Valors i valor

Comença a ser arnada l’afirmació segons la qual els valors tradicionals s’estan perdent, o bé canvien, o com diria Zygmunt Baumann han passat de l’estat sòlid a l’estat líquid. En les converses (sovint familiars) sobre aquest tema s’esmenta en primer lloc la famosa capacitat de sacrifici, que diu que era molt més gran en les generacions que precedeixen la meva; després la reflexió gira al voltant de la família, la victòria de les reivindicacions homosexuals i l’alt grau de separacions i divorcis que es produeixen; també deriva el diàleg cap a l’individualisme desbocat del món d’avui, la manca de solidaritat o de consciència col·lectiva, moment en què un servidor fa alguna referència a la fragilitat dels valors referents a la pàtria (un fenomen que es produeix, justament, sota governs socialistes); i el valor de la cultura de l’esforç, i del seguiment de les creences religioses (ja siguin en Déu o en l’efecte hivernacle o en la Constitució espanyola), i el valor de l’estalvi, i de la capacitat de fer coses que ens transcendeixin i que perdurin. Evidentment que el tema em preocupa: és el tema del segle. Sé que hi ha coses que no són segons com es mirin sinó que són veritat, però tampoc gaires, no es pensin: quatre o cinc. I malgrat compartir aquesta preocupació pel relativisme imperant, sospito que el que és adequat no és respondre-hi refugiant-se en els valors antics, o fugint cap a ells, només perquè resulta que són sòlids. Massa fàcil.

Oblidem sovint un dels valors més necessaris i imprescindibles per fer coses que realment valguin la pena, i que és justament el valor del valor. La valentia. Quan els nostres pares o avis afirmen que tenien més capacitat de sacrifici que nosaltres, no diuen cap mentida. Però tampoc no diuen tota la veritat: ells van néixer en un context en què moltes coses venien escrites i determinades, en què desviar-se d’algunes línies era caure directament en el cantó fosc de la Força (o a les calderes d’en Pere Botero, que els és més comprensible).El problema i el pecat de la meva generació és clar, ha quedat dit: som una generació de gent perduda, que no té cels i inferns, que obre massa el ventall d’opcions, que aposta poc i sacrifica menys. Ara bé, també ha de quedar constància que el sacrifici no és sacrifici quan el teu camí ja ve marcat. Sens ni tan sols plantejar alternatives, sense enfrontar-se amb l’herència donada per discutir-la o per posar-la a prova, sense córrer el risc d’equivocar-nos perquè ni tan sols imaginem seguir altres rutes, aleshores parlem d’un sacrifici molt relatiu. La generació que emprecedeix és tan i tan sacrificada que va permetre que Franco morís al llit, no sé si m’explico. És clar que també ha recuperat la democràcia i ha reconstruït molta runa, sens dubte.Però de gent que donés la pell per uns ideals o pel país, o que marqués camins nous, no n’hi ha una gran multitud sinó molt honorables excepcions. La gent valenta sempre és l’excepció. De persones ambvalors on aixoplugar-se per tal de (sobretot) no embolicar-se en excés, en trobarem a milers: però de persones amb valor, poques. Abans i ara.

Valor avui seria ser capaç de sortir del refugi dels sòlids, del món d’aquestes “institucions zombis” (com les anomena Ulrich Beck, és a dir, que no són ni mortes ni vives), però sortir-ne per tal vegada acabar tornant-hi.Valor per discutir els valors, però també per admetre tal vegada que només ells podrien salvar-nos. Enfrontar-se a la incertesa, en definitiva: i fer-ho no de forma frívola o aventurera, sinó amb responsabilitat. Tenir valor és la millor manera que els valors siguin útils, perquè qui té valor és capaç d’actualitzar-los i fins i tot d’enterrar-los dignament en cas que sigui aquesta la millor opció. Potser tenim menys cultura del sacrifici, sí, però també sabem per exemple que divertir-se (de tant en tant) o provar de ser feliç és una obligació més a la vida. No un dret sinó una obligació més. Només amb valors sòlids, farem col·lectivitats covardes. Pertanyo a una generació que, afortunadament, pot i sap volar: però per fer-ho de debò ens caldria haver heretat, a banda d’uns valors sens dubte imprescindibles, un xic de valor.

Publicat al diari AVUI. 8-08-2007