dijous, 26 de novembre de 2009

Revolucionaris amb corbata?


M’expliquen que la moguda que s’està gestant de cara al 13 de desembre, en termes de referèndums simultanis, és espectacular. Resulta que veurem que allò d’Arenys de Munt no va ser cap miratge, i que per tant s’entén el nerviosisme que aleshores van agafar les institucions de l’Estat. M’expliquen que el moviment, forjat ja fa uns mesos, ha esdevingut imparable i que arreu sorgeixen voluntaris. Que l’ambient és de veritable il•lusió col•lectiva i que els organitzadors se senten alegrement sobrepassats. Només de pensar que, al damunt, la sentència del TC sobre l’Estatut pugui ser imminent, la flaire de gran onada esdevé encara més inevitable. I mira que provo de ser prudent en els meus articles, perquè cal que siguem seriosos i que no perdem la serenitat: però no podem tapar-nos els ulls davant l’evidència.
Si això és així, estem vivint una revolució pacífica. Ficats entre el TC i el moviment popular, els partits se senten amb poc marge de maniobra. L’onada d’indignació ha superat les capacitats de reacció purament partidàries i és la gent qui ha decidit tirar pel seu compte. Evidentment que dirigits, i organitzats, però en el fons parlem d’una presa de les regnes per part de la població civil. En l’organització dels referèndums, els partits ja hi pinten poca cosa hores d’ara. I no crec que això sigui una crítica als partits (que se’n poden fer, i moltes), sinó una constatació. Possiblement estiguem vivint uns mesos de revolució amb corbata, silenciosa quan toca, sorollosa quan els altaveus de l’alarmat sistema comencen a engegar-se. El moviment incomoda tothom: partits, institucions i mitjans. Incomoda perquè és imprevisible, no està integrat, no té mecanismes coneguts de gestió ni d’autogestió. És una onada, i com a onada no pot controlar-se mai del tot. I això no és ben bé una virtut: que no sapiguem cap a on pot anar, no té per què ser necessàriament una bona notícia. Per refrescant que sigui, que en efecte ho és.
Em diuen que ara, més que mai i observant l’evolució de l’ambient implicat, sembla veritablement factible una successió d’esdeveniments que transformi la independència de Catalunya en alguna cosa més que una utopia. Tal vegada no del tot una realitat, però alguna cosa més que una utopia. Ja serà molt. Ja serà una lliçó. No només als partits, alguns dels quals tenen més culpa que els altres en el que avui ens hem conformat en anomenar “desafecció”. Ara ja sabem que les coses es poden fer d’una altra manera: prenem-ne nota també els ciutadans! La política pot ser nostra. Participem-hi. I si no ens agrada, encara amb més raó.

Publicat a Catalunyaoberta.cat el 25 de novembre del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari