dimarts, 5 de juliol de 2016

Generació Llibertat


Un dia d'agost de fa quatre anys, en un festival de música de l'Empordà, els tenia tots dos davant: Carles Puigdemont, alcalde de Girona, i Santi Vila, alcalde de Figueres. Compartíem una cervesa i parlàvem sobre l'aposta independentista del govern Mas, sobre el procés, sobre cap a on havia d'anar tot plegat. Un dels dos, no cal dir quin, s'hi mostrava entusiasta i decidit. L'altre, l'avui conseller Santi Vila, hi mostrava una actitud més prudent, plena de preguntes difícils de respondre en aquell moment. Amb el temps les tesis independentistes s'han imposat i aquella conversa que vaig presenciar, davant d'un pre-president i un pre-conseller que ja eren molt amics, avui seria força diferent. El tercer en concòrdia, és a dir jo mateix, estava d'acord amb les tesis de l'alcalde de Girona però avui mateix, sense que li calgui haver caigut a la marmita quan era petit, el mateix Santi Vila s'hi troba còmode. A la seva manera, és a dir, heterodoxament, amb llibertat argumental, i aportant-hi el llibre “Un moment fundacional” on explica bé (entre moltes altres coses) el procés de reflexió que l'ha dut a abraçar la independència com a única sortida en l'actualitat. Certament hi fa una aproximació racional i no passional, certament hi afegeix “per a fer què?” com a pregunta necessària, i certament es nota que ha patit i s'ha plantejat (i es planteja) molts interrogants. Però el cas és que és al cap del carrer, engruixint l'equip governamental i parlamentari que té com a full de ruta la desconnexió. Bravo.

Vol dir això que el temps ha donat la raó a un i no l'altre? Abans de respondre, permetin-me separar esferes: una cosa és el que hagi de fer la majoria parlamentària i el govern, i una altra cosa és el que ha de fer CDC. Pel que fa als primers, el govern i el parlament han de seguir el full de ruta pactat o bé modificar-lo com calgui per a fer possible la desconnexió amb l'Estat en el termini més breu. Crec que preferiblement mitjançant una DUI que no pas mitjançant un RUI, ara no vull aprofundir en el debat instrumental. Ara bé: si en un govern hi poden conviure i sumar les sensibilitats d'ERC i les sensibilitats de CDC, molt més dins de CDC hi poden sumar la sensibilitat de Carles Puigdemont i la sensibilitat de Santi Vila. I aquí entro en el fons del que vull expressar en aquest article: què ha de fer CDC, i el partit nou que el rellevi, en aquest decisiu congrés de juliol.

Què ha de fer? Ho resumiré amb un altre exemple: el president Mas, ja fa molts anys, em va preguntar l'opinió sobre què havia de fer el partit amb el tema del matrimoni homosexual. Li vaig respondre que era igual el que digués CDC. Era del tot irrellevant. Els homosexuals es casarien amb els mateixos drets i obligacions que tothom sí o sí, tard o d'hora, petés qui petés, i per tant digués el que digués CDC. Perquè un partit que es pregunta aquestes coses és, simplement, un partit que no està preparat per al segle XXI o que ha perdut la connexió amb el carrer (o més ben dit, amb el futur). Amb el debat sobre la independència CDC ha reaccionat a temps, és més: ha liderat i lidera el procés que vivim. Ho fa i ho ha de fer a la seva manera, no a la manera d'ERC, ni de la CUP. El govern té un full de ruta a complir, però CDC pot ser vehicle d'integració de sectors moderats o “espantats” a una causa que ni és fàcil, ni és gratis, ni és cosa de somriures. CDC no ha de ser “un partit sobiranista on hi càpiguen independentistes”, sinó un partit independentista on hi càpiguen sobiranistes. Aquest és el canvi.

CDC ha de seguir sent un partit de centre, sí, però no per això ha de caure en l'error del PSC o d'Unió, desbordats per les circumstàncies i per la nul·litat de pensament. Això demana –com proposem a Generació Llibertat- avançar-se als temps, modernitzar l'estructura interna, democratitzar processos, incorporar una majoria de cares noves a la direcció, tenir un think tank o unes sectorials potents en pensament, mantenir l'independentisme i aportar-hi pragmatisme i obertura, no ser un partit conservador, defugir l'ultraliberalisme i l'extrema esquerra per igual, de fet defugir tot dogmatisme inclosos els propis. CDC té una feina diferent de la del govern, té deures propis. La conversa de fa quatre anys qui la va guanyar? Tots dos. Tots tres. La generació que un dia va empassar-se disciplinadament el pacte del Majestic ara ha de fer guanyar, dins de CDC, el pacte amb la modernitat. Amb el centre social. I per la independència.

Publicat a El Punt/Avui el 5 de juliol del 2016

Som als anys 30?


Primer, fem -hi una aproximació mundial: l'ansietat econòmica no desapareix, hi ha ràbia i remordiment, i els nacionalismes guanyen suports (els de tot tipus) en detriment de les grans organitzacions internacionals. El Brexit ha impactat fortament en la imatge mundial de la UE i s'espera una campanya americana molt moguda: de fet, Trump pot anar guanyant suports i més suports mentre els demòcrates insisteixin en menystenir-lo o en riure-se'n. Aquesta condescendència pot portar, de fet, al triomf de diverses opcions extremes arreu del món. Què vol dir, que és un boig? O que és un populista? Què vol dir, que la meitat d'americans s'han tornat cecs de cop donant-li confiança? I què vol dir, que el Brexit és resultat de la xenofòbia enfollida? Tots els britànics s'han tornat bojos i xenòfobs, de cop? Sense infravalorar el paper del nacionalisme britànic en la votació, realment podem dir que tanta gent ha respost per impulsos xenòfobs o populistes? Tanta gent està equivocada en tot i vota de forma primitiva? És aquesta la manera d'afrontar el problema?

Els ingredients de la situació dels anys 30 (especialment el crack del 29) van dur a la Segona Guerra Mundial i a una guerra civil a Espanya, i és cert que ens trobem lluny d'arribar a aquest extrem, però podem preguntar-nos perfectament què és el que sí que hi tenim en comú ara mateix. D'entrada, l'ansietat econòmica perllongada en el temps ja comença a tenir conseqüències en el comportament polític d'arreu. I els polítics no poden ignorar-ho més, ni les mundials ni els catalans. L'any 2007, quan va començar la crisi, ningú no hauria pensat que avui existirien opcions electorals i resultats de referèndum com els que vivim avui dia. A l'"excèntric" Trump l'han votat fins ara 13 milions d'americans a les primàries, i 12 milions Bernie Sanders, un home que ha parlat de fer la "revolució socialista" als Estats Units! A Europea triomfen candidatures com Syriza a Grècia o Podemos a Espanya, o el socialisme/comunisme edulcorat de Colau a Barcelona. També pugen els partits anomenats "d'extrema dreta" en quasi tots els països, de la mateixa manera que al Japó o a Rússia el discurs patriòtico-nacionalista és emprat de forma creixent pels governs. Independentisme a Escòcia, independentisme a Catalunya. I Gran Bretanya ha decidit marxar de la Unió Europea. Qui hauria previst això fa 10 anys? 

També als anys 30 el "populisme" va aparèixer com a reacció a la situació econòmica, evidentment el creixement del feixisme a Itàlia, Alemanya i Espanya, i també en diversos estats nordamericans van aparèixer figures polítiques inèdites i extremes. La gran diferència amb ara seria que ara no hi ha un creixement armamentístic en aquests països, però en tota la resta la situació podria començar a assemblar-se massa. Fins i tot l'operació de Putin a Crimea sembla expansionisme militar de vella escola. Per tant, què ha de fer la política davant d'aquests símptomes? Moltes coses, segur, però una d'importantíssima s'imposa sobre els altres: no menysprear aquests moviments, no estigmatitzar-los, vigilar amb qualificatius com "populisme" o "xenofòbia", no ser condescendents amb ells, assumir el problema i admetre la part de raó que poden tenir, per exemple, els anglesos volent marxar d'Europa. I crear un discurs alternatiu a aquestes opcions, però no com a reacció ni a la defensiva, sinó amb propostes potents i esperançadores. Ens caldria un "populisme democràtic", si se m'entén l'expressió. Ens calen alguns Franklin Roosevelts. Canalitzar la ràbia, no ignorar-la ni titllar-la d'irracional. 

Pel que fa a Catalunya, compte amb que l'independentisme sigui barrejat amb aquests moviments "populistes" o "nacionalistes" tan mal vistos arreu del món. També compte amb aliances amb l'extrema esquerra, de la mateixa manera que ho seria una aliança amb l'extrema dreta (és curiós com aquí ambdues són vistes amb graus de comprensió tan i tan desiguals). L'independentisme català ha de ser associat a democràcia i a centralitat, i per tant no és que el que representa CDC sigui "imprescindible" per a la independència sinó que, quan ataquen Mas o Trias amb guerra bruta, demostren que aquesta aparença de centralitat és justament allò que fa més mal a l'espanyolisme. Un moviment independentista liderat per partits molt d'esquerres o molt de dretes, o molt "populistes" o poc centrals, seria una benedicció per a l'Estat espanyol: voldria dir que l'independentisme ja no representa un corrent central i democràtic, sinó una dèria radical de l'estil Trump o de l'estil Syriza. Escòcia ha fet bé d'avançar-se a tot això i diferenciar-se de l'opció del Brexit. Siguem intel·ligents. Entenguem el Brexit, assenyalem els defectes de la UE tant com calgui, però no siguem tan burros de confondre'ns fàcilment amb els moviments derivats de la ràbia atmosfèrica. Nosaltres no som una opció rabiosa ni extravagant ni intransigent. Nosaltres som, justament, part de la solució als problemes d'Europa i del món. Com va dir Clinton, el món pot ser català o talibà. Quina millor promoció a la causa podien fer-nos?

Publicat a Elmón.cat el 30 de juny del 2016

dilluns, 6 de juny de 2016

Sant Pancraç, no molestis



Pel meu origen pertanyo a uns sectors socials catalans que han jugat un paper molt principal en la història moderna de Catalunya i en el catalanisme polític. Hauria hagut de posar cometes en aquesta frase, copiada de l'article publicat a "La Vanguardia" el 12 de desembre del 1980 per Jordi Pujol, aleshores secretari general de CDC (l'article que, segons molts, va suposar la base de la imprevista victòria de CiU en aquelles eleccions catalanes).

En aquest article s'explicaven uns orígens, els del mateix personatge i els de diversos sectors socials catalans, que es resumien en no ser part d'una alta burgesia (ni tampoc una classe obrera) però que gràficament responien al fet de tenir la figura de Sant Pancraç en menjadors, despatxos, botigues i tallers. Avui aquesta figureta encara aguanta en molts menjadors, tallers i botigues -tot i que en aquestes últimes de vegades substituïts per un gat daurat que mou el braç amunt i avall-, i cal dir que des de fa uns deu anys el sant ha tingut poca fortuna. Molts tallers i botigues han tancat, molta gent s'ha quedat sense feina i els menjadors familiars, sincerament, ja no són el que eren. El desànim ha dut molts joves a buscar un futur a l'estranger o bé, en molts casos, a optar pel "combat" com a línia d'acció personal i política. Només amb la cultura de l'esforç i de la responsabilitat no n'hi ha hagut prou. En moltíssims casos, no n'hi ha hagut prou. Ni per començar.

Ni aleshores Pujol, ni ara jo mateix i la meva generació no tenim per què avergonyir-nos dels nostres orígens ni de l'eficàcia de les actituds adoptades en el passat. D'acord: però el conte ha canviat. Molt. Al "mig menestral, mig llaurador, mig fabricant, mig teixidor" s'hi ha d'afegir l'aturat de llarga durada, l'empresari arruïnat, l'autonomia empobrida, Europa qüestionada i la professió política profundament desprestigiada (entre d'altres raons, per la desconfiança que han provocat les confessions del mateix Pujol). Torna a ser un moment perfecte per al desànim i la queixa, per a la politiqueria i la demagògia, i per al triomf creixent dels neoanarquismes, els neocomunismes i evidentíssimament els neolerrouxismes, que existeixen i es fan gran agafen formes diverses en partits diversos de l'anomenada "nova política".

És un moment dolç per a buscar carronya entre el sofriment de la gent, pescar vots entre els barris més desafavorits parlant de castes i de màfies, prioritzar l'estètica fàcil a la profunditat complexa, assenyalar el catalanisme com el pretext dels "burgesos" per ocultar la "lluita de classes", treure Sant Salvador Seguí i Sant Durruti de la vitrina, etcètera. Però també és un moment perfecte per a no entendre o no voler entendre aquests moviments, per a confrontar-s'hi des de la simplicitat o des de la política de blocs, per a la no empatia, per a plantar davant de tot això una simple estatueta de Sant Pancraç. Però no serà suficient, i tampoc no serà vàlid. Ni Sant Pancraç ni treure cap Sant Cristo Gros que ja no hi és i que, a més, ens va decebre. No podem ni cedir al xantatge de la "màfia" ideològica ni contraposar-hi dogmes de l'altre extrem. Vivim aquí, aquest és el meu context, el de la meva generació. No la que assolia el poder l'any 80, que també ho va fer després de moltes dificultats, sens dubte. Però ha canviat molt el conte. Massa.

Davant dels qui proposen que el nou partit sorgit de CDC (amb canvi de nom o no) retorni "als seus orígens" i simplement reediti els postulats del 1980, o es defineixi explícitament de dretes o abraci un neoconservadorisme desacomplexat, la fórmula d'èxit serà més aviat una fórmula no frontista i en tot cas no dogmàtica. Les ideologies són totes vàlides però només aconsegueixen ser eficaces les que no es transformen en dogma, ni per la dreta ni per l'esquerra: les que no es transformen en religió. És a dir, ni Sant Pancraç ni Sant Lenin. Ningú no s'ha d'avergonyir dels seus orígens i ningú no ha de pretendre ser allò que no és, i per tant és ERC qui ha de fer d'ERC i la CUP qui ha de fer de CUP i el PP de PP. Però el que no hauria de fer la "nova CDC" és fer de la CDC dels anys 80, amb uns codis dels anys 80 i unes creences dels anys 80. Hem crescut durant 40 anys en una autonomia que ha fet uns progressos immensos, des del punt de vista econòmic, identitari, social, d'estructures d'estat del benestar eficients i genuïnes. Han canviat moltes coses, CDC i Unió ja no van juntes, els homes es casen amb homes i les dones amb dones i s'han fet lleis per a imposar taxes bancàries i per a evitar la pobresa energètica, s'ha apostat clarament per la independència de Catalunya i s'ha pogut constatar tant el bloqueig del centralisme espanyol com el desastre que suposen els "tripartits d'esquerres". Hem vist molt, hem canviat molt. No pot ser que això no es noti.
És de justícia dir que segurament la gent de CDC ha estat qui més canvis ha experimentat, voluntàriament, en la seva estructura mental i la seva línia d'acció els darrers anys. I a més hi ha arrossegat les classes mitjanes del país, dient-ho pel broc gros, la qual cosa té un mèrit immens i un caràcter històric quan ho associem al pas del catalanisme majoritari a l'independentisme. Sense marxa enrere, i de forma no dogmàtica: explicant, construint, posant-hi un pragmatisme i un seny del tot inexistent en algunes altres forces (ni Sant Pancraç, ni Sant Lenin, ni tampoc Sant Companys). No es tracta per tant de renegar dels orígens, ni de la feina feta, ni de l'actitud correcta ni de la cultura de l'esforç: tot això ha fer possibles grans avenços però el desencant actual, la crisi sistèmica actual i la desconfiança actual s'hauran de resoldre amb més consciència del moment que no pas amb dogmes i pregàries. Hi ha un terreny adobat per al desànim i per a la politiqueria, i també per als grans principis ideològics irreductibles, sí: però també hi ha un terreny adobat per a un centre actualitzat, empàtic, flexible, no etiquetable des de fora, il.lusionador, pragmàtic i romàntic alhora, eficaç i eficient, desacomplexat i alhora realista, tan conscient de les seves pròpies forces com escèptic amb els franctiradors verbals o els fantasmes del passat.

Una bona nit un deixeble de Beethoven, Moscheles, va deixar escrita sobre una transcripció de Fidelio la següent frase: "Acabat amb l'ajuda de Déu". L'endemà, quan es va llevar, va observar que Beethoven hi havia escrit just a sota i amb traç gruixut: "Mensch, hilf dir selbst" (Home, ajuda't a tu mateix). La política ha de deslliurar-se de sants i de màrtirs i de religions de banda i banda, i fins i tot la gent del mig ha d'actualitzar els seus sants o els seus principis. Res no s'acaba només amb fe, o només amb l'ajut de quatre veritats de sempre. Es tracta de provar de comprendre l'altre i de trobar, després, el nou pensament fort. Per tant ja creiem en tu, Sant Pancraç, i ja tenim fe, i ganes de treballar, i hi posem el coll que podem. Ah, i gràcies per tot, és clar. Però ara mateix descansa, queda't al prestatge, i sobretot, vistos els resultats, prova de millorar. Com provem de fer nosaltres.


Publicat a Elmon.cat el 2 de juny del 2016



dimarts, 31 de maig de 2016

Els veïns i les veïnes



Vaig coincidir a TV3 amb un membre (i antic president) de l'Associació Veïnal Vila de Gràcia, Toni Ramon, que durant aquests dies ha estat portaveu davant de tots els mitjans de comunicació que han volgut “copsar l'opinió dels veïns i les veïnes”. El que em vaig trobar va ser, ras i clar, un defensor del moviment okupa i de la resistència antipolicial. No hi ha cap problema, té tot el dret el senyor Ramon de simpatitzar amb el moviment okupa i de denunciar el que ell anomena “el procés d'elitització del barri” en referència a l'augment dels preus dels pisos per l'especulació immobiliària (jo havia arribat a pensar que el procés d'elitització del barri, de diversos barris de la ciutat, consistia en el fet que una elit no paga el lloguer per fer activitats cíviques i d'altres entitats paguen lloguer per fer feines similars). Però la qüestió no és aquesta, amb el senyor Ramon podríem coincidir perfectament amb el tema de la pujada exagerada dels preus dels pisos a la vila, i fins i tot podré assumir que una cosa és protestar i l'altra és estar en guerra. Si estàs en guerra no negocies i no hi ha convencions de Ginebra que valguin. Entesos. Però aquest no és el tema que m'inquieta: el que m'inquieta és que aquesta sigui, o pretengui ser, “la veu dels veïns i les veïnes de Gràcia”.

Quan l'alcaldessa Colau parla dels “veïns i les veïnes” de la ciutat i fins i tot sembla que parli dels ciutadans com vostè i com jo, em pregunto si no està dirigint-se més aviat a algunes associacions d'altaveu enorme però de representativitat més que discutible. No és cap crítica: una associació només pot i ha de representar els seus associats, i pot dur el nom que vulgui, i si jo munto l'associació dels “humans i les humanes” de Barcelona però tinc com a secretari el meu quiosquer i com a vocal la meva sogra, puc aparèixer perfectament davant dels mitjans com a portaveu de l'associació més humanitària de la metròpoli. I si l'alcaldessa no negocia amb mi, voldrà dir que està contra els humans (i les humanes), evidentment. Que no escolta, o que és antihumana, o encara pitjor, casta o màfia. El que vull remarcar és que algunes d'aquestes associacions estan, notòriament, marcades d'ideologia. Pst!: amb tot el dret, i tant que sí. Moltes d'elles formen part de la FAVB, federació d'associacions que va tenir com a president l'ex cap de llista de Catalunya Sí que es Pot al Parlament de Catalunya, Lluís Rabell. També de tendència política molt marcada. També amb tot el dret, és clar. Aquesta mateixa federació, si no recordo malament, va aplaudir el nefast referèndum de la Diagonal impulsat per l'alcalde Hereu i fins i tot va recomanar no votar l'opció C, la que descartava qualsevol de les dues solucions proposades pel consistori (amb tramvia totes dues, com també proposa avui Ada Colau, quines coses). Com tothom sap, es va imposar l'opció C de forma aclaparadora i la “representativitat veïnal” va quedar doncs això, ben representada. Insisteixo, no passa res: la qüestió canviaria si els veïns i veïnes ens organitzéssim millor i participéssim activament en la vida municipal, omplíssim (ja no dic “okupéssim”) aquestes associacions de veritable pluralitat de pensament o, en tot cas, en féssim de noves que no obeïssin a consignes polítiques ni a interessos de lobbies. La culpa no és de cap associació ni de cap federació, ni del senyor Ramon ni del senyor Rabell, que fan la seva feina (o la seva guerra). El que sí que em grinyola és que donem tanta veu, tanta visibilitat i tant poder decisori a entitats de representativitat discutible.

Els “veïns i les veïnes” de la vila de Gràcia, o de Sants en el seu moment, o de la Barceloneta quan arriba l'agost, poden tenir una opinió més pròpia i una veu més diàfana si no permeten que portaveus molt mobilitzats, molt polititzats i molt organitzats, gestionin algunes associacions i donin la cara en nom de. L'associacionisme té un poder immens, una força transformadora gran, com està més que demostrat els últims anys: però aquest no és l'àmbit dels polítics i les polítiques, sinó dels veïns i les veïnes. De la gent que potser té simpaties cap als okupes però no cap a les protestes violentes, o que hi simpatitza al cent per cent, i tant, o que en canvi ho considera tot un xantatge intolerable. Tant se val, “el poble” pensa de formes diverses. Però quan té veu, veu de debò i no mediatitzada per hipotètics “representants”, de vegades (hop!) acaba votant l'opció C.

Aquesta gent. On sou?



Publicat a El Punt/Avui el 31 de maig del 2016




dimarts, 26 d’abril de 2016

La vida és de lletres


Em comuniquen la mala notícia que aquest any s'eliminen (encara més) grups de filologia catalana a la Universitat de Barcelona, l'única on encara hi havia horari de tarda. I seguim per a bingo. Tot plegat té la seva lògica, té una lògica, una, la seva, sí. En la lògica dels “resultats” socials i econòmics les Humanitats juguen sota normes alienes, sota lògiques diferents, amb l'àrbitre en contra, amb afició poc sorollosa i en camp contrari. És com si es volgués avaluar el sentit de les ciències econòmiques o naturals sota els criteris de Lorca, de Shakespeare o de Tortell Poltrona. Què et sembla aquest balanç, Tortell? “Que bèstia!”, eh? I tu, Dalí, què penses de la llei de la gravetat? Superable i vulgar, oi? Doncs això. Que les Humanitats no desapareixen perquè siguin inútils, sinó perquè ens hem cregut que són inútils. Perquè ens hem empassat aquesta lògica.

En una entrevista recent al cap d'Humanitats de la Brookings Institution (el principal laboratori d'idees de Washington), Leon Wieseltier condemnava l'obsessió actual pel “saber pràctic”. Segons ell, “una cosa és la ciència i una altra és el cientisme, que vol imposar l'autoritat de la ciència més enllà del seu àmbit”. Tots coneixem el famós cas de la Tate Modern a Londres, que es va aplaudir tant i tant perquè havia revitalitzat tot un barri de la capital. Bravo i per molts anys, i enhorabona pels pisos de Bankside, però evidentment l'èxit real de la Tate no és aquest. No té a veure ni amb l'urbanisme ni tan sols amb les memorables cues de públic que s'hi formen, sinó més aviat amb el seu contingut per si sol. Acollir Damien Hirst a la temporal, i tenir Duchamp i Picasso i Bacon de permanents, té sentit per si sol. La Tate té sentit perquè és la Tate, com Joan Miró té sentit perquè és Joan Miró. Les Humanitats no es poden jutjar sota les normes dels números o de les ciències socials, per molts llibres que vengui Víctor Amela per Sant Jordi, sinó per una norma ètica o filosòfica. Perquè fan millors les persones, fan millors amics, millors pares i mares, millors fills, millors ciutadans. Temo que mai no trobarem els indicadors ideals per mesurar-ho. És, i punt. Ah, i per cert: internet suposa, segons Wieseltier “el pitjor assalt a l'atenció humana i al nostre temps”. La rapidesa que ens dóna internet podria ser, amb el mal ús que en fem avui, el gran enemic de la cultura. Ens empassem tweets cursis disfressats de filosofia i pura distracció camuflada de disruptivitat.

Però el consol per a les Humanitats té forma de victòria total: la vida és de lletres. La venjança en plat fred que tenen sempre a punt la literatura, la música, el teatre, l'escultura o l'art digital, és que tothom viu una vida de lletres. El científic més rigorós o l'empresari més audaç, tots ells viuen una vida humana i inundada d'humanística. Tots ploren i tots riuen, han nascut i moriran, s'enamoren i es desenamoren. Tots tenen una llista de Spotify o una banda sonora de la seva vida, o un àlbum fotogràfic de moments entranyables, o una biblioteca de capçalera física o digital. Tots busquen “una raó per viure” o “una ànima de l'empresa” o un “relat”. Tots proven de fer el millor discurs quan es casen o es graduen. Tots filosofen quan es troben en un funeral, o tenen hobbies i aficions, o toquen un instrument, o són tan “creatius” en tot el que fan. La vida és de lletres perquè busquem alguna cosa més que sobreviure. Res que figuri en els balanços no farà entendre l'Any Llull ni l'Any Casas ni l'Any Víctor Català, ni cap càlcul sobre beneficis econòmics o pràctics de la independència no provocarà per si sol cap adhesió sincera a la causa (siguem honestos). Tothom té ficció i realitat, tothom té somnis i malsons. Les decepcions i les alegries són de lletres, i els càstigs i els premis, i els cors trencats o les cicatrius obertes. Sabem la diferència entre casar-se perquè aquell home et convé, o perquè és l'home de la teva vida. I ens delatem si això se'ns pregunta. Ser pràctic no té res de dolent ni de criticable, fer números mai no ha estat inútil, el realisme ens ha dut i ens ha de dur encara immensos progressos a tots. Però tot això té el seu límit, prou evident. Fer d'això la mesura de totes les coses, té i tindrà factura cara.

Tanqueu les facultats que vulgueu, que sempre topareu amb la mateixa paret. Sempre topareu amb la vida. Sembla mentida tanta resistència a admetre la derrota final, inevitable, per dos a deu. I això que (segons us heu arribat a creure) jugueu “en camp propi”.
Publicat a El Punt/ Avui el 26 d'abril del 2016

dimecres, 23 de març de 2016

L'imperatiu cultural



Per molt que sembli que en política “tot és opinable”, Gaudí ja deia que la veritat està per sobre de la llibertat. S'ha fet molt comú la màxima que afirma que “el problema no és Espanya, el problema és l'Estat”. És una frase que queda molt bé, molt civilitzada i constructiva, però la llàstima és que és mentida. És una afirmació falsa, com ho és el fet de dir que les raons per a la independència són exclusivament economicosocials. Entenc que es vulgui quedar bé amb la resta de ciutadans de l'Estat, no marcar o estigmatitzar tota una comunitat, admetre que hi ha gent de tot tipus i que les responsabilitats màximes del conflicte són dels màxims responsables de les institucions, i no dels ciutadans. Però insisteixo: el problema és que és mentida. O és mitja veritat. No és cert que el veritable problema sigui l'Estat, l'alt funcionariat, l'elit de la cort madrilenya o de la llotja del Bernabéu. No és cert. El problema és Espanya i ho sabem tots, i ho hem de saber tots, i ignorant el problema o fent veure que ignorem el problema no resoldrem el problema. Ni Espanya no es resoldrà a si mateixa si acaba creient-se que el seu problema són només els governants i els alts funcionaris dels ministeris. No. Espanya és el problema perquè el problema no és el seu Estat sinó el seu estat. La seva situació amb ella mateixa. Els seus hàbits, els seus valors, la seva cosmovisió. Com mira el mirall i sobretot allò que no és el mirall. En efecte: el problema és cultural.

Atribuir tota la responsabilitat del problema a les institucions de l'Estat seria creïble si visquéssim en temps de dictadura, però ara no és així. Ara, els governants els escullen els ciutadans. El PP governa on governa perquè cadascun dels votants espanyols, agafats un per un i comptats després, han votat un codi de valors i d'ideologia determinat. El Congrés dels Diputats no troba una fórmula per encaixar la plurinacionalitat real de l'estat perquè els ciutadans, els espanyols, els que són més de dretes i els que són més d'esquerres, els més provincians i els més cosmopolites, els més conservadors i els més progressistes, tots ells sumats en conclusió, voten d'una manera. La sobirania és popular. Ells són els sobirans absoluts de la mateixa manera que els catalans som sobirans absoluts del fet que ara tinguem un govern independentista però que ha de gestionar un resultat d'empat tècnic en plebiscit.

És culpa nostra i és gràcies a nosaltres. Oi que hem dit moltes vegades que el procés no és Mas, que l'independentisme no és CDC ni ERC ni CUP, que la política catalana no són només els polítics i que es tracta d'un tema cívic i de carrer i de suma d'individualitats? Oi que hem dit que és una cosa del poble, democràtica, lliure i no manipulada per TV3 ni per ningú? Oi que afirmem que cadascú de nosaltres és prou gran per pensar pel seu compte i sumar-se o no sumar-se a aquesta causa? I oi que en aquesta elecció hi intervenen factors que van més enllà de l'economia o la fiscalitat o de les lleis administratives, i que per tant també hi juguen factors emocionals, identitaris, lingüístics, de codi de valors i de cosmovisió cultural? Bé, i si tot això és cert per a nosaltres, per què negar-ho a Espanya? Per què repetir una vegada i una altra la mentida pietosa, que el problema és l'Estat i no els espanyols, quan està molt clara la manera de pensar individual i col·lectiva que predomina entre ells? Vol dir això que no es pot canviar? Evidentment que es pot canviar. No ha de ser així per sempre. Però el primer requisit per a canviar una realitat o per a resoldre un problema és no negar-lo, i no disfressar-lo d'allò que no és. Espanya ha de saber que ella és un problema, o que té un problema per culpa seva, o gràcies a ella, segons qui ho vegi. Catalunya ha de fer el mateix. Sense por, coneixent-se, fent introspecció, no posant totes les responsabilitats en els escons o en els palaus governamentals. Assumint cadascú la seva, cada ciutadà, cada empresa, cada poble, cada entitat. Prenent consciència que les coses canvien de baix a dalt quan així es vol de debò, quan se sap quin és el problema. I quan s'hi vol fer alguna cosa.

No sé quin teòric exfederalista va inventar-se això que el problema és només l'Estat. Evidentment que canviaria tot si l'Estat canviés, però serà impossible canviar l'Estat si abans no canvia Espanya. El discurs de sobretaula de cadascuna de les llars espanyoles, el seu bagatge polític popular. Exactament igual que nosaltres, que no construirem cap Estat propi només delegant en la política. Ho vaig suggerir en el títol del llibre El canvi cultural a Catalunya, un canvi de xip demana un canvi íntim i personal. Deixem d'infravalorar els ciutadans d'Espanya i donem-los a ells la responsabilitat del canvi. Rajoy, Iglesias, Rivera o Sánchez s'hi adaptarien en qüestió de segons.

Dit això: crec que el seu canvi cultural no es produirà. Per tant haurem d'insistir en el nostre.







Publicat a El Punt/Avui el 22 de març del 2016

dimarts, 16 de febrer de 2016

Diàlegs constructius


-Miri, jo li explicaré per què és un fet incontestable que Catalunya esdevindrà un país independent.
-Això mai no serà un fet incontestable.
-Escolti'm i després en parlem. A veure: suposo que estarem tots dos d'acord, jo des de Barcelona i vostè des de Madrid, que fins ara mai ningú no ha aconseguit fer desaparèixer la cultura i la identitat catalanes, ni tampoc la seva vocació d'autogovern. Cert?
-Cert.
-I d'intents d'eliminació n'hi ha hagut uns quants, oi?
-Jo crec que aquesta ja és una apreciació exagerada.
-D'acord, d'acord, no discutim sobre això doncs. Posem simplement que la cultura i la identitat catalanes han sobreviscut moments molt difícils, convivint amb identitats molt més poderoses com la castellana o la francesa, vivint segles de falta de projecció oficial i havent de limitar-se a un espai molt limitat del planeta. Correcte?
-Fins aquí, sí.
-Bé. Doncs si han sobreviscut fins aquí, després de dictadures i de prohibicions o en tot cas d'obstacles molt grans, significa que són una cultura i una identitat que segurament no poden desaparèixer. Que no desapareixeran fàcilment. O mai. I això, si ens posem darwinistes, assimilaria aquesta cultura a una espècie adaptable a entorns adversos. Diguéssim que no s'ha fossilitzat, sinó que ha evolucionat i ha crescut quan ha pogut.
-Encara no sé què té a veure això amb la independència.
-Doncs que l'evolució natural de les cultures és com la de les plantes o els camps o els mars, que quan se'ls dóna espai tendeixen a omplir-lo. Quan se'ls garanteix la supervivència, tendeixen a voler viure i créixer. És a dir que, com diu Prat de la Riba, quan les cultures viuen una primavera l'aprofiten per fer un salt.
-Molt bonic.
-Molt bonic però molt veritat. El que vull dir és que si no s'ha pogut matar el gos no s'ha pogut matar la ràbia, i que si s'hi fixa les primaveres sempre acaben arribant. Les branques i les flors aprofiten qualsevol escletxa, sigui l'any 1900, sigui els anys trenta, o l'any 78, o ara. En conclusió, ara que ja van quaranta anys de democràcia i d'autonomia la tendència natural és a voler més. A voler-ho tot. I com que aquesta pulsió no es pot aturar perquè és un fet natural contrastat, no cal ni tan sols comptar 18 mesos. Pot arribar en 18 anys, si cal. Però arribarà.
-Bravo. Em permet a mi ara?
-Sí, i tant.
-Jo també li parlaré de naturalesa, eh?
-Sí, és clar, endavant.
-Espanya, o la cultura castellana, també és un fet natural. També té molt segles i també ha demostrat fortalesa, resistència i poder. Vostè diu que no ha tingut prou poder per eliminar les forces centrífugues o les cultures perifèriques, o els ànims separatistes, com li vulgui dir. D'acord. Però convindrà vostè que aquesta perifèria no ha pogut igualar-se en potència a la cultura central, que Espanya no ha perdut mai en aquestes batalles i que no es pot menystenir un estat com l'espanyol.
-Bé... sí, això és cert.
-I ha estat una nació expansiva, ultraoceànica, una gran potència militar en el seu temps. També cultural i literària, per cert. La monarquia espanyola, que tant fa riure a alguns, s'ha mirat de tu a tu amb Anglaterra i amb França i amb l'Imperi Austrohongarès. La castellana és una de les llengües més parlades del món. Vostè no pot ignorar que en aquestes disputes la matriu castellana també va guanyar sempre, que va conquerir Amèrica en nom de Castella, que va derrotar la revolta dels segadors, que va vèncer a la perifèria la guerra de Successió, que va vèncer a la Guerra Civil davant del risc de disgregació republicana, i que fins i tot l'any 78 va saber tenir-ho tot lligat i ben lligat. Vostè no pot menystenir el poder de la cort, ni de la Zarzuela, ni de la Moncloa, ni dels ambaixadors, ni dels serveis secrets i la jerarquia militar, ni el fet de tenir el finançament autonòmic pel mànec, ni el poder que té el BOE per revisar compromisos d'infraestructures o per imposar una línia educativa i lingüística. També és un fet natural, tot això. La llengua espanyola també aspira a créixer, a ramificar-se i a guanyar terreny, ho entén? Amb tot el dret. La nació castellana té també, com vostè anomena, una “pulsió”. Per tant la seva anàlisi es desfà quan oblida que ells també aspiren a créixer, i a guanyar espais, i a vèncer. Per tant, la seva conclusió és errònia. Perquè no és tan fàcil. Perquè menysté l'altra part en conflicte. Passa per alt massa coses massa importants, massa evidents.
-M'ha convençut.
-Ho veu?
-Li dic que m'ha convençut: serem independents perquè vostè té tanta raó com jo.

Publicat a El Punt/Avui el 16 de febrer el 2016

dimarts, 12 de gener de 2016

Puigdemont



Si escric que “han guanyat els bons” semblarà que faig una reflexió infantil. Però ho sento, han guanyat els bons simplement perquè s'ha imposat l'actitud més ètica: quan el president Mas renuncia en favor del president Puigdemont, està fent un sacrifici personal evident però també està dient que, per a alguns polítics, és més important la suma que el veto. No haurà estat Mas qui s'hagi mostrat intransigent, ni qui hagi conspirat pel darrere, ni qui hagi renunciat al full de ruta marcat buscant alternatives polítiques indignes o fent cas de falses promeses amb cueta. Mas ha resolt un problema immens que no era per a ell, sinó per al procés en general i per a tot el catalanisme: siguem clars, hem estat a un pas de fer un ridícul estrepitós com a moviment. Per culpa de vetos, de manca d'unitat, d'enveges, de rancúnies i d'excuses. Cal que no oblidem que hem estat a punt d'enviar-ho tot a fer punyetes, i cal que no oblidem mai quina mena de polítics van trobar i van executar la solució. No és Mas, no és només Mas: és una manera de fer i una manera de ser.
Tant en política com a la vida hi ha vegades que ens trobem a punt de llençar la tovallola, cremats, decebuts, desenganyats, febles. És normal que en aquests moments es combinin la por i la ràbia i les bones idees s'abandonin, per errors de tothom i també per les dificultats del moment. Per esgotament, ben sovint. Però mai no és massa tard, quan es vol una cosa de debò. L'última vegada que em vaig trobar en una situació d'aquestes, ho vaig veure clarament: tot acaba esdevenint un buscar excuses i un trobar-les, assenyalar les culpes de l'altre i tapar-se les orelles mentre es busca la manera de girar full amb rapidesa. “Tot és culpa teva”, acaba esdevenint l'espectacle, i aquí és on hem estat a punt de caure. Crec que el que hem vist aquest cap de setmana demostra la imaginació amb què es poden resoldre els problemes, la generositat imprescindible per a construir i no destruir, i sobretot la fe fonamental per a tirar endavant el més difícil dels projectes. Per això crec que han guanyat els bons, perquè aquesta és una bona manera de fer i de ser.
Puigdemont és d'aquesta manera i és, a més, símbol d'una evolució generacional molt marcada dins de CDC. És algú amb passió per la tecnologia i per la cultura (paràgrafs sencers dedicats a la cultura en el seu discurs!), amb un humor intel·ligent de parlamentarisme britànic i de fair play, amb experiència de gestió, amb proximitat al carrer i amb un nacionalisme modern que no té ni passa vergonya per ser-ho. Hi ha canvis profunds dins de CDC des de fa anys, de cap manera el partit no va “apuntar-se” al carro independentista sinó que va créixer amb ell. I, a més, l'ha gestionat a la seva manera. Puigdemont haurà de condensar, resumir, diverses sensibilitats: les del seu propi partit però també les dels seus socis de govern i de legislatura. CDC no està sola. Però crec que és important remarcar una manera de fer, i una manera de ser, que ens ha portat a una gestió força eficaç del moment polític. El sentit constructiu. Aspirar a ser grans, i no petits. Puigdemont, des d'aquest estil sensible i culte que mostra, haurà d'intentar encomanar aquesta manera de fer allà on vagi en allò que faci. La independència de Catalunya ha de ser un projecte ètic i humanista, no desconfiat i fred.
Han estat tres mesos de veure el pitjor de nosaltres mateixos, d'ineficàcia, de covardies, de suspicàcies, de males arts aquí i allà. L'avantatge d'haver vist això és que ens vacuna contra la ingenuïtat, perquè només amb ètica i humanisme tampoc no farem res. Puigdemont és i ha de continuar sent un home que, a banda de la seva sensibilitat, no es mami el dit. Aniran darrere d'ell, voldran la mateixa pell que ell pensa deixar-s'hi, en voldran la pell i la peça sencera. No convé refiar-se de les hores baixes de la política espanyola, el més segur és que s'hi formi un govern d'unitat PP-PSOE-C's per salvar l'invent i la pròpia pell de brau. S'haurà de calcular bé cada acció i cada moviment. No fer soroll per no despertar la bèstia abans d'hora, tenir uns reflexos sòlids i una determinació total. La generositat i la unitat són només la condició primera, després farà falta no refiar-se ni de la pròpia ombra ni dels propis encerts. Puigdemont, malgrat la seva joventut, és gat vell i ho sap.
I sap per tant que ser un ingenu no estarà permès, per molt que, com ell sap, un ingenu en el seu sentit romà significa “el fill nascut lliure d'un esclau”.

Publicat a El Punt/Avui el 12 de gener del 2016

dilluns, 21 de desembre de 2015

La corbata (IV)



Un cop s'ha acabat el cicle electoral, toca configurar governs i oposicions i que cada partit se situï. Vindran congressos on es parlarà d'ideologia, d'encerts i d'errors, de cares velles i noves, de projecció a deu anys vista i de refundacions. En el cas de CDC ja ha començat el debat sobre la marca, sobretot després de dues experiències “híbrides” com la candidatura de Junts pel Sí i la de Democràcia i Llibertat. En poc temps CDC ha trencat amb Unió, ha fet una evolució del sobiranisme a l'independentisme, ha arribat a aliances amb ERC i ha impulsat un procés polític històric. Però tot això no és de franc, i també ha rebut cops de puny d'origen intern i d'origen extern que deixen ferida. Un canvi així demana respirar i agafar forces. Girar full o obrir un llibre nou, ho veurem aviat. No és pas el mateix canviar de capítol que canviar de títol, d'autor i d'argument. De “relat”, que en diuen els
experts en màrqueting (en un clar intrusisme professional envers els escriptors). Story-telling i story-making. En fi.

Què tindrà a veure això amb les corbates?: doncs que el relat de CDC, que ja s'ha vist que no és un relat immobilista, és i ha de ser un relat d'ordre. Desenganyin-se: el procés no anirà (ni hauria anat enlloc) sota el lideratge d'esperits massa descamisats, si viu només d'interpretar els anhels, de fer balconings compulsius o de proclamar a qualsevol preu el misteri de la Fe. Quan Macià surt al balcó ho fa, en primer lloc, amb el bigoti repentinat i amb la corbata presidencial a lloc. He dit presidencial? Perdó: en aquell moment Macià no és president de res, només és el guanyador d'unes eleccions municipals encapçalant un partit de nova creació. No presideix res, la Generalitat no existeix. Però en canvi sap perfectament que ha de tenir una imatge ordenada i honorable, i aprofitar el moment just i adequat per saltar el mur. Fa poc el conseller Germà Gordó, a banda de ser (diuen molts) un possible líder del futur partit, m'argumentava que si ell és tan autoexigent (i exigent) amb la corbata és per una qüestió de respecte als altres. I, també, per una reivindicació de l'ordre i la centralitat. Entendran vostès que, en aquest tipus de reflexions, la peça tèxtil és el menys important. La qüestió és que es pot ser un revolucionari, i un trencador de sistemes efectiu, des del manteniment d'un ordre personal. Mas n'ha estat un exemple clar, i per això l'Estat espanyol l'ha posat en el punt de mira: perquè simbolitza el centre ordenat.

La independència és la primera porta per a la solució de bona part dels problemes del país, n'estic convençut, i a més és una qüestió de dignitat i de justícia. Però mentre Panoramix guarda la fórmula de la poció màgica, la resta del llogaret viu i treballa i menja senglars en harmonia. Un altre exemple: Clark Kent és un home seriós i professional, encara que tingui sempre el vestit d'heroi sota la camisa. Catalunya ha demostrat de quina fusta està feta quan se l'emprenya massa o quan no se li deixa sortida. Perquè convenia, perquè convé, perquè abans del “seguem cadenes” hi ha un “quan convé” que no és gens casual. Que és la corbata de l'himne. La gent de CDC, la nova i la no tan nova però en tot cas reforçada, haurà de demostrar al Cèsar que el problema no el té amb cap poble bàrbar. Que el té amb gent civilitzada, ordenada i moderna. Gent que, justament perquè està fent història, sap vestir-se per a les grans ocasions. Ells en diran “seny”, o “señ”, o “seni”. Nosaltres en diem sentit d'estat.




Publicat a El Punt/Avui el 21 de desembre del 2015

dilluns, 23 de novembre de 2015

La corbata (III)




Disculpin aquest cicle de reflexions tèxtils, però és important. Parlàvem de l'independentisme amb corbata, del que significa portar corbata, sigui per Baños o per Mas. I dèiem que el codi estètic ens indicaria que una revolució no vol corbata, però no he conegut cap polític més revolucionari que Artur Mas durant els últims anys. Tot i que ell no se sent còmode amb el terme transgressió (“home, Jordi, vols dir?”), la veritat és que ha estat un gran transgressor. En el millor sentit de la paraula. Ha trencat inèrcies i tabús, ha desafiat covardies, i ha facilitat un moviment pacífic i alhora revolucionari. La qual cosa em porta, en aquests moments de negociacions amb la CUP per culminar el procés, a parlar de quatre grans encorbatats (i quatre revolucionaris) universals: els Beatles.

L'any 1968 (l'any de les revoltes estudiantils a França i de les protestes més violentes contra la guerra del Vietnam), els Beatles van treure el gloriós The White Album, que incloïa la cançó Revolution (ja editada uns mesos enrere). En aquells anys els Beatles ja no duien gaire la corbata, més aviat venien de la meditació transcendental a l'Índia, però sens dubte posaven encara corbata en les seves cançons (aquest criteri m'ha valgut discussions amb l'amic Sebastià Alzamora, més partidari de majestats satàniques que treuen la llengua). El cas és que la lletra de Revolution és tota una protesta contra la protesta, o més ben dit, contra la protesta estúpida. Si miren la lletra comprovaran que Lennon exigia, als revolucionaris, “veure el pla” abans de res (“we'd all love to see the plan”). “Tots volem canviar el món, saps? Però quan parles de destrucció, treu-me de la llista.” I hi afegeix que si ha de contribuir a la revolució, per exemple donant diners “per a persones amb ments que odien”, ja poden anar esperant. “You say you'll change the constitution”, però potser que abans alliberem les ments i, si es tracta de portar retrats de Mao, no arribarem gaire enlloc. La recorrent tornada “it's gonna be alright” respon més aviat a una mentalitat zen, a un prendre-s'ho amb filosofia, a una influència Yoko si volen, però és tota una declaració d'intencions: amb ràbia i sense un pla no hi ha cap revolució possible.

Que jo digui ara que els Beatles tenien raó és absurd, perquè els Beatles sempre tenen raó, però val la pena només repassar la història per veure que, si bé una revolució no es fa només amb una corbata, tampoc no es fa cremant corbates o menyspreant-les. Evidentment l'extrema esquerra va dir que era una cançó petitburgesa i plena de covardia, i es van agafar més a l'Street Fighting Man dels Stones (“my name is called disturbance; I'll shout and scream, I'll kill the King, I'll rail at all his servants”). I els trotskistes, leninistes i maoistes evidentment van tractar Lennon d'ingenu cap amunt. Però què va dir el conservadorisme americà? Va dir que compte. Que això era molt més perillós. Que amb Revolution s'evidenciavoa que els Beatles eren uns subversius moderats que indicaven als comunistes com fer les coses perquè la “revolució” triomfés. Hi havia, en efecte, més perill en les formes moderades que en les violències estudiantils. Eren el triple d'efectives. Jo espero que tot plegat acabi bé. I acabar bé vol dir no acabar en una competició de puresa on només compti la trencadissa urgent i les coherències impermeables. Tots volem canviar les coses: que cadascú hi posi el millor, i tot anirà bé. “It's gonna be alright.”



Publicat a El Punt/Avui el 23 de novembre del 2015

divendres, 20 de novembre de 2015

dilluns, 9 de novembre de 2015

La corbata (II)



No fa gaires anys, molts es van alegrar perquè l'independentisme s'havia “posat corbata”. Era quan Artur Mas sortia de l'armari i quan l'independentisme sortia dels ambients d'esquerres o d'extrema esquerra on sempre havia estat associat. Apareixia allò que s'anomenava l'“independentisme de corbata”: i quan es deia això es pensava en Mas, però també en un grup social format per gent tradicionalment moderada, professionals de prestigi, empresaris, classes mitjanes, liberals, fins i tot conservadors... Tot un món “d'ordre” que podia semblar al·lèrgic a la independència, però que per dins ja feia anys que esperava el moment d'esclatar. Com a mínim, una bona part d'aquest món. Com a mínim, la part convergent d'aquest món. És així: si el procés ha anat de baix a dalt no ha estat en el sentit “de la classe treballadora cap a la classe benestant”, sinó “del poble cap a la política”, i el poble ho inclou tot. També la gent propera a Mas. La presa de consciència va envair progressivament la militància i la direcció del seu partit, com a mínim des de l'any 92. Mas només va haver d'observar si la cosa estava prou madura, i relligar la pulsió latent en totes les capes socials per transformar-la en acció política. Es va aplaudir molt que ho fes. Que, al procés, s'hi sumés l'“independentisme amb corbata”, recorden? Es va dir que era una cosa bona, un avenç definitiu.

Ara resulta que la corbata molesta. Fins i tot sembla que, fora de la puntual abraçada de David Fernàndez amb Artur Mas (avui fa exactament un any del 9-N), en el fons l'independentisme de corbata no ha estat mai benvingut per alguns. Que tingui un veto d'entrada, o que es consideri que ja ha fet la feina, que gràcies, que cap a casa. Seria un error colossal: el món de Mas no ha acabat ni de bon tros el seu paper en el procés que vivim, i de fet és més necessari que mai. Això que dic també va per als convergents: és importantíssim que el món de Mas, es digui com es digui en el futur, i fins i tot vagi com vagi el procés, no deixi de ser el que és en essència. No cal que dugui corbata si no vol, però tampoc cal que en deixi de dur perquè a d'altra gent això no li agrada. O per prejudicis, o per moda. O per acomplexament. El món de Mas ha de mostrar-se orgullós del que és i del que representa, i de la feina que encara ha de fer, a banda dels errors que pugui haver de corregir. I aquell independentista de debò (d'esquerres o no) que vulgui que el procés se salvi, comprendrà que aquest sector polític és imprescindible. Que ho és més que mai. Que no ha de plegar cap vela, ni suïcidar-se, ni passar a segon pla, ni disfressar-se. Al contrari, ha de donar garanties al trajecte, garanties “de corbata” que altres no poden donar, i al mateix temps enfortir el seu propi espectre polític. Que canviïn el nom o que millorin allò millorable, però que siguin ells mateixos. Què vol dir, que ara tothom s'ha de treure la corbata excepte Antonio Baños? Què vol dir, demanar perdó per allò que ets o que representes? Què vol dir, que abans eren tan imprescindibles i ara només compten els punys alçats?

Aconsellaria, humilment, el mateix a la CUP: si el procés s'encalla per falta de pacte al Parlament, després serà molt més difícil diferenciar Baños de Rabell. Perquè molta gent els veurà quasi iguals, per necessitat, i això no hi haurà cap corbata ni cap puny que ho arregli. Si hi ha eleccions al març, no es premiarà la coherència estètica sinó la coherència pragmàtica. Els fets. I els no fets, és clar.




Publicat a El Punt/Avui el 9 de novembre del 2015

El Canvi Cultural




dilluns, 26 d’octubre de 2015

La corbata


“La major desobediència en aquest procés l'hem feta els que portem corbata”, va dir el president Mas fa uns dies a RAC1. Per altra banda Joaquim Coll, el vicepresident de l'entitat anomenada Societat Civil Catalana, va afirmar gairebé el mateix dia que “la CUP investirà Mas a canvi de la seva corbata”. Eren dies en què els nous diputats i diputades es feien la foto a les escales del Parlament i es podia contrastar l'encorbatament convergent de fa quatre anys amb la moda més esportiva o “casual” d'ara, que s'ha encomanat a gairebé totes les formacions. I després ve el curiós cas d'Antonio Baños, destacada veu dels cupaires, que no dubta a posar-se corbata segurament perquè li dóna la real gana però que, vist des de fora, sembla que estigui fent “transgressió de la transgressió” o trencant qualsevol codi inclòs el dels seus. L'estètica no té a veure amb la façana, té a veure amb l'ètica i amb l'actitud, i per això aquest dilema corbata sí-corbata no (disculpin-me les senyores) parla molt del canvi de cicle que vivim. De què volem dir quan apostem per una cosa o altra.
Normalment s'argumenta que no dur corbata fa semblar més de carrer, més normal, diguem-ne més “proper” o més “autèntic”. Evidentment això és ben discutible, ja que l'autenticitat és autèntica si és de debò, perdonin-me si semblo repetitiu. Una corbata pot definir una actitud estètica molt sincera, molt expressiva i molt creïble si es porta perquè hom considera que és una peça necessària en el seu vestuari. Què expressa una corbata? Una barreja d'ordre, d'etiqueta, de punt de color, de detallisme i de coqueteria. Alguns es fixen més en els valors d'“ordre” o de formalitat, i en fan una caricatura negativa (com si tots els que de vegades en duem fóssim tallats d'un mateix patró), i d'altres es fixen més en l'aportació personal o en la preferència en gustos tèxtils. En tot cas no es pot negar que la corbata té càrrega simbòlica, que en duen els notaris i els advocats i els enterramorts, i també la clàssica caricatura de l'empresari amb cigar i barret de copa. Ho entenc: perquè no dur corbata expressa, o vol expressar, tot allò que no és el món dels despatxos. Ser més “propers a la gent”, com si pel fet de ser polítics ells no fossin “gent”, però bé. Sens dubte la intenció és bona: trencar les barreres creades avui dia entre els polítics i la resta de la ciutadania. Però Macià no necessitava ni treure's la corbata ni despentinar-se el bigoti per ser proper, per ser revolucionari, per ser l'Avi. Perquè duia la seva etiqueta amb autenticitat. I perquè duia l'autenticitat als ulls.
A l'hora de jutjar l'autenticitat dels nostres líders polítics, en definitiva, caldrà mirar els seus gestos. No si porten corbata, sinó què en fan. Quins actes revolucionaris concrets ha fet Artur Mas des de fa quatre anys i quina coherència té el seu discurs amb aquests actes. Fins a quin punt ha arriscat el seu partit i el seu govern per un objectiu que en principi és noble, complicat, únic i perillosíssim. Fins a quin punt, també, ha rectificat errors i ha pres mesures per superar llastos del passat. Quin grau d'autenticitat, de sinceritat, s'endevina avui sota la seva corbata. Un dia vaig conèixer algú que sabia veure a través de la meva corbata, i així li ho vaig fer saber. Amb el temps he acabat aprenent que no era que aquesta persona tingués raigs X, sinó que era jo que emetia bé la meva essència. Fixem-nos en això. Per pactar i per fer el que convingui, que ja tothom sap què és.


Publicat a El Punt / Avui el 26 d'octubre del 2015

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Carrer Salvador Dalí

Una de les primeres mesures del govern municipal d'Ada Colau va ser la de retirar el bust del rei Joan Carles I del Saló de la Reina Regent (que, en canvi, conserva el seu nom i el quadre de Maria Cristina me quiere gobernar amb el seu fill Alfons XIII). Res a dir sobre la retirada de bustos o elements anacrònics, sempre que no atempti innecessàriament contra el patrimoni artístic comú. Tampoc res a dir sobre aquesta voluntat de “neteja” de 12 noms borbònics en el nomenclàtor dels carrers de la ciutat, “atenent a l'opinió dels veïns i les veïnes”: noms com ara avinguda Maria Cristina (suposo que també es canviaria el nom de la parada de metro), passeig d'Isabel II, passeig Joan de Borbó (imposat per Maragall en època olímpica), plaça de Joan Carles I (o del llapis o del Cinc d'Oros o de la República o de Pi i Margall o de tots els etcèteres). Cap problema. Renovar-se o morir, damnatio memoriaeadequada si es fa bé, i per tant ho entenc i ho puc fer meu. Com a veí, en aquest cas.
Però hi ha un monàrquic universal, no en el sentit polític sinó en el sentit metafísic de la paraula, que és Salvador Dalí. Encara orfe de qualsevol carrer, plaça, estàtua, carreró o simple raconet fosc en tota la nostra immensa i universal Barcelona. Val a dir que més que monàrquic jo el qualificaria de monarca, però em temo que això no l'afavoriria davant del consistori actual. Vaig provar de corregir aquest dèficit incomprensible, vergonyós i insultant amb l'anterior consistori, però són coses (es veu) molt lentes. Ho tornaré a provar amb el govern de Colau, confiant sincerament que en aquest aspecte sigui més modern i menys dogmàtic del que a molta gent li sembla. Salvador Dalí no pot quedar arraconat a Figueres i Portlligat. Crec que hi havia la idea del govern anterior de batejar la plaça de l'estació de la Sagrera com a plaça Salvador Dalí, i ja seria alguna cosa, però no sé si la iniciativa es va confirmar mai: jo, en canvi, proposaria que tota l'estació tingués el nom de Salvador Dalí. Com l'aeroport de Liverpool està dedicat a John Lennon; el de Nova York, a J.F. Kennedy, o el de Venècia, a Marco Polo. La Sagrera és, a més, l'estació de la qual sortiran els trens en direcció al “centre còsmic de l'univers”, que (com tothom sap) és l'estació de Perpinyà. Considerin la idea, si us plau, o pensin en algun monument o placa molt daurada. Però no permetin que això s'allargui ni un segon més.
No se m'acudeix cap argument en contra, com no sigui l'aversió ideològica d'alguns benvolguts veïns i veïnes amb un sentit del cosmopolitisme francament particular. Va costar molt que Josep Pla tingués carrer o que Winston Churchill tingués monument, i ben segur que la connotació ideològica influïa en algunes resistències municipals. Però Pla té carrer malgrat tantes acusacions, i també té monument Cambó, per sort, i no vull fer una llista. Convindran vostès que en el cas de Salvador Dalí la discussió hauria de ser mínima. No caldria enumerar res, però som-hi: per visionari, per pintor, per escriptor i filòsof, per sentit de la universalitat dins l'estricta catalanitat, per personatge, gairebé gosaria afirmar que pel simple fet d'existir. Si des de fa pocs anys tenim (i està bé que tinguem) una plaça Salvador Seguí, hem de tenir també una plaça Salvador Dalí. O algun espai destacat a la capital. Admetem-ho: treure bustos i noms borbònics no era cap urgència veïnal, però ho puc assumir. Que Barcelona oblidi Dalí, en canvi, crec que és un pecat de correcció urgent.

Publicat a El Punt Avui el 12 d'octubre del 2015

dilluns, 28 de setembre de 2015

Catalanisme post 27-S


No puc saber resultats ara que escric, però sé el que ha passat aquesta nit mentre dormíem: que el catalanisme ja ha esdevingut una altra cosa. Hagi guanyat per molt o per una diferència insuficient, el catalanisme ha posat tota la carn a la graella i quan dic tota la carn no em refereixo a una campanya electoral sinó a tot el seu passat: ha posat a la graella els seus inicis, de la mà de les associacions culturals i excursionistes; les seves primeres passes polítiques amb la Lliga i la Mancomunitat; la seva primera crisi de creixement amb Macià i la República; les seves nits de resistència durant les dictadures; el seu pas a la modernitat i la consolidació de l'autonomia; la constatació del fracàs del federalisme i de l'autonomisme, i la progressiva generalització de l'independentisme; i finalment la celebració del plebiscit que vam fer ahir. Ahir es va culminar tot això, vam creuar una barrera que semblava infranquejable. A banda dels resultats, ara som un grapat de rius antics que ens hem unit i hem desembocat al mar en un sol dia. Toca nedar en aquest mar desconegut. I quin mar ens trobem?
En primer lloc: el catalanisme té encara molt de futur. No s'ha acabat res, ni en cas d'èxit ni en cas de fracàs. El que sí que és cert és que haurà de canviar el seu to, i que haurà de rebaixar els memorials de greuges. Aquest cap de setmana s'ha demostrat que a partir d'ara el nostre futur el decidim nosaltres, i que per tant ara ja tot el que ens passi és (en molt bona part) responsabilitat nostra. Si hem decidit no ser independents, ja no serà per culpa de cap Franco ni de cap Felip V ni exclusivament de Madrid, sinó sobretot per culpa nostra. I si hem decidit ser-ho, serà principalment responsabilitat nostra afrontar-ne totes les conseqüències i consolidar-ho davant del món i de nosaltres mateixos. Feina n'hi ha per parar un tren, en definitiva. Molta. També feina per configurar un catalanisme nou, encara més positiu, encara més desenfadat (mirin la calma i la ironia en l'estil comunicatiu de la CUP) i encara més autoresponsable del seu futur. Perquè ara ja sabem que el nostre futur el decidim només nosaltres. Ho ensumàvem, però ara ho sabem.
En segon lloc, la unitat. Jo no sé si CDC i ERC continuaran juntes en endavant, però sí que sé que de cara a les eleccions generals em costa d'imaginar un escenari de retorn a la divisió. Massa recent l'estratègia d'unió, massa fructífer el resultat (tant si ha estat millor o pitjor), massa aviat per trencar una dinàmica de “Solidatitat Catalana” que com a mínim entenc que ha de durar més d'un any. Sense que calguin coalicions eternes ni casaments sòlids, però diria que la unitat ha creat il·lusió i aquesta carta és massa preuada per perdre-la. Si la cosa no ha sortit com volíem segur que estem desil·lusionats, però haurà estat perquè abans havíem aconseguit capitalitzar la il·lusió. Hem estat els únics capaços de dir que tot és possible, i creure'ns-ho. No com a eslògan, sinó tocant-ho amb els dits i amb els fets. Crec que això no s'ha de perdre, com a mínim a curt-mitjà termini.
I en tercer lloc, els protagonistes. Gràcies a Raül Romeva, a Oriol Junqueras i molt especialment a Artur Mas. Trobar aquest moment dolç ha estat cosa de la gent i de les entitats i potser dels astres, però sens dubte també de la tenacitat, la paciència, l'astúcia i la intel·ligència dels líders polítics d'ara. Ens han fet fer història, sí o sí, i també han retornat la dignitat a la política. Gràcies. De debò.

publicat a El Punt/Avui el 28 de setembre del 2015

dilluns, 21 de setembre de 2015

De què serveix



No serveix de res, però havia d'existir. Com una obra d'art, com una història d'amor, no hi ha gaire més explicacions a donar. Ni hi ha gaire raons. Un dia de l'any passat vaig decidir muntar una trobada cultural al jardí de Viladrau i ara ja n'hem fet la segona edició. I el més plaent de tot és veure com la gent marxa amb un somriure immens, amb ganes que sigui l'any que ve, profundament feliços per haver format part d'una cosa estranya, sense sentit, sense utilitat definida, però bonica i necessària. El més semblant, suposo, a formar part d'una obra d'art.

Gaudí deia que tota obra d'art neix de l'amor, i que després ja pot venir la tècnica. Suposo que aquest és el sentit de tot plegat, creadors i gestors i productors i comunicadors que pateixen per coses semblants i s'entenen en llenguatges semblants, i que són capaços de compartir unes hores en un àpat al mig de les muntanyes. Volia fer això. Volia fer això com a la vida he volgut fer altres coses perquè sí, i les he fetes. Perquè sí. Volia fer-ho i sabia, estranyament, que funcionaria i que tenia algun sentit. Estic segur que al principi de tot Déu no sabia per què feia les coses, però alguna cosa l'empenyia a fer-les. Com quan la música sona i el savi de Cadaqués es posa a ballar els Beach Boys com si fes surf damunt l'herba del jardí, amb un nen desconegut, perquè sí, perquè aquell moment havia d'existir. Bang. Big Bang.

Com va escriure el mateix savi a a"La revolta poètica":


"Érem una ciutat de cultura vivaç amb teatre independent sense teatres; art d’avantguarda i conceptual sense museus; llibres als bars, sense biblioteques; festes al carrer sense carnaval i músiques laietanes al subsòl. [...] No teníem casa, però havíem salvat els llibres, la llengua familiar i els valors de la tribu. Érem alhora el nord del sud i el sud del nord".

Ha valgut la pena. Val la pena. Valdrà la pena cada any que pugui. Merci a tots per venir.

dilluns, 14 de setembre de 2015

"Un acte de força"


El que més agrada a Jordi Serrano, rector de la Universitat Progressista d'Estiu, no és cap moment de balcó: és quan Macià, aquell abril de 1931, posa la mà sobre l'espatlla de Joan Maluquer i Viladot (aleshores president de la Diputació de Barcelona) i el convida a considerar aquell gest com “un acte de força”. El que excita de debò Serrano, si hem de fer cas del seu article “Hi ha un balcó esperant” (diari Ara, 9 de setembre) és “la fi de l'hegemonia de la burgesia, en el marc del projecte fallit de la Mancomunitat”. Afirma Serrano que, just després, Macià va sortir al balcó a proclamar “la República Catalana com a estat integrant de la federació ibèrica”. Això també li deu agradar, encara que no sigui ben bé cert: Macià, aquella primera vegada, proclama l'Estat català, “que procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”. L'ordre dels factors. L'ordre dels factors i l'ús de llenguatge.
Però el que dèiem: el que més excita Serrano, fent cas del seu article, és la frustració de Cambó i que “les classes populars agafessin el relleu”. Això l'entusiasma. Per això li deu semblar incòmode, estrany, incomprensible, que avui la tan temuda “dreta conservadora catalana” estigui fent justament el contrari del que va fer Cambó: escoltar el desig popular, provar de vehicular-lo políticament, desfer-se de Duran i fer una aliança amb ERC. El que hauria hagut de fer Cambó ho fa avui Mas, tan dretà i tan conservador que és l'únic president que en democràcia intenta omplir el balcó de raons i de fets consumats. El que més deu desconcertar Serrano és que el plebiscit del 27-S el promogui una aliança independentista d'ampli espectre, i no pas només els representants dels rabassaires. Li deu doldre que es plantegi la independència com una idea prioritària a l'esquerra i la dreta i dirigida, precisament, a tenir més eines per afavorir la justícia social. Això li sembla tan poc Cambó, tan poc conservador, tan neorevolucionari, que no pot explicar-se que ho estigui articulant algú de CDC. Quines coses. Quina “dreta”.
Serrano compara Ada Colau amb Lluís Companys, Gerardo Pisarello amb Andreu Nin i Jaume Asens amb Layret. Buf. Saben què hauria fet el president Companys amb la votació sobre la incorporació de Barcelona a la AMI? Hi hauria votat a favor. De fet, posant-nos històrics, aquell 14 d'abril de 1931 una de les idees per gestionar el resultat electoral era la de Ventura Gassol, que proposava convocar una “assemblea d'ajuntaments catalans” i proclamar directament la independència. Una assemblea d'ajuntaments catalans, ves per on. Quines coses (bis). Avui dia Barcelona no hi seria, i de fet no hi és en absolut, gràcies al partit d'Ada Colau. I saben què hauria fet Lluís Companys amb la manifestació de la Meridiana? Hi hauria anat. Al davant. Sobretot si ja s'hi hagués compromès públicament (encara ressona als murs del Saló de Cent aquella frase de l'alcaldessa: “Si no complim els nostres compromisos, feu-nos fora.”). En fi.
Que Pi i Margall és un monument a la ingenuïtat. Que el federalisme ha estat sempre una enganyifa, tant quan l'invoca Felipe González com quan ho fan Pablo Iglesias o Albert Rivera. Que el que fa el “federalisme” amb Macià és profanar el seu monument amb un improvisat “monument a Durruti” durant les manifestacions dels indignats. Prou d'enganys, prou de fer-nos perdre el temps i estiguin atents al plebiscit del 27-S. Ah: i no pateixi gaire pel resultat, senyor Serrano. Prengui-se'l com “un acte de força”.

Publicat a El Punt/Avui el 14 de setembre del 2015

dilluns, 31 d’agost de 2015

Dismaland


Sense Disney no hi ha Banksy. La genial idea de Dismaland, aquest parc temàtic d'art que espero poder visitar aviat, no és cap crítica a Disney sinó tota una reivindicació de Disney. No podria descarrilar la carrossa de la Ventafocs si abans Walt Disney no n'hagués creat la icona, no podríem dir que “la vida no és sempre un conte de fades” si mai no ens haguessin explicat contes de fades, ni podríem proclamar que “a Dismaland els somnis no es fan realitat” si abans un grill no ens hagués ensenyat una estrella. Podem fer aquest tipus d'art adult si abans hem estat nens, de la mateixa manera que podem tenir desenganys si abans hem tingut il·lusions. Per això prendre's Dismaland com una crítica cap al món de Disney em sembla tan absurd com dir que Warhol criticava Marilyn Monroe o la sopa Campbell's, o que Dalí es fotia d'Abraham Lincoln, o que Damien Hirst odia les papallones.
Però hi ha gent que sí que neix desenganyada. Que ja té la decepció incorporada de fàbrica, abans d'haver-se il·lusionat en res. O això sembla: he llegit ja dos articulistes que aprofiten la fantàstica idea de Dismaland per treure els seus traumes d'infantesa i renegar de Disney, com si li passessin la factura, com si fos un estafador, un farsant que els posava el caramel a la boca i ara mira que complicada que és la vida. I aprofiten, de passada, per esmentar la seva suposada relació amb els nazis, que és quan jo els recomanaria obrir Youtube i veure Education for death, propaganda antinazi en format Walt Disney Pictures, o bé Der Fuehrer's face, una hilarant caricatura del món hitlerià protagonitzada per l'ànec Donald. Però bé, el que dèiem: que si has tingut una infantesa difícil, o no has tingut infantesa, o encara pitjor, si renegues de la teva infantesa perquè la maduresa t'ha pegat i ara vas a la senyu, fes-ho tot sol i sense tocar-me en Walt. Gairebé totes les peces d'art de Dismaland són reflexions sobre la dura realitat social, sí, i ho fan basant-se en el referent de Disney. Això al meu entendre no l'acusa, sinó que l'eleva encara més. Fins i tot si és una paròdia, el que segur que no es busca és que denunciem el petó del príncep, ni reclamar danys i perjudicis per les cançons enganxoses i els finals amb perdius, ni cremar a la foguera les varetes màgiques, ni renegar de Peter Pan perquè et deia que podies volar. Burro.
Walter Elias Disney ha creat el gran cànon estètic del segle XX i és normal que l'art de protesta s'hi arrepengi. És cert que hi ha molta ficció en un film o en un parc temàtic de Disney, i molta comèdia, i molta màgia exagerada, però només un imbècil hi aniria per veure les lletjors del backstage i no la brillantor del resultat. No se li diu, a un nen, que tot és mentida, no per res, sinó perquè no és mentida. Entendre l'art, estimat infeliç, és entendre que sovint hi ha més realitat en una ficció que en la realitat mateixa. Quan miris uns pits operats no diguis que no són reals, vés i toca'ls i parlarem de com construïm realitats. Si has estat pare, saps que els Reis Mags són la cosa més real del món. Un bon pare, vull dir. I deixa per favor de repetir-me que Déu no existeix i que els mags tenen truc, que ja sé què vols dir, i és molt vulgar, i t'equivoques. Dismaland ha fet la seva pròpia ficció, el seu propi relat, la seva pròpia mentida. Han escollit la cruesa però han fet realitat els seus somnis, i fan lletjor perquè saben què és la bellesa, i coneixen molt bé Disney, i saben que en el fons tots podem volar. No. Tu, no.

Publicat a El Punt/Avui el 31 d'agost del 2015

dilluns, 17 d’agost de 2015

Política de principis


També és una declaració de principis guardar una pedra de la platja. Una qualsevol, que serveixi d'amulet del retorn a la sensualitat. Ha estat prou important. Hi ha agostos on viatges lluny o acumules moltes experiències per poder fer enveja a la gent, i d'altres, no planificats ni hiperanunciats, on és impossible perdre cap vol perquè el vol el fas tu mateix. No pateixin: no els parlaré del meu agost, que no interessa a ningú, però estic segur que a tothom li interessa l'art i la vida. I la política. Hi ha una declaració de principis polítics en una pedra collida a l'atzar o pintada per Antoni Pitxot, un Opus Dei de la pintura i de la vida, que es basa a saber que ets d'aquí i que una sola d'aquestes pedres diu molt més que cap paisatge. L'ultralocalisme, la cosa concreta que et defineix, la vigatana amb texans, la sempreviva que penja del llum del sostre, la poesia escrita al mur del carrer, la casa plena d'art i de rebel·lió però també la rialla dels antics amics, i un petó de punt i a part. Tot sense esperar, sense ruta, ni guia, ni guió. Hi ha aquest racó de món, Cadaqués, la concentració total de l'estimulació dels sentits, la clarividència, la pinzellada d'amor adolescent, el país moderníssim que va magnetitzar Hamilton o Duchamp o Picasso o Lorca o tants universals però que al capdavall s'explica i es concentra, com l'Univers, en l'espardenya que penja de la punta del peu del iaio que mira el futbol al Casino.
Comprens que hi ha una política que no es fa des de les idees, sinó des del que ets i seràs sempre. Com l'art. Hi ha aquest mètode més universal, més obert, més complex i més modern del que els adversaris imaginen i del que tu imaginaries. El nacionalisme de la pedra i del carreró empedrat, de l'anxova per netejar, del retaule barroc català amb mariners i pelicans, del gintònic pecaminós de la terrassa del Marítim i de la serenor santa de Portlligat. El nacionalisme essencialista, i tant que sí, les essències com a part essencial de tot el que fas. Una sinceritat de la qual no pots escapar ni que ho vulguis, perquè ja saps el que ets. I se't nota. No et calen idees prestades de l'est o de l'oest per definir-te. Monarquia? República? El far del cap de Creus, reinando doña Isabel Segunda i alhora balcó perfecte per a proclamacions. Socialisme? Capitalisme? La sardana a Portbou, però també a Cerbère, i acompassar-te amb el company que t'hagi donat l'atzar. Conservadors? Liberals? El cartell de la plaça de toros de Figueres anunciant l'actuació de Dalí amb cadillac. I pel que fa a la independència o l'unionisme, el debat s'acaba amb l'estàtua de la llibertat amb dues torxes alçades, declaració total de principis en una rotonda sense pal.
El procés? El que deia. El millor procés d'aquí fins al setembre serà el de saber mirar-nos al mirall, de dalt a baix, sense roba, com si tot el nostre cos estigués fet de pedres properes. Aconsello també retrobar els sabors d'infantesa, el pinyó que ha caigut d'un pi i obres d'un cop sec, o els anissos, o el cap de gamba que et regala xuclar el mar sencer. Aconsello parlar el francès o l'anglès que et surti de la punta, amb catalanades, sense estudis ni diplomes. Llegir un llibre no recomanat, perdre't, observar futur i passat i no dir res. Riure, fer l'amor, passejar. Salar i daurar la pell. Ser una pedra. El procés polític et posarà davant del que ets i has estat, davant del mirall més bèstia. Pots fugir, és clar. Sabent, és clar, que no pots fugir.

Publicat a El Punt/Avui el 17 d'agost del 2015