tag:blogger.com,1999:blog-79898818632092921822024-03-07T04:35:18.680+01:00El blog de Jordi CabréTots els començaments són foscosJordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.comBlogger365125tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-40856693537101858802023-12-30T09:45:00.002+01:002023-12-30T09:45:18.050+01:00Un DNI català?<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiKBGXtCbdklqQayIconziZuJ5QkvWg0uE7UhMgXvXrzX1AIjP-yWMARLF0M9w-N6Jx2sTUX926xS5o4qSosqLeEE8TexGEHSdgjE5CUbSptC3jCN72u5V8dWv2GWlWERUUw33BUdji5lOKVtKG-A5E2agFDeHGmP44ZQ1HlMk6TW_YyuLdO_ViY7eYrfBT/s225/dni.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="225" data-original-width="225" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiKBGXtCbdklqQayIconziZuJ5QkvWg0uE7UhMgXvXrzX1AIjP-yWMARLF0M9w-N6Jx2sTUX926xS5o4qSosqLeEE8TexGEHSdgjE5CUbSptC3jCN72u5V8dWv2GWlWERUUw33BUdji5lOKVtKG-A5E2agFDeHGmP44ZQ1HlMk6TW_YyuLdO_ViY7eYrfBT/s1600/dni.jpeg" width="225" /></a></div><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Quan proves de posar-te al mig del conflicte català, i de buscar solucions on ambdues parts cedeixin, les possibilitats són múltiples: pots remetre-ho tot a la sentència de l’Estatut (i per tant provar-de fer un de nou, o de crear un “estatus especial”); pots en canvi circumscriure-ho al debat sobre el finançament (que va ser la gota que va fer vessat el got d’Artur Mas); pots tenir en compte la Declaració d’Independència del 2017 (és a dir, partir de la base que el trencament és real) o pots proposar un referèndum d’autodeterminació (que en cap cas és una proposta de màxims, com diu Pedro Sánchez, sinó normalment una solució del mig on ambdues parts poden guanyar). Totes aquestes zones grises, on les cessions poden ser mútues, es poden posar damunt la taula i desenvolupar-se com a propostes de solució a curt o a llarg termini (sempre que la població les avali). Fins i tot es poden combinar totes elles, com a passos graduals, o com a arbre de possibilitats segons l’evolució de la ruta. Ara bé, hi ha una cosa que han de tenir en compte mentre pensin en totes elles: aquest no és un conflicte administratiu. Ni competencial. Ni de finançament, o de models federals més perfectes o imperfectes. És un conflicte nacional.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Això significa que la identitat hi té un paper principal. La cultural, en el nostre cas. La de pertanyença. La bona notícia és que això, lluny de ser un impediment per a una solució pactada, en podria ser una oportunitat: les qüestions nacionals, identitàries, culturals, de reconeixement, no tenen per què implicar trencaments. El catalanisme porta quasi dos segles provant de dir això, i de configurar un model plurinacional d’Estat, però ho ha fet en solitari. I aquí és on els mediadors, o qui sigui, han de provar de fer entrar en raó el regne d’Espanya: si la independència o l’autodeterminació de Catalunya són qüestions implantejables, impossibles, inconstitucionals i massa traumàtiques, per què hauria de ser tan implantejable, impossible, inconstitucional i traumàtica la plurinacionalitat? Qui ho planteja en aquest article és un independentista, d’acord, però un independentista que pensa en possibles solucions “del mig”: i em pregunto, per què no el reconeixement nacional? Per què no fixar, d’una vegada per totes, que Catalunya i Euskadi són nacions? O és que l’autodeterminació no, però això tampoc?</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Què implicaria, un reconeixement nacional? Alguns ho circumscriuran al ple desenvolupament de la llengua i la cultura, tot i que em temo que és massa tard per a plantejaments tan naïfs; d’altres posaran l’accent en blindar competències fins al punt de donar-los un caràcter de sobirania compartida; d’altres ho fien tot a la reforma del fiançament, a un model semblant al del concert econòmic o a la rebaixa considerable del dèficit fiscal; i d’altres posaran, com a garantia de plurniacionalitat real, que es reconegui el dret a marxar quan calgui (tal vegada fixar un mínim de temps) i les vies per fer-ho. Totes em semblen vàlides, de fet jo les compro totes alhora, i totes alhora poden fer el què. Me’n faltarà, però, una de fonamental i la que considero el meu personal acord de mínims en la resolució d’aquest conflicte: un DNI català.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Pensaran que és una dèria sentimental, poc útil, simbòlica, un simple paper. Qui pensi això ha de provar de fer l’exercici d’assimilar-ho a tantes persones que s’han vist imposibilitades d’adquirir un nom de dona perquè el seu físic semblava massa masculí. I viceversa, és clar. En el meu cas, i en el de moltíssima altra gent, estem davant d’un problema de justícia i de respecte a la nostra identitat més genuïna i profunda. No és que no ens sentim espanyols, amb tot el respecte, sinó és que simplement no som espanyols. No som dones, no som homes, perquè ho digui el nostre DNI. Som el que som, no volem ser res més i no som res més. Una autodeterminació “de gènere”, en cert sentit. Comprendre el conflicte català no va de teories de la política, o de sistemes constitucionals, o d’equilibris competencials: és comprendre que hi ha una colla de persones, milions d’europeus, que pertanyen a una nació i que no se’n senten de cap altra. Poden escollir independitzar-se o quedar-se, però ambdues vies demanen resoldre una qüestió de pura justícia: no podrem mai sentir-nos conformes amb res fins que poguem dir oficialment què som. I, en sentit advers, què no som. Comprendre això és fonamental, tant per a explicar-se la pulsió independentista catalana com per a provar d’aturar-la.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><i>Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/dni-catala_129_4896585.html" target="_blank">al diari Ara </a>el 30 de desembre del 2023</i></span></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-8093088770013608272023-12-30T09:42:00.001+01:002023-12-30T09:42:07.574+01:00Simfonia Bonaparte<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdzWerTmkr66QlJT_uhNWpeBLrjL1zzvF1mFPyV5tGVpkyz4dhX4RQwkVy0WC7lA1EsLTRjNUxEbr43gd162SV0TA1ZARbYTg63INcBdodp83QGWXC3SBeYfLTCR7Us0FMLsHDa4Kog44fMWhJMw7MarW_AMS56KAnvMx4DFUxY28s5NQgYZ6ZuqIuAwwO/s280/bonap.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="180" data-original-width="280" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdzWerTmkr66QlJT_uhNWpeBLrjL1zzvF1mFPyV5tGVpkyz4dhX4RQwkVy0WC7lA1EsLTRjNUxEbr43gd162SV0TA1ZARbYTg63INcBdodp83QGWXC3SBeYfLTCR7Us0FMLsHDa4Kog44fMWhJMw7MarW_AMS56KAnvMx4DFUxY28s5NQgYZ6ZuqIuAwwO/s1600/bonap.jpeg" width="280" /></a></div><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><span style="font-family: helvetica;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La idea era dedicar una simfonia a l’”alliberador d’Europa”, l’home que encarnava els ideals de la Revolució Francesa a principis de segle, però en coronar-se emperador el 1804 Beethoven va esborrar aquell títol de la seva partitura amb un ganivet, deixant un forat en el paper, i va acabar titulant la seva simfonia simplement “Heroica”. La decepció o la preocupació sobre els ideals europeus no és només cosa d’ara, doncs, sinó que es remunta a l’època on el debat també era entre els drets bàsics i la pulsió imperialista. El fenomen Napoleó va començar semblant una victòria contra els privilegis de l’aristocràcia, i va acabar esdevenint un jacobinisme expansionista que ja no tenia res a veure amb la llibertat, la igualtat o la fraternitat. Una mena de premonició de Hitler: d’haver comprès les angoixes del poble, a acabar lluitant contra fantasmes que ja no eren ben bé del poble.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest anar i tornar interminable, aquesta eterna llei del pèndol, sembla condemnar Europa a ser tant el bressol de l’humanisme social com l’esca del pitjor autoritarisme. Es pot dir que això també passa als Estats Units, i és cert, però la diferència és que allí encara no han patit cap dictadura ni cap guerra dins les seves fronteres. Europa és un espai especialment sensible, per la seva història i per la seva complexitat, però també per la seva situació geogràfica entre Orient i Occident: Ucraïna encara no formarà part de l’OTAN, però ja participa a Eurovisió (Rússia n’ha estat explusada) i potser aviat formarà part de la UE. Europa no fa de gendarme del món, ni vol fer aquest paper, però precisament això li permet provocar importants “desempats” geopolítics. Com ho demostren els seus seriosos dubtes sobre l’estratègia militar d’Israel, mantenint l’aposta per l’existència dels dos estats a la zona. Més enllà del populisme de Pedro Sánchez, de tics napoleònics (per narcisistes) en el seu discurs a Egipte. Els “herois” que poden batejar una simfonia avui no són els oportunistes àvids de vots, sinó els que encarnen un ideal a través de la perspectiva, la paciència i la perseverança.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El paper d’Europa va ser d’un cinisme insuportable amb el procés català, però com a mínim ha pogut jugar-hi una última carta: la neutralitat dels tribunals. Quan es decideix que amb la política no n’hi ha prou, com va decidir Espanya, Europa decideix el mateix i rentar-se’n les mans políticament… però cridar a la participació dels àrbitres. És el que ha fet amb la llei d’amnistia: dir que era un afer intern, que és una manera de donar-la per bona tot derivant-la a l’anàlisi purament jurídica. El suport del president del Partit Popular Europeu a les tesis de la dreta o de l’extrema dreta espanyoles (valgui la redundància), indica la lluita pel moment “hamiltonià” europeu que ens torna a situar als dilemes de l’època napoleònica: o bé som una comunitat d’iguals, de lliures i de fraterns, o bé som un club d’estats que es protegeixen entre ells per a no perdre privilegis. De moment, ja s’ha admès la protecció de les minories nacionals a l’article 19 del Tractat Fundacional de la Unió Europea. Això indica més o menys quina de les dues direccions ha decidit prendre Europa, malgrat els esgarips dels nacionalismes d’estat i els braços alçats als carrers de Madrid. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El pitjor que podia passar no era que Joaquin Phoenix fes un paper exagerat a la pel·lícula de Ridley Scott, o poc creïble, sinó que fes un paper insípid i desorientat. Si has de fer un Brexit, si prioritzes la teva nació per damunt dels ideals comunitaris, estàs obligat a guanyar i a demostrar que és una història d’èxit. En el moment que Napoleó es posa la corona, perd la seva campanya de màrqueting a la resta del continent i deixa de ser el bo de cap pel·lícula. En el cas de Catalunya, això també era important: si emprens una aventura unilateral, l’has d’aguantar fins a les últimes conseqüències i demostrar que aquell és, com a mínim, el mal menor. No un caprici. Si no aguantes, et pertoca tornar a negociar les teves demandes i fer-les encaixar, tant com puguis, en el model europeu i mundial que s’està configurant. Quan no saps diferenciar el moment per a cada cosa, pots acabar esdevenint un pobre reietó que es podreix en una illa del Mediterrani. L’Heroica d’avui no va sobre generals que alcen l’espasa per fer que l’entusiasme popular s’estavelli finalment contra una paret, sinó sobre generals que, o bé enderroquen la paret, o bé la salten. O hi saben localitzar una porta, és clar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/simfonia-bonaparte_129_4880165.html" target="_blank">al diari Ara</a> el 10 de desembre del 2023</i></div></span>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-68941635741921545442023-10-28T16:09:00.003+02:002023-10-28T16:09:32.207+02:00Israel no és Occident<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiSzULNsJbEVQth9TGxMdybUbyHiznNXkGGqr0BuB3y9Oe_IW7BxUK9OhLN3K1i9tjZzViOg4eUoRLYZ9W9o-Xjfm7pYcVffJGp7b7Yk7MmxOASFXrgZd-jtNR3HRY10TUZVoKWlFUoh7yvyOkbaYvvoRRLJNFUrQE_TLNWwKnTc2mkbj41DSWxyowkib4G/s778/israel.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="438" data-original-width="778" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiSzULNsJbEVQth9TGxMdybUbyHiznNXkGGqr0BuB3y9Oe_IW7BxUK9OhLN3K1i9tjZzViOg4eUoRLYZ9W9o-Xjfm7pYcVffJGp7b7Yk7MmxOASFXrgZd-jtNR3HRY10TUZVoKWlFUoh7yvyOkbaYvvoRRLJNFUrQE_TLNWwKnTc2mkbj41DSWxyowkib4G/s320/israel.jpeg" width="320" /></a></div><div><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><span style="font-family: helvetica;"><div style="text-align: justify;">Que jo sàpiga Israel és a l’orient, com els tres Reis. Austràlia també, i el Japó, i també Ucraïna. Orient vol dir cap a la dreta del mapa i occident vol dir cap a l’esquerra, cap a l’oest, cap on es fan els <i>westerns</i>. I a l'Amèrica Llatina, que no pot situar-se més a occident en el mapa, hi ha diversos països de cultura profundament antioccidental. Això del món occidental és una convenció terminològica que indica no una geografia concreta sinó un sistema de valors, units per la història, i si som honestos potser la cosa té més a veure amb els països del Primer Món contraposats amb el Tercer Món (del Segon, normalment identificat amb el comunisme, ja fa temps que no se’n parla). Això del <i>primer </i>en contraposició amb els altres ja ens hauria d’indicar que, o bé quan parlem d’Occident estem parlant de riquesa econòmica, o bé estem parlant d’ètnia: “nosaltres" contra “ells”. Si parlem de riquesa, però, el terme ja fa anys que no seria vàlid perquè la Xina ens dona mil voltes en PIB. Per tant, mirant-ho amb bons ulls, hem de circumscriure Occident a un sistema de valors. I, si Israel és “dels nostres”, és perquè creiem que hi pertany o hi combrega.</div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Quins són, però, aquests valors? Ja que hem de tenir en compte tota l’evolució històrica del planeta, suposo que hem de parlar d’una barreja de societats industrialitzades, dels codis filosòfics i legals grecs i romans, de forta influència cristiana, de colonialisme (que va portar Occident a diversos llocs d’Orient) i de Revolució Francesa. Ja els romans identificaven Occident amb aquelles terres del seu imperi on el sol es ponia (occido en llatí vol dir “caiguda dels cossos celestes”). I és que en el fons estem parlant, senyores i senyors, de “cultura europea”: per molt que pertanyem a l'OTAN i que els Estats Units guanyessin la Segona Guerra Mundial, el pes cultural, social i històric determinant per definir Occident són els valors europeus. D’aquí a Nova Zelanda. La manera d’accedir a aquest club de valors passa actualment o bé per demanar l’entrada a la UE, o bé per participar a Eurovisió (hi participen països tan occidentals com Turquia, Israel, Austràlia, Ucraïna...), i això malgrat les importants diferències religioses (islam, judaisme, ortodòxia). També s’hi accedeix per assimilació cultural (Llatinoamèrica es diu així perquè s’hi parlen llengües llatines, i l’occidentalització de Sud-àfrica ve en bona part de l’anglès i del cristianisme.) Finalment, també per tenir sistemes econòmics similars, com seria el cas de Turquia i (tatxan!) Israel. Tot això, a grans trets i obviant les minories.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Què ens fa propers a Israel, en l’actual conflicte? Si és alguna cosa, té més a veure amb el sistema econòmic i social, el progrés tecnològic i els valors (teòricament) democràtics que no pas amb la religió: de fet, en el conflicte entre Israel i Palestina els cristians han quedat esborrats del mapa malgrat tenir-hi també la seva Terra Santa (i perquè allò de les croades no va funcionar). Israel exemplificaria l’Occident a l’Orient com ningú, i això podem dir que “ens convé” o que ens podria agradar si realment s’hi respectessin els drets humans en temps de pau i les Convencions de Ginebra en temps de guerra. En canvi, allò que ens aproparia, si ens hi pot apropar alguna cosa, a la causa de Palestina no seria el sistema de valors comú (bona part dels islamistes de Hamàs consideren els nostres valors com a enemics o cosa d’infidels) sinó l’empatia amb el feble, l’instint de protecció de les minories, el dret a l’autodeterminació i l’al·lèrgia a l’imperialisme. Per això va ser reconfortant sentir el president Biden advertir Israel dels “errors” que els Estats Units mateixos han comès en el passat, en una clara referència a la reacció després dels atemptats de l’11-S, però també, més subtilment, a la derrota en el relat que va dur al desastre del Vietnam. Ningú no vol convidar a Eurovisió cap país oriental integrista, però tampoc cap imperi occidental sospitós de genocidi. </span></div><span style="font-family: helvetica;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Europa té aquest gran avantatge: no es troba geogràficament a Occident sinó al mig, però, en canvi, és el bressol de la cultura occidental i, per tant, un gran àrbitre per apropar-hi països. L’Imperi Romà es va dividir, però avui a Europa el sol s’hi lleva i s’hi pon. Que hàgim confós Occident amb l'OTAN, amb la cerimònia dels Oscars i amb els discursos de Meryl Streep a Astúries només pot ser culpa nostra. D’ara endavant, quan hàgim de parlar d’Occident, en parlarem nosaltres.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/israel-no-occident_129_4840213.html">al diari Ara</a> el 28 d'octubre del 2023</i></div></span></div></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-67888207500090811682023-10-28T16:02:00.001+02:002023-10-28T16:02:05.509+02:00Un imperi en extinció<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhyFY-wtSpcH4SJt7uO91p9u7hJWNSwVibTfX9VpmjMyoHwO1UjElb8cEFY_zHWD-_shwCoKciZcwt-tBCWzTamsMqSqGq7f6tstkQWeZS3iOjNZplt4L3IeEXZviG4LJRDpC2165uEKEhA-DElIPk4LZFWlnq_fi8rshOknz0V1dV4swsu4MGwFqnAPUfu/s305/imperi.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="165" data-original-width="305" height="165" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhyFY-wtSpcH4SJt7uO91p9u7hJWNSwVibTfX9VpmjMyoHwO1UjElb8cEFY_zHWD-_shwCoKciZcwt-tBCWzTamsMqSqGq7f6tstkQWeZS3iOjNZplt4L3IeEXZviG4LJRDpC2165uEKEhA-DElIPk4LZFWlnq_fi8rshOknz0V1dV4swsu4MGwFqnAPUfu/s1600/imperi.png" width="305" /></a></div><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><span style="font-family: helvetica;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Un imperi, o un Estat amb vocació imperialista, pot desfer-se a través de diversos procediments que no sempre tenen a veure amb les derrotes militars: de fet l’autodestrucció acostuma a ser la metodologia més comuna, encara que els factors externs sempre hi tenen algun paper. Ara que està de moda dir que els homes pensem diversos cops al dia en l’Imperi Romà, com és notori, estaria bé repassar altres exemples de col·lapse. Més moderns. Més il·lustratius. I, per descomptat, molt més propers. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Quan els espanyols van conquerir l’espai exterior, és a dir les Índies, van sentir a parlar d’un extens imperi al voltant de Mèxic. Com és sabut, els asteques van rebre aquells colons com si fossin alienígenes de pell blanca i pudor insuportable (i enfilats a uns estranys animals de quatre potes). No hi van veure, però, cap perill: es van preguntar si eren déus o fantasmes, però al capdavall només eren mig miler de soldats i malgrat les armadures i les escopetes no podien fer res contra un imperi de milions de persones. Però en canvi Espanya estava acostumada a conquerir, no a negociar. De manera que Hernán Cortés va demanar poder veure el líder dels asteques, en nom del rei d’Espanya (mentida: el rei no en tenia cap coneixement) i evidentment amb intencions de pau. Un cop va ser a la reunió, Cortés va enviar un senyal als seus i va segrestar Montezuma. Durant setmanes l’emperador va estar manant el seu imperi mentre, en realitat, obeïa les ordres de Cortés. La resta només va consistir en trobar aliats indígenes, crar divisió interna i conquerir la capital. Poc més tard, Pizarro faria servir la mateixa tècnica amb l’inca Atahualpa. Segrestar, doncs. Ni més ni menys. No sé si cal que indiqui els paral·lelismes que avui podrien ser útils. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Tampoc no va caldre un gran exèrcit en la guerra per la independència d’Algèria (1954-1962). Si les guerrilles algerianes van enderrocar l’exèrcit francès no va ser perquè ni de lluny fossin més, o tinguessin més capacitat tecnològica o econòmica: van triomfar perquè van aconseguir les complicitats del moviment anticolonialista, la simpatia dels mitjans de comunicació i el favor de l’opinió pública internacional (inclosa la francesa). És el mateix, més o menys, que va succeir amb la victòria del Vietnam envers els Estats Units. Potser els asteques no haurien estat exterminats (o esdevingut una “minoria en extinció”, en terminologia de Felipe González) si haguessin tingut a favor l’opinió pública espanyola del segle XVI, o com a mínim d’un dels rivals de l’imperi de Carles I. Potser, només potser, la minoria catalana tenia el favor de l’opinió pública mundial l’1 d’octubre del 2017. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Després ve la pulsió suïcida. De vegades la història va prou ràpid com perquè els imperis no puguin seguir-la, i justament vivim en l’era dels canvis a tota velocitat. Li va succeir a Espanya justament aquell segle XVI, quan era l’estat més poderós d’Europa, però que a banda de dominar els oceans i el Nou Continent també regnava sobre els Països Baixos. Un país de protestants, sota domini d’un rei catòlic, va aconseguir en poc temps no només independitzar-se d’Espanya sinó substituir-lo com a estat més ric i més poderós d’Europa. La clau: en lloc de basar la seva expansió en el domini militar, la va basar en el domini econòmic. Comercial, concretament. El tema militar era important, és clar, però a l’hora de combatre els burgesos d’Holanda llogaven els serveis de mercenaris i aquests van arribar a vèncer els soldats espanyols. La diferència? Que l’imperi holandès es podia finançar, i l’espanyol ja no. I per què? Doncs perquè els financers li donaven crèdits. Amsterdam va esdevenir el nou imperi europeu perquè tornava els deutes i, sobretot, perquè el seu sistema judicial era independent i protegia els drets individuals (com la propietat privada). Era un sistema fiable. En canvi el sistema espanyol, autoritari i depenent de recultar més i més militars via decret (i via impostos), i on a més la llei depenia de la interpretació reial, va tombar el seu crèdit pel terra. Un imperi desacreditat.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Es podrà dir que l’any 2017 les empreses van marxar de Barcelona, i no de Madrid. Caldrà veure si algun rei, hereu de la corona espanyola, hi va intervenir precisament per via decret. Caldrà veure si Espanya, amb tota la repressió judicial i administrativa exercida, pot dir que reté Catalunya per voluntat democràtica. Caldria veure si, al cap i a la fi, allò que està en extinció no és cap minoria.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/imperi-extincio-jordi-cabre_129_4809014.html" target="_blank">al diari Ara </a>el dia 25 de setembre del 2023</i></div></span>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-35427200336674365712023-08-29T09:43:00.001+02:002023-08-29T09:43:08.836+02:00Carta a un escriptor català (o a mi mateix)<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><span style="font-family: helvetica;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi5QDXmdVsxSFW4q4_XSAwDfSHnc1no_JhAeXd7s1cSwaEh7xWNFiZYuQQiIWjUSyW0TKknFnX_QwDRgswgC_X6inDcaIzd5dWXRr9Kus0-SbQztRXP9AATaMLF19al1G9YssgdSRpjlTrwFQ2OKWUX1s09HXADsZblqqfXrvIjFLumebxAyXGi9xhOAwkT/s4032/IMG_6602.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="4032" data-original-width="3024" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi5QDXmdVsxSFW4q4_XSAwDfSHnc1no_JhAeXd7s1cSwaEh7xWNFiZYuQQiIWjUSyW0TKknFnX_QwDRgswgC_X6inDcaIzd5dWXRr9Kus0-SbQztRXP9AATaMLF19al1G9YssgdSRpjlTrwFQ2OKWUX1s09HXADsZblqqfXrvIjFLumebxAyXGi9xhOAwkT/s320/IMG_6602.jpg" width="240" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><i><div style="text-align: justify;"><i>Inspirat per un article de Stephen Graham Jones</i></div></i><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">1.- No pertanys a cap minoria. No ets en una reserva ètnica ni en un curiós cas de resistència cultural, sinó en una realitat nacional sòlida i respectable, tant en antiguitat com en dimensió, que no està caracteritzada per la “voluntat de ser” com deia Vicens Vives sinó per la natural tendència a créixer i estendre’s. No estàs provant de sobreviure, ni d’evitar la invisibilitat. No estàs demanant que reconeguin, ni que la teva suposada peculiaritat et defineixi. Ni tan sols estàs lluitant per allò que van lluitar els que et van precedir. Si això fos així, voldria dir que els que et van precedir no van avançar. Tots dos sabem que això és fals.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">2.- No pensis en petit. No escriguis amb contenció ni amb vergonya, només té sentit gosar ser fort. Arribar a molta gent o a poca no té cap fórmula, però els ingredients sí que són exclusivament teus. Si tens un gran èxit comercial, comença a escriure. No ha passat res important. La feina comença ara, quan no tens èxit, quan no et mira ni t’escolta ningú. Res més no importa, ni encara menys és digne de cap aplaudiment.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">3.- No demanis permís per fer el que fas. Ni dels que t’envolten, ni dels crítics, ni dels criticaires, ni de l’editor. Ser acceptat està bé, però tu no escrius per a cap grup que t’hagi d’acceptar. Un crític no t’ha de salvar o condemnar, ell no té la paraula, ni l’última ni la primera, no és sota el seu marc que has d’entendre ni interpretar res. Normalment només son prescindibles tanques en el camí dels creadors. Aquesta tanca, en veritat, no existeix. I si mai existeix, salta-la. El món de veritat, el gran, és al darrera.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">4.- No pertanys a un prestatge geogràfic. No ets un “Catalan author”, ni de la “Mediterranean literature”. L’única geografia vàlida és la que hagis definit dins la teva obra, tota la resta només és bona o mala literatura. Has fet una obra d’art, no un tiquet de visita al museu de la cultura catalana. No tens la càrrega de salvar (ni de condemnar) la teva cultura. Quan posen la senyera per damunt del teu cant, t’estan difuminant. Els prestatges o les parades d’editorials a les fires poden ajudar a ubicar-te, però no a definir-te. La teva pàtria ets tu, el teu meteorit ets tu.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">5.- Escriu millor. No ets un autor de ficció o de no ficció, o d’aquest o altre gènere, ets un autor que vol escriure millor. Avança. Fins i tot quan cometis errors, o quan diguis coses que no volies, no demanis perdó. Continua. Millora. Adona’t que només pots mirar endavant i anar endavant.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">6.- No justifiquis el fet d’escriure en la teva llengua. No té cap justificació possible, ni cap explicació, ni et transforma en un expert en la teva realitat lingüística, cultural o nacional. Escrius en català o bé perquè et dona la gana o bé perquè no ho pots fer de cap altra manera, i si mai vols canviar de llengua serà també perquè et donarà la gana. Quan et justifiques, et situes en la posició dels qui tenen alguna explicació a donar. Les llengües normals, els autors normals, no han de justificar-se.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">7.- Tampoc no et cal saber per què escrius. No provis d’explicar-ho perquè tampoc no ho saps, perquè no sabries explicar-ho. Escriure, recorda-ho, no serveix de res. Afortunadament no serveix de res, com no serveix de res estimar, o respirar, o viure: són funcions que no requereixen cap utilitat, de sobte un dia estàs viu i punt. De sobte un dia escrius, o estimes, i punt. No et dirigeixes a un objectiu concret, et dirigeixes a començar i acabar alguna cosa. Perquè sí. Perquè has decidit que això havia d’existir, i que només ho podies fer tu. Per cert: tampoc no cal que et responguis per a qui escrius, però sí que t’ho pots preguntar. De fet, com a pregunta, està molt bé.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">8.- No existeixes. No es tracta de tu. No has vingut a passar comptes, no has de tenir una “ploma esmolada” perquè no estàs en guerra. Guarda la destral per quan convingui, és clar, però recorda que es tracta de fer art. No es tracta de tu, ni de la teva identitat, ni dels teus enemics. Qui et llegeixi ha de llegir les teves paraules, la teva veu, però no ha de veure-t’hi necessàriament a tu. I si no, escriu millor. Fins que no puguin mirar enlloc més que les teves paraules.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">9.- No provis de ser modern, o contemporani. Com deia Dalí, ho vulguis o no, és una cosa que no pots evitar ser.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">10.- No provis de no ser tu. També és quelcom que no pots evitar ser. El que no cal, però, és provar d’explicar què ets. L’únic que ens interessa és saber qui ets.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Publicat al diari Ara el 29 d'agost del 2023</i></div></span>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-32860708820031658062023-07-10T10:19:00.004+02:002023-07-10T10:19:20.425+02:00El món serà català o americà<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6v0QCID_wDQEGjXSu9dqDCsrf8bkK4hkTSqA7IrsnP86G9xuGJhXY5pqPxr_CzSQaoEhHs4k5iK9B--o0qJ1k0doxYLy4pxFWZn3QXZjLEESUX4uKQ_gNRznx2PlL0ShH-ebCPt4SlCjzWyp7ASKDyj_7ZqGrnkFRzOL3s2lpHp3RRvTn5KJuOwk2J-51/s274/clinton.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="184" data-original-width="274" height="184" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6v0QCID_wDQEGjXSu9dqDCsrf8bkK4hkTSqA7IrsnP86G9xuGJhXY5pqPxr_CzSQaoEhHs4k5iK9B--o0qJ1k0doxYLy4pxFWZn3QXZjLEESUX4uKQ_gNRznx2PlL0ShH-ebCPt4SlCjzWyp7ASKDyj_7ZqGrnkFRzOL3s2lpHp3RRvTn5KJuOwk2J-51/s1600/clinton.jpeg" width="274" /></a></div><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">“Si és per unir, em tindreu sempre. Per a dividir, no”. L’abril del 2019 es feia un homenatge de comiat a Xavier Trias que, com que acabava amb aquestes paraules seves, no era ben bé un comiat sinó una mena de “que us bombin” avançat i en forma d’avís. A Trias se’l va a buscar si es busca diàleg, perquè ell encarna l’antítesi del conflicte. Ja considerava aleshores suïcida la divisió de espai convergent tal com ara considera absurd “estar en confrontació tot el dia: a la vida s’ha de dialogar”. La part de raó que té és, per una banda, que amb ell el seu espai polític és capaç d’"eixamplar la base” d’una manera que ja hauria volgut fer-ho Gabriel Rufián a Santa Coloma: és a dir, Trias abraça no independentistes per fer una cosa tan poc menyspreable com guanyar. I, d’altra banda, també és cert que quan el conflicte s’ha volgut adormir de manera tan clamorosa (i maldestra), això afavoreix perfils com el seu, que creixen molt millor en absència de tempesta. La prova, els seus resultats a Barcelona. El però, com ja sabem, és que la història no es va acabar aquí. El conflicte, encara que no el busquis, et troba.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Quan Bill Clinton va venir a Barcelona a dir que “el món pot ser català o talibà”, volia lloar l’aversió al conflicte i la capacitat de teixir societats plurals en pau. També volia justificar la seva guerra a l’Afganistan, sí, però sobretot volia contraposar el model de la intolerància al model de la convivència entre contradiccions. Aquest tipus d’apostes, que s’assemblen tant a les “concòrdies” de Cambó, les “conllevancias” d’Ortega y Gasset o les “convivències” de Pedro Sánchez, en el cas català són fràgils. Qualsevol repàs a la història des del 1640 ens mostra un continu de ressorgiments del conflicte que fins i tot em sembla el millor llegat que ens ha deixat el 2017: que Catalunya, ni tan sols durant 40 anys de règim autonòmic i pacífic, no està bé. Haver provat d’apagar-ho amb una combinació de repressió judicial, 155, indults condicionats i falses taules de diàleg, ha estat un bon intent però ja ha arribat al seu límit. Ho demostra l’al·lèrgia a qualsevol alcaldia de Barcelona governada per independentistes, fins i tot moderats i dialogants. La frase de Clinton també va arribar al seu límit: als Estats Units el conflicte intern també ja era impossible de “conllevar”, i el trumpisme ni era imbècil ni encara és mort. No, el món no serà “català o talibà”: el món serà “català o americà”. El primer, si hem de fer cas dels últims anys, aposta per amagar o fer adormir el problema. Els americans, en canvi, han decidit afrontar clarament i frontalment el seu. Tant els republicans com els demòcrates.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">L’autodeterminació era una manera civilitzada, laica, racional i neta de resoldre el conflicte: arguments a favor, arguments en contra i es vota. Un cop això es nega, és normal que ara els debats girin cap a qüestions molt més crues com és la identitat, la immigració o la llengua. “Com enyorem els temps d’abans del Procés?” D’acord, però no oblidin que, abans de l’independentisme, el que hi havia era nacionalisme. I és el que està prenent forma ara, amb formes més obertes o més tancades, ja que no s’ha volgut que el debat versi sobre la sobirania. Com que em sembla provat que el nacionalisme té els seus límits (sense poder polític no hi ha eines ni diners) i els seus riscos (els de dins i els de fora, els catalans i els no tan catalans, etcètera), és urgentíssim que el sistema polític català es recompongui, es regeneri, i torni a posar l'autodeterminació al centre del debat. No en el dret: en l’exercici. En el que ja es va fer o en el que es pot tornar a fer. I fer-ho de forma creïble, sòlida, decidida i amb nous lideratges. Sí, és difícil: la independència és una idea tan concreta que permet pocs matisos, poques excuses, no és com “conquerir la igualtat social” perquè no es pot “anar fent” de forma abstracta, com abans es “feia país”. És un objectiu clar, diàfan, arriscat per dalt (repressió) i exigent per baix (la gent ni oblida ni perdona). O es fa, o no es fa. Però, si el conflicte t’ha de trobar sempre, val més que et trobi preparat.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Diguin-me boig, però m’atreviria a suggerir que una fórmula per combatre l’abstencionisme creixent és fer les coses bé i mostrar credibilitat. No sé si els partits grans hi són a temps, però algú ho acabarà fent tard o d’hora. És que, de fet, tampoc no és res nou: l’abstencionisme sempre minva quan es presenta un projecte engrescador. Sempre? Sí. Sempre.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><i>Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/conflicte-troba-jordi-cabre_129_4743656.html?utm_source=twitter&utm_campaign=hootsuite&utm_medium=social" target="_blank">al diari Ara</a> el 30 de juny del 2023</i></span></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-21191712169437367552023-05-30T12:56:00.003+02:002023-05-30T12:56:36.366+02:00El mètode Llongueras<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXElsKlUwf_n6P-tGVIcIZqwOniVMYPIGDqDHA4gFBwI_MmKmtM6CQZ4qdM7D7QFDfUqfmuqKUAwf9UY7kT3qcgv1Q0xmYjKIQ-BW_T2SRW1cdQ8PTQxQu83h7KROyDRlOEiHfxieFr_d34KPGPkrlMQcJHFK2j8ex66GQWw_nqYh6GgMamDwnfvcqow/s818/llong.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="666" data-original-width="818" height="261" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXElsKlUwf_n6P-tGVIcIZqwOniVMYPIGDqDHA4gFBwI_MmKmtM6CQZ4qdM7D7QFDfUqfmuqKUAwf9UY7kT3qcgv1Q0xmYjKIQ-BW_T2SRW1cdQ8PTQxQu83h7KROyDRlOEiHfxieFr_d34KPGPkrlMQcJHFK2j8ex66GQWw_nqYh6GgMamDwnfvcqow/s320/llong.jpg" width="320" /></a></div><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Havíem de dinar la setmana que ve, on sempre, amb els amics de sempre, encenent el suflé de sempre. En Lluís era admirable, en primer lloc, i per sobre de qualsevol altra cosa per l’alegria, per la incansable alegria, la militant alegria. Normalment, aquesta militància ja és un senyal de generositat, però en el seu cas era una mena de genialitat. Quan ens convocava era com si volgués celebrar el seu aniversari, ara sí ara també, celebrar que ell és aquí, celebrar que és una persona alegre i diferent, celebrar-lo. Aquesta formalitat i bona educació que suposa, malgrat els patiments, regalar alegria. És tota una raça, tota una genètica. Es troba en molt poca gent. Cada dia en menys gent, cada dia està menys de moda, i crec que és exactament això el que m’hi va acostar.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">El vaig conèixer inaugurant la seva exposició d’escultures <i>Fractals</i> a l’Arts Santa Mònica, on vaig poder presentar-lo com a geni, sense saber ben bé què em deia. No em calia saber ben bé què em deia, hi ha coses que intueixes només amb una presència que carrega un llegat. Ni de bon tros em va semblar un perruquer. Mai. Em va semblar sempre un nen vestit de perruquer, d’artista, d’escriptor, de dissenyador, de comunicador, de productor, de fotògraf. “Jordi, tu creus que aquest llibre de fotografies que he fet és un llibre pornogràfic?”. El llibre en qüestió era una mena d’obsessiu homenatge als conys, però li vaig respondre que no perquè la seva mirada no era obscena sinó meravellada. Rendida. Un home totalment rendit a la feminitat, no ben bé a la bellesa femenina sinó a la feminitat. Un fan absolut. Incapaç de tornar a les dones tot el que, volent-ho o no, elles li donaven. I incapaç de deixar d’intentar-ho.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Un hiperactiu. No hauria de caldre tenir, en l’ascensor per a un sol pis existent al seu taller, una pila de llibres, una revista i un telèfon. No hauria de caldre si no és que el tempus fugit a tota llet, i que no es pot perdre ni un segon, i sobretot no es pot perdre ni un segon fent coses mediocres. De la mediocritat n’hem de fugir, de les feines mediocres i dels estats d’ànim mediocres, i estar trist o enfadat és sempre cosa de mediocres. En Lluís lluïa una esportivitat, un saber perdre i un saber guanyar, del tot invencibles. No és ben bé que fos un gran perruquer, és que sabia pentinar les ànimes i tallar els cabells als caràcters. Va associar la perruqueria a la psicologia, amb un mètode científic primerenc i particular, i va obrir el primer saló unisex de la ciutat, on ell mateix dissenyava els espais i fins i tot els mobles perquè cada centímetre s’ajustés als seus gestos i idees.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Va ser el primer a igualar els sous de les treballadores als dels treballadors, va pentinar els bigotis de Dalí, va instal·lar la immensa perruca de la sala Mae West del Teatre-Museu i va fer de cada aparició als mitjans tot un show festiu i impúdic. Ja que la modernitat és una cosa que no es pot evitar, com deia Dalí, perquè no podem deixar de ser moderns ni negar la nostra època, siguem-ho al màxim. Siguem avantguarda. Crec que la segona raó per la qual m’hi vaig acostar era per aquesta mena de pols de fada, de restes d’ADN dalinià, que li emanava de la pell. Com si m’agafés desesperadament a una època on, a diferència d’ara, la correcció política només valia la pena si suposava una innovació. Ser creatiu, ser genial, com una norma d’urbanitat. Ser únic, com una obligació moral.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Potser el dinar de la setmana que ve el farem igualment. Lluís, no oblidaré la teva forma de pentinar-me amb els ulls des del primer dia. Aquella barba esmolada de Satanàs, aquelles ales negres d’àngel caigut, aquella signatura amb la doble ela cap avall, aquella mirada de nen atrapat en la mediocritat d’un cos d’home. Les notes escampades arreu de casa teva (<i>“Hola vida! Segueixo aquí!</i>”), l’horror vacui en cada centímetre de paret, les escultures apassionades que encara proven de dignificar el buit de la vida. Sí, Lluís, era un llibre pornogràfic. Com tu, pornogràfic, excessiu, provocador, efervescent, naïf, meravellat, imperfecte, inevitable, involuntari, imparable, genial. Perruquer, et diran. Mètode, et diran. Quin fart de riure.</span></div><div><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><span style="font-family: helvetica;"><br /></span><div><i><span style="font-family: helvetica;">Publicat<a href="https://www.thenewbarcelonapost.com/ca/el-metode-lluis-llongueras-obituari/" target="_blank"> a The New Barcelona Post</a> el 30 de maig del 2023 </span></i></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-62335617933766709552023-05-24T07:41:00.002+02:002023-05-24T07:41:29.424+02:00El teu primer vot<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhnMT0K2-pFSVxVANWOj6WLKr6FWbVQOglisDFczXC4bQdV2sswwjTWPpAP0GNPkyXLreW9kh57QIhC87b85UrhFS1CbaxYHf0cX5vSdYYOBa4hkpRQrEZ2yNdfcat6y8zqq8O_lGzR6IjoqDGcNKvsYDY8hFADhzym9D-cPMLoHE-QrwC7N8E0beq3og/s1936/vot.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1936" data-original-width="1936" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhnMT0K2-pFSVxVANWOj6WLKr6FWbVQOglisDFczXC4bQdV2sswwjTWPpAP0GNPkyXLreW9kh57QIhC87b85UrhFS1CbaxYHf0cX5vSdYYOBa4hkpRQrEZ2yNdfcat6y8zqq8O_lGzR6IjoqDGcNKvsYDY8hFADhzym9D-cPMLoHE-QrwC7N8E0beq3og/s320/vot.jpg" width="320" /></a></div><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">“És increïble que tingui aquesta conversa amb el meu propi fill, la sang de la meva sang”. Així s’expressa Alan Alda, en el paper d’un pare demòcrata liberal totalment desconcertat perquè el seu fill adolescent s’ha transformat en un radical republicà conservador, a la pel·lícula “<i>Eveyrone says I love you</i>” de Woody Allen. La conversa gira envers els ajuts de l’Estat, la seguretat pública, la pregària a les escoles o el dret a portar armes. El pare acaba dient a la seva dona que si us plau li baixi una còpia del seu testament i una goma d’esborrar.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">El destí ha fet que la majoria d'edat del meu fill s’hagi esdevingut a les portes d’unes eleccions municipals, unes eleccions on fins i tot tenim (de nou) connexions familiars. Mai no em passarà pel cap dir-li què hauria de votar: m’agrada observar-lo, i escoltar per on navega. De fet és ell qui provoca els debats, pregunta, vol saber qui és de dretes o d’esquerres i per què, confessa tenir amics que s’escolten VOX (també molts que s’escolten la CUP), observa les raons d’uns i altres, com a usuari de la bicicleta es fa preguntes (i ell mateix se les respon) i evidentment també intenta orientar-se sobre qui és més espanyolista i qui més catalanista o independentista, perquè a casa això compta: de fet defineix, més que una manera de governar, una manera de ser. Uns valors. A casa hi ha coses que no les fem, encara que puguin semblar raonables, si això ha de perjudicar la nostra manera de ser col·lectiva. No ens cal, en la conversa, ni tan sols esmentar-ho.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Sí que s’han desfet alguns tabús que nosaltres teníem, i que les noves generacions ja no. Ha penetrat una forta preocupació per la gestió de la immigració, en bona part per l’alarmisme d’alguns mitjans: “tan greu és?”, seria la pregunta; “No entenc la pregunta”, seria la resposta. Els desconcerta una cosa que a mi no em treu gaire la son, però em provoca una alerta. Com que parlem del municipi on vol viure, i és un paio força pràctic, el que més li preocupa no són els debats sobre les Superilles (que efectivament és un debat de “pijos”) sinó temes com el preu de l’habitatge. Li ha cridat molt l’atenció el fenomen okupa, i entén que al darrera no hi ha només un problema de seguretat pública sinó sobretot una mancança que el pot afectar a ell. Passaran les eleccions i aquella casa continuarà okupada, ja sigui perquè la policia no intervé o perquè el problema de l’accés a l’habitatge a Barcelona (aquell tema d’on va sorgir precisament el fenomen Colau) continua agreujant-se. I per això el següent tema tampoc no són les Superilles ni els carrers pacificats, sinó la feina. El poder guanyar-se la vida dignament, saber si som una ciutat simplement guai per als expats o també una ciutat on un jove pugui fer-se gran. Sí, més o menys és això. La bici molt bé, no pateixin.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Més enllà del meu debat amb ell, el retrat que faig d’aquesta nova generació és una certa enyorança de temps més alegres que els de la meva edat sí que hem viscut. Se senten força ofegats per la correcció política, per l’excés de control i per la falta d’espontaneïtat, com si intuïssin que els governa una mena de despotisme il·lustrat. No és que siguin conservadors, més aviat tot el contrari: voldrien una societat més flexible, on no s’entrés tant a jutjar les opcions ideològiques i s’anés més per feina. I això val també per a l’independentisme: “molt bé, pare, però o ens hi posem de debò o tot són paraules i jo no tinc temps per paraules”. Li succeeix també això amb l’extrema esquerra, tan farcida d’estètica infèrtil. L’extrema dreta ja ni tan sols se l’escolta, si no és per entendre els debats i trobar el seu propi punt mig. És a dir, crec que ens trobem davant d’una generació amb moltes ganes de pensar lliurement però fortament condicionada pels prejudicis sectaris i les dinàmiques antigues dels partits. Són majoritàriament uns liberals, amb força idees pròpies, però que no troben el camí per a practicar-les perquè el peix està massa venut. El marge és escassíssim. I compte que, si dius que penses no sé què, et diran que ets no sé què. A mi això no m’havia preocupat mai.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Davant d’aquesta confusió, és lògic que quasi intuïtivament s’aculli a la protecció d’una manera de ser. Quan hi ha poc marge per als ideals, queda la resistència i l’esperança en els que s’assemblen a tu. Tot és una merda, però tot pot tenir un millor moment. Ah: i ni de lluny, ni per un segon, li ha passat pel cap abstenir-se. Com deia, hi ha coses que a casa no les fem.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Publicat <i><a href="https://www.ara.cat/opinio/primer-vot-jordi-cabre_129_4708517.html" target="_blank">al diari Ara</a></i> el 14 de maig del 2023</span></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-9031096979864031052023-04-21T07:36:00.001+02:002023-04-21T07:36:36.796+02:00Els equips del règim<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjy-G9GFbwGrn1Yow3sMcuGekFp-TwdvAfjHAX8YgnIxJkd_ShWKy71vvwKHrzffctZAmvwHn28-NMkqK8sIoGs1YG1IqdxiuYugUiRhB6fuabuaFnULB71X4IdZfwb5Z8_TjmJLGRpjLPQphEBGf6_-XANJkTBrf4POZ1Lqy1SpUb6n_wpGBmPAwjWEQ/s291/rmadrid.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="173" data-original-width="291" height="173" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjy-G9GFbwGrn1Yow3sMcuGekFp-TwdvAfjHAX8YgnIxJkd_ShWKy71vvwKHrzffctZAmvwHn28-NMkqK8sIoGs1YG1IqdxiuYugUiRhB6fuabuaFnULB71X4IdZfwb5Z8_TjmJLGRpjLPQphEBGf6_-XANJkTBrf4POZ1Lqy1SpUb6n_wpGBmPAwjWEQ/s1600/rmadrid.jpeg" width="291" /></a></div><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">L’any 2017 Catalunya tenia la pilota. El fet d’haver intentat durant anys i per tots els mètodes un reconeixement com a subjecte polític, sense èxit, li permetia aparèixer com a mínim davant del món com un conflicte. Mentre existia el conflicte, existia Catalunya. Aquesta pilota es perd després d’aquell octubre i les urquinaones i tsunamis dels anys següents van ser, malgrat la seva impressionant magnitud, disturbis reactius que no proposaven sinó que responien. Un disturbi no es resol: es reprimeix en nom de l’ordre. En canvi un conflicte polític, un acte de sobirania, un referèndum celebrat, s’ha de gestionar políticament perquè planteja un nou ordre i marca un nou domini del partit. Només el cansament, la por o la manca d’idees podia dur a la pèrdua de la pilota. Devien ser totes tres coses. El cas és que ja no l’hem vista més.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">En aquesta situació, la pregunta ja no és quants gols acabaràs marcant sinó quants podràs evitar que et marquin. Som ja al sisè any de golejada sistemàtica, com a mínim en el terreny polític (en el terreny jurídic europeu hem aconseguit demostrar la parcialitat d’alguns àrbitres i estem fins i tot en vies de configurar unes noves normes del joc). Si algú dubtava què hi ha després d’un acte de sobirania, què hi havia a l’espai exterior, ara ja ho sabem: si no aguantes, l’Estat imposa les normes i els càstigs i fins i tot escull els nous interlocutors. Sí, quan domines la Lliga sencera també pots escollir contra qui jugues: s’han impedit investidures i inhabilitat diversos líders abans d’arribar a un govern català monocolor, o més aviat incolor, i per tant ja podem començar a parlar.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">En aquest context d’independentisme dividit i de govern en minoria (i de carrers refredats), el règim fixa els termes del “diàleg” no sense abans escampar el missatge, fals, que un referèndum d’autodeterminació és constitucionalment “impossible” (Àstrid Barrio també hi afegeix que és un “fet violent”). El guió sembla escrit per acabar acordant una reforma constitucional i/o estatutària. La pregunta a si això és un frau a l’1 d’octubre es respon sola. Però es podria argumentar que, entrant en la dinàmica de l’adversari (“quan no pots amb ell, abraça’t a ell”), hi ha alguna oportunitat de tornar a recuperar la pilota. És a dir, repetir la jugada de l’Estatut per a preparar una enèsima decepció tot argumentant que s’ha provat de plantejar una nova proposta “constitucional” i “raonable”. Jo crec, vull dir sé, que aquest intent de guanyar temps és una sobirana pèrdua de temps. I també crec que el govern ho sap. M’explico:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Avui l’Estat es permet dialogar amb independentistes, però no amb independentistes disposats a declarar la independència. És com voler negociar un nou acord matrimonial, però descartant l’opció del divorci. O pagar la carrera al teu fill però sempre que no acabi emancipant-se. O negociar amb el sindicat sense contemplar el dret de vaga. Es volen acordar els termes d’un nou ordre, obviant l’absoluta desafecció provocada cap a l’ordre vigent, i sobretot sense sortir dels paràmetres sagrats del règim. Això ja va succeir amb la negociació dels “nous ordres” del 1932, del 1978 o del 2006: al final, sempre apareixen els àrbitres comprats i els favoritismes de llotja. No és només amb Franco que hi havia un equip del règim, l’actual règim també té els seus. La pregunta és si el nostre equip, el Barça posem per cas, també vol ser-ne un. És a dir, jugar al seu joc. Parlar el seu idioma. Negociar les condicions per quedar-se i no les condicions per marxar. Donar la raó, actualitzada, al vídeo del Reial Madrid. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Sí, hi ha altres sortides: si el fet d’haver dut el conflicte als jutjats té algun avantatge, és que els àrbitres de la Champions juguen més net. Descartada la mediació quan pertocava, ara tot ens aboca als pronunciaments judicials europeus. Però en el terreny polític això ha d’anar acompanyat d’una mobilització intensa i una unitat estratègica disposada no a resistir, sinó a guanyar. I és que un cop s’ha arribat als jutjats, com ha volgut l’Estat, la pèrdua de la pilota podria no ser el pitjor dels seus malsons: a aquestes alçades ja no es poden descartar targetes vermelles, mesures severes i fins i tot, si hi ha hagut abusos, ordres d’allunyament. Però mentrestant la política ha de provar de mantenir un mínim de nivell, i un mínim de dignitat. No hi ha victòria possible sense sortir del règim del Bernabéu. Que, com tothom sap, no és un estadi sinó una plaça de toros. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><i><span style="font-family: helvetica;">Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/equips-regim-jordi-cabre_129_4680906.html" target="_blank">al diari Ara</a> el 21 d'abril del 2023</span></i></div><p style="background-color: #f6f7f9; color: #18191b; font-family: Garamond; font-size: 15px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><br /></p><p style="background-color: #f6f7f9; color: #18191b; font-family: Garamond; font-size: 15px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><br /></p>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-67054276179334425322023-03-24T09:25:00.001+01:002023-03-24T09:25:17.470+01:00El prestigi de l'independentisme<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjkXN9mAujC7CR_9pSPVl7W6JUzd2ArVSrlatrQ-QVePJQgIeWl-SALlDm0VVePw8T_4xp-sO7gV3RJmDxNHbKgoF2XXFNu0r9BTOCJD7XYtF_sKSvWEyveJF6J8119k3SyYNA9bR6OxpgaBvsPoSEi04Ddb2kFNGGUW2l0L6kd7KRuvdkvISBO_B18JQ/s275/circulo.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="183" data-original-width="275" height="183" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjkXN9mAujC7CR_9pSPVl7W6JUzd2ArVSrlatrQ-QVePJQgIeWl-SALlDm0VVePw8T_4xp-sO7gV3RJmDxNHbKgoF2XXFNu0r9BTOCJD7XYtF_sKSvWEyveJF6J8119k3SyYNA9bR6OxpgaBvsPoSEi04Ddb2kFNGGUW2l0L6kd7KRuvdkvISBO_B18JQ/s1600/circulo.jpeg" width="275" /></a></div><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">“Qui és el candidat de les elits?”, es pregunten alguns, en referència a les properes eleccions municipals a Barcelona. Hi ha gent que té aquestes dèries, sí. La pregunta no deixa de ser interessant, per molt que les elits ja haurien d’haver après que les operacions Manuel Valls donen com a resultat alcaldessa Colau. No es pot tenir tot, no es pot pintar l’independentisme com si fos la bèstia més abominable i al mateix temps queixar-se d’una alcaldessa sorda i cega. I aquest sí que és el punt que m’interessa: com és que les elits, o determinades elits, han arribat a desconfiar tant de l’independentisme. Un moviment que podria ser el seu aliat en moltíssims aspectes i reivindicacions, i que representa com a mínim la meitat de la població (poca broma), no pot ser tan horrorós. No si es comporta de manera seriosa, és clar, no si es comporta de manera creïble i constructiva. Perquè allò fàcil seria posar les culpes en aquestes elits concretes, però sens dubte l’independentisme també hi té part de culpa: no es tracta de renunciar a res, ni tan sols de congelar cap plantejament. Ara bé: s’ha sabut resituar, l’independentisme, sis anys després? Ha sabut, per damunt de què pensi cadascú, donar una aparença d’utilitat? Té prestigi? Mostra professionalitat? Obté èxits o rendiments? S’associa encara a modernitat i a progrés?</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Per tant no es tracta que ningú del Círculo Ecuestre es faci independentista: primer, perquè no ens ho creuríem i, segon, perquè ja està molt clar que l’economia real del país està més ben representada a la Cambra de Comerç. Aquest no és el tema. El tema és si un moviment en què no creu tothom pot ser, tot i així, un moviment respectat. Des de dalt i des de baix, des de Pedralbes a Nou Barris. Tenir prestigi, guardar la reputació, fer-se respectar. Entre els anys 2017 i 2019 es va demostrar que, si no s’escoltava un moviment ampli i que fins aleshores s’havia fet respectar (i molt), a la llarga qui ho paga és l’estabilitat i l’economia. No escoltar la meitat (la meitat!) de la població té conseqüències, i encara més si se’ls estomaca, o si es mira cap a una altra banda mentre se’l reprimeix amb el dret de l’enemic. Últimament sentim portaveus dels comerciants dient que les botigues del centre de Barcelona no poden viure sense els visitants, especialment els que venen de la resta de Catalunya. Doncs bé: a banda de voler que comprin a la ciutat, s’han plantejat com pensen, aquests visitants? Es pot ignorar que hi ha un problema, que hi ha un gruix encara molt significatiu d’independentisme social, o de gent que vol votar el tema? Que el barceloní mitjà, el català mitjà, encara està estupefacte de les atrocitats sofertes (i encara en marxa)? Es pot discrepar d’aquesta meitat, és clar. S’hi pot estar en contra, és clar. Però ignorar-la i deixar-la a la seva sort ha estat, mai millor dit, el pitjor negoci.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">No m’oblido dels deures de l’independentisme: el prestigi perdut és gran. I això es corregeix demostrant actitud construiva, exigint quan cal i obtenint resultats tangibles. Ja sé que el president Aragonès podria dir-me que aquesta és precisament la línia invocada pel seu partit, però siguem seriosos: jo parlava de prestigi, de professionalitat i de resultats. D’una banda l’independentisme perd prestigi quan es regala, quan s’abandona, quan es mostra insubstancial i mancat de principis. D’altra banda, també en perd quan es mostra sectari, freak i massa inflexible. Haver rebut una dura repressió no ajuda a guardar la fila més impecable, ja ho sé, però fins i tot quan es perd la batalla s’ha de saber mantenir la compostura. La desorientació és comprensible, ha estat tot molt bèstia, però la manca de seriositat no és perdonable. La quantitat de baralles internes dutes a l’esfera pública és vergonyant. La manca de renovació de lideratges, la tossuderia en mantenir les cadires, l’egolatria desbocada, la pràctica nul·litat d’avenços útils per a ningú (excepte en l’àmbit judicial europeu), són defectes que ja toca superar. O bé el problema ja no serà que t’ignorin les elits: el problema serà que et deixin d’escoltar les classes mitjanes i populars.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">En resum, les elits han de saber que deixar l’independentisme eternament arraconat a Barcelona no portarà cap progrés, com s’ha vist els darrers anys. I l’independentisme ha de saber que, si no esdevé una eina seriosa i eficaç, acabarà no representant ningú. Tots dos, tot això, ho saben des d’abans del 2017. Només han de recordar-ho.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><i>Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/prestigi-independentisme-jordi-cabre_129_4658378.html?utm_medium=social&utm_campaign=echobox&utm_source=Twitter#Echobox=1679590360" target="_blank">al diari Ara</a> el 24 de març del 2023</i></span></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-9910245431576962042023-03-03T08:15:00.006+01:002023-03-03T08:20:49.452+01:00Catalunya no existeix<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDUDinyrJrcQxytUCeKxo9XrGeQh63kJ8KovbgQTXqNDx5VVl-1HQ5gUCw6ZDLUytipY0tZA9UDaODlSS5nCqBOvkC8doUDp-lcYVYPgZ48NseUJutG-XQ6cw6cA4QM3jWgv-Ovhl_g0dKFDSryojQwlhmXjpZDqnMSPKrf6XiDYsgQx8YrFPJ5gxjJw/s261/obelix.jpeg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="193" data-original-width="261" height="193" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDUDinyrJrcQxytUCeKxo9XrGeQh63kJ8KovbgQTXqNDx5VVl-1HQ5gUCw6ZDLUytipY0tZA9UDaODlSS5nCqBOvkC8doUDp-lcYVYPgZ48NseUJutG-XQ6cw6cA4QM3jWgv-Ovhl_g0dKFDSryojQwlhmXjpZDqnMSPKrf6XiDYsgQx8YrFPJ5gxjJw/s1600/obelix.jpeg" width="261" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">La gran diferència entre Catalunya i Espanya és que Espanya existeix i Catalunya no. Quan repasses les raons per les quals la inferioritat de condicions és tan clara, arribes a la conclusió que tota la força de què disposa l’Estat recau en el fet que ningú no nega la seva existència: la “nació espanyola” existeix perquè hi ha un Estat que permet que existeixi jurídicament. En canvi, però, el fet que existeixi una comunitat autònoma catalana no comporta el fet que existeixi jurídicament una “nació” catalana. L’eufemisme “nacionalitat”, tan infèrtil i desvirtuat, avui no la diferencia d’una regió vulgar i comú. Per això és important que mitjançant sentències europees es vagin introduint conceptes com “grup objectivament identificable”, o al·lusions al respecte a les “minories nacionals”: no perquè Catalunya sigui cap de les dues coses, sinó perquè jurídicament és l’única cosa que la fa aparèixer al món. Ni l’Estatut, ni la Constitució, no ho fan. I no ho faran en el futur.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">“La naturalesa és allò que oblidem quan afirmem la llei”, afirma Gregorio Luri en el seu últim llibre. I aquesta és la bona notícia: Espanya no existeix. Sense la llei la nació espanyola no existeix, no s’aguanta, és una mentida, un nasciturus. Si el defecte de Catalunya és que no existeix jurídicament, el taló d’aquil·les d’Espanya és que necessita un text legal que l’afirmi com a indissoluble, o com a democràcia “plena”, com el mirallet de la reina de la Blancaneus. Si alguna cosa bona ha tingut el “procés” és que ha posat la llei vigent davant del mirall de la naturalesa, i la naturalesa ha estat cruelment realista. El “procés” ha constatat que la Constitució espanyola és una artificialitat i que, per tant, Espanya és fràgil. Compte, això no vol dir que l’independentisme no sigui també fràgil: quan un policia et diu “la República no existe” i tu acabes fent-li cas, vol dir que el teu moviment és més dèbil que no et pensaves. Tan dèbil com per esmicolar-se davant l’aplicació d’una llei que pot ser dura, que pot ser implacable i fins i tot eina d’abús, però que al cap i a la fi només és una llei. Una convenció, un pacte, una ficció. I quan aquest relat ha estat imposat de mala manera per una de les parts, encara ho és més.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Però aleshores, si la llei és una ficció, com pot ser tan poderosa? Doncs perquè la ficció és necessària, perquè el relat ho és tot, i quan no n’hi ha un n’hi ha d’haver un altre. Aquí és on els meus coneixements jurídics casen amb la meva passió literària: una ficció s’aguanta quan és creïble, o bé quan és inevitable. Tal vegada Espanya ja no és un projecte creïble, però s’ha fet inevitable perquè el gir de guió que demanava l’independentisme era prematur, o massa poc treballat per ser encara “inevitable”. No estàvem parlant de començar un nou capítol, sinó un Nou Testament, i això demana (com és conegut) moltíssima fe. El més preocupant dels últims anys no és que el procés s’hagi “acabat”, com reclamen insistentment els seus adversaris, sinó la conseqüent pèrdua de fe. Es pot percebre nítidament al minut 17:14 d’un partit del Barça al Camp Nou, on la testimonialitat dels crits és avui el termòmetre perfecte de la tristesa anímica col·lectiva. Això és natural quan s’han rebut tantes hòsties, tant de foc enemic com de foc amic, i quan molts dels suposats creients en la idea han acabat fotent-se’n de tot i de tothom sense donar cap peu a l’esperança. El que passa per tant és que, sense fe, guanya la fe de l’altre. I no, no és la realitat: és la fe. No, no és tocar de peus a terra: és que et fan mossegar la pols. No, no és (com torna a equivocar-se Mas Colell) que sigui “impossible en el context europeu actual”. El context europeu actual és immillorable. El que sembla impossible és sentir algú com ell invocant, en nom del “pragmatisme”, la pèrdua de tota esperança. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Catalunya es troba als llimbs, com el Monument a Ningú que s’erigeix en forma d’obelisc a la plaça del Cinc d’Oros. Una terra que no guanya ni perd, que no existeix jurídicament i que, políticament, necessita rearmar-se. Mentre només es recreï en la baralla interna i l’amargor, no tornarà a existir. Ja fa bé posant-se en mans d’advocats: ells, almenys, poden provar de desmuntar la ficció vigent allí on pot fer més mal. El Tractat de Lisboa dibuixa un “context europeu” immensament favorable, com podrem demostrar ben aviat. Ara mateix, el gran obstacle només som nosaltres. I per tant, diguin el que diguin els derrotistes, té solució.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><i><span style="font-family: helvetica;">Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/catalunya-no-existeix-jordi-cabre_129_4640345.html" target="_blank">al diari ARA</a> el dia 3 de març del 2023</span></i></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-64768766923128021992023-03-02T11:50:00.000+01:002023-03-02T11:50:05.847+01:00Boye i jo<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgRQyMVK8r1tgg3W0Vnrz8a6XbKuuqRRRpmm1AQ1ADXq2nojpPihDZka4y9cBlCkxO2W0H3Wn9F-GmNTURcn7aylO9P7DNEc-egYd2Or9lA-h_u4-EaOyFiPjjtArwAOSV9p-tZ5RyMSV8uQ92qepGRsETyPjPrWEkM_0MAHiz5WmgW1CcZbJ75gxIYHg/s1600/boye-foto.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1134" data-original-width="1600" height="227" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgRQyMVK8r1tgg3W0Vnrz8a6XbKuuqRRRpmm1AQ1ADXq2nojpPihDZka4y9cBlCkxO2W0H3Wn9F-GmNTURcn7aylO9P7DNEc-egYd2Or9lA-h_u4-EaOyFiPjjtArwAOSV9p-tZ5RyMSV8uQ92qepGRsETyPjPrWEkM_0MAHiz5WmgW1CcZbJ75gxIYHg/s320/boye-foto.jpg" width="320" /></a></div><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">L’any 2018 jo estava molt enfadat. Recordo un article on vaig escriure que com era possible, si del que es tractava era de fer la independència, que estiguéssim pendents del major o menor talent jurídic d’un advocat calb. Aquest mateix advocat encara avui em donaria la raó, i no només en el tema de la calvície: Catalunya no hauria de ser un tema de jutges i advocats. El que passa és que hi ha divorcis amistosos i d’altres que demanen la intervenció lletrada, sobretot quan s’hi barregen abusos i maltractaments. A més, de passada, durant aquesta defensa jurídica la nostra causa pot trobar en Europa una nova escletxa. Crec, però, que allò més valuós rere les accions de Boye no té a veure amb el talent jurídic. Crec que té més a veure amb l’actitud. Per resumir-ho, no estem davant d’un defensor de les causes perdudes sinó d’un creador de causes guanyades. I d’això, sincerament, n’hem d’aprendre.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">“Els catalans poden estar tranquils perquè ja han guanyat”. Aquesta frase la va escriure Gonzalo Boye en un article l’octubre de l’any passat, i el més sorprenent no és el seu triomfalisme: el més sorprenent és que està escrita poc abans de les vistes dels dies 24 i 25 de novembre al TGUE, sobre les decisions del Parlament Europeu vers les immunitats d’eurodiputats catalans i sobre el conseqüent suplicatori. És a dir, la seva conclusió de victòria no tenia a veure amb el resultat sinó amb l’actitud: concretament, amb la certesa de trobar-se en el cantó correcte de la batalla. Tenir conviccions, treballar amb rigor, conèixer les normes del joc però també saber-les jugar a favor propi, no afluixar i sobretot no deixar de creure mai en la victòria. Insisteixo: el resultat no se sabia. Molts resultats a Europa encara no els sabrem fins que passin algunes setmanes. Però no em diran que no contrasta aquesta visió del dret, vull dir de la vida, amb les recents afirmacions d’Andreu Mas Colell quan afirma que la independència “és impossible perquè el context europeu és desfavorable”. En primer lloc, aviat demostrarem que això és mentida: el context europeu és immillorable perquè conté codis fonamentals on només podem guanyar. I en segon lloc: jo estic a favor de la gent que té dubtes. Fins i tot he decidit que, aquells que ara creuen que la independència és un objectiu però ja no la prioritat, poden estar perfectament dins del meu mateix vaixell; Ara bé: també he decidit que, aquells que creuen (o diuen) que és impossible, viatgen en un vaixell diferent.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Qui tingui interès en conèixer Boye pot recórrer el seu passat en un interessant documental penjat a Filmin: és la història d’una lluita tossuda, noble i intel·ligent. Boye ha hagut d’afrontar causes importantíssimes, perillosíssimes, on li ha anat la vida (i encara l’hi va), i també sap què és ser a la presó rere un procediment ple d’irregularitats. Costa molt d’espantar-lo, perquè es coneix tots els trucs dels adversaris i fins i tot sembla que jugui a esgrima amb una mà lligada al darrera i somrient. Vaig acceptar treballar amb ell no només per muscular l’autodefensa, sinó precisament per treballar l’atac i l’esperit de victòria. Bé, i que ens hem fet amics i riem força. El sentit de l’humor és una eina que, enmig d’una forta pedregada, ajuda a recordar on som i què hem vingut a fer aquí. Al cap i a la fi, si no hi ha somriures no és la meva revolució i a més és un mal símptoma. Però és que també és important recordar que, guanyi qui guanyi, haurem d’acabar convivint tots plegats. Simplement es tracta de voler incidir determinantment en la nova normalitat. O, com a mínim, de no acostumar-se a ser trepitjat per sempre. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">La notícia que ens ve a donar en Boye és la següent: Xile va guanyar Espanya sense haver de recórrer a cap “mama Europa”. I nosaltres, si de debò volem guanyar, ho tenim perfectament a l’abast. Sí que cal estar disposats a viure capítols desagradables, però no tant per les ferides a rebre com per les ferides a obrir. I estar segurs de si això és el que realment volem, o si només és un postureig o un etern “fer veure que”. No, la cosa no va només de lleis, ni només de política. Va de com val la pena viure. “La llibertat és no tenir por”, deia Nina Simone. És clar que, ara que hi penso, ella almenys podia pentinar-se. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><i><br /></i></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><i>Publicat <a href="https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2259901-boye-i-jo.html" target="_blank">a ElPunt/Avui</a> l'1 de març del 2023</i></span></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-74989659549367437142023-02-02T11:34:00.001+01:002023-02-02T11:35:09.784+01:00Hi ha algú altre<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDwTV5QPxgecl4jpyuHxYUi0orXsUgapH3picAFzlg1tZM5w5I4VWz-Qxej-6YNwnV3UgQ_BHvUn45VEMbP7uU9UBQwHTtvDM3vpylDKP56YYSz2NtCZQywR12rC3u-liIoZAqTPKUaarME9pUSmmGvmwnjpcsWCf31OCno87k98vXh1pZMzRe-USzDw/s1024/0113F377-E0A8-4180-A2B2-C3DB8A4C762E.jpeg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1024" data-original-width="1024" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDwTV5QPxgecl4jpyuHxYUi0orXsUgapH3picAFzlg1tZM5w5I4VWz-Qxej-6YNwnV3UgQ_BHvUn45VEMbP7uU9UBQwHTtvDM3vpylDKP56YYSz2NtCZQywR12rC3u-liIoZAqTPKUaarME9pUSmmGvmwnjpcsWCf31OCno87k98vXh1pZMzRe-USzDw/s320/0113F377-E0A8-4180-A2B2-C3DB8A4C762E.jpeg" width="320" /></a></div><br /><p></p><div class="page" title="Page 1"><div class="layoutArea"><div class="column"><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt; font-weight: 700;">«Però no estic sol, no. Tot el contrari: de sobte, he sentit com si hi hagués algú.»</span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt;">Amb </span><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt; font-style: italic; font-weight: 700;">Hi ha algú altre</span><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt;">, Jordi Cabré s’endinsa en l’autoficció amb una novel·la íntima i personal, una introspecció poètica i intrigant a la vegada. El protagonista de la novel·la, un escriptor que entra a la quarentena llarga, estrena habitatge al carrer Sant Antoni Maria Claret: s’acaba de separar de la seva dona després de dinou anys de convivència i amb dos fills adolescents en comú.</span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt; font-weight: 700;">Acostumat a un guió vital, a una partitura fixa, es veu abocat a una vida sense pauta, impregnada de la improvització del jazz</span><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt;">. Durant les estacions de tot un any tindrà temps per muntar un pis, anar construint un nou univers i conèixer llocs i persones noves.</span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt;">La seva crisi de mitjana edat es barreja amb escenes d’infantesa, i els seus records contrasten amb el creixement dels fills i la nova realitat que l’envolta. En aquest renaixement l’acompanyen el record del seu germà Xavi, mort quan ell tenia vint anys –un company de viatge amb qui el protagonista parla i comparteix records– i un quadre que va comprar a l’inici de les obres i que mostra un Cadaqués oníric.</span></p><p></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt;">L’escriptor viu el dol de la mort d’una vida anterior que ja no tornarà. Enfrontat a la incertesa del que hi ha per davant, construeix una nova vida tot revisant, rellegint </span><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt;">i posant en ordre el passat. Al llarg de la novel·la, haurà d’aprendre a trobar les raons per viure i aprendre a estar sol. </span><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt; font-weight: 700;">Aprendre que tornar a començar és millor si es fa en silenci, tot i que ràpidament descobrirà que el silenci no existeix. </span><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt;">Sempre hi ha la remor de la ciutat, com el so del jazz. Sempre hi ha el llum encès al passadís. Sempre hi ha algú altre.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt;"><b>Banda sonora de la novel·la:</b></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Bembo; font-size: 12pt;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://open.spotify.com/playlist/4V6FtcCIDjhQamdPrL6pOh">https://open.spotify.com/playlist/4V6FtcCIDjhQamdPrL6pOh</a></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><p></p></div></div></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-29093399425513057332023-01-14T09:06:00.002+01:002023-01-14T09:06:51.058+01:00Cimera al Museu Nacional<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh9ynwuDzCvxBs55B9Dzt8lAOGr-1q1pcLSHJzfnk_eZ0M9aCfSB1e3DMymOksZamxy1vH7wZlRPipcs5pUTs4I8R8GIvijyJ9FAJhCzq7CEqjtLII8Sc_den0oL47AJMN46e_TuMedS1aStFow6isqLXT9nC3G95j5RHsMqLv1vs6L7wGu_YuAbiPhYA/s640/aristides.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="447" data-original-width="640" height="224" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh9ynwuDzCvxBs55B9Dzt8lAOGr-1q1pcLSHJzfnk_eZ0M9aCfSB1e3DMymOksZamxy1vH7wZlRPipcs5pUTs4I8R8GIvijyJ9FAJhCzq7CEqjtLII8Sc_den0oL47AJMN46e_TuMedS1aStFow6isqLXT9nC3G95j5RHsMqLv1vs6L7wGu_YuAbiPhYA/s320/aristides.jpeg" width="320" /></a></div><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Passin, passin. Fixin-s’hi bé: Picasso va pintar aquest <i>Dona amb barret i coll de pell</i> el 1937, una figura simultàniament de cara i de perfil, i de sorprenents colors gauguinians. Espero que el president Aragonès els expliqui, senyors Sánchez i Macron, que aquest quadre el va pintar a París el mateix any que el <i>Guernica</i>. Pablo Picasso va trobar feixisme a Espanya, i després nazis a França, on ja es va quedar. Per aquells temps era fàcil pensar que la qüestió catalana ja estava resolta. O vençuda. Picasso va viure en directe l’esmicolament d’una idea, de la qual tant s’havia impregnat durant els anys dels Quatre Gats. En teoria ja no calia patir pel tema, se’n podia passar pàgina. Però la realitat és una altra cosa, presidents. Benvinguts a Catalunya. Benvinguts al museu de l’art català.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><span style="font-family: helvetica;"><div style="text-align: justify;">Mirin aquí baix, als seus peus. A Puig i Cadafalch li van enderrocar les quatre columnes, quan algú també va voler acabar el tema (la qüestió, el problema) català. Un cop clausurada la Mancomunitat i prohibida la llengua, carpeta tancada i centrem-nos en les coses importants: fer una bona Expo i retornar a l’ordre i la concòrdia. Gaudí mateix també té diverses obres al Museu, de fet fa poc li van dedicar una gran exposició que després va ser traslladada al Museu d’Orsay a París. A ell també li van recomanar que passés pàgina, però va mantenir-se irreductible fins i tot quan la policia va voler cridar-lo a l’ordre. Tot això també és història de l’art català, per a qui vulgui entendre. L’avantatge d’aquest Museu, que té una N i una C per alguna raó, és que hi aprens moltes coses. Potser aprendran, fins i tot, quantes vegades s’ha intentat passar pàgina de la N i donar per tancat el problema de la C.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Hauran observat segurament que, de manera ben curiosa, aquest museu conté un romànic i gòtic excepcionals però un Renaixement i un barroc més aviat modestos (malgrat els esforços de la col·lecció Cambó). I és que aquests estils es troben, més aviat, concentrats en museus com el Prado. Potser això els diu alguna cosa sobre els orígens de Catalunya i les seves èpoques de major esplendor, en contraposició amb el Siglo de Oro espanyol, que mai no s’ha considerat una època especialment brillant a Catalunya. De fet, per alguna estranya raó el Prado rep cada any de l’Estat quinze vegades més diners que el MNAC (que en rep poc més d’un milió), perquè el Prado és nacional però Nacional de debò, amb majúscules. L’alcaldessa Colau i el ministre Iceta, que també els hauran saludat, segur que estan satisfets d’aquest gran exemple de “cocapitalitat cultural”. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Ara, si giren el cap a la banda sud de l’entrada, hi veuran l’escultura d’Aristides Maillol <i>Tors de l’Estiu.</i> Maillol, senyor Macron, és un escultor nascut al Rosselló (aquell bocí de nosaltres que es van repartir entre vostès) però que afirmava coses com “Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria”. No li sàpiga greu, no són ganes d’espatllar-li el dia. Però han convocat una cimera en un museu d’art que és més aviat d’història de Catalunya, i em temo que una cosa va massa unida a l’altra. Li haurà explicat el senyor Sánchez que, amb la Constitució vigent, el tema català ja es pot considerar resolt i que aquesta cimera ve a certificar la mort de tot un procés. Dalí (de qui poden contemplar la magnífica <i>Deessa repenjant-se al seu colze / Verge formada per cinc banyes de rinoceront</i>), va viure no només el procés de transició democràtica sinó també com l’Estat acabava “convencent-lo” de fer testament a favor seu, i no de la Generalitat com havia fet originàriament. Però en canvi va deixar-nos el Teatre-Museu de Figueres, on hi ha un monument a Francesc Pujols amb una bonica inscripció sobre els “il·lusos enterradors” que sembla expressament dirigida a vostè, senyor Sánchez.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Casas, Rusiñol. Aquests també van compaginar Barcelona amb París, com van fer Picasso i Miró i Dalí, cercant llum més enllà d’un país que o bé els ofegava, o bé els fagocitava. Va ser a París, senyor Macron, on Miró es va fer enorme però on també va pintar <i>El pagès català en rebel·lia</i>. I si observen els retrats de Casas, i a qui els fa, potser entendran quin tipus de societat es va intentar, i encara s’intenta, enterrar en vida. Poden anar dient que el procés s’ha acabat, pero no són ni de lluny els primers que ho diuen o que ho intenten. Aquest Palau Nacional, quan es va construir, també havia de ser un edifici efímer. Em temo, però, que els efímers són els polítics que no saben on trepitgen.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Publicat <i><a href="https://www.ara.cat/opinio/cimera-museu-nacional-jordi-cabre_129_4598141.html?utm_medium=social&utm_campaign=echobox&utm_source=Twitter#Echobox=1673628684-1" target="_blank">al diari Ara</a></i> el 14 de gener del 2023</div></span>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-21314728834494260572022-12-29T08:27:00.006+01:002022-12-29T21:56:24.112+01:00Benvinguts al bosc<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmwsYT-1C--NQJo2Bv6F9N9enD0XT5lAisZ9vg6eNFr2-EhRBm24S133fQM6LuvIqob2QvVVLSobwCnP6IQRSy-Y743mSJQRWOLc6V8YU4HRypqx89O8v--I0OLrqgFtz95r-DCVs3OPHtxfgLx0WaxQDzzFDoIxMVoJWKwYhL8WDWeSpeGBqAE-ogjA/s275/bosc.jpeg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="183" data-original-width="275" height="183" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmwsYT-1C--NQJo2Bv6F9N9enD0XT5lAisZ9vg6eNFr2-EhRBm24S133fQM6LuvIqob2QvVVLSobwCnP6IQRSy-Y743mSJQRWOLc6V8YU4HRypqx89O8v--I0OLrqgFtz95r-DCVs3OPHtxfgLx0WaxQDzzFDoIxMVoJWKwYhL8WDWeSpeGBqAE-ogjA/s1600/bosc.jpeg" width="275" /></a></div><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">He llegit l’últim assaig d’en Fèlix Riera, <i>El retorn al bosc</i>, on descriu un canvi de paradigma social pel qual l’Estat perd valor com a ens capaç de respondre a les nostres necessitats. Observa Riera que volem “tornar al bosc”, no només en termes físics (desplaçant-nos de la ciutat al camp) sinó també en termes morals: volem eliminar intermediaris, i concretament l’intermediari de l’Estat, perquè s’ha mostrat ineficaç. Jo crec que quan ell diu “Estat” es refereix a la civilització, a la metròpoli, en contraposició a l’estat natural on s’imposen les normes de la Terra i no de l’home, així com el dret natural (o Drets Humans) en lloc dels codis i constitucions (dret “positiu”). Tornem al bosc, sí, però ningú no fa això per plaer sinó per necessitat. I per tant potser sí que tota la civilització occidental es troba com els pastorets d’en Folch i Torres, que s’han perdut per la muntanya i tenen por, però és que si ets al bosc és per alguna raó. I davant d’això hi ha dues actituds, com hi ha exactament dos pastorets: no sé si és el cas de Fèlix Riera, però llegint-lo em semblava sentir tota l’estona el plany noucentista d’en Rovelló dient “jo vull tornar a casa!”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">D’exemples n’hi ha molts: esmenta Riera el cas de les persones que, no votant, consideren que fan tot un acte polític (perquè consideren que la política es fa fora de les urnes). O el pas progressiu del concepte “ciutadà” al concepte “persona”, que té a veure amb el que deia abans sobre els Drets Humans: un ciutadà té drets basats en l’ordre amb “els altres”, en canvi una persona té drets “inalienables”. No em puc resistir d’esmentar la mateixa relació amb els estats i les nacions: un estat és un sistema organitzatiu, d’aquells que Prat de la Riba considerava “artificials”, mentre que una nació és un fet “natural” i per tant més difícil de domesticar. Riera no ho esmenta al llibre però jo sí: la Catalunya dels últims anys ha estat desordenada, però no perquè li agradi ser desordenada sinó perquè l’hortet noucentista (llegeixi’s “pacte autonòmic”) li acaba esdevenint massa petit i humiliant, per perfecte o “convivencial” que sigui, i la natura (és a dir el Modernisme, és a dir les arrels però també els cims i les tempestes) s’acaba obrint pas per damunt del jardí més bufó. Ja poden anar posant noms “concordials” als aeroports, que Miró (o Gaudí, o Dalí) sempre se’ls miraran des de dalt. I és que no és només que els “bons” de <i>Stars Wars</i> o d’<i>El senyor dels anells</i> siguin els que viuen al bosc, que és el mateix que passa a <i>Avatar,</i> sinó que quan el nacionalisme s’agita és perquè les cotilles l’asfixien, una cultura veu perillar la seva supervivència i acaba fent allò que en castellà anomenen “echarse al monte”. Qui ha sabut llegir “Terra Baixa” sap que Manelic mateix és el llop.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Vivim temps de “drets morals”, certament. Durant aquestes fases, el bosc esdevé el veritable refugi perquè la masia és una runa decadent o, com cantava Llach, “els masos ens cauen”. Hi ha tantes coses que escapen al nostre control (el canvi climàtic, la tecnologia, la robòtica, les crisis econòmiques, els fenòmens migratoris, la invasió de la privacitat, el control a través d’algoritmes, etcètera) que a poc a poc anem decidint recuperar-lo com poguem: i això no es pot fer a “la ciutat”, on se segueixen les normes de l’Imperi, sinó al bosc on ja ens ho muntarem nosaltres. Ens estem auto-expulsant d’un “paradís civilitzat” que, en sentit invers al bíblic, ens retorna precisament a la selva: l’inefable Josep Borrell defensava fa poc el “jardí” europeu davant les “selves” del més enllà, com si fos l’últim emperador d’una Roma en decadència que ja no sap fer prevaler els seus déus. Tal vegada estem descobrint que hi ha déus més interessants a la selva, o que, en tot cas, preferim salvar-nos nosaltres mateixos que adorar estàtues de marbre. Si això fos així, estem davant d’un clar retorn al romanticisme. Diria que som davant d’una rèplica dels terratrèmols del maig del 68, que no van esfondrar res directament però que ho van començar a esquerdar tot. A ensenyar la platja sota les llambordes.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">El protagonisme torna a les persones, al dret moral i als drets naturals. Sí, Fèlix. Ara només cal, com dèiem fa uns dies, saber si s’imposen les revolucions franceses (cruentes i breus) o les americanes (constructives i ordenades). Però el que està clar és el públic ha envaït la gespa i que els segadors han travessat les muralles. Perquè ei, no ens equivoquem: ningú no es queda per sempre al bosc.</span></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><i>Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/benvinguts-bosc-jordi-cabre_129_4585556.html?utm_medium=social&utm_campaign=echobox&utm_source=Twitter#Echobox=1672253492-1" target="_blank">al diari Ara</a> el dia 29-12-2022</i></span></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-20927447396370823622022-11-29T10:22:00.001+01:002022-11-29T10:22:04.316+01:00El nou delicte de decisió<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><span style="font-family: helvetica;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjaqzl627ENMMZrSP54N2eYO04TCLB2iA77SpoIw-kH2OtT31FjgdwuIUtenlOuWEx9ooEDDm7XszmvUaYV4g1lVz9bVKYczKwNQ91kFT7_tHykxpJieZz0lXm4cb5JStYFfk5p4RJ1y7l35du6WLSusl1QvuqnPyANJVvURBHkPK_hJBnknH9gg0FiIg/s310/155.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="163" data-original-width="310" height="163" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjaqzl627ENMMZrSP54N2eYO04TCLB2iA77SpoIw-kH2OtT31FjgdwuIUtenlOuWEx9ooEDDm7XszmvUaYV4g1lVz9bVKYczKwNQ91kFT7_tHykxpJieZz0lXm4cb5JStYFfk5p4RJ1y7l35du6WLSusl1QvuqnPyANJVvURBHkPK_hJBnknH9gg0FiIg/s1600/155.jpeg" width="310" /></a></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A Pedro Sánchez i a Salvador Illa no els preocupa gens la reforma del Codi Penal. Aquests dies n’hem debatut molt, sobre la derogació/reforma del delicte de sedició, una qüestió en la qual insisteixo que caldria que els juristes fessin més cas del diccionari si realment es vol posar límits als jutges: si parlem d’”intimidació” en el sentit del diccionari, tots podem quedar empresonats tant si ens enfilem a un cotxe patrulla com si mirem malament un policia. Confio que puguin encara reparar un text que continua oferint totes les eines als jutges per a imaginar “violències atmosfèriques” i castigar-les, però hi ha juristes que semblen haver-se abduït en el vocabulari de la professió i haver perdut de vista el món real. El món empíric, el de la ciència, el del sentit de les coses. Però dit això, i com deia al principi, crec que això no fa perdre la son al PSOE: ells estan per una altra cosa. Ells estan per preservar un mecanisme que sempre ha planat per tot el sistema: el delicte de decisió.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest delicte, o aquest pecat, no cal que tingui el seu càstig al Codi Penal i ni tan sols la seva imposició recauria sobre un jutge. Per tant és lògic que Pedro Sánchez parli de “desjudicialitzar”, perquè a ell ja li sembla bé que el càstig no sigui penal sinó polític, administratiu, governamental. Tal com han fet ben explícit tant ell com Salvador Illa les últimes setmanes, la gran “solució” no passa pel Codi sinó per l’aplicació de l’article 155. Un cop creat el precedent, el que més lamenten (repetidament) aquests grans demòcrates no és haver anul·lat l’autonomia de Catalunya, sinó no haver-ho fet abans: concretament, el 6 i 7 de setembre. Per tant, la manera infal·lible d’evitar eventuals futures desobediències de les regions rebels no seria un judici penal, sinó prendre’n el control sencer. Què hauria succeït si s’hagués aplicat el 155 durant el setembre del 2017, com desitgen aquests mestres de la concòrdia? Doncs que no hi hauria hagut 1 d’octubre, és clar. Els catalans no haurien ni tan sols pogut votar, ni tan sols s’haurien pogut manifestar, no haurien exercit el seu acte d’autoafirmació més gran des del 1977. Per tant, per què confiar en l’actuació de la justícia, sempre en mans de jutges “no controlats”, quan es pot imposar una solució “desjudicialitzada” i del tot governamental? Un 155 que de forma automàtica pren al president i als consellers tota la seva immunitat i tots els seus aforaments, però sobretot totes les seves funcions. I és que aquesta és la clau: quan s’aplica el 155, el president ja no és ningú. Ja no representa ningú. Jurídicament, ja no és president de res.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El problema que tenen: que, políticament, un president ho és tot. També des de l’exili. Hi ha moments a la història on topen la legitimitat jurídica amb la política, com ja va succeir el 1977 amb el retorn de Tarradellas: un personatge que, des del prisma de la legalitat aleshores vigent, no representava res ni ningú però que, políticament, representava tota una legitimitat arrabassada. Quan Tarradellas va pujar al balcó només representava uns acords i protocols signats a Perpinyà, no hi havia ni Estatut ni tan sols Constitució espanyola, i per tant era la política (i no la llei, ni el Codi Penal) qui marcava la norma. Ara, 2022, el que està en discussió ja no és l’autonomia o els delictes sinó el dret a decidir el nostre futur. I això ja no té retorn, per molt que bategin aeroports i retoquin condemnes. Per això no es tractava que absolguessin la mesa del Parlament presidida per Roger Torrent, de la qual cosa evidentment m’alegro, sinó que reconeguessin el dret del Parlament a aprovar resolucions sense censura prèvia (totes recorribles a posteriori, evidentment) com es fa en tots els parlaments del món, tant si és per emetre resolucions sobre l’autodeterminació com sobre Palestina, Ucraïna o Qatar. Però no: ells absolen, “desjudicialitzen” individualment, tot deixant sense resoldre el respecte per la sobirania parlamentària. No fos cas.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El delicte de decisió sempre tindrà un lloc a l’ordinament jurídic espanyol, ja sigui en forma de tipus penals absurds o de prerrogatives governamentals (com el 155). Sempre hi haurà una “solució” o una altra per al “problema”. L’avantatge per a l’independentisme és que tots aquests intents, ni són solucions, ni entenen el problema. Jo els ho provaré d’explicar: ja us hem dit adéu. Només estem esperant que ho acabeu de digerir, i de gestionar, de la manera menys dolorosa possible.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/nou-delicte-decisio-jordi-cabre_129_4560217.html" target="_blank">al diari Ara</a> el 29 de novembre del 2022</i></div></span>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-28624593984947433412022-11-04T11:21:00.003+01:002022-11-04T11:21:51.301+01:00A favor de l'excés<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><span style="font-family: helvetica;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjcj_QeMdYWRVLIAY2klX6BDNPVf5VNzmjjWLhKh2VFHJBrWRV74NhA_Xju3kY9__4o5EvnDv3wGh_24woyzZBnxSgj0198qaKluHQWeQNsNxHy1rF19n9KOFxllW89H33vSYJwmDTPRxCfJw1Uax0HSRJnzGmtJDHFWzKos-h1SewnVWGkjjaml0v0Nw/s275/bosc.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="183" data-original-width="275" height="183" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjcj_QeMdYWRVLIAY2klX6BDNPVf5VNzmjjWLhKh2VFHJBrWRV74NhA_Xju3kY9__4o5EvnDv3wGh_24woyzZBnxSgj0198qaKluHQWeQNsNxHy1rF19n9KOFxllW89H33vSYJwmDTPRxCfJw1Uax0HSRJnzGmtJDHFWzKos-h1SewnVWGkjjaml0v0Nw/s1600/bosc.jpeg" width="275" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La moderació té tantes virtuts, tanta pau i tants bons aliments que de vegades fa panxa. L’única manera de fer avançar la humanitat és saber combinar la calma amb els excessos, que són alguna cosa més important que la salsa de la vida. No hi ajuda el fet que personatges com Boris Johnson surtin de festa en plena pandèmia, o que Donald Trump doni suport als colpistes del Capitoli, i evidentment sé que entre els riscos de l’excés hi ha la guerra i la barbàrie i l’abús. Ho tinc molt present, i sé que és un privilegi disposar de temps per al punt mitjà, la feina i la prosperitat. El problema ve quan se sacralitzen aquests parèntesis plàcids, de manera que acaben esdevenint bombolles sordes i cegues i mudes davant dels problemes. O obscenes granges de cinisme. Si els excessos van portar el feixisme, la hipocresia en forma d’ordre també ho va fer. No, els drets fonamentals no es negocien. No, l’art no ha de ser sempre inofensiu. No, no cal que et quedis en aquesta relació per sempre. No, no cal que visquis en aquesta ciutat per sempre. No, no és cert que no n’hi hagi per tant. De vegades n’hi ha per tant i més, i és aleshores quan cal fer un pas. Donar un cop de puny damunt la taula. Alçar-se. Cometre un excés.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Crec que ha quedat prou clar que la vida plàcida ja ha costat prou suor i prou llàgrimes, i que per tant els moments èpics cal saber dosificar-los i triar-los. Per això, ara que ens trobem amb una clamorosa calma en el nostre conflicte nacional (tot i que tothom sap que és una calma tensa a l’espera del segon round), jo he decidit respectar-ho i entendre-ho. De fet hi veig les seves virtuts, en el fet que ara sigui el torn de la moderació i del diàleg i que aquesta fase de repòs ens demostri fins a on pot donar fruits. Ho he discutit ben poc, i en el fons tots sabem que ara no són moments per a l’èpica. Ara bé: el que no s’hi val és que, quan arriba el moment de l’excés o de la dignitat o de la força, hi hagi gent que tibi cap avall o miri cap a una altra banda.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Escoltin, l’any 2017 va ploure molt fort. Va ploure amb llamps i trons i vam posar tota la carn a la graella, o quasi tota, i per tant durant aquells dies no s’hi valia que hi hagués gent que volgués tornar a caseta. No, amic meu, aleshores tots érem lluny de casa. Érem al bosc, no al jardí, i per tant ens pertocava refiar-nos de l’instint i de la fe i de les raons que ens havien dut a explorar dins la boira. Sempre es pot tornar a casa, evidentment, i de fet hi hem acabat tornant. No passa res. Però sàpigues que, quan vam decidir no fer un pas més, vam deixar tota l’aventura en pausa. Només el temps dirà si vam prendre la millor decisió, però és important ser conscients que probablement la tempesta tornarà. I que alguna cosa haurem d’haver après, sobretot si a casa, per alguna raó, encara ens hi sentim absurds o miserables.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La calma és gespa, l’excés és herba. El repòs és la sala de maternitat, l’excés és l’escletxa del naixement. La prudència és una biblioteca, l’excés és un escriptor. Sense moderació no hi ha tractats de pau ni contractes comercials, ni res que pugui solidificar, però sense excessos no hi ha ni la Revolució Francesa ni la independència dels Estats Units ni les victòries pels drets dels homosexuals o dels negres. Sense excessos no hi ha els gratacels de Manhattan, ni el gir pictòric de Picasso, ni les excentricitats de Dalí, ni el pa amb tomàquet de Ferran Adrià o els deliris de Gaudí. Però tampoc els avions, ni els caramels, ni Beethoven, ni Lennon, ni Wilde, ni el regal extra per Nadal, ni la lluna plena, ni la llet sencera, ni el sentit de l’humor, ni la gosadia de dir-li a la noia que t’agrada que aquella piscina està massa concorreguda.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sense un petit pas per a l’home i un gran pas per a la humanitat no hauríem tingut mai sexe ni amb prou feines amor. No hauríem comès errors, ni hauríem tingut encerts. És cert que no podem estar jugant amb dinamita ni bategant fervorosament tot el dia, però sens dubte no podem deixar de bategar quan sona la nostra cançó. Que no és sempre, ni de bon tros. Lamentablement i per sort, no és sempre. Però quan torni a sonar, recorda que el dimoni sovint no es disfressa de bruixa del bosc que invoca pedregades. Sinó de figura d’angelet que pixa amb mesura dins la font.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Publicat <a href="https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/2213689-a-favor-de-l-exces.html?ItemId=2791" target="_blank">a El Punt/Avui </a>el 4 de novembre del 2022</i></div></span>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-25254900388465498442022-11-04T09:33:00.002+01:002022-11-04T09:33:36.585+01:00Catalunya, la jungla i el jardí<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPOZZheEfQROOAH21lXJA0AG1NaCXREwDIztwyMcVQW5Mql7pzQVhGLqPE4QNz5pP647q7QJx6Uwt2xNlkKGBdEpi3whLEuNsGCB5Gv-qmI95aan_3He0UZF-s5WVs-MxUCk4Co0tAQkG1jY2DJJHKhoIu3kuQbKZN2zVAbUUZKspgQhDoXSqgJr5mXg/s277/dui.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="182" data-original-width="277" height="208" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPOZZheEfQROOAH21lXJA0AG1NaCXREwDIztwyMcVQW5Mql7pzQVhGLqPE4QNz5pP647q7QJx6Uwt2xNlkKGBdEpi3whLEuNsGCB5Gv-qmI95aan_3He0UZF-s5WVs-MxUCk4Co0tAQkG1jY2DJJHKhoIu3kuQbKZN2zVAbUUZKspgQhDoXSqgJr5mXg/w317-h208/dui.jpeg" width="317" /></a></div><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">En una recent conferència davant d’uns empresaris alemanys, Joaquim Coello es confessava més partidari de la revolució americana que no pas de la francesa no tant per les seves justificacions, o pels seus ideals, sinó pels seus resultats. Venia a dir que les revolucions són desordenades per definició però que, posats a acceptar aquests desordres, el desordre francès va derivar en caos i posteriorment en l’autoritarisme napoleònic mentre que, en el cas americà, el resultat va ser el d’una nació unida basada en la llibertat (amb tots els defectes) i en el progrés econòmic. Jefferson podia ser molt bo redactant la DUI del 1776, com a filòsof polític que era, però patia d’un essencialisme camperol desconfiat del creixement de les ciutats i de la Casa Blanca com a instància de poder. El seu rol era el de l’idealista i defensor del dret natural, mentre que el rol de John Adams era el de negociar la pau amb Anglaterra (repartiment del deute, prisoners de guerra, reconeixement de la independència) i obtenir importants préstecs de banquers d’Amsterdam. Washington va ocupar-se de construir un govern central fort, pagar el deute nacional i crear el Banc dels Estats Units, però no ho hauria pogut fer sense l’impagable assessorament de Hamilton, fundador del sistema financer americà i sobretot incapaç de tolerar el naixement d’una nació amb deutes amb tothom. Que també establís relacions comercials amb la Gran Bretanya li va valer l’acusació de pro-monàrquic (és a dir anti-francès, quasi traïdor als ideals republicans). En fi, que suposo que ja es veu per on vaig.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><span style="font-family: helvetica;"><div style="text-align: justify;">La revolució a França era com veure nens córrer tots darrera d’una pilota, o d’un cap de monarca. Amèrica, si bé també va fer una revolució cruenta (i com em recorda Mary Ann Newmann molt fonamentada en l’esclavisme), va repartir bé els rols i va comptar amb una acurada selecció dels millors en cada disciplina. Jefferson no podia fer de Hamilton ni viceversa, i per tant, malgrat els fortíssims xocs entre partits polítics, van tenir torn un rere l’altre i no van creure que amb un DUI o amb una Constitució ja estava tot fet: ser independents? Sí. Però no de qualsevol manera, no sense conèixer l’entorn geopolític ni deixant espai perquè sorgeixin petits reietons omnipotents. Napoleó va aparèixer perquè hi havia el buit de poder (i d’autoritat moral) per a conduir França enlloc. El de menys és que, un segle més tard, aquesta figura del reietó fos un estranger com Hitler: amb “ésser republicans” no n’hi havia prou per evitar les pitjors catàstrofes. Un nou règim, a banda de defensar-se, s’ha de construir amb els millors fonaments. No cal preveure-ho tot, no cal un càlcul extrem ni un plànol, no: només cal gent bona que faci, i donar-li temps per fer. I que aquesta gent, pensi com pensi, sigui la millor. Que et reconeguin també és un tema de solidesa, de prestigi. D’oferir una millora real a la Humanitat.</div><div style="text-align: justify;">Catalunya té això a les mans perquè té a veure amb la democràcia. Que hi hagi causes judicials plantejades a Europa no afecta només el conflicte català, sinó que dispara la pregunta directament cap al suposat “jardí” que segons Josep Borrell és Europa: quina mena de comunitat vol ser la UE? En quina mena de “jardí” es pega la gent per votar i s’empresona líders polítics per delictes inexistents? La resposta podria ser “com que la volem unida, no volem disgregacions”, i aquí es deuen acollir els “savis” que consideren que la independència és impossible perquè la UE no la vol. Però aquest argument es dona de cap amb la invocada pàtria dels drets fonamentals. Els tribunals europeus es pronunciaran abans de la primavera, i d’aquí venen els actuals nervis de PSOE i PP per veure què fan amb la sedició, amb els indults, amb el poder judicial o amb VOX. Què fan amb Catalunya els importa ben poc, però sí que els hauria d’importar què faran els tribunals amb Espanya. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Malgrat la mediocritat que observem en les baralles interpartidistes i els egos intrapartidistes, malgrat la clamorosa manca de lideratges forts al Govern i al Parlament, com a mínim una cosa s’ha fet bé: oferir una oportunitat a Europa per a dir si vol assemblar-se a una jungla o a un jardí. “The world can be Catalan or Taliban”, va dir Bill Clinton l’any 2001. Si es vol evitar la barbàrie, la causa catalana, amb els seus errors i encerts, ha de tenir una sortida. Ara bé: caldria que dins de casa tinguéssim molts més encerts, francament. Que això ja fa pena.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/catalunya-jungla-jardi-jordi-cabre_129_4536622.html?utm_medium=social&utm_campaign=echobox&utm_source=Twitter#Echobox=1667502223-2" target="_blank">al diari Ara </a>el 4 de novembre del 2022</div></span>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-12321500037126902002022-09-30T08:45:00.003+02:002022-09-30T08:45:56.936+02:00El nostre hijab intern<div style="text-align: justify;"><br /></div><span style="font-family: helvetica;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgnoZeIx_sesvlFpnmbC2VACsYfY_qDG4ghfD7vMpRNQ6kTnEhUu1dmiJH3L48GE4zRtkzLwUA3aFMKy5E9sygWrWn5EiAAkVyqClFUI7k7k6Ys77PD-sKOyrEu9h-akAiCfxr7ZjMaCw19frRA3Zefgy5Yqjc-WVFAPmrf1a55OE3fYoxhFSOK80DLTQ/s300/iran.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="168" data-original-width="300" height="168" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgnoZeIx_sesvlFpnmbC2VACsYfY_qDG4ghfD7vMpRNQ6kTnEhUu1dmiJH3L48GE4zRtkzLwUA3aFMKy5E9sygWrWn5EiAAkVyqClFUI7k7k6Ys77PD-sKOyrEu9h-akAiCfxr7ZjMaCw19frRA3Zefgy5Yqjc-WVFAPmrf1a55OE3fYoxhFSOK80DLTQ/s1600/iran.jpeg" width="300" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Quan una jove de 22 anys és assassinada a l’Iran per dur “mal posat” el hijab, fins i tot els més ferms defensors del vel islàmic es deuen posar les mans al cap. L’excés és tan clar, tan brutal, que pot arribar a desviar-nos de la qüestió de fons, que és precisament la que encara no hem sabut respondre des de la nostra “exemplar” Europa: què fem amb el vel, què significa en aquells països sense policia de la moral (que són la majoria de països islàmics) i què significa entre nosaltres. He volgut evitar el debat sobre si prohibir o obligar, que considero reduccionista (em decanto per la proposta d’un “euroislam liberal” formulada per l’acadèmic Bassam Tibi), i tampoc no vull entrar en l’actitud que hi han de tenir les dones. Em preocupa més, des de fa uns anys, què té a veure el hijab amb els homes. I qui diu el hijab diu els escots, les faldilles, les minifaldilles, els bikinis, els tangues, els tops, els top-lessos, els shorts, els short-shorts. Què diu de nosaltres, els homes, la fal·lera per mil·limetrar la frontera de la tolerància. I, sobretot, qui ens ha cridat a tolerar res.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sempre m’he imaginat això del vel islàmic, en totes les seves facetes i variants (burca, nicab, xador, khimar, xaila, amira) com les conclusions d’una mena de sanedrí, composat per uns homes entre savis i “modistos” reunits al voltant d’una taula, fent un extens debat sobre quina dosi exacta de carn, o de cabells, poden suportar veure. Amb el hijab, per exemple, el tema són els cabells. M’intriga molt per què els cabells i no els turmells, per exemple, tan escandalosos a casa nostra fins fa no gaires anys. O per què en uns països ni tan sols els ulls no es poden suportar, considerant que portar un hijab deu aproximar-se a anar en pilotes. Em meravella no només imaginar-me aquestes eternes discussions tèxtils, precisant on exactament ha d’acabar el mocador i com exactament s’ha de portar (Mahsa Amini va ser assassinada no pas per no dur-lo, sinó per dur-lo “mal posat”), sinó que també em meravella l’absoluta impossibilitat que existeixi mai un sanedrí femení determinant els centímetres i les zones del cos que han de poder mostrar els homes en públic. Per tant, deixant de banda el debat juridíc, polític i social sobre el tema, em pregunto sobre la condició masculina i sobre com pretenem resoldre amb lleis la nostra patètica, absurda i immadura fragilitat. Vet aquí que l’Alcorà no parla mai del hijab explícitament, i sí de la mirada dels homes. M’hi he aturat un moment.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Alcorà 24:30,31 i 33:59: “ I digues a les creients que recatin les seves mirades i protegexin les seves parts privades i no mostrin els seus encants, excepte allò que és a simple vista (…): Al·là sap el que és millor” (l’Alcorà en cap cas disposa càstigs sobre aquest tema, per cert, ja que els seus principis prohibeixen cap tipus de discriminació social). Ara bé: què vol dir “els seus encants”? On comencen, on acaben, per què els homes no tenim més encants que els de les Glòries? La majoria dels ulemes (eurudits, savis) han interpretat aquests versicles com que l’únic que es pot veure són el rostre, les mans i els peus, però això no ho va dir Al·là ni el Profeta, sinó aquests barbuts saberuts, aliens a l’universalment estès fetitxisme podofílic. He llegit debats en què un savi considera que les dones han de vestir peces un pam més llargues que els homes i, en veure que aleshores en ajupir-se per pregar els quedarien descoberts els panxells de les cames, va respondre: “d’acord, doncs que vesteixin un avantbraç més llargues, però no més”. D’altres argumenten, no sense raó, que el rostre ha de quedar descobert per si la dona ha de testificar, les mans també perquè han d’agafar coses i els peus perquè han de poder caminar sense ensopegar. Em sembla lògic i just.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El que diu tot això sobre els homes és que, tradicionalment, hem vist el cos de les dones com una amenaça social. Però el cas és que hi ha més versicles que parlen del “hijab intern” (la veu, les mirades, les paraules, el comportament d’homes i dones) que no pas sobre cap peça de roba. El teòric objectiu antropològic seria reprimir el desig, i allò que el vel “resoldria” seria la fascinació dels homes i la suposada coqueteria de les dones. Però per molt que el vel hagi acabat esdevenint també un símbol d’identitat, el desig i la coqueteria a ambdues bandes existiran amb o sense hijab. A més, si representava que el vel havia de ser un escut contra les mirades, resulta que avui dia tot el planeta les està observant. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i><br /></i></div><div style="text-align: justify;"><i>Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/nostre-hijab-intern-jordi-cabre_129_4503568.html?utm_medium=social&utm_campaign=echobox&utm_source=Twitter#Echobox=1664470067-2" target="_blank">al diari Ara</a> el dia 30 de setembre del 2022</i></div></span>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-52610489463374777582022-08-22T08:35:00.004+02:002022-08-22T08:35:23.530+02:00On som <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh362RTb6RSLrHluqW--xNmzbfvRHz57Hjbs-WSeWcda6oiPqhkXdvfbKliM6573qCMnS_fdi8HvpLEtYFZn9-X_9qSdwdvZr_bmyWbOjZYREdUVp5mv0WJ0WedxdC0gO76RWBj78Koof61Ej7ZFE5mc1pBvG_00TQJjrpOKi-y1GlTbyp7qS0gQ0nEqQ/s814/perdut.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="450" data-original-width="814" height="177" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh362RTb6RSLrHluqW--xNmzbfvRHz57Hjbs-WSeWcda6oiPqhkXdvfbKliM6573qCMnS_fdi8HvpLEtYFZn9-X_9qSdwdvZr_bmyWbOjZYREdUVp5mv0WJ0WedxdC0gO76RWBj78Koof61Ej7ZFE5mc1pBvG_00TQJjrpOKi-y1GlTbyp7qS0gQ0nEqQ/s320/perdut.jpeg" width="320" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Com que el desconcert és tan gran, i provoca unes actituds extravagants que deformen la imatge de l’independentisme (el guitarrista, el traïdor, la tieta, el jojahodeia, l’itumés, el trumpista, el racista, el nyordo, el gurú, els de la pagueta, els lauròfils, els lauròfobs, els octubristes, el convergent, els aspirants a convergents, els de la piscina, el del gos, en Pulgarcito, l’Ali Babà i en Gulliver), voldria contribuir modestament a trobar l’interruptor de la llum. Normalment els ulls s’acostumen a la foscor i així es pot pujar el pou, però sembla que l’independentisme insisteix en donar voltes en el seu clamorós estat maniacodepressiu. Vull aclarir d’antuvi que, per mi, aquest desconcert té la causa principal en el minut en què es va decidir no aguantar l’octubre del 2017. Però d’això ja fa cinc anys i ara, simplement, toca mirar la bruíxola:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">El dia 3 de juny 2021 l’Assemblea del Consell d’Europa adopta una sèrie de recomanacions, dirigides a Turquia i a Espanya, sota el títol genèric de “<i>Han de ser perseguits els polítics per declaracions fetes en l’exercici del seu mandat?</i>”. Dos anys abans, el 2018, s’havia explulsat el PP de la Moncloa arran de la sentència Gürtel: de cop, la “part espanyola” del conflicte del 2017 havia canviat. La “part catalana” no ho farà fins al maig del 2021 amb la investidura de Pere Aragonès, després de la inhabilitació de Quim Torra (setembre del 2020) i, no ho oblidem, del veto politicojudicial a les investidures de Puigdemont, Sànchez i Turull. Només aleshores, amb les parts canviades, el Consell d’Europa va gosar establir uns principis de reconducció del tema: indultar unes persones que encaixaven amb el concepte de presos polítics (Pedro Sánchez va fer-ho en menys de 24 hores); constatar que que l’1-O no va ser violent i que els referèndums il·legals no són delicte a Espanya des del 2005 (a banda de condemnar conceptes judicials com el de “violència no violenta”); reformar els delictes de sedició i rebel·lió de forma coherent amb la despenalització del 2005; retirar les demandes d’extradició dels polítics a l’exili; I per últim, instar a un diàleg entre les parts que respecti l’ordre constitucional espanyol però també els Drets Humans.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Jo crec que aquesta negociació fracassarà, i que està mal gestionada, però hem de saber on som: la taula no és una idea d’ERC o del PSOE, sinó una recomanació del Consell d’Europa. Impossible aixecar-se’n sense portar l’independentisme a una enèsima imatge d’esperpent. Som aquí, doncs. En aquest parèntesi, en aquesta treva, començada quasi exactament fa un any. Ara suposem que la taula avança, i que es modifiquen els delictes de sedició i rebel·lió: què passa, aleshores? Jo sóc de la tesi de Gonzalo Boye, que creu que aquestes reformes penals són el dit i que la lluna és “l’ordre constitucional espanyol” tal com s’entén avui. Per això Puigemont i els exiliats aposten per mantenir les demandes als tribunals europeus: es tracta de, més enllà de les recomanacions del Consell i de les taules coixes, posar Espanya al seu lloc en termes de respecte a la sobirania popular. Sota el següent principi: els actes de sobirania pacífics i justificats tenen a veure amb els Drets Humans, i per tant no es negocien. És com la part judicial d’un divorci, aquella que no admet transaccions, el dret a un futur digne. La solució d’aquesta via judicial la tindrem aquesta tardor però, com que no tot és cosa d’advocats, l’exili també es guarda cartes polítiques. Gestos que, també aquesta tardor, poden capgirar-ho tot.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Som aquí. El pitjor d’aquest marc és, sens dubte, la factura psicològica: la desmobilització, la desmoralització i la degradació. Massa errors, certament. Però cal aturar d’una vegada els cops de cap contra la paret, aquest fer el pena, aquesta rebequeria infantil de tapar-se les orelles o de no respirar. Hem estat el moviment social i polític més important, més agitador, més astut, més seductor i (cosa genys menor) més estètic d’Europa les últimes dècades. Ho hem estat malgrat els partits, o per damunt d’ells, o per sota, tant se val. El Tsunami no va ser ningú, i vam ser tots. I l’1-O, qui va ser? “<i>Fuenteovejuna, señor</i>”. Ho vam fer molt bé, vam ser millors i ara, a poc a poc, la nova onada s’acosta. Els polítics poden estar més encertats o menys, però nosaltres només podem encertar. Un recordatori: Espanya, a la seva manera, no falla mai. Deixem de fallar nosaltres a la nostra. Que és, com sempre, fent el ridícul en els minuts més solemnes.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><i><span style="font-family: helvetica;">Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/on-som_129_4467223.html?utm_medium=social&utm_campaign=echobox&utm_source=Twitter#Echobox=1661101961-2" target="_blank">al diari Ara </a>el 22 d'agost del 2022</span></i></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-2325553839272078182022-07-26T09:10:00.003+02:002022-07-26T09:10:23.738+02:00Prepareu-vos<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><iframe allowfullscreen="" class="BLOG_video_class" height="266" src="https://www.youtube.com/embed/zPUe7O3ODHQ" width="320" youtube-src-id="zPUe7O3ODHQ"></iframe></div><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Tota la literatura europea i americana de la segona metitat del segle XX fins avui. Tot Hollywood. Tots els artistes, de qualsevol país. Totes les grans formacions polítiques, totes les televisions, totes les ràdios, tots els creadors d’opinió. Tots han enfocat el nazisme i el feixisme com el gran error, el gran perill, el dimoni amb banyes i cua. El llefiscós agent de la Gestapo amb ulleretes rodones del primer Indiana Jones, els ridículs generals de la sèrie<i> Allo Allo</i>, les sarcàstiques imitacions dels tics dels nazis a <i>Top Secret</i>, els melodrames d’<i>El nen del pijama de ratlles </i>o de <i>La vida és bella</i>, el retrat minuciós i cru de <i>La llista de Schindler,</i> tot Woody Allen, tot Zweig, tot Cabré, tot Rodoreda, tota la literatura sobre la Guerra Civil espanyola, tot Disney, la cançó “<i>Be prepared</i>” del dolent d’El rei lleó, tot Warner Bros, els “inglourious basterds” de Tarantino i les incertes glòries de Sales… L’antifeixisme regna dins del nostre imaginari i domina tota la creativitat occidental (i oriental), però, tot i així, la bèstia creix. Està de moda. Guanyarà a Itàlia, pot tornar a governar Espanya (sí, hi incloc les majories del PP) i quasi es carrega els partits hegemònics francesos. Una de dues: o bé no és pròpiament feixisme, sinó que aquest terme és una exageració dels mitjans, o bé ho hem fet tot molt malament. Havent posat tots els esforços en construir l’anatema, l’anticrist, la fruita prohibida… ara aquesta fruita resulta més temptadora que mai.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><span style="font-family: helvetica;"><div style="text-align: justify;">Hom podria pensar: “els aliats van guanyar la guerra, però no es pot deixar Europa sola”. Potser és veritat. Representava que el Pla Marshall, seguit de la miraculosa recuperació alemanya i la creació de la Unió Europea serien, al cap de vuit dècades, instruments suficients per a descartar qualsevol tornada als postulats que van dur Hitler al poder: conservadorisme extrem, denúncia de la política immigratòria, nacionalisme de tendència autoritària i imperialista, retorn al rigor de la llei i l’ordre tradicionals… L’única cosa que hi canvia seria l’antisemitisme, i justament aquesta seria una bona clau per a entendre el fenomen: els dolents d’<i>Indiana Jones</i> o de <i>La llista de Schindler </i>són dolents bàsicament perquè odien i maten els jueus. Ara bé, no coneixem els seus altres pecats o delictes. Dit d’una altra manera: m’han ensenyat que, si no odio ni mato els jueus, tinc barra lliure per a impulsar un moviment que desmunti bona part dels avenços socials i democràtics aconseguits les passades dècades. Per què? Mirin-ho vostès mateixos: el sistema no funciona. Ens empobrim. Estem en mans de buròcrates llunyans. Ens prenen els llocs de treball. Es privilegien les minories (les rareses) i s’abandonen els valors de sempre. Es decideixen guerres que no tenen res a veure amb nosaltres o que, en tot cas, no hem pogut ni discutir. Ah, bé, i la unitat d’Espanya. Ens vam equivocar, senyors: l’any 78 ens vam equivocar. La democràcia ha estat un excés i se’ns ha escapat de les mans. Tothom ha de poder ser feliç, sí, però és que hem arribat al punt que ara la nena se’ns vol fer artista. O encara pitjor: lesbiana. I abans que ens digui que vol avortar, o que parla català en la intimitat, ha arribat l’hora que reaccionem. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’avantatge és que ja els tenim força avisats. Ja hem pogut comprovar que, si augmentem la pressió, tampoc no passa res. Vam empresonar tot un govern, recordes? I els vam suspendre l’autonomia. Des dels anys 30 que no passava res de semblant a Europa, però ja veus que la Unió Europea no es ficarà en aquests temes. No ha passat res de res, fixa’t. Els tribunals espanyols evidentment ens deixaran fer el que voldrem. A més, allò que ens semblava una amenaça, la democràcia del 78, ara és la nostra gran arma per a existir i per a fer i desfer. Ha costat que ens n’adonéssim, però som els garants del sistema. Som la guàrdia pretoriana, l’última paraula, l’essència de tot l’ordre legal establert: sense obediència a la Constitució no hi haurà Generalitat. Us queda clar? Però és que encara hi ha més: si ho volem nosaltres, no hi haurà immersió lingüística. Ni amb prou feines televisió autonòmica. Pegar-vos aquell dia d’octubre només va ser el començament, ara ja sabeu que anem a per vosaltres i que la llei juga a favor nostre. Tenim la clau del mecanisme per acabar amb tota la broma, fer saltar el taulell pels aires i tornar a començar a la nostra manera. No, Europa no us salvarà. Europa, oh sorpresa, eren els pares. Esteu perduts. Heu perdut. Prepareu-vos.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Publicat<a href="https://www.ara.cat/opinio/prepareu-vos-jordi-cabre_129_4444734.html" target="_blank"> al diari Ara</a> el 26 de juliol del 2022</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div></span><br />Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-67709111538767552772022-07-01T07:38:00.003+02:002022-07-01T07:38:23.859+02:00Vella i nova burgesia<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7kqpug1tsSSesCC0rA5J61EmEKbq5eLLCi-LjFQ7IwTgmNWt8eI556AQMlZubxKIisFomqCJcA3sRs5Z49g-HozjPBlK0BqRaJu23FayO0VlgcxrkO-H-mJElhF25fuw714L8qsh5vBHd2vayurn3YY3-pnkRzpygICi89cQJ8bUhN7v3r-Ls9sI9Sw/s310/bruce.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="162" data-original-width="310" height="162" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7kqpug1tsSSesCC0rA5J61EmEKbq5eLLCi-LjFQ7IwTgmNWt8eI556AQMlZubxKIisFomqCJcA3sRs5Z49g-HozjPBlK0BqRaJu23FayO0VlgcxrkO-H-mJElhF25fuw714L8qsh5vBHd2vayurn3YY3-pnkRzpygICi89cQJ8bUhN7v3r-Ls9sI9Sw/s1600/bruce.jpeg" width="310" /></a></div><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Vaig anar a la presentació del llibre “<i>La burgesia catalana- relat de l’elit que va perdre la partida</i>”, d’en Manel Pérez, el passat 13 de juny. Tothom n’ha sentit a parlar però el resum seria: primer, que la burgesia tenia un partit d’obediència catalana com a interlocutor directe i ara no el té; Segon, que la burgesia tradicional ha passat d’impulsar la indústria local a apostar per activitats més especulatives; i finalment, els tres símptomes que ja avisaven d’aquesta pèrdua d’iniciativa: la reconstrucció del Liceu feta bàsicament amb fons públics, la primera victòria de Laporta i el saqueig del Palau de la Música. Què m’agrada d’aquest llibre? Sobretot que no culpa l’independentisme de la crisi de la burgesia sinó que, més aviat, el considera una conseqüència natural. El <i>Procés </i>és, en bona part, la rebel·lió de les classes mitjanes catalanes veient que la burgesia i la política autòctones ja no tenen poder per a defensar el país. El que fa temps que anomeno “el veí del tercer primera”, en contraposició al senyoret de l’àtic i el jove que crema contenidors: per molt “d’ordre” que sigui aquest veí del tercer primera, un dia va començar a entendre millor els de baix que els de dalt. Perquè l’ordre es pot provar de mantenir, és clar, però no qualsevol tipus d’ordre.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><span style="font-family: helvetica;"><div style="text-align: justify;">Com que l’autor ha volgut ser descriptiu, i no fer judicis de valor, els faré jo: l’últim acte que van fer les nostres elits per reclamar més autogovern per a Catalunya va ser el famós acte del IESE del 2007 per a reclamar el traspàs de la gestió de l’aeroport: ara, amb prou feines supliquen una tercera pista. Sense èxit, és clar. Sí que és cert que també van comprar l’intent d’Artur Mas per reclamar una sobirania fiscal, però es van espantar en veure que l’ambient social creat no garantia la primacia convergent. S’havia obert una capsa de pandora que, en efecte, deixava el futur del país més en mans del tercer primera i menys en mans de l’àtic. I una cosa és haver perdut influència a Madrid, que ja és gros, però l’altra és deixar de remenar les cireres a Catalunya. Era massa per ells. Podria argumentar-se que la nostra elit no tenia cap altra opció que allunyar-se d’aquest jardí. Ara bé: és veritat, això? Realment no tenien cap altra opció?</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La meva crítica ve d’aquí: la política catalana pot haver estat imprudent, però la burgesia catalana ha estat cega. Cega de cara als seus propis interessos, vull dir. De cara als seus propis clients. Tothom critica la política, i en especial Convergència, per haver dilapidat un important capital. Ara bé, el que no se li podrà criticar a Artur Mas és no haver intentat aproximar-se a una onada social que creixia de forma imparable. Com a mínim, CDC provava d’adaptar-se als temps: les elits, en canvi, no ho van fer. I encara convé que es preguntin si no valdria la pena eliminar tants anticossos contra el moviment. Ja no dic fer-se independentistes, però sí entendre-ho i veure-hi la part que els pot afavorir. Sempre existirà la figura de Robert The Bruce, el noble que a la pel·lícula <i>Braveheart</i> dubta sobre si les coses s’han portat massa enllà com per no veure amenaçats els seus interessos, però hi ha un moment en què l’amenaça per als teus interessos és quedar-te com sempre. L’estabilitat és un valor fins que veus que els teus clients s’han transformat en gent inestable. I no perquè hagin embogit, sinó perquè s’han quedat sense més sortida. L’espai convergent va provar de resituar-se, i de liderar la situació, però les elits van entrar en pànic i no van acabar entenent res. De tant témer els contenidors cremats, al final podrien quedar-se sense veïns del tercer primera que els comprin els productes ni les excuses. Tothom pot entendre que els diners són porucs, però hauria de fer més por mantenir un ordre que et perjudica directament. A tu, al teu negoci, a Catalunya i als drets fonamentals dels ciutadans.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Al principi de tota elit, sempre hi ha una primera persona que va arriscar. Per això ara apareixen noves figures que arrisquen. Vénen del tercer primera (o de fora de Barcelona), o són gent que per fi ha baixat de l’àtic a veure què caram passa. Estan fent diners, tenen idees, guanyen influència i són escèptics amb projectes com els Jocs Olímpics o l’agenda del retrobament. S’assemblen molt més al primer Cambó que no a l’últim, no estan per tonteries, volen que els seus fills creixin en un país de llibertats i sobretot no obliden el que va passar el 2017. Ni tampoc qui els va deixar sols.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Publicat<a href="https://www.ara.cat/opinio/vella-nova-burgesia-jordi-cabre_129_4420018.html?utm_medium=social&utm_campaign=echobox&utm_source=Twitter#Echobox=1656608514-2" target="_blank"> al diari Ara</a> l'1 de juliol del 2022</i></div></span>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-58292251892412558862022-05-24T07:37:00.001+02:002022-05-24T07:37:30.566+02:00Que poques paraules tinc<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgxofn1oVoUFx6xBVs-qVvNrPPHG9_Di6HRMxhlS2TWZd_elvrQjqUdtIE-jmEM1lE2NhsSRrkvfdTa7V3HnWPbcbgLLTMBzgflN78tlIZz2BDhhzU5hjEYEoOy5AlPpA20tCnvN0XS9k_GTSaNuXUaJ0SC-cvcOoqeQSrINyPxtgOACMm7jeYzT16K1Q/s258/llach.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="258" data-original-width="196" height="258" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgxofn1oVoUFx6xBVs-qVvNrPPHG9_Di6HRMxhlS2TWZd_elvrQjqUdtIE-jmEM1lE2NhsSRrkvfdTa7V3HnWPbcbgLLTMBzgflN78tlIZz2BDhhzU5hjEYEoOy5AlPpA20tCnvN0XS9k_GTSaNuXUaJ0SC-cvcOoqeQSrINyPxtgOACMm7jeYzT16K1Q/s1600/llach.jpeg" width="196" /></a></div><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">No, jo no he presenciat banderes ni avions ni tot el cercle de canons apuntant cap al meu poble. Ni he vist ferros forjats per les bombes, ni m’he fet soldat per poder buscar les primaveres lliures. Ni, enmig del plàcid concert dels meus pensaments, no s’aixecava cap espontani a cridar “visca els presos de la Modelo!”. Dit d’una altra manera, sóc un llachista nascut en democràcia. Bé, nascut no, però pels pèls: vaig haver-me de dir Jorge durant un any, una desafortunada anomalia corregida per la ràpida intervenció del meu pare davant del registre: m’ho posi en normal, si us plau. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">El que vull dir és que jo no havia viscut (no de forma conscient) cap persecució cultural, ni social, ni lingüística, sinó que havíem nascut per tenir autonomia i democràcia i llibertat. Tot era possible. Teníem quasi el deure de l’alegria, de l’optimisme, d’enterrar els fantasmes als mausoleus i poder ser més d’en Serrat: preocupar-nos pels conillets de vellut, pel groc de la ginesta i per “aquellas pequeñas cosas”. Però si això és així, si jo no tenia cap ferida greu viscuda en pròpia pell, si era de la generació dels alliberats i de la concòrdia, com és que sentia les lletres-denúncia de Llach com a tan vigents? Com és que, ja en ple any 85, jo (com tants d’altres) podia percebre encara el problema que impregna aquelles cançons? I no era que ho veiés com a “petits detalls per llimar”, o com a imprefeccions del sistema que aniríem arreglant, no: gràcies precisament a les metàfores anticensura (“cal que neixin flors a cada instant” val per sempre i val per a tot), em veia perfectament immers en el mateix conflicte que es musicava l’any 1976. Era molt visible, molt respirable, i tenia forma de xoc cultural. Cadascú el vivia a la seva manera, no cal tirar d’anecdotari perquè no acabaríem. Però era la diglòssia evident, la clamorosa orfendat de referents, el silenci molt antic i molt llarg que encara planava, la miraculosa reconnexió amb les nostres lletres, tots els menyspreus i arrogàncies i tabús, totes les històries que en Roc Pons no coneixia i que, quan vam conèixer, vam començar a sentir massa a prop. Sí, sense grisos, ja ho sé. Hi ha repressions en Technicolor. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">El veritable drama del que hem viscut els últims anys és que, mentre l’any 1976 Llach tenia tanta raó sota la dictadura, la continua tenint en democràcia. La causa justa és la mateixa, el greuge perdura, els menyspreus fins i tot augmenten, però ara sota el paraigua conceptual de “democràcia imperfecta”. En aquest terme hi cap de tot, des de vulneracions dels drets fonamentals a persecució d’artistes, passant per la virtual il·legalització de tot un moviment. Dit d’una altra manera, Franco era un dictador i va assassinar molta gent, però només en democràcia s’ha condemnat (dues vegades) tot un govern de Catalunya a la presó. A banda de tanta altra gent perseguida, és clar, començant per líders associatius. És allò que podríem anomenar un amor particular. Qui ho observi des de fora podrà constatar que el que hi ha no és (només) un conflicte entre maneres de pensar, ni de convivència, sinó la vulneració constant, en democràcia o en dictadura, dels drets d’una minoria nacional. Que això hagi dut la part independentista a desobeir la llei només obeeix al fet que, sota la llei vigent, el procés de recentralització i d’assimilació és imparable. Ningú no desobeeix la llei per caprici. Per caprici s’escolta en Serrat. I està molt bé, i artísticament és fins i tot una cura d’humilitat. Però quan es desobeeixen les lleis és que alguna cosa greu falla, i que l’espontani del concert del 76 torna a tenir raons per irrompre.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Més enllà de la fília musical per ell (que confesso) i de la seva frustració política (que comparteixo), el triomf de Llach és haver sabut mantenir vigent la banda sonora. Els fets del 2017 i tot el que ha succeït, errors inclosos (“encara que a vegades brut, baix, rastrer”) només certifiquen la impossibilitat d’apagar aquesta música. No, ser independentista no obeeix a cap mania persecutòria sinó a una certesa de persecució. També a una ferma i racional teoria sobre la millora que suposaria en molts àmbits, especialment pel que fa a l’aprofundiment democràtic. Però el que sabem segur és que, ja sigui en temps de diàleg o en temps de conflicte, aquesta música constant sobrevola. A l’altra banda també la senten, cada dia, d’això no hi ha dubte. Que no la puguin escoltar, ni entendre, ni encara menys fer seva, és la seva absurda condemna.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><i>Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/poques-paraules-jordi-cabre_129_4381007.html?utm_medium=social&utm_campaign=echobox&utm_source=Twitter#Echobox=1653321115" target="_blank">al diari Ara</a> el dia 24 de maig del 2022</i></span></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-20235981005893481722022-05-02T09:09:00.004+02:002022-05-02T09:14:29.466+02:00Benvingut al món real<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://www.youtube.com/watch?v=KFvd6Qr8lvA" target="_blank"><iframe allowfullscreen="" class="BLOG_video_class" height="266" src="https://www.youtube.com/embed/KFvd6Qr8lvA" width="320" youtube-src-id="KFvd6Qr8lvA"></iframe></a></div><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Desperta, Neo. Tot ha estat un somni, un programa informàtic, un relat: per començar, tu no vius a Occident. De fet és molt fàcil de veure-ho, però fins i tot una veritat com un puny pot esdevenir invisible als teus nassos. Fixa-t’hi, no et cal cap pastilla vermella: nosaltres no vivim a l’esquerra del mapamundi, ni tampoc a la dreta, de manera que no se’ns pot adjectivar com a orientals ni com a occidentals. Això si no és que ja hem incorporat del tot la Guerra Freda al nostre llenguatge, és clar. Que encara ens considerem Occident té més a veure amb els valors compartits amb Amèrica que no pas amb la terminologia geogràfica: un “western” sempre serà un “western” encara que es rodi a Almeria, a Cinecittà o a Pequín. Però si ens adonem que vivim al mig, si sortim un moment de Matrix i recuperem la visió europea del món, podem inciar una manera de trobar terceres vies. Entre Hollywood i Bollywood, entre El Joc del Calamar i la bufetada de Will Smith, entre Beyoncé i el Gangam Style. De fet no oblidem que, quan els ucraïnesos van fer el Maidan, en aquestes manifestacions l’OTAN no hi pintava res: el que reclamaven era entrar a la Unió Europea. Si no hi ha una gran diferència entre una cosa i altra, hi hauria de ser. Si mai un tractat defensiu que es diu “de l’Atlàntic Nord” arriba fins a Ucraïna, voldrà dir que Europa sencera està inundada per un oceà.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Neo, el llenguatge ens fa trampes mentals. És com quan parlem dels llatinoamericans, fixa-t’hi: té tot el sentit parlar de Sudamèrica, però què hi pinta el llatí, en la terminologia? A Amèrica del Sud s’hi parla el castellà i el portuguès, no el llatí, si no és que la música del Quebec francòfon també ha de ser considerada música llatina. O bé mira’t al mirall, Neo: ets un home de raça caucàsica, diuen. Pregunta’t si realment ho ets. Perquè una cosa és tenir una Nadala que repeteix dues vegades que Jesús era ros i blanquet (ros i blanquet), com per assegurar-se’n, i una altra és que la teva blancor (relativa, com tants altres blancs trencats i blancs esmicolats) et faci ser l’Ivan Rakitic de celtibèria. Sembla que ens diem caucàsics per culpa d’un antropòleg alemany, Johann Friedrich Blumenbach, que situava concretament la puresa d’aquesta raça a Geòrgia perquè, segons ell, en aquesta zona es produeix la “raça més bella” dels homes i allí on probablament va néixer la Humanitat. Tal com anava, només es va desviar alguns quilòmetres de l’estació de Perpinyà.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">L’extrema dreta, Neo. Dreta i esquerra, llocs, coordenades. Jo t’informo (no t’espantis) que és impossible ser a la dreta, i que també és físicament impossible ser a l’esquerra. Ara mateix no et trobes ni a un lloc ni a l’altre, ni podries encara que volguessis. Ara bé: si agafes com a referència la finestra, doncs aleshores ja comences a ser a la dreta. Al contrari de si agafes com a referència aquests prestatges, que llavors et trobes a l’extrema esquerra. Dreta i esquerra són conceptes relativíssims, com pujar o baixar a Barcelona. Han corregut tants rius de tinta i de sang sobre els límits ideològics de l’esquerra i la dreta, que ara ens costa definir la zona del mig (els famosos “centristes radicals”). Fixa’t, Neo, que VOX es defineix a la seva pàgina web com un partit d’extrema… “necessitat”. Exactament el mateix que diria Macron, o Pedro Sánchez. Abans les coordenades ens situaven, a través de la comparació amb els altres, però i ara? Hem vist polítiques tan ultraliberals que han acabat donant la volta del tot i tocant els dits a un concepte tan esquerrà com l’anarquisme. Igual que Rússia es toca els dits amb Amèrica, però pel Pacífic. Sí, Neo: Rússia es troba a Occident dels Estats Units.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">“La república no existe, idiota”, va dir el policia al manifestant. De fet no era un manifestant qualsevol, sinó un altre funcionari, en aquest cas un Agent Rural de la Generalitat. Dos funcionaris discutint, el desembre del 2018, si la república existia o no. La república va deixar d’existir quan es va renunciar a arriar cap bandera, però va estar a un pas d’existir. Com a mínim, se n’hauria pogut discutir llargament l’existència. Ara mateix, en canvi, el que la pastilla blava ens vol fer creure és que és impossible. És una possibilitat, Neo, i tu tens l’absoluta llibertat de decidir quina de les dues pastilles vols prendre. De moment el que ja saps és que, fins ara, t’han enganyat moltes vegades. Uns i altres. Jo només et recordo el poema de Bertol Brecht: no esperis cap resposta excepte la teva.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><i><br /></i></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><i>Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/benvingut-mon-real_129_4357452.html?utm_medium=social&utm_campaign=echobox&utm_source=Twitter#Echobox=1651434245" target="_blank">al diari Ara</a> el dia 2 de maig del 2022</i></span></div><p style="background-color: white; font-family: Garamond; font-size: 13px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px 0px 12px; text-align: justify;"><br /></p>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7989881863209292182.post-63850067326885613362022-03-25T08:58:00.002+01:002022-03-25T09:29:19.630+01:00Saber guanyar<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgiQ0hk1prK12tW4pas5H3RngilvDsFmqEYmYWd3Cw9QWK_8wdWomfm7Zoh7Zk9ogjth750i_auCwOnAb3vTau3wV3obthmoWgjaTKNeNX7g5pVcYobsib4dD_ePtozKg1fbDNNqdSA8YTaWQvutZVXPkjmS-XoRweRXuNu3Qy7tPUKPC3KD-JlqHBF_Q/s300/mani.jpeg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="168" data-original-width="300" height="198" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgiQ0hk1prK12tW4pas5H3RngilvDsFmqEYmYWd3Cw9QWK_8wdWomfm7Zoh7Zk9ogjth750i_auCwOnAb3vTau3wV3obthmoWgjaTKNeNX7g5pVcYobsib4dD_ePtozKg1fbDNNqdSA8YTaWQvutZVXPkjmS-XoRweRXuNu3Qy7tPUKPC3KD-JlqHBF_Q/w353-h198/mani.jpeg" width="353" /></a></div><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Tinc el privilegi de treballar al Passeig de Gràcia i, quan trec el cap pel balcó, sovint en lloc de busos turístics em sembla veure la gentada que atapeïa cada mil·límetre de vorera o d’asfalt en les multitudinàries manifestacions independentistes celebrades fa més de cinc anys. En comparació amb aquells moments, ara el passeig sembla una estampa de pandèmia o una trista postal de postguerra. On s’han ficat, totes aquelles ànimes? Molts voldrien que fossin a la panxa del bou que no hi neva ni plou, o passant els dies i empenyent els anys com els famosos botiguers austriacistes del 12 de setembre. En canvi penso que tothom és conscient, també els governants d’aquí i de Madrid, que els tercers primera i els quarts segona del país ni de lluny ho han dit tot. Si hagués depès d'ells, la bandera dels piolins s’hauria arriat i s’hauria optat per la resistència. Ho sap tothom. Ho sap Europa. Ho sap qui ho ha de saber, que som nosaltres. Res de nou: ja en les reunions del 1713 el braç popular era el més partidari de resistir, fins al punt d’acabar convencent el braç dels nobles (el qual, en cas contrari, temia que la revolta es girés contra ells). Les esperances de victòria eren escasses, aleshores, per als partidaris de l’arxiduc. Però el dramàtic resultat actual, havent disposat de més cartes guanyadores, també és arxiconegut. Diuen que faltaven coses per preparar, però jo no conec cap procés de divorci on tot hagi estat perfectament preparat. No m’encaixa. No m’ho crec. De fet, sé que no va anar per aquí.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Tothom ha explicat el relat a la seva manera. Portem cinc anys entenent, reconstruint, escoltant, empatitzant amb les raons dels nostres “nobles” (representants, al cap i a la fi) per haver escollit aturar la confrontació d’aquell octubre. Jo tinc la meva versió, vull dir la meva certesa, però ara mateix m’ocupa més el relat del futur que fer arqueologia del psicodrama. I si parlo del tercer braç és perquè penso, vull dir que sé, que l’actual decadència dels partits polítics no és la decadència dels catalans. Tot el contrari: més aviat penso, vull dir que sé, que els protagonistes de l’imminent segon “round” no seran ells.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Els hem criticat molt, els partits. Només cal veure els membres de l’associació Silenci irrompent al Parlament en protesta serena, xirinaquianament, en un sorollós dol. Però que els partits perdin l’oportunitat de renovar els seus lideratges (i la seva credibilitat) no vol dir que no puguin ser útils: la impotència amb què es troben els càrrecs de la Generalitat encara ajuda a evidenciar com l’autonomia ja no serveix per créixer, sinó per anar topant de cap en una i altra soca. No és poca cosa. Gestionar el mentrestant, aixecar la persiana, ser una gestoria amb sostre de vidre i cares de ciment desarmat. Ho hem vist amb el cas Pau Juvillà, així com ho veurem amb el no-res cantadíssim de la taula de negociació. A Madrid encara no deuen entendre què més volem, si no ens entenem ni entre nosaltres i si ja ens han traspassat el Turó de l’Home. És la història del federalisme, des de Pi i Margall. El federalisme d’aquest país no ha tingut cap major triomf, ni segurament cap altre propòsit, que el traspàs del Turó de l’Home.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Les armes secretes no es diuen, però és que aquesta és prou visible: Catalunya no és els partits. Evidentment que es pot fer molta feina des de les institucions, així com se les pot reprimir per la via legal, però és que la propera onada no s’originarà aquí (com tampoc no fou així l’1 d’octubre). El febrer de l’any 2023 la política del mentrestant ja haurà demostrat tots els seus límits i es veurà obligada a explicar una altra història al tercer braç. No serviran les amenaces sobre l’auge de VOX ni les caricatures del “senyorito” de Santa Coloma sobre els contactes amb russos: malgrat l’impresentable Putin, tots sabem que és a la UE on s’ha permès que s’atonyini votants pacífics i on s’ha empresonat un govern sencer. Enlloc més al món.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Un cop hem après a perdre, tenim entre un i tres anys per acabar d’aprendre a guanyar. A mi tots els càlculs em donen el mateix: el món dels partits pot renovar-se o no, però la política es renovarà tota sola en el món real. De totes les idees que escolto no sé quina és millor, però sé cap a on conflueixen totes. Guanyarem malgrat els nostres errors, malgrat no tenir un pla perfecte, malgrat que se’ns escapi alguna cosa. No passa res, succeeix quasi sempre. A més, Laporta ens acaba d’ensenyar que tampoc no cal guanyar cinc a zero.</span></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><i>Publicat <a href="https://www.ara.cat/opinio/guanyar-saber-jordi-cabre_129_4313927.html" target="_blank">al diari Ara</a> el 25 de març del 2022</i></span></div>Jordi Cabréhttp://www.blogger.com/profile/01046787398844101108noreply@blogger.com1