dimecres, 1 de desembre de 2010

"El nacionalisme ha mort"


L’estrena del diari Ara, que crec que ha estat una gran i prometedora estrena, apareixia diumenge d’eleccions amb una frase estranya o com a mínim inoportuna: el mateix dia en què el nacionalisme català demostrava la seva vitalitat, després d’haver estat enterrat (prematurament) dues vegades i ridiculitzat com a argument per a fer govern tripartits, Toni Soler (a qui admiro i aplaudeixo per les seves darreres iniciatives) escrivia a contraportada que “el nacionalisme ha mort”. I el contraposava a una societat catalana que és més nacional. Crec que entenc el que volia dir: però es va equivocar de dia (62 diputats d’aquest signe, 62!) i, sobretot, de frase.

Dels múltiples pretextos fets servir per a la creació dels governs tripartits (l’alternança, l’esquerra, els vint-i-tres anys, la higiene, el pèndol, el PP, la renovació generacional, la transgressió, el risc, l’oxigen, etcètera), el més bèstia (per demolidor) era el que asseverava justament que el nacionalisme havia mort, i que calia admetre el pas a una Catalunya més nacional: més “de tots”. Estem parlant de l’any 2003, quan Carod-Rovira sostenia intel•lectualment que ell no era nacionalista, que era independentista: dic “sostenia” i hauria de dir “provava de sostenir”, perquè crec que és una afirmació semànticament insostenible. A banda que crec que és mentida: fer una llei del cinema amb quotes en català i sancions per al seu incompliment (el gran èxit republicà als governs tripartits) no és fer política precisament independentista, sinó que té un altre adjectiu.

Toni Soler es refereix, crec, al fet que hem passat de “reconstruir” la nació a l’estil pujolià (descobrir-nos, diguem-ne) a madurar la idea que les nacions són complexes, que són impures i que han d’estar obertes al món. Aquí és on crec que el que s’equivoca és Soler: el nacionalisme català ha estat sempre, és i serà sempre, justament això. Un nacionalisme obert, conscient de la complexitat, de la pluralitat cultural, de la integració, del que passa al món. Quan ha estat alguna cosa diferent? Quan ha deixat el nacionalisme català de provar de connectar amb els moviments polítics, culturals, artístics, econòmics, etcètera, que succeïen al món? Quan ha tancat la porta a algú per la llengua en què parlava, o pel color, o per geografia? Crec sincerament que algunes persones han confós nacionalisme amb la seva caricatura. Amb la barretina, la botifarra amb seques i la ratafia. Una caricatura absurda que, d’altra banda, sempre ha estat propiciada per sectors no precisament “amics” de la causa.

Sobre la diferenciació carodiana entre independentisme i nacionalisme, també aquestes eleccions han estat un senyal clar: una gran munió d’independentistes han tornat a agrupar-se (no diré “reagrupar-se”) sota una gran opció nacionalista. Sense escarafalls ni contradiccions mentals. Com a vot útil potser, com a vot a la seriositat probablement, com a vot de retorn a la unitat segur. Seria hora de perdre definitivament el mal costum de fragmentar, i això comença per abandonar artificials (i falses) divisions terminològiques. Som més nació, diu? Tal vegada sigui gràcies als nacionalistes responsables. Que estan més vius i més forts que mai.

Publicat a Elsingulardigital l'1 de desembre del 2010

Cap comentari:

Publica un comentari