dimecres, 25 de juliol de 2007

Són ells



Mentre escric aquestes ratlles ja han passat 10 hores de l’espectacular apagada elèctrica a Barcelona i diu que més de la meitat dels semàfors de la ciutat continuen espatllats.Em pregunto com ens ho farem, ara, per saber quan hem de travessar el carrer i quan no: acostumats com estem que des de l’autoritat (més omenys mecanitzada) se’ns hagi de dir que ens aturem o que podem passar,com si no tinguéssim ulls a la cara o senderi suficient, no m’estranya que a la capital s’hagi instal·lat la psicosi col·lectiva. Se’n va la llum i la nit als carrers esdevé perillosa, inquietant, com si ens trobéssim al bell mig d’un bombardeig aeri. I dins les cases la primera pregunta que es fan les famílies o les parelles o les convencions demonges carmelites descalces és “som nosaltres o són ells?”.Una frase clàssica però que, sens dubte, té diverses connotacions segons allí on es pronunciï.
D'entrada el ciutadà indignat (allò que hem convingut a anomenar “el català emprenyat”) o pronunciarà amb el seu to de desesperació cínica, referint-se a les autoritats competents, com dient “és que són ells uns inútils, o és que ho som nosaltres?”. La resposta dels de casa probablement serà “són ells”, acostumats com ja estem que els dèficits d’infraestructures de tot l’Estat reverteixin sempre en lanostra (i nostrada) pàtria, sense que ni a la Generalitat ni a l’ajuntament (també nostradíssims) no se’ls hagi acudit que potser algun dels ministres catalans a Madrid podria provar de començara posar-hi solució. Això abanda d’apuntar sempre a la responsabilitat de les empreses, les quals, com tothom sap, són les principals culpables dels nostres mals perquè no només exploten els treballadors i s’enriqueixen de la plusvàlua del seu treball sinó que a més ens fan explotar un servei bàsic sense previ avís.Hom suggeriria tot i així que alguna cosa hi té a dir també un sector públic que no és aliè al fascinant món de l’electricitat, com demostra apujant-nos les tarifes de forma compulsiva i mai justificada. Em temo que aquesta desitjable inversió pública en infraestructures, començant per Rodalies i acabant per un simple cable de la subestació de Maragall o d’Urgell, molt probablement no es produeixi i ens faci arribar a la conclusió contrària: que som nosaltres. Sí, de tan rucs.

Una altra cosa és a les llars convergents, on “són ells” equivaldrà sens dubte a dir que són les forces del tripartit. M’imagino Mas reunit amb Duran enmig de les enèsimes negociacions per provar d’anar al mateix compàs, i en el moment de l’apagada endevinar-se mútuament en les mirades que en efecte, que són ells.Un altre cop; sí, un altre cop. Al contrari de les llars socialistes o republicanes (valgui cada dia més la redundància), on“ells” són de forma diàfana i inqüestionable les perverses mans d’aquells qui no només en vint-i-tres anys no han fet res per evitar els dèficits d’avui, sinó que a més ara aprofiten les hores mortes per a fer caure cables, descarrilar trens i provocar incendis forestals. Per als polítics ja sabem, des de l’època dels grecs, que la culpa sempre és d’ells i que això sempre vol dir dels adversaris. Llevat que els adversaris ja comencéssim a ser els mateixos ciutadans, cosa d’altra banda gens descartable.
A un servidor des de petit sempre l'ha inquietat el moment en què es pronuncia la inevitable frase, especialment quan no sabia que al darrere d’un fenomen paranormal hi podia haver sempre una causa humana. “Són ells o som nosaltres?”, amb la familiar resposta “són ells”,m’instal·lava en un profund neguit provocat per les imatges de nans, fantasmes i follets que de forma més que evident havien fet palesa la seva existència pels racons de casa. La qual cosa em torna a dur a les monges carmelites o als convents de capellans, on sens dubte “ells” són les malèvoles criatures infernals que només pretenen fer-los caure en temptacions obscures quan, segons l’ambient de la cel·la, aquestes no sempre es podran dirigir cap a la necessària finalitat reproductiva.En definitiva, que siguin qui siguin, ells són sempre els culpables. I si nosaltres saltem i ens queixem, la resposta d’ells també és automàtica: “Ja han tornat a saltar els ploms”.
Publicat al diari AVUI. 25-07-2007

dimecres, 11 de juliol de 2007

Misses dites

Per decisió del Sant Pare, a partir del 14 de setembre podrà dir-se la no menys Santa Missa en llatí i d’esquenes al ramat. Tot plegat una qüestió de llenguatge, i no només per l’ús de la llengua de Sèneca sinó per tota la litúrgia i gesticulació que acompanya l’antic missal catòlic.Val a dir que el permís no es concedeix només a la missa sinó que s’estén als casaments, funerals, bateigs i extremuncions: només cal que ho demanin un grapat de fidels, i podrà decidir el bisbe en segona instància i el Vaticà en última.Osigui que l’opció queda a l’abast de tothom, grans i petits, enamorats i moribunds. De fet,no és en altra llengua que en llatí que Benet XVI ha escrit el document que autoritza la nova (és un dir) modalitat de celebració (i també és un dir, vistes les cruentes tragèdies que es tracten en una cerimònia catòlica). En definitiva gràcies al Papa la llengua llatina, com a cadàver enterrat tantes vegades dins les facultats de filologia i encara gràcies, sembla veritablement seguir els mateixos passos que Jesucrist ressuscitat. Encara que sigui només per això, esdevé atractiva la idea.


L'actual i infal·libre "Vicarius Filli Dei"’ no s’està d’afegir enla seva carta que després del Concili Vaticà II es van crear “deformacions litúrgiques arbitràries que s’acosten al límit del que és suportable”, referència que no tinc cap dubte que va dirigida a les herètiques i sacrílegues reunions en forma d’aplec hippie, amb guitarristes i flors i ocells i lògicament amb l’ús constant de llengües absolutament vulgars i vulgaritzants. I és que alguna cosa d’important es devia trencar des del moment en què un simple Concili, tan farcit de progres que més aviat semblava un aquelarre, va decidir que els serveis se celebressin en l’idioma dels creients (cosa que en comunitats d’ovelles com la catalana, que de vegades bela en llatí vulgar normal i de vegades en llatí vulgar vernacle, no pot deixar de tenir la seva polèmica). Al mateix temps que s’abusava clamorosament de la paraula de Jesús quan en aquell temps digué (més aviat se li escapà) als deixebles “deixeu que els infants s’acostin ami” (Mc 10,14) o bé es van fer servir tramposos arguments relacionant el vedell d’or de l’Antic Testament amb la suposada ostentació i aïllament de l’Església envers el poble. Quan, precisament, si el pastor Joseph Ratzinger ens ofereix la possibilitat d’assistir al miracle en llatí i amb el pastoret girat d’esquena a nosaltres, no és per desairar-nos sinó per ensenyar-nos que no som els protagonistes de l’espectacle. És a dir, que no és que l’Església s’hagi aïllat de nosaltres, sinó que nosaltres ens hem allunyat de Déu.Però si portàvem quaranta anys donant-li l’esquena, al pobre Pare Sant, Omnipotent i Etern! Que pocs límits que té el nostre egocentrisme.


Un altre capítol polèmic ha estat el de la invocació a la necessària conversió dels jueus, aspecte que queda inclòs en el missal que defensen els 200.000 seguidors de mon senyor Lefebvre.Però segurament el bastó de qui guia la comunitat ha de ser ben robust i ha d’imposar respecte davant l’infidel, única forma que té de ser mínimament eficaç, almenys molt més que no pas amb els goigs tan grans quan els germans s’estimen. Queda clar que ens trobem davant d’un retorn del temor a Déu, de la humilitat davant dels retaules majors, del reconeixement de l’existència d’una Veritat i no de tantes com volguéssim. L’avantatge que té això és que clarificarà el paper de l’Església i purificarà el seu discurs, i ho faria molt més si, en lloc de simplement donar permís, el Papa gosés imposar-ho com a litúrgia universal i obligatòria. Perquè no es tracta ara de democratitzar l’Església: és impossible democratitzar quelcom que parteix d’un Rei dels cels i d’un Fill, i a partir d’aquí una jerarquia ben estructurada d’àngels, arcàngels, querubins, sants beats i etcèteres.No acabéssim parlant de la Paraula del Senyor-barra-Senyora, o celebrant comunions pel civil, o casaments pel penal.


Sumem-hi a tot plegat que el llatí no era la llengua de Jesús, sinó precisament la dels seus assassins. I, com el Papa sap perfectament, també és la llengua de Satanàs. Em sembla que tornaré a anar a missa.

Publicat al diari AVUI. 11-07-2007

dilluns, 2 de juliol de 2007

Independència i realitat

L’Hèctor Bofill ja sap (o hauria de saber) la complicitat que hi mantinc, que jo elevo a la categoria d’amistat, i per tant segur que no l’ofendrà que imiti el títol d’un llibre escrit per ell, de gran repercussió i interès. Però arran del seu últim article en aquesta secció, titulat Els termes clars i on afirma que si aquest país no avança cap a la plena sobirania és per culpa que 48 diputats no han expressat la voluntat de constituir un Estat propi, em permeto reflexionar-hi amb una conclusió precisament molt propera al títol que he agafat prestat. I és que aquest és el nucli de la qüestió: com aconseguir la plena sobirania (objectiu que comparteixo) sense tenir un peu, com a mínim, en la realitat. L’Hèctor afirma, com deia, que només amb la verbalització ideològica ja es faria un gran pas. Possiblement té raó, si és que quan ell parla de “centredreta regionalista” es refereix a CDC (menyspreu conceptual, per cert, que és una curiosa manera d’invitar a fer res). Verbalitzar és bonic, és important, fins i tot és útil. De fet, penso que una major sobiranització de CDC seria tan rendible a nivell electoral com desitjable en termes d’actualització ideològica. Però la pregunta és si realment és en la manca d’aquest gest, com afirma Bofill, on hem de buscar la culpa de l’estancament actual. I la resposta és que no. Que ni de bon tros. Que és una sobirana mentida.


L'afirmació apareix efectuada, malauradament, en un context prou il·lustratiu sobre la seva inconsistència. En pocs dies el govern de la Generalitat s’ha empassat el decret de la tercera hora de castellà, amb aplaudiments del conseller Maragall inclosos, i el Consell Consultiu ha demostrat com els vots d’ERC i PSC van laminar nombroses competències estatutàries mitjançant la famosa llei de dependència (que ni tan sols es recorrerà). Aquesta és la realitat dura, duríssima. A l’hora d’avaluar el paper històric que fins avui ha jugat CiU en l’assoliment (més immediat o menys) de la sobirania, i en la qual anàlisi jo també puc ser molt crític, caldrà que parlem de diverses coses: per començar, el model d’immersió lingüística que ara es posa en perill fou una fita de valor estructural per a la cohesió ciutadana necessària en tot procés de reconstrucció nacional. Seguim ambla televisió i la ràdio, des d’on es va poder forjar una realitat mediàtica autòctona, i les emissions de les quals foren boicotejades físicament pel partit polític (PSC-PSOE) que en aquell moment governava Espanya i era l’alternativa a Catalunya. Sí: aquesta, i no una altra, era l’alternativa. No cal estendre’s pel que fa a serveis (carreteres, hospitals, etcètera) establerts, malgrat les mancances, amb la voluntat de fer que els catalans sentissin la Generalitat com una administració útil i no com una administració prescindible i simbòlica. El mateix pel que fa a l’esforç d’internacionalització del país i sobretot (sobretot!) al prestigi de les institucions, començant per la presidència. Sumem-hi la negociació amb Madrid sense perdre el perfil polític propi, amb resultats palpables (insuficients, és clar) en termes de finançament i de competències (de forma destacada, el desplegament de la policia pròpia). Tot això és realitat constatable, tangible, perdurable. Coses que es poden tocar, i que no s’han aconseguit parlant d’independència. De fet, ERC mai no hauria pogut començar a parlar d’independència si abans no hi hagués hagut aquest tipus de feina (més silenciosa) al darrere.Tot això, que en efecte és insuficient, es va fer en contra de la sobirania? Tot això és menyspreable, només perquè aquí no es verbalitza segons què? Ens fem a la idea de la fragilitat política i sociològica sobre la qual sobreviu un nacionalisme com el català? Ni tan sols ara, ens en sabem adonar?


Hom pot dedicar-se a subratllar el que encara manca, dir no a l’Estatut, dibuixar horitzons lluminosos sense cap full de ruta.Però després ve la construcció, l’avenç real, la perseverança, el sumar i (sobretot) el no dividir. I ara mira’t, Hèctor, aquest país i cap on està anant. I preguntem-nos tots dos què deu ha passat. Preguntem-nos, també, de qui és la culpa. I en acabat, posem-nos a treballar d’una vegada.


Publicat al diari AVUI. 2-07-2007