dilluns, 25 de març del 2013

Per la Catalunya gran


La setmana passada el líder d'Unió i portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, parlava a Madrid sobre el diàleg i sobre el concepte de l'“Espanya gran”. Ho va fer en el mateix fòrum, el Nueva Economía, on el president Mas va deixar clar el setembre que havia canviat per sempre el llenguatge entre Catalunya i Espanya. Allí on Mas va sentenciar que Catalunya començava un camí cap a l'estat propi, Duran va receptar vies d'entesa i reconducció de les distàncies. Crec que és un error creure i dir que són dues línies discursives incompatibles: és tant com dir que Cambó, Prat de la Riba i Macià treballaven amb objectius oposats.

La divisió del treball ha de ser un mètode que ara hem d'assumir com una virtut. Queda clar que l'aposta per una “Espanya gran”, que va des del general Prim fins al president Pujol, és una aposta fallida i inviable. Que no hi haurà plurinacionalitat, ni federalisme, ni reforma constitucional que encaixi la nació catalana en un projecte tan anticatalanista com és l'espanyol: l'objectiu és impossible, i així s'ha demostrat. Ara bé: que Catalunya i Espanya siguin realitats nacionals antagòniques i incompatibles, com crec que és evident des de fa com a mínim un segle, no significa que no puguin dialogar i conviure i arribar a acords en diversos aspectes. Espanya haurà d'entendre que, per la via de tancar del tot l'aixeta al desenvolupament econòmic i social de Catalunya, només accentua les ànsies sobiranistes i fa més profund l'abisme. I els catalanistes també hauran (haurem) d'entendre que, per la vida del “nosaltres sols” i del simple desig, no s'aconsegueixen ni els objectius ambiciosos ni la supervivència diària. Que serem independents? Segurament sí. Però ser independents implica un complement directe, una entitat de la qual esdevens independent: i amb aquesta entitat cal dialogar, abans i després del trencament. No podem fer com si no existís, com no ho fa Escòcia envers el Regne Unit.

Però més enllà del fons, hi ha un defecte secular en el qual no podem tornar a caure: les acusacions de traïdoria i les escissions. ERC, CDC i UDC han d'unir-se en una sola formació? No, no demano tant, ni de bon tros: simplement em conformo que en aquest moment històric ens guardem els conceptes de traïdoria a la butxaca i sumem tothom qui sigui sumable en la defensa del dret a decidir. És fonamental que la transició nacional no sigui cosa d'un sol home ni d'un sol partit, que no sigui només un “experiment nacionalista”, que es tracti d'un exercici democràtic ciutadà. En això sembla que hi està d'acord Duran i Lleida, i que també hi està d'acord últimament el PSC: en aquest moment històric, doncs, compte amb trencar-nos i amb acusar massa. Possiblement alguns dels esmentats votaran que “no” en una eventual consulta, i faran campanya en aquest sentit, però de moment empenyeran (segons diuen) a favor que la consulta es produeixi. Concedim-los-hi, sense escepticismes. Fem un moviment de país per l'exercici democràtic de l'autodeterminació, no un marcatge de bons i dolents.

Quan arribi el moment de votar el gran tema, ja podrem jutjar amb qui estem més d'acord i amb qui menys. Però una transició, com va ser la transició democràtica espanyola, no es fa a la mida d'un de sol: és de tot el país, molt majoritàriament, per canviar tot un paradigma. Segurament Mas i Duran no votarien el mateix en una consulta: però tots dos creuen que cal que se celebri. Mà estesa, doncs, i mà estesa al PSC. Molts creiem que el nacionalisme català no ha de continuar creient en cap “Espanya gran” que no vindrà, però sí que podem creure en una “Catalunya gran” que no es deixi dividir. Que no entri en desqualificacions internes innecessàries, que sumi i que no resti. Recordem l'advertiment d' Aznar: abans es dividirà Catalunya que Espanya. Per tant, no li donem aquest gust. Siguem implacables amb els que en aquest moment rebutgen els matisos del catalanisme. Tota generositat i tot diàleg han de ser benvinguts. Ja ens trobarem democràticament separats per les esperades urnes. I per cert: guanyarem els del sí.

Publicat a El Punt/Avui el 25 de març del 2013

dilluns, 11 de març del 2013

Neomodernisme



Oblidem-nos per un moment de les arquitectures fantasioses, del senyor Güell, del senyor Gaudí o de les fades del Palau de la Música: proposo que ens fixem per un moment en el terme “modernisme”, que aquí va suposar tot un moviment politicocultural. Proposo que ens fixem en l'actitud, no en el contingut: de res no serviria ara tornar a les formes sinuoses, als motius naturals, a la literatura fantasmagòrica o a cap imitació de l'estil de fa cent anys. Sí que podem, en canvi, prendre nota d'una actitud: una actitud més que moderna, modernista. De la mateixa que alhora es va concebre una actitud més que catalana, catalanista.

Arreu d'Europa el moviment adoptava molts noms: Art Nouveau, Modern Style, Sezession, Jugendstil, Liberty... Però a Catalunya en dèiem modernisme, és a dir la modernitat com a ideologia, com a actitud. Transformar la covardia conservadora en gosadia imaginativa (i això que alguns encara creuen que era un moviment de conservadors). Posar Catalunya a un nivell d'ambició mundial, aspirar al màxim, ser un referent europeu indiscutible: en termes estètics, econòmics, urbanístics, polítics, socials... I fer-ho fonamentalment a través de la cultura. Construir una Catalunya moderna com qui construeix un edifici innovador, elegant i de referència universal. Tenir la modernitat com a militància, ser futurista i gosar crear un nou codi per a un país que reneix. Aquesta va ser l'actitud, i ho va ser des de fora del lideratge administratiu: en aquell temps, l'autogovern no existia.

Si no ho van fer els polítics, qui ho va liderar? Va ser el món de la cultura i de l'art, va ser un consens ampli dels arquitectes, dels pintors, dels patrons i els mecenes, de les entitats, de les aportacions dels ciutadans, dels escriptors, dels pre-polítics que començaven a configurar partits nous i independents... Renéixer no és mai una ordre administrativa o una idea del tot planificada, renéixer té un cert procés natural. Si en aquells temps es va produir a través de la cultura, un es pregunta què ens ha passat en 100 anys perquè la cultura vagi ara tan a remolc del bon o mal fer dels polítics. Un moviment regenerador, com també van ser per cert les avantguardes catalanes, no es fa partint de la idea artificial i buida d'un animal polític qualsevol: un moviment pren la iniciativa des del carrer, s'autoorganitza i s'autodetermina, pren forma amb la suma de complicitats, és lliure per créixer, per identificar-se i per trobar un denominador comú. Un denominador que no sigui (per favor) la simple eficiència en la gestió pública sinó algun missatge renovador, autèntic i il·lusionant.

On som, en aquest sentit? Segurament la crisi, però no només la crisi, ens porta cap a l'economia del coneixement. Aquest no és un plantejament només polític, sinó que s'ha anat esdevenint com a acord més o menys natural: la puixança del turisme des de l'any 92, la creativitat encara vigent, l'afany d'experimentació, l'acolliment del Mobile World Congress, el desenvolupament d'importants centres d'investigació i desenvolupament, l'aposta cada cop més decidida per la recerca i la innovació... Podem anar cap a una mena de “neomodernisme del coneixement”, potser menys esteticista i menys uniforme, però amb el denominador comú de la raó, la ciència i la cultura com a elements de creixement del país.

Això és impossible sense inversió pública, certament: i la part més coixa de l'aposta encara se l'emporta la cultura, en termes de pressupost públic. Però sobretot és impossible sense una actitud general, sense que hi hagi el sentiment de construcció d'una societat nova. La política ens porta cap a un nou estat, cap a una nació estat que mereix autodeterminar-se: doncs bé, és l'oportunitat per a definir també el nou model social i econòmic d'aquest país sobirà. Els modernistes el van imaginar creatiu, vistós, arriscat, bohemi, pròsper, interclassista, ambiciós, europeu i amb consciència nacional (i tot això encara sense autogovern). Repeteixo que, oblidant per un moment els dracs i les creus i els trencadissos, l'actitud nostra ha de ser exactament la mateixa. La societat, a implicar-s'hi i a liderar; el govern, a empènyer.


Publicat a El Punt/Avui l'11 de març del 2013