dilluns, 13 de desembre de 2010

Fem història


Les reflexions importants es produeixen més aviat el dia després de les jornades electorals que no pas el dia abans. A curt termini només veiem la victòria o la desfeta, i cadascú administra una cosa o altra com convé. Costa pensar en res que no sigui avaluar danys i marcar rumbs de cara als propers mesos. La història dels moviments i de les ideologies, però, es mou a un ritme molt més lent, a un compàs tectònic, de vegades imperceptible, que ens pot ajudar a entendre moltes coses sobre el present i sobre el futur. Els últims anys del catalanisme es poden resumir en la victòria de Pujol el 1980, la influència a Madrid des de l'any 1993, el pacte tripartit el 2003 i el retorn del nacionalisme al poder l'any 2010. Però què impliquen històricament, de veritat, tots aquests fets? Què ha suposat el tripartit, i la seva desfeta, si alcem el vol i ens ho mirem amb perspectiva? Deixant de banda els contextos, la rabiosa actualitat, els governs i les oposicions, on som i on ens hem ficat? On es troba avui el catalanisme?

L'atzar (per anomenar-ho d'alguna manera) ha volgut que hagi estat l'any en què sentim a parlar de Solidaritat Catalana, un nom que ja va marcar l'origen del catalanisme polític però que va acabar com el rosari de l'aurora: amb una gran divisió entre dretes i esquerres, els anomenats regionalistes i els republicans (diferències que quasi van fer fracassar quelcom tan important com la Mancomunitat). Vull dir que això de la fragmentació dins del catalanisme ve de molt lluny. Es va tornar a repetir amb l'auge d'Esquerra Republicana l'any 1931 i el famós “Visca Macià! Mori Cambó!”, que també ha marcat petja. També, com avui, a principis del XX hi hagué projecte d'Estatut. I retallades, i negociacions i acusacions de traïdoria. Tot això guarda paral·lelismes i quasi repeticions, però convé fer-hi dos matisos: el primer matís és que el nostre nou Estatut s'ha fet per superar un Estatut ja vigent, cosa de la qual no disposaven els primers catalanistes; i el segon matís és que la nostra actual proposta s'ha fet després de 30 anys d'autonomia i de democràcia. És a dir, hem pogut parlar de tot en pau, amb institucions pròpies i amb una forta tasca de recuperació nacional liderada per Jordi Pujol. Ja no era cosa de renaixences, sinó de creixements. Per això les nostres divisions, angoixes, enveges i greuges no són idèntics als del 1900 al 1936: però sí que s'hi assemblen algunes actituds, herències i projeccions polítiques. Que és on vaig.

El tripartit serà recordat històricament com una alternança de poder que va tenir els seus efectes democràticament higiènics, però que des de l'inici va crear divisions molt profundes. Va formular un artificial i desconcertant divorci entre nacionalisme i independentisme, va provar d'aixecar murs insalvables (i obsolets) entre dretes i esquerres. En perjudici de la governança, però també (i sobretot) del procés estatutari. Podríem definir aquesta època com la d'una dolorosa maduració del catalanisme polític: la presa de consciència que les coses no són fàcils però que, això sí, depenen de saber què es vol i d'avaluar les pròpies forces. Crec que el retorn a CiU significa una certa admissió col·lectiva de dues realitats: una, que és massa complicat governar Catalunya sense posar una força catalanista sobirana al capdavant; i dues, que la independència (o el simple progrés en l'autogovern) no pot obeir a una lògica purament intel·lectual, de tenir raó, ni molt menys pot plantejar-se arraconant la força majoritària del nacionalisme. Resulta que parlàvem de coses serioses.

Algun apunt sobre el futur: un cop vist que el nacionalisme central és molt menys fràgil del que podia semblar, que resisteix, es modernitza i fins i tot es refunda, cal veure cap a on. Hem gastat (per un bon temps) l'estratègia dels memorials de greuges i els estatuts: dic per un bon temps perquè també fou retallat el de Macià, i el del 1979, i tot i així hi vam tornar. Però ara el catalanisme, que ja no és de Renaixença sinó de maduració, haurà de fer actes de sobirania responsable. Entengui's això com a recuperar lleialtat (no dic unitat) interna, calcular les pròpies forces, deixar de malbaratar-les i saber (amb astúcia) agafar-ne de noves. Concretament en tres vessants principals: el poder fiscal, la cultura i la política exterior. Les eines del progrés, l'autoestima i la consolidació.

Publicat a l'Avui el 13 de desembre del 2010

4 comentaris:

  1. Genial! Per quan un post sobre les columnes de Puig i Cadafalch?

    ResponElimina
  2. Genial! Per quan un post sobre les columnes de Puig i Cadafalch?

    ResponElimina
  3. Ui, més aviat estava començant a pensar en canviar una mica de tema. ;-)

    ResponElimina