució intel·ligent.

Publicat al diari Avui el 27 de desembre del 2010

dissabte, 18 de desembre de 2010

Nit de Santa Llúcia


“La música connecta amb el més enllà”
Entrevista de V. GAILLARD per al diari Avui

Advocat i gestor cultural, Jordi Cabré (Barcelona, 1974) ha conreat l'assaig i la novel·la amb obres com Rubik a les palpentes (finalista del Sant Jordi 2004) i El virus de la tristesa (premi Ciutat de Palma Llorenç de Vilallonga). És articulista d'El Punt i de l'Avui. A Després de Laura desvela el vessant fosc de la música.

En quin sentit pot ser malèfica la música?
He portat fins a les darreres conseqüències el poder que té la música per arrossegar l'auditori cap a diferents estats d'ànim. Els grecs ja van advertir que un tipus de música podia arribar a condicionar un govern i l'evolució de tota una comunitat. L'Església ha prohibit en el passat algunes formes musicals. Músics com Paganini han estat titllats de diabòlics. La música ens pot commoure, i ho pot fer per bé i per mal.

Per què Beethoven?
Perquè justament ens parla dels silencis. Més que qualsevol altre compositor, la seva personalitat fosca, insatisfeta, misteriosa, es traspua en la seva música. En la novel·la, és més interessant el que Beethoven calla que el que diu. Ell, que estava sord, intentava endevinar quina música sonava en aquell moment. En el llibre endevinem què hi ha darrere d'una obra inacabada de Beethoven.

Aquesta obra inacabada té un fonament històric?
És inventada a mitges. S'ha escrit moltes vegades que no coneixem el millor de Beethoven. Era un gran improvisador, però només coneixem el que va deixar escrit. Els estudiosos han parlat d'una hipotètica desena simfonia, jo parlo d'una sonata que va escriure i que tenia poders per connectar amb el món dels morts.

Quin paper té Laura en aquest triangle amorós?
El pianista d'enterraments s'enamora completament d'ella, una femme fatale, espectacular i fascinant. De la mateixa manera que la música ens pot commoure per bé i per mal, l'amor també ho fa. Laura és un amor perillós i duu el protagonista cap a uns misteris que no pot evitar. Laura l'arrossega com ho fa la música i, com en la música, no pot evitar -ho.

Com es connecta amb la història el mite d'Orfeu?
Orfeu va commoure els déus tocant la lira i va poder tornar la seva estimada al món dels vius. La música connecta amb el més enllà i pot ser una clau d'entrada al món dels morts. Beethoven ho sabia i el nostre personatge ho sabrà.

Publicada al diari Avui el 18 de desembre del 2010

Altres links:

http://nitdesantallucia.omnium.cat/ca/noticia/omnium-clou-la-60-nit-de-santa-llucia-festa-de-les-lletres-catalanes-donant-el-tret-de-sortida-a-la-celebracio-del-seu-50e-aniversari-4538.html

http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/346822-beethoven-i-txa-txa-txa.html

http://www.ara.cat/cultura/llibres/Nit_Santa_Llucia-Ramon_Solsona-Premi_Sant_Jordi_0_391761930.html

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/12/ramon_solsona_guanya_el_li_premi_sant_jordi_amb_una_novel_la_sobre_el_xoc_generacional_61166.php

http://www.vilaweb.cat/noticia/3825735/20101217/sona-sant-jordi.html

I com a resum:

dilluns, 13 de desembre de 2010

Fem història


Les reflexions importants es produeixen més aviat el dia després de les jornades electorals que no pas el dia abans. A curt termini només veiem la victòria o la desfeta, i cadascú administra una cosa o altra com convé. Costa pensar en res que no sigui avaluar danys i marcar rumbs de cara als propers mesos. La història dels moviments i de les ideologies, però, es mou a un ritme molt més lent, a un compàs tectònic, de vegades imperceptible, que ens pot ajudar a entendre moltes coses sobre el present i sobre el futur. Els últims anys del catalanisme es poden resumir en la victòria de Pujol el 1980, la influència a Madrid des de l'any 1993, el pacte tripartit el 2003 i el retorn del nacionalisme al poder l'any 2010. Però què impliquen històricament, de veritat, tots aquests fets? Què ha suposat el tripartit, i la seva desfeta, si alcem el vol i ens ho mirem amb perspectiva? Deixant de banda els contextos, la rabiosa actualitat, els governs i les oposicions, on som i on ens hem ficat? On es troba avui el catalanisme?

L'atzar (per anomenar-ho d'alguna manera) ha volgut que hagi estat l'any en què sentim a parlar de Solidaritat Catalana, un nom que ja va marcar l'origen del catalanisme polític però que va acabar com el rosari de l'aurora: amb una gran divisió entre dretes i esquerres, els anomenats regionalistes i els republicans (diferències que quasi van fer fracassar quelcom tan important com la Mancomunitat). Vull dir que això de la fragmentació dins del catalanisme ve de molt lluny. Es va tornar a repetir amb l'auge d'Esquerra Republicana l'any 1931 i el famós “Visca Macià! Mori Cambó!”, que també ha marcat petja. També, com avui, a principis del XX hi hagué projecte d'Estatut. I retallades, i negociacions i acusacions de traïdoria. Tot això guarda paral·lelismes i quasi repeticions, però convé fer-hi dos matisos: el primer matís és que el nostre nou Estatut s'ha fet per superar un Estatut ja vigent, cosa de la qual no disposaven els primers catalanistes; i el segon matís és que la nostra actual proposta s'ha fet després de 30 anys d'autonomia i de democràcia. És a dir, hem pogut parlar de tot en pau, amb institucions pròpies i amb una forta tasca de recuperació nacional liderada per Jordi Pujol. Ja no era cosa de renaixences, sinó de creixements. Per això les nostres divisions, angoixes, enveges i greuges no són idèntics als del 1900 al 1936: però sí que s'hi assemblen algunes actituds, herències i projeccions polítiques. Que és on vaig.

El tripartit serà recordat històricament com una alternança de poder que va tenir els seus efectes democràticament higiènics, però que des de l'inici va crear divisions molt profundes. Va formular un artificial i desconcertant divorci entre nacionalisme i independentisme, va provar d'aixecar murs insalvables (i obsolets) entre dretes i esquerres. En perjudici de la governança, però també (i sobretot) del procés estatutari. Podríem definir aquesta època com la d'una dolorosa maduració del catalanisme polític: la presa de consciència que les coses no són fàcils però que, això sí, depenen de saber què es vol i d'avaluar les pròpies forces. Crec que el retorn a CiU significa una certa admissió col·lectiva de dues realitats: una, que és massa complicat governar Catalunya sense posar una força catalanista sobirana al capdavant; i dues, que la independència (o el simple progrés en l'autogovern) no pot obeir a una lògica purament intel·lectual, de tenir raó, ni molt menys pot plantejar-se arraconant la força majoritària del nacionalisme. Resulta que parlàvem de coses serioses.

Algun apunt sobre el futur: un cop vist que el nacionalisme central és molt menys fràgil del que podia semblar, que resisteix, es modernitza i fins i tot es refunda, cal veure cap a on. Hem gastat (per un bon temps) l'estratègia dels memorials de greuges i els estatuts: dic per un bon temps perquè també fou retallat el de Macià, i el del 1979, i tot i així hi vam tornar. Però ara el catalanisme, que ja no és de Renaixença sinó de maduració, haurà de fer actes de sobirania responsable. Entengui's això com a recuperar lleialtat (no dic unitat) interna, calcular les pròpies forces, deixar de malbaratar-les i saber (amb astúcia) agafar-ne de noves. Concretament en tres vessants principals: el poder fiscal, la cultura i la política exterior. Les eines del progrés, l'autoestima i la consolidació.

Publicat a l'Avui el 13 de desembre del 2010

dimecres, 1 de desembre de 2010

"El nacionalisme ha mort"


L’estrena del diari Ara, que crec que ha estat una gran i prometedora estrena, apareixia diumenge d’eleccions amb una frase estranya o com a mínim inoportuna: el mateix dia en què el nacionalisme català demostrava la seva vitalitat, després d’haver estat enterrat (prematurament) dues vegades i ridiculitzat com a argument per a fer govern tripartits, Toni Soler (a qui admiro i aplaudeixo per les seves darreres iniciatives) escrivia a contraportada que “el nacionalisme ha mort”. I el contraposava a una societat catalana que és més nacional. Crec que entenc el que volia dir: però es va equivocar de dia (62 diputats d’aquest signe, 62!) i, sobretot, de frase.

Dels múltiples pretextos fets servir per a la creació dels governs tripartits (l’alternança, l’esquerra, els vint-i-tres anys, la higiene, el pèndol, el PP, la renovació generacional, la transgressió, el risc, l’oxigen, etcètera), el més bèstia (per demolidor) era el que asseverava justament que el nacionalisme havia mort, i que calia admetre el pas a una Catalunya més nacional: més “de tots”. Estem parlant de l’any 2003, quan Carod-Rovira sostenia intel•lectualment que ell no era nacionalista, que era independentista: dic “sostenia” i hauria de dir “provava de sostenir”, perquè crec que és una afirmació semànticament insostenible. A banda que crec que és mentida: fer una llei del cinema amb quotes en català i sancions per al seu incompliment (el gran èxit republicà als governs tripartits) no és fer política precisament independentista, sinó que té un altre adjectiu.

Toni Soler es refereix, crec, al fet que hem passat de “reconstruir” la nació a l’estil pujolià (descobrir-nos, diguem-ne) a madurar la idea que les nacions són complexes, que són impures i que han d’estar obertes al món. Aquí és on crec que el que s’equivoca és Soler: el nacionalisme català ha estat sempre, és i serà sempre, justament això. Un nacionalisme obert, conscient de la complexitat, de la pluralitat cultural, de la integració, del que passa al món. Quan ha estat alguna cosa diferent? Quan ha deixat el nacionalisme català de provar de connectar amb els moviments polítics, culturals, artístics, econòmics, etcètera, que succeïen al món? Quan ha tancat la porta a algú per la llengua en què parlava, o pel color, o per geografia? Crec sincerament que algunes persones han confós nacionalisme amb la seva caricatura. Amb la barretina, la botifarra amb seques i la ratafia. Una caricatura absurda que, d’altra banda, sempre ha estat propiciada per sectors no precisament “amics” de la causa.

Sobre la diferenciació carodiana entre independentisme i nacionalisme, també aquestes eleccions han estat un senyal clar: una gran munió d’independentistes han tornat a agrupar-se (no diré “reagrupar-se”) sota una gran opció nacionalista. Sense escarafalls ni contradiccions mentals. Com a vot útil potser, com a vot a la seriositat probablement, com a vot de retorn a la unitat segur. Seria hora de perdre definitivament el mal costum de fragmentar, i això comença per abandonar artificials (i falses) divisions terminològiques. Som més nació, diu? Tal vegada sigui gràcies als nacionalistes responsables. Que estan més vius i més forts que mai.

Publicat a Elsingulardigital l'1 de desembre del 2010