dijous, 22 de novembre de 2018

La "ciutat Catalunya"


L’independentisme encara no ha articulat una versió urbana, un relat urbà. Ara semblarà que estic dient que l’independentisme és de pagès, i és tot el contrari: dic que hi ha una evident pulsió urbana, fins i tot diria que barcelonina, en la queixa de país que reclama independència. És com aquestes fotografies nocturnes fetes des dels satèl·lits, que amb aquests insectes lluminosos i multiformes que configuren les ciutats, amb autopistes que semblen potes i tentacles i amb nuclis que semblen cossos cel·lulars, dibuixen perfectament els magnetismes i contrapesos del continent. Barcelona, vista des de l’espai i de nit, és una clara portalada del sud d’Europa davant la negror del Mediterrani: un portal i no una porta, perquè comparteix lluminositat amb tot l’arc que davalla fins al sud de València, de forma repartida i equilibrada, i fins i tot estirant el braç fins a Marsella. En canvi Madrid és un capoll solitari i irradiant enmig d’un sistema solar propi, centrífug i centrípet alhora perquè ell és el centre únic de tots els moviments.

L’independentisme català s’ha explicat massa en termes de triangle conflictiu, autonòmic, regional i delimitat amb frontera administrativa, i s’ha explicat massa poc en termes de pols de poder continental. Mapa nocturn, mapa físic, mapa econòmic. Com que parlem de fer una nova frontera, oblidem massa sovint que la independència no és un estat administratiu (o no només) sinó una pulsió inevitable per protegir, preservar, impulsar una manera de ser i de fer. La llengua? Sí. La bandera? És clar, també. La Catalunya ciutat? Cap problema. Però crec que hem parlat massa poc de la Ciutat Catalunya, i aquestes properes eleccions municipals són tan interessants perquè ja es va veient de què va la cosa. La cosa va del poder artificial contra el poder real, de la configuració d’una Europa burocràtica o una Europa cívica. Barcelona ha construït el seu país, no només la seva ciutat, sense disposar d’un Estat propi: la Renaixença, l’Eixample, les infraestructures i equipaments de la Mancomunitat, les Exposicions Universals, les construccions nacionals pujolianes, fins i tot els Jocs Olímpics, mai no han estat iniciatives o moviments que posessin el centre decisor i decisiu a Madrid. Ni tan sols a l’Ajuntament, ni a la Generalitat. Barcelona ha sabut articular projectes grans d’una manera autòctona, que té més a veure amb l’associacionisme (social, empresarial, cultural) i amb la llibertat individual que no pas amb relats administrativistes. Per això si volem un Estat no és per fer-ne un Estat-nació de pa sucat amb oli sinó una nació-Estat on la ciutadania, el ciutadà, l’urbs viva i inquieta, sigui el màxim decisor d’allò que realment val la pena i allò que realment funciona.

Ens trobem ara que el nou president de Foment del Treball, Josep Sànchez-Llibre, afirma que Catalunya pot ser líder mundial en indústria, innovació i startups tecnològiques però no gosa associar això a la necessitat d’Estat propi perquè prefereix obviar l’obvietat. Foment del Treball, no ho oblidem, va participar activament com a patronal en el “Tancament de Caixes” del 1899. El tancament de caixes: desobediència civil en tota regla, sense partits ni institucions. I és que si bé el “procés” que hem viscut els darrers anys ha estat empatxat de política, de polítics i de partits, el cas és que és inexplicable el seu esclat sense la complicitat activa dels actors socials més inquiets del país: per això hauria estat important que, a banda de fer política i de fer govern i de fer lideratges de partit, algú s’hagués ocupat més d’institucions civils com Foment del Treball, el Cercle Eqüestre, l’Ateneu, la Cambra de Comerç, el Barça... No dic que estiguin oblidades, dic que sovint hi ha més realitat útil en aquestes institucions que en el debat polític de cada dia, i que si volem una capital que realment plantegi un pols a Europa sobre com s’ha de repartir el poder, més a les ciutats que als Estats, més a les regions nacionals (i econòmiques) que als grans artificis del segle XVIII, cal veure Catalunya en foto de satèl·lit nocturna i no en foto de la plaça Sant Jaume. Hem d’enderrocar la nostra actual muralla mental: la quadrícula de la plaça, les dues façanes administratives en qui hem delegat massa la iniciativa i la solució. Ni poden assumir-ho soles, ni ho han de fer. Ni és aquesta la clau de la nostra incomoditat, de la nostra palpable crisi de creixement.

L’independentisme urbà, especialment el barceloní, és la clau que falta per a materialitzar una idea que de tan abstracta se’ns ha quedat en una declaració al Parlament sense implementar, sense materialitzar. Barcelona, la Ciutat Catalunya, ha de ser el nostre pacte amb la matèria. Amb la gent, els gremis, les associacions, les botigues, els barris, els empresaris i treballadors, les cases i l’urbanisme, la pedra, els monuments, la bandera espanyola penjada al balcó, la sardana i el capgròs, la discoteca, la biblioteca, el mercat, el parc, la font, l’arquitectura, la llum. Barcelona, o com baixar a terra un somni que vola massa per damunt dels nostres cants i massa poc per sota de les nostres sabates.

Publicat a Naciódigital el 19 de novembre del 2018

dimarts, 13 de novembre de 2018

Catalunya Eixample


Agafin qualsevol façana d’una illa de l’Eixample. Aquella d’allà, o aquesta d’aquí, o no, l’altra. Sí, aquesta. La del xamfrà, perfecte, un xamfrà de l’Eixample em servirà impecablement. Ja ho veuen: una estelada d’estel blau al balcó del sisè quarta –propietat de dues àvies solteres que avui tenen a dinar un dels nets– i una altra d’estel roig al cinquè tercera –on hi ha un noi amb pírcings que comparteix pis i sublloga il·legalment una habitació als turistes, per treure’s un sobresou–. La bandera espanyola la trobem al segon pis, llogat a un matrimoni d’advocats –ella dret mercantil, ell dret matrimonial–, onejant damunt de dos llaços grocs pintats en graffiti a la tanca metàl·lica de la botiga d’aires condicionats. Aquesta última, una franquícia d’una cadena d’instal·ladors que arriba fins a València i que té treballadors majoritàriament castellanoparlants, però que diuen rachola i plegar. Al costat, el típic bar de la cantonada on el cambrer ha trobat el to del discurs que acontenta qualsevol client –“jo ja estic d’acord que Espanya és una merda, però és que així no”–, i una botiga familiar de làmpades de tota la vida, regentada per dos germans bessons, molt catalanistes ells, però periquitos de naixement i nostàlgics de la tauromàquia i dels cuplets.

El xamfrà no només trenca la cantonada, que és allò a què es dedicava Ildefons Cerdà, sinó que també exhibeix un portal modernista al costat d’un portal noucentista, com una mena de xamfrà de la discòrdia en clau popular. En un segle el principal ha deixat de tenir el glamur de la seva paraula, i ara és on s’instal·la un dentista o una tèrbola agència de viatges. En canvi l’àtic i el sobreàtic, aporciolats grollerament damunt la corona com si una nau nodrissa hagués aterrat a extreure rastres de vida, són la peça més cobejada. Perquè des d’allí hi ha una mica de vistes a la Sagrada Família, hiperbòlica i expiadora, i al condó luminescent de la torre Agbar. Però per moltes vistes que tinguin, vistos des de fora, aquells àtics arrosseguen la vulgaritat arquitectònica de les construccions feixistes –o comunistes, o bohiguistes– que més que construccions semblen destruccions. El xamfrà permet que l’aire circuli per les quadrícules i que la gent pugui caminar amb més llibertat, i que els taxis lliures hi facin cantonades. I evidentment el carrer té el nom d’un territori de la corona d’Aragó, en la seva intersecció amb algun poeta, algun heroi del 1714 o algun almogàver. Barcelona va decidir eixamplar-se, en efecte, d’aquesta manera.

Catalunya s’assembla a aquest collage apilat sense folre, com si fos una catedral d’estils superposats, només que mantenint-se en vida els protagonistes de cada corrent. Barcelona, com Catalunya, ha de decidir com pensa eixamplar-se a partir d’ara: model franquícia o model botiga familiar; model pis turístic o model assequible per als autòctons; model barreja cultural progressista o model autoritari amb porra –i llei– a la mà; model creatiu –modernista– o model “assenyat” –noucentista–, o bé fins i tot model Porcioles i model Bohigas. Però avui Barcelona no es pot permetre l’aposta de ser una ciutat franquícia –o aparador–, ni de ser una ciutat que confon l’ordre amb el feixisme, ni el sentit social amb el progressisme de façana –també d’aparador–. Per això Catalunya s’assembla tant a la Barcelona lliure, creativa, genuïna: perquè no vol ser assimilada, perquè no vol ser vulgar ni replicable.

Perquè el que hem viscut aquests últims anys és un crit civil i polític per poder ser nosaltres mateixos, amb les nostres complexitats i pluralitats i –també– misèries. El que hem cridat és que ni Barcelona ni Catalunya no són façanes boniques i buides, no són fets folklòrics ni escenaris pintorescos, sinó que tenen profunditat vital rere de cada pedra. L’independentisme no és, no ha estat mai, cap discussió a l’ascensor entre els d’una bandera ni els de l’altra sinó la recerca d’un millor pacte de veïns. El model barceloní, el model català, no pretén guanyar imposant-se damunt de l’altre sinó construir un edifici tan complex –plural– com genuí –únic–. El que el món i Espanya han pogut sentir és que Catalunya vol eixamplar-se i viure en llibertat, com Barcelona es va eixamplar i alliberar quan va enderrocar les muralles i va dir a cada carrer nou pel seu nom. Això no ho aturen els bombardejos cada 50 anys, ni a Barcelona ni a la que en el fons es bombardeja: Catalunya, el gran xamfrà de tots. S’entén, ja, de què van aquestes eleccions municipals?

Publicat a El Punt/Avui el 6 de novembre del 2018

dimecres, 17 d’octubre de 2018

Retorn a Barcelona


Barcelona ha estat governada pels socialistes o pels comunistes des de fa 40 anys, amb l’única excepció de Xavier Trias. Sobta en canvi que, quan un personatge de l’òrbita sobiranista es vol postular com a alcaldable, parli sempre únicament de Pasqual Maragall i mai de Trias. Encara que no li donés temps en quatre anys, i malgrat tots els seus defectes, amb Trias i el seu equip Barcelona deixava de viure de renda dels grans esdeveniments del passat (Jocs Olímpics) o dels petits i oblidables (Fòrum de les Cultures) i començava a preguntar-se quina era la seva aposta de futur. La cosa anava de sensibilitat social, de coneixement, cultura i recerca, de smart cities, de ser un desacomplexat focus d’inversió econòmica, de preparar-se per a ser capital d’un Estat i de col·laboració publicoprivada. Potser era insuficient. Però com a mínim ja no anava de tramvies, ni de jocs d’hivern, ni de multiculturalitats i cosmopolitismes malentesos. Ens preguntàvem què volíem ser. Anàvem bé.

Barcelona ha de tenir el seu propi sobiranisme. És més que evident que s’ofega, com ho fa Catalunya, pel fet de tenir els focus de decisió massa lluny (en tots els terrenys: finançament, infraestructures i connexions, diplomàcia exterior, salaris, serveis bàsics...). També s’ofegava fins al 1881, quan les muralles li impedien créixer físicament. La famosa “societat civil” era viva malgrat tot, i encara ho és ara, però per molt viu que tinguis el sector privat o associatiu, hi ha un moment que una decisió política ha d’enderrocar la muralla. Evidentment, es va decidir des de Madrid. Només llavors va poder eixamplar-se. El sentit del sobiranisme a Barcelona és aquest: no pot créixer més, ni físicament ni anímicament, sense decisions polítiques alliberadores. És a Barcelona on es pot argumentar de manera més plausible, material, objectiva, la necessitat d’una sobirania pròpia (i d’una agitació social constant): mentre Catalunya no disposi d’eines pròpies per a erigir la ciutat en capital del Mediterrani, aquesta viurà temptada pels invents estranys i els models obsolets. O encara pitjor: nostàlgies noucentistes. Fugim-ne. Si us plau.

Barcelona necessita un estat propi a qui fer de capital però necessita, sobretot, tornar a eixamplar-se per dins. A ser ella mateixa. Les muralles es van enderrocar perquè la ciutat rebentava d’activitat, de vitalisme, de modernitat, de modernisme, de riquesa, de progrés i de revolta. Barcelona no pot relaxar-se vivint de renda, en aquest cas, dels dogmatismes ideologicoestètics d’Ada Colau. Ni encara menys pot confiar el seu futur en els jacobins vinguts de la cort francesa. Però és que, si continua posant el pilot automàtic de l’èxit turístic i de la bellesa, es regalarà molt barata a uns o a altres. Ara mateix la caricatura de Barcelona és la del decorat de cartró: entra pels ulls, i a més s’hi viu molt bé..., però sembla adormida. Provin d’agafar un turista a la Sagrada Família i expliquin-li, avui, qui són els “nous modernistes” de la ciutat. On són la recerca, passió, cooperació, genialitat, inquietud, ambició, autoorganització, missatge, fe, art i amor necessaris per a fer quelcom assimilable avui a la Sagrada Família. Podem dir que som, avui, la ciutat “on passen les coses”? L’avantguarda, el futur, el talent? Som la ciutat desperta de dia i de nit, decidida a avançar París i Londres com a mínim en alguna cosa? Posem per cas la gastronomia, per exemple: és avui Barcelona, amb tot el seu talent culinari, el “place to be”? No té prou ingredients propis per tenir tanta oferta intercanviable? Deixant de banda el World Mobile Congress, realment presentem una ciutat amb producte genuí i inimitable? Presentem una ciutat que esclata, que necessita créixer i que la reconeguin com a capital del Mediterrani? Oferim un model propi, amb marca, amb ADN, amb visió pròpia del món? Hem decidit ja en què volem ser referent? O bé ens limitem a debatre sobre manters, turistes, noms de places i bustos de reis?

Pel seu passat i per la imatge que encara conserva, Barcelona ha de ser referent en creativitat, recerca, cultura i coneixement. Créixer per dins, interiorment, per a poder descavalcar la muralla totalitària dels Estats i de les velles ideologies. Aquest és el sobiranisme que ha de buscar Barcelona, i això no ho arregla tot, ja ho sé, però Barcelona és l’única ciutat del sud d’Europa que pot fer aquesta aposta. Quan saps qui ets i què vols fer, la resta de problemes no desapareixen, però sens dubte deixen d’ofegar-te.


Publicat a El Punt/Avui el 4 de setembre del 2018

Partits i independència


Va costar molts anys i molts canvis perquè CDC fes el viratge cap a l’independentisme, l’any 2012, en el seu congrés a Reus. També li va costar a CDC la factura d’aquest viratge, que va ser l’inici d’allò que es va anomenar “operació Catalunya” i que més justament o més injusta, però sí judicialment, va començar a caure de manera implacable contra militants destacats del partit. Fins al punt que fins i tot va haver de renunciar a la seva sigla, i que darrerament ha viscut un nou congrés on aposta per acompanyar una entitat política més àmplia (la Crida) encara per definir. El càstig que han rebut els convergents pel seu viratge, merescut o no, ha estat molt gran. També amb presoners i amb exiliats. El que ha succeït els darrers anys, amb aquesta sortida generacional de l’armari, és veritablement molt gros. I, tot i així, això no dona carta de credibilitat absoluta a aquest espai polític: l’independentisme necessita ara sentir que el procés avança, amb fets concrets, i això sotmet els partits a una fiscalització popular tan higiènica com difícil de gestionar.

ERC ha pagat, també en forma de judicis impresentables a consellers, a diputats i fins i tot a una presidenta del Parlament, la seva aposta pel full de ruta de Junts pel Sí. També ERC queda fortament observada per l’independentisme més ampli, i fins i tot la CUP va ser objecte de manifestacions dels CDR darrerament davant la seva seu. El que han fet el PDeCAT, ERC i la CUP (aquests últims també amb exiliats i represaliats) aquests anys ha estat molt gros. Molt molest, molt difícil, molt poc digerible per a l’Estat. L’Estat no és només que hagi intervingut l’1-O pegant la gent i trencant vidres de les escoles (si ho pensen bé, trencar el vidre d’una escola per anar a buscar una urna és un signe claríssim d’intervenció i d’ocupació armada): l’Estat actua des del 2012 vigilant de prop els partits i els seus moviments, els seus actes al Parlament i al govern, la inquietant deriva d’Artur Mas (sempre ens oblidem dels embargats Mas, Homs, Rigau...), el 9-N, el rastre dels Pujol, els empresaris que poguessin sentir-s’hi propers, les fundacions, fins i tot les entitats culturals (Jordi Cuixart és a la presó!) o cíviques (Jordi Sànchez és a la presó!)... L’Estat ha fet servir totes les seves eines repressives i no només des de l’1 d’octubre, sinó sempre que n’ha tingut ocasió. Sense vergonya, implacablement. Amb el suport del PSOE i del PSC, en tot moment. Sempre. Si fem aquest repàs, doncs, i assumint tots els errors propis, ens queda algun mínim dubte que vivim en un país ocupat per la força?

No hi ha una altra sortida de la presó i de l’exili que no passi per la independència de Catalunya, això sembla molt més segur i probable que no pas confiar en la fiscalia de l’Estat o en les vaguetats de Pedro Sánchez. Ens la tornaran a fotre. De fet, ja ens l’estan fotent. L’únic que canvia és que ara ho sabem, i que els partits i les entitats ja no poden disfressar cap renúncia sota una suposada atmosfera de “diàleg”. Tothom sap: l’atmosfera no és de diàleg, sinó d’irrespirable repressió. Ho saben també els països europeus, si bé ells no poden ni han d’intervenir fins que fem nosaltres un cop de força. En forma de reacció ciutadana (a un judici injust, a una resolució internacional...) o bé de victòria electoral més clara en unes eleccions autonòmiques anticipades (si es considera que és el moment) o sobretot d’una gran victòria electoral a les municipals del maig. La que més m’agrada és l’última pel seu caràcter plebiscitari (les municipals són “una persona, un vot”, sense reequilibris territorials), pels seus precedents històrics i pel seu caràcter incontestable i oficial. Poden passar moltes coses i cal estar preparats per a allò que no es pot preveure, i per tant cal que en una taula s’asseguin partits i entitats per provar d’estudiar-les totes.

M’agrada que hi hagi mobilitzacions ciutadanes que vigilin l’actuació dels partits. M’agrada que hi hagi iniciatives paral·leles que provin d’evitar qualsevol degradació dels mandats del 21 de desembre, m’agrada que Puigdemont agafi el timó, m’agrada que no hi hagi sortida enrere, m’agrada que no ens en refiem gaire de nosaltres mateixos i que vulguem encertar-la de debò. “La gent” no vol ser enganyada, però els militants i votants tampoc. Cal refer la confiança, muscular per al tercer round, no perdre el temps, ser sincers, ser alhora ambiciosos i decidits, i sobretot no jugar amb els somnis. S’acaba el temps de pensar.


Publicat a El Punt/Avui el 7 d'agost del 2018

Tercer "round"


La sentència de l’Audiència Territorial de Schleswig-Holstein no afecta només el cas concret del president Puigdemont, sinó la causa general sobre Catalunya... o millor dit, sobre Espanya. Davant dels fets d’octubre, era clar que calia un àrbitre que posés un criteri raonable en la discussió. I si bé aquest àrbitre o jutge extern no ha determinat sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya, que és l’assumpte de fons, sí que ha dit una cosa: que convocar i/o organitzar i/o promoure un referèndum unilateral pot ser moltes coses, fins i tot pot ser il·legal, però que en qualsevol dels casos no es pot considerar un delicte de rebel·lió i sedició. És a dir, que l’empresonament preventiu efectuat té tots els símptomes d’una persecució política a ulls alemanys (i europeus). I que qui està a judici, com dèiem, no és Catalunya i els seus actes, sinó Espanya i el seu sistema autoritari.

Si ara algú proposés un referèndum unilateral, o ratificar el que es va fer el dia 1 d’octubre o el dia 27 de setembre, difícilment podria ser empresonat preventivament per rebel·lió o sedició sobretot si Espanya, com sembla, renuncia a l’extradició de Puigdemont. Renunciar vol dir que plega, que no ho veu possible, que no hi ha cas. Vol dir això que caldria igualment anar a l’exili per a poder quedar totalment lliure? Ara mateix sí, però tinguem en compte que la causa instruïda per Llarena té tots els punts per ser considerada prevaricadora i que totes les actuacions de la Guàrdia Civil, molt més que irregulars, també hauran de tenir la seva probable sanció. És a dir, que cal veure en què queda aquest despropòsit de judici: en absolució o no, i en prevaricació o no. La lògica europea indica clarament cap a l’absolució, i ves a saber si no ho sabrem fins a Estrasburg. Però la importància de la sentència recent és que imposa un estàndard, un criteri objectiu i neutral, que contrasta clamorosament amb els excessos d’Espanya. És el principi de la fi de la impunitat del sistema judicial espanyol. Per això Pedro Sánchez tenia (i té) tanta pressa per canviar el Codi Penal.

Puigdemont està a un pas de poder tornar legalment a territori català sense que cap carceller li toqui un pèl. El que pugui passar en una hipòtesi així és inimaginable, però mentrestant tothom ha de preparar els partits i les entitats per a una tardor i una primavera de revàlida. Sí, crec que estem a prop d’un tercer round. El primer, l’1 d’octubre, va deixar l’Estat espanyol KO i sense capacitat de resposta, donant cops de puny al vent. El segon round va ser la furibunda reacció dels poders de l’estat: empresonaments, 155, càstigs, repressió i judicialització arbitrària. El tercer acaba de començar ara, amb aquesta sentència: ara ja sabem els límits que té l’Estat. L’octubre vam descobrir els nostres propis, els nostres errors, les nostres incapacitats, les nostres prudències i excessos. Però avui coneixem els límits de l’Estat, pel fet que ja fa anys que pertany teòricament al grup dels estats democràtics. Què falta aquí? Només falta que la gent aguanti, que els partits aguantin i mantinguin la pugna, que el carrer continuï mobilitzat, que els judicis es guanyin si és possible en una justícia tan aleatòria com l’espanyola, que la comunitat internacional vegi ja clarament qui té actituds constructives i qui té només actituds repressives, i, sobretot que quan hi hagi votacions (municipals, referendàries, autonòmiques, el que sigui), l’independentisme arrasi a cada convocatòria.

Ni de bon tros està guanyat, aquest tercer round. D’entrada ronda encara el perill de la divisió entre els partits, els dubtes eterns, les baralles pel poder i pel rumb a seguir. I he de dir que aquests últims mesos tots estan donant un espectacle que francament... No és cosa menor: al final el que estem decidint és, un cop coneguda l’altra banda, quin preu estem disposats a assumir. Ara comencem a veure que Espanya no ho pot fer absolutament tot i que, especialment si es mantenen o incrementen les majories, el moviment independentista no afluixa, sinó que guanya motius i força. Cal una determinació incontestable dels dirigents per a aguantar l’embat, tant si es vol revalidar algun dia la via unilateral com si es vol negociar un referèndum acordat: en qualsevol de les dues opcions, afluixar és un suïcidi. Encara som al ring. Ha sonat la campana. L’adversari sembla molt més fort del que ja sabem que és. Hem de fer-ho millor. Però no és el moment de buscar el camí més fàcil cap a casa.

Publicat a El Punt/Avui el 17 de juliol del 2018

La salvació d'Espanya


Espanya inicia una legislatura que pot ser de canvi tàctic o de canvi filosòfic. Si opta per la segona, voldrà dir que l’equip de Pedro Sánchez ha estat capaç d’anar més enllà de l’equip de Pedro Sánchez i consultar homes i dones d’estat sobre què hem de fer. Quina resposta civilitzada, més enllà de la repressió, fa Espanya envers el problema territorial que té plantejat a Catalunya. I ara que els més imbècils de nosaltres es posen a boicotejar actes sobre Cervantes, encara que els facin els cínics de Societat Civil Catalana, seria bo recordar que hi va haver una Espanya cervantina, prèvia al 1714 i fins i tot a la República catalana del 1640, que va durar alguns segles i que era un exemple de confederalisme avant la lettre.

M’ho deia un amic madrileny dels que considero de mentalitat oberta, durant el passat mes de novembre: “Lo que ha pasado es que, si un hijo tuyo desobedece una norma, tu deber es castigarle. ¿No?”. I això és exactament el que passa, que ens consideren els seus fills. Menors, a més. El que passa és que Espanya fa massa segles que ha deixat d’entendre’s a si mateixa com un matrimoni de conveniència entre dos regnes, dues realitats culturals i institucionals, on Tanto Monta Monta Tanto. Si s’entengués així, la frase de “si tu hijo desobedece una norma debes castigarle” esdevé masclisme o abús (o maltractament domèstic) si en el lloc de “hijo” hi posem “pareja”.

Fa massa segles que Espanya no ho veu així, i no és tan difícil d’entendre: som nosaltres els qui vam cedir les dinasties pròpies amb el Compromís de Casp i, a falta de regnat autòcton, l’única forma de defensar la nostra manera de veure el món va ser la republicana. Començant per Pau Claris, seguint pels bandolers (els nyerros no deixaven de ser fills de casa bona nostàlgics de cort pròpia) i els segadors i posteriorment, perquè no som pas estúpids, els defensors de Carles d’Àustria: vam descobrir que, sense un rei, no tindríem mai prou força per canviar res.

Entre que Espanya (Castella) va oblidar el Tanto Monta perquè va guanyar el 1714, i que Catalunya no només va perdre aleshores sinó també el 1640, i el 1923, i el 1939, doncs és normal que a poca gent se li acudeixi veure’ns d’igual a igual. El que em temo, però, és que ho hauran de fer: totes aquestes derrotes no han eliminat el problema, ni la cosmogonia pròpia, ni la llengua, ni les refotudes ganes de governar-nos lliurement. I que l’arribada de la democràcia té un vici i una virtut: el vici és que homologa Espanya com a estat democràtic a ulls del món, és a dir que disfressa els seus evidentíssims tics autoritaris, i la virtut és que ofereix a Catalunya una oportunitat de no morir, de nou, assassinada físicament. L’aplicació del 155 és la humiliació històrica més gran des del 12 de setembre de fa 300 anys, perquè ens ha ensenyat que al cap del carrer no manem. Que som un país profundament dependent. Que som fills, i no parella. Que som súbdits. I a callar.

Espanya té una oportunitat, que és entendre que no ens sentim súbdits ni fills menors. I que encara que no guanyem sempre, hem deixat clar que la incomoditat és creixent i que tenim, si no l’autodeterminació, sí la determinació. Catalunya ha de respondre’s encara la pregunta de per què no ha guanyat aquesta vegada, o com deia Alex Salmond “per què tan poca gent ens ha donat suport a escala internacional”. Essent una pregunta necessària, convé no oblidar que som encara en el segon round d’una partida llarga. Hem acabat abraçats l’un a l’altre com dos boxejadors esgotats, però hi haurà una altra envestida.

Que els partits hagin hagut d’acatar una autonomia dependent no té res a veure amb la República iniciada el dia 1-O, on tantes persones es van alliberar de forma individual i definitiva. De fet són coses que avancen en paral·lel. En el moment menys pensat, tornaran a trobar-nos preparats i organitzats més enllà del que pugui fer el govern autonòmic (que algunes coses pot fer). Si Espanya no afronta ara de forma seriosa el seu Tanto Monta pendent, i no sap tornar a una concepció cervantina de si mateixa per recrear-se eternament en Quevedo, la nova onada democràtica serà imparable. No cal que tingui forma de referèndum unilateral: Francesc Macià no duia, al programa electoral de les municipals del 1931, cap proclamació de cap República catalana. No li va fer falta. Queda un any exacte per guanyar, per exemple, un plebiscit de forma incontestable. Puigdemont i Torra saben de què parlo.


Publicat a El Punt/Avui el 12 de juny del 2018

Fer govern


Fer govern està sobrevalorat o infravalorat? Hi ha arguments per les dues bandes però m’inclino, en el moment actual, per no infravalorar-ho. Evidentment que no tot és fer govern. Evidentment que no a qualsevol preu. Evidentment que no és l’ocupar cadires per ocupar cadires, ni recular, o com a mínim amb mi que no comptin per a una cosa ni per a l’altra. El problema és que aquestes cadires tenen funcions, i competències, i pressupost: tenen poder. Tan limitat com es vulgui, però tenen poder. Crec que no es pot infravalorar, però analitzem primer l’opció d’estar sobrevalorant la cosa governamental. A veure:

Certament, som un país ocupat. Es va evidenciar l’1-O i els dies posteriors al 27-O, i la cosa encara continua. S’entén molt bé, doncs, l’estratègia de la confrontació màxima: negar-se a investir ningú que no sigui la persona escollida pels votants, en unes eleccions quasi plebiscitàries sobre Puigdemont. S’entén que el rigor democràtic i fins i tot la dignitat exigeixen complir els programes i les promeses, i també que anar a eleccions sense investir ningú (a causa dels continuats impediments de l’Estat) és una posició coherent que té els seus avantatges: posa en evidència el govern i els jutges espanyols i ofereix el missatge al món que no claudiquem. Que no ens arronsem. Entenc que sigui una opció a considerar, i molt seriosament.

D’altra banda, per limitada i observada i intervinguda que estigui la Generalitat, ja ho estava el setembre passat i tot i així es va convocar un referèndum. No hauria estat el mateix una consulta convocada i organitzada per l’ANC, posem per cas, que una de convocada pel govern amb fotografia inclosa de consellers al costat de les urnes que la policia i el CNI no van saber trobar. No és el mateix, a imatge internacional, una urna amb escut o sense. O una publicitat institucional fomentant la participació democràtica. O un govern fent una DUI en un Parlament. Tot això demana estructura, gent a les institucions, encara que sigui per no comprometre-hi ni un euro. No hi ha cap focus mundial posat damunt del Parlament si tot això no ho capitaneja o ho gestiona un president, uns consellers, un subjecte polític identificable més enllà de “la ciutadania”. Ens cal tenir poder. No ocupar seients: tenir poder, el que sigui, retallat, limitat, humiliat. Ens cal ser algú. Des de la Mancomunitat que no fem altra cosa que provar de ser algú, aprofitar qualsevol faristol que ens permeti tenir veu pròpia davant del món (i davant d’Espanya). Entenc la frustració per les limitacions que això té, perquè certament hem arribat al cap del carrer, i també entenc i fins i tot comparteixo la sospita de pactes secrets i de renúncies indignes. Caldrà descartar-los, i que quedi ben clar el comandament de Puigdemont des de Berlín. Fer compatible governar allò governable amb mantenir el litigi fins al final. Si és així, l’opció de fer govern amb el famós pla D és possible.

Demano aquestes garanties. Cal que en l’àmbit internacional es continuï veient obert el conflicte, com ho està des del dia 27 d’octubre amb una declaració que va aturar el temps i que no té res de simbòlica. Que es denunciï la situació dels presos polítics i dels exiliats, que es retrati el neoautoritarisme d’Espanya, que es forci la intervenció d’altres estats o d’altres subjectes polítics per a una solució democràtica, que es faci valer l’1-O. Tot això, teòricament (teòricament), no hauria de ser incompatible amb fer govern. Si no hi ha pactes inconfessables, això no hauria de ser incompatible. I no té res a veure amb la tesi del “50%” o d’”ampliar la base” que tant sona, i que tant sona a excusa. En tot cas, Puigdemont té prou clar no fer govern a qualsevol preu: si no, no hauria forçat la màquina fins aquí.

El 27-O es va aturar el temps i crec que continuarà aturat fins que es forci Espanya a comportar-se civilitzadament. Si no hi ha garanties de poder fer respectar l’autodeterminació de Catalunya, en pau i democràcia i sense persecucions, potser val més que tot rebenti. És això el que s’està provant de forçar i de garantir: de fet, la carta de rebentar-ho tot encara hi és i es mantindrà durant dues setmanes. I, al capdavall, “rebentar-ho tot” no deixa de ser (per ara) anar a unes eleccions... autonòmiques. Ningú no hi proposa per ara una alternativa. I hi adjunto una previsió: si no les tenim aquest juliol, les tindrem abans d’un any i seran un altre tipus de plebiscit. La “normalitat” no tornarà. Ni amb govern, ni sense.

Publicat a El Punt/Avui el 8 de maig del 2018

divendres, 13 d’abril de 2018

Mediacions


Un mediador no és ben bé qui fa una proposta “del mig”, sinó qui aproxima dues parts per acabar trobant-la, a empentes i rodolons si cal, i encara que estiguin enfadadíssims. Ara acabem de començar la fase de mediació que s’esperava el dia 27 d’octubre, quan Carles Puigdemont va proclamar la república i tots dèiem “algú vindrà a mediar”. O el dia 10, quan en va suspendre la declaració. Esperàvem que algú es mogués i no es va moure ningú, s’ha d’admetre, i és una vergonya per als amics europeus i per a nosaltres, pagafantes del sud. Però ha calgut que Espanya mostrés el seu instint torero abusananos i marcapaquets perquè ara mateix el públic, és a dir l’opinió pública europea que assisteix a la corrida, es posi a xiular contra l’espectacle. És ben bé la pel·lícula de Ferdinand, mirin-la, vegin com el toro acaba torejant el torero, contemplin com podria de ser de bonica Espanya si no tingués el subconscient als collons de Quevedo. En fi. Que ara volen mediar. Mirem-ho.

Una proposta “del mig” plantejada per un foraster, o per un marcià, hauria sigut votar amb tres opcions de resposta. La via Salmond, la que convidava a sí/no/devolution i que Cameron va rebutjar. Aquesta seria encara una via del mig? És possible però és complicat, perquè resulta que el referèndum el vam fer i que ens van pegar. I que això d’empresonar els dissidents és molt lleig, sobretot per delictes no comesos i no demostrats en judici. Tot això són causes i raons que, en dret internacional, justificarien la separació d’un territori perquè demostren la subordinació d’un poble de forma arbitrària. Per tant quan es va proclamar la república del 27-O va ser per una barreja de resultats electorals, de resposta a la violència exercida, de petició d’auxili internacional i d’establiment d’un nou fil de legitimació. Per tant és difícil que això sigui ignorat en una futura “via del mig”, si no és a canvi de moltes garanties i d’un reconeixement explícit de la sobirania del parlament de Catalunya. Dit d’una altra manera, qui ha pres una posició d’abús de força té molt més per demostrar que qui pot haver comès un error procedimental. Jo puc haver fet un moviment diagonal amb la torre, però és que tu has trencat el tauler d’escacs sencer i m’has apallissat. I ni es pot oblidar ni es pot amagar. Tothom ho ha vist.

Possiblement no hi haurà mediació. Per obcecació espanyola. Ho preveig de forma clara, i aquí no faig tant l’exercici de mediador com de mèdium. Si això passa, com crec que passarà, caldrà que els estats d’Europa decideixin si volen un conflicte crònic o dos estats separats. Separats, s’entén, per evitar que es facin més mal o perquè el món ha de continuar girant. La solució del mig, si Espanya abandona la manoletina, ja he dit la que crec que és. Significaria empassar-se moltes humiliacions, per part catalana: però entenc que hi hauria sacrificis a banda i banda. Ara bé: si no hi ha una solució o proposta semblant, que passi pel reconeixement d’una decisió sobirana i democràtica, aleshores cal guardar la carta del 27-O: vam votar, vam guanyar, vam proclamar i demanem que se’ns reconegui. De fet, si tenim gent empresonada és perquè volen que renunciem a tot això. Que ho llencem al pou. Felipe González ho va deixar clar davant de Jordi Évole, que calia alliberar els presos sempre que es renunciés a la “reincidència”... per part de Puigdemont! Tan demencial i mafiós com cert, però és el que hi ha. Per tant, d’entrada, a això no s’hi renuncia. Ni tan sols si formem govern, sigui amb Jordi Sànchez o amb algú altre. A això no s’hi renuncia, tot i que pugui quedar guardat al prestatge. Mai al pou. Mentrestant, som tot orelles.

Publicat a Naciódigital el 9 d'abril del 2018

Un nou 98?


Així ho qualificava Arcadi Espada ahir mateix a Twitter: la decisió del tribunal alemany d’ahir, que ni tan sols admet a tràmit (matís important) la consideració de la demanda d’extradició per rebel·lió, és un nou 1898 per a Espanya. Una desfeta total, venia a dir. Més subconscientment, ens parlava de la pèrdua d’una nova colònia. Però els problemes d’Espada amb el seu subconscient són problemes a tractar amb un professional.

Jo diria que Espada podria no equivocar-se tant. No es tracta només d’una humiliació del sistema judicial espanyol, d’un desmentiment de tants discursos polítics que assenyalaven “colpistes”, o d’una obertura d’una possible (i més que desitjable, quasi inexcusable) investidura de Puigdemont. No, no mirem només a curt termini. Fem una mirada més profunda, mirem a llarg: què significa aquesta decisió en termes de “procés” o de conflicte Catalunya-Espanya de cara als anys futurs? Què ens diu sobre la “dimensió desconeguda” que havia d’anar darrera d’una DUI, i que ara ja anem coneixent?

Ras i curt, si aquesta línia jurisprudencial europea (no només alemanya sinó també escocesa, suïssa, belga, etc) es confirma i pren cos, o sobretot si acaba condicionant algun canvi en la instrucció de Llarena o en la jurisdicció espanyola, vol dir el següent: que en el futur fer un referèndum unilateral, declarar la independència al Parlament i desobeir algunes lleis de l’Estat no comporten cap delicte de rebel·lió o de sedició. Poden comportar inhabilitacions i incórrer en altres faltes o delictes, però cap d’ells relacionats amb capo violència quan aquesta no ha existit. És a dir: mentre el procés polític es mantingui explícitament pacífic, com a mínim fora d’Espanya ningú no ens podrà empresonar en base a simples interlocutòries fantasioses. No cal dir la rellevància que té això de cara als futurs anys. Poca broma.

A curt termini, és un gol de xilena de Puigdemont i els seus. És un cop dur per a la reputació d’Espanya, és un símptoma clar de les probables prevaricacions de Llarena i de Lamela, i és un desmentiment polític en tota regla a Rajoy, Aznar, Rivera, Arrimadas, Sánchez i tots els que s’agafaven a una autoritària manera de veure la llei i els fets. És un advertiment a tot el feixisme latent, disfressat d’”estat de dret”, que aflorava els últims mesos a l’Estat. Per cert: també és una desautorització del discurs del monarca.

Espanya, a prop de perdre l’última colònia. I vés a saber si, fins i tot, el respecte de la UE. Dubto que més es perdés a Cuba.


Publicat a Elmón.cat el 6 d'abril del 2018

Carta a Carles Puigdemont


President: aquesta carta que t’envio sortirà publicada, perquè ho he vist útil. Això de la llibertat, president, Carles, ja saps que no depèn de si et trobes en una presó. Ara mateix t’escric des de Barcelona, la capital d’un país que té anul·lat el seu autogovern i que està regit per una Constitució intocable, interpretable a conveniència d’una part, i per uns poders (també el judicial) que apliquen la llei amb criteris venjatius i discrecionals. I, tot i així, em sento una persona lliure. Per tant entendràs que et parli d’home lliure a home lliure, però amb el profund agraïment d’haver-me’n fet adonar. Ens has fet veure que havíem d’atrevir-nos-hi, a ser lliures. Que ho havíem de dir i creure’ns-ho, i actuar.

Abans d’aquesta tardor, et vaig preguntar sobre el futur i et vaig demanar que em responguessis més com a Carles que com a president. Per no entrar en detalls, em vas respondre sobre la complexitat. El complicat que és tot, els equilibris difícils dins i fora de la política, les contradiccions, els interessos, les pors, els dubtes sobre les pròpies forces. Tot i així, el sentit de la llibertat personal i col·lectiva transcendia aquestes complexitats. Sense ignorar-les, i més aviat coneixent-les molt bé, el sentir-se lliure posava un mirall davant de totes les pors i les anava desmuntant una a una. Per això la tarda del 27 d’octubre, malgrat tantes fragilitats, va ser tan dolça: per una vegada els idealistes, els “ingenus”, els que representa que tenim massa idees al cap, aconseguíem transformar el panorama. Ho saps perfectament: a l’antiga Roma, un “ingenu” era el fill lliure d’un esclau.

Vam cometre errors, sí. Però va ser una tarda dolça, políticament parlant. Havíem pronunciat les paraules que temia Espanya, obsessionada a evitar que ens veiéssim capaços d’arribar fins al final. No d’arribar-hi, no de fer la independència (que és una cosa que costa més temps en processos com el nostre), sinó de proclamar-nos república en una institució com el Parlament. Proclamar-nos lliures, sentir-nos lliures. Allò de “fets, no paraules” quedava superat per l’obvietat que hi ha paraules, hi ha frases, hi ha textos i declaracions, que són fets. Dir “soc lliure” és ja un fet irreversible per si sol. Ha quedat clar. Marca un abans i un després en les relacions i en els discursos, i en els esdeveniments futurs. D’aquí la por que tenien, i el pànic immens que han demostrat amb tants abusos, sentències, càstigs, persecucions, prohibicions i invasions del nostre autogovern. Tenien (i tenen) molta por a les nostres paraules. Gràcies per aquestes paraules, per aquests fets.

Diuen que estàs bé i fort. M’ho crec, tot i la incertesa i d’aquesta atenció al que ens digui en breu un jutge alemany. Perquè podria sortir malament, president. Sí. Però de vegades tenir sentit pràctic és fer allò que has de fer, bàsicament perquè al darrere hi tens les flames o la boira. O encara pitjor: la mediocritat. Tenir sentit pràctic és, avui, investir-te de nou. Seria el més eficaç, el més eficient, el més realista. El país no pot caminar ni avançar de debò mentre ignora la injustícia; els partits, molt ferits i desconcertats, han de reinventar-se sobre una base digna; i Europa s’enfronta a una crisi moral amb greus conseqüències socials, polítiques i econòmiques. Per al nostre propi bé i per al nostre bé més immediat, més val que mantinguem vigent la teva presidència. Té tot el sentit el que has fet, el que fas, el que faràs. Que se n’adonin els qui creien, ingenus ells, que defensar uns ideals no servia de res. Si es descuiden, enmig de tant de càlcul un dia es quedaran sense drets humans.

No crec que haguem subestimat l’adversari: crec precisament que l’hem sobrevalorat, perquè crèiem que parlàvem amb una democràcia homologable. Tu i altres heu hagut d’avantposar la causa col·lectiva als interessos més personals i heu pagat un preu altíssim. La causa de la modernitat democràtica, a favor de l’Europa que val la pena, contra l’odi, el cinisme extrem i la uniformitat empobridora. El que no esperàvem és que calgués tant de sacrifici, i tanta valentia, per arribar fins aquí. Surti com surti això, president, moltes gràcies per modernitzar-nos. Ens has alliberat a tots íntimament, tant als qui estem amb tu com als que no pensen igual. Escriure a un pres polític com tu, des d’una presó a una altra mena de presó, fa que m’adoni de com n’ets, de lliure. I de com ens n’has fet, de lliures, a la resta. De nou, gràcies, una forta abraçada, i ens veiem ben aviat.


Publicat a El Punt/Avui el 3 d'abril del 2018

dimecres, 14 de març de 2018

Què diran de nosaltres



Vista la pel·lícula “Darkest hour” (“El instante más oscuro”) sobre el moment més crític de la política de fermesa de Churchill contra Hitler. Però no els vull parlar de la pel·lícula, que em va semblar més aviat una obra de lluïment interpretatiu, sinó de quan ja s’ha acabat. Quan arribem al fos a negre. Sí, és d’aquell tipus de pel·lícules on al final tot es fon a negre i comencen les explicacions pòstumes: “dos anys més tard, es va acabar la guerra i...”; “Curchill va perdre les següents eleccions”, “es van casar i encara viuen feliçment a Fullerton, Nebraska”.... etcètera.

Doncs la política catalana va d’això. Del que quedarà, del que diran de nosaltres, del que direm de nosaltres. La memòria col·lectiva, l’amnèsia selectiva. Sí: el relat. O algú dubta que el referèndum de l’1-O tindrà pel·lícula, d’aquí a pocs anys? Evidentment que tindrà pel·lícula, i hi sortiran les urnes amagades dins de nínxols i damunt les branques dels arbres, i la manera com van arribar a Catalunya, i com la gent es va organitzar en la més gran demostració d’empoderament ciutadà dels últims temps en tot Occident. Es farà una pel·lícula, és clar, i vindrà un fos a negre. I ja els dic què dirà el fos a negre: “tres setmanes després, el Parlament de Catalunya va declarar la República catalana”. I el següent: “el govern espanyol va reaccionar empresonant preventivament diversos polítics catalans, intervenint l’autonomia i limitant diversos drets de participació política”. Però un moment, dirà l’espectador, escurant el bol de crispetes: i què va passar amb la independència? Ah! Suspens. Negre de nou. I aquí ve la part històricament important, la cruïlla del relat on ens trobem. A partir d’aquí el text pot dir “Els líders independentistes van renunciar a fer efectiva la República i van acabar concentrant-se en l’alliberament dels presos, en el retorn dels exiliats i en la gestió de l’autonomia”. Aquesta és una opció. I l’altra opció diu “Els líders independentistes van respondre la repressió de l’Estat espanyol amb una nova investidura del president Puigdemont, amb la reivindicació de la República proclamada i amb la recerca del seu reconeixement internacional”. Només un dels dos camins, el segon, porta a un últim text: “Catalunya va esdevenir un estat independent l’any 2020”.

D’aquí la importància del relat, del prisma simbòlic i polític. La declaració d’independència del 27 d’octubre era exactament allò que volia evitar l’Estat espanyol: molt més que el referèndum, molt més que les malversacions i sedicions i rebel·lions (inventades). Allí on no volia que arribéssim era a una declaració que per si sola, curiosament, no constitueix cap mena de delicte penal. Que curiós, oi? Per tant l’aplicació del 155 i els empresonament posteriors són, entenguem-ho, pura venjança per un fet purament simbòlic o retòric: el 27 d’octubre. En cap cas, poden pujar-hi de peus, pels esdeveniments del 20 de setembre ni pel referèndum de l’1d’octubre. Sense dia 27, res d’això no hauria tingut tant de càstig.

Per això és important donar importància a allò que en té. Ja sé que la independència no va arribar, i que va ser declarativa, però fixin-se el mullader que ha creat. O és que els Estats Units van ser independents de seguida, just després de dir que ells el poble? Per tant quan dic que a mi la declaració del 27O em vincula, no ho dic a efectes legals sinó a efectes polítics. No ens deixem enredar: per exemple, la Constitució espanyola és una llei, o és un pacte polític? Doncs és les dues coses, però abans que ser una llei és un pacte polític.

La declaració del 27 d’octubre no és llei, no és efectiva, però és una declaració política. Això és el que realment importa, saber si aguanta políticament, no saber si aguanta jurídicament. El legalisme no és el camp de joc on podem guanyar, ni tan sols els autonomistes hi tindran cap futur. I com aguantarà políticament la declaració del 27O? Doncs aguantarà mentre l’independentisme vagi guanyant eleccions, arribant a acords de govern, ampliant la seva majoria si pot ser, i insistint en la seva voluntat de passar de la política a la llei i al reconeixement internacional. Governar l’autonomia? Sí, mentre no suposi renúncia als plantejaments inicials i mentre serveixi per enfortir la causa. No cal posar-hi terminis, oblidin-se del 2020, no he dit res, no he escrit res, és això: és fer tot el possible per a demostrar a la ciutadania que no va ser un engany, que declarar políticament no vol dir enganyar. Que es volen (i es poden) fer les coses millor, que no es renuncia a res, que es busquen i es troben les maneres de fer-ho possible. I només hi ha una manera de fer-ho possible: no renegant del relat. No rendint-se, lluitant per un fos a negre on aparegui un text digne. La pel·lícula sobre Churchill mostra com la determinació i la fermesa, fins i tot quan els teus companys de viatge volen cedir davant dels adversaris en plena guerra, de vegades triomfen. Feu el que vulgueu, però no cediu a la por. No sigueu mediocres. I, sobretot, no sigueu vulgars.

Publicat a Elmon.cat el 2 de març del 2018

dimarts, 27 de febrer de 2018

Va, pensiero



Dia 2 d’octubre del 2017. Treballadors i cor del Liceu aplegats a la Rambla, davant la façana del teatre, cantant el famós passatge de Nabucco. El dia anterior havia estat un veritable trauma polític i humà, i costarà molts anys que ens en recuperem. Es va crear un silenci estupefacte, de maltractament domèstic. Aquell dia 2 la gent del Liceu va tenir el gust exquisidíssim de fer volar el pensament d’ales daurades per damunt del rastre de la brutalitat. Encara no ens en sabíem avenir: ens havien pegat, ens havien humiliat, ens havien ocupat. S’havia passat de sobte a la fase física del conflicte. Érem, com els hebreus de l’òpera –com els italians en el seu moment–, un poble sotmès a la força. I encara faltava un dia per confirmar la manca absoluta d’interlocutors: el discurs del rei. Aquell 2 d’octubre vam ser, malgrat el silenci i malgrat les ferides, més lliures que mai.

Diuen les parets del Saló dels Miralls que “El arte no tiene patria”, però això no li ho poden dir, a Verdi. Ni a Wagner. No és que calgui polititzar tot l’art i la cultura, però una tossuda realitat cultural acaba formant una cultura política. Israel podia estar esclavitzat, però llavors cal fer volar el pensament fins als seus turons. Els cants no es poden aturar a cops de porra i la cultura no es pot reprimir sense autoritarisme. Els últims esdeveniments de censura a la fira Arco, o segrestant llibres incòmodes, o empresonant cantats de rap o titellaires, són el senyal més clar d’un sistema caduc i mort de por. Tot va lligat, algú s’ha adonat que la cultura és el problema: algú s’ha adonat de la importància cabdal de TV3 i de la immersió lingüística, i no perquè adoctrinin –saben que això no és cert–, sinó perquè TV3 i la immersió fan que el país s’assembli a si mateix. De la mateixa manera que a Televisió Espanyola emeten, els caps de setmana, pel·lícules de la Marisol. No és que la gent de Catalunya pensi com pensa per culpa de la televisió catalana, és que TV3 és com és perquè així és bona part de Catalunya. Ni tan sols grans espanyolistes residents al país voldrien renunciar a una eina tan útil com la immersió lingüística, tan de consens, tan de calaix. Simplement l’Estat ha arribat al cap del carrer: si no poden evitar que votem el que votem, provaran d’evitar que pensem com pensem. Han vist la gran arrel cultural del problema. El problema som nosaltres.

Franco tenia una gran oportunitat: fer-se amic de la burgesia catalana. Hauria pogut fer una gran dictadura de dretes i, més enllà de comprar favors i voluntats a alguns rics del país, estimar-los tal com eren. Però no: va decidir prohibir la llengua i reprimir-la. És la mateixa decisió que van prendre Felip V i Miguel Primo de Rivera, provar de matar el gos: la llengua, la bandera, la cultura. Fins i tot Franco hauria pogut preservar una autonomia catalana, i fer-la molt espanyola i molt intervinguda des de Madrid, tal com alguns pretenen ara amb el 155. Però no, la Generalitat clausurada. Com a màxim, alguna diputació enricmillonesca per repartir. No ens equivoquem, doncs; per a la majoria de partits espanyols l’objectiu no és vèncer el catalanisme sinó vèncer la catalanitat. Negar-la, oblidar-la, guardar-la a la vitrina o a la cuneta. Quan l’heroi Cendrós funda Òmnium Cultural o promou premis literaris, la reacció del Pardo és immediata: clausura. Massa llengua, massa cultura, massa Catalunya. Massa perillós.

Per això ara, tan bon punt recuperem la gestió de les nostres institucions, caldrà prestar una atenció especial a aquestes àrees: cultura, llengua, ensenyament i mitjans de comunicació. Si fos possible jo ho uniria sota una sola conselleria, però això és el menys important. El que cal és dotar-les com es mereixen pressupostàriament, exponencialment, churchillianament, com quan en plena guerra contra els nazis la Gran Bretanya va decidir no renunciar al ministeri del tema. O ens ho creiem o no ens ho creiem, però està clar que Madrid sí que s’ho creu. Més enllà de llengua pròpia, fan falta institucions culturals de primera divisió: és a dir, a l’altura dels talents vius del país. En la llengua que sigui. Sota la bandera que vulguin, la del coneixement i de la creativitat. Més Nabucco, més pensament. Més civilització i menys barbàrie.

Parla. Canta. Defensa’t. Imprimeix. Piula. Baixa al carrer. Tornem, des de l’administració o des del sector privat, a invertir en cultura i en coneixement. Semblava cosa de quatre gats... i resulta que és la nostra poció màgica.


Publicat a El Punt/ Avui el 27 de febrer del 2018 


divendres, 16 de febrer de 2018

Waterloo


“¿Ser catalán todavía no está prohibido, no?”. Aquesta frase de l’hoteler Joan Gaspart a una cadena de televisió espanyola té una importància filosòfica, política i estratègica determinant per al moment actual. Venia a dir i a deixar com a obvi que ser independentista sí que està prohibit, aquesta és la primera dada. En tenim prou indicis: ser independentista és avui motiu de sospita, d’odi, de restricció de llibertats bàsiques i de drets fonamentals, i fins i tot de persecució. Però ser català és quelcom més inevitable, més natural, i fa anys que mantinc la tesi que l’independentisme era i és inevitable pel simple fet que som catalans i que no podem deixar de ser-ho. Per això ataquen tan sovint TV3, o la immersió lingüística, o el TC anul·la l’obligatorietat d’atendre en català als establiments. Saben perfectament que aquesta és l’arrel del problema: les arrels. I ja podem anar-nos mofant dels debats “essencialistes”, perquè les essències tenen una cosa: que són essencials.

Segon punt: per a protegir la catalanitat o la identitat, ens cal com a mínim un autogovern. Per tant, compte amb infravalorar l’autonomia que va aconseguir Macià, que no va aconseguir Cambó (per pusil·lànime), que va recuperar Tarradellas i que va dignificar Pujol. És una autonomia insuficient, retallada, humiliada, que Maragall va demostrar que no pot créixer i de la qual Mas va certificar la seva crisi de creixement. El moviment independentista actual respon a una insuficiència claríssima d’aquesta autonomia, i per això avui sovint fins i tot en reneguem: però compte, perquè ells saben que autogovern és sinònim de catalanitat. Saben que, si renunciem a l’autonomia, renunciem al manteniment del nostre sistema institucional propi i per tant a bona part de la gestió del nostre univers simbòlic, de la nostra cultura, de la nostra llengua, del nostre ensenyament, de la nostra salut, de les nostres competències, etcètera. Ho saben i no només saben això: saben que ens volen destruir. Saben que volen anar a l’arrel del problema, a les arrels del problema, i saben que volen venjança i humiliació. Tenen una oportunitat d’or per a executar el seu odi (avui indissimulable) fins a les últimes conseqüències, perquè tenen les lleis i els àrbitres a favor. Ho faran servir. Empresonen, persegueixen, amenacen, embarguen, castiguen, vulneren Drets Humans bàsics, provoquen exilis, escarneixen, menteixen i difamen. Com s’explica tot això sense un odi profund, sense un instint de venjança profund? No hi ha cap dubte: volen aniquilar-ho tot. El proper és l’autonomia. Valorem-la, i si entenem això podem passar al següent paràgraf:

La República es va proclamar. Això és un fet. El que els molesta no és que fos llei, que no ho va ser mai perquè no va ser executada ni va entrar en vigor, el que els molesta és que es fes. El que els molesta no és que Puigdemont sigui president d’una autonomia, perquè legalment no ho és: el que els molesta és que Puigdemont sigui president de Catalunya per a com a mínim la meitat de la població catalana i bona part de l’espanyola, el que els preocupa són els focus mundials posats a Brussel·les i no a Sant Jaume. En el fons no els preocupa el DOGC, els preocupa el que cregui la gent. L’imaginari nou que hem creat, la naixent República catalana. Reprimida, perseguida, prohibida, el que vulguin: però proclamada. Com continua sent, per molts de nosaltres, president en funcions el Molt Honorable senyor Carles Puigdemont. Per tant, aquí hi ha un gran camí per córrer: cal conservar i gestionar l’autonomia? Sí. De la mateixa manera que crec que calia votar “sí” a l’Estatut. Ara bé: convé construir una cosa paral·lela, una comunitat paral·lela, un imaginari paral·lel que tingui la tossudesa d’existir, i de fer, més que no pas la il·lusa pretensió de ser acceptada i legalitzada pel sistema autoritari espanyol? I tant que convé. Hem de començar a veure-ho més que mai, que tenim una República proclamada, que hi creiem i que mentrestant sabrem administrar allò que ens pugui bonament conferir el sistema autonòmic espanyol. Al capdavall, això de gestionar l’autonomia a favor d’una causa superior no és res que no haguem fet des de fa 40 anys: se’n diu Cavall de Troia. Per cert, el seu Cavall de Troia seria la nostra renúncia a gestionar-ho o bé, o també, renunciar a la presidència de Puigdemont, o a la República que vam proclamar el 27 d’octubre. No succeirà ni una cosa ni l’altra, no renunciarem ni a l’autonomia legal ni al president legítim ni a la República factual. I, a banda de no renunciar a res, construirem una cosa nova sota una legalitat civilitzada. I d’això se’n diu Waterloo.


Publicat a Elmón.cat el 2 de febrer del 2018

dimarts, 23 de gener de 2018

El xup-xup


Malgrat tot, a Barcelona passen coses. Diuen alguns diaris que la capital té un problema important d’imatge, en especial arran de les fotografies i vídeos de la policia pegant a la gent (i també d’alguns antisistema aturant i pintant autobusos turístics). Sembla ser que durant els últims mesos la marca Barcelona s’ha associat a conflictivitat, i que per això hem patit en les reserves d’hotel, el lleure, la restauració o la imatge general de projecció econòmica. Si fem un esforç per entendre-ho, potser hi trobarem solucions.

Damunt del magma de setmanes tràgiques, de convents i tallers incendiats (com el de Gaudí), de bombes anarquistes al Liceu, de bàndols i fins i tot de guerres, ha planat sempre l’esperit creatiu i inconformista de la ciutat. Per què pateix tant, Barcelona? Resumint-ho molt, perquè vol créixer. No vol ser una ciutat normal. Els drames que ha viscut, incloses les torbadores escenes de l’1-O, tenen molt a veure amb la seva insubornable pulsió avantguardista. Barcelona vol estar al capdavant, encara que sigui pagant el preu de la transgressió. Fins i tot la burgesia està disposada a desaparèixer abans de ser del tot assimilada, abans de ser com qualsevol altra, abans de ser vulgar. Barcelona és avui un cas principal de la lluita de les ciutats per ser motor de canvi, enfront del poder immobilista dels estats. Les ciutats són crítiques, els estats tendeixen a ser conservadors. Només cal mirar qui mana a l’alcaldia de Madrid.

I només cal fer un cop d’ull per veure que Barcelona bull, que no para, que fa un xup-xup molt més productiu i generós que aquell “run-run” avui tan antiquat i queixós. No estem parlant de quatre radicals que només fan soroll: quan no és Barcelona Oberta és Barcelona Global i, si no, és el festival de Smartcities i, si no, el projecte de l’Hermitage (pel qual l’Ajuntament confio que acabi definint-se) i, si no, és el Pier 01 Tech City, o les importants inversions en biomedicina, o el Poblenou Urban District, o les iniciatives com ara Imagine o TheCreative.net, o Plensa que per fi aterra al Macba, o les programacions teatrals o musicals tant si l’equip municipal fa servir la llotja del Liceu com si no. El que vull dir és que hi ha una Barcelona real sota les burocràcies administratives, sota la discussió del conflicte nacional i sota el pessimisme induït per determinats mitjans, que no es conformarà. “Abajo las murallas” va ser un projecte municipal del 1841 que no es va poder materialitzar fins al 1854, a causa dels impediments de l’Estat, però que empenyent amb intel·ligència i constància es va guanyar. I fins i tot aleshores Barcelona tampoc no es va conformar amb un Eixample quadriculat, sinó que enmig dels angles rectes va posar arquitectura modernista que trencava les cantonades. El que sigui, però no ser una ciutat més. No ser com les altres.

Sota les desgràcies i els conflictes, brolla una vitalitat desfermada: quan hi ha un atemptat terrorista a la Rambla, resulta que a les llambordes el món descobreix un mural de Joan Miró. Igualment, sota la discussió del tema de Catalunya hi ha una nova crisi de creixement. Difícil, complicada, però de creixement. El que han de saber els inversors, els turistes, els assistents al Barça o al Palau de la Música és que Barcelona vol participar i vol ser ella mateixa. Que el xup-xup no para malgrat les mentalitats grises, les interpretacions avorrides de la vida, la secular resistència dels estats artificials contra el dinamisme metropolità (sobretot si és perifèric). Quan un vol créixer i es vol sentir gran, això de vegades pot comportar problemes. Però, un any després de la bomba al Liceu el 1893, el teatre tornava a estar ben operatiu. Cinc anys després del seu incendi, ja tornava a estar alçat. L’endemà de l’atemptat a la Rambla, la gent va sortir a passejar-hi i a dipositar flors... damunt de Miró. Dos mesos després de les porres de l’1-O, els votants han parlat sense por. No hi ha res que pugui aturar la força d’una ciutat amb ganes de menjar-se el món, i de fer-ho a la seva manera. No es pot aturar la Sagrada Família amb excuses urbanístiques (que en el fons són estats d’ànim ideològics). La natura de la ciutat brolla igualment, per damunt dels il·lusos enterradors d’un bàndol o de l’altre. La burocràcia o la intransigència, sigui de dretes o d’esquerres, no pot aturar la vida inquieta. Barcelona és un Eixample, un eixamplament constant, és l’antimuralla. El món té dret a entendre i a conèixer la Barcelona real.


Publicat a El Punt/Avui el 22 de gener del 2018

Ruta belga




Fas la visita a Bèlgica (no la de la manifestació sinó una ruta calmada, reflexiva, de treball) i agafes una perspectiva de les coses. Paciència, perspectiva, perseverança. Les coses han sortit molt millor del que es pensen els més pessimistes, i força pitjor del que somniaven els més optimistes. Quan uns i altres deixin de parlar de “vosaltres” i es cansin de buscar culpables de la situació imperfecta actual, i comencin a conjugar el “nosaltres, passarem al següent capítol. Quan visites la gent que tenim a l’exili t’adones que el següent capítol ja s’està escrivint, perquè el fred de les incomoditats i de la llunyania obliguen a espavilar l’ingeni i a anar per feina. Fer un dinar i un cafè en un país civilitzat permet obrir molt els ulls.

La paciència serà important. Els peus de plom, els passos més segurs que urgents. La perspectiva temporal també, però també la perspectiva física: a Europa estan veritablement al·lucinant amb Espanya i amb la seva gestió del conflicte català. El món flipa, això és el que veus quan surts de la gàbia mediàtico-ibexista del sistema espanyol. Els últims anys hem experimentat un canvi cultural, un canvi de xip col·lectiu, i Puigdemont és la persona adequada per a fer madurar els passos següents. Els partits, al servei d’això. D’un canvi sòlid, d’un procés que es pot culminar amb èxit. La notícia que estic autoritzat a traslladar des de Brussel·les és aquesta: que es pot fer. I que hi ha una via impecable. De fet, l’exili facilita molt algunes coses que des de Catalunya són del tot impossibles de plantejar.

Sense poder entrar en més detalls, sí que dic que Espanya ja ha gastat totes les seves cartes: 155, presó i exili. No és poc. Tenen mala llet. La factura és alta. El que provo de dir des de la perspectiva temporal i geogràfica (i prenent una tassa de xocolata que ens iguala a tots per dalt, i no per baix) és que la factura la podíem pagar. Perdent-hi molt, sí, però segurament a la llarga veurem que es podia pagar. Sobretot perquè l’alternativa tenia una factura més alta, i perquè la història no s’acaba aquí, i perquè el 21D ha demostrat que és un problema crònic. Que no s’arregla amb la recepta del 155, ni de la presó, ni de l’exili. I quan no s’arregla bé, un problema així acaba creixent i fent via per totes les escletxes que apareguin. I no són poques.

Pas a pas: cal, primer, que es constitueixi el Parlament i es formi govern. Cal que tothom paeixi els resultats electorals i es posi mans a l’obra. Cal reprendre el fil de legitimitat de les nostres institucions i deixar palès que res no serà igual a partir d’ara. Cal, també, temps. I sentit constructiu. Menys “és que vosaltres” i més “és que nosaltres”, i actualitzar les eines polítiques (sobretot els partits, però també la societat civil) que han de fer possible els canvis. Sense política no serà possible i només amb política, tampoc. Quedin-se amb això últim. Portem 150 anys fent estructures d’estat no sempre des de l’administració, no sempre des de Barcelona i no sempre des de l’autonomia. Ho hem fet de mil maneres, i al final ha estat més important fer editorials i discogràfiques i programes de televisió que fer un fràgil sistema d’hisenda pròpia. Tot és important i tot s’ha de fer, sí, però hi ha moltíssimes maneres de fer-ho. El govern autonòmic només n’és una. I és important.

Espanya ha jugat les seves cartes, i ha fet mal. Nosaltres hem jugat les nostres i n’hem fet molt més, hem fet molt més forat, hem provocat molt més canvi i molt més permanent. Es poden aturar lleis, actes administratius, nomenaments i decrets. És impossible d’aturar un canvi cultural. Visca Europa.


Publicat a Elmon.cat el 4 de gener del 2018

dimecres, 13 de desembre de 2017

Perspectiva Puigdemont


Ara es veu tot una mica més clar, oi? No em diguin que no. Aquells dies en què ens empresonaven consellers, aplicaven el 155 i asfixiaven la partera de la nounada república, es feia estrany sentir el president Puigdemont parlar-nos de “paciència, perseverança i perspectiva”. I vull fixar-me en la tercera perquè ja comencen a veure’s, sobretot ara que som en campanya electoral (forçada), les virtuts de tot el que va succeir el 27 d’octubre malgrat l’alta factura que va tenir. Vull demostrar que el que va fer el president va ser invertir en una victòria a mitjà termini, i no en uns focs artificials massa fàcils d’ofegar amb la “ley”. Ara han passat quasi dos mesos. Perspectiva, doncs. A veure.

He escrit sovint sobre la nació estat que hem de ser, contra l’estat nació que no crec que siguem. Nació vol dir que existeixes, que tens una voluntat de ser (allò que segons Vicens Vives ens caracteritza), que la teva identitat i la teva ànsia de sobirania és impossible d’ignorar. Mirem-ho en perspectiva: observem els últims mesos i comprovarem de seguida com la prova ha estat superada amb nota. No hem aconseguit la independència. No, no encara. Però els escocesos tampoc, i a més ells han perdut un referèndum: nosaltres encara no n’hem perdut cap. És més: ara som un tema europeu que no només desborda els carrers de Brussel·les, sinó que a més ha posat el nom de Catalunya al mapa. D’una forma exponencial, molt i molt més gran que mai: encara no som independents, no. Però en canvi, mentrestant i paradoxalment, existim més que mai. Som a les agendes internacionals, el nostre cas no ha estat resolt, posem Europa davant del mirall i a més Espanya ha quedat com un estat artificial que només es manté unit a cops de porra. Ha quedat meridianament clar, això? Sí o no? Ah. Pensava.

Perspectiva, doncs: el cas català avui demana a crits una solució, com a mínim, en forma de referèndum pactat. Especialment si el 21-D l’independentisme és majoritari, perquè Espanya ja no es pot permetre respondre exclusivament amb la llei i amb la porra. Espanya ja no és l’únic interlocutor, i allò que era un joc d’escacs en la intimitat s’ha transformat en poques setmanes en un joc de botifarra a múltiples bandes on, a més, aviat ens torna a tocar tirar a nosaltres. Perspectiva: existim, no s’ha resolt encara el “problema català” i no es resoldrà a cops de decret. Sí que és cert que hem rebut un càstig important, en forma de persecucions i d’intervencionisme obscè en el nostre autogovern (el capítol de Sixena és més d’aquesta Nova Planta beneïda per Iceta), però tenim alternatives. Sembla que nosaltres sempre toparem amb la llei, oi? Amb l’Estat, amb l’autoritat, oi? Amb allò establert. Però compte.

Perspectiva és adonar-se d’allà on sempre toparan ells. Si nosaltres sempre acabarem topant amb l’Estat, ells sempre acabaran topant amb la nació. Amb la realitat, en definitiva. Aventuro que les coses aniran per aquí a partir d’ara (si es guanya clarament el 21-D), i que allà on els il·lusos enterradors esperen que ens comportem com ells, ens comportarem com nosaltres. Contra l’ús abusiu i parcial d’una legalitat de fa 40 anys, nosaltres hi confrontarem la construcció d’un país independent des de la societat mateixa. Diguin-me una cosa: hauríem arribat tan lluny, sense una societat civil amb forta consciència nacional? Podem considerar posem per cas el Barça com una antiga estructura d’estat? O el catalanisme mateix, amb els seus encerts i errors? O determinades empreses i fundacions, la gent de domini.cat per exemple? Es va aconseguir que la gent no parlés català, malgrat les lleis que el prohibien? Doncs si posem tot això al dia d’avui, legalitats a banda, podem arribar a teixir una xarxa de complicitats socials prou gran que ens faci constituir-nos virtualment com a estat? Com a estat virtual? Com a sistema d’organització pròpia, que és de fet el que són els estats avui dia? Com a realitat indiscutible i òbvia i permanent? De fet, diguin-me: ara mateix què és més real a Catalunya, l’Estat espanyol i la seva legalitat forçada, o bé la pols social que reclama (i exerceix) la seva sobirania? Ah. Ho veuen? Qui necessita un bany de realisme, aquí, doncs? I diguin-me: haver declarat la independència d’una nació enfront d’un estatalisme mal entès, ens ha posat al món? Ens ha fet virtualment independents, o virtualment mereixedors de la independència, sí o no? Oi que sí? I oi que no desaprofitarem per reblar-ho aquest dia 21? Ah. Pensava. Moltes gràcies.

Publicat a El Punt/Avui el 12 de desembre del 2017

Vist en perspectiva



Vist en perspectiva, hem fet moltes coses bé. Deixem de banda els èxits clamorosos dels últims anys (manifestacions, organització del referèndum, arquitectura jurídica, tempo ben administrat, etcètera) i anem a les últimes setmanes. En primer lloc, no hem perdut cap carta: a diferència d’Escòcia o el Quebec, nosaltres no hem perdut cap referèndum i per tant no som cap ànima en pena buscant una segona oportunitat. No som una causa en letargia ni en hivernació sinó que ens mantenim tensos i primaverals. En segon lloc, i malgrat el preu altíssim (presoners polítics i suspensió de l’autonomia) hem descobert com a l’Estat espanyol li preocupa molt poc la llei i molt les paraules: no es tractava (ho ha confirmat ara el TC) de cap incompliment reglamentari ni legal en les sessions del Parlament, sinó de tenir la intenció de proclamar la independència i fer-la efectiva. Quedem-nos amb això un moment:

Com diu el TC, el que es va fer al Parlament els dies 6 i 7 de setembre (tramitació d’urgència) era perfectament legal. Com s’explica? En primer lloc, perquè és legal. És clar. Perquè s’ha fet servir en diverses ocasions arreu, i perquè se’n guarden prou de salvar la capacitat del Congreso de continuar aprovant lleis per la via urgent. I en segon lloc, perquè no es va vulnerar cap dret a una oposició que sí que va parlar, i molt. De fet, va parlar moltíssim i de forma clamorosament entorpidora del curs de la sessió, i avui encara parlen de gran escàndol i de Parlament antidemocràtic. Seguim: però aleshores, si això és així, si el que va succeir al Parlament era correcte segons el TC, sota quina “il·legalitat” es justifiquen mesures com el 155 o les imputacions per “sedició”?

És important que recapitulem per saber on som: els suposats delictes de sedició es basarien no tant en una DI (anul·lada) i unes lleis de transitorietat també anul·lades (i per tant, segons la llei espanyola, no vigents i no existents). Sinó en unes suposades notes o “fulls de ruta” d’associacions culturals i socials, i altres notes no oficials trobades en escorcolls efectuats per la Guàrdia Civil, que segons diuen es podrien interpretar com a actuacions en forma de “banda organitzada” i suposadament “violenta”, en una interpretació forçadíssima del terme “violència”. Com ja vam veure en la interlocutòria de la jutgessa i en les argumentacions de Fiscalia: van arribar a justificar l’existència de “violència” en el fet que es punxessin rodes de cotxe o baixessin tractors per l’autopista, i van arribar a dir que existeix una violència no física (és a dir, que en el terme hi cap tot). Molt poca cosa, tot molt polític, tot molt forçat, amb conseqüències terribles per als consellers i els dos activistes en forma de mesura cautelar acordada per un tribunal no competent (i incompetent). Ni tan sols podrien acreditar delictes de malversació, atès que no han trobat cap partida pressupostària destinada al referèndum. Ho vam fer tot bé i amb prou prudència, vetllant per funcionaris i també per polítics. Si es volen carregar ells mateixos el sistema de garanties legals, i tornar al 1970, allà ells.

Pel que fa a l’aplicació del 155 per part del Senat (amb vots del PP, PSOE i C’s), es prova de justificar purament en la intenció política de declarar una independència que, de forma fulminant, ja va ser anul·lada pel TC: per tant, un text inofensiu des del punt de vista jurídic, com ja ho eren (segons la llei espanyola) les lleis de transitorietat. Política un altre cop, doncs. Discrecionalitat. Abús de la posició de força, igual que en l’1-O (cop de porra contra un acte que ja es considerava, de per si, nul). Com van dir en l’obertura de l’any judicial davant de Felip VI, primer Espanya i després la llei. Això és, exactament, el que ha passat aquests tres mesos.

On ens porta això ara? Vist com la llei no és ben bé el tema, ara queda clar el que fa por a Espanya: la política. Les paraules. Tant se val si el TC anul·la normes del Parlament i declaracions d’independència, el que ens estan dient és que aquestes lleis no es poden debatre i aquestes paraules no es poden pronunciar. Un despropòsit jurídico-polític impropi de qualsevol democràcia. Una paradoxa que hauran de resoldre, com ho haurien de resoldre si la majoria d’espanyols votessin a favor d’una República: l’última vegada que va passar, l’any 31, el rei va abdicar i les lleis es van adaptar a la nova situació. Per tant, si la majoria de catalans vol la independència de forma repetida, l’Estat espanyol s’hi haurà d’adaptar... o no. I aquí ve el centre de la qüestió: per què Espanya hauria de resoldre aquest problema, que consisteix en il·legalitzar l’execució d’una voluntat majoritària d’una part del “seu” territori, si aquesta majoria àmplia no queda ni tan sols acreditada? Vet aquí on anem coixos, encara. Vet aquí on, malgrat el referèndum i els plebiscits, encara hem de reblar el clau. Macià, com a mínim, va arrasar de forma indiscutible i indiscutida a les urnes.

El 21 de desembre és una oportunitat per a forçar Espanya i Europa a canviar la seva actitud: o bé toleren, gestionen i negocien el procés cap a una separació o un referèndum; o bé es reforma la Constitució espanyola per a esdevenir un Estat proper a l’esquema confederal o federalista asimètric; o bé eternitzaran un problema ignorant el 60% o el 55% (posem per cas) de la població catalana. Insisteixo: res a veure amb les lleis i els delictes, doncs. No ens deixem distreure, no s’ha incomplert cap llei que justifiqui els càstigs actuals, ni el 155 ni les penes de presó: el que ha succeït és que el Parlament i el govern de Catalunya han executat un mandat democràtic, i això és pura política. I és això el que no es perdona. No els importa la DI com a norma jurídica, els importa la DI com a actitud política. Això queda avui, vist en perspectiva, més diàfan que mai. I aquest és el problema que Espanya, i també Europa, han de resoldre amb urgència si la victòria independentista el 21 de desembre és clara i contundent.

S’entén, oi? Els fan por les paraules. Una frase concreta era el que els feia pànic, i és són una o dues frases solemnes allò que els ha fet entrar en còlera. Un pronunciament polític, no cap argumentació jurídica ni cap defensa lletrada. No em fa por que em portis el teu advocat amb els papers, em fa por que em diguis que ja no m’estimes. És exactament això. Tanta bandera espanyola als balcons és això. Tanta violència ultra és això. Tanta humiliació política és això.

Toca, per tant, saber quines paraules els volem dir. Reafirmar si volem o no volem marxar d’Espanya, i raonar-ho, i vendre-ho, sense haver d’entrar en gaires més detalls (com he dit ja unes cinc vegades, la llei en veritat és secundària en aquest moment). Vostès què volen? Volem això: missatge clar al món i a Europa. Gestionem-ho, parlem-ne, negociem-ho, administrem-ho. Però que la voluntat sigui inequívoca, l’esperit pacífic i constructiu també, i que les ganes de ser compresos siguin superiors a les competicions internes de patriotisme o de velocitat. Mirar-nos al mirall i saber de debò què volem, que ja no és només “votar”. I, després, girar-nos al món i saber pronunciar-ho sense cap espai (democràtic) per al dubte.

D’això va el 22 de desembre i els dies que seguiran: quelcom tan unilateral, tan multilateral alhora, tan individual i col·lectiu, tan diàfan i senzill i indiscutible com fer saber al món què volem. Tenim el 55% o el 60% a l’abast, com diuen diverses anàlisis. Entretenir-se per tant en interpretacions legals és tan imprescindible com, vist en perspectiva, totalment secundari. Ens han fet una falta de targeta vermella i l’àrbitre, tot i veure-ho, ha xiulat gol a favor seu. D’acord. Molt bé. Però ara la pilota torna al centre del camp, i ens toca a nosaltres. No la tornem a perdre.


Publicat a Elmón.cat el 30 de novembre del 2017