Invitació a la creació

Entrevista publicada al diari AVUI el 16 de febrer del 2011
Jordi Cabré , ahir entrevistat a Barcelona. Foto: QUIM PUIG.

‘Després de Laura', Cabré indaga en el vessant “perillós” de la música

Després de Laura, la novel·la finalista del Sant Jordi, arrenca en un funeral i la veu narradora és el mort. El difunt s'adreça al protagonista –un pianista de segona fila–, per avisar-lo que viurà una passió amorosa que no podrà controlar. El pianista, Laura i Beethoven són els costats d'un triangle amorós que té la música com a nexe d'unió.

“De la mateixa manera que ens colpeix una determinada música, la relació amb la Laura és com una peça musical que fa ballar el protagonista al seu compàs durant bona part de la novel·la. Gràcies a ella, Salvador aprendrà que en la vida no hi ha res que valgui la pena si no es fa amb passió”, explica Jordi Cabré.

La novel·la, que per desenvolupar la seva intriga transita entre Viena, Nova York i Barcelona, amb escenaris com ara el Palau de la Música, planteja la relació entre el compositor i el músic, el creador i l'intèrpret, tot fent una invitació a la creació: “En la mesura del possible tots tenim un creador dintre i no ens hem de deixar arrossegar per la música que ens envolta i pel destí”. En aquest punt, Cabré recorda que Beethoven va ser un compositor que va lluitar contra el destí: “La seva música traspua aquest missatge de «salva't a tu mateix», d'aquí que sigui èpica i heroica”.

L'obra, farcida de referents musicals tant clàssics com moderns, reprèn la visió mitològica de l'Orfeu que apunta el vessant més “perillós” de la música, la capacitat per connectar amb el més enllà. “Això és el que li passa a Salvador i la meva hipòtesi és que també li va passar a Beethoven”. Intercalant moments de la vida del compositor de Bonn, Cabré porta a escena la suposada filla del músic, així com una partitura que no hauria escrit, “era un gran improvisador”, i que servirà de fil conductor.

La música, l'art més elevat? “He intentat assimilar la literatura a la música tot marcant un ritme i uns silencis, igual de rellevants, de manera que en alguns casos el lector esdevé tan sord com Beethoven i ha d'endevinar el que està suggerit”.