dimecres, 28 de juny de 2006

Vola, Wendy!




Últimament la figura de lameva dona és celebrada per amics i coneguts diversos, ja sigui en privat o en públic, en forma d’elogi discret, d’article amb permís (i molt esbiaixat cap als ideals de l’autor) o de brindis vespertí al Born de Palma. Per la part innocent de tot plegat (hi ha una part més tèrbola: ja ens coneixem) no puc fer més que alçar la copa i fer cara de convidat de pedra.



De vegades penso que seria un bon exercici que cada escriptor fes la seva proposta de Ben Plantada, de model de bellesa o d’aire o de gest o de simple actitud, la seva referència femenina actual dins del país. Les condicions haurien de ser tres: en primer lloc, no implicar-hi la pròpia dona o parella, que ja es dóna per molt ben escollida; en segon lloc, prohibit escriure en clau obscena ni irònica; i per últim, que el model sigui el màxim d’universalitzable i intel·ligible per tothom. No és cap cosa masclista ni res de nou; són molts els referents femenins reals que han inspirat tants personatges de novel·la, tantes batalles o tants delictes passionals. No cal que ningú respongui ara, però queda llançat el repte. Aquest virtual cherchez la femme ajudaria a entendre millor l’univers personal i literari de tots, i més important encara, a provar d’esbossar de nou un rostre concret per a aquesta nostra terra, versió segle XXI.



Mentrestant, parlaré una mica de nosaltres (els homes) i la nostra relació amb les dones, partint de la base que en això només som nens petits disfressats d’adults amb coneixement. En el vessant amorós els homes no som més que orfes de Neverland, aquells Nens Perduts temorosos de fer-se grans, agrupats en colla per contrastar les crueltats del procés d’enamorament o del pas a la maduresa. De fet, quan ens deixem encisar per una noia que realment ens convé, tots som com Peter Pan que ha perdut la seva ombraa casa de Wendy. Seguint la història escrita per James Matthew Barrie, Peter Pan s’endú la fada Campaneta a la recerca de l’ombra perduda: però allò que inconscientment ha començat és un triangle amorós entre tots tres (fins al punt que la fada arribarà a provar de matar la impecable intrusa). Allò que Peter veu en Wendy es podria descriure psicològicament com la figura de la mare (figura que evidentment troba a faltar, com a orfe que és), i en definitiva serà Wendy qui acabarà preferint tornar al món real per fer-s’hi gran. En canvi, en l’arquetip femení de Campaneta hi trobem tot el contrari: una noia màgica, capriciosa, rebel. De fet, en una famosa escena Campaneta només sobreviurà si hi ha prou persones que creuen en les fades. I fins i tot al final de la història Peter, malgrat que escull quedar-se a Neverland, s’oblida d’ella: les fades no tenen una vida extensa, però són tan petites que per a elles un instant sembla una llarga estona. I la mort i la tristesa no tenen lloc, és clar, en l’eterna infantesa de Peter.



I elles? crec que, si bé en els homes triomfa aquest perfil peterpanesc de fràgil complex d’Èdip, i no el perfil del capità Garfi (que, per cert, sempre és representat pel mateix actor que fa de pare de Wendy), en elles el perfil de fada és menys freqüent i en qualsevol cas molt efímer,molt complicat de gestionar.Quan coexisteixen totes dues personalitats, és a dir en aquelles Wendys que també s’atreveixen a volar i a rebel·lar-se de tant en tant, sovint succeeix que la guerra interior esdevé d’una intensitat brutal. Costa molt conciliar Wendy i Campaneta, el que jano sé és si la culpa és d’un sistema social encara massa fàcil per als homes o bé hi ha un grau d’indefugible naturalesa femenina, realista, pragmàtica. Com que m’inclino per la primera opció, l’únic prec que se m’acut formular-los a elles és que procurin no deixar de volar, amb més o menys mesura. No perquè costi tant fer baixar un home dels núvols, ni per seguir-lo, ni tampoc per comprendre’l. Al capdavall només és un nen. Tampoc, és clar, per competir amb les Campanetes que el rondin. Sinó perquè avui dia ja no és cert que fer-se gran comporti renunciar a les estrelles, ni que s’hagi aturat la música i només ens quedi buscar una cadira. Fes-ho per tu mateixa, simplement. Com ja saps de sempre, això de volar depèn només de tu.



Publicat al diari AVUI. 28-06-2006

dimarts, 27 de juny de 2006

Últims romàntics

Què m’has fet... Què m’has fet... Escolta,però què m’has fet, què m’has fet, escolta...I ben mirat, al capdavall...no hauria imaginat mai que pogués existir tanta bondat. Reconec que estic obligat a perdonar-te. Malgrat la por que tinc: caldrà poder perdonar-te. I reconèixer aquesta derrota, i viure-hi durant tota la vida. O sigui que mans a l’obra. Que no pateixi més el lector desconcertat, no es tracta de cap missatge concret ni de cap començament de bogeria: es tracta d’allò que estic segur que expressen les primeres frases de la Sonata núm. 8, op. 13, de Beethoven.L’anomenada Patètica.


Visca l'amor, i el desamor, però que visqui sobretot l’amor.Fa dies que he observat alguna cosa a la teva mirada, i quan estic amb els meus amics ja no em dónes l’esquena: és possible que m’estiguis fent cas? Et convido a una festa aquesta tarda, hi haurà de tot: música, xiclets, bombolles. Sé que et semblo nerviós i estrany, però m’agrades, com et puc convèncer que sóc jo el teu amor secret? Shalalà. Per si no ho sabies,també tinc una invitació per viatjar a un altre món.Però mentrestant anem a trepitjar fulles seques, a prendre cafè, a parlar de discos, i després anem a veure’n una d’en Woody Allen: podria ser el millor dia de la meva vida, i si em fessis cas ho seria. Els ho explico ràpidament:fa un mes que el meu estimat amic Guillem, és a dir, tot el que hi ha al darrere de La Casa Azul,va tocar en directe a Barcelona. I de vegades no hi ha res més saludable que un elegant retorn a la innocència.


Vine, que patirem plegats, posa’t davant la càmera, despulla’t i pinta’t els ulls de negre. Vine que et mostraré una nova religió, el teu Jesús propi i personal, allarga la mà i toca aquesta fe. Juguem a aquest joc, la de l’amo i el servent:deixa’m plorar als teus peus i que aquesta nit fosca mai no s’acabi. Mira el món dins els meus ulls. El dolor físic d’estimar-te, una rosa closa davant la neu del televisor, posa’m els braços en creu, fes-me una mica més de mal. Reconeguem que el sofriment és vida, incorporem-lo, fem-ne una filosofia, fem una nova escissió dins del paganisme, càntics a les fades tristes. Crida el que vulguis però per damunt de tot no parlis: els sentiments són intensos, les paraules són trivials. El plaer perdura, així com el patiment, però les paraules no tenen cap sentit, s’obliden de seguida, i només poden perjudicar. Gaudeix del silenci. L’amor que plora a crits és un concert de Depeche Mode.


Que bonic que és tot. Les flors, els nens, les abelles. I aquesta sobrevinguda bogeria. Tots els homes d’Anglaterra agafen el barret i el paraigua abansde sortir de casa,com és prou evident. Ningú no parla de futbol ni de sexe,només del temps que farà. Vine a aquesta festa macabra, posa’t pantalons amples i uns tirants,no és tan graciós com sembla.Posa’t a saltar o estàs perdut,no es pot fer broma amb la bogeria. Pugem al tren fantasma i no ens fixem destí. I l’amor? L’amor és fantàstic. Com t’estimo, com m’estimes, que feliços que som i que feliç que serà la nostra incestuosa família. Beneïts siguin els arbres i els ocells.Però tu vés sempre una passa al davant. Tampoc aquí no hi donin més voltes: gràcies a Benicàssim, finalment he presenciat un concert de Madness.


I finalment, no has estat mai enamorat si no has vist les estrelles reflectides com punxes dins del teu estany. I no has estat mai enamorat si no t’has trobat sol davant les onades deixant que el vespre et dicti rigorosament el futur, per a tu encara indesxifrable. No has estat mai enamorat si no has sentit que tot hom acompanya el teu ritme i que et gires a tots els vents, incapaç de vèncer la derrota de la vida. I no has estat mai enamorat si no has sopat al Café des Artistes després d’un passeig pel Central Park, i si no has repassat els teus indrets d’infantesa buscant forces per a la tempesta. No has estat mai enamorat si no t’has dut la mà al pit en defensa pròpia, per totes les meravelles que t’envolten i t’amenacen. I no has estat mai enamorat si no has canviat les melodies de tota la vida o de beguda preferida per raons que mai no podràs explicar-te. No hi donin més voltes: per aquestes terres també hi acaba de passar Morrissey.


Publicat al diari AVUI. 27-06-2006

dimecres, 14 de juny de 2006

L'abisme de la ciència



Que si el nen ha de fer ciències o ha de fer lletres. És preocupant la pèrdua de prestigi i de foment de les disciplines d’humanitats, ja sigui filologia, història o filosofia, en favor dels números i de les anomenades branques “útils” del saber. El missatge és que les lletres, la creativitat artística, la poesia, la música, etcètera, pertanyen al terreny de la subjectivitat i de la interpretació individual del que ens envolta. Un terreny insegur, fosc, insondable, on tot és relatiu i fràgil i retorçat. Gent estranya.Carn de psiquiatre. Però des del meu punt de vista i experiència, si alguna cosa m’ha fet por de debò és allò que anomenem la ciència. L’anomenada certesa: res més que un pou sense fons, llarg i temible, on sí que hi regna (i més que enlloc) la penombra i els fantasmes.



És evident que aquella retòrica escolar que ens parlava d’aïllar la incògnita no era resmés que el llenguatge de Satanàs. Directament. L’objectiu malaltís de perseguir compulsivament la incògnita i aïllar-la, com si així féssim més petites i inofensives les incògnites de la vida. O el deliri de les derivades amb límit a l’infinit,una contradicció en tots els termes que només feia que adreçar-nos de nou al misteri. Perdoni, senyoreta, però és que si resolc aquesta equació hauré de confessar-me. Si el que és clar és que, per parlar de matemàtiques, res millor que la música. Els grecs creien que existeix una música còsmica produïda pels astres quan giren d’acord a les lleis numèriques, en proporcions harmòniques. Una música que no percebem perquè ens acompanya des del dia que vam néixer, i per tant no podem contrastar-la amb el silenci.Però que té les seves lleis, i que per això sabem reconèixer quan ens hi acostem. És a dir: un ordre natural. La matemàtica ve més de gust quan t’adones que té a veure amb una cosa que ja intuïes: l’harmonia de l’univers.


Ara, en canvi, els druides i fanàtics del criteri científic pretenen que Txaikovski va fer el seu Concert número 1 per a piano perquè familers d’anys un mico va pelar un plàtan. No és estrany que ara sorgeixin les escoles anomenades creacionistes, perquè un es mira a un mateix i prefereix sens dubte la teoria del fang i de la costella. La caricatura de Darwin a les ampolles d’Anís del Mono (“la ciencia lo dijo y yo no miento”) ja ens volia indicar en aquell temps que la nostra existència no es pot pretendre explicar només a partir de la mutació genètica i l’instint de supervivència. Perquè aleshores, davant dels buits de la teoria, arriben de nou els conceptes màgics: l’anella perduda. Una cosa mística, complicada i desconeguda que mai ningú no ha pogut explicar de forma incontestable. Si basem doncs la nostra civilització en teories tan insuficients, no ens estranyi que el futur sigui exactament Charlton Heston cridant, a la platja del planeta dels simis i davant la runa de l’Estàtua de la Llibertat: “Maleïts siguin! Maleïts! Finalment ho van fer!”



Els forats negres. Si han fet vostès l'esforç d’agafar una explicació qualsevol sobre els forats negres, fins i tot la més simple, s’hauran adonat que no hi hares més subjectiu, vague i abstracte. Màgia pura, sortilegi en el seu estat més genuí. Un forat negre només és el que hi ha al cervell d’un científic quan es pregunta les coses importants i no hi troba resposta satisfactòria. Vegin la notícia següent, apareguda fa poc als mitjans:“Un grup d’astrònoms ha descobert una galàxia fins avui invisible i formada quasi totalment per matèria negra”. I què expliquen que és la matèria negra? “Un cinturó de matèria queno es pot veure i que domina l’estructura i elmoviment de les galàxies”. És a dir, quan no saben què tenen exactament entre mans, es remeten ràpidament a la banda de l’obscurantisme i, fins i tot, de la fe.



El mateix per a aquesta cosa que es fa dir teoria Gaia, que apunta a ser tot un eufemisme de Déu o de Déus: només perquè no s’explicaven que aquest planeta aguantés tan bé l’equilibri, van recórrer directament a la mitologia. I així ens anem empassant noves religions, com la de l’efecte hivernacle, encara per demostrar. En definitiva: si el nen no vol viure dins la més profunda incertesa, no hi ha dubte: que faci lletres.



Publicat al diari AVUI. 14-06-2006