Israel no és Occident

Que jo sàpiga Israel és a l’orient, com els tres Reis. Austràlia també, i el Japó, i també Ucraïna. Orient vol dir cap a la dreta del mapa i occident vol dir cap a l’esquerra, cap a l’oest, cap on es fan els westerns. I a l'Amèrica Llatina, que no pot situar-se més a occident en el mapa, hi ha diversos països de cultura profundament antioccidental. Això del món occidental és una convenció terminològica que indica no una geografia concreta sinó un sistema de valors, units per la història, i si som honestos potser la cosa té més a veure amb els països del Primer Món contraposats amb el Tercer Món (del Segon, normalment identificat amb el comunisme, ja fa temps que no se’n parla). Això del primer en contraposició amb els altres ja ens hauria d’indicar que, o bé quan parlem d’Occident estem parlant de riquesa econòmica, o bé estem parlant d’ètnia: “nosaltres" contra “ells”. Si parlem de riquesa, però, el terme ja fa anys que no seria vàlid perquè la Xina ens dona mil voltes en PIB. Per tant, mirant-ho amb bons ulls, hem de circumscriure Occident a un sistema de valors. I, si Israel és “dels nostres”, és perquè creiem que hi pertany o hi combrega.

Quins són, però, aquests valors? Ja que hem de tenir en compte tota l’evolució històrica del planeta, suposo que hem de parlar d’una barreja de societats industrialitzades, dels codis filosòfics i legals grecs i romans, de forta influència cristiana, de colonialisme (que va portar Occident a diversos llocs d’Orient) i de Revolució Francesa. Ja els romans identificaven Occident amb aquelles terres del seu imperi on el sol es ponia (occido en llatí vol dir “caiguda dels cossos celestes”). I és que en el fons estem parlant, senyores i senyors, de “cultura europea”: per molt que pertanyem a l'OTAN i que els Estats Units guanyessin la Segona Guerra Mundial, el pes cultural, social i històric determinant per definir Occident són els valors europeus. D’aquí a Nova Zelanda. La manera d’accedir a aquest club de valors passa actualment o bé per demanar l’entrada a la UE, o bé per participar a Eurovisió (hi participen països tan occidentals com Turquia, Israel, Austràlia, Ucraïna...), i això malgrat les importants diferències religioses (islam, judaisme, ortodòxia). També s’hi accedeix per assimilació cultural (Llatinoamèrica es diu així perquè s’hi parlen llengües llatines, i l’occidentalització de Sud-àfrica ve en bona part de l’anglès i del cristianisme.) Finalment, també per tenir sistemes econòmics similars, com seria el cas de Turquia i (tatxan!) Israel. Tot això, a grans trets i obviant les minories.

Què ens fa propers a Israel, en l’actual conflicte? Si és alguna cosa, té més a veure amb el sistema econòmic i social, el progrés tecnològic i els valors (teòricament) democràtics que no pas amb la religió: de fet, en el conflicte entre Israel i Palestina els cristians han quedat esborrats del mapa malgrat tenir-hi també la seva Terra Santa (i perquè allò de les croades no va funcionar). Israel exemplificaria l’Occident a l’Orient com ningú, i això podem dir que “ens convé” o que ens podria agradar si realment s’hi respectessin els drets humans en temps de pau i les Convencions de Ginebra en temps de guerra. En canvi, allò que ens aproparia, si ens hi pot apropar alguna cosa, a la causa de Palestina no seria el sistema de valors comú (bona part dels islamistes de Hamàs consideren els nostres valors com a enemics o cosa d’infidels) sinó l’empatia amb el feble, l’instint de protecció de les minories, el dret a l’autodeterminació i l’al·lèrgia a l’imperialisme. Per això va ser reconfortant sentir el president Biden advertir Israel dels “errors” que els Estats Units mateixos han comès en el passat, en una clara referència a la reacció després dels atemptats de l’11-S, però també, més subtilment, a la derrota en el relat que va dur al desastre del Vietnam. Ningú no vol convidar a Eurovisió cap país oriental integrista, però tampoc cap imperi occidental sospitós de genocidi. 

Europa té aquest gran avantatge: no es troba geogràficament a Occident sinó al mig, però, en canvi, és el bressol de la cultura occidental i, per tant, un gran àrbitre per apropar-hi països. L’Imperi Romà es va dividir, però avui a Europa el sol s’hi lleva i s’hi pon. Que hàgim confós Occident amb l'OTAN, amb la cerimònia dels Oscars i amb els discursos de Meryl Streep a Astúries només pot ser culpa nostra. D’ara endavant, quan hàgim de parlar d’Occident, en parlarem nosaltres.

Publicat al diari Ara el 28 d'octubre del 2023

Un imperi en extinció

Un imperi, o un Estat amb vocació imperialista, pot desfer-se a través de diversos procediments que no sempre tenen a veure amb les derrotes militars: de fet l’autodestrucció acostuma a ser la metodologia més comuna, encara que els factors externs sempre hi tenen algun paper. Ara que està de moda dir que els homes pensem diversos cops al dia en l’Imperi Romà, com és notori, estaria bé repassar altres exemples de col·lapse. Més moderns. Més il·lustratius. I, per descomptat, molt més propers. 

Quan els espanyols van conquerir l’espai exterior, és a dir les Índies, van sentir a parlar d’un extens imperi al voltant de Mèxic. Com és sabut, els asteques van rebre aquells colons com si fossin alienígenes de pell blanca i pudor insuportable (i enfilats a uns estranys animals de quatre potes). No hi van veure, però, cap perill: es van preguntar si eren déus o fantasmes, però al capdavall només eren mig miler de soldats i malgrat les armadures i les escopetes no podien fer res contra un imperi de milions de persones. Però en canvi Espanya estava acostumada a conquerir, no a negociar. De manera que Hernán Cortés va demanar poder veure el líder dels asteques, en nom del rei d’Espanya (mentida: el rei no en tenia cap coneixement) i evidentment amb intencions de pau. Un cop va ser a la reunió, Cortés va enviar un senyal als seus i va segrestar Montezuma. Durant setmanes l’emperador va estar manant el seu imperi mentre, en realitat, obeïa les ordres de Cortés. La resta només va consistir en trobar aliats indígenes, crar divisió interna i conquerir la capital. Poc més tard, Pizarro faria servir la mateixa tècnica amb l’inca Atahualpa. Segrestar, doncs. Ni més ni menys. No sé si cal que indiqui els paral·lelismes que avui podrien ser útils. 

Tampoc no va caldre un gran exèrcit en la guerra per la independència d’Algèria (1954-1962). Si les guerrilles algerianes van enderrocar l’exèrcit francès no va ser perquè ni de lluny fossin més, o tinguessin més capacitat tecnològica o econòmica: van triomfar perquè van aconseguir les complicitats del moviment anticolonialista, la simpatia dels mitjans de comunicació i el favor de l’opinió pública internacional (inclosa la francesa). És el mateix, més o menys, que va succeir amb la victòria del Vietnam envers els Estats Units. Potser els asteques no haurien estat exterminats (o esdevingut una “minoria en extinció”, en terminologia de Felipe González) si haguessin tingut a favor l’opinió pública espanyola del segle XVI, o com a mínim d’un dels rivals de l’imperi de Carles I. Potser, només potser, la minoria catalana tenia el favor de l’opinió pública mundial l’1 d’octubre del 2017. 

Després ve la pulsió suïcida. De vegades la història va prou ràpid com perquè els imperis no puguin seguir-la, i justament vivim en l’era dels canvis a tota velocitat. Li va succeir a Espanya justament aquell segle XVI, quan era l’estat més poderós d’Europa, però que a banda de dominar els oceans i el Nou Continent també regnava sobre els Països Baixos. Un país de protestants, sota domini d’un rei catòlic, va aconseguir en poc temps no només independitzar-se d’Espanya sinó substituir-lo com a estat més ric i més poderós d’Europa. La clau: en lloc de basar la seva expansió en el domini militar, la va basar en el domini econòmic. Comercial, concretament. El tema militar era important, és clar, però a l’hora de combatre els burgesos d’Holanda llogaven els serveis de mercenaris i aquests van arribar a vèncer els soldats espanyols. La diferència? Que l’imperi holandès es podia finançar, i l’espanyol ja no. I per què? Doncs perquè els financers li donaven crèdits. Amsterdam va esdevenir el nou imperi europeu perquè tornava els deutes i, sobretot, perquè el seu sistema judicial era independent i protegia els drets individuals (com la propietat privada). Era un sistema fiable. En canvi el sistema espanyol, autoritari i depenent de recultar més i més militars via decret (i via impostos), i on a més la llei depenia de la interpretació reial, va tombar el seu crèdit pel terra. Un imperi desacreditat.

Es podrà dir que l’any 2017 les empreses van marxar de Barcelona, i no de Madrid. Caldrà veure si algun rei, hereu de la corona espanyola, hi va intervenir precisament per via decret. Caldrà veure si Espanya, amb tota la repressió judicial i administrativa exercida, pot dir que reté Catalunya per voluntat democràtica. Caldria veure si, al cap i a la fi, allò que està en extinció no és cap minoria.

Publicat al diari Ara el dia 25 de setembre del 2023

Carta a un escriptor català (o a mi mateix)

Inspirat per un article de Stephen Graham Jones

1.- No pertanys a cap minoria. No ets en una reserva ètnica ni en un curiós cas de resistència cultural, sinó en una realitat nacional sòlida i respectable, tant en antiguitat com en dimensió, que no està caracteritzada per la “voluntat de ser” com deia Vicens Vives sinó per la natural tendència a créixer i estendre’s. No estàs provant de sobreviure, ni d’evitar la invisibilitat. No estàs demanant que reconeguin, ni que la teva suposada peculiaritat et defineixi. Ni tan sols estàs lluitant per allò que van lluitar els que et van precedir. Si això fos així, voldria dir que els que et van precedir no van avançar. Tots dos sabem que això és fals.

2.- No pensis en petit. No escriguis amb contenció ni amb vergonya, només té sentit gosar ser fort. Arribar a molta gent o a poca no té cap fórmula, però els ingredients sí que són exclusivament teus. Si tens un gran èxit comercial, comença a escriure. No ha passat res important. La feina comença ara, quan no tens èxit, quan no et mira ni t’escolta ningú. Res més no importa, ni encara menys és digne de cap aplaudiment.

3.- No demanis permís per fer el que fas. Ni dels que t’envolten, ni dels crítics, ni dels criticaires, ni de l’editor. Ser acceptat està bé, però tu no escrius per a cap grup que t’hagi d’acceptar. Un crític no t’ha de salvar o condemnar, ell no té la paraula, ni l’última ni la primera, no és sota el seu marc que has d’entendre ni interpretar res. Normalment només son prescindibles tanques en el camí dels creadors. Aquesta tanca, en veritat, no existeix. I si mai existeix, salta-la. El món de veritat, el gran, és al darrera.

4.- No pertanys a un prestatge geogràfic. No ets un “Catalan author”, ni de la “Mediterranean literature”. L’única geografia vàlida és la que hagis definit dins la teva obra, tota la resta només és bona o mala literatura. Has fet una obra d’art, no un tiquet de visita al museu de la cultura catalana. No tens la càrrega de salvar (ni de condemnar) la teva cultura. Quan posen la senyera per damunt del teu cant, t’estan difuminant. Els prestatges o les parades d’editorials a les fires poden ajudar a ubicar-te, però no a definir-te. La teva pàtria ets tu, el teu meteorit ets tu.

5.- Escriu millor. No ets un autor de ficció o de no ficció, o d’aquest o altre gènere, ets un autor que vol escriure millor. Avança. Fins i tot quan cometis errors, o quan diguis coses que no volies, no demanis perdó. Continua. Millora. Adona’t que només pots mirar endavant i anar endavant.

6.- No justifiquis el fet d’escriure en la teva llengua. No té cap justificació possible, ni cap explicació, ni et transforma en un expert en la teva realitat lingüística, cultural o nacional. Escrius en català o bé perquè et dona la gana o bé perquè no ho pots fer de cap altra manera, i si mai vols canviar de llengua serà també perquè et donarà la gana. Quan et justifiques, et situes en la posició dels qui tenen alguna explicació a donar. Les llengües normals, els autors normals, no han de justificar-se.

7.- Tampoc no et cal saber per què escrius. No provis d’explicar-ho perquè tampoc no ho saps, perquè no sabries explicar-ho. Escriure, recorda-ho, no serveix de res. Afortunadament no serveix de res, com no serveix de res estimar, o respirar, o viure: són funcions que no requereixen cap utilitat, de sobte un dia estàs viu i punt. De sobte un dia escrius, o estimes, i punt. No et dirigeixes a un objectiu concret, et dirigeixes a començar i acabar alguna cosa. Perquè sí. Perquè has decidit que això havia d’existir, i que només ho podies fer tu. Per cert: tampoc no cal que et responguis per a qui escrius, però sí que t’ho pots preguntar. De fet, com a pregunta, està molt bé.

8.- No existeixes. No es tracta de tu. No has vingut a passar comptes, no has de tenir una “ploma esmolada” perquè no estàs en guerra. Guarda la destral per quan convingui, és clar, però recorda que es tracta de fer art. No es tracta de tu, ni de la teva identitat, ni dels teus enemics. Qui et llegeixi ha de llegir les teves paraules, la teva veu, però no ha de veure-t’hi necessàriament a tu. I si no, escriu millor. Fins que no puguin mirar enlloc més que les teves paraules.

9.- No provis de ser modern, o contemporani. Com deia Dalí, ho vulguis o no, és una cosa que no pots evitar ser.

10.- No provis de no ser tu. També és quelcom que no pots evitar ser. El que no cal, però, és provar d’explicar què ets. L’únic que ens interessa és saber qui ets.

Publicat al diari Ara el 29 d'agost del 2023

El món serà català o americà

“Si és per unir, em tindreu sempre. Per a dividir, no”. L’abril del 2019 es feia un homenatge de comiat a Xavier Trias que, com que acabava amb aquestes paraules seves, no era ben bé un comiat sinó una mena de “que us bombin” avançat i en forma d’avís. A Trias se’l va a buscar si es busca diàleg, perquè ell encarna l’antítesi del conflicte. Ja considerava aleshores suïcida la divisió de espai convergent tal com ara considera absurd “estar en confrontació tot el dia: a la vida s’ha de dialogar”. La part de raó que té és, per una banda, que amb ell el seu espai polític és capaç d’"eixamplar la base” d’una manera que ja hauria volgut fer-ho Gabriel Rufián a Santa Coloma: és a dir, Trias abraça no independentistes per fer una cosa tan poc menyspreable com guanyar. I, d’altra banda, també és cert que quan el conflicte s’ha volgut adormir de manera tan clamorosa (i maldestra), això afavoreix perfils com el seu, que creixen molt millor en absència de tempesta. La prova, els seus resultats a Barcelona. El però, com ja sabem, és que la història no es va acabar aquí. El conflicte, encara que no el busquis, et troba.

Quan Bill Clinton va venir a Barcelona a dir que “el món pot ser català o talibà”, volia lloar l’aversió al conflicte i la capacitat de teixir societats plurals en pau. També volia justificar la seva guerra a l’Afganistan, sí, però sobretot volia contraposar el model de la intolerància al model de la convivència entre contradiccions. Aquest tipus d’apostes, que s’assemblen tant a les “concòrdies” de Cambó, les “conllevancias” d’Ortega y Gasset o les “convivències” de Pedro Sánchez, en el cas català són fràgils. Qualsevol repàs a la història des del 1640 ens mostra un continu de ressorgiments del conflicte que fins i tot em sembla el millor llegat que ens ha deixat el 2017: que Catalunya, ni tan sols durant 40 anys de règim autonòmic i pacífic, no està bé. Haver provat d’apagar-ho amb una combinació de repressió judicial, 155, indults condicionats i falses taules de diàleg, ha estat un bon intent però ja ha arribat al seu límit. Ho demostra l’al·lèrgia a qualsevol alcaldia de Barcelona governada per independentistes, fins i tot moderats i dialogants. La frase de Clinton també va arribar al seu límit: als Estats Units el conflicte intern també ja era impossible de “conllevar”, i el trumpisme ni era imbècil ni encara és mort. No, el món no serà “català o talibà”: el món serà “català o americà”. El primer, si hem de fer cas dels últims anys, aposta per amagar o fer adormir el problema. Els americans, en canvi, han decidit afrontar clarament i frontalment el seu. Tant els republicans com els demòcrates.

L’autodeterminació era una manera civilitzada, laica, racional i neta de resoldre el conflicte: arguments a favor, arguments en contra i es vota. Un cop això es nega, és normal que ara els debats girin cap a qüestions molt més crues com és la identitat, la immigració o la llengua. “Com enyorem els temps d’abans del Procés?” D’acord, però no oblidin que, abans de l’independentisme, el que hi havia era nacionalisme. I és el que està prenent forma ara, amb formes més obertes o més tancades, ja que no s’ha volgut que el debat versi sobre la sobirania. Com que em sembla provat que el nacionalisme té els seus límits (sense poder polític no hi ha eines ni diners) i els seus riscos (els de dins i els de fora, els catalans i els no tan catalans, etcètera), és urgentíssim que el sistema polític català es recompongui, es regeneri, i torni a posar l'autodeterminació al centre del debat. No en el dret: en l’exercici. En el que ja es va fer o en el que es pot tornar a fer. I fer-ho de forma creïble, sòlida, decidida i amb nous lideratges. Sí, és difícil: la independència és una idea tan concreta que permet pocs matisos, poques excuses, no és com “conquerir la igualtat social” perquè no es pot “anar fent” de forma abstracta, com abans es “feia país”. És un objectiu clar, diàfan, arriscat per dalt (repressió) i exigent per baix (la gent ni oblida ni perdona). O es fa, o no es fa. Però, si el conflicte t’ha de trobar sempre, val més que et trobi preparat.

Diguin-me boig, però m’atreviria a suggerir que una fórmula per combatre l’abstencionisme creixent és fer les coses bé i mostrar credibilitat. No sé si els partits grans hi són a temps, però algú ho acabarà fent tard o d’hora. És que, de fet, tampoc no és res nou: l’abstencionisme sempre minva quan es presenta un projecte engrescador. Sempre? Sí. Sempre.

Publicat al diari Ara el 30 de juny del 2023

El mètode Llongueras

Havíem de dinar la setmana que ve, on sempre, amb els amics de sempre, encenent el suflé de sempre. En Lluís era admirable, en primer lloc, i per sobre de qualsevol altra cosa per l’alegria, per la incansable alegria, la militant alegria. Normalment, aquesta militància ja és un senyal de generositat, però en el seu cas era una mena de genialitat. Quan ens convocava era com si volgués celebrar el seu aniversari, ara sí ara també, celebrar que ell és aquí, celebrar que és una persona alegre i diferent, celebrar-lo. Aquesta formalitat i bona educació que suposa, malgrat els patiments, regalar alegria. És tota una raça, tota una genètica. Es troba en molt poca gent. Cada dia en menys gent, cada dia està menys de moda, i crec que és exactament això el que m’hi va acostar.

El vaig conèixer inaugurant la seva exposició d’escultures Fractals a l’Arts Santa Mònica, on vaig poder presentar-lo com a geni, sense saber ben bé què em deia. No em calia saber ben bé què em deia, hi ha coses que intueixes només amb una presència que carrega un llegat. Ni de bon tros em va semblar un perruquer. Mai. Em va semblar sempre un nen vestit de perruquer, d’artista, d’escriptor, de dissenyador, de comunicador, de productor, de fotògraf. “Jordi, tu creus que aquest llibre de fotografies que he fet és un llibre pornogràfic?”. El llibre en qüestió era una mena d’obsessiu homenatge als conys, però li vaig respondre que no perquè la seva mirada no era obscena sinó meravellada. Rendida. Un home totalment rendit a la feminitat, no ben bé a la bellesa femenina sinó a la feminitat. Un fan absolut. Incapaç de tornar a les dones tot el que, volent-ho o no, elles li donaven. I incapaç de deixar d’intentar-ho.

Un hiperactiu. No hauria de caldre tenir, en l’ascensor per a un sol pis existent al seu taller, una pila de llibres, una revista i un telèfon. No hauria de caldre si no és que el tempus fugit a tota llet, i que no es pot perdre ni un segon, i sobretot no es pot perdre ni un segon fent coses mediocres. De la mediocritat n’hem de fugir, de les feines mediocres i dels estats d’ànim mediocres, i estar trist o enfadat és sempre cosa de mediocres. En Lluís lluïa una esportivitat, un saber perdre i un saber guanyar, del tot invencibles. No és ben bé que fos un gran perruquer, és que sabia pentinar les ànimes i tallar els cabells als caràcters. Va associar la perruqueria a la psicologia, amb un mètode científic primerenc i particular, i va obrir el primer saló unisex de la ciutat, on ell mateix dissenyava els espais i fins i tot els mobles perquè cada centímetre s’ajustés als seus gestos i idees.

Va ser el primer a igualar els sous de les treballadores als dels treballadors, va pentinar els bigotis de Dalí, va instal·lar la immensa perruca de la sala Mae West del Teatre-Museu i va fer de cada aparició als mitjans tot un show festiu i impúdic. Ja que la modernitat és una cosa que no es pot evitar, com deia Dalí, perquè no podem deixar de ser moderns ni negar la nostra època, siguem-ho al màxim. Siguem avantguarda. Crec que la segona raó per la qual m’hi vaig acostar era per aquesta mena de pols de fada, de restes d’ADN dalinià, que li emanava de la pell. Com si m’agafés desesperadament a una època on, a diferència d’ara, la correcció política només valia la pena si suposava una innovació. Ser creatiu, ser genial, com una norma d’urbanitat. Ser únic, com una obligació moral.

Potser el dinar de la setmana que ve el farem igualment. Lluís, no oblidaré la teva forma de pentinar-me amb els ulls des del primer dia. Aquella barba esmolada de Satanàs, aquelles ales negres d’àngel caigut, aquella signatura amb la doble ela cap avall, aquella mirada de nen atrapat en la mediocritat d’un cos d’home. Les notes escampades arreu de casa teva (“Hola vida! Segueixo aquí!”), l’horror vacui en cada centímetre de paret, les escultures apassionades que encara proven de dignificar el buit de la vida. Sí, Lluís, era un llibre pornogràfic. Com tu, pornogràfic, excessiu, provocador, efervescent, naïf, meravellat, imperfecte, inevitable, involuntari, imparable, genial. Perruquer, et diran. Mètode, et diran. Quin fart de riure.

Publicat a The New Barcelona Post el 30 de maig del 2023 

El teu primer vot

“És increïble que tingui aquesta conversa amb el meu propi fill, la sang de la meva sang”. Així s’expressa Alan Alda, en el paper d’un pare demòcrata liberal totalment desconcertat perquè el seu fill adolescent s’ha transformat en un radical republicà conservador, a la pel·lícula “Eveyrone says I love you” de Woody Allen. La conversa gira envers els ajuts de l’Estat, la seguretat pública, la pregària a les escoles o el dret a portar armes. El pare acaba dient a la seva dona que si us plau li baixi una còpia del seu testament i una goma d’esborrar.

El destí ha fet que la majoria d'edat del meu fill s’hagi esdevingut a les portes d’unes eleccions municipals, unes eleccions on fins i tot tenim (de nou) connexions familiars. Mai no em passarà pel cap dir-li què hauria de votar: m’agrada observar-lo, i escoltar per on navega. De fet és ell qui provoca els debats, pregunta, vol saber qui és de dretes o d’esquerres i per què, confessa tenir amics que s’escolten VOX (també molts que s’escolten la CUP), observa les raons d’uns i altres, com a usuari de la bicicleta es fa preguntes (i ell mateix se les respon) i evidentment també intenta orientar-se sobre qui és més espanyolista i qui més catalanista o independentista, perquè a casa això compta: de fet defineix, més que una manera de governar, una manera de ser. Uns valors. A casa hi ha coses que no les fem, encara que puguin semblar raonables, si això ha de perjudicar la nostra manera de ser col·lectiva. No ens cal, en la conversa, ni tan sols esmentar-ho.

Sí que s’han desfet alguns tabús que nosaltres teníem, i que les noves generacions ja no. Ha penetrat una forta preocupació per la gestió de la immigració, en bona part per l’alarmisme d’alguns mitjans: “tan greu és?”, seria la pregunta; “No entenc la pregunta”, seria la resposta. Els desconcerta una cosa que a mi no em treu gaire la son, però em provoca una alerta. Com que parlem del municipi on vol viure, i és un paio força pràctic, el que més li preocupa no són els debats sobre les Superilles (que efectivament és un debat de “pijos”) sinó temes com el preu de l’habitatge. Li ha cridat molt l’atenció el fenomen okupa, i entén que al darrera no hi ha només un problema de seguretat pública sinó sobretot una mancança que el pot afectar a ell. Passaran les eleccions i aquella casa continuarà okupada, ja sigui perquè la policia no intervé o perquè el problema de l’accés a l’habitatge a Barcelona (aquell tema d’on va sorgir precisament el fenomen Colau) continua agreujant-se. I per això el següent tema tampoc no són les Superilles ni els carrers pacificats, sinó la feina. El poder guanyar-se la vida dignament, saber si som una ciutat simplement guai per als expats o també una ciutat on un jove pugui fer-se gran. Sí, més o menys és això. La bici molt bé, no pateixin.

Més enllà del meu debat amb ell, el retrat que faig d’aquesta nova generació és una certa enyorança de temps més alegres que els de la meva edat sí que hem viscut. Se senten força ofegats per la correcció política, per l’excés de control i per la falta d’espontaneïtat, com si intuïssin que els governa una mena de despotisme il·lustrat. No és que siguin conservadors, més aviat tot el contrari: voldrien una societat més flexible, on no s’entrés tant a jutjar les opcions ideològiques i s’anés més per feina. I això val també per a l’independentisme: “molt bé, pare, però o ens hi posem de debò o tot són paraules i jo no tinc temps per paraules”. Li succeeix també això amb l’extrema esquerra, tan farcida d’estètica infèrtil. L’extrema dreta ja ni tan sols se l’escolta, si no és per entendre els debats i trobar el seu propi punt mig. És a dir, crec que ens trobem davant d’una generació amb moltes ganes de pensar lliurement però fortament condicionada pels prejudicis sectaris i les dinàmiques antigues dels partits. Són majoritàriament uns liberals, amb força idees pròpies, però que no troben el camí per a practicar-les perquè el peix està massa venut. El marge és escassíssim. I compte que, si dius que penses no sé què, et diran que ets no sé què. A mi això no m’havia preocupat mai.

Davant d’aquesta confusió, és lògic que quasi intuïtivament s’aculli a la protecció d’una manera de ser. Quan hi ha poc marge per als ideals, queda la resistència i l’esperança en els que s’assemblen a tu. Tot és una merda, però tot pot tenir un millor moment. Ah: i ni de lluny, ni per un segon, li ha passat pel cap abstenir-se. Com deia, hi ha coses que a casa no les fem.

Publicat al diari Ara el 14 de maig del 2023

Els equips del règim

L’any 2017 Catalunya tenia la pilota. El fet d’haver intentat durant anys i per tots els mètodes un reconeixement com a subjecte polític, sense èxit, li permetia aparèixer com a mínim davant del món com un conflicte. Mentre existia el conflicte, existia Catalunya. Aquesta pilota es perd després d’aquell octubre i les urquinaones i tsunamis dels anys següents van ser, malgrat la seva impressionant magnitud, disturbis reactius que no proposaven sinó que responien. Un disturbi no es resol: es reprimeix en nom de l’ordre. En canvi un conflicte polític, un acte de sobirania, un referèndum celebrat, s’ha de gestionar políticament perquè planteja un nou ordre i marca un nou domini del partit. Només el cansament, la por o la manca d’idees podia dur a la pèrdua de la pilota. Devien ser totes tres coses. El cas és que ja no l’hem vista més.

En aquesta situació, la pregunta ja no és quants gols acabaràs marcant sinó quants podràs evitar que et marquin. Som ja al sisè any de golejada sistemàtica, com a mínim en el terreny polític (en el terreny jurídic europeu hem aconseguit demostrar la parcialitat d’alguns àrbitres i estem fins i tot en vies de configurar unes noves normes del joc). Si algú dubtava què hi ha després d’un acte de sobirania, què hi havia a l’espai exterior, ara ja ho sabem: si no aguantes, l’Estat imposa les normes i els càstigs i fins i tot escull els nous interlocutors. Sí, quan domines la Lliga sencera també pots escollir contra qui jugues: s’han impedit investidures i inhabilitat diversos líders abans d’arribar a un govern català monocolor, o més aviat incolor, i per tant ja podem començar a parlar.

En aquest context d’independentisme dividit i de govern en minoria (i de carrers refredats), el règim fixa els termes del “diàleg” no sense abans escampar el missatge, fals, que un referèndum d’autodeterminació és constitucionalment “impossible” (Àstrid Barrio també hi afegeix que és un “fet violent”). El guió sembla escrit per acabar acordant una reforma constitucional i/o estatutària. La pregunta a si això és un frau a l’1 d’octubre es respon sola. Però es podria argumentar que, entrant en la dinàmica de l’adversari (“quan no pots amb ell, abraça’t a ell”), hi ha alguna oportunitat de tornar a recuperar la pilota. És a dir, repetir la jugada de l’Estatut per a preparar una enèsima decepció tot argumentant que s’ha provat de plantejar una nova proposta “constitucional” i “raonable”. Jo crec, vull dir sé, que aquest intent de guanyar temps és una sobirana pèrdua de temps. I també crec que el govern ho sap. M’explico:

Avui l’Estat es permet dialogar amb independentistes, però no amb independentistes disposats a declarar la independència. És com voler negociar un nou acord matrimonial, però descartant l’opció del divorci. O pagar la carrera al teu fill però sempre que no acabi emancipant-se. O negociar amb el sindicat sense contemplar el dret de vaga. Es volen acordar els termes d’un nou ordre, obviant l’absoluta desafecció provocada cap a l’ordre vigent, i sobretot sense sortir dels paràmetres sagrats del règim. Això ja va succeir amb la negociació dels “nous ordres” del 1932, del 1978 o del 2006: al final, sempre apareixen els àrbitres comprats i els favoritismes de llotja. No és només amb Franco que hi havia un equip del règim, l’actual règim també té els seus. La pregunta és si el nostre equip, el Barça posem per cas, també vol ser-ne un. És a dir, jugar al seu joc. Parlar el seu idioma. Negociar les condicions per quedar-se i no les condicions per marxar. Donar la raó, actualitzada, al vídeo del Reial Madrid. 

Sí, hi ha altres sortides: si el fet d’haver dut el conflicte als jutjats té algun avantatge, és que els àrbitres de la Champions juguen més net. Descartada la mediació quan pertocava, ara tot ens aboca als pronunciaments judicials europeus. Però en el terreny polític això ha d’anar acompanyat d’una mobilització intensa i una unitat estratègica disposada no a resistir, sinó a guanyar. I és que un cop s’ha arribat als jutjats, com ha volgut l’Estat, la pèrdua de la pilota podria no ser el pitjor dels seus malsons: a aquestes alçades ja no es poden descartar targetes vermelles, mesures severes i fins i tot, si hi ha hagut abusos, ordres d’allunyament. Però mentrestant la política ha de provar de mantenir un mínim de nivell, i un mínim de dignitat. No hi ha victòria possible sense sortir del règim del Bernabéu. Que, com tothom sap, no és un estadi sinó una plaça de toros. 

Publicat al diari Ara el 21 d'abril del 2023

El prestigi de l'independentisme

“Qui és el candidat de les elits?”, es pregunten alguns, en referència a les properes eleccions municipals a Barcelona. Hi ha gent que té aquestes dèries, sí. La pregunta no deixa de ser interessant, per molt que les elits ja haurien d’haver après que les operacions Manuel Valls donen com a resultat alcaldessa Colau. No es pot tenir tot, no es pot pintar l’independentisme com si fos la bèstia més abominable i al mateix temps queixar-se d’una alcaldessa sorda i cega. I aquest sí que és el punt que m’interessa: com és que les elits, o determinades elits, han arribat a desconfiar tant de l’independentisme. Un moviment que podria ser el seu aliat en moltíssims aspectes i reivindicacions, i que representa com a mínim la meitat de la població (poca broma), no pot ser tan horrorós. No si es comporta de manera seriosa, és clar, no si es comporta de manera creïble i constructiva. Perquè allò fàcil seria posar les culpes en aquestes elits concretes, però sens dubte l’independentisme també hi té part de culpa: no es tracta de renunciar a res, ni tan sols de congelar cap plantejament. Ara bé: s’ha sabut resituar, l’independentisme, sis anys després? Ha sabut, per damunt de què pensi cadascú, donar una aparença d’utilitat? Té prestigi? Mostra professionalitat? Obté èxits o rendiments? S’associa encara a modernitat i a progrés?

Per tant no es tracta que ningú del Círculo Ecuestre es faci independentista: primer, perquè no ens ho creuríem i, segon, perquè ja està molt clar que l’economia real del país està més ben representada a la Cambra de Comerç. Aquest no és el tema. El tema és si un moviment en què no creu tothom pot ser, tot i així, un moviment respectat. Des de dalt i des de baix, des de Pedralbes a Nou Barris. Tenir prestigi, guardar la reputació, fer-se respectar. Entre els anys 2017 i 2019 es va demostrar que, si no s’escoltava un moviment ampli i que fins aleshores s’havia fet respectar (i molt), a la llarga qui ho paga és l’estabilitat i l’economia. No escoltar la meitat (la meitat!) de la població té conseqüències, i encara més si se’ls estomaca, o si es mira cap a una altra banda mentre se’l reprimeix amb el dret de l’enemic. Últimament sentim portaveus dels comerciants dient que les botigues del centre de Barcelona no poden viure sense els visitants, especialment els que venen de la resta de Catalunya. Doncs bé: a banda de voler que comprin a la ciutat, s’han plantejat com pensen, aquests visitants? Es pot ignorar que hi ha un problema, que hi ha un gruix encara molt significatiu d’independentisme social, o de gent que vol votar el tema? Que el barceloní mitjà, el català mitjà, encara està estupefacte de les atrocitats sofertes (i encara en marxa)? Es pot discrepar d’aquesta meitat, és clar. S’hi pot estar en contra, és clar. Però ignorar-la i deixar-la a la seva sort ha estat, mai millor dit, el pitjor negoci.

No m’oblido dels deures de l’independentisme: el prestigi perdut és gran. I això es corregeix demostrant actitud construiva, exigint quan cal i obtenint resultats tangibles. Ja sé que el president Aragonès podria dir-me que aquesta és precisament la línia invocada pel seu partit, però siguem seriosos: jo parlava de prestigi, de professionalitat i de resultats. D’una banda l’independentisme perd prestigi quan es regala, quan s’abandona, quan es mostra insubstancial i mancat de principis. D’altra banda, també en perd quan es mostra sectari, freak i massa inflexible. Haver rebut una dura repressió no ajuda a guardar la fila més impecable, ja ho sé, però fins i tot quan es perd la batalla s’ha de saber mantenir la compostura. La desorientació és comprensible, ha estat tot molt bèstia, però la manca de seriositat no és perdonable. La quantitat de baralles internes dutes a l’esfera pública és vergonyant. La manca de renovació de lideratges, la tossuderia en mantenir les cadires, l’egolatria desbocada, la pràctica nul·litat d’avenços útils per a ningú (excepte en l’àmbit judicial europeu), són defectes que ja toca superar. O bé el problema ja no serà que t’ignorin les elits: el problema serà que et deixin d’escoltar les classes mitjanes i populars.

En resum, les elits han de saber que deixar l’independentisme eternament arraconat a Barcelona no portarà cap progrés, com s’ha vist els darrers anys. I l’independentisme ha de saber que, si no esdevé una eina seriosa i eficaç, acabarà no representant ningú. Tots dos, tot això, ho saben des d’abans del 2017. Només han de recordar-ho.

Publicat al diari Ara el 24 de març del 2023

Catalunya no existeix

La gran diferència entre Catalunya i Espanya és que Espanya existeix i Catalunya no. Quan repasses les raons per les quals la inferioritat de condicions és tan clara, arribes a la conclusió que tota la força de què disposa l’Estat recau en el fet que ningú no nega la seva existència: la “nació espanyola” existeix perquè hi ha un Estat que permet que existeixi jurídicament. En canvi, però, el fet que existeixi una comunitat autònoma catalana no comporta el fet que existeixi jurídicament una “nació” catalana. L’eufemisme “nacionalitat”, tan infèrtil i desvirtuat, avui no la diferencia d’una regió vulgar i comú. Per això és important que mitjançant sentències europees es vagin introduint conceptes com “grup objectivament identificable”, o al·lusions al respecte a les “minories nacionals”: no perquè Catalunya sigui cap de les dues coses, sinó perquè jurídicament és l’única cosa que la fa aparèixer al món. Ni l’Estatut, ni la Constitució, no ho fan. I no ho faran en el futur.

“La naturalesa és allò que oblidem quan afirmem la llei”, afirma Gregorio Luri en el seu últim llibre. I aquesta és la bona notícia: Espanya no existeix. Sense la llei la nació espanyola no existeix, no s’aguanta, és una mentida, un nasciturus. Si el defecte de Catalunya és que no existeix jurídicament, el taló d’aquil·les d’Espanya és que necessita un text legal que l’afirmi com a indissoluble, o com a democràcia “plena”, com el mirallet de la reina de la Blancaneus. Si alguna cosa bona ha tingut el “procés” és que ha posat la llei vigent davant del mirall de la naturalesa, i la naturalesa ha estat cruelment realista. El “procés” ha constatat que la Constitució espanyola és una artificialitat i que, per tant, Espanya és fràgil. Compte, això no vol dir que l’independentisme no sigui també fràgil: quan un policia et diu “la República no existe” i tu acabes fent-li cas, vol dir que el teu moviment és més dèbil que no et pensaves. Tan dèbil com per esmicolar-se davant l’aplicació d’una llei que pot ser dura, que pot ser implacable i fins i tot eina d’abús, però que al cap i a la fi només és una llei. Una convenció, un pacte, una ficció. I quan aquest relat ha estat imposat de mala manera per una de les parts, encara ho és més.

Però aleshores, si la llei és una ficció, com pot ser tan poderosa? Doncs perquè la ficció és necessària, perquè el relat ho és tot, i quan no n’hi ha un n’hi ha d’haver un altre. Aquí és on els meus coneixements jurídics casen amb la meva passió literària: una ficció s’aguanta quan és creïble, o bé quan és inevitable. Tal vegada Espanya ja no és un projecte creïble, però s’ha fet inevitable perquè el gir de guió que demanava l’independentisme era prematur, o massa poc treballat per ser encara “inevitable”. No estàvem parlant de començar un nou capítol, sinó un Nou Testament, i això demana (com és conegut) moltíssima fe. El més preocupant dels últims anys no és que el procés s’hagi “acabat”, com reclamen insistentment els seus adversaris, sinó la conseqüent pèrdua de fe. Es pot percebre nítidament al minut 17:14 d’un partit del Barça al Camp Nou, on la testimonialitat dels crits és avui el termòmetre perfecte de la tristesa anímica col·lectiva. Això és natural quan s’han rebut tantes hòsties, tant de foc enemic com de foc amic, i quan molts dels suposats creients en la idea han acabat fotent-se’n de tot i de tothom sense donar cap peu a l’esperança. El que passa per tant és que, sense fe, guanya la fe de l’altre. I no, no és la realitat: és la fe. No, no és tocar de peus a terra: és que et fan mossegar la pols. No, no és (com torna a equivocar-se Mas Colell) que sigui “impossible en el context europeu actual”. El context europeu actual és immillorable. El que sembla impossible és sentir algú com ell invocant, en nom del “pragmatisme”, la pèrdua de tota esperança. 

Catalunya es troba als llimbs, com el Monument a Ningú que s’erigeix en forma d’obelisc a la plaça del Cinc d’Oros. Una terra que no guanya ni perd, que no existeix jurídicament i que, políticament, necessita rearmar-se. Mentre només es recreï en la baralla interna i l’amargor, no tornarà a existir. Ja fa bé posant-se en mans d’advocats: ells, almenys, poden provar de desmuntar la ficció vigent allí on pot fer més mal. El Tractat de Lisboa dibuixa un “context europeu” immensament favorable, com podrem demostrar ben aviat. Ara mateix, el gran obstacle només som nosaltres. I per tant, diguin el que diguin els derrotistes, té solució.

Publicat al diari ARA el dia 3 de març del 2023

Boye i jo

L’any 2018 jo estava molt enfadat. Recordo un article on vaig escriure que com era possible, si del que es tractava era de fer la independència, que estiguéssim pendents del major o menor talent jurídic d’un advocat calb. Aquest mateix advocat encara avui em donaria la raó, i no només en el tema de la calvície: Catalunya no hauria de ser un tema de jutges i advocats. El que passa és que hi ha divorcis amistosos i d’altres que demanen la intervenció lletrada, sobretot quan s’hi barregen abusos i maltractaments. A més, de passada, durant aquesta defensa jurídica la nostra causa pot trobar en Europa una nova escletxa. Crec, però, que allò més valuós rere les accions de Boye no té a veure amb el talent jurídic. Crec que té més a veure amb l’actitud. Per resumir-ho, no estem davant d’un defensor de les causes perdudes sinó d’un creador de causes guanyades. I d’això, sincerament, n’hem d’aprendre.

“Els catalans poden estar tranquils perquè ja han guanyat”. Aquesta frase la va escriure Gonzalo Boye en un article l’octubre de l’any passat, i el més sorprenent no és el seu triomfalisme: el més sorprenent és que està escrita poc abans de les vistes dels dies 24 i 25 de novembre al TGUE, sobre les decisions del Parlament Europeu vers les immunitats d’eurodiputats catalans i sobre el conseqüent suplicatori. És a dir, la seva conclusió de victòria no tenia a veure amb el resultat sinó amb l’actitud: concretament, amb la certesa de trobar-se en el cantó correcte de la batalla. Tenir conviccions, treballar amb rigor, conèixer les normes del joc però també saber-les jugar a favor propi, no afluixar i sobretot no deixar de creure mai en la victòria. Insisteixo: el resultat no se sabia. Molts resultats a Europa encara no els sabrem fins que passin algunes setmanes. Però no em diran que no contrasta aquesta visió del dret, vull dir de la vida, amb les recents afirmacions d’Andreu Mas Colell quan afirma que la independència “és impossible perquè el context europeu és desfavorable”. En primer lloc, aviat demostrarem que això és mentida: el context europeu és immillorable perquè conté codis fonamentals on només podem guanyar. I en segon lloc: jo estic a favor de la gent que té dubtes. Fins i tot he decidit que, aquells que ara creuen que la independència és un objectiu però ja no la prioritat, poden estar perfectament dins del meu mateix vaixell; Ara bé: també he decidit que, aquells que creuen (o diuen) que és impossible, viatgen en un vaixell diferent.

Qui tingui interès en conèixer Boye pot recórrer el seu passat en un interessant documental penjat a Filmin: és la història d’una lluita tossuda, noble i intel·ligent. Boye ha hagut d’afrontar causes importantíssimes, perillosíssimes, on li ha anat la vida (i encara l’hi va), i també sap què és ser a la presó rere un procediment ple d’irregularitats. Costa molt d’espantar-lo, perquè es coneix tots els trucs dels adversaris i fins i tot sembla que jugui a esgrima amb una mà lligada al darrera i somrient. Vaig acceptar treballar amb ell no només per muscular l’autodefensa, sinó precisament per treballar l’atac i l’esperit de victòria. Bé, i que ens hem fet amics i riem força. El sentit de l’humor és una eina que, enmig d’una forta pedregada, ajuda a recordar on som i què hem vingut a fer aquí. Al cap i a la fi, si no hi ha somriures no és la meva revolució i a més és un mal símptoma. Però és que també és important recordar que, guanyi qui guanyi, haurem d’acabar convivint tots plegats. Simplement es tracta de voler incidir determinantment en la nova normalitat. O, com a mínim, de no acostumar-se a ser trepitjat per sempre. 

La notícia que ens ve a donar en Boye és la següent: Xile va guanyar Espanya sense haver de recórrer a cap “mama Europa”. I nosaltres, si de debò volem guanyar, ho tenim perfectament a l’abast. Sí que cal estar disposats a viure capítols desagradables, però no tant per les ferides a rebre com per les ferides a obrir. I estar segurs de si això és el que realment volem, o si només és un postureig o un etern “fer veure que”. No, la cosa no va només de lleis, ni només de política. Va de com val la pena viure. “La llibertat és no tenir por”, deia Nina Simone. És clar que, ara que hi penso, ella almenys podia pentinar-se. 

Publicat a ElPunt/Avui l'1 de març del 2023

Hi ha algú altre

 

«Però no estic sol, no. Tot el contrari: de sobte, he sentit com si hi hagués algú.»

Amb Hi ha algú altre, Jordi Cabré s’endinsa en l’autoficció amb una novel·la íntima i personal, una introspecció poètica i intrigant a la vegada. El protagonista de la novel·la, un escriptor que entra a la quarentena llarga, estrena habitatge al carrer Sant Antoni Maria Claret: s’acaba de separar de la seva dona després de dinou anys de convivència i amb dos fills adolescents en comú.

Acostumat a un guió vital, a una partitura fixa, es veu abocat a una vida sense pauta, impregnada de la improvització del jazz. Durant les estacions de tot un any tindrà temps per muntar un pis, anar construint un nou univers i conèixer llocs i persones noves.

La seva crisi de mitjana edat es barreja amb escenes d’infantesa, i els seus records contrasten amb el creixement dels fills i la nova realitat que l’envolta. En aquest renaixement l’acompanyen el record del seu germà Xavi, mort quan ell tenia vint anys –un company de viatge amb qui el protagonista parla i comparteix records– i un quadre que va comprar a l’inici de les obres i que mostra un Cadaqués oníric.

L’escriptor viu el dol de la mort d’una vida anterior que ja no tornarà. Enfrontat a la incertesa del que hi ha per davant, construeix una nova vida tot revisant, rellegint i posant en ordre el passat. Al llarg de la novel·la, haurà d’aprendre a trobar les raons per viure i aprendre a estar sol. Aprendre que tornar a començar és millor si es fa en silenci, tot i que ràpidament descobrirà que el silenci no existeix. Sempre hi ha la remor de la ciutat, com el so del jazz. Sempre hi ha el llum encès al passadís. Sempre hi ha algú altre.

Banda sonora de la novel·la:

https://open.spotify.com/playlist/4V6FtcCIDjhQamdPrL6pOh

Cimera al Museu Nacional

Passin, passin. Fixin-s’hi bé: Picasso va pintar aquest Dona amb barret i coll de pell el 1937, una figura simultàniament de cara i de perfil, i de sorprenents colors gauguinians. Espero que el president Aragonès els expliqui, senyors Sánchez i Macron, que aquest quadre el va pintar a París el mateix any que el Guernica. Pablo Picasso va trobar feixisme a Espanya, i després nazis a França, on ja es va quedar. Per aquells temps era fàcil pensar que la qüestió catalana ja estava resolta. O vençuda. Picasso va viure en directe l’esmicolament d’una idea, de la qual tant s’havia impregnat durant els anys dels Quatre Gats. En teoria ja no calia patir pel tema, se’n podia passar pàgina. Però la realitat és una altra cosa, presidents. Benvinguts a Catalunya. Benvinguts al museu de l’art català.

Mirin aquí baix, als seus peus. A Puig i Cadafalch li van enderrocar les quatre columnes, quan algú també va voler acabar el tema (la qüestió, el problema) català. Un cop clausurada la Mancomunitat i prohibida la llengua, carpeta tancada i centrem-nos en les coses importants: fer una bona Expo i retornar a l’ordre i la concòrdia. Gaudí mateix també té diverses obres al Museu, de fet fa poc li van dedicar una gran exposició que després va ser traslladada al Museu d’Orsay a París. A ell també li van recomanar que passés pàgina, però va mantenir-se irreductible fins i tot quan la policia va voler cridar-lo a l’ordre. Tot això també és història de l’art català, per a qui vulgui entendre. L’avantatge d’aquest Museu, que té una N i una C per alguna raó, és que hi aprens moltes coses. Potser aprendran, fins i tot, quantes vegades s’ha intentat passar pàgina de la N i donar per tancat el problema de la C.

Hauran observat segurament que, de manera ben curiosa, aquest museu conté un romànic i gòtic excepcionals però un Renaixement i un barroc més aviat modestos (malgrat els esforços de la col·lecció Cambó). I és que aquests estils es troben, més aviat, concentrats en museus com el Prado. Potser això els diu alguna cosa sobre els orígens de Catalunya i les seves èpoques de major esplendor, en contraposició amb el Siglo de Oro espanyol, que mai no s’ha considerat una època especialment brillant a Catalunya. De fet, per alguna estranya raó el Prado rep cada any de l’Estat quinze vegades més diners que el MNAC (que en rep poc més d’un milió), perquè el Prado és nacional però Nacional de debò, amb majúscules. L’alcaldessa Colau i el ministre Iceta, que també els hauran saludat, segur que estan satisfets d’aquest gran exemple de “cocapitalitat cultural”. 

Ara, si giren el cap a la banda sud de l’entrada, hi veuran l’escultura d’Aristides Maillol Tors de l’Estiu. Maillol, senyor Macron, és un escultor nascut al Rosselló (aquell bocí de nosaltres que es van repartir entre vostès) però que afirmava coses com “Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria”. No li sàpiga greu, no són ganes d’espatllar-li el dia. Però han convocat una cimera en un museu d’art que és més aviat d’història de Catalunya, i em temo que una cosa va massa unida a l’altra. Li haurà explicat el senyor Sánchez que, amb la Constitució vigent, el tema català ja es pot considerar resolt i que aquesta cimera ve a certificar la mort de tot un procés. Dalí (de qui poden contemplar la magnífica Deessa repenjant-se al seu colze / Verge formada per cinc banyes de rinoceront), va viure no només el procés de transició democràtica sinó també com l’Estat acabava “convencent-lo” de fer testament a favor seu, i no de la Generalitat com havia fet originàriament. Però en canvi va deixar-nos el Teatre-Museu de Figueres, on hi ha un monument a Francesc Pujols amb una bonica inscripció sobre els “il·lusos enterradors” que sembla expressament dirigida a vostè, senyor Sánchez.

Casas, Rusiñol. Aquests també van compaginar Barcelona amb París, com van fer Picasso i Miró i Dalí, cercant llum més enllà d’un país que o bé els ofegava, o bé els fagocitava. Va ser a París, senyor Macron, on Miró es va fer enorme però on també va pintar El pagès català en rebel·lia. I si observen els retrats de Casas, i a qui els fa, potser entendran quin tipus de societat es va intentar, i encara s’intenta, enterrar en vida. Poden anar dient que el procés s’ha acabat, pero no són ni de lluny els primers que ho diuen o que ho intenten. Aquest Palau Nacional, quan es va construir, també havia de ser un edifici efímer. Em temo, però, que els efímers són els polítics que no saben on trepitgen.

Publicat al diari Ara el 14 de gener del 2023

Benvinguts al bosc

He llegit l’últim assaig d’en Fèlix Riera, El retorn al bosc, on descriu un canvi de paradigma social pel qual l’Estat perd valor com a ens capaç de respondre a les nostres necessitats. Observa Riera que volem “tornar al bosc”, no només en termes físics (desplaçant-nos de la ciutat al camp) sinó també en termes morals: volem eliminar intermediaris, i concretament l’intermediari de l’Estat, perquè s’ha mostrat ineficaç. Jo crec que quan ell diu “Estat” es refereix a la civilització, a la metròpoli, en contraposició a l’estat natural on s’imposen les normes de la Terra i no de l’home, així com el dret natural (o Drets Humans) en lloc dels codis i constitucions (dret “positiu”). Tornem al bosc, sí, però ningú no fa això per plaer sinó per necessitat. I per tant potser sí que tota la civilització occidental es troba com els pastorets d’en Folch i Torres, que s’han perdut per la muntanya i tenen por, però és que si ets al bosc és per alguna raó. I davant d’això hi ha dues actituds, com hi ha exactament dos pastorets: no sé si és el cas de Fèlix Riera, però llegint-lo em semblava sentir tota l’estona el plany noucentista d’en Rovelló dient “jo vull tornar a casa!”.

D’exemples n’hi ha molts: esmenta Riera el cas de les persones que, no votant, consideren que fan tot un acte polític (perquè consideren que la política es fa fora de les urnes). O el pas progressiu del concepte “ciutadà” al concepte “persona”, que té a veure amb el que deia abans sobre els Drets Humans: un ciutadà té drets basats en l’ordre amb “els altres”, en canvi una persona té drets “inalienables”. No em puc resistir d’esmentar la mateixa relació amb els estats i les nacions: un estat és un sistema organitzatiu, d’aquells que Prat de la Riba considerava “artificials”, mentre que una nació és un fet “natural” i per tant més difícil de domesticar. Riera no ho esmenta al llibre però jo sí: la Catalunya dels últims anys ha estat desordenada, però no perquè li agradi ser desordenada sinó perquè l’hortet noucentista (llegeixi’s “pacte autonòmic”) li acaba esdevenint massa petit i humiliant, per perfecte o “convivencial” que sigui, i la natura (és a dir el Modernisme, és a dir les arrels però també els cims i les tempestes) s’acaba obrint pas per damunt del jardí més bufó. Ja poden anar posant noms “concordials” als aeroports, que Miró (o Gaudí, o Dalí) sempre se’ls miraran des de dalt. I és que no és només que els “bons” de Stars Wars o d’El senyor dels anells siguin els que viuen al bosc, que és el mateix que passa a Avatar, sinó que quan el nacionalisme s’agita és perquè les cotilles l’asfixien, una cultura veu perillar la seva supervivència i acaba fent allò que en castellà anomenen “echarse al monte”. Qui ha sabut llegir “Terra Baixa” sap que Manelic mateix és el llop.

Vivim temps de “drets morals”, certament. Durant aquestes fases, el bosc esdevé el veritable refugi perquè la masia és una runa decadent o, com cantava Llach, “els masos ens cauen”. Hi ha tantes coses que escapen al nostre control (el canvi climàtic, la tecnologia, la robòtica, les crisis econòmiques, els fenòmens migratoris, la invasió de la privacitat, el control a través d’algoritmes, etcètera) que a poc a poc anem decidint recuperar-lo com poguem: i això no es pot fer a “la ciutat”, on se segueixen les normes de l’Imperi, sinó al bosc on ja ens ho muntarem nosaltres. Ens estem auto-expulsant d’un “paradís civilitzat” que, en sentit invers al bíblic, ens retorna precisament a la selva: l’inefable Josep Borrell defensava fa poc el “jardí” europeu davant les “selves” del més enllà, com si fos l’últim emperador d’una Roma en decadència que ja no sap fer prevaler els seus déus. Tal vegada estem descobrint que hi ha déus més interessants a la selva, o que, en tot cas, preferim salvar-nos nosaltres mateixos que adorar estàtues de marbre. Si això fos així, estem davant d’un clar retorn al romanticisme. Diria que som davant d’una rèplica dels terratrèmols del maig del 68, que no van esfondrar res directament però que ho van començar a esquerdar tot. A ensenyar la platja sota les llambordes.

El protagonisme torna a les persones, al dret moral i als drets naturals. Sí, Fèlix. Ara només cal, com dèiem fa uns dies, saber si s’imposen les revolucions franceses (cruentes i breus) o les americanes (constructives i ordenades). Però el que està clar és el públic ha envaït la gespa i que els segadors han travessat les muralles. Perquè ei, no ens equivoquem: ningú no es queda per sempre al bosc.

Publicat al diari Ara el dia 29-12-2022

El nou delicte de decisió

A Pedro Sánchez i a Salvador Illa no els preocupa gens la reforma del Codi Penal. Aquests dies n’hem debatut molt, sobre la derogació/reforma del delicte de sedició, una qüestió en la qual insisteixo que caldria que els juristes fessin més cas del diccionari si realment es vol posar límits als jutges: si parlem d’”intimidació” en el sentit del diccionari, tots podem quedar empresonats tant si ens enfilem a un cotxe patrulla com si mirem malament un policia. Confio que puguin encara reparar un text que continua oferint totes les eines als jutges per a imaginar “violències atmosfèriques” i castigar-les, però hi ha juristes que semblen haver-se abduït en el vocabulari de la professió i haver perdut de vista el món real. El món empíric, el de la ciència, el del sentit de les coses. Però dit això, i com deia al principi, crec que això no fa perdre la son al PSOE: ells estan per una altra cosa. Ells estan per preservar un mecanisme que sempre ha planat per tot el sistema: el delicte de decisió.

Aquest delicte, o aquest pecat, no cal que tingui el seu càstig al Codi Penal i ni tan sols la seva imposició recauria sobre un jutge. Per tant és lògic que Pedro Sánchez parli de “desjudicialitzar”, perquè a ell ja li sembla bé que el càstig no sigui penal sinó polític, administratiu, governamental. Tal com han fet ben explícit tant ell com Salvador Illa les últimes setmanes, la gran “solució” no passa pel Codi sinó per l’aplicació de l’article 155. Un cop creat el precedent, el que més lamenten (repetidament) aquests grans demòcrates no és haver anul·lat l’autonomia de Catalunya, sinó no haver-ho fet abans: concretament, el 6 i 7 de setembre. Per tant, la manera infal·lible d’evitar eventuals futures desobediències de les regions rebels no seria un judici penal, sinó prendre’n el control sencer. Què hauria succeït si s’hagués aplicat el 155 durant el setembre del 2017, com desitgen aquests mestres de la concòrdia? Doncs que no hi hauria hagut 1 d’octubre, és clar. Els catalans no haurien ni tan sols pogut votar, ni tan sols s’haurien pogut manifestar, no haurien exercit el seu acte d’autoafirmació més gran des del 1977. Per tant, per què confiar en l’actuació de la justícia, sempre en mans de jutges “no controlats”, quan es pot imposar una solució “desjudicialitzada” i del tot governamental? Un 155 que de forma automàtica pren al president i als consellers tota la seva immunitat i tots els seus aforaments, però sobretot totes les seves funcions. I és que aquesta és la clau: quan s’aplica el 155, el president ja no és ningú. Ja no representa ningú. Jurídicament, ja no és president de res.

El problema que tenen: que, políticament, un president ho és tot. També des de l’exili. Hi ha moments a la història on topen la legitimitat jurídica amb la política, com ja va succeir el 1977 amb el retorn de Tarradellas: un personatge que, des del prisma de la legalitat aleshores vigent, no representava res ni ningú però que, políticament, representava tota una legitimitat arrabassada. Quan Tarradellas va pujar al balcó només representava uns acords i protocols signats a Perpinyà, no hi havia ni Estatut ni tan sols Constitució espanyola, i per tant era la política (i no la llei, ni el Codi Penal) qui marcava la norma. Ara, 2022, el que està en discussió ja no és l’autonomia o els delictes sinó el dret a decidir el nostre futur. I això ja no té retorn, per molt que bategin aeroports i retoquin condemnes. Per això no es tractava que absolguessin la mesa del Parlament presidida per Roger Torrent, de la qual cosa evidentment m’alegro, sinó que reconeguessin el dret del Parlament a aprovar resolucions sense censura prèvia (totes recorribles a posteriori, evidentment) com es fa en tots els parlaments del món, tant si és per emetre resolucions sobre l’autodeterminació com sobre Palestina, Ucraïna o Qatar. Però no: ells absolen, “desjudicialitzen” individualment, tot deixant sense resoldre el respecte per la sobirania parlamentària. No fos cas.

El delicte de decisió sempre tindrà un lloc a l’ordinament jurídic espanyol, ja sigui en forma de tipus penals absurds o de prerrogatives governamentals (com el 155). Sempre hi haurà una “solució” o una altra per al “problema”. L’avantatge per a l’independentisme és que tots aquests intents, ni són solucions, ni entenen el problema. Jo els ho provaré d’explicar: ja us hem dit adéu. Només estem esperant que ho acabeu de digerir, i de gestionar, de la manera menys dolorosa possible.

Publicat al diari Ara el 29 de novembre del 2022

A favor de l'excés

La moderació té tantes virtuts, tanta pau i tants bons aliments que de vegades fa panxa. L’única manera de fer avançar la humanitat és saber combinar la calma amb els excessos, que són alguna cosa més important que la salsa de la vida. No hi ajuda el fet que personatges com Boris Johnson surtin de festa en plena pandèmia, o que Donald Trump doni suport als colpistes del Capitoli, i evidentment sé que entre els riscos de l’excés hi ha la guerra i la barbàrie i l’abús. Ho tinc molt present, i sé que és un privilegi disposar de temps per al punt mitjà, la feina i la prosperitat. El problema ve quan se sacralitzen aquests parèntesis plàcids, de manera que acaben esdevenint bombolles sordes i cegues i mudes davant dels problemes. O obscenes granges de cinisme. Si els excessos van portar el feixisme, la hipocresia en forma d’ordre també ho va fer. No, els drets fonamentals no es negocien. No, l’art no ha de ser sempre inofensiu. No, no cal que et quedis en aquesta relació per sempre. No, no cal que visquis en aquesta ciutat per sempre. No, no és cert que no n’hi hagi per tant. De vegades n’hi ha per tant i més, i és aleshores quan cal fer un pas. Donar un cop de puny damunt la taula. Alçar-se. Cometre un excés.

Crec que ha quedat prou clar que la vida plàcida ja ha costat prou suor i prou llàgrimes, i que per tant els moments èpics cal saber dosificar-los i triar-los. Per això, ara que ens trobem amb una clamorosa calma en el nostre conflicte nacional (tot i que tothom sap que és una calma tensa a l’espera del segon round), jo he decidit respectar-ho i entendre-ho. De fet hi veig les seves virtuts, en el fet que ara sigui el torn de la moderació i del diàleg i que aquesta fase de repòs ens demostri fins a on pot donar fruits. Ho he discutit ben poc, i en el fons tots sabem que ara no són moments per a l’èpica. Ara bé: el que no s’hi val és que, quan arriba el moment de l’excés o de la dignitat o de la força, hi hagi gent que tibi cap avall o miri cap a una altra banda.

Escoltin, l’any 2017 va ploure molt fort. Va ploure amb llamps i trons i vam posar tota la carn a la graella, o quasi tota, i per tant durant aquells dies no s’hi valia que hi hagués gent que volgués tornar a caseta. No, amic meu, aleshores tots érem lluny de casa. Érem al bosc, no al jardí, i per tant ens pertocava refiar-nos de l’instint i de la fe i de les raons que ens havien dut a explorar dins la boira. Sempre es pot tornar a casa, evidentment, i de fet hi hem acabat tornant. No passa res. Però sàpigues que, quan vam decidir no fer un pas més, vam deixar tota l’aventura en pausa. Només el temps dirà si vam prendre la millor decisió, però és important ser conscients que probablement la tempesta tornarà. I que alguna cosa haurem d’haver après, sobretot si a casa, per alguna raó, encara ens hi sentim absurds o miserables.

La calma és gespa, l’excés és herba. El repòs és la sala de maternitat, l’excés és l’escletxa del naixement. La prudència és una biblioteca, l’excés és un escriptor. Sense moderació no hi ha tractats de pau ni contractes comercials, ni res que pugui solidificar, però sense excessos no hi ha ni la Revolució Francesa ni la independència dels Estats Units ni les victòries pels drets dels homosexuals o dels negres. Sense excessos no hi ha els gratacels de Manhattan, ni el gir pictòric de Picasso, ni les excentricitats de Dalí, ni el pa amb tomàquet de Ferran Adrià o els deliris de Gaudí. Però tampoc els avions, ni els caramels, ni Beethoven, ni Lennon, ni Wilde, ni el regal extra per Nadal, ni la lluna plena, ni la llet sencera, ni el sentit de l’humor, ni la gosadia de dir-li a la noia que t’agrada que aquella piscina està massa concorreguda.

Sense un petit pas per a l’home i un gran pas per a la humanitat no hauríem tingut mai sexe ni amb prou feines amor. No hauríem comès errors, ni hauríem tingut encerts. És cert que no podem estar jugant amb dinamita ni bategant fervorosament tot el dia, però sens dubte no podem deixar de bategar quan sona la nostra cançó. Que no és sempre, ni de bon tros. Lamentablement i per sort, no és sempre. Però quan torni a sonar, recorda que el dimoni sovint no es disfressa de bruixa del bosc que invoca pedregades. Sinó de figura d’angelet que pixa amb mesura dins la font.

Publicat a El Punt/Avui el 4 de novembre del 2022

Catalunya, la jungla i el jardí

En una recent conferència davant d’uns empresaris alemanys, Joaquim Coello es confessava més partidari de la revolució americana que no pas de la francesa no tant per les seves justificacions, o pels seus ideals, sinó pels seus resultats. Venia a dir que les revolucions són desordenades per definició però que, posats a acceptar aquests desordres, el desordre francès va derivar en caos i posteriorment en l’autoritarisme napoleònic mentre que, en el cas americà, el resultat va ser el d’una nació unida basada en la llibertat (amb tots els defectes) i en el progrés econòmic. Jefferson podia ser molt bo redactant la DUI del 1776, com a filòsof polític que era, però patia d’un essencialisme camperol desconfiat del creixement de les ciutats i de la Casa Blanca com a instància de poder. El seu rol era el de l’idealista i defensor del dret natural, mentre que el rol de John Adams era el de negociar la pau amb Anglaterra (repartiment del deute, prisoners de guerra, reconeixement de la independència) i obtenir importants préstecs de banquers d’Amsterdam. Washington va ocupar-se de construir un govern central fort, pagar el deute nacional i crear el Banc dels Estats Units, però no ho hauria pogut fer sense l’impagable assessorament de Hamilton, fundador del sistema financer americà i sobretot incapaç de tolerar el naixement d’una nació amb deutes amb tothom. Que també establís relacions comercials amb la Gran Bretanya li va valer l’acusació de pro-monàrquic (és a dir anti-francès, quasi traïdor als ideals republicans). En fi, que suposo que ja es veu per on vaig.

La revolució a França era com veure nens córrer tots darrera d’una pilota, o d’un cap de monarca. Amèrica, si bé també va fer una revolució cruenta (i com em recorda Mary Ann Newmann molt fonamentada en l’esclavisme), va repartir bé els rols i va comptar amb una acurada selecció dels millors en cada disciplina. Jefferson no podia fer de Hamilton ni viceversa, i per tant, malgrat els fortíssims xocs entre partits polítics, van tenir torn un rere l’altre i no van creure que amb un DUI o amb una Constitució ja estava tot fet: ser independents? Sí. Però no de qualsevol manera, no sense conèixer l’entorn geopolític ni deixant espai perquè sorgeixin petits reietons omnipotents. Napoleó va aparèixer perquè hi havia el buit de poder (i d’autoritat moral) per a conduir França enlloc. El de menys és que, un segle més tard, aquesta figura del reietó fos un estranger com Hitler: amb “ésser republicans” no n’hi havia prou per evitar les pitjors catàstrofes. Un nou règim, a banda de defensar-se, s’ha de construir amb els millors fonaments. No cal preveure-ho tot, no cal un càlcul extrem ni un plànol, no: només cal gent bona que faci, i donar-li temps per fer. I que aquesta gent, pensi com pensi, sigui la millor. Que et reconeguin també és un tema de solidesa, de prestigi. D’oferir una millora real a la Humanitat.

Catalunya té això a les mans perquè té a veure amb la democràcia. Que hi hagi causes judicials plantejades a Europa no afecta només el conflicte català, sinó que dispara la pregunta directament cap al suposat “jardí” que segons Josep Borrell és Europa: quina mena de comunitat vol ser la UE? En quina mena de “jardí” es pega la gent per votar i s’empresona líders polítics per delictes inexistents? La resposta podria ser “com que la volem unida, no volem disgregacions”, i aquí es deuen acollir els “savis” que consideren que la independència és impossible perquè la UE no la vol. Però aquest argument es dona de cap amb la invocada pàtria dels drets fonamentals. Els tribunals europeus es pronunciaran abans de la primavera, i d’aquí venen els actuals nervis de PSOE i PP per veure què fan amb la sedició, amb els indults, amb el poder judicial o amb VOX. Què fan amb Catalunya els importa ben poc, però sí que els hauria d’importar què faran els tribunals amb Espanya. 

Malgrat la mediocritat que observem en les baralles interpartidistes i els egos intrapartidistes, malgrat la clamorosa manca de lideratges forts al Govern i al Parlament, com a mínim una cosa s’ha fet bé: oferir una oportunitat a Europa per a dir si vol assemblar-se a una jungla o a un jardí. “The world can be Catalan or Taliban”, va dir Bill Clinton l’any 2001. Si es vol evitar la barbàrie, la causa catalana, amb els seus errors i encerts, ha de tenir una sortida. Ara bé: caldria que dins de casa tinguéssim molts més encerts, francament. Que això ja fa pena.

Publicat al diari Ara el 4 de novembre del 2022

El nostre hijab intern

Quan una jove de 22 anys és assassinada a l’Iran per dur “mal posat” el hijab, fins i tot els més ferms defensors del vel islàmic es deuen posar les mans al cap. L’excés és tan clar, tan brutal, que pot arribar a desviar-nos de la qüestió de fons, que és precisament la que encara no hem sabut respondre des de la nostra “exemplar” Europa: què fem amb el vel, què significa en aquells països sense policia de la moral (que són la majoria de països islàmics) i què significa entre nosaltres. He volgut evitar el debat sobre si prohibir o obligar, que considero reduccionista (em decanto per la proposta d’un “euroislam liberal” formulada per l’acadèmic Bassam Tibi), i tampoc no vull entrar en l’actitud que hi han de tenir les dones. Em preocupa més, des de fa uns anys, què té a veure el hijab amb els homes. I qui diu el hijab diu els escots, les faldilles, les minifaldilles, els bikinis, els tangues, els tops, els top-lessos, els shorts, els short-shorts. Què diu de nosaltres, els homes, la fal·lera per mil·limetrar la frontera de la tolerància. I, sobretot, qui ens ha cridat a tolerar res.

Sempre m’he imaginat això del vel islàmic, en totes les seves facetes i variants (burca, nicab, xador, khimar, xaila, amira) com les conclusions d’una mena de sanedrí, composat per uns homes entre savis i “modistos” reunits al voltant d’una taula, fent un extens debat sobre quina dosi exacta de carn, o de cabells, poden suportar veure. Amb el hijab, per exemple, el tema són els cabells. M’intriga molt per què els cabells i no els turmells, per exemple, tan escandalosos a casa nostra fins fa no gaires anys. O per què en uns països ni tan sols els ulls no es poden suportar, considerant que portar un hijab deu aproximar-se a anar en pilotes. Em meravella no només imaginar-me aquestes eternes discussions tèxtils, precisant on exactament ha d’acabar el mocador i com exactament s’ha de portar (Mahsa Amini va ser assassinada no pas per no dur-lo, sinó per dur-lo “mal posat”), sinó que també em meravella l’absoluta impossibilitat que existeixi mai un sanedrí femení determinant els centímetres i les zones del cos que han de poder mostrar els homes en públic. Per tant, deixant de banda el debat juridíc, polític i social sobre el tema, em pregunto sobre la condició masculina i sobre com pretenem resoldre amb lleis la nostra patètica, absurda i immadura fragilitat. Vet aquí que l’Alcorà no parla mai del hijab explícitament, i sí de la mirada dels homes. M’hi he aturat un moment.

Alcorà 24:30,31 i 33:59: “ I digues a les creients que recatin les seves mirades i protegexin les seves parts privades i no mostrin els seus encants, excepte allò que és a simple vista (…): Al·là sap el que és millor” (l’Alcorà en cap cas disposa càstigs sobre aquest tema, per cert, ja que els seus principis prohibeixen cap tipus de discriminació social). Ara bé: què vol dir “els seus encants”? On comencen, on acaben, per què els homes no tenim més encants que els de les Glòries? La majoria dels ulemes (eurudits, savis) han interpretat aquests versicles com que l’únic que es pot veure són el rostre, les mans i els peus, però això no ho va dir Al·là ni el Profeta, sinó aquests barbuts saberuts, aliens a l’universalment estès fetitxisme podofílic. He llegit debats en què un savi considera que les dones han de vestir peces un pam més llargues que els homes i, en veure que aleshores en ajupir-se per pregar els quedarien descoberts els panxells de les cames, va respondre: “d’acord, doncs que vesteixin un avantbraç més llargues, però no més”. D’altres argumenten, no sense raó, que el rostre ha de quedar descobert per si la dona ha de testificar, les mans també perquè han d’agafar coses i els peus perquè han de poder caminar sense ensopegar. Em sembla lògic i just.

El que diu tot això sobre els homes és que, tradicionalment, hem vist el cos de les dones com una amenaça social. Però el cas és que hi ha més versicles que parlen del “hijab intern” (la veu, les mirades, les paraules, el comportament d’homes i dones) que no pas sobre cap peça de roba. El teòric objectiu antropològic seria reprimir el desig, i allò que el vel “resoldria” seria la fascinació dels homes i la suposada coqueteria de les dones. Però per molt que el vel hagi acabat esdevenint també un símbol d’identitat, el desig i la coqueteria a ambdues bandes existiran amb o sense hijab. A més, si representava que el vel havia de ser un escut contra les mirades, resulta que avui dia tot el planeta les està observant. 

Publicat al diari Ara el dia 30 de setembre del 2022