divendres, 9 de desembre de 2011

Tot i que



Les ideologies diuen que llibertat, amnistia, justícia, som una nació i tenim dret a decidir, democràcia real ja i Gibraltar espanyol. Encara més tòpic és afirmar que les ideologies entren en crisi a partir de l'enderrocament del mur de Berlín, ja que la veritable crisi de la socialdemocràcia ha arribat vint anys després i arran (justament) d'una crisi econòmica de matriu capitalista. Mentre hi hagi idees hi haurà ideologies i serà bo que el debat es trobi també en les idees i no en els simples interessos. Tot i que, en efecte, la nostra societat renega més que mai del programa i del dogma. Malgrat la caricatura televisiva, el cert és que a trompades hem tornat a donar valor als espais del matís. Al “tot i que”.

Dins dels parlaments es confronten les dretes i les esquerres, amb matrius ideològiques diverses, partint de la base que des del govern es podran arreglar les polítiques. El desconcert actual, fins i tot la indignació actual vénen de comprovar que els parlaments, antigament totpoderosos, manen molt menys del que semblava perquè la sobirania ja no és el que era. I si manen menys els parlaments, manen menys els partits i per tant les ideologies. L'anomenat “poder dels mercats” no és només en perjudici del poder dels governs, sinó també en perjudici del poder de les ideologies. Tot i que, sens dubte, cap projecte d'empresa o de país o personal no va gaire lluny si a banda dels interessos no compta amb un punt de fe o de romanticisme o d'ànima. Aquí és el punt mig, el punt d'equilibri on haurem d'anar a petar. És just garantir una mínima igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans i procurar que funcioni l'ascensor social, i també és just que hi hagi uns serveis públics que garanteixin educació, sanitat o cultura amb la màxima cobertura possible. Tot i que també és cert que aquestes garanties públiques necessiten una reconsideració pel que fa a la seva eficàcia, la seva dimensió i la seva viabilitat.

És just que la societat no se sotmeti a les lleis sinó que les lleis se sotmetin a la societat, i que per tant els poders siguin permeables als canvis i progressos civils com són el matrimoni homosexual, el dret a l'avortament o la prohibició dels toros. Tot i que també és cert que cal legislar amb molt de deteniment aquestes matèries, fent cas a la casuística i a la tradició, procurant estar segurs de no perdre valors que o bé són essencials, o bé no tenen per què ser esmicolats del tot. És necessari que hi hagi un espai de llibertat ampli per desenvolupar-se individualment, empresarialment i col·lectivament. La llibertat és la base de la nostra civilització i el motor del nostre progrés, i per tant ha de trobar les mínimes barreres possibles per desenvolupar-se. Tot i que hi ha en efecte uns béns d'interès general, i que gaudir la llibertat comporta tant la responsabilitat de gestionar-la com el deure de compartir unes mínimes obligacions socials garantides pels poders públics.

Sí, Catalunya té el dret a l'autodeterminació. I és cert que molts diners que recapta l'Estat no ens retornen en forma de serveis, i és cert que som una nació que ha de tenir veu pròpia al món. Tot i que també tenim el deure de calcular bé les forces abans de llançar-nos-hi, i el deure de no infravalorar les forces en contra, a banda del deure de no fer demagògia amb un assumpte ben seriós. Malgrat la importància fonamental de les ideologies, la maduresa d'un país té forma de “tot i que”. Celebro que així vagi evidenciant-se.

Article publicat al diari Avui el dia 5 de desembre del 2012

dilluns, 7 de novembre de 2011

Orgull romàntic















"És que vostè és un romàntic.” Hem caricaturitzat l'expressió fins al punt que un novel·lista romàntic ens sona a llacs i princeses i un polític romàntic ens sona directament a un irresponsable (o, com a mínim, un ingenu). Hem decidit aquestes últimes dècades que l'art i la política han de ser racionals, útils, al gra. La qual cosa ens ha portat lògicament a l'arquitectura freda i sense transcendència que marcarà la nostra època, al vessant més perjudicial del Noucentisme mal entès, als estirabots més gratuïts de tots els estirabots planians i, en definitiva, a una grisa supremacia de la raó i el pragmatisme per damunt d'altres històries del cor.

Si haguéssim deixat el nomenclàtor dels nostres carrers i avingudes al racionalisme extrem d'Ildefons Cerdà, segurament ens citaríem al carrer A cantonada amb la 3a Avinguda, o només travessaríem el Paral·lel o la Diagonal, en direcció a la Meridiana. Però en canvi d'això ens citem a Mallorca amb Pau Claris, o a Gran Via de les Corts Catalanes amb Roger de Llúria, i és així gràcies al tan risible patriotisme romàntic de personatges com Víctor Balaguer. El mateix que fundaria la Biblioteca Museu encara existent a Vilanova i la Geltrú, de total i extremíssima recomanació de visita per a tothom. Un radical de l'època, un home imparable, la trajectòria del qual avui molta gent desaconsellaria imitar. Per liberal, sentimental o arrauxada.

Ens equivoquem contraposant pragmatisme amb emocionalitat. Si tot plegat ha de ser útil, preguntem-nos si ha estat útil o no el Liceu. O parlem de la utilitat del Palau de la Música en termes musicals, socials i arquitectònics (llevat del mateix Josep Pla un dia que sens dubte no havia paït l'arròs). No estic parlant de gustos, que això de parlar de gustos molts ho consideren perdre el temps: estic parlant d'utilitat. Han estat útils o no, la Renaixença i els Jocs Florals? Seríem el mateix, sense els Cors de Clavé o sense Verdaguer, o Guimerà? I ha estat útil o no ha estat útil, la Sagrada Família? I Santa Maria del Mar, posats a parlar de màgia? Era o no era pragmàtic, mantenir la institució de la Generalitat a l'exili malgrat que fos un testimoniatge força romàntic? Feia realment falta, aixecar quatre columnes a Montjuïc? O que Puyol besés el braçalet després de fer un gol al Bernabéu? No eren uns simples irresponsables, els qui homenatjaven Rafel de Casanova només dos dies abans del cop de Primo de Rivera? Mantenir les despeses en promoció d'una llengua i una cultura tan petites, val la pena? Serveix d'alguna cosa, tot això? És eficaç? És eficient? És prou pragmàtic?

El nostre deute pragmàtic amb el romanticisme és immens. Em sap greu per algunes ànimes en congelació, però la nostra arrel identitària triplica la nostra eficàcia col·lectiva. Sense tot això, sense una arrel romàntica (i no em sap greu pronunciar un terme avui massa repudiat), no és que no seríem on som: és que tampoc el que volem ser no tindria cap sentit. Com diu el meu amic Francesc Cabana, els empresaris no poden ser només màquines de fer diners per després tornar a casa i anar al gimnàs. Ni els empresaris ni els treballadors ni els països poden ser només això: vivim en una època de reajustaments pressupostaris, i per tant de posar seny, però no hem vingut al món a sobreviure, a cobrir expedients o a quadrar els comptes. Això seria tenir vocació de província administrativa (republicana, federal o autonòmica). És justament ara que, per pragmatisme, ens fan falta més romàntics.

Publicat al diari AVUI el 7 de novembre del 2011

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Cínics i cine



Presentada a Venècia la nova pel·lícula de George Clooney, The ides of March. Una mica de Roma i una mica de Grècia: els romans anomenaven “idus de març” (“Idus Martiae”) el dia 15 del mes, dia festiu amb parada militar però també data en què Juli Cèsar fou assassinat pel seu fill amb 23 ganivetades. I Grècia per la referència constant que fa la pel·lícula de Clooney al cinisme. “El cinisme està guanyant terreny a l'idealisme en política”, afirma i relata el director. El terme “cínic” es refereix avui als aspectes més suposadament negatius d'aquells filòsofs grecs com era l'autosuficiència, l'escepticisme i la desconfiança en la bondat dels actes humans. Quan, de fet, els antics cínics hi arribaven, si es mira bé, a través d'un gran idealisme i fins i tot d'un idealisme extrem. Tant se val: cinema sobre el cinisme, un defecte que, com tothom sap, és propietat exclusiva dels polítics.
Ha estat un estiu impossible per als qui ens agrada fer tertúlia política. Impossible per la quantitat de prejudicis, postjudicis, consignes, indignacions i demagògies que sobretaulen la conversa. Després, si hi cap el diàleg, l'argumentació lògica modera una mica la flama: però el punt de partida és dur, directe, radical. Els polítics són uns xoriços, això primera. Segona: només pensen en salvar el seu càrrec, i al poble, que el donin. Sense oblidar, tercera, que ja ningú no creu en res i que l'anar tirant, quarta, sempre passa per sobre de tot. Amb més racionalitat, Hèctor López Bofill lloava en aquestes pàgines l'idealisme del president Barrera en comparació amb els de “la primera línia actual”, que enmig d'un panorama de “confusió, mediocritat, covardia i cinisme (...) s'arronsen davant les agressions a la dignitat nacional o, cosa pitjor, les entomen a canvi de mantenir les seves quotes de poder”. Idealisme versus cinisme, de nou. Què hi ha de cert en tot això?
Alguna certesa hi ha, sens dubte. Les dues grans protestes a Barcelona durant aquest últim any han estat la de l'autodeterminació de Catalunya i la dels “indignats” amb el sistema polític i econòmic. Grans, importants, simbòliques i de transcendència: el panorama actual, en totes dues qüestions, és d'un alarmant presagi de conflicte. Cal fer notar, però, que abans de la crisi econòmica poca gent discutia tan fortament el nostre sistema democràtic (ara s'ha transformat curiosament en clam contra les “retallades”), i que abans de la sentència contra l'Estatut tampoc no hi havia un gran despertar nacional. Vull dir amb això que no és que ara tota la gent que es manifesta siguin “idealistes actius”, sinó que la gent (com el polític) actua segons el context. Segons els esdeveniments, les necessitats, els sentiments i les forces del moment. “Tenim pressa”, és clar que sí, per executar el camí cap a l'ideal (parlo de la independència, per si se'm volia trobar alguna ànima eufemística). Però el fet d'escriure sobre un ideal, o el fet de pensar-hi, per si sol no hi fa arribar abans ni mai.
L'ideal ha d'estar al centre de la política i l'oportunisme (o cinisme) n'ha de ser apartat. Però sense acció real, efectiva i rigorosa, l'ideal acaba en paròdia de cinema com ara fa Clooney amb el “Yes we can”. O com el polític que crea un nou corrent dins del partit, provocant una escissió i una altra escissió en nom de l'ideal, fins que acaba escindint-se d'ell mateix. O com les idealistes mentides de Zapatero. Això que dic no és pas cinisme, ni personal ni polític. Si volen cinisme del més dur, busquin un ideal en mans d'un frívol o una il·lusió en mans d'un il·lusionista.

Article publicat a l'AVUi el dia 5 de setembre del 2011

Seny? Rauxa?



L'avenç assolit per al doblatge i subtitulació de grans pel·lícules al català, fruit d'un acord entre el Departament de Cultura, les majors i els exhibidors, és alguna cosa més que un pas endavant per a la llengua: té un aire de punt i a part, de nova cultura política. No és només una anècdota o una conjuntura. Per una vegada en molt de temps el protagonisme polític se l'enduen la col·laboració, la complementarietat i el sentit constructiu. No ha durat ni un minut la temptació de confrontar l'acord actual del govern de CiU (més “dialogant”) amb la posició més legislativa (o “sancionadora”) que ERC va promoure: molts han vist que són dues passes essencials en una mateixa direcció, i que de fet podem parlar d'un èxit compartit. Les declaracions de l'exconseller Tresserras així ho confirmaven i, val a dir-ho, contrastaven de forma clamorosa (quasi deslegitimadora) amb altres importants veus provinents del seu partit. No és cap “desglaç” puntual de relacions: hi veig (o hi vull veure) una forma diferent de veure el catalanisme i l'acció política.
Hem escrit que hi ha unitats infèrtils i inútils: encara ho mantinc. No cal que els partits votin el mateix ni pensin el mateix, ni tinguin actituds iguals davant dels problemes. Uns legislen, altres promouen acords, d'altres prioritzen altres qüestions en l'agenda. Fins i tot davant del repte d'aquesta legislatura, que és aconseguir un pacte fiscal inspirat en el concert econòmic, seria absurd buscar actituds i missatges idèntics entre els partits que estan a favor d'aquesta reclamació a Madrid.
De vegades, com en el text de l'Estatut, la coincidència en un sol text és un requisit quasi imprescindible. Però la majoria de vegades cadascú ha de jugar el paper en què se senti més còmode, la qual cosa no té res a veure amb el “poli bo” i amb el “poli dolent” que molts han associat al capítol del cinema, sinó que té a veure amb la simple i sana pluralitat d'estils polítics (quan aquests estils no cauen en la destrucció mútua). Davant d'aquesta etapa, que en els propers deu anys és profundament transcendental per a Catalunya, caldrà tenir això ben present. Ens caldran polítics amb alçada de mires.
Tot i així, en el debat cultural català sura un pessimisme que no ve exactament de la crisi, malgrat que la crisi l'hagi accentuat: es tracta d'un desconcert que té a veure amb el necessari abandonament de mals hàbits, d'una imprescindible coresponsabilització de la societat (i els polítics) amb la cultura i d'un major sentit de la viabilitat (no només econòmica) dels projectes culturals. És a dir, se'ns demana a tots una major consciència i una major eficiència: no són temps, per tant, de grans inversions públiques i privades en palaus, entitats o moviments culturals. El “Deucentisme” (o com es vulgui anomenar) haurà de sorgir d'una atmosfera d'austeritat, de prioritats clares i d'estalvi. Això no hauria de desmotivar ningú sinó estimular una nova forma de treballar, en la qual el sentit d'equip serà imprescindible. El sentit de comunitat, de pertinença a un projecte que val la pena. Possiblement, si les coses van d'una determinada manera i si l'atzucac polític s'explicita encara més, aquest estimulant projecte tindrà forma d'independència. Estimulant per històric, més que per fàcil. Sigui així o no, és hora d'introduir major esperit constructiu en el catalanisme del segle XXI. Ni som ni hem de ser iguals. Ni érem ni havíem de ser oposats.

Article publicat a l'AVUI el 10 d'octubre del 2011

dilluns, 8 d’agost de 2011

Cerveses,cultura i política


Ficat entre els glops d'una cervesa de les que s'ofereixen a les nits del Museu Egipci (en el programa El banquet etern, copatrocinat per Moritz), un es pregunta si fa tres mil anys la cervesa també s'associava, com avui dia, a la identitat. Els publicistes cervesers semblen haver pensat en més coses que en bombolles, diversió, refresc i nits d'estiu: la publicitat de les marques de cervesa ha pres un rumb decidit, deliberat, treballat i calculat cap a la identificació nacional o geogràfica. No només prendràs una o altra cervesa: et prendràs una forma de veure el món, et prendràs una identitat. Et prendràs una ideologia, o un país, a glops.
L'anunci d'Estrella d'enguany ja no és una història d'amor iniciada en un port o en una cala: ara ens hem posat més seriosos i Isabel Coixet té l'encàrrec de fer aparèixer l'Esculapi (o Asclepi, o Serapis) d'Empúries, els bigotis i els ous de Dalí i els fogons de Ferran Adrià. El resultat tècnic és més avorrit que el d'altres anys, però la línia és clara: identificació de la marca amb el patrimoni cultural català. Amb la cultura catalana. De fet, que l'aposta és molt pensada ho demostra l'anunci de fa uns mesos on els Amics de les Arts ens desgranaven una llista de “què tenim” on gairebé es confonia publicitat amb propaganda patriòtica. Amb més o menys fortuna, Estrella ha decidit ser la “cervesa catalana” de la mateixa manera que Codorniu, el cava de la terra, va prendre una línia rotunda enfront del cava de la Norma Duval. Tot això ho pensen, els publicistes? I tant que sí. És clar que sí.
Cruzcampo, que pertany al grup Heineken, però que té els seus orígens a les bodegues Osborne (sí, les del toro), ha decidit que aquest any “no pierdas el sur”. Té fàbriques a tot l'Estat (tot i que es consumeix principalment a Andalusia) i és un dels principals patrocinadors de la roja, omnipresent a les celebracions del mundial de l'any passat. Fins i tot l'any 2009 escollia per a la seva publicitat una cançó derivada de l'Himne a l'Alegria que té per compositor, com tothom sap, Miguel Ríos. En conclusió, també molta geografia i molta pàtria. Beure Cruzcampo és beure Espanya, és el sol i l'olé, és la dosi de cachondeo, d'orgull nacional i de sud que ens aconsellen no perdre.
I després arriba el camí del mig. Els apàtrides, els ciutadans “de un lugar llamado mundo” (sí, en aquest cas els ciutadans del món canten en castellà). San Miguel, allà a on va, triomfa: té els orígens a Filipines i una primera fàbrica a Lleida, i actualment forma part del grup Mahou. En termes de publicitat identitària no és exactament que no s'hagi volgut mullar: els publicistes de San Miguel l'han presa, la decisió. L'han presa tant, que l'eslògan “ciudadanos de un ciudad llamado mundo” és una crida explícita als homes i dones de bona voluntat que no es deixen limitar l'esperit per una bandera. Delafé y las Flores Azules és un grup català (i dels bons), la qual cosa afegeix encara més missatge a l'anunci: el cantant del grup apareix fent steady running per diversos paisatges del món com a exemple d'un català que s'ha “curat” viatjant. En definitiva, món global, fraternitat, positivitat, ment oberta i abandonament dels localismes. Política naïf, però política, sense cap mena de dubte.
   Els publicistes calculen, enquesten, analitzen, diagnostiquen i aposten. Volen fidelitzar els consumidors, o bé buscar-ne de nous? No ho sabem, però sabem que volen que dins una ampolla hi veiem més que una cervesa. Doncs així ho farem. Posi'm una...

Publicat al diari Avui el 8 d'agost del 2011

dilluns, 25 de juliol de 2011

Reflexions, crítiques i relat









En el marc de les III Reflexions Crítiques convocades per l'actual Departament de Cultura de la Generalitat hi ha, com el seu nom suggereix, reflexions i crítiques. Hem dit i escrit de manera repetida en els últims anys que els partits polítics no poden abastar-ho tot, i que la implicació en el futur (no només cultural) del país pertoca a tothom. L'apel·lació a la societat civil, a la participació, a l'esperit d'equip i de col·lectivitat, ha estat una idea prèvia prou instaurada: d'aquí l'organització de les jornades, i d'aquí l'obertura per a l'elaboració d'un pla estratègic de la cultura. S'endevina l'entonació d'un cert “mea culpa” o una cura d'humilitat: els programes electorals no ho resoldran tot, ni de bon tros. Vol dir això que el polític no ha de liderar el “relat”, com se suggeria dimecres passat a l'intercanvi d'idees sobre El país i la ficció? Parlem-ne. Justament la taula amb Laura Borràs, Sergi Belbel, Simona Škrabec, David Castillo, Albert Serra i Francesc Serés va tenir la interpel·lació directa d'aquest últim cap als polítics: on és, deia Serés, el relat dels polítics? “Jo, per part meva, continuo treballant-hi”, va afegir amb èmfasi.

L'actual conseller de Cultura ha escrit un llibre amb un cert relat. Es diu Catalanisme deucentista, i s'hi apunten algunes idees d'inici que podríem resumir (molt pel broc gros) en un “estat del benestar eficient” en què, és clar, cobraria un major protagonisme la cultura. La cultura entesa en un sentit molt ampli, més enllà del marc dels creadors. Ja vaig escriure en el seu moment que era curiós que aquesta vegada sigui un polític qui empenyi a crear una sensació de moviment: a principis del segle XX els noucentistes i modernistes eren principalment els artistes, pintors, arquitectes (...). D'ells sortia el moviment, el corrent col·lectiu, les característiques, el relat. Ara tenim una invitació a relatar, que sorgeix d'un polític: però una invitació és una invitació, no una redacció de dalt a baix. El relat ha de trobar-se en la cultura mateixa, entre els ciutadans, entre els creadors, amb l'assistència atenta (i també participativa) dels polítics o gestors.

Serés trobava a faltar un relat polític del país en l'àmbit cultural, quan justament és ara que des d'una conselleria es convida a construir un relat, i a fer-ho amb un cert sentit històric. Els programes electorals són per a quatre anys i, tot i així, són fràgils. Finestreta única, sistema bibliotecari únic, simplificació administrativa, ús de les noves tecnologies en la difusió de les arts, internacionalització... Són eines polítiques i de gestió que figuren en els programes i que, si no hi figuren, són conegudes apostes de l'actual equip del departament: però el relat cultural del país és una altra cosa. El relat ens pertoca a tots, i tinc els meus dubtes que aquí els polítics hagin de ser els principals intèrprets de l'orquestra. Més aviat al polític li pertoca el que s'ha fet ara: preparar l'espai, l'auditori, els vehicles de comunicació i d'intercanvi, les temàtiques principals, els agents que més poden aportar, els mitjans per fer realitat (tant com es pugui) les conclusions que vagin sorgint... Però si no volem ser menys que els homes de la Renaixença, del modernisme, del noucentisme, de les avantguardes, etcètera, el que hem de fer els creadors i els qui ens movem al voltant de la cultura és precisament no delegar tota la responsabilitat al polític. En té moltes, de responsabilitats: impulsar, ajudar, gestionar, realitzar, respondre... però no la de marcar un relat. No pas sol.

Si no ha de fer de solista, quina aportació ha de fer el polític en el debat? Doncs pot fer diverses coses: pot provar de resumir amb coneixement on ens trobem i cap on sembla que volem anar, tots plegats (creadors, públic, administracions). Pot provar de fer una fotografia prou justa, d'escoltar, d'aportar la seva visió, d'endevinar (més que marcar) el rumb dels corrents i d'oferir eines que facin possible el creixement amb vista a uns quants anys. Els polítics van intervenir, és clar, en el desenvolupament dels corrents de principis del XX: però no des de cap intervencionisme, sinó com uns agents més. A això han anat dirigides les jornades en què tants convidats, com Serés, han participat. Afortunadament, el que molts creadors han (hem) fet amb el guant ha estat recollir-lo. Crec que això és treballar en positiu.

Publicat al diari AVUI el 25 de juliol del 2011

dilluns, 11 de juliol de 2011

Enterradors del nacionalisme


Periòdicament apareixen articles, sobretot en determinada premsa, que parlen de la mort o de la necessària mort del nacionalisme. Fa uns mesos era Toni Soler qui escrivia que el nacionalisme català havia mort, perquè el considerava superat: aproximadament deia que vivim en un país postnacionalista on les essències i el debat identitari han donat pas al debat sobre l'estat propi, seguint en part la tesi de l'època daurada de Carod-Rovira, en què el polític proclamava que ell era independentista però no nacionalista. La mateixa tesi que va servir (innecessàriament) per explicar o excusar la investidura del president Montilla, i que associava el nacionalisme a la intolerància, el tancament i la barretina. La paradoxa era que Toni Soler escrivia això, que el nacionalisme havia mort, just el mateix dia que CiU guanyava de forma incontestable les últimes eleccions catalanes. Sí: una federació nacionalista.

Ara llegeixo que Albert Sánchez Piñol, en el mateix mitjà escrit, ha mostrat la seva preocupació per l'ús del terme. L'autor de La pell freda, que és antropòleg i que ha escrit ben sovint sobre la tendència de les comunitats humanes a rebutjar la diferència, diu que l'ofèn que el tractin de nacionalista perquè ell no vol envair Polònia. De fet Woody Allen no va parlar del nacionalisme ni dels nacionalistes en cap moment, com afirma Sánchez Piñol, sinó que es va limitar a dir que cada vegada que escoltava Wagner li venien ganes d'envair Polònia. Però és clar que Sánchez Piñol detecta una associació universal del nacionalisme amb el nazisme i certament Wagner va tenir una clara influència musical en Hitler. De fet, l'article és clar en un sentit: el nacionalisme és “una ideologia funesta, pèrfida i sagnant” (sic) perquè equival a dir “nosaltres som millors perquè som nosaltres”.
No he volgut anar al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, no fos que se'm titllés de tancat o (encara pitjor) d'escoltar música de Wagner: per això he anat a la Wikipedia, que diu que el nacionalisme és una ideologia política que consisteix en una forta identificació d'un grup d'individus amb un ens polític definit en termes nacionals. Les variants ultres, arrogants o excloents del nacionalisme hi apareixen, és clar, però no com a definició principal. Segons Sánchez Piñol, la majoria de nacionalismes s'han produït arran de la constitució dels estats nació (funestos per a les identitats minoritàries), en la reunificació d'alguns estats moderns durant el segle XIX o bé en un vessant expansiu o imperialista. Això fa prou lleig per reconsiderar, segons ell, la terminologia emprada a Catalunya: com que a França, a Anglaterra o a Alemanya el terme té una interpretació negativa, caldria que ens ho féssim mirar.
Evidentment que nego la major: no entenc que, vivint on viu, Sánchez Piñol pugui comparar en un mateix article el nacionalisme català amb l'imperialisme, el nazisme, el tancament, la intolerància o els aires de grandesa. Estic segur que no ha volgut escriure això, ja que d'altra banda el meu to seria molt diferent. Sánchez Piñol indica, això sí, que paguem un preu desmesurat en termes d'imatge internacional cada vegada que ens proclamem nacionalistes. I si jo negava la major, també ara nego la menor: tothom al món (tothom que mereixi una interlocució) sap diferenciar entre un nacionalista i un nazi, entre un socialista i Stalin, entre un liberal i un ultraliberal. Llegir més enllà del titular groc és ben fàcil (a banda de necessari) per a les persones que senzillament han anat a una escola.
El que és sorprenent (i sospitós) és aquesta dèria funerària amb el nacionalisme català. Ni crec que sigui del tot honest proclamar-se independentista i no nacionalista (va ser ERC qui va aprovar quotes del 50% català al cinema) ni crec que haguem d'avergonyir-nos de tenir polítics i política nacionalistes. Al contrari, crec que aquest terme ens ha ajudat perquè ha aglutinat prou simpaties per ser prou fort, prou resistent, prou integrador i prou constructiu. Ser nacionalista és, i ara sí que agafo el diccionari (amb la Novena de Beethoven de fons), propugnar o afavorir la unitat i la independència d'una nació. L'autoafirmació no té res a veure amb la superioritat: jo he llegit moltes més pàgines de Jordi Cabré que de Sánchez Piñol, però no em veuran mai entrar a discutir l'afirmació que ell és molt millor escriptor que jo.

Article publicat a l'AVUI l'11 de juliol del 2011

dimarts, 28 de juny de 2011

Sobirania o mercat


La pregunta ja es formulava abans que els “indignats” sortissin al carrer, fins i tot abans que enarboressin les banderes espanyoles (republicanes) i les fotos de Che Guevara. I la pregunta no era si monarquia o república, debat arcaic, i tampoc no era si capitalisme o comunisme, encara que Arcadi Oliveres tingui molt clar que el primer cal enderrocar-lo. La pregunta interessant del moviments dels “indignats”, i que (insisteixo) ens preocupava ja molt abans, és sobre els límits de la sobirania. Dit d'una altra manera, qui dimoni mana.

Les sobiranies actuals provenen, en gran mesura, de les fronteres marcades en temps de les monarquies absolutes o bé de les revolucions dels segles XVIII i XIX: la francesa, l'americana, les romàntiques i les descolonitzadores. Després d'això, les fronteres s'han mogut més aviat poc: però és en aquests segles que els estats es configuren no ja com uns interlocutors especials, sinó com els (únics) interlocutors. Els únics dipositaris del poder. En forma de monarquia, de república, de dictadura o de democràcia, els estats eren els sobirans: de vegades aquesta sobirania era hereditària, de vegades era una sobirania popular, i de vegades era fruit d'un cop d'estat. Però era sòlida, era el súmmum, era la màxima representativitat i, per tant, l'única interlocució possible de gran poder a gran poder. El sobirà, porti corona o porti corbata, és l'únic que té poder i l'únic que parla amb els altres sobirans.

Després arriba el burgès. El mercat. La botiga, la fàbrica, la indústria i el comerç. I la multinacional, i el banc. El món privat, que durant el segle XX ha aconseguit anar arraconant els grans romanticismes d'estat i les grans utopies ideològiques i ha anat establint sistemes de convivència més liberals. Ara bé: en aquest joc, que és el que fem servir per no donar absolutament tot el poder a l'Estat (per més democràtic que sigui), evidentment les regles del mercat es fan notar. I quan els “indignats” parlen de Botín i dels grans “vampirs” del mercat, suposo que saben que estan parlant de persones que han aconseguit una fortuna i un poder no pas robant (fins que es demostri el contrari), sinó jugant bé amb aquestes regles. Les regles del mercat no són prou justes? Segurament: les dels estats, tampoc, per més democràtiques que siguin. Justament, el fet que mani la majoria pot crear moltes injustícies, i el cas dels catalans (i del seu autogovern) n'és un exemple claríssim: la majoria a l'Estat, que és el sobirà, mai no ens serà favorable.

Un cop hem arribat aquí, podem dir que ens trobem davant d'una crisi de les sobiranies? Podem dir, com diuen no només els “indignats” sinó com també ha arribat a insinuar el mateix Duran i Lleida, que els polítics tenen un poder considerablement “venut” als grans mercats financers? Si això fos així, qui hi ha de posar límit? Un govern mundial? Una aliança entre els continents? Com fer coincidir algun interès entre França i, posem per cas, Sud-àfrica? D'acord, suposem que la política està considerablement sotmesa als mercats: hi ha solució? No podem suposar que aquesta influència del poder econòmic també existia, i me'n vaig lluny, al bressol de la democràcia, que és Atenes? No hi tenien algun paper important, en política, els comerciants d'aleshores? Segur que els polítics han tingut, al llarg dels segles, l'última paraula? Estem debatent sobre un fet natural que no té cap solució, si no és que passa per un retorn a certs autoritarismes? És casualitat, doncs, l'efígie de Che Guevara onejant en la manifestació?

Evidentment, la solució (que no tinc jo) ni passa pel comunisme ni passa pel feixisme (que també creix, tot sigui dit), ni passa pels estranys desitjos expressats per Arcadi Oliveres. Segurament passa per un rearmament de les esquerres, un rearmament menys dogmàtic i menys pueril. Una esquerra que no vegi “els poderosos” com una amenaça, sinó com un fet que sempre ha existit al llarg de la història i que ha de tenir un paper, també, social. Malgrat la crisi, malgrat l'esfondrament de la bombolla immobiliària, als Estats Units mai no han englobat “els poderosos” en cap retaule de l'infern: al contrari, els han involucrat en la societat, en la cultura, en la participació. No pot ser que el dilema sigui “sobirania o mercat”, perquè la solució segurament serà “sobirania i mercat”. Hauran de conviure i de fer-se contrapès. L'error, oh esquerra, va ser enfrontar-los.

Article publicat a l'AVUI el dia 27 de juny del 2011

dilluns, 30 de maig de 2011

Desallotjament mental


Tal vegada ja els vam desallotjar fa uns anys, els anomenats “indignats”, i ho vam fer de forma prematura. Recordem tots fa uns 15 anys i el moviment ocupa que tanta polèmica va crear: finalment l'opinió pública es va dividir (com sembla preceptiu) entre favorables i disconformes, i amb aquesta mena de partit de futbol absurd vam cloure el debat. L'ordre públic va guanyar la batalla de les idees i dels fets, però els ocupes van guanyar la batalla de l'advertiment: a partir d'aleshores, qui ho volgués veure sabia que teníem un problema social creixent.

Aquest problema social tenia poc a veure amb els quatre galifardeus que només volien gresca, o notorietat, o simplement delinquir contra la propietat privada: es tractava d'un problema social que, mal expressat i molt pitjor defensat, advertia sobre un fet ja constatable. Que els joves no trobaven prou sortides. Després podrem dir que potser no els saben buscar, o que es posin a treballar, etcètera. No escric aquest article, insisteixo, per donar la raó als uns o als altres. El que dic és que els joves es queixaven, amb raó o sense, i que es queixaven d'una cosa important: la seva inviabilitat personal. La dificultat de l'accés a l'habitatge, com ara ho és (15 anys després) la dificultat d'accés a la feina o l'escepticisme sobre el sistema polític. Aleshores ja es gestava el que vivim ara, tot i que ara ho veiem molt més accentuat; i es tracta d'una crisi social que encara estem a temps d'evitar.

És feina dels polítics pensar-hi? És feina de tots. I per això em preocupa que gran part de l'articulisme “d'ordre” (que són els meus, tot sigui dit), hagi apostat per ridiculitzar, menysprear, caricaturitzar o simplificar el que aquestes actuals manifestacions signifiquen. No són només una colla de dropos, no són només una barreja confusa d'inconformistes sense alternatives (que segurament ho són), ni són només brètols que tapen el nom del monument a Macià pel nom de Durruti (que això ha succeït). A banda de tot això, també són ciutadans que han dit prou. Han dit que no poden més, que no volen suportar més la seva situació. Menteixen? No menteixen? Si treballessin més no estarien tan malament? No ho sé, però en tot cas el seu discurs és versemblant. És més que versemblant que amb les xifres d'atur actuals hi hagi raons per sortir al carrer i plantar-se. I com que és més que versemblant, més val no minimitzar-ho i aportar-hi un debat més constructiu que el de bons contra dolents. L'ordre públic mai no pot ser un pretext per no pensar i per no dialogar. Això no és una competició per veure qui és més cívic, sinó una crisi social creixent. Els polítics no poden ignorar-ho, però és que els articulistes tampoc no ho poden fer, ni els empresaris, ni els sindicats. Cadascú hauria de fer la seva pròpia reflexió i pensar en les peces que més grinyolen de tot el sistema. I diria que la que més grinyola, tal vegada, no és la política ni la “democràcia real”. Aquí ve la meva humil aportació.

El consell a fer als acampats és, en efecte, un consell d'organització interna: no sabem qui són perquè no en coneixem cap líder. I no sabem com, per què ni quan pretenen impulsar aquests canvis en el sistema. Caldrà, doncs, que actuïn, a banda de cridar: caldrà que tinguin algun discurs en positiu. Una de les opcions és crear un partit polític, l'altra és entrar a militar en els partits i influir-hi des de dins –algú els deu haver ensenyat, suposo, que els partits polítics no són creats per decret sinó que són en mans dels ciutadans que hi militen i que, per tant, dins d'ells hi pot haver algunes de les claus per al canvi en el sistema–. L'altra opció és la revolució, però aquesta opció no acostuma a fer història sense disturbis (inclosa la del Maig del 68). I, és clar, ni tan sols ells crec que vulguin pagar un preu tan alt. Ni crec que, malauradament, tinguin cap mena d'estratègia ni de proposta concreta.

Insisteixo: la pilota ÉS a la teulada dels polítics i de tots nosaltres. Sense pressa, caldrà que ens prenguem seriosament el risc de crisi social que patim: ja és una crisi en si mateixa que tants joves es considerin (amb raó o no) mancats d'horitzons. Escoltar no ens costa res, i vejam si, a més a més, ells també en saben. Perquè el que no aconseguireu és tenir més raó per estar indignats que el botiguer, el treballador o el funcionari. Això ho sabeu, oi?

Article publicat a l'AVUI el 30 de maig del 2011

dilluns, 16 de maig de 2011

Opus 42



Woody Allen ha estrenat la seva 42a pel·lícula, Midnight in Paris. No parlaré de les indiscutibles virtuts de l'obra (molt recomanable) ni del geni, sinó de nosaltres: de com hem canviat la percepció de l'art i de la comunicació en només 20 anys, i de les vies noves d'expressió i d'intercanvi d'emocions. En primer lloc: tenir en compte que Allen fa una producció cada any. Un ritme industrial, fabril, segurament innecessari, però que deixa indemne la qualitat final. Evidentment que hi ha obres millors i pitjors, i molts opinaran que hi ha una clara jerarquia entre les seves produccions, però això no sembla que tingui res a veure amb el ritme anual de treball. Al contrari, diria que tenir un ritme constant afavoreix l'artista. El fa més esperat, més tradicional, més familiar i benvingut a la cita anual: el talent, en aquest cas, se li suposa. Ens imaginem què dirien la majoria de crítics d'un escriptor que fes una novel·la cada any?

Evidentment que el tempo accelerat de la creació d'Allen té a veure amb el ritme en què vivim o sentim avui: ja no aspirem a una obra mestra sinó a una cosa bonica. Entretinguda, agradable. Grans productors i directors (i també guionistes i escriptors) treballen amb material molt més fungible que fa dues dècades: ara partim de la base que una obra mestra pot sortir, si és que surt, d'entre desenes d'obres menors. Pot sorgir d'un argument que fins i tot pot tenir un punt d'absurd, de ves quina cosa. I no passa res, no condemnem ja la història col·loquial, ni les pretensions humils, ni tan sols el fet que l'obra surti poc rodona. Ja fa anys que anem amb molt de gust a veure films quadrats o triangulars, que comprem llibres octogonals i que contemplem pintures amb quatre perspectives. Conscient d'això, Allen senzillament fa. Proposa i escriu, sense pretendre més que fer una cosa bonica. Com si això (per cert) fos poca cosa.

La condició d'obra mestra o de clàssic o d'imprescindible es deriva d'un judici que té més a veure amb el temps, amb l'oportunitat, amb la simpatia puntual cap a un tipus d'idea, que no pas amb la qualitat objectiva de l'obra. Hem esdevingut més imperfectes, més pop. S'han acabat les quadrigues de Ben-Hur i les grans majúscules amb llum de bombetes i les frases memorables de l'estil “Mai més no tornaré a passar gana” o “Toca-la un altre cop, Sam” (que mai no va ser cap frase de Casablanca sinó, precisament, el títol d'un guió de Woody Allen). Això té el seu reflex en les cerimònies dels Òscar: fa temps que no hi veiem mites intocables, si no és que ressuscita Kirk Douglas com a astre rei. Hi ha humoristes que fan broma i homes i dones que “treballen molt bé” (expressió que es fa servir molt per a la professió d'actor o d'actriu: al final seran herois de la classe obrera, de tan bé que “treballen”). Gent de carn i ossos que actuen, dirigeixen o produeixen però que si acaben tenint un record daurat no serà a cops de focus glamurosos o de rugits de lleons majestàtics sinó com qui passava per allà. Mentre creixia, mentre treballava. Ens enamorem cada com més dels llirs entre cards, de la noia del metro que resulta que canta molt bé els boleros.

Occident s'ha vulgaritzat i això no és mala notícia. Com Hollywood, com els arguments de ficció, com l'art en general: sens dubte té a veure amb la democràcia, amb la televisió i també amb internet. Sabem molt de tot: Allen ens pot parlar de Van Gogh o de Dalí o dels anys 20 a París, i no per això el veiem altiu o elitista (una altra cosa és que tothom ho valori amb la mateixa intensitat). La clau de la fórmula no és fer riure, que crec que mai no ha estat la veritable clau de Woody Allen: és fer-ho bonic. Conviure amb la societat dels reality shows, de les samarretes de futbol i dels limitats (o especialitzats) cervells que surten de la Universitat, i prendre's aquest entorn amb una sana esportivitat, i amb una encara més sana vena creativa. L'humor ve després, va de soi, es deriva de tot discurs intel·ligent. Ni Allen ni Monzó (posem per cas) infravaloren la mediocritat ambiental, ni en fugen massa, sinó que la superen amb la imaginació o amb una lent distingida. Ni és un model a imitar, ni hem de renunciar a les grans ambicions artístiques: podem ser ambiciosos i fins i tot pretensiosos. Però bravo pels que saben entendre l'universal menú Big Mac i posar-hi, amb permís o sense, una puntual copa de cava.

Article publicat al diari AVUI el 16 de maig del 2011

dilluns, 2 de maig de 2011

Deucentisme i deucentistes


Hi ha una diferència notable entre el plantejament dels modernistes, els noucentistes i el recent deucentisme que avui bateja i fins i tot prova de descriure (a pinzellades) el conseller Ferran Mascarell: si el modernisme i el noucentisme van ser moviments impulsats, ideats i batejats inicialment per artistes, intel·lectuals o arquitectes que s'identificaven sota un estil mínimament comú, el deucentisme té (de moment) un impuls bàsicament polític. Llegint i escoltant els plantejaments de Mascarell s'endevina, és clar, la voluntat de traslladar a les arts i a la cultura la responsabilitat, compartida, de definir els trets comuns de la nostra era. I també és cert que al darrere o al costat de plantejaments i actituds artisticoculturals com el modernisme o el noucentisme (però també el Quattrocento o el Cinquecento) hi hagué sempre, tard o d'hora, política i polítics. Art i cultura no són Olimps aliens a allò públic, i per tant tampoc no és dolent que la iniciativa del debat sorgeixi d'un polític o de diversos polítics: sobretot quan les arts, més disperses que mai, ja no saben anar gaire unides en res.

Si els Modernistes van aparèixer a finals del XIX (Art Nouveau fou el nom emprat a França i a Bèlgica), va ser com a reacció conscient o inconscient al positivisme i el realisme: s'invocà la natura, la bohèmia, la irregularitat, el romanticisme... Maragall, Rusiñol, Gaudí, Granados. Política? I tant: l'art va reflectir una actitud social i intel·lectual, una efervescència dels sentiments i de l'alliberament creatiu, del liberalisme, del nacionalisme, de la pàtria cultural, de l'espontaneïtat. I el noucentisme, per la seva banda, fou la reivindicació de l'ordre, el classicisme, la raó. Seny contra rauxa i pensament sobre el cor. Un moviment, d'altra banda, més genuí català: menys internacional. Carner, Ors, Clarà. I la política? Comença amb la creació de Solidaritat Catalana el 1906 i acaba amb el cop d'estat de Primo de Rivera el 1923: és a dir, Mancomunitat. Catalanisme ordenat, pragmàtic i constructiu. Pedres i plànols i biblioteques.

I bé: més enllà d'això, què? Hi ha vida després de la rauxa i el seny, del sentiment i de l'ordre? Què podem proposar ara, més enllà dels previsibles “seny arrauxat” o “rauxa assenyada”, més enllà de la filosofia Guardiola? Què aportem com a actitud nova, quin plantejament artístic compartit, quin plantejament polític? Mascarell no pretén respondre aquestes preguntes però sí que pretén que ens les formulem. Puix que parla deucentista, vejam què diu: afirma el conseller que el deucentisme hauria de basar-se en la recerca d'un “Estat eficient”. Un concepte molt polític, que ens convida a pensar si Pujol va tenir un estil més noucentista (seriós, constructiu) i el tripartit més modernista (improvisador, sentimental), però en cap dels dos casos prioritzant la pregunta sobre l'eficiència del nostre sector públic. No està malament per començar.

Des del punt de vista polític, m'atreveixo a aportar alguna cosa al debat: segurament no hi haurà eficiència de l'Estat si aquest no és propi. Segurament no es podrà evitar que el deucentisme polític sigui el marc intel·lectual d'una propera (quatre, sis, deu anys) proclamació d'independència. No crec que això es pugui eludir ni evitar, ni crec que depengui només dels polítics, ni crec que això exclogui gaire ningú, ni tan sols els (il·lusos) federalistes: es tracta d'un moviment social ja imparable que no és patrimoni de manifestants i activistes, sinó que ja ha penetrat dins l'actitud i el pensament dels catalans “normals”, de cada dia, no polititzats. El deucentisme serà sobiranista, afirmo jo (i fins i tot crec que insinua Mascarell), o no serà. No hi ha volta de full i aquest, sí o sí, serà el denominador cada vegada més comú.

Des del punt de vista artístic, costa més trobar un nexe. Tal vegada la tan somniada internacionalització de la creativitat actual catalana, però això és més una obligació de mercat que un estil característic. Què som? Monzó? Sànchez Piñol? Barceló? Bofill? De tot una mica? Hi ha alguna possibilitat de trobar-hi un nexe comú? Tal vegada sigui una mirada universal, flexible, interdependent, amb arrels però sense lligams? Jo no ho sé. Però si així fos, no seria gens estrany: esdevenir un estat és justament el contrari de fer-nos petits o de tancar-nos. L'art donaria la raó i la mà, de nou, a la política que vindrà.

Publicat al diari AVUI el 2 de maig del 2011

dilluns, 18 d’abril de 2011

Cor, cap, independència


Aquest Sant Jordi no només les novel·les ens parlaran de passió: cada dia més assagistes, científics i psicòlegs invoquen la tesi de la neurociència, segons la qual hauríem d'anar ja descartant Descartes. Gràcies per tot i passi-ho bé tingui. Segons la neurociència, els humans no som éssers racionals que sentim, sinó éssers emocionals que pensem. “Sento, per tant existeixo”. Ho poden llegir vostès en milers d'entrevistes que van apareixent en diaris i televisions, hi ha un augment exponencial d'aquest corrent que ni tan sols és un corrent: és un simple retorn a les coses òbvies, les coses que saben les àvies. Una persona pot teoritzar i donar moltes voltes a milers d'arguments racionals per a prendre una decisió, però al final el mecanisme últim que activarà l'acció serà emocional. Allò que anomenem el cor.

Hem escrit molt sobre Catalunya, els horitzons, els drets a decidir. Aquí també hauríem de fer atenció al relat neurocientífic: el mecanisme que fa clic no és només racional, ni calculat. Per això quan el president Mas o el president Pujol o tants altres coneixedors del tema afirmen que ara “no toca”, davant de tantíssimes raons que admeten a favor de la independència, no estan contraposant raons contra altres raons. No estan fent dialèctica, no estan discutint la major, no estan elaborant cap teoria contrària. Estan informant sobre els sentiments, l'estat anímic col·lectiu, les forces que intueixen que hi ha disponibles, l'empenta del país, l'oportunitat..., en definitiva, conceptes no del tot racionals. Quan una persona arriba a la conclusió que ha de canviar de feina, però tot i així encara no gosa, podem dir que fa malament en aturar-se? Podem dir que els homes, i els països, som tan quadriculats que actuem immediatament seguint la lògica argumental? Com que tinc raó, automàticament i sense espera puc envair Polònia?

Quan es critica l'anomenat “independentisme exprés”, estem parlant de sistema digestiu: n'hi ha que ja es consideren ben païts, tant ells com la resta de catalans, i n'hi ha que no ho tenen tan clar. Però no només pensant en avantatges i inconvenients, en conseqüències, en viabilitats..., sinó també pensant en l'estat de l'ànima col·lectiva. Hem escoltat molt, els últims anys, aquella cançó de “ja no es tracta d'un tema sentimental, sinó d'un tema pragmàtic: la gent veu raons pràctiques per a la secessió”. No ho discuteixo, és prou clar, però hi tinc moltes coses a afegir. D'entrada, això que deia al començament: que en el moment de decidir, pesen molt més les emocions que les raons. Encara que no ens n'adonem, o encara que no vulguem adonar-nos-en. O que ho disfressem de dades acadèmiques i de grans conclusions indiscutibles. Aquest país deixarà de dir “ara no toca” quan estigui emocionalment (digestivament) preparat, o amb forces, o simplement abocat. No serà una regla de tres ni una equació ni una gran defensa jurídica ni una proposició de llei entaforada dins l'ordre del dia del Parlament: serà un pols madur, natural i imparable. Tal vegada en forma de mecaguncony.

Què ha passat aquesta setmana passada amb el debat al Parlament? Doncs no gran cosa. El pols del país, informo, no el dicten tres diputats ni les grans teories articulades, per raonables i compartides que siguin (que les comparteixo). El pols del país no es pot forçar, ni construir amb exigències, ni tan sols amb meticulosos fulls de ruta. Que es poden fer actes simbòlics i alhora útils? Sí, i tant: el 10-A perfectament coordinat per l'Alfred Bosh. Però els diputats i seguidors de SI, perillosament salvapàtries, haurien de tenir per certa una cosa: si l'independentisme és realment tan central, si realment ha madurat tant i ja hi ha l'ambient necessari per a actuar, amb urgència i tot, com és que una força central com CiU impossibilita la tramitació de la llei? Opció 1: els convergents són uns covards i uns botiflers (a banda d'uns suïcides). Opció 2: tal vegada la primera formació del país, i que ara el presideix, sap alguna cosa sobre el pols col·lectiu. Donar la raó a l'independentisme no significa prémer el botó, com si Mas fos un autòmat. Com deia al principi, tenir raó no és suficient. Per Sant Jordi un llibre, però també una rosa: raó i sentiment. I doncs, quan “tocarà”? Doncs com en totes les coses imparables, aquest moment el reconeixerem de seguida quan aparegui. De fet, no sents una remor ja molt propera?

Article publicat al diari Avui el 28 d'abril del 2011

dilluns, 4 d’abril de 2011

PQ?


Una bona fórmula per provar que ens vagin bé les coses, per assolir l'èxit d'una iniciativa, és que a la resta li interessi el nostre èxit. És a dir, que els que ens envolten vegin bé, amb bons ulls, fins i tot amb interès, la nostra idea. Fer les coses bé només és una part dels requisits: convenir als altres és allò que fins avui ha fet Gaddafi i que fins l'any 1952 va fer el règim de Franco, que aquell any ja era acceptat dins l'ONU. Que interessi l'èxit o el manteniment de la teva causa. Que els astres es conjurin a favor i que, si et falla el talent, com a mínim hi hagi el favor dels que hi tenen alguna cosa a dir. I, de la mateixa manera, al contrari: és pràcticament impossible impulsar una idea important si els altres s'hi giren d'esquena. Si no interessa. O si no interessa prou.
Per què Espanya i Catalunya estroben immerses en la crisi actual? Sens dubte per errors propis, però sens dubte també per raons geopolítiques. “El profe em té mania” no ha de ser mai el recurs argumental, però sí que condiciona evidentment el nostre entorn i els nostres resultats. A Alemanya, que no és pas lluny, la crisi s'està transformant en progrés econòmic. Al Brasil i a la Xina el creixement no cessa. La crisi s'ha portat pitjor amb aquells països que no van fer els deures, d'acord, però hauríem de preguntar-nos si no podria ser que a algú, a alguns, els interessés que juguéssim un paper menor a partir d'ara en el context mundial. Preguntem-nos per què els altres se'n surten i nosaltres no. I, a banda de la necessària i justa autocrítica, preguntem-nos per què no acabem de sortir-nos-en. Preguntem-nos, com deia aquell, “quién nos pone la pierna encima” i si podria interessar que en el nou repartiment de riquesa mundial els catalans, i els espanyols, estiguem ja designats com a actors secundaris.

No proposo cap teoria de la conspiració, ni considerar-nos el melic del món, ni qüestions d'enginyeria política. Però una forma de vèncer la crisi és detectar allò en què podem realment interessar, allò que realment els qui ens envolten valoraran, allò que evitarà que s'oblidin fàcilment de la nostra necessària recuperació. El turisme, posem per cas: aspectes de desenvolupament industrial o econòmic que siguin genuïns i inimitables, i que estigui al servei de tot el món. La qual cosa ens porta inevitablement a pensar de seguida en les noves tecnologies i en internet, com a posada a disposició de serveis cap a l'exterior. O bé simplement anar fora, viatjar i fer-se conèixer arreu, fer-se imprescindible. Això pel que fa als deures, però... i les decisions geopolítiques? I si, per molt que ens esforcéssim, a fora ja haguessin decidit que allò que nosaltres hem estat, ara ho hauran de ser uns altres? I si això fos així, per què seria?

He parlat d'economia per derivar a la política: a la causa catalana, a l'eterna crisi catalana, al problema catalán. Afirma Jordi Pujol que ja no s'albira cap altra sortida que la independència, afirmació d'una gran transcendència històrica si es mira bé, però tot seguit confessa que es tracta d'un procés molt difícil. Proposo que llegim la clau per superar el trauma, la dificultat, la immensa força que cal per a una eventual secessió, dins d'aquest llenguatge de l'interès compartit: anirà millor la nostra causa si interessa arreu que vagi bé. Hem estat segurament poc astuts pel que fa la imatge (no parlo de l'acció ni de la justícia, sinó de la imatge) de la nostra política lingüística. Ha estat massa fàcil assenyalar-nos com a excessius, egocèntrics i tancats: nosaltres sabem que no ho hem estat, però no només a Espanya sinó també a l'estranger s'ha arribat a introduir aquesta idea. Hem d'evitar-ho de totes totes, no caure en trampes, trobar complicitats més enllà de les nostres fronteres. No fer amics: fer complicitats. No buscar salvadors: buscar interessos comuns.

Davant del col·lapse de l'Estat espanyol des del punt de vista econòmic, però també des del punt de vista autonòmic i polític, podria ser més interessant que mai (per a tothom) que els catalans decidíssim constituir-nos com a estat propi. Mentre només ens interessi a nosaltres, i en tot cas a la meitat de nosaltres, tindrem molt més obstacles dels que podrem suportar. Voleu ser independents, catalans? Doncs responeu per què. I per què no ho sou encara. I, de passada, expliqueu-nos què hi guanyem tots els altres.

Article publicat a l'AVUI el 4 d'abril del 2011

dilluns, 21 de març de 2011

Lleugeresa


A La insuportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera explica que amb la història succeeix una cosa semblant al que succeeix amb la vida, i ho fa exposant el cas dels txecs. L'any 1618 els estats txecs van decidir ser valents i defensar les seves llibertats religioses, fins a l'extrem de llançar dos dels funcionaris de l'emperador per la finestra del castell de Praga. Així va començar la guerra dels Trenta Anys, que va portar a la pràctica destrucció del país. Hauria estat millor que els txecs, en aquest moment decisiu de la seva història, haguessin apostat per la prudència?

La pregunta es fa difícil de respondre sobretot quan sabem que l'any 1938, després de la conferència de Munic, el món va decidir lliurar el destí dels txecs a Hitler. A diferència del 1618, aquesta vegada els txecs van tenir la prudència de no provar de lluitar contra una força vuit vegades superior. On els va dur, però, aquesta capitulació sensata? Doncs va ser l'inici de la Segona Guerra Mundial, i de la pèrdua definitiva de la llibertat de la nació txeca durant segles. Podem dir aleshores que haurien hagut de ser més arrauxats que prudents?

Cap d'aquestes preguntes no es pot respondre amb certesa, perquè la història no es pot repetir: com la vida, succeeix només una vegada. Les decisions importants marquen la nostra existència i són, alhora, profundament fràgils. En el fons, sempre es basen en la inexperiència. Podem ser més madurs, podem haver après molt, però al llarg de la vida podem realment dir que la prudència ens ha ajudat més que la rauxa? Sempre? O a l'inrevés: després d'anys i anys de viure, podem realment afirmar que la rauxa ens ha donat sempre millors resultats que la prudència? Pensem-hi bé: sempre? Segur? I a tothom?

A Catalunya el debat entre seny i rauxa és com un fantasma incansable, però això no ens fa un poble decantat per un o altre vessant: som la nació del pactisme, dels pusil·lànimes compromisos de Casp i del gradualisme etern, però també som la dels segadors perseguint virreis, la dels almogàvers sanguinaris o la de la resistència sense quarter contra les tropes (ben superiors) dels borbònics del 1714. Fins i tot som la de Fèlix Millet o la de Joan Saura, posats a parlar de poc seny. I se'ns considera, malgrat això, una nació serena i civilitzada fins a l'encarcarament. Admiren Gaudí però ens veuen (i ens veiem) noucentistes. Exportem Dalí però al nostre MNAC hi posem pantocràtors. No em queixo sinó que constato: ens agrada tenir-nos com un poble tirant a prudent, mesurat, racional. El problema, com apunta Kundera, és que això no és ni una virtut ni un defecte: el judici de la història és així de complicat perquè només una vegada va ser 1714, només una vegada va ser 1936 i només una vegada serà 2011.

“Repetir els errors del 6 d'octubre del 1934”, sona ben sovint en les tertúlies de les ràdios com a gran advertiment dels savis. I sí que s'ha d'entendre l'advertiment, i assumir-lo: però tot seguit poder apuntar que ja no hi ha cap 6 d'octubre igual que l'altre, i encara menys després de quasi un segle. Per tant ni és lícit titllar d'impetuosos els qui promouen un referèndum d'autodeterminació, ni ho és que CiU aposti avui per un sobiranisme prudent (i sense oxímoron). Perquè aquí enmig de la història no es tracta de tenir més raó ni més emoció, sinó de vehicular pensaments i emocions de gent molt diversa que empenyen, de forma més espontània que estratègica, cap a una banda o una altra en funció de si se senten amb més o menys forces. “Que la prudència no ens faci traïdors”, sí, però la rauxa tota sola també pot ser desastrosa per a un país. Ni la rauxa ni la prudència són dolentes en si mateixes. Només tenim una oportunitat per a viure el moment que vivim: l'únic que podem procurar és que els nostres líders no siguin massa covards, ni massa temeraris. Això vol dir que no pots agitar les masses populars perquè t'han rebaixat la velocitat a 110 o perquè t'han negat un traspàs. Però també vol dir que no es pot tenir una central nuclear a punt d'explotar prop de Tòquio i exigir calma. De tal manera que ni sempre hem d'estar a favor de l'acció, ni sempre a favor de la serenitat, ni sempre al mig. Només ens cal exigir rotundament que l'opció sigui sòlida, que tingui força i que tingui rigor. Per això ens decantem per la prudència: el nostre independentisme organitzat (és un dir) no té cap d'aquestes tres coses.

Publicat al diari AVUI el 21 de març del 2011

dilluns, 7 de març de 2011

Qualitat democràtica


Sant tornem-hi. Abans de res apuntaré, no per proximitat sinó per justícia, que un dels llibres que millor ha parlat sobre la memòria històrica no és un assaig ni una tesi acadèmica, sinó una novel·la, una ficció: Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré. Ens ensenya les emocions i contradiccions que hi ha darrere d'una placa de carrer o d'una làpida. La importància del rastre que deixem, o més ben dit, del rastre que algú decideix que deixem. La història l'escriuen els vencedors? De vegades, també els perdedors. I massa vegades hi ha collita pròpia, més ficció que realitat, més preferència que veracitat, quan els humans ens posem a gravar noms en plaques i marbres. Quan ens posem a fer memòria, sovint fem més ficció que realitat. I gravada queda.

La vicepresidenta del govern, Joana Ortega, ha decidit canviar el nom de la direcció general de la Memòria Històrica per la de Qualitat Democràtica. Em sembla un encert. Els historiadors, científics, museòlegs, arqueòlegs i escriptors (etcètera) poden ficar-hi la seva cullerada sobre la memòria, però una direcció general dedicada a repartir lliçons d'història pot suggerir (com ha estat en els darrers anys) pur dirigisme. Ortega es proposa fer un Memorial Democràtic més plural: se'n recorden, de la “pluralitat”? Era un dels grans retrets que es feien als governs de Pujol, la seva suposada falta de sensibilitat envers les altres opcions ideològiques o fins i tot patriòtiques o sentimentals. Ortega no ha de caure, ni caurà, en l'error de decantar la balança cap al sentit contrari: ara no es tracta de confrontar esquerra i dreta com a bons o dolents, com ha estat fins ara la poc dissimulada temptació del Memorial. No es tracta de compensar, ni de vendre un relat històric oposat: ara es tractaria, confiem, de fer veritable memòria. Cosa que no pot fer un partit sol, ni una visió sola, ni una víctima sola: hi ha massa relats, massa ficcions i massa veritats per exposar.

La llei de Memòria Històrica d'Espanya de l'any 2007 ha servit massa sovint per executar desmemòries, més que no pas per refrescar memòries: esborrar o desinfectar totes les estàtues (fins i tot un Marès) instal·lades en temps de Franco no sé si ens posa davant del mirall o més aviat ens posa una absurda disfressa de beats. Aquest país pot haver estat perseguit, pot haver patit un veritable genocidi cultural, pot haver estat escenari de mil atrocitats. Però hi ha una cosa que aquest país no és: aquest país no és el dels herois que van vèncer el franquisme. I tampoc no és el país dels demòcrates d'esquerres contra els feixistes de dretes. Aquest país va ser i és molt més complex que això, diguin el que diguin les solemnes pedres.
Ens haurem d'atrevir a explicar, tal com fa la Patrícia Gabancho en el seu últim llibre, el vessant més vergonyant de la transició; o ens haurem d'atrevir a explicar les destrosses que la República (i altres episodis previs) va provocar sobre l'art sacre del país i sobre tants religiosos innocents; ens haurem d'atrevir a explicar que vam tenir col·laboradors franquistes però també còmplices del comunisme, i delators arreu, i assassins a sou o ex gratia, i haurem de reconèixer que un règim no dura quaranta anys si no hi ha covardia o complaença en bona part de la població, i que l'anomenada lluita de classes va derivar en classisme despietat, i tot això sense oblidar en cap moment el degut homenatge, record i recuperació de l'honor i la memòria de les víctimes del franquisme: dels d'esquerres, però també dels catalanistes, i també dels que senzillament un dia foren assenyalats i sentenciats. Haurem de continuar anant a la tomba de Macià i de Companys, però també a la de Carrasco i Formiguera. I a la dels catalanistes perseguits per babord i estribord.
I encara més: no només haurem de parlar de víctimes i persecucions, sinó també de constructors i d'exemples. No tot ha de ser retirar o destruir estàtues. També podem, tal com s'ha vist ara fa poc, erigir de nou quatre columnes al cor de Montjuïc. Podem fer memòries constructives, recuperacions, homenatjar també l'èpica en la feina feta. Al capdavall, ni tots els guanyadors van ser botxins, ni tots els perdedors van ser víctimes. Que una institució hi prengui partit no pot ser una opció gaire democràtica. Esborrar tot el que ens molesta o ens desagrada no és aconsellable per a la memòria. I perdonar... això sí que ja ho deixaríem a la decisió de cadascú.

Article publicat al diari Avui el 7 de març del 2011

dilluns, 21 de febrer de 2011

Heroica catalana


Aquest milhomes pre-Sarkozy que era Napoleó resulta que diu molt més de nosaltres que no ens pensàvem. Televisió de Catalunya és l'afortunada responsable del documental Catalans contra Napoleó, dirigit per l'encara més encertat Enric Calpena i protagonitzat per un curiós i bon vehiculador Jordi Pujol. Si fa poc jo escrivia aquí mateix sobre la importància dels topònims i de la memòria històrica, i de la necessària diferenciació entre justícia i oblit (malgrat algun lector agafat al guerracivilisme fàcil), aquest gran reportatge és una explicació total dels moments previs a l'aparició del catalanisme. A banda que acabem entenent molt bé que al nomenclàtor barceloní hi hagi carrers verticals amb el nom de Girona o de Bruc o de Bailèn, ben propers i paral·lels: no tot és medievalisme catalanoaragonès a l'Eixample.

A Espanya, el tempestuós conflicte napoleònic s'anomena Guerra de la Independencia: origen de la festivitat de la Comunitat de Madrid el 2 de maig i de l'obelisc erigit prop del Prado, en commemoració de la rebel·lió popular contra l'ocupació francesa l'any 1808. A Catalunya, però, aquest període l'anomenem la Guerra del Francès. En primer lloc perquè segurament entenem que la independència ja l'havíem perduda dècades enrere; i, en segon lloc, perquè ens sentim globalment tan llunyans de les ocupacions espanyoles com de les franceses. És a dir, tornàvem a ser un peó d'escacs.

El cas és que, per culpa d'aquesta secular i abissal distància entre Espanya i Europa (és a dir, entre els sistemes de l'Antic Règim i les modernitats de la Revolució Francesa), a la Península ens vam haver d'adonar massa tard dels avantatges que aportaven les noves llibertats democratitzadores de França. Napoleó va acabar amb tics tirànics i imperialistes que li feien desmerèixer una Heroica, sí, però a França ja mai més no es va poder imaginar cap Codi Civil (per exemple) que no reconegués els paràmetres bàsics de liberté, égalité i fraternité. I, mentrestant, els madrilenys contents de rebel·lar-s'hi. Contents, encara avui, de celebrar el moment en què van ancorar-se en el passat. Contents d'haver hagut d'esperar fins al 1812 per fer el primer acostament al liberalisme, i al damunt un acostament que va ser breu, dolorós i encara centralista. Vaja, que van trigar encara quasi segles a entendre res. Això sí: sobirans i orgullosos.

I Catalunya? Catalunya va viure sota Napoleó una veritable separació d'Espanya, ja que el francès va decidir annexar-se directament el territori català i deixar Espanya en una mena de protectorat. El reportatge és clar quan parla dels informes francesos de l'època: segons ells, ni volíem ser considerats espanyols, ni volíem ser francesos, ni ens sentíem prou forts com per ser independents. Suposo que ja els sona, això, a vostès: encara seguim una mica igual, desconfiant de nosaltres mateixos i segurament amb raó. I destinats, ara per ara, a ser emprats com a peó per les veritables sobiranies.

El catalanisme va ser una mica d'això: adonar-se que les llibertats individuals afavorien les col·lectives, i que l'absolutisme monàrquic mai no seria còmplice dels nostres interessos. Això no vol dir que fóssim fervorosos adscrits a la causa francesa (malgrat la nostra necessària quota d'afrancesats de l'època), però sí que vol dir que a Catalunya vam saber intuir l'error d'associar el patriotisme amb models retrògrads. A partir d'aquell moment vam idear un patriotisme basat en la llibertat, en més democràcia, en referències de modernitat. Tal vegada avui hauríem de fer un exercici semblant: la nostra identitat futura haurà de renunciar als models del segle XX i obrir-se a la innovació política i social. Això vol dir xarxa, comunicació, cultura, creació audiovisual, internet, intercanvi, flexibilitat, educació i coneixement. Això és el que vull dir quan escric, sovint, que el catalanisme pot ser qualsevol cosa excepte un moviment conservador. I això és el que m'entristeix de bona part del nostre catalanisme actual, ja sigui governamental o d'oposició, d'esquerres o de dretes. Que massa vegades sigui covard, poc creatiu, desconfiat i estàtic.

Napoleó va ser enemic nostre però va ser, també, un providencial missatger: tal vegada una altra societat era possible. Tal vegada no calia conformar-se sempre amb el mateix. S'acostaven nous temps. Només calia atrevir-nos a ser més lliures.

Article publicat a l'AVUI el 21 de febrer del 2011

divendres, 18 de febrer de 2011

Després de Laura



Després de Laura és una novel·la de misteri sobre el triangle amorós que formen un pianista, una dona captivadora i la poderosa música de Beethoven. El protagonista, un pianista de funerals, Salvador Dalmau, coneix una femme fatale que li trasbalsa la vida i li esfondra el matrimoni. Però hi ha un tercer element en discòrdia, que és Beethoven o, més ben dit: la música de Beethoven. Invisible, però present. El lector reviurà els passatges més foscos de la vida del compositor, com és la famosa figura de l'«amada immortal», la seva sordesa i els intents de suïcidi. Però la novel·la també planteja l'enigma d'una composició desconeguda, una obra inèdita que s'interposarà de manera inesperada en la vida de Salvador Dalmau. La música serà el nexe d'unió entre el món d’avui i el món de Beethoven, entre els vius i els morts. Després de Laura ens passeja pels auditoris més selectes, rere els camerinos dels intèrprets, entre palaus i cementiris, per Viena, Barcelona i Nova York. De la novel·la es desprèn una advertència: la música pot canviar el destí de les persones, pot comunicar-nos amb el més enllà i pot, també, ser una arma letal.



Totes les peces musicals que apareixen citades en aquest llibre es poden trobar a les següents pàgines web:

Perfil de Facebook de «Després de Laura»: http://www.facebook.com/profile.php?id=100001025487672

Grup de Youtube «Després de Laura»: http://www.youtube.com/user/DespresdeLaura1

La música de Beethoven agita les feres

Entrevista al diari ARA el dia 16 de febrer del 2011
Jordi Cabré assegura que, per Beethoven, cal fer cas del cor abans que de la raó. Després de Laura aviva una força inexplicable, abstracta com la música, que mena cap al món dels morts.
JOSEP LAMBIES Barcelona.



Jordi Cabré, finalista del Sant Jordi 2010, explica que, de vegades, la literatura es produeix de manera intuïtiva, com la música. FRANCESC MELCI0N

"La música no sempre és bonica i agradable. De vegades, encripta un missatge terrible. Però, això sí, pot arribar a ser extremadament poderosa", sentencia Jordi Cabré (Barcelona, 1974). "Els grecs ja pensaven que un poble podia tenir un govern més democràtic o tirànic en funció de la música que s'hi escoltava. Sens dubte, té la capacitat de modificar les nostres accions i el nostre caràcter." Aquesta és, a grans trets, l'espurna de la seva última obra, Després de Laura -publicada per Proa-, que va quedar finalista del premi Sant Jordi 2010, tan sols una passa per darrere de L'home de la maleta , de Ramon Solsona.

Cabré enfonsa aquesta novel·la en les misterioses aigües del que és inexplicable. Pensa que Després de Laura comparteix el tractament de l'art i la sensibilitat amb l'anterior Rubik a les palpentes , també finalista del Sant Jordi el 2004. Aquí fa una passa més enllà, atret cap a tot el que s'oculta sota una bellesa sublimada i tèrbola. El protagonista, Salvador Dalmau, músic de funerals, balla al ritme d'un amor irresistible; la musa és la Laura del títol, una dona amb les clavícules tan perfectes com les efes d'un violí.

El missatge d'aquest llibre té un deix romàntic: procura dissuadir el lector de conformar-se amb el seu destí -o, com diu l'autor estirant l'al·legoria, "amb una partitura tancada"-, l'insta a agafar pel coll el que està escrit i a transformar-se en l'únic compositor de la seva vida. És per això que consagra la relació entre el Salvador i la Laura a la biografia de Ludwig van Beethoven. Cabré recorda que "Beethoven va haver de lluitar contra la sordesa i contra uns desamors molt bèsties". Tot i això, va ser capaç de marcar un camí propi. I en la novel·la és el model que agita el Salvador. "No podria haver trobat un fantasma millor", conclou.

El rescat d'Eurídice
Després de Laura està dividida en quatre parts. Cada part s'obre amb tres citacions -dues en el cas del pròleg- que invoquen una petita tertúlia de fantasmes. D'aquesta manera Cabré comença a fregar pedres per encendre les flames lluciferianes que cremen, a foc lent, durant tota la novel·la. Thomas Mann, Sant Agustí, Shakespeare, Màrius Torres i el mateix Beethoven són alguns dels convidats -tots morts, a excepció de Leonard Cohen-. "Són autors que reflexionen sobre la música i la immortalitat", diu Cabré. Perquè, com escriu Màrius Torres, el silenci ve quan la música comença.

Capficat en la firma de Beethoven, l'autor esmenta una col·lecció de cartes que mai no van ser enviades, adreçades a una "amada immortal". Afegeix que aquesta destinatària enigmàtica manté una curiosa semblança amb la Laura del seu llibre. I així comença un trànsit cap al món dels morts. "La meva novel·la té un punt pecaminós i satànic", diu Jordi Cabré. "En aquest sentit, és com totes les històries sobre músics, com el Doktor Faustus de Mann". El personatge de Salvador, que al principi no era més que un intèrpret en les misses pels difunts, agafa les regnes de la seva vida i fa un viatge cap a la porta dels misteris d'ultratomba. "Com quan Orfeu tocava la lira per baixar als inferns." Cabré conclou que, en gran mesura, la intenció de Després de Laura és explicar que la música és un vincle entre el món dels vius i el dels morts. Perquè la música pot arribar a ser extremadament poderosa.

Invitació a la creació


Entrevista publicada al diari AVUI el 16 de febrer del 2011
Jordi Cabré , ahir entrevistat a Barcelona. Foto: QUIM PUIG.

‘Després de Laura', Cabré indaga en el vessant “perillós” de la música

Després de Laura, la novel·la finalista del Sant Jordi, arrenca en un funeral i la veu narradora és el mort. El difunt s'adreça al protagonista –un pianista de segona fila–, per avisar-lo que viurà una passió amorosa que no podrà controlar. El pianista, Laura i Beethoven són els costats d'un triangle amorós que té la música com a nexe d'unió.

“De la mateixa manera que ens colpeix una determinada música, la relació amb la Laura és com una peça musical que fa ballar el protagonista al seu compàs durant bona part de la novel·la. Gràcies a ella, Salvador aprendrà que en la vida no hi ha res que valgui la pena si no es fa amb passió”, explica Jordi Cabré.

La novel·la, que per desenvolupar la seva intriga transita entre Viena, Nova York i Barcelona, amb escenaris com ara el Palau de la Música, planteja la relació entre el compositor i el músic, el creador i l'intèrpret, tot fent una invitació a la creació: “En la mesura del possible tots tenim un creador dintre i no ens hem de deixar arrossegar per la música que ens envolta i pel destí”. En aquest punt, Cabré recorda que Beethoven va ser un compositor que va lluitar contra el destí: “La seva música traspua aquest missatge de «salva't a tu mateix», d'aquí que sigui èpica i heroica”.

L'obra, farcida de referents musicals tant clàssics com moderns, reprèn la visió mitològica de l'Orfeu que apunta el vessant més “perillós” de la música, la capacitat per connectar amb el més enllà. “Això és el que li passa a Salvador i la meva hipòtesi és que també li va passar a Beethoven”. Intercalant moments de la vida del compositor de Bonn, Cabré porta a escena la suposada filla del músic, així com una partitura que no hauria escrit, “era un gran improvisador”, i que servirà de fil conductor.

La música, l'art més elevat? “He intentat assimilar la literatura a la música tot marcant un ritme i uns silencis, igual de rellevants, de manera que en alguns casos el lector esdevé tan sord com Beethoven i ha d'endevinar el que està suggerit”.

Presentant "Després de Laura"

dilluns, 7 de febrer de 2011

Damnatio memoriae


Els antics romans tenien el costum de proclamar els bons emperadors com a déus (en deien “apoteosi”) o bé esborrar-ne el record en totes les seves formes. Quan el Senat declarava oficialment la damnatio memoriae (“condemna de la memòria”), calia procedir a l'eliminació de les estàtues, imatges o inscripcions que fessin referència al personatge nefast en qüestió. Així va succeir amb Neró, Constantí II i Maximià, i sovint s'acompanyava la mesura de l'abolitio nominis, que passava per destruir el rastre del seu nom fins i tot raspant-lo de les monedes. Els egipcis també eliminaven els noms repudiats de les seves tombes, càstig que era molt més sever, perquè es considerava que l'oblit total del nom del difunt impedia la pervivència de la seva ànima en el més enllà.

L'imaginari col·lectiu, la toponímia (qui se'n recorda ara de Leningrad o de Stalingrad?), la memòria històrica, són gèrmens de grans polèmiques: no és indiferent que una avinguda es digui de Primo de Rivera o Gran Via de les Corts Catalanes, o que l'Eixample l'hagin batejat els territoris i personatges vinculats a la història de la Corona d'Aragó. I que desaparegués Calvo Sotelo, i que Salvador Dalí (s'ho poden creure?) encara no tingui carrer ni plaça a Barcelona (sí, sí, sí, en efecte). Justament a la capital catalana acabem de fer fora, en compliment de la “Ley de la Memoria Histórica de España” de l'any 2007, l'estàtua de la Victòria esculpida per Frederic Marès. És curiós que una llei que va sobre la “memòria” decreti, justament, mesures que porten a l'oblit. El mateix Memorial Democràtic, institució encara adscrita al Departament d'Interior de la Generalitat, ha tingut fins ara una “memòria” més aviat selectiva: poc sovint esmenta altres ideals de societat no democràtica, més enllà del feixista, que han planat sobre el país i han costat vides humanes. Evidentment que no es tracta de mantenir al carrer els aligots, les estàtues eqüestres, les plaques “a los caídos por España” i altres insults a la dignitat individual i col·lectiva: però una escultura d'en Marès, després de 70 anys i sense referències directes gravades, ens ha de colpejar tant? Fins i tot si fos més explícita: la veritat, la història tal com va ser, ens ha d'espantar tant? Hem d'eliminar-ne tot rastre? I no la podem fer nostra, la idea de Victòria? I tots els que van anar a celebrar la retirada de l'estàtua, havien de portar banderes del bàndol oposat? Aleshores què és, això? Memòria, desmemòria o venjança?

La revolució actual a Egipte ha cancel·lat, per ara, les excavacions que hi havia de fer l'expedició de la Fundació Jordi Clos: i la mateixa revolució ha comportat, diuen, alguns episodis de pillatge als museus del Caire. L'art és un gran damnificat de les revolucions, les victòries i les derrotes, aquells capítols històrics en què es desmaien les estàtues de Saddam Hussein o cauen (com per art de màgia) els murs de Berlín o es cremen retaules majors i es fonen campanes per a fer-ne artilleria. El Memorial Democràtic hauria d'impulsar una exposició sobre l'art sacre desaparegut arran de les accions del bàndol sempre oblidat i sempre “democràtic”. Personatges com ara Pla, Josep Maria Sert i el mateix Dalí mereixen encara el menyspreu d'alguns per la seva aparent proximitat al règim de Franco. Deixant de banda que està bé que els artistes prenguin partit: si Wagner tenia idees properes al nacionalsocialisme, això no taca ni una engruna del seu expedient artístic. L'art, en definitiva, hauria de sobreviure a la política.

El monument franquista que hi ha al mig del riu Ebre a Tortosa: doncs a mi m'agrada. Se n'ha retirat tota simbologia explícita i dóna color a aquell tram de riu. L'antic director del Memorial Democràtic, entre d'altres, proposava treure'l i substituir-lo per un que evoqués el 14 d'abril: de nou, bandolerisme. Destruir el Valle de los Caídos? Amb la quantitat d'elements museogràfics i explicatius de la guerra i dels 40 anys de franquisme que s'hi poden incloure? Oblidar del tot, deixar a zero, exterminar fins a l'anul·lació els vestigis de la pitjor dictadura que hem patit? Patir per si la sentència que va condemnar Companys és ajustada a dret o no? Ens hem begut l'enteniment, o bé més aviat ens volen xarrupar la memòria? Diu que la història l'escriuen els vencedors: perdonin però cap de vostès, herois de la llibertat, no va tenir els collons de vèncer Franco.

Publicat al diari AVUI el 7 de febrer del 2011

dimecres, 26 de gener de 2011

La política i la persona


En cap professió funcionen els clixés fixos, i encara menys en política: només podem aspirar a observar com els perfils i les actituds canvien al llarg del temps, com s'imposen uns llenguatges (verbals o no) o uns altres, i això molt sovint no és cosa de grans planificadors ni de spin doctors sinó pura evolució cultural. Evidentment que els líders arrosseguen, marquen estil i empremta, però el magma dels nostres costums, de la nostra cultura, és el que explica més els canvis en els perfils individuals. A Catalunya no només vivim una segona transició en termes nacionals, sinó també en termes generacionals. Un home pot fer coses immenses, però una generació és una cosa més inconscient. Fins que es fa visible.

D'acord, tornem a Obama: el primer gran precedent de líder jove, flexible, sense gaire dogmatisme de partit, obert a incorporar sensibilitats alienes al seu equip. Un polític-persona, en el sentit modern de la paraula: les persones més o menys formades avui no obeeixen ideologies fixes, es comuniquen amb el món, disposen de grans eines de coneixement, saben expressar-se com mai, responen a estímuls molt immediats i molt variables. No sé si és millor avui o ahir, ni si algun dia tornaran a imposar-se els rígids principis ideològics, però ho dubto molt. El president Mas fitxa Ferran Mascarell com a conseller de Cultura, i molta gent del PSC queda indignada, així com altra gent de CiU queda un pèl desconcertada. La majoria de gent, però, ho veu com una decisió saludable que trenca fronteres mentals. Vol dir això que a partir d'ara aquest és el model a seguir sempre? Evidentment que no: seria un desordre excessiu i acabaríem no distingint qui és què. Dit d'una altra manera: on és el límit, o el desacord, entre els esquemes polítics que hem seguit fins ara i la manera com som les persones (i els líders) avui dia?

A Catalunya l'invent més conegut per obrir els partits a la societat ha rebut el nom de Casa Gran del Catalanisme, gens imitada per les altres formacions i en canvi eix indispensable, crec, de la imatge positiva que ha anat forjant la federació nacionalista. Després d'alguns anys de rancúnia i empetitiment, tan obligatori com voluntari, CiU va decidir que l'opció només podia passar per engrandir-se: en persones, però també en matisos de pensament i d'actituds. El convergent té una imatge menys caricaturitzable justament perquè respon a perfils molt diversos, i la caricatura final del Polònia acaba sent prou justa: el convergent és l'home del “tot i que”, l'home que tot ho té en compte. Crec que mai havia estat aquesta ben bé la imatge de Pujol, i que, si avui s'imposa aquesta caricatura, és per alguna raó relacionada amb la major demanda social que els partits obrin més la ment. Cosa que obliga a una certa transgressió dels models antics. Més gran encara.

Al capdavall, res del que dic no és tan nou ni tan complex: les persones busquen les persones, i quan es produeix la veritable necessitat, els murs acaben caient. Però sí que detecto un divorci encara present entre les persones que creuen que els partits han de dominar la política i els que creuen (com jo) que l'han de facilitar. El carnet ja no pot ser l'eix de les coses: el compromís polític és indispensable, però hi ha molts tipus de compromisos i de vincles. No tots passen per l'engreix de la maquinària interna, com sap Mascarell mateix i com intueix ja quasi tothom.

Prendre partit sempre seRà millor que no prendre'n: però cadascú ha d'esforçar-se a fer la política a la seva manera. No podem anar-nos queixant dels polítics si no entrem a participar en la política, amb el nostre estil individual, i no hi deixem la nostra aportació de qualsevol mena. Crec que els partits haurien de ser veritables fòrums de reflexió, d'intercanvi, d'exploració de nous perfils i noves actituds, sense que això hagi de comportar pèrdua d'identitat ideològica de cap formació política. Ni pèrdua de lideratge, ni descontrol: justament, el fracàs del tripartit ha vingut per aquesta petitesa, que alguns anomenen sectarisme i que no cal ni que arribi a aquests nivells. Estimar un projecte de país és abraçar, també, les idees dels altres i fins i tot de vegades dels adversaris. La bona notícia és que, ara, els polítics s'assemblen menys als herois socials i més a les persones. Confiem que les estructures mentals més petites, a cada lloc, vagin adaptant-s'hi. Pel seu propi bé.

Publicat al diari AVUI el24 de gener del 2011

dilluns, 10 de gener de 2011

El discurs de l'home


La pel·lícula El discurs del rei és molt més que la història d'una tara, malgrat que l'obstacle major de l'argument és justament aquest: la tartamudesa del monarca Jordi VI de la Gran Bretanya. A banda d'una gran direcció i una bona interpretació, i de la banda sonora generosament aportada pel geni Ludwig van Beethoven, el centre d'atenció se'n va molt més cap al rerefons del discurs que no pas cap als afers de logopèdia. Un discurs a la nació pot ser un tràmit administratiu o un acte solemne, fins i tot històric. A banda del context i del significat, un discurs a la nació conté sempre símbols, llenguatges, gestos i entonacions que poden marcar tota una generació: Artur Mas, per exemple, ha tornat al “benvolguts compatriotes” de Jordi Pujol després de set anys de discursos adreçats a la simple ciutadania. I hi ha afegit –això sí– la referència femenina, un signe dels temps. El context del discurs de Mas és de cruïlla econòmica i política, però no és un moment de declaració de guerra com el que va haver d'afrontar el rei Jordi. Un tartamut que sabia de la transcendència del que diria i, sobretot, de la vital importància del com. Sense dubtes, sense quequejar, sense misèries: eren crucials la gravetat i grandesa.

En un país que afortunadament ha tornat a donar més importància a les formes (enterrat ja el “fets i no paraules”), els juraments dels consellers també tenen càrrega. “Amb l'ajut de Déu”, ha estat la fórmula emprada per dues úniques conselleres: Joana Ortega i Pilar Fernández Bozal. Aquí a Catalunya sembla una cosa anacrònica i rància, però fins i tot el jurament del president dels Estats Units acaba amb un “so help me God” que ja no és un acte de fe sinó quasi directament una interpel·lació. En molts altres països els més honorables càrrecs s'adrecen a la divinitat, amb una imatge final que no sé si és més d'humilitat o de pretensió heretada dels antics règims, on qui posava i treia corones era sempre la gràcia de Nostre Senyor mateix (pessetes de Franco incloses). També es fan els juraments sobre la Bíblia per als testimoniatges judicials, cosa que aquí només he fet una vegada en un procediment de dret canònic. Les coses que es fan davant de Déu, sigui un matrimoni o un jurament –a l'hora de morir-se, la majoria sí que es mor per l'Església–, tenen un afegit de màgia. Molt més, per descomptat, que el “tot seguit passarem a la lectura de l'article seixanta-sis del Codi Civil”, que sí que trobo adjudicable a un policia amb bigoti.

En formes i en entonació, els discursos de Sir Winston Churchil –alguns d'ells batejats i tot, The finest hour o Blood, toil, tears and sweat– contenen també referències divines, com també en va tenir l'esmentat discurs del rei Jordi en el moment de declaració de guerra contra Alemanya. El prodigiós discurs del pastor Martin Luther King el 28 d'agost del 1963, “I have a dream”, acaba amb un vers d'espiritual negre que vincula Déu, precisament, amb la llibertat de l'home. Però no tota solemnitat fa referència a Déu ni tota intensitat discursiva s'hi ha d'acollir, com és notori en els discursos de Hitler, intuïtivament caricaturitzats pel gran Chaplin. Allunyant-se del contingut –més atroç o més raonable– dels discursos hitlerians, Chaplin va saber copsar l'essència del gest, del tempo, de l'entonació necessària per empènyer les masses. Caricaturitzables eren també Mussolini i Castro, tots dos d'una mal entesa majestuositat, però populars al cap i a la fi. Allunyats en tot cas de Lenin, molt més dirigit al raciocini. Quan un home públic s'adreça als seus compatriotes, pot quedar gravat el seu estil a la retina o bé passar com un complidor del ritual. Pot parlar dels homes o pot parlar també de Déu, i en qualsevol dels dos casos pot passar sense pena ni glòria.

En tot cas, per moltes referències divines que hi hagi, qui fa un discurs és una persona i parla per a les persones. Ja que El discurs del rei usa la solemnitat de la Setena simfonia de Beethoven per acompanyar el moment més greu, i que l'argument del film és una història sobre la superació humana, convé saber que un deixeble del sord compositor, Moscheles, va deixar escrita sobre una transcripció de Fidelio la següent frase: “Acabat amb l'ajuda de Déu”. A la qual cosa Beethoven, l'endemà, va respondre escrivint just a sota i amb traç gruixut: “Mensch, hilf dir selbst” (Home, ajuda't a tu mateix.

Article publicat a l'AVUI el 10 de gener del 2011