Catalunya no existeix

La gran diferència entre Catalunya i Espanya és que Espanya existeix i Catalunya no. Quan repasses les raons per les quals la inferioritat de condicions és tan clara, arribes a la conclusió que tota la força de què disposa l’Estat recau en el fet que ningú no nega la seva existència: la “nació espanyola” existeix perquè hi ha un Estat que permet que existeixi jurídicament. En canvi, però, el fet que existeixi una comunitat autònoma catalana no comporta el fet que existeixi jurídicament una “nació” catalana. L’eufemisme “nacionalitat”, tan infèrtil i desvirtuat, avui no la diferencia d’una regió vulgar i comú. Per això és important que mitjançant sentències europees es vagin introduint conceptes com “grup objectivament identificable”, o al·lusions al respecte a les “minories nacionals”: no perquè Catalunya sigui cap de les dues coses, sinó perquè jurídicament és l’única cosa que la fa aparèixer al món. Ni l’Estatut, ni la Constitució, no ho fan. I no ho faran en el futur.

“La naturalesa és allò que oblidem quan afirmem la llei”, afirma Gregorio Luri en el seu últim llibre. I aquesta és la bona notícia: Espanya no existeix. Sense la llei la nació espanyola no existeix, no s’aguanta, és una mentida, un nasciturus. Si el defecte de Catalunya és que no existeix jurídicament, el taló d’aquil·les d’Espanya és que necessita un text legal que l’afirmi com a indissoluble, o com a democràcia “plena”, com el mirallet de la reina de la Blancaneus. Si alguna cosa bona ha tingut el “procés” és que ha posat la llei vigent davant del mirall de la naturalesa, i la naturalesa ha estat cruelment realista. El “procés” ha constatat que la Constitució espanyola és una artificialitat i que, per tant, Espanya és fràgil. Compte, això no vol dir que l’independentisme no sigui també fràgil: quan un policia et diu “la República no existe” i tu acabes fent-li cas, vol dir que el teu moviment és més dèbil que no et pensaves. Tan dèbil com per esmicolar-se davant l’aplicació d’una llei que pot ser dura, que pot ser implacable i fins i tot eina d’abús, però que al cap i a la fi només és una llei. Una convenció, un pacte, una ficció. I quan aquest relat ha estat imposat de mala manera per una de les parts, encara ho és més.

Però aleshores, si la llei és una ficció, com pot ser tan poderosa? Doncs perquè la ficció és necessària, perquè el relat ho és tot, i quan no n’hi ha un n’hi ha d’haver un altre. Aquí és on els meus coneixements jurídics casen amb la meva passió literària: una ficció s’aguanta quan és creïble, o bé quan és inevitable. Tal vegada Espanya ja no és un projecte creïble, però s’ha fet inevitable perquè el gir de guió que demanava l’independentisme era prematur, o massa poc treballat per ser encara “inevitable”. No estàvem parlant de començar un nou capítol, sinó un Nou Testament, i això demana (com és conegut) moltíssima fe. El més preocupant dels últims anys no és que el procés s’hagi “acabat”, com reclamen insistentment els seus adversaris, sinó la conseqüent pèrdua de fe. Es pot percebre nítidament al minut 17:14 d’un partit del Barça al Camp Nou, on la testimonialitat dels crits és avui el termòmetre perfecte de la tristesa anímica col·lectiva. Això és natural quan s’han rebut tantes hòsties, tant de foc enemic com de foc amic, i quan molts dels suposats creients en la idea han acabat fotent-se’n de tot i de tothom sense donar cap peu a l’esperança. El que passa per tant és que, sense fe, guanya la fe de l’altre. I no, no és la realitat: és la fe. No, no és tocar de peus a terra: és que et fan mossegar la pols. No, no és (com torna a equivocar-se Mas Colell) que sigui “impossible en el context europeu actual”. El context europeu actual és immillorable. El que sembla impossible és sentir algú com ell invocant, en nom del “pragmatisme”, la pèrdua de tota esperança. 

Catalunya es troba als llimbs, com el Monument a Ningú que s’erigeix en forma d’obelisc a la plaça del Cinc d’Oros. Una terra que no guanya ni perd, que no existeix jurídicament i que, políticament, necessita rearmar-se. Mentre només es recreï en la baralla interna i l’amargor, no tornarà a existir. Ja fa bé posant-se en mans d’advocats: ells, almenys, poden provar de desmuntar la ficció vigent allí on pot fer més mal. El Tractat de Lisboa dibuixa un “context europeu” immensament favorable, com podrem demostrar ben aviat. Ara mateix, el gran obstacle només som nosaltres. I per tant, diguin el que diguin els derrotistes, té solució.

Publicat al diari ARA el dia 3 de març del 2023

Boye i jo

L’any 2018 jo estava molt enfadat. Recordo un article on vaig escriure que com era possible, si del que es tractava era de fer la independència, que estiguéssim pendents del major o menor talent jurídic d’un advocat calb. Aquest mateix advocat encara avui em donaria la raó, i no només en el tema de la calvície: Catalunya no hauria de ser un tema de jutges i advocats. El que passa és que hi ha divorcis amistosos i d’altres que demanen la intervenció lletrada, sobretot quan s’hi barregen abusos i maltractaments. A més, de passada, durant aquesta defensa jurídica la nostra causa pot trobar en Europa una nova escletxa. Crec, però, que allò més valuós rere les accions de Boye no té a veure amb el talent jurídic. Crec que té més a veure amb l’actitud. Per resumir-ho, no estem davant d’un defensor de les causes perdudes sinó d’un creador de causes guanyades. I d’això, sincerament, n’hem d’aprendre.

“Els catalans poden estar tranquils perquè ja han guanyat”. Aquesta frase la va escriure Gonzalo Boye en un article l’octubre de l’any passat, i el més sorprenent no és el seu triomfalisme: el més sorprenent és que està escrita poc abans de les vistes dels dies 24 i 25 de novembre al TGUE, sobre les decisions del Parlament Europeu vers les immunitats d’eurodiputats catalans i sobre el conseqüent suplicatori. És a dir, la seva conclusió de victòria no tenia a veure amb el resultat sinó amb l’actitud: concretament, amb la certesa de trobar-se en el cantó correcte de la batalla. Tenir conviccions, treballar amb rigor, conèixer les normes del joc però també saber-les jugar a favor propi, no afluixar i sobretot no deixar de creure mai en la victòria. Insisteixo: el resultat no se sabia. Molts resultats a Europa encara no els sabrem fins que passin algunes setmanes. Però no em diran que no contrasta aquesta visió del dret, vull dir de la vida, amb les recents afirmacions d’Andreu Mas Colell quan afirma que la independència “és impossible perquè el context europeu és desfavorable”. En primer lloc, aviat demostrarem que això és mentida: el context europeu és immillorable perquè conté codis fonamentals on només podem guanyar. I en segon lloc: jo estic a favor de la gent que té dubtes. Fins i tot he decidit que, aquells que ara creuen que la independència és un objectiu però ja no la prioritat, poden estar perfectament dins del meu mateix vaixell; Ara bé: també he decidit que, aquells que creuen (o diuen) que és impossible, viatgen en un vaixell diferent.

Qui tingui interès en conèixer Boye pot recórrer el seu passat en un interessant documental penjat a Filmin: és la història d’una lluita tossuda, noble i intel·ligent. Boye ha hagut d’afrontar causes importantíssimes, perillosíssimes, on li ha anat la vida (i encara l’hi va), i també sap què és ser a la presó rere un procediment ple d’irregularitats. Costa molt d’espantar-lo, perquè es coneix tots els trucs dels adversaris i fins i tot sembla que jugui a esgrima amb una mà lligada al darrera i somrient. Vaig acceptar treballar amb ell no només per muscular l’autodefensa, sinó precisament per treballar l’atac i l’esperit de victòria. Bé, i que ens hem fet amics i riem força. El sentit de l’humor és una eina que, enmig d’una forta pedregada, ajuda a recordar on som i què hem vingut a fer aquí. Al cap i a la fi, si no hi ha somriures no és la meva revolució i a més és un mal símptoma. Però és que també és important recordar que, guanyi qui guanyi, haurem d’acabar convivint tots plegats. Simplement es tracta de voler incidir determinantment en la nova normalitat. O, com a mínim, de no acostumar-se a ser trepitjat per sempre. 

La notícia que ens ve a donar en Boye és la següent: Xile va guanyar Espanya sense haver de recórrer a cap “mama Europa”. I nosaltres, si de debò volem guanyar, ho tenim perfectament a l’abast. Sí que cal estar disposats a viure capítols desagradables, però no tant per les ferides a rebre com per les ferides a obrir. I estar segurs de si això és el que realment volem, o si només és un postureig o un etern “fer veure que”. No, la cosa no va només de lleis, ni només de política. Va de com val la pena viure. “La llibertat és no tenir por”, deia Nina Simone. És clar que, ara que hi penso, ella almenys podia pentinar-se. 

Publicat a ElPunt/Avui l'1 de març del 2023

Hi ha algú altre

 

«Però no estic sol, no. Tot el contrari: de sobte, he sentit com si hi hagués algú.»

Amb Hi ha algú altre, Jordi Cabré s’endinsa en l’autoficció amb una novel·la íntima i personal, una introspecció poètica i intrigant a la vegada. El protagonista de la novel·la, un escriptor que entra a la quarentena llarga, estrena habitatge al carrer Sant Antoni Maria Claret: s’acaba de separar de la seva dona després de dinou anys de convivència i amb dos fills adolescents en comú.

Acostumat a un guió vital, a una partitura fixa, es veu abocat a una vida sense pauta, impregnada de la improvització del jazz. Durant les estacions de tot un any tindrà temps per muntar un pis, anar construint un nou univers i conèixer llocs i persones noves.

La seva crisi de mitjana edat es barreja amb escenes d’infantesa, i els seus records contrasten amb el creixement dels fills i la nova realitat que l’envolta. En aquest renaixement l’acompanyen el record del seu germà Xavi, mort quan ell tenia vint anys –un company de viatge amb qui el protagonista parla i comparteix records– i un quadre que va comprar a l’inici de les obres i que mostra un Cadaqués oníric.

L’escriptor viu el dol de la mort d’una vida anterior que ja no tornarà. Enfrontat a la incertesa del que hi ha per davant, construeix una nova vida tot revisant, rellegint i posant en ordre el passat. Al llarg de la novel·la, haurà d’aprendre a trobar les raons per viure i aprendre a estar sol. Aprendre que tornar a començar és millor si es fa en silenci, tot i que ràpidament descobrirà que el silenci no existeix. Sempre hi ha la remor de la ciutat, com el so del jazz. Sempre hi ha el llum encès al passadís. Sempre hi ha algú altre.

Banda sonora de la novel·la:

https://open.spotify.com/playlist/4V6FtcCIDjhQamdPrL6pOh

Cimera al Museu Nacional

Passin, passin. Fixin-s’hi bé: Picasso va pintar aquest Dona amb barret i coll de pell el 1937, una figura simultàniament de cara i de perfil, i de sorprenents colors gauguinians. Espero que el president Aragonès els expliqui, senyors Sánchez i Macron, que aquest quadre el va pintar a París el mateix any que el Guernica. Pablo Picasso va trobar feixisme a Espanya, i després nazis a França, on ja es va quedar. Per aquells temps era fàcil pensar que la qüestió catalana ja estava resolta. O vençuda. Picasso va viure en directe l’esmicolament d’una idea, de la qual tant s’havia impregnat durant els anys dels Quatre Gats. En teoria ja no calia patir pel tema, se’n podia passar pàgina. Però la realitat és una altra cosa, presidents. Benvinguts a Catalunya. Benvinguts al museu de l’art català.

Mirin aquí baix, als seus peus. A Puig i Cadafalch li van enderrocar les quatre columnes, quan algú també va voler acabar el tema (la qüestió, el problema) català. Un cop clausurada la Mancomunitat i prohibida la llengua, carpeta tancada i centrem-nos en les coses importants: fer una bona Expo i retornar a l’ordre i la concòrdia. Gaudí mateix també té diverses obres al Museu, de fet fa poc li van dedicar una gran exposició que després va ser traslladada al Museu d’Orsay a París. A ell també li van recomanar que passés pàgina, però va mantenir-se irreductible fins i tot quan la policia va voler cridar-lo a l’ordre. Tot això també és història de l’art català, per a qui vulgui entendre. L’avantatge d’aquest Museu, que té una N i una C per alguna raó, és que hi aprens moltes coses. Potser aprendran, fins i tot, quantes vegades s’ha intentat passar pàgina de la N i donar per tancat el problema de la C.

Hauran observat segurament que, de manera ben curiosa, aquest museu conté un romànic i gòtic excepcionals però un Renaixement i un barroc més aviat modestos (malgrat els esforços de la col·lecció Cambó). I és que aquests estils es troben, més aviat, concentrats en museus com el Prado. Potser això els diu alguna cosa sobre els orígens de Catalunya i les seves èpoques de major esplendor, en contraposició amb el Siglo de Oro espanyol, que mai no s’ha considerat una època especialment brillant a Catalunya. De fet, per alguna estranya raó el Prado rep cada any de l’Estat quinze vegades més diners que el MNAC (que en rep poc més d’un milió), perquè el Prado és nacional però Nacional de debò, amb majúscules. L’alcaldessa Colau i el ministre Iceta, que també els hauran saludat, segur que estan satisfets d’aquest gran exemple de “cocapitalitat cultural”. 

Ara, si giren el cap a la banda sud de l’entrada, hi veuran l’escultura d’Aristides Maillol Tors de l’Estiu. Maillol, senyor Macron, és un escultor nascut al Rosselló (aquell bocí de nosaltres que es van repartir entre vostès) però que afirmava coses com “Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria”. No li sàpiga greu, no són ganes d’espatllar-li el dia. Però han convocat una cimera en un museu d’art que és més aviat d’història de Catalunya, i em temo que una cosa va massa unida a l’altra. Li haurà explicat el senyor Sánchez que, amb la Constitució vigent, el tema català ja es pot considerar resolt i que aquesta cimera ve a certificar la mort de tot un procés. Dalí (de qui poden contemplar la magnífica Deessa repenjant-se al seu colze / Verge formada per cinc banyes de rinoceront), va viure no només el procés de transició democràtica sinó també com l’Estat acabava “convencent-lo” de fer testament a favor seu, i no de la Generalitat com havia fet originàriament. Però en canvi va deixar-nos el Teatre-Museu de Figueres, on hi ha un monument a Francesc Pujols amb una bonica inscripció sobre els “il·lusos enterradors” que sembla expressament dirigida a vostè, senyor Sánchez.

Casas, Rusiñol. Aquests també van compaginar Barcelona amb París, com van fer Picasso i Miró i Dalí, cercant llum més enllà d’un país que o bé els ofegava, o bé els fagocitava. Va ser a París, senyor Macron, on Miró es va fer enorme però on també va pintar El pagès català en rebel·lia. I si observen els retrats de Casas, i a qui els fa, potser entendran quin tipus de societat es va intentar, i encara s’intenta, enterrar en vida. Poden anar dient que el procés s’ha acabat, pero no són ni de lluny els primers que ho diuen o que ho intenten. Aquest Palau Nacional, quan es va construir, també havia de ser un edifici efímer. Em temo, però, que els efímers són els polítics que no saben on trepitgen.

Publicat al diari Ara el 14 de gener del 2023

Benvinguts al bosc

He llegit l’últim assaig d’en Fèlix Riera, El retorn al bosc, on descriu un canvi de paradigma social pel qual l’Estat perd valor com a ens capaç de respondre a les nostres necessitats. Observa Riera que volem “tornar al bosc”, no només en termes físics (desplaçant-nos de la ciutat al camp) sinó també en termes morals: volem eliminar intermediaris, i concretament l’intermediari de l’Estat, perquè s’ha mostrat ineficaç. Jo crec que quan ell diu “Estat” es refereix a la civilització, a la metròpoli, en contraposició a l’estat natural on s’imposen les normes de la Terra i no de l’home, així com el dret natural (o Drets Humans) en lloc dels codis i constitucions (dret “positiu”). Tornem al bosc, sí, però ningú no fa això per plaer sinó per necessitat. I per tant potser sí que tota la civilització occidental es troba com els pastorets d’en Folch i Torres, que s’han perdut per la muntanya i tenen por, però és que si ets al bosc és per alguna raó. I davant d’això hi ha dues actituds, com hi ha exactament dos pastorets: no sé si és el cas de Fèlix Riera, però llegint-lo em semblava sentir tota l’estona el plany noucentista d’en Rovelló dient “jo vull tornar a casa!”.

D’exemples n’hi ha molts: esmenta Riera el cas de les persones que, no votant, consideren que fan tot un acte polític (perquè consideren que la política es fa fora de les urnes). O el pas progressiu del concepte “ciutadà” al concepte “persona”, que té a veure amb el que deia abans sobre els Drets Humans: un ciutadà té drets basats en l’ordre amb “els altres”, en canvi una persona té drets “inalienables”. No em puc resistir d’esmentar la mateixa relació amb els estats i les nacions: un estat és un sistema organitzatiu, d’aquells que Prat de la Riba considerava “artificials”, mentre que una nació és un fet “natural” i per tant més difícil de domesticar. Riera no ho esmenta al llibre però jo sí: la Catalunya dels últims anys ha estat desordenada, però no perquè li agradi ser desordenada sinó perquè l’hortet noucentista (llegeixi’s “pacte autonòmic”) li acaba esdevenint massa petit i humiliant, per perfecte o “convivencial” que sigui, i la natura (és a dir el Modernisme, és a dir les arrels però també els cims i les tempestes) s’acaba obrint pas per damunt del jardí més bufó. Ja poden anar posant noms “concordials” als aeroports, que Miró (o Gaudí, o Dalí) sempre se’ls miraran des de dalt. I és que no és només que els “bons” de Stars Wars o d’El senyor dels anells siguin els que viuen al bosc, que és el mateix que passa a Avatar, sinó que quan el nacionalisme s’agita és perquè les cotilles l’asfixien, una cultura veu perillar la seva supervivència i acaba fent allò que en castellà anomenen “echarse al monte”. Qui ha sabut llegir “Terra Baixa” sap que Manelic mateix és el llop.

Vivim temps de “drets morals”, certament. Durant aquestes fases, el bosc esdevé el veritable refugi perquè la masia és una runa decadent o, com cantava Llach, “els masos ens cauen”. Hi ha tantes coses que escapen al nostre control (el canvi climàtic, la tecnologia, la robòtica, les crisis econòmiques, els fenòmens migratoris, la invasió de la privacitat, el control a través d’algoritmes, etcètera) que a poc a poc anem decidint recuperar-lo com poguem: i això no es pot fer a “la ciutat”, on se segueixen les normes de l’Imperi, sinó al bosc on ja ens ho muntarem nosaltres. Ens estem auto-expulsant d’un “paradís civilitzat” que, en sentit invers al bíblic, ens retorna precisament a la selva: l’inefable Josep Borrell defensava fa poc el “jardí” europeu davant les “selves” del més enllà, com si fos l’últim emperador d’una Roma en decadència que ja no sap fer prevaler els seus déus. Tal vegada estem descobrint que hi ha déus més interessants a la selva, o que, en tot cas, preferim salvar-nos nosaltres mateixos que adorar estàtues de marbre. Si això fos així, estem davant d’un clar retorn al romanticisme. Diria que som davant d’una rèplica dels terratrèmols del maig del 68, que no van esfondrar res directament però que ho van començar a esquerdar tot. A ensenyar la platja sota les llambordes.

El protagonisme torna a les persones, al dret moral i als drets naturals. Sí, Fèlix. Ara només cal, com dèiem fa uns dies, saber si s’imposen les revolucions franceses (cruentes i breus) o les americanes (constructives i ordenades). Però el que està clar és el públic ha envaït la gespa i que els segadors han travessat les muralles. Perquè ei, no ens equivoquem: ningú no es queda per sempre al bosc.

Publicat al diari Ara el dia 29-12-2022

El nou delicte de decisió

A Pedro Sánchez i a Salvador Illa no els preocupa gens la reforma del Codi Penal. Aquests dies n’hem debatut molt, sobre la derogació/reforma del delicte de sedició, una qüestió en la qual insisteixo que caldria que els juristes fessin més cas del diccionari si realment es vol posar límits als jutges: si parlem d’”intimidació” en el sentit del diccionari, tots podem quedar empresonats tant si ens enfilem a un cotxe patrulla com si mirem malament un policia. Confio que puguin encara reparar un text que continua oferint totes les eines als jutges per a imaginar “violències atmosfèriques” i castigar-les, però hi ha juristes que semblen haver-se abduït en el vocabulari de la professió i haver perdut de vista el món real. El món empíric, el de la ciència, el del sentit de les coses. Però dit això, i com deia al principi, crec que això no fa perdre la son al PSOE: ells estan per una altra cosa. Ells estan per preservar un mecanisme que sempre ha planat per tot el sistema: el delicte de decisió.

Aquest delicte, o aquest pecat, no cal que tingui el seu càstig al Codi Penal i ni tan sols la seva imposició recauria sobre un jutge. Per tant és lògic que Pedro Sánchez parli de “desjudicialitzar”, perquè a ell ja li sembla bé que el càstig no sigui penal sinó polític, administratiu, governamental. Tal com han fet ben explícit tant ell com Salvador Illa les últimes setmanes, la gran “solució” no passa pel Codi sinó per l’aplicació de l’article 155. Un cop creat el precedent, el que més lamenten (repetidament) aquests grans demòcrates no és haver anul·lat l’autonomia de Catalunya, sinó no haver-ho fet abans: concretament, el 6 i 7 de setembre. Per tant, la manera infal·lible d’evitar eventuals futures desobediències de les regions rebels no seria un judici penal, sinó prendre’n el control sencer. Què hauria succeït si s’hagués aplicat el 155 durant el setembre del 2017, com desitgen aquests mestres de la concòrdia? Doncs que no hi hauria hagut 1 d’octubre, és clar. Els catalans no haurien ni tan sols pogut votar, ni tan sols s’haurien pogut manifestar, no haurien exercit el seu acte d’autoafirmació més gran des del 1977. Per tant, per què confiar en l’actuació de la justícia, sempre en mans de jutges “no controlats”, quan es pot imposar una solució “desjudicialitzada” i del tot governamental? Un 155 que de forma automàtica pren al president i als consellers tota la seva immunitat i tots els seus aforaments, però sobretot totes les seves funcions. I és que aquesta és la clau: quan s’aplica el 155, el president ja no és ningú. Ja no representa ningú. Jurídicament, ja no és president de res.

El problema que tenen: que, políticament, un president ho és tot. També des de l’exili. Hi ha moments a la història on topen la legitimitat jurídica amb la política, com ja va succeir el 1977 amb el retorn de Tarradellas: un personatge que, des del prisma de la legalitat aleshores vigent, no representava res ni ningú però que, políticament, representava tota una legitimitat arrabassada. Quan Tarradellas va pujar al balcó només representava uns acords i protocols signats a Perpinyà, no hi havia ni Estatut ni tan sols Constitució espanyola, i per tant era la política (i no la llei, ni el Codi Penal) qui marcava la norma. Ara, 2022, el que està en discussió ja no és l’autonomia o els delictes sinó el dret a decidir el nostre futur. I això ja no té retorn, per molt que bategin aeroports i retoquin condemnes. Per això no es tractava que absolguessin la mesa del Parlament presidida per Roger Torrent, de la qual cosa evidentment m’alegro, sinó que reconeguessin el dret del Parlament a aprovar resolucions sense censura prèvia (totes recorribles a posteriori, evidentment) com es fa en tots els parlaments del món, tant si és per emetre resolucions sobre l’autodeterminació com sobre Palestina, Ucraïna o Qatar. Però no: ells absolen, “desjudicialitzen” individualment, tot deixant sense resoldre el respecte per la sobirania parlamentària. No fos cas.

El delicte de decisió sempre tindrà un lloc a l’ordinament jurídic espanyol, ja sigui en forma de tipus penals absurds o de prerrogatives governamentals (com el 155). Sempre hi haurà una “solució” o una altra per al “problema”. L’avantatge per a l’independentisme és que tots aquests intents, ni són solucions, ni entenen el problema. Jo els ho provaré d’explicar: ja us hem dit adéu. Només estem esperant que ho acabeu de digerir, i de gestionar, de la manera menys dolorosa possible.

Publicat al diari Ara el 29 de novembre del 2022

A favor de l'excés

La moderació té tantes virtuts, tanta pau i tants bons aliments que de vegades fa panxa. L’única manera de fer avançar la humanitat és saber combinar la calma amb els excessos, que són alguna cosa més important que la salsa de la vida. No hi ajuda el fet que personatges com Boris Johnson surtin de festa en plena pandèmia, o que Donald Trump doni suport als colpistes del Capitoli, i evidentment sé que entre els riscos de l’excés hi ha la guerra i la barbàrie i l’abús. Ho tinc molt present, i sé que és un privilegi disposar de temps per al punt mitjà, la feina i la prosperitat. El problema ve quan se sacralitzen aquests parèntesis plàcids, de manera que acaben esdevenint bombolles sordes i cegues i mudes davant dels problemes. O obscenes granges de cinisme. Si els excessos van portar el feixisme, la hipocresia en forma d’ordre també ho va fer. No, els drets fonamentals no es negocien. No, l’art no ha de ser sempre inofensiu. No, no cal que et quedis en aquesta relació per sempre. No, no cal que visquis en aquesta ciutat per sempre. No, no és cert que no n’hi hagi per tant. De vegades n’hi ha per tant i més, i és aleshores quan cal fer un pas. Donar un cop de puny damunt la taula. Alçar-se. Cometre un excés.

Crec que ha quedat prou clar que la vida plàcida ja ha costat prou suor i prou llàgrimes, i que per tant els moments èpics cal saber dosificar-los i triar-los. Per això, ara que ens trobem amb una clamorosa calma en el nostre conflicte nacional (tot i que tothom sap que és una calma tensa a l’espera del segon round), jo he decidit respectar-ho i entendre-ho. De fet hi veig les seves virtuts, en el fet que ara sigui el torn de la moderació i del diàleg i que aquesta fase de repòs ens demostri fins a on pot donar fruits. Ho he discutit ben poc, i en el fons tots sabem que ara no són moments per a l’èpica. Ara bé: el que no s’hi val és que, quan arriba el moment de l’excés o de la dignitat o de la força, hi hagi gent que tibi cap avall o miri cap a una altra banda.

Escoltin, l’any 2017 va ploure molt fort. Va ploure amb llamps i trons i vam posar tota la carn a la graella, o quasi tota, i per tant durant aquells dies no s’hi valia que hi hagués gent que volgués tornar a caseta. No, amic meu, aleshores tots érem lluny de casa. Érem al bosc, no al jardí, i per tant ens pertocava refiar-nos de l’instint i de la fe i de les raons que ens havien dut a explorar dins la boira. Sempre es pot tornar a casa, evidentment, i de fet hi hem acabat tornant. No passa res. Però sàpigues que, quan vam decidir no fer un pas més, vam deixar tota l’aventura en pausa. Només el temps dirà si vam prendre la millor decisió, però és important ser conscients que probablement la tempesta tornarà. I que alguna cosa haurem d’haver après, sobretot si a casa, per alguna raó, encara ens hi sentim absurds o miserables.

La calma és gespa, l’excés és herba. El repòs és la sala de maternitat, l’excés és l’escletxa del naixement. La prudència és una biblioteca, l’excés és un escriptor. Sense moderació no hi ha tractats de pau ni contractes comercials, ni res que pugui solidificar, però sense excessos no hi ha ni la Revolució Francesa ni la independència dels Estats Units ni les victòries pels drets dels homosexuals o dels negres. Sense excessos no hi ha els gratacels de Manhattan, ni el gir pictòric de Picasso, ni les excentricitats de Dalí, ni el pa amb tomàquet de Ferran Adrià o els deliris de Gaudí. Però tampoc els avions, ni els caramels, ni Beethoven, ni Lennon, ni Wilde, ni el regal extra per Nadal, ni la lluna plena, ni la llet sencera, ni el sentit de l’humor, ni la gosadia de dir-li a la noia que t’agrada que aquella piscina està massa concorreguda.

Sense un petit pas per a l’home i un gran pas per a la humanitat no hauríem tingut mai sexe ni amb prou feines amor. No hauríem comès errors, ni hauríem tingut encerts. És cert que no podem estar jugant amb dinamita ni bategant fervorosament tot el dia, però sens dubte no podem deixar de bategar quan sona la nostra cançó. Que no és sempre, ni de bon tros. Lamentablement i per sort, no és sempre. Però quan torni a sonar, recorda que el dimoni sovint no es disfressa de bruixa del bosc que invoca pedregades. Sinó de figura d’angelet que pixa amb mesura dins la font.

Publicat a El Punt/Avui el 4 de novembre del 2022

Catalunya, la jungla i el jardí

En una recent conferència davant d’uns empresaris alemanys, Joaquim Coello es confessava més partidari de la revolució americana que no pas de la francesa no tant per les seves justificacions, o pels seus ideals, sinó pels seus resultats. Venia a dir que les revolucions són desordenades per definició però que, posats a acceptar aquests desordres, el desordre francès va derivar en caos i posteriorment en l’autoritarisme napoleònic mentre que, en el cas americà, el resultat va ser el d’una nació unida basada en la llibertat (amb tots els defectes) i en el progrés econòmic. Jefferson podia ser molt bo redactant la DUI del 1776, com a filòsof polític que era, però patia d’un essencialisme camperol desconfiat del creixement de les ciutats i de la Casa Blanca com a instància de poder. El seu rol era el de l’idealista i defensor del dret natural, mentre que el rol de John Adams era el de negociar la pau amb Anglaterra (repartiment del deute, prisoners de guerra, reconeixement de la independència) i obtenir importants préstecs de banquers d’Amsterdam. Washington va ocupar-se de construir un govern central fort, pagar el deute nacional i crear el Banc dels Estats Units, però no ho hauria pogut fer sense l’impagable assessorament de Hamilton, fundador del sistema financer americà i sobretot incapaç de tolerar el naixement d’una nació amb deutes amb tothom. Que també establís relacions comercials amb la Gran Bretanya li va valer l’acusació de pro-monàrquic (és a dir anti-francès, quasi traïdor als ideals republicans). En fi, que suposo que ja es veu per on vaig.

La revolució a França era com veure nens córrer tots darrera d’una pilota, o d’un cap de monarca. Amèrica, si bé també va fer una revolució cruenta (i com em recorda Mary Ann Newmann molt fonamentada en l’esclavisme), va repartir bé els rols i va comptar amb una acurada selecció dels millors en cada disciplina. Jefferson no podia fer de Hamilton ni viceversa, i per tant, malgrat els fortíssims xocs entre partits polítics, van tenir torn un rere l’altre i no van creure que amb un DUI o amb una Constitució ja estava tot fet: ser independents? Sí. Però no de qualsevol manera, no sense conèixer l’entorn geopolític ni deixant espai perquè sorgeixin petits reietons omnipotents. Napoleó va aparèixer perquè hi havia el buit de poder (i d’autoritat moral) per a conduir França enlloc. El de menys és que, un segle més tard, aquesta figura del reietó fos un estranger com Hitler: amb “ésser republicans” no n’hi havia prou per evitar les pitjors catàstrofes. Un nou règim, a banda de defensar-se, s’ha de construir amb els millors fonaments. No cal preveure-ho tot, no cal un càlcul extrem ni un plànol, no: només cal gent bona que faci, i donar-li temps per fer. I que aquesta gent, pensi com pensi, sigui la millor. Que et reconeguin també és un tema de solidesa, de prestigi. D’oferir una millora real a la Humanitat.

Catalunya té això a les mans perquè té a veure amb la democràcia. Que hi hagi causes judicials plantejades a Europa no afecta només el conflicte català, sinó que dispara la pregunta directament cap al suposat “jardí” que segons Josep Borrell és Europa: quina mena de comunitat vol ser la UE? En quina mena de “jardí” es pega la gent per votar i s’empresona líders polítics per delictes inexistents? La resposta podria ser “com que la volem unida, no volem disgregacions”, i aquí es deuen acollir els “savis” que consideren que la independència és impossible perquè la UE no la vol. Però aquest argument es dona de cap amb la invocada pàtria dels drets fonamentals. Els tribunals europeus es pronunciaran abans de la primavera, i d’aquí venen els actuals nervis de PSOE i PP per veure què fan amb la sedició, amb els indults, amb el poder judicial o amb VOX. Què fan amb Catalunya els importa ben poc, però sí que els hauria d’importar què faran els tribunals amb Espanya. 

Malgrat la mediocritat que observem en les baralles interpartidistes i els egos intrapartidistes, malgrat la clamorosa manca de lideratges forts al Govern i al Parlament, com a mínim una cosa s’ha fet bé: oferir una oportunitat a Europa per a dir si vol assemblar-se a una jungla o a un jardí. “The world can be Catalan or Taliban”, va dir Bill Clinton l’any 2001. Si es vol evitar la barbàrie, la causa catalana, amb els seus errors i encerts, ha de tenir una sortida. Ara bé: caldria que dins de casa tinguéssim molts més encerts, francament. Que això ja fa pena.

Publicat al diari Ara el 4 de novembre del 2022

El nostre hijab intern

Quan una jove de 22 anys és assassinada a l’Iran per dur “mal posat” el hijab, fins i tot els més ferms defensors del vel islàmic es deuen posar les mans al cap. L’excés és tan clar, tan brutal, que pot arribar a desviar-nos de la qüestió de fons, que és precisament la que encara no hem sabut respondre des de la nostra “exemplar” Europa: què fem amb el vel, què significa en aquells països sense policia de la moral (que són la majoria de països islàmics) i què significa entre nosaltres. He volgut evitar el debat sobre si prohibir o obligar, que considero reduccionista (em decanto per la proposta d’un “euroislam liberal” formulada per l’acadèmic Bassam Tibi), i tampoc no vull entrar en l’actitud que hi han de tenir les dones. Em preocupa més, des de fa uns anys, què té a veure el hijab amb els homes. I qui diu el hijab diu els escots, les faldilles, les minifaldilles, els bikinis, els tangues, els tops, els top-lessos, els shorts, els short-shorts. Què diu de nosaltres, els homes, la fal·lera per mil·limetrar la frontera de la tolerància. I, sobretot, qui ens ha cridat a tolerar res.

Sempre m’he imaginat això del vel islàmic, en totes les seves facetes i variants (burca, nicab, xador, khimar, xaila, amira) com les conclusions d’una mena de sanedrí, composat per uns homes entre savis i “modistos” reunits al voltant d’una taula, fent un extens debat sobre quina dosi exacta de carn, o de cabells, poden suportar veure. Amb el hijab, per exemple, el tema són els cabells. M’intriga molt per què els cabells i no els turmells, per exemple, tan escandalosos a casa nostra fins fa no gaires anys. O per què en uns països ni tan sols els ulls no es poden suportar, considerant que portar un hijab deu aproximar-se a anar en pilotes. Em meravella no només imaginar-me aquestes eternes discussions tèxtils, precisant on exactament ha d’acabar el mocador i com exactament s’ha de portar (Mahsa Amini va ser assassinada no pas per no dur-lo, sinó per dur-lo “mal posat”), sinó que també em meravella l’absoluta impossibilitat que existeixi mai un sanedrí femení determinant els centímetres i les zones del cos que han de poder mostrar els homes en públic. Per tant, deixant de banda el debat juridíc, polític i social sobre el tema, em pregunto sobre la condició masculina i sobre com pretenem resoldre amb lleis la nostra patètica, absurda i immadura fragilitat. Vet aquí que l’Alcorà no parla mai del hijab explícitament, i sí de la mirada dels homes. M’hi he aturat un moment.

Alcorà 24:30,31 i 33:59: “ I digues a les creients que recatin les seves mirades i protegexin les seves parts privades i no mostrin els seus encants, excepte allò que és a simple vista (…): Al·là sap el que és millor” (l’Alcorà en cap cas disposa càstigs sobre aquest tema, per cert, ja que els seus principis prohibeixen cap tipus de discriminació social). Ara bé: què vol dir “els seus encants”? On comencen, on acaben, per què els homes no tenim més encants que els de les Glòries? La majoria dels ulemes (eurudits, savis) han interpretat aquests versicles com que l’únic que es pot veure són el rostre, les mans i els peus, però això no ho va dir Al·là ni el Profeta, sinó aquests barbuts saberuts, aliens a l’universalment estès fetitxisme podofílic. He llegit debats en què un savi considera que les dones han de vestir peces un pam més llargues que els homes i, en veure que aleshores en ajupir-se per pregar els quedarien descoberts els panxells de les cames, va respondre: “d’acord, doncs que vesteixin un avantbraç més llargues, però no més”. D’altres argumenten, no sense raó, que el rostre ha de quedar descobert per si la dona ha de testificar, les mans també perquè han d’agafar coses i els peus perquè han de poder caminar sense ensopegar. Em sembla lògic i just.

El que diu tot això sobre els homes és que, tradicionalment, hem vist el cos de les dones com una amenaça social. Però el cas és que hi ha més versicles que parlen del “hijab intern” (la veu, les mirades, les paraules, el comportament d’homes i dones) que no pas sobre cap peça de roba. El teòric objectiu antropològic seria reprimir el desig, i allò que el vel “resoldria” seria la fascinació dels homes i la suposada coqueteria de les dones. Però per molt que el vel hagi acabat esdevenint també un símbol d’identitat, el desig i la coqueteria a ambdues bandes existiran amb o sense hijab. A més, si representava que el vel havia de ser un escut contra les mirades, resulta que avui dia tot el planeta les està observant. 

Publicat al diari Ara el dia 30 de setembre del 2022

On som

Com que el desconcert és tan gran, i provoca unes actituds extravagants que deformen la imatge de l’independentisme (el guitarrista, el traïdor, la tieta, el jojahodeia, l’itumés, el trumpista, el racista, el nyordo, el gurú, els de la pagueta, els lauròfils, els lauròfobs, els octubristes, el convergent, els aspirants a convergents, els de la piscina, el del gos, en Pulgarcito, l’Ali Babà i en Gulliver), voldria contribuir modestament a trobar l’interruptor de la llum. Normalment els ulls s’acostumen a la foscor i així es pot pujar el pou, però sembla que l’independentisme insisteix en donar voltes en el seu clamorós estat maniacodepressiu. Vull aclarir d’antuvi que, per mi, aquest desconcert té la causa principal en el minut en què es va decidir no aguantar l’octubre del 2017. Però d’això ja fa cinc anys i ara, simplement, toca mirar la bruíxola:

El dia 3 de juny 2021 l’Assemblea del Consell d’Europa adopta una sèrie de recomanacions, dirigides a Turquia i a Espanya, sota el títol genèric de “Han de ser perseguits els polítics per declaracions fetes en l’exercici del seu mandat?”. Dos anys abans, el 2018, s’havia explulsat el PP de la Moncloa arran de la sentència Gürtel: de cop, la “part espanyola” del conflicte del 2017 havia canviat. La “part catalana” no ho farà fins al maig del 2021 amb la investidura de Pere Aragonès, després de la inhabilitació de Quim Torra (setembre del 2020) i, no ho oblidem, del veto politicojudicial a les investidures de Puigdemont, Sànchez i Turull. Només aleshores, amb les parts canviades, el Consell d’Europa va gosar establir uns principis de reconducció del tema: indultar unes persones que encaixaven amb el concepte de presos polítics (Pedro Sánchez va fer-ho en menys de 24 hores); constatar que que l’1-O no va ser violent i que els referèndums il·legals no són delicte a Espanya des del 2005 (a banda de condemnar conceptes judicials com el de “violència no violenta”); reformar els delictes de sedició i rebel·lió de forma coherent amb la despenalització del 2005; retirar les demandes d’extradició dels polítics a l’exili; I per últim, instar a un diàleg entre les parts que respecti l’ordre constitucional espanyol però també els Drets Humans.

Jo crec que aquesta negociació fracassarà, i que està mal gestionada, però hem de saber on som: la taula no és una idea d’ERC o del PSOE, sinó una recomanació del Consell d’Europa. Impossible aixecar-se’n sense portar l’independentisme a una enèsima imatge d’esperpent. Som aquí, doncs. En aquest parèntesi, en aquesta treva, començada quasi exactament fa un any. Ara suposem que la taula avança, i que es modifiquen els delictes de sedició i rebel·lió: què passa, aleshores? Jo sóc de la tesi de Gonzalo Boye, que creu que aquestes reformes penals són el dit i que la lluna és “l’ordre constitucional espanyol” tal com s’entén avui. Per això Puigemont i els exiliats aposten per mantenir les demandes als tribunals europeus: es tracta de, més enllà de les recomanacions del Consell i de les taules coixes, posar Espanya al seu lloc en termes de respecte a la sobirania popular. Sota el següent principi: els actes de sobirania pacífics i justificats tenen a veure amb els Drets Humans, i per tant no es negocien. És com la part judicial d’un divorci, aquella que no admet transaccions, el dret a un futur digne. La solució d’aquesta via judicial la tindrem aquesta tardor però, com que no tot és cosa d’advocats, l’exili també es guarda cartes polítiques. Gestos que, també aquesta tardor, poden capgirar-ho tot.

Som aquí. El pitjor d’aquest marc és, sens dubte, la factura psicològica: la desmobilització, la desmoralització i la degradació. Massa errors, certament. Però cal aturar d’una vegada els cops de cap contra la paret, aquest fer el pena, aquesta rebequeria infantil de tapar-se les orelles o de no respirar. Hem estat el moviment social i polític més important, més agitador, més astut, més seductor i (cosa genys menor) més estètic d’Europa les últimes dècades. Ho hem estat malgrat els partits, o per damunt d’ells, o per sota, tant se val. El Tsunami no va ser ningú, i vam ser tots. I l’1-O, qui va ser? “Fuenteovejuna, señor”. Ho vam fer molt bé, vam ser millors i ara, a poc a poc, la nova onada s’acosta. Els polítics poden estar més encertats o menys, però nosaltres només podem encertar. Un recordatori: Espanya, a la seva manera, no falla mai. Deixem de fallar nosaltres a la nostra. Que és, com sempre, fent el ridícul en els minuts més solemnes.

Publicat al diari Ara el 22 d'agost del 2022

Prepareu-vos

Tota la literatura europea i americana de la segona metitat del segle XX fins avui. Tot Hollywood. Tots els artistes, de qualsevol país. Totes les grans formacions polítiques, totes les televisions, totes les ràdios, tots els creadors d’opinió. Tots han enfocat el nazisme i el feixisme com el gran error, el gran perill, el dimoni amb banyes i cua. El llefiscós agent de la Gestapo amb ulleretes rodones del primer Indiana Jones, els ridículs generals de la sèrie Allo Allo, les sarcàstiques imitacions dels tics dels nazis a Top Secret, els melodrames d’El nen del pijama de ratlles o de La vida és bella, el retrat minuciós i cru de La llista de Schindler, tot Woody Allen, tot Zweig, tot Cabré, tot Rodoreda, tota la literatura sobre la Guerra Civil espanyola, tot Disney, la cançó “Be prepared” del dolent d’El rei lleó, tot Warner Bros, els “inglourious basterds” de Tarantino i les incertes glòries de Sales… L’antifeixisme regna dins del nostre imaginari i domina tota la creativitat occidental (i oriental), però, tot i així, la bèstia creix. Està de moda. Guanyarà a Itàlia, pot tornar a governar Espanya (sí, hi incloc les majories del PP) i quasi es carrega els partits hegemònics francesos. Una de dues: o bé no és pròpiament feixisme, sinó que aquest terme és una exageració dels mitjans, o bé ho hem fet tot molt malament. Havent posat tots els esforços en construir l’anatema, l’anticrist, la fruita prohibida… ara aquesta fruita resulta més temptadora que mai.

Hom podria pensar: “els aliats van guanyar la guerra, però no es pot deixar Europa sola”. Potser és veritat. Representava que el Pla Marshall, seguit de la miraculosa recuperació alemanya i la creació de la Unió Europea serien, al cap de vuit dècades, instruments suficients per a descartar qualsevol tornada als postulats que van dur Hitler al poder: conservadorisme extrem, denúncia de la política immigratòria, nacionalisme de tendència autoritària i imperialista, retorn al rigor de la llei i l’ordre tradicionals… L’única cosa que hi canvia seria l’antisemitisme, i justament aquesta seria una bona clau per a entendre el fenomen: els dolents d’Indiana Jones o de La llista de Schindler són dolents bàsicament perquè odien i maten els jueus. Ara bé, no coneixem els seus altres pecats o delictes. Dit d’una altra manera: m’han ensenyat que, si no odio ni mato els jueus, tinc barra lliure per a impulsar un moviment que desmunti bona part dels avenços socials i democràtics aconseguits les passades dècades. Per què? Mirin-ho vostès mateixos: el sistema no funciona. Ens empobrim. Estem en mans de buròcrates llunyans. Ens prenen els llocs de treball. Es privilegien les minories (les rareses) i s’abandonen els valors de sempre. Es decideixen guerres que no tenen res a veure amb nosaltres o que, en tot cas, no hem pogut ni discutir. Ah, bé, i la unitat d’Espanya. Ens vam equivocar, senyors: l’any 78 ens vam equivocar. La democràcia ha estat un excés i se’ns ha escapat de les mans. Tothom ha de poder ser feliç, sí, però és que hem arribat al punt que ara la nena se’ns vol fer artista. O encara pitjor: lesbiana. I abans que ens digui que vol avortar, o que parla català en la intimitat, ha arribat l’hora que reaccionem. 

L’avantatge és que ja els tenim força avisats. Ja hem pogut comprovar que, si augmentem la pressió, tampoc no passa res. Vam empresonar tot un govern, recordes? I els vam suspendre l’autonomia. Des dels anys 30 que no passava res de semblant a Europa, però ja veus que la Unió Europea no es ficarà en aquests temes. No ha passat res de res, fixa’t. Els tribunals espanyols evidentment ens deixaran fer el que voldrem. A més, allò que ens semblava una amenaça, la democràcia del 78, ara és la nostra gran arma per a existir i per a fer i desfer. Ha costat que ens n’adonéssim, però som els garants del sistema. Som la guàrdia pretoriana, l’última paraula, l’essència de tot l’ordre legal establert: sense obediència a la Constitució no hi haurà Generalitat. Us queda clar? Però és que encara hi ha més: si ho volem nosaltres, no hi haurà immersió lingüística. Ni amb prou feines televisió autonòmica. Pegar-vos aquell dia d’octubre només va ser el començament, ara ja sabeu que anem a per vosaltres i que la llei juga a favor nostre. Tenim la clau del mecanisme per acabar amb tota la broma, fer saltar el taulell pels aires i tornar a començar a la nostra manera. No, Europa no us salvarà. Europa, oh sorpresa, eren els pares. Esteu perduts. Heu perdut. Prepareu-vos.

Publicat al diari Ara el 26 de juliol del 2022

Vella i nova burgesia

Vaig anar a la presentació del llibre “La burgesia catalana- relat de l’elit que va perdre la partida”, d’en Manel Pérez, el passat 13 de juny. Tothom n’ha sentit a parlar però el resum seria: primer, que la burgesia tenia un partit d’obediència catalana com a interlocutor directe i ara no el té; Segon, que la burgesia tradicional ha passat d’impulsar la indústria local a apostar per activitats més especulatives; i finalment, els tres símptomes que ja avisaven d’aquesta pèrdua d’iniciativa: la reconstrucció del Liceu feta bàsicament amb fons públics, la primera victòria de Laporta i el saqueig del Palau de la Música. Què m’agrada d’aquest llibre? Sobretot que no culpa l’independentisme de la crisi de la burgesia sinó que, més aviat, el considera una conseqüència natural. El Procés és, en bona part, la rebel·lió de les classes mitjanes catalanes veient que la burgesia i la política autòctones ja no tenen poder per a defensar el país. El que fa temps que anomeno “el veí del tercer primera”, en contraposició al senyoret de l’àtic i el jove que crema contenidors: per molt “d’ordre” que sigui aquest veí del tercer primera, un dia va començar a entendre millor els de baix que els de dalt. Perquè l’ordre es pot provar de mantenir, és clar, però no qualsevol tipus d’ordre.

Com que l’autor ha volgut ser descriptiu, i no fer judicis de valor, els faré jo: l’últim acte que van fer les nostres elits per reclamar més autogovern per a Catalunya va ser el famós acte del IESE del 2007 per a reclamar el traspàs de la gestió de l’aeroport: ara, amb prou feines supliquen una tercera pista. Sense èxit, és clar. Sí que és cert que també van comprar l’intent d’Artur Mas per reclamar una sobirania fiscal, però es van espantar en veure que l’ambient social creat no garantia la primacia convergent. S’havia obert una capsa de pandora que, en efecte, deixava el futur del país més en mans del tercer primera i menys en mans de l’àtic. I una cosa és haver perdut influència a Madrid, que ja és gros, però l’altra és deixar de remenar les cireres a Catalunya. Era massa per ells. Podria argumentar-se que la nostra elit no tenia cap altra opció que allunyar-se d’aquest jardí. Ara bé: és veritat, això? Realment no tenien cap altra opció?

La meva crítica ve d’aquí: la política catalana pot haver estat imprudent, però la burgesia catalana ha estat cega. Cega de cara als seus propis interessos, vull dir. De cara als seus propis clients. Tothom critica la política, i en especial Convergència, per haver dilapidat un important capital. Ara bé, el que no se li podrà criticar a Artur Mas és no haver intentat aproximar-se a una onada social que creixia de forma imparable. Com a mínim, CDC provava d’adaptar-se als temps: les elits, en canvi, no ho van fer. I encara convé que es preguntin si no valdria la pena eliminar tants anticossos contra el moviment. Ja no dic fer-se independentistes, però sí entendre-ho i veure-hi la part que els pot afavorir. Sempre existirà la figura de Robert The Bruce, el noble que a la pel·lícula Braveheart dubta sobre si les coses s’han portat massa enllà com per no veure amenaçats els seus interessos, però hi ha un moment en què l’amenaça per als teus interessos és quedar-te com sempre. L’estabilitat és un valor fins que veus que els teus clients s’han transformat en gent inestable. I no perquè hagin embogit, sinó perquè s’han quedat sense més sortida. L’espai convergent va provar de resituar-se, i de liderar la situació, però les elits van entrar en pànic i no van acabar entenent res. De tant témer els contenidors cremats, al final podrien quedar-se sense veïns del tercer primera que els comprin els productes ni les excuses. Tothom pot entendre que els diners són porucs, però hauria de fer més por mantenir un ordre que et perjudica directament. A tu, al teu negoci, a Catalunya i als drets fonamentals dels ciutadans.

Al principi de tota elit, sempre hi ha una primera persona que va arriscar. Per això ara apareixen noves figures que arrisquen. Vénen del tercer primera (o de fora de Barcelona), o són gent que per fi ha baixat de l’àtic a veure què caram passa. Estan fent diners, tenen idees, guanyen influència i són escèptics amb projectes com els Jocs Olímpics o l’agenda del retrobament. S’assemblen molt més al primer Cambó que no a l’últim, no estan per tonteries, volen que els seus fills creixin en un país de llibertats i sobretot no obliden el que va passar el 2017. Ni tampoc qui els va deixar sols.

Publicat al diari Ara l'1 de juliol del 2022

Que poques paraules tinc

No, jo no he presenciat banderes ni avions ni tot el cercle de canons apuntant cap al meu poble. Ni he vist ferros forjats per les bombes, ni m’he fet soldat per poder buscar les primaveres lliures. Ni, enmig del plàcid concert dels meus pensaments, no s’aixecava cap espontani a cridar “visca els presos de la Modelo!”. Dit d’una altra manera, sóc un llachista nascut en democràcia. Bé, nascut no, però pels pèls: vaig haver-me de dir Jorge durant un any, una desafortunada anomalia corregida per la ràpida intervenció del meu pare davant del registre: m’ho posi en normal, si us plau. 

El que vull dir és que jo no havia viscut (no de forma conscient) cap persecució cultural, ni social, ni lingüística, sinó que havíem nascut per tenir autonomia i democràcia i llibertat. Tot era possible. Teníem quasi el deure de l’alegria, de l’optimisme, d’enterrar els fantasmes als mausoleus i poder ser més d’en Serrat: preocupar-nos pels conillets de vellut, pel groc de la ginesta i per “aquellas pequeñas cosas”. Però si això és així, si jo no tenia cap ferida greu viscuda en pròpia pell, si era de la generació dels alliberats i de la concòrdia, com és que sentia les lletres-denúncia de Llach com a tan vigents? Com és que, ja en ple any 85, jo (com tants d’altres) podia percebre encara el problema que impregna aquelles cançons? I no era que ho veiés com a “petits detalls per llimar”, o com a imprefeccions del sistema que aniríem arreglant, no: gràcies precisament a les metàfores anticensura (“cal que neixin flors a cada instant” val per sempre i val per a tot), em veia perfectament immers en el mateix conflicte que es musicava l’any 1976. Era molt visible, molt respirable, i tenia forma de xoc cultural. Cadascú el vivia a la seva manera, no cal tirar d’anecdotari perquè no acabaríem. Però era la diglòssia evident, la clamorosa orfendat de referents, el silenci molt antic i molt llarg que encara planava, la miraculosa reconnexió amb les nostres lletres, tots els menyspreus i arrogàncies i tabús, totes les històries que en Roc Pons no coneixia i que, quan vam conèixer, vam començar a sentir massa a prop. Sí, sense grisos, ja ho sé. Hi ha repressions en Technicolor. 

El veritable drama del que hem viscut els últims anys és que, mentre l’any 1976 Llach tenia tanta raó sota la dictadura, la continua tenint en democràcia. La causa justa és la mateixa, el greuge perdura, els menyspreus fins i tot augmenten, però ara sota el paraigua conceptual de “democràcia imperfecta”. En aquest terme hi cap de tot, des de vulneracions dels drets fonamentals a persecució d’artistes, passant per la virtual il·legalització de tot un moviment. Dit d’una altra manera, Franco era un dictador i va assassinar molta gent, però només en democràcia s’ha condemnat (dues vegades) tot un govern de Catalunya a la presó. A banda de tanta altra gent perseguida, és clar, començant per líders associatius. És allò que podríem anomenar un amor particular. Qui ho observi des de fora podrà constatar que el que hi ha no és (només) un conflicte entre maneres de pensar, ni de convivència, sinó la vulneració constant, en democràcia o en dictadura, dels drets d’una minoria nacional. Que això hagi dut la part independentista a desobeir la llei només obeeix al fet que, sota la llei vigent, el procés de recentralització i d’assimilació és imparable. Ningú no desobeeix la llei per caprici. Per caprici s’escolta en Serrat. I està molt bé, i artísticament és fins i tot una cura d’humilitat. Però quan es desobeeixen les lleis és que alguna cosa greu falla, i que l’espontani del concert del 76 torna a tenir raons per irrompre.

Més enllà de la fília musical per ell (que confesso) i de la seva frustració política (que comparteixo), el triomf de Llach és haver sabut mantenir vigent la banda sonora. Els fets del 2017 i tot el que ha succeït, errors inclosos (“encara que a vegades brut, baix, rastrer”) només certifiquen la impossibilitat d’apagar aquesta música. No, ser independentista no obeeix a cap mania persecutòria sinó a una certesa de persecució. També a una ferma i racional teoria sobre la millora que suposaria en molts àmbits, especialment pel que fa a l’aprofundiment democràtic. Però el que sabem segur és que, ja sigui en temps de diàleg o en temps de conflicte, aquesta música constant sobrevola. A l’altra banda també la senten, cada dia, d’això no hi ha dubte. Que no la puguin escoltar, ni entendre, ni encara menys fer seva, és la seva absurda condemna.

Publicat al diari Ara el dia 24 de maig del 2022

Benvingut al món real

Desperta, Neo. Tot ha estat un somni, un programa informàtic, un relat: per començar, tu no vius a Occident. De fet és molt fàcil de veure-ho, però fins i tot una veritat com un puny pot esdevenir invisible als teus nassos. Fixa-t’hi, no et cal cap pastilla vermella: nosaltres no vivim a l’esquerra del mapamundi, ni tampoc a la dreta, de manera que no se’ns pot adjectivar com a orientals ni com a occidentals. Això si no és que ja hem incorporat del tot la Guerra Freda al nostre llenguatge, és clar. Que encara ens considerem Occident té més a veure amb els valors compartits amb Amèrica que no pas amb la terminologia geogràfica: un “western” sempre serà un “western” encara que es rodi a Almeria, a Cinecittà o a Pequín. Però si ens adonem que vivim al mig, si sortim un moment de Matrix i recuperem la visió europea del món, podem inciar una manera de trobar terceres vies. Entre Hollywood i Bollywood, entre El Joc del Calamar i la bufetada de Will Smith, entre Beyoncé i el Gangam Style. De fet no oblidem que, quan els ucraïnesos van fer el Maidan, en aquestes manifestacions l’OTAN no hi pintava res: el que reclamaven era entrar a la Unió Europea. Si no hi ha una gran diferència entre una cosa i altra, hi hauria de ser. Si mai un tractat defensiu que es diu “de l’Atlàntic Nord” arriba fins a Ucraïna, voldrà dir que Europa sencera està inundada per un oceà.

Neo, el llenguatge ens fa trampes mentals. És com quan parlem dels llatinoamericans, fixa-t’hi: té tot el sentit parlar de Sudamèrica, però què hi pinta el llatí, en la terminologia? A Amèrica del Sud s’hi parla el castellà i el portuguès, no el llatí, si no és que la música del Quebec francòfon també ha de ser considerada música llatina. O bé mira’t al mirall, Neo: ets un home de raça caucàsica, diuen. Pregunta’t si realment ho ets. Perquè una cosa és tenir una Nadala que repeteix dues vegades que Jesús era ros i blanquet (ros i blanquet), com per assegurar-se’n, i una altra és que la teva blancor (relativa, com tants altres blancs trencats i blancs esmicolats) et faci ser l’Ivan Rakitic de celtibèria. Sembla que ens diem caucàsics per culpa d’un antropòleg alemany, Johann Friedrich Blumenbach, que situava concretament la puresa d’aquesta raça a Geòrgia perquè, segons ell, en aquesta zona es produeix la “raça més bella” dels homes i allí on probablament va néixer la Humanitat. Tal com anava, només es va desviar alguns quilòmetres de l’estació de Perpinyà.

L’extrema dreta, Neo. Dreta i esquerra, llocs, coordenades. Jo t’informo (no t’espantis) que és impossible ser a la dreta, i que també és físicament impossible ser a l’esquerra. Ara mateix no et trobes ni a un lloc ni a l’altre, ni podries encara que volguessis. Ara bé: si agafes com a referència la finestra, doncs aleshores ja comences a ser a la dreta. Al contrari de si agafes com a referència aquests prestatges, que llavors et trobes a l’extrema esquerra. Dreta i esquerra són conceptes relativíssims, com pujar o baixar a Barcelona. Han corregut tants rius de tinta i de sang sobre els límits ideològics de l’esquerra i la dreta, que ara ens costa definir la zona del mig (els famosos “centristes radicals”). Fixa’t, Neo, que VOX es defineix a la seva pàgina web com un partit d’extrema… “necessitat”. Exactament el mateix que diria Macron, o Pedro Sánchez. Abans les coordenades ens situaven, a través de la comparació amb els altres, però i ara? Hem vist polítiques tan ultraliberals que han acabat donant la volta del tot i tocant els dits a un concepte tan esquerrà com l’anarquisme. Igual que Rússia es toca els dits amb Amèrica, però pel Pacífic. Sí, Neo: Rússia es troba a Occident dels Estats Units.

“La república no existe, idiota”, va dir el policia al manifestant. De fet no era un manifestant qualsevol, sinó un altre funcionari, en aquest cas un Agent Rural de la Generalitat. Dos funcionaris discutint, el desembre del 2018, si la república existia o no. La república va deixar d’existir quan es va renunciar a arriar cap bandera, però va estar a un pas d’existir. Com a mínim, se n’hauria pogut discutir llargament l’existència. Ara mateix, en canvi, el que la pastilla blava ens vol fer creure és que és impossible. És una possibilitat, Neo, i tu tens l’absoluta llibertat de decidir quina de les dues pastilles vols prendre. De moment el que ja saps és que, fins ara, t’han enganyat moltes vegades. Uns i altres. Jo només et recordo el poema de Bertol Brecht: no esperis cap resposta excepte la teva.

Publicat al diari Ara el dia 2 de maig del 2022

Saber guanyar

Tinc el privilegi de treballar al Passeig de Gràcia i, quan trec el cap pel balcó, sovint en lloc de busos turístics em sembla veure la gentada que atapeïa cada mil·límetre de vorera o d’asfalt en les multitudinàries manifestacions independentistes celebrades fa més de cinc anys. En comparació amb aquells moments, ara el passeig sembla una estampa de pandèmia o una trista postal de postguerra. On s’han ficat, totes aquelles ànimes? Molts voldrien que fossin a la panxa del bou que no hi neva ni plou, o passant els dies i empenyent els anys com els famosos botiguers austriacistes del 12 de setembre. En canvi penso que tothom és conscient, també els governants d’aquí i de Madrid, que els tercers primera i els quarts segona del país ni de lluny ho han dit tot. Si hagués depès d'ells, la bandera dels piolins s’hauria arriat i s’hauria optat per la resistència. Ho sap tothom. Ho sap Europa. Ho sap qui ho ha de saber, que som nosaltres. Res de nou: ja en les reunions del 1713 el braç popular era el més partidari de resistir, fins al punt d’acabar convencent el braç dels nobles (el qual, en cas contrari, temia que la revolta es girés contra ells). Les esperances de victòria eren escasses, aleshores, per als partidaris de l’arxiduc. Però el dramàtic resultat actual, havent disposat de més cartes guanyadores, també és arxiconegut. Diuen que faltaven coses per preparar, però jo no conec cap procés de divorci on tot hagi estat perfectament preparat. No m’encaixa. No m’ho crec. De fet, sé que no va anar per aquí.

Tothom ha explicat el relat a la seva manera. Portem cinc anys entenent, reconstruint, escoltant, empatitzant amb les raons dels nostres “nobles” (representants, al cap i a la fi) per haver escollit aturar la confrontació d’aquell octubre. Jo tinc la meva versió, vull dir la meva certesa, però ara mateix m’ocupa més el relat del futur que fer arqueologia del psicodrama. I si parlo del tercer braç és perquè penso, vull dir que sé, que l’actual decadència dels partits polítics no és la decadència dels catalans. Tot el contrari: més aviat penso, vull dir que sé, que els protagonistes de l’imminent segon “round” no seran ells.

Els hem criticat molt, els partits. Només cal veure els membres de l’associació Silenci irrompent al Parlament en protesta serena, xirinaquianament, en un sorollós dol. Però que els partits perdin l’oportunitat de renovar els seus lideratges (i la seva credibilitat) no vol dir que no puguin ser útils: la impotència amb què es troben els càrrecs de la Generalitat encara ajuda a evidenciar com l’autonomia ja no serveix per créixer, sinó per anar topant de cap en una i altra soca. No és poca cosa. Gestionar el mentrestant, aixecar la persiana, ser una gestoria amb sostre de vidre i cares de ciment desarmat. Ho hem vist amb el cas Pau Juvillà, així com ho veurem amb el no-res cantadíssim de la taula de negociació. A Madrid encara no deuen entendre què més volem, si no ens entenem ni entre nosaltres i si ja ens han traspassat el Turó de l’Home. És la història del federalisme, des de Pi i Margall. El federalisme d’aquest país no ha tingut cap major triomf, ni segurament cap altre propòsit, que el traspàs del Turó de l’Home.

Les armes secretes no es diuen, però és que aquesta és prou visible: Catalunya no és els partits. Evidentment que es pot fer molta feina des de les institucions, així com se les pot reprimir per la via legal, però és que la propera onada no s’originarà aquí (com tampoc no fou així l’1 d’octubre). El febrer de l’any 2023 la política del mentrestant ja haurà demostrat tots els seus límits i es veurà obligada a explicar una altra història al tercer braç. No serviran les amenaces sobre l’auge de VOX ni les caricatures del “senyorito” de Santa Coloma sobre els contactes amb russos: malgrat l’impresentable Putin, tots sabem que és a la UE on s’ha permès que s’atonyini votants pacífics i on s’ha empresonat un govern sencer. Enlloc més al món.

Un cop hem après a perdre, tenim entre un i tres anys per acabar d’aprendre a guanyar. A mi tots els càlculs em donen el mateix: el món dels partits pot renovar-se o no, però la política es renovarà tota sola en el món real. De totes les idees que escolto no sé quina és millor, però sé cap a on conflueixen totes. Guanyarem malgrat els nostres errors, malgrat no tenir un pla perfecte, malgrat que se’ns escapi alguna cosa. No passa res, succeeix quasi sempre. A més, Laporta ens acaba d’ensenyar que tampoc no cal guanyar cinc a zero.

Publicat al diari Ara el 25 de març del 2022

El mal

Dos es barallen si només un ho vol. Per això els ministeris de defensa, arreu del món, no es diuen ministeris d’atac. Ara a Rússia no es pot dir guerra, com aquí no es podia dir presos polítics, perquè Putin ha decidit que el seu Anschluss o el seu manspreading sobre Ucraïna és només autodefensa. Al principi el mal es disfressa, aprofitant que a nosaltres encara ens sembla una mena de partit de solters contra casats on costa escollir bàndol. Però després trobem les pistes per a identificar-lo, no perquè hagi deixat d’amagar-se, sinó perquè els ulls se’ns han acostumat a la foscor. I fins i tot així, quan tenim el mal ben localitzat entre les ombres, el repte és intentar comprendre el seu relat per tal de desactivar-lo. La qual cosa ens obliga a un exercici que tard o d’hora arriba, si no volem fer de cínics o de hooligans: veure la part de mal en nosaltres mateixos. Quin grau de Rússia, o quin grau de Putin, portem a dins. Sí, nosaltres. Occident. Tu.

El mal és Darth Vader fins que es treu la màscara. Llavors, com que resulta que és el nostre pare, hi compartim alguna cosa. El mal és Malèfica fins que un dia ens assabentem que de jove un cavaller li va tallar les ales, i que abans era una fada bona sense traumes. El mal és Llucifer fins que un dia llegim que el seu pecat era tan original com voler disputar el tron a Déu, i que arran d’això fou expulsat dels regnes celestials per dedicar la vida a fer de Pere Botero i espantar pastorets. És a dir, bàsicament és dolent perquè va perdre: si no, encara el veneraríem com les redimides bruixes de Viladrau. No s’espantin, ara no és quan aquest article es posa a parlar de la bona fe de Hitler: el mal no té grisos. Però sí que és interessant que darrerament s’hagi comparat la invasió d’Ucraïna amb la de Polònia el 1938, o la crisi dels sudets de Txecoslovàquia. Perquè, volent-nos il·lustrar gràficament qui són els bons i qui els dolents en aquesta pel·lícula, ens obliga també a fixar-nos en el paper d’Àustria i en el dels germanòfons txecs: en efecte, parlo de la foto dels soldats austríacs aixecant la barrera sense oposar cap resistència. Aquests són els grisos interessants, l’espai fronterer, perquè són els que acosten a la veritat. Els russos amb qui he parlat a Barcelona saben que això és una guerra, però dubto que la majoria de russos a Moscou en tinguin aquesta percepció i potser fins i tot molts d’ells aplaudeixen la censura i la repressió. Què els he de dir a vostès: és massa fàcil parlar de cops d’estat, o de “salvar la democràcia”. L’exèrcit que Franco va fer entrar per la Diagonal era un exèrcit (sic) d’alliberament.

Em recordava fa poc una amiga poeta i sàvia que en la guerra dels Balcans, aquella que ens va agafar encara cantant Amigos para siempre, les banyes i la cua se les han emportades els serbis massa injustament. Sembla ser que els croats es van lluir molt més pel que fa a tendències supremacistes. El nostre cunyat interior, quan opina sobre Israel i Palestina, s’agafa a tòpics i a relats que diuen molt més d’ell mateix que no pas d’Israel o de Palestina. I molt sovint el perdedor, pel fet de ser perdedor, ens desperta més simpatia: és molt injust que Llucifer, veus?, no hagi tingut la mateixa sort que Jesús. Un loser que, en canvi, s’ha fet rei de mig planeta.

A Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, i al final tots hem acabat abandonant els afganesos al règim dels burkes. “The world can be Catalan or Taliban”, va dir Clinton, però resulta que els talibans han guanyat la seva guerra i els catalans som l’eterna deplorable history. No es tracta d’anar trobant tots els defectes al nostre equip, només faltaria, sempre estem a favor de les puntades de peu de Stoichkov i prefereixo les imperfeccions americanes a la sinistra meticulositat de Putin: però hi ha una línia massa fina entre una “democràcia imperfecta” i un sistema autoritari. Rússia podria considerar-se a si mateixa, sí senyor, una democràcia imperfecta i quedar-se tan ampla. I assenyalar el cinisme de la UE, tan consternada ella, i alhora amb tanta palla a l’ull. Si prenc partit per Ucraïna i per Europa és malgrat nosaltres i conscient que, en aquestes “imperfeccions” d’algunes democràcies com l’espanyola, és per on s’escola el feixisme. Putin guanya votacions però ordeix un sistema amb menys llibertats. I no miro a ningú. Vull dir que no sé quantes “imperfeccions” internes més pensa tolerar Europa, però aquesta és la gran pregunta. Em té, creguin-me, deeply concerned.

Publicat al diati Ara el 10 de març del 2022

Destruir la política catalana

“Creus que ajudes a la cultura catalana, tu”?; “Seh”; “Fent què?”; “Destruint-la”. No sé si aquesta conversa entre Pau Riba i Àngel Casas es podria aplicar avui a la política catalana, tan mancada d’imaginació i tan maniacodepressiva des de la patacada del 2017. Aquella contracultura, tan ben resumida avui a l’exposició del Palau Robert, no va acabar ni de bon tros amb la cultura catalana. Tampoc no era la seva intenció, com era prou evident. Es tractava més aviat de despertar-la, de salvar-la de si mateixa, de treure-la de l’avorriment i d’aixecar-li saludablement les faldilles. El resultat ha estat que tota la nostra cultura ha acabat presentant els seus respectes davant del brètol, en el moment de la seva mort. Convé pensar si a la política catalana li convé ara una “contrapolítica” que la discuteixi de dalt a baix, que en negui les majors i que l’obligui a corregir dioptries. Abans que se’m critiqui, això no té res a veure amb l’”antipolítica” que conjurava el nou president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich: i no hi té res a veure perquè aquí som de construir i perquè encara sabem fer servir els prefixos.

Els símptomes són palpables: Jordi Cuixart demana un recanvi de líders i Jordi Sànchez diu que encara no hem tocat fons, sense aclarir si després de tocar fons encara continuarem escarbotant més i més avall. L’admissió implícita dels límits dels partits, explicitada per Puigdemont fa uns dies, no exonera de la necessitat imperiosa de reformular-ho tot: el 2017 la política catalana va gastar totes les seves cartes (algunes ben jugades, d’altres amb catxa i d’altres simplement malbaratades) i d’on no n’hi ha no en pot rajar. Si no hi ha grans sorpreses la tendència serà la de l’abstenció militant, que és una forma de contrapolítica, de solució disruptiva, un dit alçat de Pau Riba dient puja aquí i balla. Tampoc no cal inventar res de tan nou: contrapolítica era, l’any 2014, la presidenta de l’ANC cridant “President, posi les urnes!”. Allí les columnes van tremolar i es va covar la tempesta inevitable. Després el món dona moltes voltes, com s’ha pogut comprovar.

Quan Jaume Giró advertia que si no es fan canvis profunds ningú no voldrà fer política en aquest país, es referia als càstigs penals i econòmics soferts per molts protagonistes del “procés”: però el cas és que ja feia anys que la gent no volia fer política, i que preferia molt abans afiliar-se a Òmnium que a cap organització parlamentària. Els símptomes ja hi eren, des de molt abans de cap repressió. Només l’1 d’octubre va aconseguir polititzar l’ambient, i només la mala gestió posterior ha aconseguit despolititzar-lo. Provar de resoldre-ho amb caramels olímpics o amb gestions dels mentrestants no resoldrà la desafecció, que abans era envers Espanya i ara és envers els nostres avorrits noucentistes i els nostres encara més avorrits deucentistes. Les propostes més útils i imaginatives que hem viscut els últims anys venen d’un advocat calb que està provant de capgirar el dret europeu a favor nostre, però si no despertem ni tan sols això serà capaç de netejar l’atmosfera. Ningú no s’apunta a un moviment que només proposa salvar-se a si mateix i, si Pau Riba se’n fotia de la cultureta, el risc avui és que la gent se’n foti de la politiqueta. Es podrà dir que ell sempre es va quedar molt sol, però això només ho diuen els miops: ja he dit abans que no és que es proposés destruir res, sinó que sense gent com ell la cultura catalana s’autodestruïa. No es tracta de crear corrents en contra, és que és la política qui ara va a contracorrent. No es tracta de ser underground, és la política institucional la que viu sota terra sense saber-ho. No es pot estar viu i ser de marbre.

La bona notícia és que, com la cultura catalana, la política se’n sortirà. Això sí, serà una altra política. I no passa res, també va haver de morir-se Jisàs de Netzerit abans de fer-se amb cap glòria. L’únic que pot preocupar és que triguem en adonar-nos-en, o que fins i tot quan deixi de ploure no recordem el color del cel. Per sort, no hi ha cap hivern que duri per sempre. De vegades és difícil detectar quan t’estàs autodestruint, però crec que això és el que està fent la política catalana sense l’ajut de cap poeta còsmic. Segurament és un pas necessari per a una major naixença, però no deixa de ser dolorós. No cal tenir cap por, el contracorrent sempre va a favor. No cal tenir por de Pau Riba. No cal tenir por ni dels senglars.

Publicat a El Punt Avui el 9 de març del 2022