dimecres, 22 d’agost de 2007

El basilisc d'Espanya



L’obsessió que turmenta el director del diari El Mundo, Pedro J. Ramírez, l’ha dut a publicar una extensíssima carta del director titulada Quevedo y el basilisco o Cataluña ante el espejo. És reconfortant saber que hi ha algú a l’Estat tan preocupat pel que passa a Catalunya i especialment pel que li passa al nacionalisme català, fins al punt de recórrer a un escrit de Don Francisco de Quevedo on, parlant de forma crítica sobre l’aleshores recent revolta de segadors del 1640, aprofitava per opinar sobre la crisi d’infraestructures ferroviàries, el suïcidi de Xirinacs, la compareixença del president d’Endesa al Parlament i els convenis signats per Montilla amb la televisió portuguesa.De tot això ens alertava Quevedo quan, en el text titulat La rebelión de Barcelona, comparava metafòricament les temptacions separatistes catalanes amb l’aproximació a un desaconsellable “güevo”de basilisc:un ésser mitològic amb cap de gall (coronat) i cos de serp que matava amb la mirada, i que, conseqüentment, es provocava la pròpia mort si es mirava al mirall.
"¿Mudar de señor no es de libres?", advertia Quevedo, en referència a la breu proclamació de la República catalana que es produí durant la rebel·lió simultània de portuguesos i catalans contra la monarquia hispànica, en un moment en què les tropes deFelip IVcampaven per terres catalanes com veritables forces d’ocupació i en què els nobles portuguesos van preferir proclamar el seu propi rei. Per a consol del senyor Ramírez, el mateix Felip IV entrà a Barcelona per posar ordre (la sort de Portugal fou la contrària) i més endavant signà el tractat pel qual, d’amagat a les Corts Catalanes, cedia (o feia mudar de señor) el Rosselló i part de la Cerdanya a França.Mai no hem sentit defensar el retorn d’aquestes terres amb la vehemència que es defensa la devolució de Gibraltar (perdut en el mateix tractat) o la sobirania espanyola de l’illa del Perejil. Però cadascú defensa allò que sent com a seu.

S'ha de reconèixer que el director d’El Mundo té raó en una cosa, i és que als catalans els ha deixat d’agradar la nostra pròpia imatge almirall i que no serà parlant en català al president d’Endesa com sortirem d’aquesta creixent pèrdua d’autoestima. Però és per això que podem preferir emmirallar-nos en altres territoris demés fortuna en termes de sobirania, com ho és Portugal, i aprendre dels errors precisament per corregir el catalanisme. Allò en què s’equivocava Quevedo ara fa 400 anys i en què s’equivoca Ramírez l’any 2007 és en la idea que el catalanisme només és una malaltia totalitària (“o totalizadora almenos”) condemnada a un destí semblant al demossèn Xirinacs. Però resulta que el catalanisme avui està prenent consciència, precisament, que el veritable suïcidi és seguir en la mateixa tònica.Que sempre ha sabut reinventar-se i ho tornarà a fer,malgrat tantes dificultats d’avui i de sempre. Quevedo es preguntava, tan obsessivament com Ramírez, si això dels catalans era “por el fuero o por el güevo” i sembla que en 400 anys no hi han trobat resposta.

Que el senyors Quevedo i Ramírez facin la mateixa teràpia que nosaltres: si volen explicar-se les raons, busquin-les al mirall. Mirin-se per un moment:¿de debò creuen que persones intel·ligents com vostès viurien constantment obsessionades per una construcció fictícia? Si no hi ha realitat nacional catalana, per quin fantasma mal dormen des de fa tants segles?O, dit d’una altra manera: si la nació espanyola és una i gran i indivisible, per què dimonis hauria de fer falta blindar aquesta “realitat” amb constitucions i forces armades? Potser l’explicació a tant de “problema catalán” també la poden trobar vostès mateixos, i Espanya en general, mirant-se al mirall de les pròpies debilitats.Si és que no han de morir en l’intent, cosa que un fanàtic com jo no els desitja.
Quevedo encara subratllava que no hi havia cap fur que digués “Los catalanes sean vasallos sin señor, de quien quisieren, hasta cuando quisieren,como quisieren”. Alguna cosa sí que ha canviat, afortunadament, en 400 anys: i és que ara sí que podem votar ser allò que vulguem ser.Potser aviat deixarem d’escollir ser una simple caricatura.
Publicat al diari AVUI. 22-08-2007

Cap comentari:

Publica un comentari