dijous, 26 de novembre de 2009

Dècada enyorada (i mai viscuda)

Revolucionaris amb corbata?


M’expliquen que la moguda que s’està gestant de cara al 13 de desembre, en termes de referèndums simultanis, és espectacular. Resulta que veurem que allò d’Arenys de Munt no va ser cap miratge, i que per tant s’entén el nerviosisme que aleshores van agafar les institucions de l’Estat. M’expliquen que el moviment, forjat ja fa uns mesos, ha esdevingut imparable i que arreu sorgeixen voluntaris. Que l’ambient és de veritable il•lusió col•lectiva i que els organitzadors se senten alegrement sobrepassats. Només de pensar que, al damunt, la sentència del TC sobre l’Estatut pugui ser imminent, la flaire de gran onada esdevé encara més inevitable. I mira que provo de ser prudent en els meus articles, perquè cal que siguem seriosos i que no perdem la serenitat: però no podem tapar-nos els ulls davant l’evidència.
Si això és així, estem vivint una revolució pacífica. Ficats entre el TC i el moviment popular, els partits se senten amb poc marge de maniobra. L’onada d’indignació ha superat les capacitats de reacció purament partidàries i és la gent qui ha decidit tirar pel seu compte. Evidentment que dirigits, i organitzats, però en el fons parlem d’una presa de les regnes per part de la població civil. En l’organització dels referèndums, els partits ja hi pinten poca cosa hores d’ara. I no crec que això sigui una crítica als partits (que se’n poden fer, i moltes), sinó una constatació. Possiblement estiguem vivint uns mesos de revolució amb corbata, silenciosa quan toca, sorollosa quan els altaveus de l’alarmat sistema comencen a engegar-se. El moviment incomoda tothom: partits, institucions i mitjans. Incomoda perquè és imprevisible, no està integrat, no té mecanismes coneguts de gestió ni d’autogestió. És una onada, i com a onada no pot controlar-se mai del tot. I això no és ben bé una virtut: que no sapiguem cap a on pot anar, no té per què ser necessàriament una bona notícia. Per refrescant que sigui, que en efecte ho és.
Em diuen que ara, més que mai i observant l’evolució de l’ambient implicat, sembla veritablement factible una successió d’esdeveniments que transformi la independència de Catalunya en alguna cosa més que una utopia. Tal vegada no del tot una realitat, però alguna cosa més que una utopia. Ja serà molt. Ja serà una lliçó. No només als partits, alguns dels quals tenen més culpa que els altres en el que avui ens hem conformat en anomenar “desafecció”. Ara ja sabem que les coses es poden fer d’una altra manera: prenem-ne nota també els ciutadans! La política pot ser nostra. Participem-hi. I si no ens agrada, encara amb més raó.

Publicat a Catalunyaoberta.cat el 25 de novembre del 2009

dilluns, 23 de novembre de 2009

Deep from the surface

Una vegada van preguntar als Pet Shop Boys sobre si la seva música no era massa frívola. En Tennant va respondre que una vegada va venir-los un home molt important, amb els ulls com taronges, i els va exclamar. "Ja sé el que esteu fent vosaltres! Esteu arribant a la profunditat des de la superfície!".

Això té a veure amb la meva defensa de La Casa Azul, i de cançons com la que penjo avui. "Oh, no trobes que és molt gai?". Bé: jo no penso que les dones heterosexuals hagin de tenir el privilegi exclusiu de gaudir d'aquest tipus de música sense complexos. "Oh, però no és molt naïf?". Bé: em remeto a la resposta d'en Tennant. Que és del tot certa i del tot impecable. Per naïf, els Beatles, posats a dir bestieses.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Moebius



Mira que n'és d'estrany, el gran Moebius. Però com que últimament la Ima Sanchís està donant mil voltes als seus dos companys de "La Contra" de La Vanguardia, li han sortir aquestes frases certes:

-Si et lliures a l'inconscient, un àngel parla a través teu.
-La utilitat em fa perdre les ales, així que tot el que faig és inútil.


En efecte, quina utilitat té l'art? Quina utilitat té l'amor? I la vida? Qui hi busqui la utilitat correr el risc de trobar-la, i per tant de trobar una mentida. A banda de ser un exercici completament lleig i abominable, no troben?

divendres, 20 de novembre de 2009

El dia més útil de l'any

Ahir va ser el dia més útil de l'any, sens cap mena de dubte. La Tània, amiga de la meva germana, va rebre una visita inesperada a casa seva. Per molt que s'hagi quedat cega arran d'un malaurat accident de moto, aquesta jove de 27 anys ens va donar (al seu ídol musical i a mi, i a diversa gent convidada) una lliçó de bon humor i d'integritat. Finalment els sorpresos vam ser tots nosaltres. Una gran tarda de música i d'esperança: Tània, gràcies per tornar-nos la pilota amb tanta elegància. I ànims.

Tots els començaments són foscos.

Per a més informació, següent link, descarregar i escoltar:

http://www.box.net/shared/1ja4pd1v3n

dimarts, 17 de novembre de 2009

Che vuole questa musica?

Què vol aquesta música que fa poc em feia conèixer en Ferran Sàez? Es tracta de la banda sonora de la pel.lícula Profumo di dona, interpretada per Vittorio Gasmann als anys setanta.

Què vol aquesta música? Què pretén? Per què ve a molestar-me, a fer-me mal, a dir-me quatre veritats? Sàez, estimadíssim criminal, aquesta me la pagues.

dijous, 12 de novembre de 2009

Voilà



I rere tot això, la hipocresia i la covardia. Tan humanes i tan destructores.

diumenge, 8 de novembre de 2009

dissabte, 7 de novembre de 2009

L'Oda a la Llibertat i Miguel Ríos

Schiller va escriure l'anomenada "Oda a l'Alegria" el segon semestre del 1785, amb 26 anys, quan vivia a casa d'un mantrimoni francmasó (els Koener). Aquest poema fou escrit expressament per a ser cantat o llegit en les lògies masòniques. Beethoven va conèixer el poema segurament des de l'any 1792, i era conegut que la seva versió original s'anomenava "Oda a la llibertat": Schiller va canviar "llibertat" (Freiheit) per "alegria" (Freude) per por de la censura de l'època.

Escoltar aquest fragment de la Novena s'ha de fer per tant en aquesta clau, de llibertat, i no d'alegria. Bernstein va voler, l'any 1989, dirigir l'obra però adaptada al text original: es tractava de celebrar la caiguda del mur de Berlin, de manera que excepcionalment tornarien a parlar de "llibertat" (Freiheit). Vegi's vídeo adjunt, poc després del primer minut (1:05).

Però abans, l'any 1970, Miguel Ríos comet un pecat que l'hauria de condemnar al pitjor dels inferns. No només per la lletra de sucre, sinó per la barra global. Fa venir ganes d'amagar-se des del començament. Muss es sein, Miguel Ríos???



Adéu al tripartit, visca la nació!


He llegit de dalt a baix la conferència pronunciada aquest dimecres pel vicepresident Carod-Rovira a la Pedrera, “Adéu al nacionalisme, visca la nació!”, que és un bon exercici de reflexió sobre com ha de ser el catalanisme els propers anys. M’agradaria que el debat s’estengués en el mateix nivell analític, que crec que és alt, perquè hi guanyaríem tots. No hi estic d’acord en les conclusions: fins i tot crec que, en cas de ser encertades, haurien estat nefastament aplicades pel partit que ell fins ara ha liderat. Però això és una altra cosa. Anem a la reflexió en gran.
Estic d’acord amb la idea de Carod-Rovira de pensar el catalanisme en termes de flexibilitat i no de rigidesa, de no centrar-se només en les essències, de convidar-hi tothom. Fins i tot de convidar tothom a l’independentisme, sense condicionants previs de pedigrí ni de cap altra mena, i sense voler imposar per al futur la Catalunya del passat. Apostant per tant per un catalanisme viu, dinàmic, constantment actualitzat i ben divers. Ara bé: el que no es pot suggerir és que aquesta visió rígida, essencialista, invariable, tancada, sigui associable al nacionalisme català. Mai no ho ha estat. Si mai hagués estat així, no hauria estat hegemònic durant tants anys a Catalunya. Tampoc no s’entendria la política de Pujol, que va convidar des del principi tothom (vingués d’on vingués) a formar part del projecte, que va creure en el prestigi de l’acció de govern com a eina d’integració, que si mai va “repartir carnets” no fou per sang ni per llengua sinó per fets o actituds que hi van clarament en contra. Per exemple, donar suport a la LOAPA. O associar reivindicació a victimisme. Etcètera llarg.
Per tant, estant d’acord amb l’obertura i la renovació constant, apunto que el nacionalisme català modern sempre ha practicat això mateix. I que, per tant, no mereix cap adéu. De fet, l’”adéu” que proposa el títol em recordava massa allò de “visca Macià, mori Cambó!” però sense necrològiques. Les enquestes diuen que el nacionalisme català gaudeix de molt bona salut, malgrat el seu arraconament total (i deliberat) dels àmbits de poder. També creix en el seu vessant independentista. Carod afirma que en part és gràcies a les apostes tripartides. Bé, també en aquest cas té raó: la incoherència i la submissió extrema a l’immobilisme socialista ha enervat molta gent de bona fe. Gent d’esquerres o de dretes, però amb sentit de país, i que no confondran mai la necessitat d’obertura amb l’actual presa de pèl.

Article publicat a El Punt el 7 de novembre del 2009

divendres, 6 de novembre de 2009

diumenge, 1 de novembre de 2009

Escollim



Passejant pel Corte Inglés, aquest anunci. Directe al cor, com una fletxa. No som els únics, aquest "we" és molt ampli, però sí que diria que el president i jo vam fer la mateixa opció.

So help me God.