L'abisme de la ciència

Que si el nen ha de fer ciències o ha de fer lletres. És preocupant la pèrdua de prestigi i de foment de les disciplines d’humanitats, ja sigui filologia, història o filosofia, en favor dels números i de les anomenades branques “útils” del saber. El missatge és que les lletres, la creativitat artística, la poesia, la música, etcètera, pertanyen al terreny de la subjectivitat i de la interpretació individual del que ens envolta. Un terreny insegur, fosc, insondable, on tot és relatiu i fràgil i retorçat. Gent estranya.Carn de psiquiatre. Però des del meu punt de vista i experiència, si alguna cosa m’ha fet por de debò és allò que anomenem la ciència. L’anomenada certesa: res més que un pou sense fons, llarg i temible, on sí que hi regna (i més que enlloc) la penombra i els fantasmes.

És evident que aquella retòrica escolar que ens parlava d’aïllar la incògnita no era resmés que el llenguatge de Satanàs. Directament. L’objectiu malaltís de perseguir compulsivament la incògnita i aïllar-la, com si així féssim més petites i inofensives les incògnites de la vida. O el deliri de les derivades amb límit a l’infinit,una contradicció en tots els termes que només feia que adreçar-nos de nou al misteri. Perdoni, senyoreta, però és que si resolc aquesta equació hauré de confessar-me. Si el que és clar és que, per parlar de matemàtiques, res millor que la música. Els grecs creien que existeix una música còsmica produïda pels astres quan giren d’acord a les lleis numèriques, en proporcions harmòniques. Una música que no percebem perquè ens acompanya des del dia que vam néixer, i per tant no podem contrastar-la amb el silenci.Però que té les seves lleis, i que per això sabem reconèixer quan ens hi acostem. És a dir: un ordre natural. La matemàtica ve més de gust quan t’adones que té a veure amb una cosa que ja intuïes: l’harmonia de l’univers.

Ara, en canvi, els druides i fanàtics del criteri científic pretenen que Txaikovski va fer el seu Concert número 1 per a piano perquè familers d’anys un mico va pelar un plàtan. No és estrany que ara sorgeixin les escoles anomenades creacionistes, perquè un es mira a un mateix i prefereix sens dubte la teoria del fang i de la costella. La caricatura de Darwin a les ampolles d’Anís del Mono (“la ciencia lo dijo y yo no miento”) ja ens volia indicar en aquell temps que la nostra existència no es pot pretendre explicar només a partir de la mutació genètica i l’instint de supervivència. Perquè aleshores, davant dels buits de la teoria, arriben de nou els conceptes màgics: l’anella perduda. Una cosa mística, complicada i desconeguda que mai ningú no ha pogut explicar de forma incontestable. Si basem doncs la nostra civilització en teories tan insuficients, no ens estranyi que el futur sigui exactament Charlton Heston cridant, a la platja del planeta dels simis i davant la runa de l’Estàtua de la Llibertat: “Maleïts siguin! Maleïts! Finalment ho van fer!”

Els forats negres. Si han fet vostès l'esforç d’agafar una explicació qualsevol sobre els forats negres, fins i tot la més simple, s’hauran adonat que no hi hares més subjectiu, vague i abstracte. Màgia pura, sortilegi en el seu estat més genuí. Un forat negre només és el que hi ha al cervell d’un científic quan es pregunta les coses importants i no hi troba resposta satisfactòria. Vegin la notícia següent, apareguda fa poc als mitjans:“Un grup d’astrònoms ha descobert una galàxia fins avui invisible i formada quasi totalment per matèria negra”. I què expliquen que és la matèria negra? “Un cinturó de matèria queno es pot veure i que domina l’estructura i elmoviment de les galàxies”. És a dir, quan no saben què tenen exactament entre mans, es remeten ràpidament a la banda de l’obscurantisme i, fins i tot, de la fe.

El mateix per a aquesta cosa que es fa dir teoria Gaia, que apunta a ser tot un eufemisme de Déu o de Déus: només perquè no s’explicaven que aquest planeta aguantés tan bé l’equilibri, van recórrer directament a la mitologia. I així ens anem empassant noves religions, com la de l’efecte hivernacle, encara per demostrar. En definitiva: si el nen no vol viure dins la més profunda incertesa, no hi ha dubte: que faci lletres.

Publicat al diari AVUI. 14-06-2006