Damnatio memoriae

Els antics romans tenien el costum de proclamar els bons emperadors com a déus (en deien “apoteosi”) o bé esborrar-ne el record en totes les seves formes. Quan el Senat declarava oficialment la damnatio memoriae (“condemna de la memòria”), calia procedir a l'eliminació de les estàtues, imatges o inscripcions que fessin referència al personatge nefast en qüestió. Així va succeir amb Neró, Constantí II i Maximià, i sovint s'acompanyava la mesura de l'abolitio nominis, que passava per destruir el rastre del seu nom fins i tot raspant-lo de les monedes. Els egipcis també eliminaven els noms repudiats de les seves tombes, càstig que era molt més sever, perquè es considerava que l'oblit total del nom del difunt impedia la pervivència de la seva ànima en el més enllà.

L'imaginari col·lectiu, la toponímia (qui se'n recorda ara de Leningrad o de Stalingrad?), la memòria històrica, són gèrmens de grans polèmiques: no és indiferent que una avinguda es digui de Primo de Rivera o Gran Via de les Corts Catalanes, o que l'Eixample l'hagin batejat els territoris i personatges vinculats a la història de la Corona d'Aragó. I que desaparegués Calvo Sotelo, i que Salvador Dalí (s'ho poden creure?) encara no tingui carrer ni plaça a Barcelona (sí, sí, sí, en efecte). Justament a la capital catalana acabem de fer fora, en compliment de la “Ley de la Memoria Histórica de España” de l'any 2007, l'estàtua de la Victòria esculpida per Frederic Marès. És curiós que una llei que va sobre la “memòria” decreti, justament, mesures que porten a l'oblit. El mateix Memorial Democràtic, institució encara adscrita al Departament d'Interior de la Generalitat, ha tingut fins ara una “memòria” més aviat selectiva: poc sovint esmenta altres ideals de societat no democràtica, més enllà del feixista, que han planat sobre el país i han costat vides humanes. Evidentment que no es tracta de mantenir al carrer els aligots, les estàtues eqüestres, les plaques “a los caídos por España” i altres insults a la dignitat individual i col·lectiva: però una escultura d'en Marès, després de 70 anys i sense referències directes gravades, ens ha de colpejar tant? Fins i tot si fos més explícita: la veritat, la història tal com va ser, ens ha d'espantar tant? Hem d'eliminar-ne tot rastre? I no la podem fer nostra, la idea de Victòria? I tots els que van anar a celebrar la retirada de l'estàtua, havien de portar banderes del bàndol oposat? Aleshores què és, això? Memòria, desmemòria o venjança?

La revolució actual a Egipte ha cancel·lat, per ara, les excavacions que hi havia de fer l'expedició de la Fundació Jordi Clos: i la mateixa revolució ha comportat, diuen, alguns episodis de pillatge als museus del Caire. L'art és un gran damnificat de les revolucions, les victòries i les derrotes, aquells capítols històrics en què es desmaien les estàtues de Saddam Hussein o cauen (com per art de màgia) els murs de Berlín o es cremen retaules majors i es fonen campanes per a fer-ne artilleria. El Memorial Democràtic hauria d'impulsar una exposició sobre l'art sacre desaparegut arran de les accions del bàndol sempre oblidat i sempre “democràtic”. Personatges com ara Pla, Josep Maria Sert i el mateix Dalí mereixen encara el menyspreu d'alguns per la seva aparent proximitat al règim de Franco. Deixant de banda que està bé que els artistes prenguin partit: si Wagner tenia idees properes al nacionalsocialisme, això no taca ni una engruna del seu expedient artístic. L'art, en definitiva, hauria de sobreviure a la política.

El monument franquista que hi ha al mig del riu Ebre a Tortosa: doncs a mi m'agrada. Se n'ha retirat tota simbologia explícita i dóna color a aquell tram de riu. L'antic director del Memorial Democràtic, entre d'altres, proposava treure'l i substituir-lo per un que evoqués el 14 d'abril: de nou, bandolerisme. Destruir el Valle de los Caídos? Amb la quantitat d'elements museogràfics i explicatius de la guerra i dels 40 anys de franquisme que s'hi poden incloure? Oblidar del tot, deixar a zero, exterminar fins a l'anul·lació els vestigis de la pitjor dictadura que hem patit? Patir per si la sentència que va condemnar Companys és ajustada a dret o no? Ens hem begut l'enteniment, o bé més aviat ens volen xarrupar la memòria? Diu que la història l'escriuen els vencedors: perdonin però cap de vostès, herois de la llibertat, no va tenir els collons de vèncer Franco.

Publicat al diari AVUI el 7 de febrer del 2011