Diu que tota la gira dels Rolling Stones per Europa es veurà capgirada, amb el drama que això comporta per als seguidors, per la senzilla raó que en Keith Richards va prendre mal en voler enfilar-se a un cocoter. Em sap greu i tot plegat, no és bo alegrar-se de la desgràcia dels altres, especialment quan jo també tenia previst assistir (amb més o menys entusiasme) al concert programat a Barcelona. Però confesso que no vaig poder reprimir un somriure: caure d’un cocoter és el primer senyal d’alerta que han tingut aquests vailets de seixanta anys, després d’haver passat per una extensíssima llista de vicis, excessos, addiccions i pactes diversos amb el diable.
És realment paradoxal que la conegudaA rivalitat estètico-musical entre els Beatles i els Rolling Stones, malgrat haver-se resolt indiscutiblement a favor dels primers (comprovaré de demostrar), hagi tingut una conclusió tan desequilibrada en termes de supervivència física: John Lennon assassinat i George Harrison mort de càncer. Ja només queda el testimoni dels dos restants, mentre els de la banda fosca i canalla encara campen tots ben vius i en forma. Ni tan sols un cocoter ha pogut encara amb el cadàver ambulant que és el guitarrista de Ses Satàniques Majestats. Són les contraprestacions que té, suposo, l’opció d’haver-se venut l’ànima.
Als anys seixanta (i encara ara) es va voler plantejar el tema com una mena d’enfrontament entre la classe mitjana i la classe obrera britànica, com si els Beatles fossin al capdavall un grup per a petit burgesos. Mai no estarem prou agraïts que els de Liverpool ignoressin aquests arguments miserables, producte de la rebequeria, la impotència i l’enveja. Hi ha una diferència fonamental entre Beatles i Stones, i que sí que té a veure amb la lluita de classes: senzillament, els Beatles van canviar el móni els Stones no. Musicalment van decidir anar molt més enllà dels compassos clàssics del rock’n’roll i vanposar-se a fer una música nova.Van experimentar després, i no abans, d’haver demostrat ser uns experts en el que ja hi havia. Per això tothom sap enumerar deu o quinze peces seves, i dels Stones poca cosa: tres o quatre a tot estirar. Més enllà de la música, van saber suggerir a l’ansiosa joventut d’aleshores el veritable camí cap a la revolució tot demostrant que la clau no era transgredir per transgredir, ni fer llengotes i espasmes pelvians amb la il·lusa pretensió de provocar les àvies: no es tractava de trencar-ho tot, sinó de millorar-ho. Fer una proposta nova, perfeccionada, encetar un camí, fer escola.Tot això mentre en Jagger s’esgargamellava i es recreava en la lascívia sense poder entendre, lògicament, perquè no aconseguia cap satisfaction.
Defensar els Beatles no és defensar cap actitud naïf, endolcida i suavitzada davant la vida. Tota persona amb oïdes en lloc de sabates sap adonar-se que la seva intensitat melòdica és tan important, que fins i tot allí on semblen posar més caramel hi ha sempre amagada una veritable i profunda foscor. Sí, evidentment un pare ha de preferir mil vegades que la seva filla s’emboliqui amb un Beatle que no pas amb un Stone. Però no perquè el Beatle sigui cap garantia de formalitat, de bon comportament ni de contenció: no oblidem que d’ells van sortir idees com Come Together, marrana perquè sí, que les referències psicotròpiques hi són constants (però molt) i que van acabar prop de l’hinduisme, dels mantres i dels ukeleles. Poca broma. Però vostè tindrà una mínima garantia, com a pare, que la seva filla no l’està magrejant un qualsevol amb ganes de gresca.Perquè fins i tot a l’hora de fer un himne anarcocomunista, en Lennon va i ens compon l’Imagine i amb això passa automàticament a fer història.
Potser ens robaran i tocaran les filles, però de ben segur que ho faran amb elegància. I amb la intel·ligència suficient per posar-se tot pare a la butxaca. La veritable genialitat pensa en positiu: construeix, proposa. Créixer en lloc de lamentar-se, evitar caure en la frustració i el camí fàcil. És el que ens va resumir en Harrison: Be ware of sadness/ It can hit you/ It can hurt you/ Make you sore and what is more /That is not what you are here for.
Publicat al diari AVUI. 31-05-2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada