Imaginació per a combatre la crisi, ens diuen i ens diem. Posar-hi creativitat, obrir la ment, formular noves idees. La imaginació i la creativitat per a trencar amb els esquemes del passat i configurar un nou món, sense dependència del totxo ni del crèdit fàcil ni de la subvenció generosa. Sigueu creatius com ho vam ser durant els anys en què no hi havia Generalitat ni democràcia ni grans equipaments públics. La pregunta que ens fem tot sovint és: pot estimular-se la creativitat des de la política? Es pot universalitzar la imaginació? Com?
Últimament s'ha provat de diverses maneres: amb discursos polítics i entrevistes, amb conferències d'experts, amb crides a la reacció i al nou paradigma, amb coachings, amb maridatges professionals, amb invents com la Llotja de la Cultura, Creapolis, el projecte del Canòdrom... esforços que donaran els seus fruits sobretot pel que fa a la vinculació entre cultura, I+D, empresa, societat i coneixement. Però encara no existeix una línia pública unitària i coherent, programàtica i amb mètode, per a instaurar la creativitat en els hàbits ciutadans. Una proposta política elaborada específicament per a escampar una visió imaginativa del treball, de la professió, de la vocació o de la vida mateixa. L'últim antecedent d'una idea així (utòpica o no) el trobem en un dels nostres artistes més universals, Salvador Dalí, que, malgrat proclamar-se sempre apolític, va demanar de ser ni més ni menys que Comissari de la Imaginació Pública de la Generalitat republicana.
Un Comissariat de la Imaginació Pública? Un paranoico-crític com Dalí, al govern? La idea la va suggerir el mateix pintor al seu íntim amic Jaume Miravitlles, "Met", que aquell any 36 era director del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Alguns podran pensar que és xocant que tot un Marquès de Dalí i de Púbol, que posteriorment elogià Franco i les monarquies absolutes, s'hagués volgut implicar en el govern d'ERC: però com en tants grans homes, la Guerra Civil (i també el caos que van suposar els govern republicans) li va canviar completament la manera de gestionar els idealismes. Abans de la gran desfeta Dalí era un jove que simpatitzava amb el comunisme i l'anarquisme, que havia estat implicat en la crema d'una banera espanyola i empresonat per perillós separatista, i que tenia amics de l'ànima com en Met dins dels maciànics (i messiànics) plans de Prats de Molló. Per tant, en termes polítics, l'acostament no hauria d'estranyar ningú. Ara bé: què volia dir, un Comissariat de la Imaginació Pública?
"Es tracta de fer quelcom de sensacionalment revolucionari, i sense antecedents en la història de la cultura", va apuntar el geni mateix per escrit. Any 36 vol dir pròrroga i penaltis de l'experiment republicà, on la propaganda de l'amic Met respirava missatges antifeixistes i de fraternitat entre els pobles amb cartells efectistes (com la famosa espardenya aixafant l'esvàstica, de Pere Català i Pic), amb promoció de l'esperanto, amb documentals i noticiaris als cinemes... És en aquest context de sensibilització humanística i cultural que Dalí, un home innatament fascinat per la propaganda (com es va demostrar sobretot posteriorment), proposà d'assumir ell mateix responsabilitats polítiques. Com ell mateix deia, "viure és, abans de res, participar (...). La missió de l'artista és ajudar que l'home tingui accés al procés creador, alimentar la vida còsmica i social".
Precisament en això consistia la seva proposta de Comissariat: mentre el país s'alliberava políticament, es tractava d'alliberar també la població espiritualment. Dirigir el destí de la imaginació pública, no només fer tasques de difusió cultural convencional: despertar la consciència creativa i desinhibir el geni individual de cada ciutadà. Trencant amb els esquemes encorsetats de la generació anterior, Dalí visualitzava una societat on la imaginació era una disciplina ben entrenada i on la llibertat col•lectiva passava per la conquesta de la llibertat personal. Per tant es plantejava un mètode coherent, polític, articulat, amb programa pedagògic aplicable a tota la societat i dirigit a donar eines bàsiques de creixement personal i social.
La concreció anava més enllà: per a fer això, Dalí demanava explícitament que se li reservés despatx a l'edifici de la Casa Milà. On si no, si era un gran defensor de l'art comestible del Modern Style i un admirador fervorós d'Antoni Gaudí? Què millor que un edifici semblant a una cala empordanenca, amb escumes de ferro forjat, i que a més es trobava a prop del despatx del seu amic Met a l'avinguda 14 d'Abril? Pot semblar que els objectius d'aquest Comissariat (que mai no va veure la llum) eren utòpics, però també Gaudí o Pau Casals o Josep Anselm Clavé van ser sensibles a generalitzar l'accés a la cultura a totes les classes socials. Com també ho feien els teatres populars, les biblioteques o els ateneus. El que passa és que Dalí anava més enllà de l'accés a la cultura: volia donar instruments per a alimentar i exhibir el geni individual de cada persona, treballés en el que treballés. Per ell el surrealisme, l'exploració del subconscient i el mètode paranoico-crític no són un conceptes d'artista bohemi allunyat de la societat, sinó veritables eines de conscienciació col•lectiva i de progrés de la civilització.
Tots aquests plantejaments d'incursió en la política, i de col•lectivització de l'esperit creatiu, van quedar tallats òbviament per la guerra i pel triomf final de Franco (règim al qual, per cert, Dalí va fer moltes genuflexions però mai un suggeriment semblant). Avui que proposem dia i nit de despertar les consciències, de reinventar-nos i de desfer-nos de les nostres pròpies autolimitacions, un exemple com el de Dalí és alguna cosa més que una sorpresa: potser que ens el prenguem seriosament. Un govern no només pot tenir idees sostenibles i eficients. També pot aspirar a tenir idees genials.
Publicat al suplement Cultura's de La Vanguardia, l'1 de maig del 2013
