Feliç primavera!

Populisme

“Caram” número 1: la primera accepció del diccionari normatiu per a la paraula “populisme” és Corrent ideològic, polític, etc., que vol defensar els interessos i les aspiracions del poble. “Caram” número 2: només la segona acccepció parla de Aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici. I “Caram” número 3, hi ha un populisme literari: Tendència artística, especialment literària, que tracta de reflectir la manera de viure i els sentiments de les classes populars.

Quan els nostres polítics i opinadors critiquen l’amenaça del populisme, “el major risc de la nostra democràcia” (sic), es refereixen evidentment a la segona accepció del terme. La qual cosa és pura demagògia, i ho justificaré tot informant que la demagògia és la Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables. Crec que quan s’afirma que el populisme és una greu amenaça i res més, es fa demagògia barata i s’insulta la intel•ligència dels ciutadans: el populisme no deixa de ser més un símptoma que no pas una amenaça, i que en la seva arrel lingüística no deixa d’haver-hi el factor popular. El factor poble. El factor (per tant) proximitat, intel•ligibilitat, identificació. Normalmente ens diuen populisme i pensem en Hitler i Mussolini i Bossi i Chávez, etcètera, però això només són formes perverses d’utilitzar el populisme. El populisme no és cap amenaça, l’amenaça és la llunyania. Els missatges incomprensibles, els dobles discursos, les trampes retòriques. Es diu que ara correm el risc que apareguin líders messiànics i populistes però hi hagués un gran messiànic anomenat Jordi Pujol i un gran populista anomenat Maragall, i en cap dels dos casos ho comptabilitzo com a defectes sinó com a grans virtuts. Fer plantejaments de carrer, populars, de masses, per a tothom. No ser elitista, no ser retorçat, no ser gris o massa ambigu. No ser buròcrata. No ser Montilla. Aquest és el bon ús del populisme.
“Caram” número 4: la demagògia també pot ser l’Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud. Què més volem? Quina altra fórmula determina amb més exactitud la manca de desafecció? I, dit clarament: que no era això, precisament, la definició de democràcia?

Publicat a Catalunyaoberta.cat el 2 de febrer del 2010

Penal i gol és gol

Diuen que hi ha tants nounats per aquestes dates que només es pot explicar el ràpid ascens atribuint-lo a un important capítol futbolístic: el triplet del Barça o el 2 a 6 contra el Madrid. És impactant escoltar metges confirmant la sensació, i comprovar com en efecte tan estimulant pot ser una apagada de la llum (“em sembla que són ells”; “Vols dir? No som nosaltres?”; “No, són ells: els veïns estan igual”) com un gol d’Iniesta per a procedir a intimar amb el gol sud del llit doble. Dic llit doble o llit gran perquè això d’anomenar-lo llit de matrimoni és suposar moltíssim.
A mi no em passa. Els moments d’eufòria (posem per cas un puntual excés d’ingesta d’alcohol, o una gran notícia) es consumeixen per si sols i s’assaboreixen per si sols. Les alegries excepcionals no cal rematar-les, crec, amb cap altra alegria quan realment són excepcionals. Una altra cosa és que durant aquelles setmanes o aquell mes estiguem de més bon humor i que aleshores sí que s’escapi un regalet al cos, que és com s’han de fer aquestes coses: sense prescripció mèdica ni futbolística. El sexe és una lliga diferent, diguéssim. I no necessita pretextos quan és de debò. Em preocupa que tanta i tanta dona s’hagi quedat embarassada (i les precaucions? O és que tothom va decidir posar-se a ser pare i mare? O és que algú de la parella va fer trampes’) justament el mateix dia o durant els mateixos dies, ja que si és un error vol dir que la gent només està alegre de debò un cop a l’any i encara gràcies. Tot depenent de Guardiola. I d’acord que és molt bon entrenador i que molts el veuen com a salvador de pàtries, però encarregar-li la responsabilitat de les nostres ànsies reproductores o sexuals sens dubte és demanar-li massa.
I els nens vindran, alguns, a anomenar-se Leo o Xavi o Andrés, ja poden pujar-hi de peus. Fins i tot Samuel o Slatan o Dimitro, que tot són gustos i hi ha un gol per a cada persona. I entenc que el futbol té una pulsió visceral, apassionada i irracional, els sentiments i els colors, i l’esclat de ràbia contra l’àrbitre i els insults a Cristiano i la gran vessada d’emocions quan s’esdevé la victòria. No pretenc racionalitzar res ni posar cap ordre: dic que devem anar molt mancats d’alegries si és tan notori el canvi en les nostres actituds íntimes. I vindran casaments, mai més ben dit, de pur penalti. I només faig que pensar en el nostre dissortat col•lectiu periquito. I ara entenc la mala llet que de vegades gasten.

Publicat a El Punt el 30 de gener del 2010

Jorge Wagensberg

Jorge Wagensberg és un dels homes més savis de què disposa aquest país: savi en coneixement, savi en actitud i savi en comunicació. En un moment donat algú li pregunta "i abans de la realitat, què hi havia? " i ell respon "no hi ha resposta perquè en el fons no hi ha pregunta". I sonen els violins de suspens.

Vaig discrepar-ne i vam arribar a un acord, justament per aquesta raó: perquè si ell no cregués en formes de coneixement properes a l'emoció, als sentiments o a la intuició, no estaria darrera d'exposicions com Abracadabra del Cosmocaixa (una aproximació científica a la màgia) ni de l'últim espectacle de Pep Bou ("tot tendeix a l'esfera"). Conversar amb ell és un estímul majúscul, perquè té oberts els ulls i la mirada. Wagensberg respecta les creences però reivindica que la ciència no hi entri, cosa que donaria molt a dir sobre les onmipresens (i omnipotents) teories mediambientalistes.

Wagensberg diu que no suporta les teories que volen ser totals o úniques, perquè no li agrada pensar que tot està escrit: i això val tant per a les lleis de la física com per als textos sagrats. Podem escriure alguna cosa, podem canviar el món, podem transgredir les lleis i fins i tot la ciència (tan racional ella, pobre Descartes) cada dia ens ho exigeix més. Transgredir i fer-nos preguntes, encara que siguin retòriques, per avançar.

Hi ha formes de coneixement més enllà de la raó, malgrat qie Wagensberg ens exigeix que la ciència no caigui en la superstició ni en la creença. Senzillament, els estudiants de física o de química no haurien de poder acabar la carrera sense saber de filosofia. Jorge dixit. I ja està escrit.

Publicat a Elsingulardigital el 27 de gener del 2010

Parapluie

Taxi cap a l'aeroport. 6'30 a.m. Matins de RAC1. I em posen això, i el trajecte esdevé un videoclip de delicadesa.

Il·legal (s)

“Dura lex, sed lex” (La llei és dura, però és la llei), deia el proverbi romà. En efecte la llei és la llei, agradi o no: però caldria afegir-hi que no és res més. És a dir, la llei és només la llei. No menys, però tampoc més. Hi dic perquè últimament els polítics semblen entestats en fer més de juristes o d’advocats que no pas en fer de polítics. Intrusisme professional? Més greu encara: manca d’arguments i crisi de les ideologies. La llei serà tan legal com es vulgui, però no pot ser un refugi argumental on acollir-se a sagrat. La llei, al capdavall, la fan els polítics i la podem jutjar els opinadors i la ciutadania. No ens vinguin amb la legalitat. No ens vinguin amb el codi de circulació. Diguin-nos què els sembla el codi vigent i, si no els agrada, canviïn-lo. Els votem perquè millorin la nostra vida, no perquè ens diguin com és. Els votem perquè ens garanteixin els drets i ens imposin uns deures, no perquè ens els descriguin. Dit d’una altra manera: polítics, sabem llegir. Gràcies.
Arran del debat sobre la iniciativa de l’ajuntament de Vic de negar-se a empadronar immigrants sense papers, la resposta miserable i fútil i mediocre d’alguns polítics (especialment els socialistes o ecocomunistes) ha estat l’apel•lació a la il•legalitat de la mesura. I tot i que em sembla una mesura arriscada, més que discutible i possiblement (ja ho veurem) excessiva, esperaria dels polítics que ens diguessin alguna cosa més que el text literal de la llei. Primer, perquè això de la il•legalitat és relatiu: hi ha fórmules jurídiques per a encabir quasi qualsevol cosa en la realitat. Però és que, sobretot, la llei és justament allò que els polítics poden modificar. I encara diré més: si hi ha alguna il•legalitat en l’origen de tot aquest afer, és una de ben clara: la il•legalitat de l’immigrant il•legal.
O sigui que diguin-nos si els sembla bé o malament, feixista o no, pros i contres, però no ens plantin el codi de Justinià ni el volum sis dels reculls legislatius de l’editorial Aranzadi. Els sembla normal que una mesura així hagi rebut el suport tant de CiU com d’ERC i el PSC vigatans? Com ho valoren? Què succeeix a Vic? Qui és Anglada i quines mentides diu? I quines veritats? I allò que diu la llei vigent, sempre haurà d’anar (amb perdó) a missa? La feina del polític no és només fer o llegir lleis. Els exigim que també escoltin, que també parlin, que també convencin i, sobretot, que també pensin. Els funcionaris grisos, ben representats pel nostre president, només creen més desafecció.

Publicat a El Punt el 16 de gener del 2010

Elogi del viure

"Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva".

Joan Maragall

Gràcies, e-book!

Mirin que sóc una persona fàcil, per a pensar en el regal nadalenc a fer-me: home lletraferit, lector. Escriptor i articulista. Però ni jo mateix ni cap dels propers amb les meves mateixes manies no hem rebut ni un e-book ni un e-reader ni un e-“com se digui” ni de part de la família, ni de part del tió ni de part dels Reis d’Orient. La gran promesa del nostre consumisme anual ha resultat, com a mínim pel que jo he vist, un total fracàs. Ens havien venut l’èxit abans d’hora, ens havien dit a través dels titulars de diari que seria el regal de l’any, que s’esgotarien existències, que entràvem en l’era de la lectura digital i que en els autobusos ja tothom estaria enganxat a la pantalla. Però als autobusos i al metro i al trambaix l’única pantalla a la qual encara s’enganxen els usuaris és la del mòbil o, com a màxim, la de la Palm o l’ordinador. Ni un sol llibre digital, he vist pel carrer. I em temo que aquell que n’hagi rebut algun de regal de Nadal deu estar encara amagant-lo pels racons de casa. Per vergonya.
L’e-book o l’e-reader no és que sigui una mala idea: és que no és un invent de masses, ni molt menys. Com a mínim no ho és ara, però jo m’arrisco a dir que tampoc no ho serà en el futur. Pot arribar a servir com a utilitat per a alguna disciplina acadèmica, però no m’imagino ni “Madame Bovary” ni”Uf!, va dir ell” en millor format que en el del llibre tradicional. Em fa una mandra còsmica pensar que hauré de passar pantalla en lloc de passar pàgina, que hauré de vetllar per la bateria, que trobaré links i complements a la meva plàcida lectura, que no podré imaginar-me les lletres impreses en calent. Molts es pregunten per què encara preferim les novel•les en paper imprès i l’explicació es troba en la distància insalvable, irresoluble, que crea la pantalla entre la paraula i l’ull. Una distància que va bé per a internet, per a xatejar, per a navegar, per a treballar, però en absolut per a gaudir del plaer de la lectura. No és que no serveixi: és que és molt pitjor. És una barrera que no se supera amb tintes electròniques, amb aparences de format imprès, amb altres fórmules de realitat virtual... Un llibre sempre serà un llibre i l’electricitat aquí no hi compta. L’única “e” d’electricitat que hi ha d’haver és la que traspassi de la lletra impresa a la retina o a l’ànima del receptor. La resta d’electricitat només allunya. Com ho fan els sms que diuen “tstm mlt :***”, per sincers que siguin.
Dono gràcies als meus familiars i al rei Baltasar per haver pensat en jerseis i mitjons en lloc de llibres electrònics. Senyal que es llegeixen les cartes.

Publicat a El Punt el 9 de gener del 2010

Pep Guardiola

Es plora després, i no abans. Es plora i es descarrega l’estrès un cop s’ha fet la feina i s’ha plantat cara, i no quan es veuen les dificultats o quan tot sembla perdut. Fins i tot, en el cas de Guardiola, es plora només quan s’ha complert amb la perfecció. Molta tertuliana ha vingut a dir-nos aquests dies que l’escena dels plors la va entendrir perquè és bonic veure que un home no s’avergonyeix de plorar: com si al darrera de tota la temporada no fos prou notori el constant sentiment que hi ha deixat en Pep. Com si en cada pla, en cada estratègia, en cada declaració i en cada entrenament no hi hagués deixat l’ànima tant o més que els desconsols d’Abu Dhabi. Com si plorar com un home no fos, precisament, esclatar després i no abans d’una batalla ben lliurada. Després d’haver-nos demostrat l’immens poder esportiu, filosòfic i plàstic del “per sis Team”.
I bé, ningú no havia aconseguit aquesta fita i encara n’hi ha que proclamen que aquest país no pot aconseguir qualsevol cosa que es proposi. Una altra cosa és que sigui fàcil, en futbol i en tot: no ho és. Una altra cosa és que calguin cops de sort i alguna confluència dels astres: calen. Però si alguna característica especial s’ha destacat per a explicar la totalitat aconseguida per en Pep és la de la humilitat i la de l’esforç, i això significa que quan un sap en quina direcció va tots els vents li són favorables. Aquest Barça sabia on anava. I una altra cosa molt important, que s’encarrega de destacar molt en Pep: aquest Barça s’ho passava bé. És fonamental que en allò que fas t’ho passis bé, i en prenguin nota tots els responsables o els líders de qualsevol equip en aquest país: l’ambient, la motivació, la injecció constant de confiança i la creació d’un esperit tan ambiciós com emocionant, allò que se’n diu la existència d’una ànima rere de qualsevol empresa, és un element indispensable per a qualsevol possibilitat d’èxit. “Si perdeu aquesta final sereu els millors del món: si guanyeu, sereu eterns”. Ni powerpoints de postgrau ni hòsties. Tan simple i tan sincer, i tan carregat d’emoció com això.
Procureu dedicar el vostre temps a coses que estimeu, que alhora us transcendeixin i en les quals pugueu vessar la sang, la suor i les llàgrimes. Prohibit creure que no podrem. I prohibit creure que ho fem només per a nosaltres mateixos. En Pep ha acabat sent metàfora d’allò que aquest país por arribar a fer, però sobretot de les formes elegants de viure. De com val la pena fer les coses. El millor reconeixement no li vindrà d’articulistes, ni d’homenatges ni d’elogis: el millor reconeixement és el que et fas a tu mateix, al mig del camp, amb els ulls inundats. Acte seguit, un somriure. I tornar amb els altres.

Publicat a Elsingulardigital el 30 de desembre del 2009

Postals de Krypton

El dilema de Superman contra Clark Kent ha estat una de les meves constants, en l'imaginari i en la creació ("Postal de Krypton" es deia el meu primer llibre publicat), així com en molts dels articles a la premsa: la forma com ambdós personatges topen i es complementen alhora, i resideixen dins de cadascun de nosaltres. Molts es refugien rere les ulleres i l'oficina, rere l'anar tirant burocràtic i calçasses, perquè resulta més fàcil. De vegades preferim ignorar o oblidar que Clark Kent és, de tots dos, l'únic personatge de ficció. L'únic personatge inventat per a dissimular.

La nostra realitat, la que duem sota la camisa, és súper. És voladora, és invulnerable, és totpoderosa. El que passa és que de vegades fa mandra, i ens abracem a Clark i a Lois perquè ells es limiten a viure i a conviure. Ens fa por volar perquè no volem quedar-nos sols al Pol Nord, parlant amb Marlon Brando: i aquesta por pot ser molt raonable, ben sovint. És raonable creure que Pedro i Messi no faran el miracle de marcar i dur-nos a la sisena. Però de vegades deixem enrera allò que és raonable i aleshores sí que ho fem. Despleguem la capa. I quan ho sabem fer, som reals de debò: som nosaltres mateixos.

El genial amic de l'ànima Guille Milkyway ha volgut parlar precisament dels superherois en la cançó que ha regalat a RAC1 pels seus 10 anys. Que bonic, quan tot al teu voltant coincideix en la mateixa metàfora. En la mateixa (i complexa, i sovint dramàtica) obvietat.

Tot això és a banda que Supergirl és la meva fantasia sexual preferida.
Bon Nadal a tothom i prometedor 2010!

Sentència positiva

Madrid (l’Estat, per entendre’ns) té un últim as a la màniga. Una possibilitat de marcar gol en l’últim minut, un Pedro, un Bakero, un Iniesta. No em queda cap dubte, sobretot després de llegir algunes cròniques periodístiques els últims dies, que aquesta carta es jugarà i que es jugarà per a evitar mals majors. El TC ja no té la funció exacta de decidir si l’Estatut és constitucional o no, sinó la missió suprema de conservar l’ordre constitucional. I els referèndums del 13-D i l’auge sobiranista a Catalunya està deixant amb pocs arguments els partidaris de qualsevol via autonomista o federalista, de tal manera que a qui pertoca moure fitxa és a Madrid. I el TC mourà la fitxa letal. I la fitxa letal es diu abraçada d’amics.
No hi haurà grans retallades estatutàries. No hi haurà cap sentència explícitament agressiva, ni cap ofensa, ni cap xoc directe: hi haurà interpretacions dels articles, i algun petit ensurt. Tot plegat poca cosa comparat amb la magnitud de la tragèdia que entre tots hem anat anunciant. De manera que s’evitarà l’esquerdament definitiu del nostre sistema polític, s’enfonsaran anhels de fer fugides endavant i s’apaivagarà la indignació creixent a Catalunya. Aquest serà el gol que ens fotran i aquesta serà la cara de pòquer que se’ns quedarà. I el pitjor és que haurem d’estar contents d’haver salvat un text com l’Estatut, que ja de tant que l’hem marejat ningú no se’l sent prou propi. Haurem de brindar amb cava per un Estatut d’Autonomia retallat i reinterpretat.
La pregunta del milió és en què quedaran aleshores els grans moviments sorgits els darrers mesos: confio que, malgrat tot, l’onada no s’aturi. I confio que siguem prou madurs com per veure la jugada, com per ser capaços de persistir en el nostre objectiu final. I com per veure que en tot cas estaríem davant d’un empat: encara ens quedaria la pròrroga i encara ens quedaria Messi. Si ho sabem veure.

Publicat a Catalunyaoberta.cat el 22 de desembre del 2009

Estimat Mario

Estimat Mario: tantes coses que ens uneixen (un cognom, una terra, una fascinació per Hollywood) i tantes coses que ens separen (ni som família ni m’agraden els toreros). Avui te’n faries creus, avui no podries marcar paquet dins la imaginació d’aquella guiri de Tossa que diu que és una actriu tan coneguda. Avui a Catalunya comencen a prohibir-se les corrides de toros perquè hem descobert la nostra vena sensible, o la nostra part femenina, o la nostra consciència compassiva, vés a saber què. O fins i tot potser es tracta d’un tema de consciència nacional i res més, com de ben segur subratllaran a partir de demà tots els diaris de Madrid. “El próximo paso será prohibir el castellano”: no dubtis que aquestes seran les portades. I ens les clavaran com banderilles, Mario, com ja tantes vegades s’han costumat a torejar-nos. I una part de la culpa serà nostra.
No crec que prohibir sigui la millor de els solucions. No em molesta la prohibició però només perquè els toros em molesten només una mica: vaig anar-hi una vegada i em va semblar un espectacle molt depriment, molt primari i molt hortera. Però no considero que sigui escandalosament immoral, senzillament un insult al bon gust i fins i tot a la intel•ligència. Aquesta xuleria que tu vas fer servir per a clavar l’estocada ben fins al fons d’Ava, jo no la suporto enmig d’una plaça: aquesta inferioritat de condicions amb què juga el toro em sembla que fa dels gestos del “diestro” una cosa patètica. Però bé, el cas és que malgrat tot jo no hauria apostat per la prohibició. Crec que les societats han d’evolucionar cap a la major civilització per si soles, sense l’ajut constant de l’autoritat legal i del prohibicionisme. No m’agrada que la gent fumi, però tampoc no crec que un racó per als fumadors als restaurants o als bars sigui ofensiu. A mi no m’ofèn. I una plaça de toros a la Gran Via no m’agrada, però em molesta poc. No calia prohibir res. Hauríem crescut tot sols, ja sigui per raons de sensibilitat o per una simple qüestió de manca d’identificació col•lectiva.
Estimat Mario, la teva figura desapareix d’aquest país. Potser amb tanta sensibilitat ens estem perdent alguna cosa important, potser està desapareixent del mapa una forma de ser atàvica, primària, humana, que és absurd que vulguem ocultar. Però noi, els espectacles taurins no ens agraden prou. I, en general, no ens agraden gens. I en aquest país allò que no agrada es prohibeix. Crec que ho pagarem car. I et parla un Cabré, i et parla un antitabaquista i un antitaurí. Fem pena.

Publicat a El Punt el 19 de desembre del 2009

"No we can't"?

En primer lloc, estic disposat a confessar que no sé si estem preparats per a la independència. Ni tampoc tinc cap certesa sobre el que succeiria en cas de referèndum oficial sobre el tema, tot i que per a mi la seva simple celebració ja seria un avenç. No sé si Artur Mas té raó quan ens parla d’uns estudis que certifiquen el fracàs de l’eventual iniciativa: de fet, és possible que tingui raó i que parli amb ple coneixement de causa. Tampoc no sé si la consulta popular celebrada el passat diumenge serveix com a indicador demoscòpic de cara al futur, ni si un 30% és una participació massa baixa com per a fer extrapolacions. Tot això ho desconec, se m’escapa, no tinc els mitjans tècnics (tot i tenir nas) per a carregar-me de raons a favor o en contra de l’èxit d’un hipotètic referèndum d’autodeterminació.

Però la veritat m’importa poc. Tenir la raó m’importa poc i certificar dades objectives no crec que sigui l’única missió que se’ns demana. El que més es valora en moments com aquests no són les certeses ni les xifres incontestables, sinó l’actitud. I sobretot la forma de comunicar i de transmetre. Això és el que pot ajudar a reforçar i compartir una il•lusió, o bé el que pot contribuir a desinflar-la. L’actitud d’alguns dels organitzadors de la proesa de diumenge, l’endemà de la consulta, és una actitud que destrueix i desmotiva: m’és ben igual si Alfons López Tena té raó o no, i segurament la té. Però sé que la divisió i l’enfrontament, amb raó o sense, és absurda i destructiva encara que d’altres hagin estat maldestres o sectaris. Quan es deixa una cosa a l’espontaneïtat popular, no es pot pretendre un resultat professional ni previsible ni perfectament ordenat. Ni es pot evitar que de sobte sorgeixin iniciatives legislatives populars que emboliquin més la troca, afortunadament o per desgràcia. El que està succeïnt en aquest país és el desordre que acompanya qualsevol revolució, encara que sigui una revolució limitada i pacífica. I en moments així és quan les actituds, i no les raons, són les que compten.

Sobre la viabilitat de la independència de Catalunya hi ha una veritat enfrontada a una altra, i que ara mateix no m’interessa gens. Però sí que m’interessa observar i jutjar una actitud enfrontada a l’altra, perquè és d’aquesta actitud que es poden alimentar o esberlar els somnis. I no és el moment per a dir que els partidaris del “sí” no arribaríem a guanyar un referèndum. Per veritat que sigui, per estudis que hi hagi, per certeses que puguin presentar-se. No és el moment de comunicar que aquest país no podrà fer amb el seu futur allò que es proposi. No és el moment del “No, we can’t”. Refugiar-s’hi podria tenir conseqüències terribles per a aquell qui l’abanderi, no perquè no sigui sincer o raonable, sinó perquè la sinceritat i l’objectivitat tenen altres moments. Ja sé que és dilluns al matí. Ja sé que és hora d’apagar la música. Ja sé que sense seriositat no farem res. Però ara no hi ha res més seriós en aquest país que la il•lusió que s’ha creat, la música que hem improvisat i el precedent que hem establert. Vostès mateixos.

Publicat a Catalunyaoberta.cat el 16 de desembre del 2009

Obama i el destí

“Malgrat totes les crueltats i penúries del nostre món, no podem ser presoners del nostre destí”. Ho ha dit el president Obama en el seu discurs d’acceptació del premi Nobel i em sembla una exactíssima i oportuna fixació de fronteres. El món es divideix entre aquells que confien en el destí i aquells que el desafien. Fa temps que hi rumio, i ara ha hagut de ser Barack Obama qui em faci companyia en la tesi favorable al segon grup. Hi creiem, en el destí, en efecte. No tothom hi creu: jo sí, i sembla obvi que Obama també. Però creiem més en el poder de l’home i de la seva determinació. Estaria quasi d’acord amb aquells que diuen “vés amb compte amb el que desitges perquè podries aconseguir-ho”, però jo més aviat dic “vés amb compte amb el que desitges perquè sens dubte que ho aconseguiràs”.
La frase d’Obama connecta amb moltes coses, d’entrada amb un altre president americà, J.F. Kennedy, que va dir allò de “we choose to go to the moon”. Una frase que no parlava de la predestinació de la tècnica i de la pàtria a arribar a la lluna, sinó que subratllava la voluntat col•lectiva. Anirem a la lluna perquè ho hem decidit nosaltres. I en segon lloc, evidentment, la frase del president desafiant el destí em porta (de nou) fins a Beethoven. Aquell que va dedicar tota una Cinquena Simfonia a provar que es pot vèncer aquell destí que s’entesta a trucar-nos a la porta. L’home que va fer una música que no allibera, sinó que convida a alliberar-se. Aquell que ens parla de l’home, i del seu poder, fins a uns límits gairebé sacrílegs per a la seva època. El que avui anomenem destí, en aquella època sovint s’associava als designis de Déu.
Tenim alguna responsabilitat molt superior al signe de cranc, de balança o de peixos. Tenim la temptació de defugir aquesta responsabilitat i de pronunciar “potser així havia de ser”, o “estàs predestinat a ser això”, o “deixa que les coses flueixin de forma natural”. Consells que de vegades són bons, però només en part. Perquè posen la responsabilitat en una altra banda, en “el entorno” que diria Cryuff, en els astres, en allò que (se suposa) està escrit. L’única cosa que està escrivint-se ara mateix sobre el destí és aquest article. Puc acabar-lo com cregui oportú. El destí depèn de nosaltres i aquest diumenge, per exemple, podem donar-ne mostres. Un deixeble de Beethoven va anotar sobre una obra acabada “acabat amb l’ajuda de Déu”. Beethoven hi va afegir, l’endemà: “Home, ajuda’t a tu mateix!”.

Publicat a El Punt el 12 de desembre del 2009

Codorniu

Nova demostració que encara hi ha classes. Codorniu torna a passar la mà per la cara a Freixenet, pel que fa als anuncis de Nadal. Enguany és un tema de Queen, però sense purpurina ni famosos, sinó anant a les persones i a l’alegria de les festes. Codorniu sempre ens ha parlat de Mediterrani, de la terra, fins i tot del país. En els seus espots nadalencs ens ha mostrat la millor manera de ser globals, que és no avergonyir-se de ser locals i de marcar caràcter. No vol dir que hagin fet anuncis de la ceba, ni molt menys: el que han fet són apel•lacions clares al sentit de comunitat, al sentit d’identificació geogràfica i al sentit de celebració en societat. Amb un bon gust que sempre és superior al dels seus competidors, parlant-nos de nosaltres i del millor de nosaltres. Amb tanta humilitat com orgull. Que sí, són termes compatibles.

Res a veure amb les absurdes bombolletes daurades, amb l’estúpid somriure de periquito de la nedadora, amb els actors i actrius de Hollywood, amb els directors d’orquestra mediàtics, amb els brindis artificials i els ballets d’opereta. Res a veure amb l’espanyolitat profunda, amb aquesta arrogància dels grans festivals, amb aquest to de programa de José Luis Moreno els dissabtes, amb aquest raphaelisme, aquest divisme, aquesta ànima d’hostessa de saló de l’automòbil. Freixenet diu que aquest any, per això de la crisi, repeteix l’anunci de l’any passat: tot plegat una enèsima horterada. Ens prenen per imbècils com han fet cada Nadal, ens volen fer veure que rere la seva superficialitat de decorat del Molino hi ha algun backstage moral.
Alguna cosa que s’acosti al missatge nadalenc, o a una certa profunditat, a una sensibilitat major. No cola. Rere dels anuncis de Freixenet només hi ha la vaporositat frívola de les bombolletes, aire que balla i que puja i que fa pessigolles.

Mirin-se ambdós anuncis i, de nou, comprovaran que no hi ha color. No perquè Cordorniu sigui massa transcendent, sinó perquè ens diu alguna cosa més que “compra’m, imbècil”. Contra les seleccions espanyoles de natació, les platges de la Costa Brava. Contra Norma Duval, el “hey” sempre oportú de Freddie Mercuy. Contra les llumetes de cabaret, la posta de sol a l’horitzó i el somriure dels amics. Bones festes: i prenguin nota a Luz de Gas.

Article publicat a Elsingulardigital el 9 de desembre del 2009

El presoner Lluís

Ja volia escriure aquest article abans que en Lluís sortís de la presó: volia fer saber que es trobava bé. Vaig tenir l’oportunitat de visitar-lo la setmana passada a la presó de Can Brians II, que per cert és un racó de món quasi impossible de trobar, mal senyalitzat i entaforat en un maleït final de polígon. Ara ha sortit d’allí i tothom pot comprovar que fa bona cara, i és el que més em va sorprendre en la meva visita d’advocat (no sóc el seu advocat però amb el carnet del Col·legi tenia l’accés a una visita llarga): m’havien advertit que feia mala cara i no m’ho va semblar gens. Sí que és especialment emocionant haver de no tocar-li la mà a través del vidre, i haver de sentir-lo per l’intèrfon. Però conservava l’humor, i la mirada trapella, i molta esperança. A banda, evidentment, d’una clara tranquil·litat de consciència.

Impacten els murs altíssims, impacten les xarxes espinoses, les portes blindades, el silenci, la solitud, les barreres, els accessos, els llargs passadissos, les distàncies... Però es veu que a la presó madrilenya la cosa era infinitament pitjor. I no parlem del trasllat. Però no em correspon parlar de coses que tenen més a veure amb la causa jurídica, jo només els volia explicar que en Lluís està bé. I que ha escrit, i que escriu. I que ha tingut de vegades dubtes de si ell era en Lluís, i en efecte li vaig confirmar que era en Lluís i que a més era molt Lluís. Quasi diria que ell em va tranquil·litzar a mi. Li vaig donar els records i les abraçades de part de les persones corresponents i vam parlar poc del fons del seu assumpte. Una mica de broma i una sòlida esperança en menjar-se els torrons a casa. Així serà.

Sí que afegiré, però, que una fiança d’1 milió d’euros és quasi tan escandalosa com el tracte rebut ja des de l’inici. És quasi un advertiment de desconfiança extrema, un recordatori que un determinat jutge la hi té jurada i s’esforçarà en demostrar culpabilitats. De fet, una quantia així ja és una forma de voler indicar a tothom que hi ha tema. Com sempre, un judici prematur i paral·lel. En Lluís i en Macià ja són fora i diu que no poden marxar de l’Estat... bé, aturin-se a observar diumenge 13. I veuran que no són en absolut els únics que volen marxar-ne.

Publicat a Catalunyaoberta.cat el 9 de desembre del 2009

Les coses ben fetes

Escoltes John Lennon i tornes a sentir el plaer de les coses ben fetes, la simpatia que desperten les cançons fetes amb elegància, amb delicadesa, amb sentit de la perfecció i del "jo només passava per aquí". La millor cançó per quan amaina una tempesta. I un dels millors videoclips que he vist, acabant en un dels meus indrets preferits del planeta. Aquí (només aquí) Yoko va encertar.

La gran notícia

Circulant en moto per Barcelona. Carril-bus (que en el futur hauria de ser també carril moto). Aturat rere els fums calentets del número 34 que passa per la Diagonal. Cartell publicitari. Ventura Durall, amistat de tota la vida. Les dues vides d'Andrés Rabadán. Per fi als cinemes. Càmera de l'Iphone per a immortalitzar-ho. Som immortals. Som una generació que quan clava la banya, tot acaba sortint!

Dècada enyorada (i mai viscuda)

Revolucionaris amb corbata?

M’expliquen que la moguda que s’està gestant de cara al 13 de desembre, en termes de referèndums simultanis, és espectacular. Resulta que veurem que allò d’Arenys de Munt no va ser cap miratge, i que per tant s’entén el nerviosisme que aleshores van agafar les institucions de l’Estat. M’expliquen que el moviment, forjat ja fa uns mesos, ha esdevingut imparable i que arreu sorgeixen voluntaris. Que l’ambient és de veritable il•lusió col•lectiva i que els organitzadors se senten alegrement sobrepassats. Només de pensar que, al damunt, la sentència del TC sobre l’Estatut pugui ser imminent, la flaire de gran onada esdevé encara més inevitable. I mira que provo de ser prudent en els meus articles, perquè cal que siguem seriosos i que no perdem la serenitat: però no podem tapar-nos els ulls davant l’evidència.
Si això és així, estem vivint una revolució pacífica. Ficats entre el TC i el moviment popular, els partits se senten amb poc marge de maniobra. L’onada d’indignació ha superat les capacitats de reacció purament partidàries i és la gent qui ha decidit tirar pel seu compte. Evidentment que dirigits, i organitzats, però en el fons parlem d’una presa de les regnes per part de la població civil. En l’organització dels referèndums, els partits ja hi pinten poca cosa hores d’ara. I no crec que això sigui una crítica als partits (que se’n poden fer, i moltes), sinó una constatació. Possiblement estiguem vivint uns mesos de revolució amb corbata, silenciosa quan toca, sorollosa quan els altaveus de l’alarmat sistema comencen a engegar-se. El moviment incomoda tothom: partits, institucions i mitjans. Incomoda perquè és imprevisible, no està integrat, no té mecanismes coneguts de gestió ni d’autogestió. És una onada, i com a onada no pot controlar-se mai del tot. I això no és ben bé una virtut: que no sapiguem cap a on pot anar, no té per què ser necessàriament una bona notícia. Per refrescant que sigui, que en efecte ho és.
Em diuen que ara, més que mai i observant l’evolució de l’ambient implicat, sembla veritablement factible una successió d’esdeveniments que transformi la independència de Catalunya en alguna cosa més que una utopia. Tal vegada no del tot una realitat, però alguna cosa més que una utopia. Ja serà molt. Ja serà una lliçó. No només als partits, alguns dels quals tenen més culpa que els altres en el que avui ens hem conformat en anomenar “desafecció”. Ara ja sabem que les coses es poden fer d’una altra manera: prenem-ne nota també els ciutadans! La política pot ser nostra. Participem-hi. I si no ens agrada, encara amb més raó.

Publicat a Catalunyaoberta.cat el 25 de novembre del 2009

Teresa Forcades

“Pau i bé”, diu abans de res. També en els e-mails. La Teresa l’he coneguda enguany, arran d’un treball conjunt per a la Fundació Catdem, al qual malauradament no m’he pogut dedicar prou. Però la meva amiga monja ja va començar a donar senyals d’intel•ligència superior des de les seves primeres intervencions, i sobretot des dels seus primers silencis. La Teresa no feia vots, sinó que escoltava, expressava un respecte callat i només si era imprescindible intervenia. Tan dolçament com implacable.

La Teresa és la protagonista d’un vídeo a Youtube (“Campanas por la gripe A”) que no només l’ha feta immensament popular, sinó que a més és una lliçó de comunicació audiovisual, verbal, gestual, científica i anímica. En aquest vídeo (6 peces en total) exposa de forma clara, fonamentada i formalment irrebatible el seu advertiment a tota la població sobre els riscos de vacunar-se contra la grip A en aquests moments, les incoherències de la OMS, els fracassos d’alguns laboratoris, els interessos existents en el món de la medicina i la sanitat, i la forma barroera amb què conceptes com “pandèmia” esdevenen de sobte quasi generalitzables a tota passa de grip. La Teresa convenç. I, malgrat les crítiques rebudes, no afluixa.

Hi ha un interès palpable en fer-la callar, o en desdramatitzar els seus seriosos advertiments: ho vaig comprovar fa poc en una tertúlia de ràdio, en què els representants dels mitjans amb més poder promovien justament la teoria de la calma, de l’odre establert i de la fiabilitat de les vacunes. Per a ells, les vacunes i els laboratoris són més infal•libles que el Papa. Però la Teresa, doctora en medicina, diu una altra cosa.

Diuen que promou la teoria de la conspiració: però la Teresa el que promou és la teoria del coneixement, en el bon sentit del terme. La teoria de la presa de consciència, de la rebel•lió, del punt necessari de desconfiança cap a les organitzacions internacionals i els grans laboratoris, per prestigiosos que siguin. La millor vacuna que podem rebre ara és la vacuna contra el pensament únic, contra l’embut, contra la tendència a marcar-nos a tots com a ovelles i a fer-nos passar pel tub de forma perillosa. La Teresa ens convida a obrir els ulls i a dubtar: no pas a dubtar de tot, sinó a dubtar de les esquerdes del sistema. Que n’hi ha. I finalment, ens convida a ser rebels. A ser transgressors.

Pau i bé, Teresa. I coratge!
Article publicat a Elsingulardigital el 25 de novembre del 2009

Deep from the surface

Una vegada van preguntar als Pet Shop Boys sobre si la seva música no era massa frívola. En Tennant va respondre que una vegada va venir-los un home molt important, amb els ulls com taronges, i els va exclamar. "Ja sé el que esteu fent vosaltres! Esteu arribant a la profunditat des de la superfície!".

Això té a veure amb la meva defensa de La Casa Azul, i de cançons com la que penjo avui. "Oh, no trobes que és molt gai?". Bé: jo no penso que les dones heterosexuals hagin de tenir el privilegi exclusiu de gaudir d'aquest tipus de música sense complexos. "Oh, però no és molt naïf?". Bé: em remeto a la resposta d'en Tennant. Que és del tot certa i del tot impecable. Per naïf, els Beatles, posats a dir bestieses.

Moebius

Mira que n'és d'estrany, el gran Moebius. Però com que últimament la Ima Sanchís està donant mil voltes als seus dos companys de "La Contra" de La Vanguardia, li han sortir aquestes frases certes:

-Si et lliures a l'inconscient, un àngel parla a través teu.
-La utilitat em fa perdre les ales, així que tot el que faig és inútil.

En efecte, quina utilitat té l'art? Quina utilitat té l'amor? I la vida? Qui hi busqui la utilitat correr el risc de trobar-la, i per tant de trobar una mentida. A banda de ser un exercici completament lleig i abominable, no troben?

El dia més útil de l'any

Ahir va ser el dia més útil de l'any, sens cap mena de dubte. La Tània, amiga de la meva germana, va rebre una visita inesperada a casa seva. Per molt que s'hagi quedat cega arran d'un malaurat accident de moto, aquesta jove de 27 anys ens va donar (al seu ídol musical i a mi, i a diversa gent convidada) una lliçó de bon humor i d'integritat. Finalment els sorpresos vam ser tots nosaltres. Una gran tarda de música i d'esperança: Tània, gràcies per tornar-nos la pilota amb tanta elegància. I ànims.

Tots els començaments són foscos.

Per a més informació, següent link, descarregar i escoltar:

http://www.box.net/shared/1ja4pd1v3n

Collons amb en Sabina

Contigo


Yo no quiero un amor civilizado,
con recibos y escena del sofá;
yo no quiero que viajes al pasado
y vuelvas del mercado
con ganas de llorar.

Yo no quiero vecínas con pucheros;
yo no quiero sembrar ni compartir;
yo no quiero catorce de febrero
ni cumpleaños feliz.

Yo no quiero cargar con tus maletas;
yo no quiero que elijas mi champú;
yo no quiero mudarme de planeta,
cortarme la coleta,
brindar a tu salud.

Yo no quiero domingos por la tarde;
yo no quiero columpio en el jardin;
lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.

Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.

Yo no quiero juntar para mañana,
no me pidas llegar a fin de mes;
yo no quiero comerme una manzana
dos veces por semana
sin ganas de comer.

Yo no quiero calor de invernadero;
yo no quiero besar tu cicatriz;
yo no quiero París con aguacero
ni Venecia sin tí.

No me esperes a las doce en el juzgado;
no me digas "volvamos a empezar";
yo no quiero ni libre ni ocupado,
ni carne ni pecado,
ni orgullo ni piedad.

Yo no quiero saber por qué lo hiciste;
yo no quiero contigo ni sin ti;
lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes,
es que mueras por mí.

Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.

Che vuole questa musica?

Què vol aquesta música que fa poc em feia conèixer en Ferran Sàez? Es tracta de la banda sonora de la pel.lícula Profumo di dona, interpretada per Vittorio Gasmann als anys setanta.

Què vol aquesta música? Què pretén? Per què ve a molestar-me, a fer-me mal, a dir-me quatre veritats? Sàez, estimadíssim criminal, aquesta me la pagues.

Voilà

I rere tot això, la hipocresia i la covardia. Tan humanes i tan destructores.

There was once a very lovely, very frightened girl...

No és el glamur, és el bon gust.

L'Oda a la Llibertat i Miguel Ríos

Schiller va escriure l'anomenada "Oda a l'Alegria" el segon semestre del 1785, amb 26 anys, quan vivia a casa d'un mantrimoni francmasó (els Koener). Aquest poema fou escrit expressament per a ser cantat o llegit en les lògies masòniques. Beethoven va conèixer el poema segurament des de l'any 1792, i era conegut que la seva versió original s'anomenava "Oda a la llibertat": Schiller va canviar "llibertat" (Freiheit) per "alegria" (Freude) per por de la censura de l'època.

Escoltar aquest fragment de la Novena s'ha de fer per tant en aquesta clau, de llibertat, i no d'alegria. Bernstein va voler, l'any 1989, dirigir l'obra però adaptada al text original: es tractava de celebrar la caiguda del mur de Berlin, de manera que excepcionalment tornarien a parlar de "llibertat" (Freiheit). Vegi's vídeo adjunt, poc després del primer minut (1:05).

Però abans, l'any 1970, Miguel Ríos comet un pecat que l'hauria de condemnar al pitjor dels inferns. No només per la lletra de sucre, sinó per la barra global. Fa venir ganes d'amagar-se des del començament. Muss es sein, Miguel Ríos???

Adéu al tripartit, visca la nació!

He llegit de dalt a baix la conferència pronunciada aquest dimecres pel vicepresident Carod-Rovira a la Pedrera, “Adéu al nacionalisme, visca la nació!”, que és un bon exercici de reflexió sobre com ha de ser el catalanisme els propers anys. M’agradaria que el debat s’estengués en el mateix nivell analític, que crec que és alt, perquè hi guanyaríem tots. No hi estic d’acord en les conclusions: fins i tot crec que, en cas de ser encertades, haurien estat nefastament aplicades pel partit que ell fins ara ha liderat. Però això és una altra cosa. Anem a la reflexió en gran.
Estic d’acord amb la idea de Carod-Rovira de pensar el catalanisme en termes de flexibilitat i no de rigidesa, de no centrar-se només en les essències, de convidar-hi tothom. Fins i tot de convidar tothom a l’independentisme, sense condicionants previs de pedigrí ni de cap altra mena, i sense voler imposar per al futur la Catalunya del passat. Apostant per tant per un catalanisme viu, dinàmic, constantment actualitzat i ben divers. Ara bé: el que no es pot suggerir és que aquesta visió rígida, essencialista, invariable, tancada, sigui associable al nacionalisme català. Mai no ho ha estat. Si mai hagués estat així, no hauria estat hegemònic durant tants anys a Catalunya. Tampoc no s’entendria la política de Pujol, que va convidar des del principi tothom (vingués d’on vingués) a formar part del projecte, que va creure en el prestigi de l’acció de govern com a eina d’integració, que si mai va “repartir carnets” no fou per sang ni per llengua sinó per fets o actituds que hi van clarament en contra. Per exemple, donar suport a la LOAPA. O associar reivindicació a victimisme. Etcètera llarg.
Per tant, estant d’acord amb l’obertura i la renovació constant, apunto que el nacionalisme català modern sempre ha practicat això mateix. I que, per tant, no mereix cap adéu. De fet, l’”adéu” que proposa el títol em recordava massa allò de “visca Macià, mori Cambó!” però sense necrològiques. Les enquestes diuen que el nacionalisme català gaudeix de molt bona salut, malgrat el seu arraconament total (i deliberat) dels àmbits de poder. També creix en el seu vessant independentista. Carod afirma que en part és gràcies a les apostes tripartides. Bé, també en aquest cas té raó: la incoherència i la submissió extrema a l’immobilisme socialista ha enervat molta gent de bona fe. Gent d’esquerres o de dretes, però amb sentit de país, i que no confondran mai la necessitat d’obertura amb l’actual presa de pèl.

Article publicat a El Punt el 7 de novembre del 2009

Per a un dia lluminós

Escollim

Passejant pel Corte Inglés, aquest anunci. Directe al cor, com una fletxa. No som els únics, aquest "we" és molt ampli, però sí que diria que el president i jo vam fer la mateixa opció.

So help me God.

Mira que era fàcil

Porto quasi 4 anys escrivint una novel·la que reflexiona sobre els efectes de la música, consultant bibliografia, coneixent teories, aproximant-me als clàssics, analitzant sensacions... Bé, construint una història al voltant del tema.

I ahir vaig i escolto per la ràdio això. Transcric la primera estrofa, carregada de sensibilitat, intel·ligència i profunditat. Mira que era fàcil definir la música!


Bravo por la música,
siete notas clásicas
Forman cualquier clase de combinación.
Unas son tristísmas
y otras son muy trágicas
Y otras veces son más alegres que el sol.
Con sonidos únicos,
juegan con tus ánimos
Y provocan cambios extremos de humor.


I és amb aquesta concepció, és clar, que es perpetren determinades cançons.

Un altre començament perfecte

Afirma Ferran Sàez

L'admiradíssim Ferran Sàez, a Elsingulardigital: "Si abans no s'ha pres molta fluoxetina, més coneguda amb el seu nom comercial de Prozac, no és recomanable escoltar Schubert un capvespre plujós de tardor".

Fem la prova (però jo no em dopo).

L'admirada i estimada Teresa, trencant esquemes!

No us perdeu les 6 parts del discurs. Això és comunicar.

La llibertat. Woody Allen.

“Whatever works” és una nova interpel•lació directa de Woody Allen a la nostra llibertat, a la nostra perduda espontaneïtat. És clar que des d’una certa exageració, la dels personatges situats en circumstàncies amoroses extremes, però és a través d’aquesta exageració que acaba penetrant aquest profund sentit del liberalisme del qual tant presumim de vegades i massa poques vegades exercim. Un liberalisme que no és llibertinatge, que no és campi qui pugui com es podria pensar parlant d’Allen, sinó que beu d’un sentit de la responsabilitat molt profund. Dit d’una altra manera, la pel•lícula, que agafa tots els conflictes amorosos possibles (home gran/lolita ignorant, gai inconfès, dona sexualment reprimida, valors cristians mal entesos, trios, enamoraments prohibits...), acaba concloent que com que tot és una mica absurd, com que els sentiments no sempre es poden ni s’han de racionalitzar, “whatever works” ja estarà bé si ens fa sentir més vius. Més nosaltres mateixos, més reconciliats amb el món, amb la vida que és tan curta.

“Fes el que vulguis” no és una màxima frívola: només ho sembla. La sentència amaga una profunditat que ajuda a entendre que el sentit liberal de la vida va molt més enllà del “laissez faire” o del tot s’hi val, sinó que la llibertat només existeix de debò si és sòlida. Si és una mica meditada. “Fes el que vulguis” demana, en definitiva, una cosa molt important: saber què vols. Saber què vols ara mateix i saber què vols a mitjà o llarg termini, o com a mínim intuir-ho. I, després, gosar fer-ho. Tot plegat una tasca que és prou difícil en el nostre dia a dia, immersos en les nostres circumstàncies, condicionaments, pors i conservadorismes. Per això Allen és com una dutxa freda, reparadora, reveladora: perquè ens desintoxica dels missatges que ens sobren, i ens posa davant dels missatges que realment han d’importar-nos. Ens obliga a pensar en valent. Que no vol dir a deixar de tenir por, o a deixar de tenir respecte.

“Whatever works” és, a banda d’això, una cosa semblant a una obra mestra. Una obra de teatre desenvolupada a través d’una càmera, amb diàlegs enginyosos i caracteritzacions rodones, amb la sensualitat de l’ull d’Allen i uns recursos musicals (que hagi escollit Beethoven, evidentment, a mi m’ha matat del tot) que serveixen com a gran metàfora i millor acompanyament. Vagin a veure-la i reflexionin. En un món veritablement lliure, en el fons, ningú no els està jutjant: només vostès mateixos. I amb severitat.

"Are you decent'?" - "Me?"

José Montilla

Més material per als informes sobre opinadors, segurament: però un any abans d’acabar-se la legislatura Montilla, és adequat fer un retrat que resumeixi l’evolució del personatge des de la seva època ministerial fins a la seva actualitat com a president. He de dir que he tingut dubtes sobre si Montilla és tan sinistre com arriba a semblar, perquè em malfio de les banyes i les cues i de les caricatures exagerades. Però els fets, més que les paraules, m’han acabat acreditant la sinistralitat si bé potser no de la persona, sí de la seva política. Va ser arribar ell i de seguida van aparèixer al meu voltant pràctiques de mala llet i de sectarisme no sempre atribuïbles a l’entorn de Presidència, però sí tolerades sens dubte des de les més altes cúpules governamentals. Després, malauradament, el sectarisme ha estat adquirit pel segon partit de govern tot i que administrat amb molta més matusseria. Més evident, menys eficaç, més suïcida en el fons, però amb la mateixa intenció. Montilla, o el seu entorn, han practicat una política grisa i fosca. Un servidor ha provat de dedicar bona part de les seves accions privades i públiques, també en literatura, a combatre la grisor i la foscor. Posi-ho d’entrada, doncs, en l’informe corresponent: som antagònics.

Si hi posem un prisma purament descriptiu, veurem que José Montilla és un home que ha crescut ja a l’ombra. Que no és amant del protagonisme o la gestualitat, que fa cuinar el seu model o les seves receptes, que prefereix no avançar els seus moviments. Observa, calcula, espera el moment de distracció i només aleshores actua. Com un camaleó o una granota. Meticulós, no en tinc cap dubte. Ordenat, segur: la disciplina la du a dins. Conservador, evidentment: defuig el que li semblen excessos amb tanta fòbia que hom arriba a preguntar-se si rere aquesta tàctica no hi haurà en el fons una nul•litat ideològica total. Polítiques d’esquerres, encara les esperem. Sobre el seu catalanisme, quan un ha estat l’artífex de les esmenes contra l’Estatut i ara es proclama com el primer enemic del dret a decidir, permetin-me que el posi en dubte. La seva frase més cèlebre va ser que davant del dilema entre Zapatero i Catalunya, el PSC sempre escollirà Catalunya: després els fets han demostrat exactament el contrari. Sempre. En finançament i en tots els altres aspectes.

José Montilla és un home gris però també ha volgut ser un president deliberadament gris. Això a alguns els és igual, però a mi em fa por. La gent grisa, els immobilistes, els buròcrates, els dogmàtics, els qui actuen sota mecanismes, sempre m’han fet por i sempre he procurat perjudicar-los. No pretenc canviar-los, però el que no podem tolerar és que ells ens canviïn a nosaltres. José Montilla, el president sense respostes, el president que toca el violí o amaga el cap sota l’ala o fa d’oposició de l’oposició. L’home que fa por, però sens dubte l’home que sempre ha estat mort de por. Ho provoca la manca de bases sòlides.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 30 de setembre del 2009

Periodisme i llibertat

Hi haurà dimissions per l’últim informe que ha aparegut sobre control de les opinions publicades per part del govern tripartit? Incògnita. Al capdavall no feia falta que sortís a la llum aquest informe perquè sabéssim una cosa que ja sabíem, que és que fa uns anys que el periodisme i la llibertat a Catalunya han esdevingut conceptes pràcticament irreconciliables. Hi ha hagut llistes negres i a tothom li consten, o com a mínim consten als qui opinem o col·laborem en mitjans. Hi ha hagut cultura de la por i por directament, sense cultura. Hi ha hagut trucades al mòbil suggerint que aquell o aquell altre no escrivís, i parlo des de l’experiència com a ex director d’un modest diari electrònic. Posa’m o treu-me aquest col·laborador. Això no ho podeu posar. Tu mateix si publiques això. Etcètera.

La llibertat d’expressió és el valor que més m’ha apropat a la FCO, i és una llàstima. A Catalunya hem arribat a un nivell de dependència de les administracions, a nivell econòmic, empresarial, humà i periodístic, que l’anhel de major llibertat es fa obligat. Els líders forts no tenen por de l’opinió publicada, els governs forts tampoc, les oposicions fortes encara menys. Una de les causes de la incipient revolució que viurà el sistema polític català tal i com l’hem conegut fins ara, és aquesta voluntat de control absolut sobre qualsevol activitat que es desenvolupi al país. Aquesta cultura de trinxeres, o amb mi o contra mi, aquest bandolerisme, aquest nyerros i cadells i pobre de qui no s’adscrigui. Arriba un moment que tens massa greuges com per no caure (voluntàriament o involuntària) dins d’una adscripció, i aleshores la teva llibertat d’expressió es veu sobtadament reduïda. El debat es redueix a blanc o negre, que és el debat antagònic a la llibertat. El luxe de viure en una societat democràtica, lluny de la República Popular xinesa, no és en termes de PIB (els comunistes russos estan imparables) sinó en termes de qualitat de vida. De sistema de drets i de llibertats, d’espontaneïtat expressiva, de no persecució. Aquí ningú no ens degolla físicament, és clar, però cap periodista no s’atreviria a dir que aquí no es tallen colls. La decència aconsellaria que els colls que es tallessin ara fossin els dels responsables de l’esmentat informe. Però en temps de guerra total, s’eviten totes les baixes possibles. O sigui que, quin remei, molts i molts ànims a la resistència.

Article publicat a Catalunyaoberta.cat el 29 de setembre del 2009

TOTS els començaments?

Hi ha començaments fantàstics. I bravo per la idea del vídeo.

Anthony versionant Cohen

http://www.youtube.com/watch?v=1MDlMdu2gjw

Seguiu aquest link. Gran versió. "If it be your will"... Dedicada als últims mesos.

Convergència i Reagrupament

Si el debat polític continua igual, auguro al partit que vol crear Joan Carretero un mínim de 6 diputats al Parlament. Segons com, això per si sol pot dinamitar totalment el nostre sistema de partits tal i com l’entenem des de ja fa 30 anys. Especialment tenint en compte que ja en fa 10 que la cosa va “del canto d’un duro” i que qualsevol escó val el seu pes en or. Però més enllà d’això, perquè introdueix un element de debat nou: independència ara. Sense condicions i sense excuses. I obliga tots els altres partits a pronunciar-s’hi, sobretot el partit nacionalista més important i aquell que té més diputats a la cambra: CDC.

“Reagrupament” i “Convergència” són conceptes semànticament similars: tots dos expressen voluntat d’unió, de denominador comú i fins i tot de reconciliació aparcant les diferències. Els reagrupats voldran fer entendre que ells són la “Convergència independentista” o la “Convergència del segle XXI”, i la intenció serà legítima, però també és cert que CDC ha demostrat tenir molta més capacitat d’integració i de suma fins ara. Dit d’una altra manera, Reagrupament pot agitar el panorama (i molt) però CDC encara representa el nacionalisme català majoritari. Què ha de fer Artur Mas per a mantenir aquest lloc d’honor? Els ullets que fa al sobiranisme, expressant que ell votaria que sí en un referèndum i fent costat a les consultes populars municipals convocades o convocables, és una bona línia. CDC ha de veure que el nacionalisme s’ha mogut cap a l’independentisme, com a mínim en una bona part, i això ho ha d’assumir sense fer escarafalls. No passa res, no s’enfonsa res, no esmicola: només transgredeix i evoluciona. Només cal que Mas aculli tan bé com pugui aquest nova sensibilitat i això no serà pas gràcies a Reagrupament ni a Carretero, ni tan sols gràcies als gestos de Laporta: serà sempre gràcies al bon olfacte de CDC, si és que acaba tenint-lo.

El PP i el PSOE no haurien d’haver permès que cresquessin partits com el de Rosa Díez, ni organitzacions polítiques com Ciutadans: s’hi haurien d’haver anticipat. Ara es podria dir que CDC hauria d’haver evitat que l’independentisme cresqués tant a les seves esquenes, que el principal partit nacionalista no hauria d’haver tancat els ulls a aquesta realitat (una realitat que ja va marcar la necessitat d’un nou Estatut ara fa 6 anys). Mas hi és a temps. CDC no pot presentar com a eslògan, només, “fora tripartit”. Serà un error. I aquesta vegada seria un error històric.

Article publicat a El Punt el 19 de setembre del 2009

Notes de l'Isidor

Ja vaig dedicar un article a l’Isidor Cònsul, quan encara vivia, però trobar-me cada dia les seves notes m’obliga a tornar-hi. Estic ultimant una novel•la damunt la qual ell va escriure diverses observacions, que estic seguint de forma rigorosa, com si encara em parlés a cau d’orella. Notes intel•ligents, útils, lúcides, generoses: per raons familiars no vaig poder assistir al seu comiat final però sí a l’últim comiat que se li va fer en vida, a Casa Agustí, entre escriptors i editors i altra mala gent que l’estimàvem. No sé si va ser el moment més feliç de la vida de l’Isidor, però sens dubte va ser un dels més significatius. Aleshores feia un somriure que no presagiava una desaparició ràpida. Però les processons de la salut van per dins i de vegades l’ànima poc pot fer-hi.

Em diuen que el meu primer article sobre ell li va agradar moltíssim. Me n’alegro perquè en cert sentit l’Isidor ha estat un pare, o més ben dit un padrí. Una persona amb criteri que va apostar per mi, és a dir un veritable privilegi: però també algú que va apostar per molts altres, i per una determinada literatura, i per una llengua i una identitat. Algú de bona fe, cosa que ens fa molta falta. Sense vergonya perquè aquesta bona fe li comportés algun desengany, perquè (com li vaig dir més d’una vegada) els desenganys no tenen per què ser negatius: apareixen quan desapareix l’engany. La bona fe ens fa falta encara i no hi ha il•lusions vàlides sense un punt de confiança en la bondat humana. Hi ha raons de sobres per a no creure-hi: però una de definitiva per a fer-ho, que es diu amor a la vida. Hi ha raons de sobres per a ser destructiu, però una de definitiva per a ser constructiu: la noblesa.

Un dels homes més importants per a la nostra literatura ha mort aquest agost i vaig poder dedicar-li una cita de Beethoven que desafiava el destí. Hom pot pensar que, contra la mort, no hi ha batalla que valgui i sempre acabem derrotats. Mentida. Com és mentida que Beethoven hagi mort, és mentida que el somriure de l’Isidor hagi desaparegut de tantes pàgines i obres que va fer possibles. Hi ha un sentit de la noblesa que alguns només saben confondre amb la ingenuïtat. Els ingenus i els mortals són, en veritat, ells. Ningú no s’enamora sense un grau d’il•lusió i d’il•lusionisme, com ningú no fa grans coses sense generositat i sense ideals. Vivim per a construir i per a fer coses perdurables. L’Isidor encara em dicta consells amb les seves notes i ens somriu, murri, com dient-nos que ja ens ho trobarem. Que tot anirà bé. Perquè hi ha una fe que és bona.

Publicat a Elsingulardigital el 16 de setembre del 2009

Ja hi som?

Arenys de Munt podria passar a la història com la primera manifestació clara de la voluntat d’explicitar oficialment la voluntat de llibertat de Catalunya. No ho seran les buides resolucions del Parlament a favor de l’autodeterminació, ni l’auge republicà de l’any 2003, ni tan sols la iniciativa presentada a la cambra catalana i tombada per la seva mesa ara fa uns mesos: Arenys de Munt i tot el pollastre que l’ha envoltat, aquest serà el símbol si la cosa va a més. Però que sigui un símbol no vol dir que no tingui un gran backstage que l’expliqui:

Un dels elements d’aquest backstage és el dels creadors d’opinió. Amb la modèstia que faci falta, fa anys que els opinadors públics més joves decanten la seva opció política en termes de plena sobirania. Crec que la creació del tripartit, amb l’absurda divisió del nacionalisme que va comportar i la greu baixada d’autoestima que ens va suposar com a poble, va obligar moltes veus i molts articulistes a exigir dels nostres representants públics que facin el favor de deixar de desviar el tema i de guanyar temps. Ara havíem d’estar per les polítiques socials o per les pluges fines? Ara havíem de dir que independentisme i nacionalisme són conceptes quasi antagònics? Ara havíem de creure’ns que el socialisme català esdevindria alguna cosa més del que és ara, una sucursal amb interessos propis però sucursal al cap i a la fi? Ara, justament ara, havíem de presenciar com des del govern es desmuntava el dèbil imaginari forjat durant 30 anys i es practicava el sectarisme més descarnat amb el pretext de la falsa “Catalunya real”? Els opinadors més sensibilitzats van negar-s’hi i van apostar per un nou impuls a la causa: i aquest nou impuls passava per dir clarament que a cada nació li correspon un Estat. Amb Estatut previ, o sense.

I aquí arribem al segon element del backstage: el debat, naixement, laminació i quasi humiliació del nostre text estatutari. Primer amb les mateixes accions del nostre govern, “negociant” un finançament absurdament celebrat i que trepitja tot l’esperit del text; però després, amb l’evident al·lèrgia espanyola a tot progrés en autogovern i a tot reconeixement de la nostra diferència nacional. La matussera negativa a tot això d’Arenys ha estat el màxim exponent d’una por molt delatadora. I la constatació popular que, després de la sentència del TC, la via autonomista ha arribat al seu límit, obliga els polítics catalans a moure fitxa i a fer-ho sense trampes. CUPs i Reagrupaments i Plataformes diverses són un signe d’aquesta exigència. El mapa política català trontolla de forma clara. Arenys de Munt és un símbol de tot un procés gestat des de fa anys. Crec que marca un inici del nou catalanisme, més popular, més democràtic, menys dels partits i més sincer. Els partits no han volgut o no han pogut avançar-s’hi. Ara ja hi som i no convé prescindir absolutament de ningú. Ni tan sols de la nostra calma.

Publicat a Catalunyaoberta.cat, el dia 10 de setembre del 2009

Here comes my man

Filosofies de vida. Filosofies d'amor.

Artur Mas

Havia de ser el seu torn algun dia, i aquest dia ha arribat. L’home de qui més gent s’ha atrevit a assenyalar (o a buscar) els defectes, i alhora en qui més gent ara assenyala (o busca) alguna esperança. No pas per a salvar res, des del principi Mas ha deixat clar que ell no salva ni pontifica: sinó per a tornar el país a un major rigor i a una major autoexigència. Desconcert col•lectiu, diuen. Ens hem perdut. Bé: Mas no té cap vareta màgica ni sap expressar gaire màgia, però ens ofereix una eina que es diu ordre i prioritat. No seria bo que el país la menyspreés, la ignorés o en fes mofa.

En Mas és una de les persones menys excessives que he conegut, però això no el fa (com seria fàcil de concloure) menys humà. Potser el fa més humà i tot. Després de Beethoven havia d’arribar un Schubert, no sé si m’entenen. I després del Renaixement, el Barroc. Durant aquests últims anys hem conegut el pitjor de la nostra cara com a país, i em refereixo sobretot a les contradiccions insuportables: tant ideològiques com d’acció. En Mas pot haver estat poc encertat en alguna declaració o en alguna acció, però mai no ha estat un personatge contradictori. Ni en una cosa ni en l’altra. Ens hi aturem uns instants?

Evidentment crec que és un error allunyar el nacionalisme català del romanticisme, perquè és la seva deu. No es pot explicar el nacionalisme només des de la raó: és com provar d’escriure xinès amb grafia occidental, o pintar el blau amb una combinació de vermell i de groc. No es pot racionalitzar tot, Artur. I no sempre ser transgressor és un defecte, la democràcia i la llibertat les devem a molts transgressors de la història. Ara bé: del que ens hem cansat és de la fugida endavant argumental, o més ben dit de la fugida endarrere. De la improvisació sense sensibilitat (hi ha improvisacions bellíssimes), del jugar amb foc, del descobrir les ombres més dures i descarnades de la política. Hem volgut fer un passeig pels sortilegis màgics i hem acabat com en el conte de l’aprenent de bruixot. I ara tenim por. Res no s’agraeix més en aquests instants, plens d’amenaces més internes que externes, més autodestructives que mai, que veure algú que manté la serenitat i la coherència. Per tant, no té solucions: té començaments de solució.

Tothom fa el paper que li toca fer i a Mas li pertoca liderar una federació molt gran i molt complexa. I dur-la a governar, i encara se li ha d’exigir que tingui un projecte clar a l’hora de governar. En tots els àmbits. També crec que CDC hauria de ser qualsevol cosa excepte un partit conservador, i no tan sols en el terreny nacional: CDC no hauria de ser ni tan sols un partit conservador del liberalisme. Ambdós termes, al meu parer, es donen bufetades. Però més enllà d’això, s’espera que el líder de CiU sumi més que no pas resti. Això és més fàcil fer-ho amb el llenguatge de la raó que no pas amb el dels sentiments. Però que sigui més fàcil no vol dir res: qualsevol simfonia que valgui la pena té crescendos imprescindibles, si són sincers i si són imprescindibles.

En definitiva, si de CiU s’espera una partitura coherent però engrescadora, pensada per a cant coral, de Mas s’espera que sàpiga llegir-la bé i interpretar-la bé. Això demana saber escoltar, saber pensar i alhora ser sensible. La resposta a la sentència del TC (o la resposta a la manifesta impossibilitat de l’Estat de les Autonomies) ha de partir de saber posar bé el termòmetre en tots tres vessants. No només el termòmetre del votant: també el termòmetre interior del líder (d’ell no depèn exclusivament la partitura, però sí bona part de l’execució). La serenitat pot ajudar-lo a aconseguir-ho... diria que, prèviament a la tempesta, a tota la resta de catalans també.

Article publicat a Elsingulardigital el 2 de setembre del 2009

A tota vela

Aquesta noia de 13 anys que vol fer la volta al món navegant. 2 anys a vela, sola, passant pels mars més imprevisibles de l’hemisferi sud, per tornar al Born de Bèlgica i haver aconseguit un evident rècord. El que més sap greu seria que la única intenció fos justament la de fer el rècord: però estic convençut que hi ha molt més. El cas d’aquesta noia de 13 anys em recorda al de l’Albert Casals, el noi paraplègic que aquí dedica la seva existència a rondar el món amb poc més d’un euro per dia i explicar-ho en llibre. Bé, són edats similiars i, a més, l’Albert no pot caminar. Els seus pares mai no li han privat de complir el seu somni, i el sacrifici ha estat la regularitat dels estudis i una vida social molt poc corrent. Els psicòlegs parlen del cas de la joveníssima regatista i alguns diuen que no pot ser bo per al cap, per al desenvolupament adolescent, que algú estigui sol als 13 anys durant 12 mesos, en alta mar. Bé: d’altres hi contraposen el fet que estarà en contacte diari amb la família i que molts altres navegants li faran companyia, també en els ports que atraqui. I la noia que només vol sortir i complir la seva aventura.

Als pares els han dit irresponsables. I ara sí que sé de què parlo: la irresponsabilitat és castrar els somnis d’un jove. La irresponsabilitat és eliminar-li la il·lusió, una sola il·lusió que no és irreal com els Reigs Mags sinó que és palpable i pot tenir futur. No entendre el concepte de vocació, en definitiva. Massa immadura? Escoltin parlar avui els nois de 13 anys. I, i sobretot: vegin-los navegar. Adonin-se que el concepte d’aventura ha canviat, que si abans l’aventura era atrevir-se a treure a ballar el twist aquella dolça noieta que encara es ruboritzava, ara és fer la volta al món i ser la persona més jove que ho fa en solitari. Després, és clar, que no abandoni els estudis i que vetlli per la viabilitat de la seva vida social: però que ningú no vingui a esmicolar-li un somni que ja als 20 anys no podrà tenir. En tindrà d’altres. Tindrà el somni de trobar una feina estable, o de fer-se una casa, o fins i tot que la treguin a ballar. Ara, als seus 13 anys, té el consentiment dels seus pares per emprendre quelcom d’irrepetible. Mho va dir en Llongueras un bon dia: alguna gent no ha vingut a aquest món per treballar en una sucursal bancària. Posar-los dins d’un sistema mediocre, repetitiu i sense cap toc genuí és el veritable pecat. Volen que el seu adolescent creixi segur i tingui solidesa en tot el que faci en endavant? Siguin responsables: facin que sigui tan especial com la seva personalitat necessiti.

Article publicat a El Punt el 29 d'agost del 2009

Ho ho ho

Mirant de nou el tercer vídeo del post anterior, he descobert que un dels guitarres que es posa a ballar amb la veu de Mariza sóc jo! (o almenys, aquest perfil i aquest gest són ben meus). ;)