dimecres, 11 de juliol de 2007

Misses dites

Per decisió del Sant Pare, a partir del 14 de setembre podrà dir-se la no menys Santa Missa en llatí i d’esquenes al ramat. Tot plegat una qüestió de llenguatge, i no només per l’ús de la llengua de Sèneca sinó per tota la litúrgia i gesticulació que acompanya l’antic missal catòlic.Val a dir que el permís no es concedeix només a la missa sinó que s’estén als casaments, funerals, bateigs i extremuncions: només cal que ho demanin un grapat de fidels, i podrà decidir el bisbe en segona instància i el Vaticà en última.Osigui que l’opció queda a l’abast de tothom, grans i petits, enamorats i moribunds. De fet,no és en altra llengua que en llatí que Benet XVI ha escrit el document que autoritza la nova (és un dir) modalitat de celebració (i també és un dir, vistes les cruentes tragèdies que es tracten en una cerimònia catòlica). En definitiva gràcies al Papa la llengua llatina, com a cadàver enterrat tantes vegades dins les facultats de filologia i encara gràcies, sembla veritablement seguir els mateixos passos que Jesucrist ressuscitat. Encara que sigui només per això, esdevé atractiva la idea.


L'actual i infal·libre "Vicarius Filli Dei"’ no s’està d’afegir enla seva carta que després del Concili Vaticà II es van crear “deformacions litúrgiques arbitràries que s’acosten al límit del que és suportable”, referència que no tinc cap dubte que va dirigida a les herètiques i sacrílegues reunions en forma d’aplec hippie, amb guitarristes i flors i ocells i lògicament amb l’ús constant de llengües absolutament vulgars i vulgaritzants. I és que alguna cosa d’important es devia trencar des del moment en què un simple Concili, tan farcit de progres que més aviat semblava un aquelarre, va decidir que els serveis se celebressin en l’idioma dels creients (cosa que en comunitats d’ovelles com la catalana, que de vegades bela en llatí vulgar normal i de vegades en llatí vulgar vernacle, no pot deixar de tenir la seva polèmica). Al mateix temps que s’abusava clamorosament de la paraula de Jesús quan en aquell temps digué (més aviat se li escapà) als deixebles “deixeu que els infants s’acostin ami” (Mc 10,14) o bé es van fer servir tramposos arguments relacionant el vedell d’or de l’Antic Testament amb la suposada ostentació i aïllament de l’Església envers el poble. Quan, precisament, si el pastor Joseph Ratzinger ens ofereix la possibilitat d’assistir al miracle en llatí i amb el pastoret girat d’esquena a nosaltres, no és per desairar-nos sinó per ensenyar-nos que no som els protagonistes de l’espectacle. És a dir, que no és que l’Església s’hagi aïllat de nosaltres, sinó que nosaltres ens hem allunyat de Déu.Però si portàvem quaranta anys donant-li l’esquena, al pobre Pare Sant, Omnipotent i Etern! Que pocs límits que té el nostre egocentrisme.


Un altre capítol polèmic ha estat el de la invocació a la necessària conversió dels jueus, aspecte que queda inclòs en el missal que defensen els 200.000 seguidors de mon senyor Lefebvre.Però segurament el bastó de qui guia la comunitat ha de ser ben robust i ha d’imposar respecte davant l’infidel, única forma que té de ser mínimament eficaç, almenys molt més que no pas amb els goigs tan grans quan els germans s’estimen. Queda clar que ens trobem davant d’un retorn del temor a Déu, de la humilitat davant dels retaules majors, del reconeixement de l’existència d’una Veritat i no de tantes com volguéssim. L’avantatge que té això és que clarificarà el paper de l’Església i purificarà el seu discurs, i ho faria molt més si, en lloc de simplement donar permís, el Papa gosés imposar-ho com a litúrgia universal i obligatòria. Perquè no es tracta ara de democratitzar l’Església: és impossible democratitzar quelcom que parteix d’un Rei dels cels i d’un Fill, i a partir d’aquí una jerarquia ben estructurada d’àngels, arcàngels, querubins, sants beats i etcèteres.No acabéssim parlant de la Paraula del Senyor-barra-Senyora, o celebrant comunions pel civil, o casaments pel penal.


Sumem-hi a tot plegat que el llatí no era la llengua de Jesús, sinó precisament la dels seus assassins. I, com el Papa sap perfectament, també és la llengua de Satanàs. Em sembla que tornaré a anar a missa.

Publicat al diari AVUI. 11-07-2007

Cap comentari:

Publica un comentari