dissabte, 30 de gener de 2010

Penal i gol és gol


Diuen que hi ha tants nounats per aquestes dates que només es pot explicar el ràpid ascens atribuint-lo a un important capítol futbolístic: el triplet del Barça o el 2 a 6 contra el Madrid. És impactant escoltar metges confirmant la sensació, i comprovar com en efecte tan estimulant pot ser una apagada de la llum (“em sembla que són ells”; “Vols dir? No som nosaltres?”; “No, són ells: els veïns estan igual”) com un gol d’Iniesta per a procedir a intimar amb el gol sud del llit doble. Dic llit doble o llit gran perquè això d’anomenar-lo llit de matrimoni és suposar moltíssim.
A mi no em passa. Els moments d’eufòria (posem per cas un puntual excés d’ingesta d’alcohol, o una gran notícia) es consumeixen per si sols i s’assaboreixen per si sols. Les alegries excepcionals no cal rematar-les, crec, amb cap altra alegria quan realment són excepcionals. Una altra cosa és que durant aquelles setmanes o aquell mes estiguem de més bon humor i que aleshores sí que s’escapi un regalet al cos, que és com s’han de fer aquestes coses: sense prescripció mèdica ni futbolística. El sexe és una lliga diferent, diguéssim. I no necessita pretextos quan és de debò. Em preocupa que tanta i tanta dona s’hagi quedat embarassada (i les precaucions? O és que tothom va decidir posar-se a ser pare i mare? O és que algú de la parella va fer trampes’) justament el mateix dia o durant els mateixos dies, ja que si és un error vol dir que la gent només està alegre de debò un cop a l’any i encara gràcies. Tot depenent de Guardiola. I d’acord que és molt bon entrenador i que molts el veuen com a salvador de pàtries, però encarregar-li la responsabilitat de les nostres ànsies reproductores o sexuals sens dubte és demanar-li massa.
I els nens vindran, alguns, a anomenar-se Leo o Xavi o Andrés, ja poden pujar-hi de peus. Fins i tot Samuel o Slatan o Dimitro, que tot són gustos i hi ha un gol per a cada persona. I entenc que el futbol té una pulsió visceral, apassionada i irracional, els sentiments i els colors, i l’esclat de ràbia contra l’àrbitre i els insults a Cristiano i la gran vessada d’emocions quan s’esdevé la victòria. No pretenc racionalitzar res ni posar cap ordre: dic que devem anar molt mancats d’alegries si és tan notori el canvi en les nostres actituds íntimes. I vindran casaments, mai més ben dit, de pur penalti. I només faig que pensar en el nostre dissortat col•lectiu periquito. I ara entenc la mala llet que de vegades gasten.

Publicat a El Punt el 30 de gener del 2010

dimecres, 27 de gener de 2010

Jorge Wagensberg


Jorge Wagensberg és un dels homes més savis de què disposa aquest país: savi en coneixement, savi en actitud i savi en comunicació. En un moment donat algú li pregunta "i abans de la realitat, què hi havia? " i ell respon "no hi ha resposta perquè en el fons no hi ha pregunta". I sonen els violins de suspens.

Vaig discrepar-ne i vam arribar a un acord, justament per aquesta raó: perquè si ell no cregués en formes de coneixement properes a l'emoció, als sentiments o a la intuició, no estaria darrera d'exposicions com Abracadabra del Cosmocaixa (una aproximació científica a la màgia) ni de l'últim espectacle de Pep Bou ("tot tendeix a l'esfera"). Conversar amb ell és un estímul majúscul, perquè té oberts els ulls i la mirada. Wagensberg respecta les creences però reivindica que la ciència no hi entri, cosa que donaria molt a dir sobre les onmipresens (i omnipotents) teories mediambientalistes.

Wagensberg diu que no suporta les teories que volen ser totals o úniques, perquè no li agrada pensar que tot està escrit: i això val tant per a les lleis de la física com per als textos sagrats. Podem escriure alguna cosa, podem canviar el món, podem transgredir les lleis i fins i tot la ciència (tan racional ella, pobre Descartes) cada dia ens ho exigeix més. Transgredir i fer-nos preguntes, encara que siguin retòriques, per avançar.

Hi ha formes de coneixement més enllà de la raó, malgrat qie Wagensberg ens exigeix que la ciència no caigui en la superstició ni en la creença. Senzillament, els estudiants de física o de química no haurien de poder acabar la carrera sense saber de filosofia. Jorge dixit. I ja està escrit.

Publicat a Elsingulardigital el 27 de gener del 2010

diumenge, 24 de gener de 2010

Parapluie



Taxi cap a l'aeroport. 6'30 a.m. Matins de RAC1. I em posen això, i el trajecte esdevé un videoclip de delicadesa.

diumenge, 17 de gener de 2010

Il·legal (s)


“Dura lex, sed lex” (La llei és dura, però és la llei), deia el proverbi romà. En efecte la llei és la llei, agradi o no: però caldria afegir-hi que no és res més. És a dir, la llei és només la llei. No menys, però tampoc més. Hi dic perquè últimament els polítics semblen entestats en fer més de juristes o d’advocats que no pas en fer de polítics. Intrusisme professional? Més greu encara: manca d’arguments i crisi de les ideologies. La llei serà tan legal com es vulgui, però no pot ser un refugi argumental on acollir-se a sagrat. La llei, al capdavall, la fan els polítics i la podem jutjar els opinadors i la ciutadania. No ens vinguin amb la legalitat. No ens vinguin amb el codi de circulació. Diguin-nos què els sembla el codi vigent i, si no els agrada, canviïn-lo. Els votem perquè millorin la nostra vida, no perquè ens diguin com és. Els votem perquè ens garanteixin els drets i ens imposin uns deures, no perquè ens els descriguin. Dit d’una altra manera: polítics, sabem llegir. Gràcies.
Arran del debat sobre la iniciativa de l’ajuntament de Vic de negar-se a empadronar immigrants sense papers, la resposta miserable i fútil i mediocre d’alguns polítics (especialment els socialistes o ecocomunistes) ha estat l’apel•lació a la il•legalitat de la mesura. I tot i que em sembla una mesura arriscada, més que discutible i possiblement (ja ho veurem) excessiva, esperaria dels polítics que ens diguessin alguna cosa més que el text literal de la llei. Primer, perquè això de la il•legalitat és relatiu: hi ha fórmules jurídiques per a encabir quasi qualsevol cosa en la realitat. Però és que, sobretot, la llei és justament allò que els polítics poden modificar. I encara diré més: si hi ha alguna il•legalitat en l’origen de tot aquest afer, és una de ben clara: la il•legalitat de l’immigrant il•legal.
O sigui que diguin-nos si els sembla bé o malament, feixista o no, pros i contres, però no ens plantin el codi de Justinià ni el volum sis dels reculls legislatius de l’editorial Aranzadi. Els sembla normal que una mesura així hagi rebut el suport tant de CiU com d’ERC i el PSC vigatans? Com ho valoren? Què succeeix a Vic? Qui és Anglada i quines mentides diu? I quines veritats? I allò que diu la llei vigent, sempre haurà d’anar (amb perdó) a missa? La feina del polític no és només fer o llegir lleis. Els exigim que també escoltin, que també parlin, que també convencin i, sobretot, que també pensin. Els funcionaris grisos, ben representats pel nostre president, només creen més desafecció.

Publicat a El Punt el 16 de gener del 2010

diumenge, 10 de gener de 2010

Elogi del viure



"Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva".

Joan Maragall

dissabte, 9 de gener de 2010

Gràcies, e-book!


Mirin que sóc una persona fàcil, per a pensar en el regal nadalenc a fer-me: home lletraferit, lector. Escriptor i articulista. Però ni jo mateix ni cap dels propers amb les meves mateixes manies no hem rebut ni un e-book ni un e-reader ni un e-“com se digui” ni de part de la família, ni de part del tió ni de part dels Reis d’Orient. La gran promesa del nostre consumisme anual ha resultat, com a mínim pel que jo he vist, un total fracàs. Ens havien venut l’èxit abans d’hora, ens havien dit a través dels titulars de diari que seria el regal de l’any, que s’esgotarien existències, que entràvem en l’era de la lectura digital i que en els autobusos ja tothom estaria enganxat a la pantalla. Però als autobusos i al metro i al trambaix l’única pantalla a la qual encara s’enganxen els usuaris és la del mòbil o, com a màxim, la de la Palm o l’ordinador. Ni un sol llibre digital, he vist pel carrer. I em temo que aquell que n’hagi rebut algun de regal de Nadal deu estar encara amagant-lo pels racons de casa. Per vergonya.
L’e-book o l’e-reader no és que sigui una mala idea: és que no és un invent de masses, ni molt menys. Com a mínim no ho és ara, però jo m’arrisco a dir que tampoc no ho serà en el futur. Pot arribar a servir com a utilitat per a alguna disciplina acadèmica, però no m’imagino ni “Madame Bovary” ni”Uf!, va dir ell” en millor format que en el del llibre tradicional. Em fa una mandra còsmica pensar que hauré de passar pantalla en lloc de passar pàgina, que hauré de vetllar per la bateria, que trobaré links i complements a la meva plàcida lectura, que no podré imaginar-me les lletres impreses en calent. Molts es pregunten per què encara preferim les novel•les en paper imprès i l’explicació es troba en la distància insalvable, irresoluble, que crea la pantalla entre la paraula i l’ull. Una distància que va bé per a internet, per a xatejar, per a navegar, per a treballar, però en absolut per a gaudir del plaer de la lectura. No és que no serveixi: és que és molt pitjor. És una barrera que no se supera amb tintes electròniques, amb aparences de format imprès, amb altres fórmules de realitat virtual... Un llibre sempre serà un llibre i l’electricitat aquí no hi compta. L’única “e” d’electricitat que hi ha d’haver és la que traspassi de la lletra impresa a la retina o a l’ànima del receptor. La resta d’electricitat només allunya. Com ho fan els sms que diuen “tstm mlt :***”, per sincers que siguin.
Dono gràcies als meus familiars i al rei Baltasar per haver pensat en jerseis i mitjons en lloc de llibres electrònics. Senyal que es llegeixen les cartes.

Publicat a El Punt el 9 de gener del 2010