dilluns, 2 de maig de 2022

Benvingut al món real





Desperta, Neo. Tot ha estat un somni, un programa informàtic, un relat: per començar, tu no vius a Occident. De fet és molt fàcil de veure-ho, però fins i tot una veritat com un puny pot esdevenir invisible als teus nassos. Fixa-t’hi, no et cal cap pastilla vermella: nosaltres no vivim a l’esquerra del mapamundi, ni tampoc a la dreta, de manera que no se’ns pot adjectivar com a orientals ni com a occidentals. Això si no és que ja hem incorporat del tot la Guerra Freda al nostre llenguatge, és clar. Que encara ens considerem Occident té més a veure amb els valors compartits amb Amèrica que no pas amb la terminologia geogràfica: un “western” sempre serà un “western” encara que es rodi a Almeria, a Cinecittà o a Pequín. Però si ens adonem que vivim al mig, si sortim un moment de Matrix i recuperem la visió europea del món, podem inciar una manera de trobar terceres vies. Entre Hollywood i Bollywood, entre El Joc del Calamar i la bufetada de Will Smith, entre Beyoncé i el Gangam Style. De fet no oblidem que, quan els ucraïnesos van fer el Maidan, en aquestes manifestacions l’OTAN no hi pintava res: el que reclamaven era entrar a la Unió Europea. Si no hi ha una gran diferència entre una cosa i altra, hi hauria de ser. Si mai un tractat defensiu que es diu “de l’Atlàntic Nord” arriba fins a Ucraïna, voldrà dir que Europa sencera està inundada per un oceà.

Neo, el llenguatge ens fa trampes mentals. És com quan parlem dels llatinoamericans, fixa-t’hi: té tot el sentit parlar de Sudamèrica, però què hi pinta el llatí, en la terminologia? A Amèrica del Sud s’hi parla el castellà i el portuguès, no el llatí, si no és que la música del Quebec francòfon també ha de ser considerada música llatina. O bé mira’t al mirall, Neo: ets un home de raça caucàsica, diuen. Pregunta’t si realment ho ets. Perquè una cosa és tenir una Nadala que repeteix dues vegades que Jesús era ros i blanquet (ros i blanquet), com per assegurar-se’n, i una altra és que la teva blancor (relativa, com tants altres blancs trencats i blancs esmicolats) et faci ser l’Ivan Rakitic de celtibèria. Sembla que ens diem caucàsics per culpa d’un antropòleg alemany, Johann Friedrich Blumenbach, que situava concretament la puresa d’aquesta raça a Geòrgia perquè, segons ell, en aquesta zona es produeix la “raça més bella” dels homes i allí on probablament va néixer la Humanitat. Tal com anava, només es va desviar alguns quilòmetres de l’estació de Perpinyà.

L’extrema dreta, Neo. Dreta i esquerra, llocs, coordenades. Jo t’informo (no t’espantis) que és impossible ser a la dreta, i que també és físicament impossible ser a l’esquerra. Ara mateix no et trobes ni a un lloc ni a l’altre, ni podries encara que volguessis. Ara bé: si agafes com a referència la finestra, doncs aleshores ja comences a ser a la dreta. Al contrari de si agafes com a referència aquests prestatges, que llavors et trobes a l’extrema esquerra. Dreta i esquerra són conceptes relativíssims, com pujar o baixar a Barcelona. Han corregut tants rius de tinta i de sang sobre els límits ideològics de l’esquerra i la dreta, que ara ens costa definir la zona del mig (els famosos “centristes radicals”). Fixa’t, Neo, que VOX es defineix a la seva pàgina web com un partit d’extrema… “necessitat”. Exactament el mateix que diria Macron, o Pedro Sánchez. Abans les coordenades ens situaven, a través de la comparació amb els altres, però i ara? Hem vist polítiques tan ultraliberals que han acabat donant la volta del tot i tocant els dits a un concepte tan esquerrà com l’anarquisme. Igual que Rússia es toca els dits amb Amèrica, però pel Pacífic. Sí, Neo: Rússia es troba a Occident dels Estats Units.

“La república no existe, idiota”, va dir el policia al manifestant. De fet no era un manifestant qualsevol, sinó un altre funcionari, en aquest cas un Agent Rural de la Generalitat. Dos funcionaris discutint, el desembre del 2018, si la república existia o no. La república va deixar d’existir quan es va renunciar a arriar cap bandera, però va estar a un pas d’existir. Com a mínim, se n’hauria pogut discutir llargament l’existència. Ara mateix, en canvi, el que la pastilla blava ens vol fer creure és que és impossible. És una possibilitat, Neo, i tu tens l’absoluta llibertat de decidir quina de les dues pastilles vols prendre. De moment el que ja saps és que, fins ara, t’han enganyat moltes vegades. Uns i altres. Jo només et recordo el poema de Bertol Brecht: no esperis cap resposta excepte la teva.




Publicat al diari Ara el dia 2 de maig del 2022


divendres, 25 de març de 2022

Saber guanyar


Tinc el privilegi de treballar al Passeig de Gràcia i, quan trec el cap pel balcó, sovint en lloc de busos turístics em sembla veure la gentada que atapeïa cada mil·límetre de vorera o d’asfalt en les multitudinàries manifestacions independentistes celebrades fa més de cinc anys. En comparació amb aquells moments, ara el passeig sembla una estampa de pandèmia o una trista postal de postguerra. On s’han ficat, totes aquelles ànimes? Molts voldrien que fossin a la panxa del bou que no hi neva ni plou, o passant els dies i empenyent els anys com els famosos botiguers austriacistes del 12 de setembre. En canvi penso que tothom és conscient, també els governants d’aquí i de Madrid, que els tercers primera i els quarts segona del país ni de lluny ho han dit tot. Si hagués depès d'ells, la bandera dels piolins s’hauria arriat i s’hauria optat per la resistència. Ho sap tothom. Ho sap Europa. Ho sap qui ho ha de saber, que som nosaltres. Res de nou: ja en les reunions del 1713 el braç popular era el més partidari de resistir, fins al punt d’acabar convencent el braç dels nobles (el qual, en cas contrari, temia que la revolta es girés contra ells). Les esperances de victòria eren escasses, aleshores, per als partidaris de l’arxiduc. Però el dramàtic resultat actual, havent disposat de més cartes guanyadores, també és arxiconegut. Diuen que faltaven coses per preparar, però jo no conec cap procés de divorci on tot hagi estat perfectament preparat. No m’encaixa. No m’ho crec. De fet, sé que no va anar per aquí.

Tothom ha explicat el relat a la seva manera. Portem cinc anys entenent, reconstruint, escoltant, empatitzant amb les raons dels nostres “nobles” (representants, al cap i a la fi) per haver escollit aturar la confrontació d’aquell octubre. Jo tinc la meva versió, vull dir la meva certesa, però ara mateix m’ocupa més el relat del futur que fer arqueologia del psicodrama. I si parlo del tercer braç és perquè penso, vull dir que sé, que l’actual decadència dels partits polítics no és la decadència dels catalans. Tot el contrari: més aviat penso, vull dir que sé, que els protagonistes de l’imminent segon “round” no seran ells.

Els hem criticat molt, els partits. Només cal veure els membres de l’associació Silenci irrompent al Parlament en protesta serena, xirinaquianament, en un sorollós dol. Però que els partits perdin l’oportunitat de renovar els seus lideratges (i la seva credibilitat) no vol dir que no puguin ser útils: la impotència amb què es troben els càrrecs de la Generalitat encara ajuda a evidenciar com l’autonomia ja no serveix per créixer, sinó per anar topant de cap en una i altra soca. No és poca cosa. Gestionar el mentrestant, aixecar la persiana, ser una gestoria amb sostre de vidre i cares de ciment desarmat. Ho hem vist amb el cas Pau Juvillà, així com ho veurem amb el no-res cantadíssim de la taula de negociació. A Madrid encara no deuen entendre què més volem, si no ens entenem ni entre nosaltres i si ja ens han traspassat el Turó de l’Home. És la història del federalisme, des de Pi i Margall. El federalisme d’aquest país no ha tingut cap major triomf, ni segurament cap altre propòsit, que el traspàs del Turó de l’Home.

Les armes secretes no es diuen, però és que aquesta és prou visible: Catalunya no és els partits. Evidentment que es pot fer molta feina des de les institucions, així com se les pot reprimir per la via legal, però és que la propera onada no s’originarà aquí (com tampoc no fou així l’1 d’octubre). El febrer de l’any 2023 la política del mentrestant ja haurà demostrat tots els seus límits i es veurà obligada a explicar una altra història al tercer braç. No serviran les amenaces sobre l’auge de VOX ni les caricatures del “senyorito” de Santa Coloma sobre els contactes amb russos: malgrat l’impresentable Putin, tots sabem que és a la UE on s’ha permès que s’atonyini votants pacífics i on s’ha empresonat un govern sencer. Enlloc més al món.

Un cop hem après a perdre, tenim entre un i tres anys per acabar d’aprendre a guanyar. A mi tots els càlculs em donen el mateix: el món dels partits pot renovar-se o no, però la política es renovarà tota sola en el món real. De totes les idees que escolto no sé quina és millor, però sé cap a on conflueixen totes. Guanyarem malgrat els nostres errors, malgrat no tenir un pla perfecte, malgrat que se’ns escapi alguna cosa. No passa res, succeeix quasi sempre. A més, Laporta ens acaba d’ensenyar que tampoc no cal guanyar cinc a zero.


Publicat al diari Ara el 25 de març del 2022

dijous, 10 de març de 2022

El mal


Dos es barallen si només un ho vol. Per això els ministeris de defensa, arreu del món, no es diuen ministeris d’atac. Ara a Rússia no es pot dir guerra, com aquí no es podia dir presos polítics, perquè Putin ha decidit que el seu Anschluss o el seu manspreading sobre Ucraïna és només autodefensa. Al principi el mal es disfressa, aprofitant que a nosaltres encara ens sembla una mena de partit de solters contra casats on costa escollir bàndol. Però després trobem les pistes per a identificar-lo, no perquè hagi deixat d’amagar-se, sinó perquè els ulls se’ns han acostumat a la foscor. I fins i tot així, quan tenim el mal ben localitzat entre les ombres, el repte és intentar comprendre el seu relat per tal de desactivar-lo. La qual cosa ens obliga a un exercici que tard o d’hora arriba, si no volem fer de cínics o de hooligans: veure la part de mal en nosaltres mateixos. Quin grau de Rússia, o quin grau de Putin, portem a dins. Sí, nosaltres. Occident. Tu.

El mal és Darth Vader fins que es treu la màscara. Llavors, com que resulta que és el nostre pare, hi compartim alguna cosa. El mal és Malèfica fins que un dia ens assabentem que de jove un cavaller li va tallar les ales, i que abans era una fada bona sense traumes. El mal és Llucifer fins que un dia llegim que el seu pecat era tan original com voler disputar el tron a Déu, i que arran d’això fou expulsat dels regnes celestials per dedicar la vida a fer de Pere Botero i espantar pastorets. És a dir, bàsicament és dolent perquè va perdre: si no, encara el veneraríem com les redimides bruixes de Viladrau. No s’espantin, ara no és quan aquest article es posa a parlar de la bona fe de Hitler: el mal no té grisos. Però sí que és interessant que darrerament s’hagi comparat la invasió d’Ucraïna amb la de Polònia el 1938, o la crisi dels sudets de Txecoslovàquia. Perquè, volent-nos il·lustrar gràficament qui són els bons i qui els dolents en aquesta pel·lícula, ens obliga també a fixar-nos en el paper d’Àustria i en el dels germanòfons txecs: en efecte, parlo de la foto dels soldats austríacs aixecant la barrera sense oposar cap resistència. Aquests són els grisos interessants, l’espai fronterer, perquè són els que acosten a la veritat. Els russos amb qui he parlat a Barcelona saben que això és una guerra, però dubto que la majoria de russos a Moscou en tinguin aquesta percepció i potser fins i tot molts d’ells aplaudeixen la censura i la repressió. Què els he de dir a vostès: és massa fàcil parlar de cops d’estat, o de “salvar la democràcia”. L’exèrcit que Franco va fer entrar per la Diagonal era un exèrcit (sic) d’alliberament.

Em recordava fa poc una amiga poeta i sàvia que en la guerra dels Balcans, aquella que ens va agafar encara cantant Amigos para siempre, les banyes i la cua se les han emportades els serbis massa injustament. Sembla ser que els croats es van lluir molt més pel que fa a tendències supremacistes. El nostre cunyat interior, quan opina sobre Israel i Palestina, s’agafa a tòpics i a relats que diuen molt més d’ell mateix que no pas d’Israel o de Palestina. I molt sovint el perdedor, pel fet de ser perdedor, ens desperta més simpatia: és molt injust que Llucifer, veus?, no hagi tingut la mateixa sort que Jesús. Un loser que, en canvi, s’ha fet rei de mig planeta.

A Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, i al final tots hem acabat abandonant els afganesos al règim dels burkes. “The world can be Catalan or Taliban”, va dir Clinton, però resulta que els talibans han guanyat la seva guerra i els catalans som l’eterna deplorable history. No es tracta d’anar trobant tots els defectes al nostre equip, només faltaria, sempre estem a favor de les puntades de peu de Stoichkov i prefereixo les imperfeccions americanes a la sinistra meticulositat de Putin: però hi ha una línia massa fina entre una “democràcia imperfecta” i un sistema autoritari. Rússia podria considerar-se a si mateixa, sí senyor, una democràcia imperfecta i quedar-se tan ampla. I assenyalar el cinisme de la UE, tan consternada ella, i alhora amb tanta palla a l’ull. Si prenc partit per Ucraïna i per Europa és malgrat nosaltres i conscient que, en aquestes “imperfeccions” d’algunes democràcies com l’espanyola, és per on s’escola el feixisme. Putin guanya votacions però ordeix un sistema amb menys llibertats. I no miro a ningú. Vull dir que no sé quantes “imperfeccions” internes més pensa tolerar Europa, però aquesta és la gran pregunta. Em té, creguin-me, deeply concerned.


Publicat al diati Ara el 10 de març del 2022

Destruir la política catalana


“Creus que ajudes a la cultura catalana, tu”?; “Seh”; “Fent què?”; “Destruint-la”. No sé si aquesta conversa entre Pau Riba i Àngel Casas es podria aplicar avui a la política catalana, tan mancada d’imaginació i tan maniacodepressiva des de la patacada del 2017. Aquella contracultura, tan ben resumida avui a l’exposició del Palau Robert, no va acabar ni de bon tros amb la cultura catalana. Tampoc no era la seva intenció, com era prou evident. Es tractava més aviat de despertar-la, de salvar-la de si mateixa, de treure-la de l’avorriment i d’aixecar-li saludablement les faldilles. El resultat ha estat que tota la nostra cultura ha acabat presentant els seus respectes davant del brètol, en el moment de la seva mort. Convé pensar si a la política catalana li convé ara una “contrapolítica” que la discuteixi de dalt a baix, que en negui les majors i que l’obligui a corregir dioptries. Abans que se’m critiqui, això no té res a veure amb l’”antipolítica” que conjurava el nou president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich: i no hi té res a veure perquè aquí som de construir i perquè encara sabem fer servir els prefixos.

Els símptomes són palpables: Jordi Cuixart demana un recanvi de líders i Jordi Sànchez diu que encara no hem tocat fons, sense aclarir si després de tocar fons encara continuarem escarbotant més i més avall. L’admissió implícita dels límits dels partits, explicitada per Puigdemont fa uns dies, no exonera de la necessitat imperiosa de reformular-ho tot: el 2017 la política catalana va gastar totes les seves cartes (algunes ben jugades, d’altres amb catxa i d’altres simplement malbaratades) i d’on no n’hi ha no en pot rajar. Si no hi ha grans sorpreses la tendència serà la de l’abstenció militant, que és una forma de contrapolítica, de solució disruptiva, un dit alçat de Pau Riba dient puja aquí i balla. Tampoc no cal inventar res de tan nou: contrapolítica era, l’any 2014, la presidenta de l’ANC cridant “President, posi les urnes!”. Allí les columnes van tremolar i es va covar la tempesta inevitable. Després el món dona moltes voltes, com s’ha pogut comprovar.

Quan Jaume Giró advertia que si no es fan canvis profunds ningú no voldrà fer política en aquest país, es referia als càstigs penals i econòmics soferts per molts protagonistes del “procés”: però el cas és que ja feia anys que la gent no volia fer política, i que preferia molt abans afiliar-se a Òmnium que a cap organització parlamentària. Els símptomes ja hi eren, des de molt abans de cap repressió. Només l’1 d’octubre va aconseguir polititzar l’ambient, i només la mala gestió posterior ha aconseguit despolititzar-lo. Provar de resoldre-ho amb caramels olímpics o amb gestions dels mentrestants no resoldrà la desafecció, que abans era envers Espanya i ara és envers els nostres avorrits noucentistes i els nostres encara més avorrits deucentistes. Les propostes més útils i imaginatives que hem viscut els últims anys venen d’un advocat calb que està provant de capgirar el dret europeu a favor nostre, però si no despertem ni tan sols això serà capaç de netejar l’atmosfera. Ningú no s’apunta a un moviment que només proposa salvar-se a si mateix i, si Pau Riba se’n fotia de la cultureta, el risc avui és que la gent se’n foti de la politiqueta. Es podrà dir que ell sempre es va quedar molt sol, però això només ho diuen els miops: ja he dit abans que no és que es proposés destruir res, sinó que sense gent com ell la cultura catalana s’autodestruïa. No es tracta de crear corrents en contra, és que és la política qui ara va a contracorrent. No es tracta de ser underground, és la política institucional la que viu sota terra sense saber-ho. No es pot estar viu i ser de marbre.

La bona notícia és que, com la cultura catalana, la política se’n sortirà. Això sí, serà una altra política. I no passa res, també va haver de morir-se Jisàs de Netzerit abans de fer-se amb cap glòria. L’únic que pot preocupar és que triguem en adonar-nos-en, o que fins i tot quan deixi de ploure no recordem el color del cel. Per sort, no hi ha cap hivern que duri per sempre. De vegades és difícil detectar quan t’estàs autodestruint, però crec que això és el que està fent la política catalana sense l’ajut de cap poeta còsmic. Segurament és un pas necessari per a una major naixença, però no deixa de ser dolorós. No cal tenir cap por, el contracorrent sempre va a favor. No cal tenir por de Pau Riba. No cal tenir por ni dels senglars.


Publicat a El Punt Avui el 9 de març del 2022

Manual per al nouvingut a Barcelona


En primer lloc, hauràs vist que tu no venies de cap aeroport. No sé si véns de París, de Nova York, de Madrid o de Brussel·les, o perdona’m, sí que ho sé: Charles de Gaulle és una guixeta de correus amb ínfules de nau Discovery, JFK té la gràcia estètica d’una estació de tren de rodalies, Adolfo Suárez és posar-se a buscar la sortida de la zona infantil i a Brussel·les, més enllà del coet de Tintín i el piano de cua, li passa com a la política exterior de la UE: no passaria res si no existís. Només a Barcelona l’aterratge és un enlairament, una dignitat retornada després d’haver fet de passatger aborregat, marbre de senat romà banyat pel sol d’alts finestrals, botigues i bars ben ordenats, ni un pam de moqueta, elegant i gentil com el saber estar de l’enyorat Ricardo Bofill. Ah, i no facis cas del nom, que, com a mi, et deu semblar estranyíssim: ets a l’aeroport Joan Miró.

En segon lloc, dir-te que arribes a una ciutat tan plena de punyetes com totes les altres, però infinitament més presumida, molt més preocupada per quedar bé i amb una dèria autocrítica patològica. No és que enyorem els Jocs Olímpics, és que se’ns oblida molt ràpidament que els Jocs Olímpics ens enyoren a nosaltres. Hola què tal, som la fucking Barcelona. Seria molt llarg d’explicar, però imagina’t que estàs davant d’una persona amb tants traumes que li costa saber on és i què vol, excepte que té la natural (i dolorosa) pulsió d’enderrocar muralles i eixamplar-se. Tota la resta és una gran contradicció, una bipolaritat manifesta, una delirant paella mar i muntanya d’on brollen nombroses frustracions, però també, com hauràs comprovat, destacadíssimes genialitats. T’agradarà el seu color o no, però pots pujar de peus que no et trobes en una ciutat grisa.La muralla natural ve marcada per una condemna bíblica (Tibi Dabo són les paraules que el diable va pronunciar a Jesucrist per a temptar-lo al desert), una muntanya amb castell militar i un mar que és com de broma, com del Show de Truman, posat només per veure si gosem travessar-lo. Si has aterrat de nit, hauràs vist que els cotxes fan llums vermelles o grogues alternativament segons si pugen o baixen pels carrers de l’Eixample, perquè ja aniràs veient que aquí tot està molt polititzat. Als balcons veuràs un melting pot pintoresc i potser intuiràs que el desempat, si es produeix algun dia, també es produirà a l’Eixample. Per alguna raó és on es va instal·lar la burgesia modernista, a diferència de l’actual, que prefereix instal·lar-se fora de la realitat.

Ah, sí, tema nocturn: anem a dormir d’hora, no som la ciutat that never sleeps. Creiem que la festa és de dia i convertim les nostres nits en veritables escenaris de Gotham. Fins i tot la gent que viu sola fa vida de família, a les onze rentar dents i al llit perquè és que ja veuràs que aquí no celebrem les coses, aquí en tot cas commemorem. Les discoteques queden més aviat lluny llevat de dues excepcions, i si hi ha un barri de gresca autòctona, serà Sant Antoni o Gràcia on, llevat de les festes majors, el xivarri sempre serà per unes hores decents i cerveseres. Potser trobaràs una cova de jazz aquí i una terrassa d’hotel allà, poc més. Tota la sordidesa posterior la releguem als guiris i a Ciutat Vella, on els deixem muntar-s’ho entre ells un cop han comprovat que no ens trauran de casa. Si no és que un dia ens la compren, és clar. 

Comprovaràs que, amb la rotunda erecció de l’última torre estelada de la Sagrada Família, s’han anat fent petites les mones sense Pasqua que criticaven la construcció del temple. De tantes baixades d’autoestima hem arribat fins i tot a mofar-nos dels nostres millors prodigis, quan ja fa anys que la torre Eiffel resa perquè les cases de Núñez y Navarro continuïn fent nosa al carrer Mallorca. Això sí: vinga parlar de talent i d’I+D, i de creativitat que es veu que és el futur, etcètera, però aturem la Sagrada Família. En tot cas tu no t’espantis, totes les comunitats tenen veïns que no fan ni deixen fer i que miren cap avall. Tu, que véns de fora, ja has sabut identificar perfectament la guapa de la festa.

I per la resta doncs ja ho veus: hi ha una cosa pitjor que no voler la tercera pista de l’aeroport, que és no saber si la vols. Hi ha una cosa pitjor que perdre l’Hermitage, que és no tenir alternativa per a la zona, i hi ha una cosa pitjor que no tenir Jocs Olímpics d’hivern, que és haver presentat un projecte més artificial que la neu de maig. Barcelona és un taxi groc i negre amb el llum verd encès, fent voltes sense rumb concret, amb un conductor cunyat que s’ha arribat a creure que Madrid és millor i no sé quantes altres històries. No te l’escoltis, quan et porti de l’aeroport Joan Miró cap a l’hotel: viu en un èxit de mala digestió, però sens dubte viu en una història d’èxit. Li dius de part meva que et faci passar un moment per l’exposició sobre Frida Kahlo de l’espai Ideal, que crec que és la quarta que fan des del 2019. Diu que volen un espai igual en una ciutat que es fa dir Madrid, però allò original sempre és tornar a l’origen.



Publicat al The New Barcelona Post el 21 de febrer del 2022

Gripalitzar-te



Gripalitzar la covid, com qui llimonitza una taronja. Vam aprendre bastant ràpidament (i a hòsties) que això no era cap grip, però es veu que ara ja sabem gripalitzar-la: ja sigui per les vacunes, ja sigui per la debilitació de les variants, o per totes dues coses, el cas és que feliçment aviat podrem fer “com si” fos una grip i receptar-hi llit i sopetes. Com quan Iceta va voler gripalitzar la repressió, receptant-nos ibuprofè i aprendre a passar pàgina. Ara suposo que s’han adonat com de ridícul comença a ser el mapa de tot Catalunya en color burdeus que emeten pel 3/24, si representa que ens hem d’infectar quasi tots. El meu país és ten petit que sempre es pot veure el percentatge veí, com si les campanes no toquessin per a tothom. O en quina paròdia s’ha convertit posar-se la mascareta pel carrer, una mesura que per cert no ha avalat cap científic però que molta gent executa obeint les instruccions d’aquest gran premi Nobel de física que es diu Pedro Sánchez. Hi ha coses que no es poden gripalitzar: una llimona és una llimona i un país domesticat és un país domesticat.

Aquí s’han decretat tocs de queda per a evitar botellots, que és com matar mosques a bombes nuclears. Una mesura tan absurda, tan excessiva i perillosa, ens ha lliscat gola avall sense ni una cullerada de sucre. La nostra llibertat ha quedat a mercè de la frivolitat administrativa, com aquest últim toc de queda que anava dirigit simplement a evitar que els joves trobessin una alternativa al tancament de l’oci nocturn. Són aquells alcaldes suplicant que els mantinguessin la mesura perquè amb la guàrdia urbana no podien controlar concentracions juvenils, és aquella inconsciència del que signifiquen els drets fonamentals i el caràcter sagrat de la llibertat de moviments. No oblidis mai que qui ha de donar explicacions no ets tu per circular, sinó el policia que t’atura. Una altra cosa és que ens haguem acostumat a viure en l’excepcionalitat, com a mínim a Catalunya, que viu en un estat d’excepció des del 2017 per no dir des de l’assassinat de Pau Claris. Hem gripalitzat aquesta por al cos, aquest ai al cor, aquest mal de ventre. Van posar militars a dir-nos que no sortíssim de casa (ni en cap república bananera o cubana o bolivariana no es va fer parlar militars als faristols), van posar multes sense base legal per posar-ne, el Procicat va dir que l’erraté havia d’estar per sota de l’u i ara sembla que ni això no determina res. El que hem viscut ha estat molt gros en termes sanitaris, i per això ens vacunem i fem tot el que calgui, però també ha estat molt gros en termes de drets: els més fonamentals han saltat pels aires amb qualsevol nova idea dirigida exclusivament a quedar bé o a no perdre massa vots.

Res d’això no es pot dur a terme sense comptar amb l’ajut de la por. Per això a Catalunya es va tancar tothom de seguida, perquè ja veníem del nostre particular bullying i el virus ens va agafar amb el dol a mig fer, deixant de banda que a Barcelona el panorama nocturn tampoc no ha canviat tant: aquí als locals nocturns no se celebra res, aquí en tot cas commemorem, nena. Ha estat tan gros el que hem viscut, tan impossible de dissimular amb ibuprofens o amb amnèsics, que no ens n’acabem d’adonar. El vianant continua caminant sol amb mascareta contravenint tots els criteris científics del món, amb la falsa dignitat de pallasso llest, com aquell establiment que continua obligant a aplicar-se gel a les mans per a frenar un virus que es transmet per l’aire. És com la colla de vianants que al principi de la pandèmia no creuava el carrer, per molt que no passés ni un sol cotxe, perquè el semàfor estava vermell. L’estat d’alarma no és un decret, l’estat d’alarma és l’alarmant obediència acrítica. Pitjor que les ciutats confinades són les ànimes confinades, pitjor que els països en toc de queda són les ments en toc de queda. Aquesta és la pandèmia que m’espanta, la que no podem gripalitzar.

La ciència i la cooperació han fet minvar el drama sanitari, però tots els nostres mals lletjos han quedat al descobert. Especialment la pulsió autoritària, indissociable de la pulsió ramadera social. No normalitzem “noves” anormalitats i, si és cert que anem a gripalitzar, facin-ho ràpid. Tan ràpid com van posar mascaretes a les classes dels nens, tan ràpid com ens van engabiar a casa, immediatament, sense demora. No oblidarem cap excés, ni negociarem cap dret bàsic. Contra determinats virus latents no hi ha cap taula de diàleg possible.


Publicat al diari Ara el dia 30 de gener del 2022

dimarts, 4 de gener de 2022

Ray Dagg


A aquestes alçades qualsevol persona de bé ja s’ha empassat les vuit hores de documental Get Back observant els gestos, rient les bromes, encomanant-se dels badalls i quasi respirant el fum dels pitis dels Beatles mentre assajaven un gran espectacle musical-televisiu l’any 69. L’últim cop que actuarien junts seria al terrat de la discogràfica Apple, el 30 de gener. Ja saben: Lennon i Harrison amb antianimalistes abrics de pells, Ringo amb un impermeable vermell d’inadaptat social, Paul amb l’elegància com a únic remei contra el fred, Billy Preston fent de cinquè en discòrdia. I un petit detall: no van demanar autorització municipal. Per tant les queixes dels veïns més aixafaguitarres van fer intervenir dos bobbies, que al llargmetratge protagonitzen una pulcra intervenció policial al vestíbul de l’edifici. Si no els sap greu, begging your pardon, si fos possible, només demanem que abaixin el volum, etcètera. El portaveu dels agents de l’ordre, de només 19 anys i amb aquella absurda corretja de casc travessant-li la barbeta, complia amb el seu deure. Amenaçar amb arrestar la banda era un excés, però va funcionar. Ell era l’autoritat legal i va aconseguir tancar el concert al cap de 45 minuts de desobediència. Cinquanta-dos anys més tard, ningú no recorda el seu nom. Tothom, en canvi, recorda l’últim concert dels Beatles.

Comparteixo espais de reflexió, articulisme i tertúlies amb diversos perfils Ray Dragg. El seu argument és indiscutible: si no es compleixen les lleis i les sentències, no hi ha forma de conviure. Evidentment podem debatre sobre la proporcionalitat, i que si Trapero o que si els piolins o que si la brimo, però la reflexió sempre ha estat molt més de fons: el compliment de la llei o el dret a la desobediència. No puc negar la major, ni jo ni ningú: complir les lleis i les sentències és un codi mínim de convivència. Però tampoc no podem negar la menor, i és que durant 45 minuts el policia no va gosar aturar el concert i que encara menys no va poder aturar la història. Cadascú escull quin paper vol fer en un conflicte. Com que no ens accepten exemples com el de Rosa Parks, perquè ho troben massa dramàtic i perquè representa que vivim en una democràcia exemplar (etcètera etcètera), és tan fàcil com fixar-nos en la desobediència d’una simple ordenança municipal. Tenia raó Ray Dragg? Tenia tota la raó, com la té un jutge imparcial, com la té la Comissió Europea dient que les constitucions s’han de respectar (també l’europea, per cert). El problema és precisament aquest: que només tenen raó. 

Cadascú, com deia, escull el seu rol en un conflicte. Sempre s’acabarà produint aquell silenci tens del hall de l’edifici: són els mateixos 45 minuts que van romandre els votants de l’1-O de l’Institut Ramon Llull davant dels agents de policia. 45 minuts de “i ara què?” que esdevenen físics, incòmodes, inevitables, història en directe. Mentre les urnes s’omplien, mentre la gent hi era, és a dir mentre els Beatles feien el concert, tant se valien dos agents com tres mil perquè ja no importava tenir raó sinó decantar la balança. Quin és el problema? El problema és que la balança només es decanta si hi ha un concert dels Beatles: és a dir, si és un bon concert. Si afinen. Si els veïns escolten i els vianants s’aturen. Quan la música és bona, la legitimitat per tocar al terrat no ve de la llei sinó d’una cosa superior que acabarà marcant la norma. En canvi, la balança torna a caure a favor de policies i jutges quan es deixa d’afinar. Si qui es posa a bramar és Yoko Ono no només la desobediència esdevé molesta i vulgar, sinó que fins i tot jo trucaria a les forces de l’ordre. M’explico, oi?

Cadascú escull el seu rol i, en aquell moment, l’independentisme era infinitament millor que la grisor constitucionalista. Avui, però, les actuals carreres en solitari fan pena. Som una olla de grills insuportable i ineficaç que només sembla voler cridar l’atenció o impostar vells èxits. Si bé agafar-se només a la llei i l’ordre és una postura trista que normalment domina el present però mai el futur, desafinar és encara més indefensable. El franquisme va prohibir diverses cançons a Llach, però ell va guanyar Franco a través del nivell i del talent. Ara, quan ha tornat, resulta que Llach encara afina. Contra què? Contra l’ofec autoritari, sí, però cada cop més contra nosaltres mateixos. O toquem bé, o aturem el concert immediatament. Perquè si ens hem de limitar a acatar lleis, francament, ho fa molt millor Ray Dragg.



Publicat al diari Ara el dia 4 de gener del 2022

diumenge, 12 de desembre de 2021

Catalans de segona



Aquesta setmana Gabriel Rufián va fer un discurs al faristol del Congrés dels Diputats en què va afirmar que cap català és més català que un altre per raó de llengua o d’ideologia. Es dirigia, sens dubte, a provar de refer les ferides del procés o simplement deixar clares algunes coses perquè deu interpretar que una part de Catalunya s’ha sentit exclosa del projecte, o menyspreada, o que se’ls considera catalans de segona. Ja era hora que algú digués això. Estic content que un polític per fi reculli el cas de gent com jo.

Si jo no fos un català de segona, d’entrada, podria viure plenament en català. El trobaria de forma normal a la televisió, a la premsa, al bar o al carrer. Tinc enveja dels catalans de primera, que tenen el 99% de les sentències judicials escrites en la seva llengua i que no han de desitjar esgarrapar un miserable 5% de Netflix a canvi d’un pressupost. Tenen, a més, el privilegi de compartir-la amb milions de persones en tots els continents. I un Estat que la protegeix i cap que hi vagi en contra, i l’avantatge de poder reclamar a l’autonomia tots els drets de llengua cooficial, en tots els àmbits. Són la llengua del cinema, dels best sellers, de Youtube i de l’hora del pati. Me n’alegro molt per ells, molt sincerament. Només espero, o demano, que un dia puguem apropar-nos a la seva categoria. Ho dic amb la modèstia de qui se sap minoritari però, en qualsevol cas, igual de català i amb els mateixos drets lingüístics. Perquè d’això es tracta, de ser tots iguals, oi?

Si jo fos un català de primera, podria limitar-me a votar dretes o esquerres. No tindria cap problema greu amb el sistema. Com que tinc la mania de voler una cosa tan malèvola com la independència, o com a mínim de defensar que el tema es voti pacíficament, necessito assumir que això és impossible. Bé, es podria canviar la Constitució… és a dir, que és impossible. Ser una minoria té aquestes coses. Fins i tot després de demanar reformes durant dècades, i de proposar formalment la celebració d’un referèndum al Congrés, això se’m denega i aleshores tampoc no se’m permet fer un acte d’autoafirmació democràtica. Se’m busquen les paperetes, se’m fa dormir en una escola i se’m pega per defensar urnes. Els meus líders són empresonats o han d’anar a l’exili, i diversa gent com jo és perseguida policialment i judicial (valgui la redundància). Només se’m dona l’alternativa d’acatar, girar full i demanar perdó. Tampoc no se’m proposa cap alternativa que pugui fer-me desitjar una altra cosa, però això rai, perquè ja hem estat prou díscols i per tant només poden tenir-me vigilat i procurar que mai més no hi torni. Pel meu bé, és clar. Perquè no em faci més mal a mi mateix.

Si tingués un carnet de bon català, estaria còmode amb les lleis que ens hem donat entre tots. M’aixecaria amb l’himne correcte, em sentiria protegit quan passés per davant de la comissaria de la Via Laietana o el quarter del Bruc, tindria representació directa en els organismes internacionals i en les Olimpíades i aplaudiria quan el rei cridés a restablir l’ordre. La meva diada nacional no commemoraria cap derrota, sinó la conquesta del Nou Món. Als catalans de primera mai no els passa res, no s’han de preocupar, tenen el cor allí on els ho posa el DNI. De fet, encara que els de segona siguem o fóssim majoria, encara que fóssim un 60 un 70%, no han de patir perquè ells sempre tindran la protecció de la llei i de l’ordre, que no es poden modificar sense el vistiplau dels espanyols de primera. Ah, sí, he dit els espanyols de primera perquè també hi ha espanyols de segona, és clar: són aquells catalans de primera que, sentint-se espanyols, reben la mateixa discriminació que jo en finançament, infraestructures, serveis o qualitat democràtica. Aquestes coses sí que ens igualen, llàstima que sempre ens igualin per baix.

Jo he entès que només em queda una opció: provar de convèncer els catalans de primera que la meva causa és bona, que no va contra ningú, que també els afavoreix i que fins i tot si guanyés ells conservarien els mateixos drets i privilegis (lingüístics, identitaris i ciutadans). A banda d’això, només em toca demanar perdó tot el dia i aguantar que em diguin nazi o ingenu o totes dues coses. Alguna raó deuen tenir, per alguna raó són de primera. En tot cas, el que he d’aconseguir per tots els mitjans és que mai de la vida es puguin sentir amenaçats, perseguits o en eterna inferioritat de condicions. No mola gens. Creguin-me.



Publicat a El Punt/Avui el 8 de novembre del 2021

dilluns, 29 de novembre de 2021

Momentum




A les 8:32 d’un 2 d’octubre, Björk penja dedicada a Catalunya la seva cançó “declare independence”. Des de les 8:33 d’aquell dia tot ha estat recollir pilotes mortes, salvar mobles, guanyar temps, buscar raons. No hi ha cap moble que puguis salvar quan t’has venut les joies de la mare, no hi ha raons que puguis trobar en el contenidor de les excuses i no hi ha temps a guanyar quan has perdut l’instant. No és més tard quan han d’entrar els violins. No hi ha més dies que llonganisses, ni cada dia s’alinearan els astres. No podràs fer-li aquest petó demà, pensant que ja us trucareu. Pots perdre el teu tren, evidentment: ens ha passat a tots. De fet, el desig extrem d’encertar el tret pot fer-te fallar-lo. I després aprens, i hi tornes, o no. Però, si recordes aquells dies, l’ocasió mai no es va presentar exactament quan (ni com) te l’esperaves. Si alguna cosa hem comprovat aquests anys és que un momentum no és una cosa a esperar. Funciona a l’inrevés: és Björk qui sempre t’espera a tu.

Tot esperant (o fins i tot prometent) altres momentums, ens han pres la pilota. Després de Cruyff ja tothom sap que marcar un gol és un instant, un momentum, però que posseir la pilota és fer-te amo del temps. A aquestes alçades és obscenament clar que la taula de diàleg busca guanyar temps davant la falta d’idees, però que no el troba. I no el troba perquè una cosa és pretendre recuperar la pilota i una altra, molt més indigna, és demanar l’hora a l’àrbitre. També la lluita judicial a Europa pot derivar l’any que ve en un màgic momentum, certament, però l’únic truc rere tanta màgia és la feina dels bons advocats: tota la resta l’ha de posar la il·lusió. Ni tan sols la política té la culpa de tot. Un país amb un quadre maniacodepressiu no sabrà què fer amb cap jugada mestra, ni tan sols tenint la solució als nassos, o la porteria buida, o la noia pensant per què no em besa aquest imbècil. No té sentit treure a galopar el cavall blanc quan encara amb prou feines sabem treure’l del pantà de la tristesa. No hi ha cap màgia per a qui no creu en res. I no era això, collons, no era això. Fa quatre anys que ens dediquem a buscar culpables i a escoltar serrallongues d’escopeta de fira, herois de la pista d’autos de xoc barallant-se per la medalla de la raó. En veritat no funcionaran ni el pragmatisme ni la màgia, perquè mai no s’ha tractat de preparar-se per a cap momentum, sinó de ser el momentum. El vam fer, el vam ser. Fa poc he pogut comprovar com aquella persona tan autocrítica, tan dubtosa d’ella mateixa, ha acabat d’escriure una novel·la fantàstica. És aquest l’instant definitiu, i no pas el dia en què l’obra sortirà a la llum. El momentum és ara, és aquest, i consisteix molt més en tornar al camp que no pas en plantejar-se cap remuntada. El pitjor espectacle no és el de la derrota, sinó el de la paràlisi. No em diguis que aviat passarà un estel fugaç, perquè els que ens hem d’encendre a tota velocitat som nosaltres. Els estels, com Björk, ja hi són sempre.

Ni el momentum més perfecte no funcionarà si ens enxampa en aquesta espiral. En quatre anys hem vist en directe com els nostres fills passaven d’encomanar-se d’il·lusió a passar-se a l’altra banda de la vorera. No és resultadisme, ni veure’ns massa perdedors: és veure’ns fer el pallasso. Ells sí que no poden perdre el temps. Ara mateix qualsevol proposta d’un líder polític autonòmic sobre la independència i els momentums serà resposta, per una bona part del jovent, amb un condescendent “ok boomer”. Ha anat molt ràpid tot, sí. Massa. Tan concentrats com hem estat en marcar gols i en buscar quina és la nostra càmera, no hem vist que fèiem vistosos xuts a l’aire i que corríem amb els pantalons als turmells. Ja no és haver renunciat a guanyar, el més imperdonable és haver renunciat a jugar i reduir-ho tot en una vergonyosa baralla al vestidor. Pitjor que la manca de reconeixement internacional és que ja no ens reconeguem al mirall, pitjor que les DUIs suspeses són les ànimes suspeses. 

Després del seu llarg bloqueig, aquella nova novel·lista ha magnificat la seva obra. Jo també em vaig quedar bloquejat un dia a terra, però des de llavors que no paro d’enviar llums. Una bona colla de bullyers han decidit fer-nos perdre la il·lusió, i una altra colla ens volen vendre pastanagues. Però ets tu el moment favorable, l’única llum al final del túnel, l’única base a eixamplar. Són els astres els que esperen que ens alineem. Sort que ells, com que tenen pressa, saben esperar.



Publicat al diari Ara el 29 de novembre del 2021

dilluns, 25 d’octubre de 2021

Burgesia catalana


Aquesta enyorança de la burgesia catalana, aquest cantar-li les absoltes, des de Cristian Segura (amb el seu arriscat llibre "Gent d’ordre") fins a Josep Maria Miró i Ardèvol afirmant en un article que “la política actua avui massa al marge de l’economia”, i que això és perquè la burgesia ha desaparegut i només hi ha “gent amb diners però sense idea de país”. Sumant-hi aquests moviments "business friendly" que molt encomiablement s’agrupen per denunciar la política d’Ada Colau però, per ara, només hi contraposen l’ampliació de l’aeroport, l’Hermitage o els Jocs Olímpics d’Hivern. Crec que tot plegat mereix una reflexió: no només sobre l’elefant a l’habitació d’aquests debats, que és “què se n’ha fet de Convergència”, sinó sobre una cosa més important, que és saber si tenim burgesia pròpia o ja no. La meva tesi: sí que hi és, però li costa molt més dominar la política. Res més. I res menys. Per què?

La història hauria pogut anar de la següent manera: els pactes del 78 reparteixen els papers, tant a l’Estat com a l’autonomia com al municipi, i és un pacte tan ben fet que no tindrà cap gran contestació amb opcions. Aquesta premissa era certa, i sòlida, i va resistir fins i tot el pacte del Majestic entre CiU i el PP (molt criticat, però molt fructífer). El problema és que aquest sistema no podia aguantar un relleu generacional. No és que ja no hi hagi burgesia o gent d’ordre, és que ara la gent d’ordre es pregunta “quin ordre, concretament?” Els fills de les classes benestants (però també les mitjanes) van reclamar el seu propi somni, amb tot el dret. La vida que se’ls proposava, que consistia en anar a treballar, fer-se ric (o mantenir la fortuna familiar) i no ficar-se gaire en problemes, no era acceptable. Aquesta incomoditat va anar creixent de diverses maneres: per una banda, la consciència independentista (una evolució naturalíssima del nacionalisme) i, per l’altra, la lluita per drets bàsics que fins aleshores semblaven pur caprici: encara recordo els dubtes que durant els anys 80-90 van tenir diversos diputats convergents sobre el matrimoni homosexual. És que per favor.

Actualitzar els discursos és recomanable, però a Convergència li va costar el trencament i la desaparició. Segurament era inevitable, un tema generacional, evolutiu. Fins i tot un tema “d’ordre”, de tota la vida, més vell que l’anar a peu. Per tant, no és que avui es faci “la política massa al marge de l’economia”, senyor Miró i Ardèvol: és que si només vols fer negocis, pots dedicar-te a liderar Foment del Treball i no un partit polític. Si vols posar una alternativa a Colau, dir “sí” a l’aeroport és massa insuficient. Més que una idea, tingues algun ideal. Un que interpel·li a tothom, com el va tenir Joaquim Cabot construint el Palau de la Música (que no era precisament cap negoci). ¿Es pot ser de dretes a Catalunya? I tant que sí. ¿Se’n pot ser amb un discurs sense ànima, sense una il·lusió col·lectiva? També. ¿Es pot guanyar d’aquesta manera? No. Però és que això fins i tot Pujol ho sabia.

En Cristian Segura diferencia avui entre els “pijoprogres” (tinc diners però tinc ideals) i els “pijolocos” (fer diners costi el que costi). El procés d’independència va dividir Pedralbes de Sarrià o, per entendre’ns, “los de Artós” dels del CIC. La diferència és que els més progressistes podran fer política amb opcions de victòria, i els més conservadors (els més fatxes) no. Això és el que han d’entendre els que es preocupen tant pels negocis: no es pot fer diners sense la gent. I la gent, per molt d’ordre que sigui i per molt que no els agradi veure contenidors cremats, tampoc no suporta el somriure cínic del jutge Marchena ni li agrada compartir la defensa de cap ordre constitucional amb Vox. La majoria de la gent, amb diners i sense, no vol ser titllada d’immobilista o de retrògrada. Haurien de veure-ho les grans empreses que amenacen amb marxar a Madrid o a València si passa determinada cosa: marxar és perdre i admetre que ja no connectes amb la centralitat. En qualsevol societat, per tal que en efecte s’imposi l’ordre, abans cal que l’ordre sigui percebut com a mínimament just.

Que la gent es pugui fer rica és bo, i fins i tot un element de justícia social. De fet ens cal gent rica, i alliberar-la d’estigmes injustos. Però el que ha canviat en aquest país és que això ja no es pot fer a qualsevol preu, o com a mínim no mitjançant l’anestèsia o la por. Si volen tocar tan de peus a terra, quedin-se a terra. Nosaltres ens enlairem.


Publicat al diari Ara el 25 d'octubre del 2021

dissabte, 2 d’octubre de 2021

Mirar cap amunt



Custodia Moreno, pregonera de les festes de la Mercè, va començar la seva lluita des de baix, des de les barraques del Carmen i Can Baró, però fent saltar la mirada cap amunt. Ho diu ella mateixa: avui l’esquerra s’ha tornat conservadora, Barcelona ha perdut l’espurna i ja no hi ha esperit d'avantguarda. En tenim diverses evidències. Tancar al públic general la plaça Sant Jaume per la festa major de la ciutat, posant-hi d’excusa la pandèmia (resulta que el Procicat no devia existir a Gràcia o a Sants), va posar Ada Colau molt lluny del seu “run run” inicial i massa espantada pel creixent “xup xup” que ja no la veu ni revolucionària, ni transformadora, ni amb idees. Esdevens un conservador (és a dir, un estorb) quan, sense adonar-te’n, se t’atura la música en el joc de les cadires i només penses en conservar. Hi ha, en efecte, certa música que ja s’ha acabat. Perquè de Colau allò més criticable no és el que ha fet, ni el seu passat: allò que és més criticable de Colau és el futur.

Mirant cap amunt es veu més clarament, per exemple, l’operació aeroport. Va molt més enllà de la Ricarda i del debat mediambiental: l’aeroport és una operació aterratge. “Us farem aterrar”. Massa temps somniant truites i promovent il·lusions “impossibles”, però una pista d’aterratge us farà entendre les coses. Josep Tarradellas ho diu tot com a nom: autonomia, però amb els diners i el poder a Madrid. Mentre discutíem sobre corriols camanegres, ànecs collverds i turistes galtaroges, Madrid es reservava la inversió milionària fins que assumim la nostra condició. D’això anava l’operació aeroport, més enllà del “no” pobre i dogmàtic de l’alcaldessa. És el triomf pòstum d’Adolfo Suárez (altrament dit Barajas) sobre Tarradallas (àlies “la reunió ha anat molt bé”). No, la reunió no va anar gens bé, president. Va anar tan “bé”, en tot cas, com una taula de diàleg que eludeix el tema de conversa mentre Puigdemont el va recordant. Per això ens pinten el tema del Prat com una pista d’aterratge, i mai com una pista d’enlairament. Si realment volguessin un aeroport internacional, dirigit a l’intercanvi de coneixement i de projectes, li haurien dit Joan Miró. Però és clar, aquest també era dels que miraven cap amunt.

Eixamplar-se després de l’Eixample té dues vies: una via és ser la “cocapital cultural d’Espanya” que entusiasma l’alcaldessa (i que només vol dir uns milions més per als equipaments), o bé ser la capital de la cultura del “decreixement” (que ningú no sap com es paga). Curiosament, també l’Eixample de Cerdà va ser imposat per Madrid per damunt del projecte guanyador. L’altra via és l’autòctona, la que respon més a l’encertadíssim cartell de la Mercè i no al papanatisme del cartell institucional de l’11 de setembre: fer allò que sabem fer, i fer-ho a la nostra manera. Locomotora de què? Cocapital de qui? Eh, un moment: mira cap amunt. Per damunt de les quadrícules i les pintures hi veuràs la Sagrada Família, en vies d’acabar-se. Veure-la com una mona de Pasqua que s’ha d’aturar és cosa de mones sense Pasqua, és a dir de criatures que miren cap avall. De porucs, d’immobilistes. De conservadors.

Innovació, diuen. I creativitat, i coneixement, però cap dels conservadors d’ambdues bandes no podrà vehicular la ciutat cap aquí. Allò que ha d’arribar a Barcelona no és el perfeccionisme ideològic, ni un decreixement buit, sinó un nou esperit modernista col·lectiu que faci les coses i no estigui per històries. Si s’apaga la ciutat s’assimila el país, i viceversa. Ens ha envaït una terrible por d’equivocar-nos, una manca d’ambició impròpìa de la capital del Mediterrani. El Procicat pot ser una raó o bé una excusa, així com una pista pot ser d’aterratge o d’enlairament. El racionalisme mal entès és buscar raons. Acaba castrant la imaginació, igualant-nos cap avall i, en el pitjor dels casos, fent places dures.

Potser no tenim poder sobre els altres, com el té Madrid, però podem tenir-lo sobre nosaltres mateixos. No és pistes contra Ricardes, sinó tenir una idea pròpia. Quan no tens una idea acabes parlant del que volen els altres o desviant responsabilitats, com ha succeït amb els botellots. Ah; i contra aquesta paràlisi ha de sorgir alguna cosa més que plataformes d’empresaris disfressats de societat civil i amb aires manuelvallsescos. És la gent qui ha de reaccionar, després de tants anys de penitència absurda. La façana principal de la Sagrada Família encara està per fer, al carrer Mallorca, i fa referència a tornar a néixer.



Article publicat al diari Ara el dia 2 d'octubre del 2021

dijous, 26 d’agost de 2021

Vulnerabilitats


L’última persona que em va dir “M’agrades més quan et mostres vulnerable” va aprofitar la primera ocasió (i la meva estupidesa) per, en efecte, vulnerar-me. Els detalls no venen al cas, excepte allò de l’estupidesa, que vull remarcar perquè no es confongui amb la ingenuïtat. La ingenuïtat és noble, l’estupidesa és estúpida. Dit això, ha estat un estiu ple de referències a la vulnerabilitat començant per l’apel·lació de l’alcaldessa Colau en la seva dura experiència de balconing estival. Però també la decisió de Biden de retirar-se de l’Afganistan, o la pèrdua de Messi, inconsolable malgrat els mocadors auxiliadors, o la interrupció d’un monòleg suposadament ofensiu per una regidora; són amargues cures d’humilitat que no queda tan clar si guareixen o enverinen. La humilitat, la vulnerabilitat, l’empatia i el respecte només són virtuts si no són el refugi del cinisme. O bé, com deia abans, si no són fruit d’una profunda estupidesa. No sigueu estúpids.

Ens vam sentir vulnerables quan va irrompre el virus i quan ens van tancar a casa a cop de decret. Ho vam entendre per raons sanitàries i ho vam complir, perquè a banda de sentir-nos vulnerables resulta que ho érem. I ara que les dades milloren a un bon ritme, i que hem passat quasi tots per la cua del veterinari, toca preguntar-nos quan passarem de ser gent de bona fe a veure com ens surten orelles d’ase. Londres ja obre els locals de nit i nosaltres, en ple Mediterrani (i a diferència d’Itàlia), els tenim noucentísticament tancats. Fins i tot tenim alcaldes que demanen tocs de queda, tanqui’m, tanqui’ns, que només puc controlar els brètols vulnerant els meus drets fonamentals i els dels meus veïns. Vivim temps de vulneració de llibertats ben bàsiques, ja des del 2017 amb l’explícita repressió política. Normalitzar-ho és passar de ser gent ordenada, culta, neta, desvetllada i feliç a demanar que ens tanquin perquè ens fa por la llibertat. O perquè, en lloc d’aprofitar la força del monstre per fer la llegendària clau de judo, el que fem és aprofitar la pròpia força per tombar-nos a nosaltres mateixos un cop i un altre. I, esclar, la gent se n’acaba cansant. I no calla.

Hem de tenir molt clar que hem viscut i vivim encara situacions inacceptables, abusives, immorals i també il·legals, d’un autoritarisme innegable i estrangulador, si volem entendre determinades reaccions del públic. L’alcaldessa, tan respectablement vulnerable, resulta que s’adreçava a un públic fart de ser vulnerat: tant pel que fa a factors ideològics (sí, l’independentisme és una ideologia perseguida) com pel que fa a la gestió municipal, tan de cartró i purpurina que sembla mentida que costi tant trobar-hi una alternativa sòlida. La gent va xiular l’empatia de pa sucat amb oli, l’equidistància calculada, la superioritat moral, l’immobilisme governatiu i l’aristocràcia pretesament republicana amb què es manifesta la formació que mana al consistori. Evidentment, això no succeirà només amb Colau: succeirà a cada líder que confongui balcó amb carrer, que intenti barrejar-se entre la multitud per eludir les seves responsabilitats, que vengui pastilles desinflamadores o vulgui distreure amb avorrides polèmiques aeroportuàries. Ens anem fent més i més vulnerables mentre ens demanen entendre sempre la vulnerabilitat de qui mana. No sigueu estúpids.

La millor manera de saber si pots confiar en algú és confiant-hi. Estic d’acord amb la frase de Hemingway, encara que el problema és que en efecte ho acabes sabent. El mètode consisteix en estar disposat que t’enganyin, parar la primera galta, i és una estratègia infal·lible si realment es vol saber la veritat. De vegades també ens la fan saber sense haver-la buscada. I, després, sovint la maldat entra per aquella escletxa i fabrica milers de nous abusos: quan et foten una pallissa en un carreró sense sortida, sempre s’hi recreen durant una bona estona. Si et mantens viu, però, si tens la sort d’aixecar-te, l’avantatge que tens és que ja no et queden més galtes. I que ja saps de què va això, i quins aliats tens i quins no. Per no confondre’s: un aliat, encara que hagis estat un estúpid, no es dedicarà a repetir-t’ho durant anys i anys. Ni et dirà que li agrades més quan ets empàtic i vulnerable i fraternal, mentre tu et dessagnes. Un dia deixes de ser estúpid, i d’escoltar aquestes cançonetes. I això és el que ens pot passar: que, de tantes coses que ens han vulnerat, un bon dia ens llevem i ens adonem que ja som invulnerables.



Publicat al diari ARA el 26 d'agost del 2021

dilluns, 2 d’agost de 2021

La síndrome George Darling


Què passa quan Peter Pan no és que no vulgui créixer, sinó que no se li permet créixer? En un article recent, l’admirada Llucia Ramis feia referència a com molts homes se senten avui obligats a una vitalitat i a una eterna joventut tan il·luses com irrealitzables. Volar sempre, estar sempre en forma, fer bogeries, prendre l’exemple dels magnats que es paguen un viatge a l’espai (sense parar esment ni per un segon a la paraula magnat ), tenir moltes i diferents experiències i desenvolupar una evident dificultat per detectar la frontera del ridícul. Efectivament, si de no voler créixer en diem síndrome de Peter Pan, no poder créixer ha de ser un drama molt més pelut. Aquest mur davant la maduresa, però, ens afecta a tots: Wendy Moira Angela Darling, per exemple, avui dia no seria tan reclamada com a figura maternal prematura sinó que se li exigiria independència, emancipació i fer molts viatges tota sola. Tant se val si ella, encara que de vegades envegés les dones solteres, el que volgués fos casar-se ben aviat i tenir fills. A Wendy, avui, també se l’obligaria a volar. 

Un cop hem bufat un nombre considerable d’espelmes, en qui ens hem de fixar no és en aquest parell d’estereotips sinó en la figura dels pares: el senyor i la senyora Darling, que ja tenen la nostra edat (i si no la tenen, la tindran tard o d’hora). George Darling és un home de negocis, preocupat per la feina, que ha perdut la capacitat d’imaginar i de somiar truites. La seva dona, que fa temps va creure en aquell nen màgic que mai no es feia gran, cada dia és més escèptica sobre la possibilitat que algú així existeixi. Jo trobo particularment interessant George, ja que ell és la veritable antítesi de Peter Pan. Si per a Wendy ja tenim el contrapès sexi de Campaneta, que per entendre’ns serien avui les efímeres fades d’Instagram o de Tinder, el personatge que contrasta amb el nen etern seria el pare gris, avorrit i responsable. Que en la versió de Disney té una remarcable semblança al capità Garfi, així com en l’obra de teatre tots dos eren representats sempre pel mateix actor.

El pas del temps el podem portar bé, malament o molt malament. Peter el porta amb arrogància, fotent-se de la maduresa, esquivant-la cada dia (“Morir serà una aventura impressionant”, arriba a dir). El pare de Wendy ho porta amb responsabilitat, conscient del seu paper, assumint el dol que comporta abandonar les il·lusions de joventut. I Garfi és qui ho porta pitjor: sempre pendent del rellotge que hi ha a la panxa d’un cocodril a qui, fa molt de temps, Peter Pan va lliurar la seva mà tallada. Quan el rellotge s’aturi (és a dir, quan toqui l’hora de morir), el cocodril l’acabarà enxampant: aquest és el malson insuperable del pirata. Tots portem això de fer-nos grans amb més o menys dignitat i, per tant, la pregunta és com gestionem la maduresa. I com l’entenem. En les reunions més madures i importants que he tingut, francament, les actituds sempre s’han acabat assemblant a les del parvulari: autoestimes fràgils, comparació de tites, marcar territori… El “disc més madur” d’aquell grup de música acostuma a ser el més avorrit, quan ser avorrit hauria de ser el vuitè pecat capital. Si estem d’acord que Wendy no està condemnada a fer de mare de tothom (de Peter, dels seus germans, dels nens perduts, dels pirates, fins i tot de la seva mare mateixa) i guardar-se el seu propi espai per volar, el senyor Darling ha de poder tenir somnis i aventures sense que se li digui immadur, o ingenu, o contaminat per cap síndrome. ¿Li cal ser conservador, per fer negoci? ¿La imaginació hi pinta alguna cosa, en poder progressar? I, d’altra banda, sense una mica de pols de fada, ¿serà capaç de no desconnectar-se dels seus fills? ¿O de la seva parella? ¿O d’ell mateix?

Trobar els propis límits pot ser perillosament alliberador: com que he madurat, ja no tinc per què fer l’esforç de pensar en grans reptes. Això ja ho fareu les noves generacions. Jo ja no ho veuré, fill meu, ara us toca a vosaltres. Hi ha coses que es poden fer i coses que són impossibles, ja ho anireu veient amb l’edat. A nosaltres ara ens toca conservar allò que haguem pogut aconseguir guanyar mentre podíem. Aquest concepte de maduresa no és res més que el tic-tac que turmenta el capità Garfi. També Wendy, ja de gran, troba les excuses per explicar-li a la seva filla Jane que és que s’ha oblidat de volar. I aquesta, abans que acabar com la seva mare, òbviament preferirà fer-se la reina del Tinder.

Publicat al diari Ara el 2 d'agost del 2021


dilluns, 28 de juny de 2021

El problema



Construiran la tercera pista d’un aeroport que ells mateixos han batejat amb el nom de Josep Tarradellas. Prepararan també una “pista d’aterratge” per al conflicte, amb forma de crides a la reconciliació i a passar pàgina. Han decretat els indults, malgrat les protestes de la dreta i l’extrema dreta (valgui la redundància) espanyoles. Convidaran el president valencià i la presidenta balear a dir que la solució és un model no-radial i sensible a les “perifèries”. Fan conferències al Liceu que també ens diran el que ens convé, i com de magnànims poden arribar a ser amb nosaltres. Criden a la concòrdia, que també és nom d’avió, i que era allò que Cambó proposava en forma d’autonomia. Subministraran totes les pastilles d’ibuprofèn que creguin necessàries per desinflamar un tumor que resulta que és de càncer. Faran tot això i, a partir d’aquí, començaran a obrir una taula de diàleg. I, tot i així, no hauran resolt el problema.

Han aconseguit que els presos polítics surtin al carrer. Proposaran una reforma de l’Estatut que pugui fer oblidar la sentència que va invalidar l’anterior, fins i tot poden impulsar reformes constitucionals que facin possible superar el mur dels tribunals. Desenvoluparan lleis orgàniques, trobaran fórmules jurídiques imaginatives, apel·laran a un model federal de l’Estat. Fins i tot podrien incloure-hi el reconeixement de Catalunya com a nació, i també una proposta de finançament ben sucosa. Després posaran aquesta proposta a votació de la ciutadania, invocant el famós dret a decidir, i possiblement aconseguiran que obtingui uns bons resultats. I, tot i així, no hauran resolt el problema.

Faran que es compleixin les disposicions legals que obliguen a executar tantes infraestructures, corregiran la desídia amb el Corredor Mediterrani, respectaran la immersió lingüística i fins i tot l’autonomia de TV3, deixaran de fer lleis orgàniques invasives i de portar-ho tot al Tribunal Constitucional. Fins i tot són capaços de reformar el Consell General del Poder Judicial i depurar el sistema judicial de fatxes i de prevaricadors, encara que sigui per indicació europea. Posaran límits i normes a les actuacions de la reialesa, per evitar que tornin a succeir capítols d’excés d’impunitat, i faran venir el rei a Barcelona quan es tracti d’afavorir l’harmonia federal. Segurament també traslladaran el Senat a Barcelona, i algunes institucions més com Ports de l’Estat o l’Institut Oceanogràfic invocat per Ximo Puig. Posaran un tap a l’aspiradora econòmica de Madrid i faran la vida impossible al liberalisme conservador d’Ayuso. Perseguiran la Fundación Francisco Franco, obriran fosses comunes, retiraran noms de carrers, exhumaran tombes de dictadors, recuperaran palaus i patrimoni, anul·laran judicis i honoraran el record dels vençuts. Ens diran que hi ha una altra Espanya, i ens ho demostraran amb tots els fets que puguin. Ho faran de debò i, tot i així, no hauran resolt el problema.

Anant fins i tot més enllà, demanaran perdó per les hòsties de l’1-O i pels empresonaments il·legals, així com per les persecucions que ara mateix encara pateixen centenars d’independentistes pacífics. També es disculparan pel 155 que van votar, anul·lant-nos l’autonomia, i potser obligaran també el rei a disculpar-se per haver invocat les institucions judicials a anar “A por ellos ”. Depuraran culpes, establiran mesures correctores i fins i tot no els sabrà greu que Marchena o Llarena acabin condemnats per miserables. Somriuran en veure assegut Joan Carles al banc dels acusats, faran concerts de mejor unidos i anuncis de la selección ben plurals i diversos, fins i tot parlaran en català en els discursos que facin aquí. Són capaços fins i tot de transferir-nos la titularitat dels ports de Barcelona i Tarragona i la de l’aeroport del Prat, permetent que el bategem (evidentment) com a Joan Miró o que hi posem les pistes que més ens plaguin. Acceptaran que hi hagi acords de cooperació entre els Països Catalans, fins i tot que les autoritats dels territoris es puguin enviar cartes que no siguin en castellà, o que es puguin federar en alguns aspectes. Ens faran Barcelona cocapital, com somnia l’alcaldessa, i oficialitzaran el català al Parlament Europeu. Faran tot això i, tot i així, no hauran resolt el problema.

Ho saben ells tan bé com nosaltres: cap d’aquests regals ja no resol res, si no se’ns indica on és la porta de sortida. I sense que en tinguem nosaltres la clau.



Publicat al diari Ara el dia 28 de juny del 2021

dilluns, 31 de maig de 2021

Sobre la màgia


Hi ha un nen de set anys, molt proper a mi, a qui els amics anaven provant de convèncer sobre la inexistència dels Reis o la trampa del Tió o del ratolí de les dents. Argumentant-ho, racionalitzant-ho, fent-li-ho veure. I, quan anava veient que tot encaixava, la cara se li anava desencaixant. Es va posar molt seriós, com disposat a expressar en veu alta la seva decepció: realment, aquells arguments eren irrefutables. Però encara que tot quadrés va mirar atentament els seus interlocutors, va picar-se el pit amb molta força i va cridar-los (amb una pausa rere cada paraula): “Jo crec en la màgia!”.

Aquesta història no és per fer-los riure, ni perquè diguin “que mono”. És un relat seriós, transcendental, sobre les nostres actituds. Evidentment aquest nen forma part del meu equip: patirà molt a la vida, sí, però el seu compromís amb el miracle d’existir el farà viure amb dignitat. Al capdavall no és un tema de qui té la raó, o de quina és la veritat, sinó de quin paper volem desenvolupar al món: el paper dels homes grisos que punxen els globus amb el cigar o aixequen les faldilles al misteri, o el de les persones capaces de pactar amb l’impossible. Amb la utopia, si li volen dir així. La utopia no existeix per a realitzar-se o per a no realitzar-se mai, moltes d’elles només són qüestió de temps i de bona sort: la utopia serveix, sobretot, per comprovar l’actitud que té cadascú mentre aquesta no arriba. Aquesta és la utilitat secreta de la utopia: despullar els cínics.

Amb la mateixa seriositat, els científics de la NASA que han enviat l’últim robot a Mart no han tingut cap vergonya ni tampoc cap dubte en batejar els seus artefactes rodats i voladors com a “Ingenuity” o “Perserverance”. Molts dels nostres aixafaguitarres nostrats, a l’hora de posar nom a les caravel·les del futur, no sabrien anar més enllà de dir-los “K501”, “Prudence” o fins i tot “Skepticism”, amb una llegenda que expliqui que la missió consisteix bàsicament en que el robot toqui de peus a terra i que el més probable és no trobar-hi aigua i encara menys (on vas a parar) vida extraterrestre. I és que el tema no és si la república existeix allà fora, “en real”, sinó si existeix aquí dins: sense que hi hagi molts “aquí dins”, segur és que és impossible. Evidentment sense bona feina tampoc succeirà, però d’aquí la importància de saber què es dedica a fer cadascú mentre encara som dins la nau i encara no s’albira el Nou Món: o ets dels que organitzen un motí basat en la por, o ets dels que saben que la idea és creure per veure. 

Els últims articles condescendents que han aparegut sobre jocs de mans, la confusió entre il·lusió i il·lusionisme, la mofa sobre els conills que no surten i el públic que s’impacienta, sumats als perdonavides de les xarxes, tenen les seves raons i les respecto. No es pot abusar de la paciència del públic ni allargar els relats eternament, sobretot perquè fins i tot la màgia ha de ser física i versemblant. El que em temo és que, mentre ells assenyalen els resultats, obliden el factor de l’actitud. No s’adonen que el protagonista no es troba dalt de l’escenari, sinó assegut a les butaques, i que l’espectacle real comença quan ells arriben a casa. Que no es tracta de fer “oh” quan surt un conill del barret, sinó d’entendre per què les minúscules ales del borinot li permeten volar. I no, no és màgia, és canviar la pregunta: el vol del borinot obeeix a unes lleis diferents. Ho han entès? Obeeix a unes lleis diferents perquè ha trobat una sortida. Ha evolucionat. La inspiració el devia agafar, en un moment del procés evolutiu, treballant.

Per tant deixin d’aixafar les flors i ajudin a trobar sortides. No per enganyar ningú, ni per fer perdre el temps. Si cal frenar o corregir, es fa: de fet, és obvi que s’està provant de fer les coses millor. Però tapin-se una mica els complexos i les misèries, i si el problema és que “Europa no ho vol”, com diu Mas Colell, el que pertoca no és retirada sinó més imaginació i més feina. L’actitud és l’única cosa que tenim. Amb èxit o no, és allò que ens retrata i també allò que romandrà en el temps. Pot ser una sonda enviada a Mart, un missatge en una ampolla, tant se val, riguin-se’n tant com vulguin: però saben una cosa? El millor de tot no és quan acabes demostrant als homes grisos que tens una fórmula que funciona. No, no, serà molt millor. Serà encara més espectacular: serà demostrant-los al damunt que la màgia, sense truc, també existeix. Perquè existeix, Àlex. T’ho juro.



Publicat al diari Ara el dia 31 de maig del 2021

dilluns, 3 de maig de 2021

Renaixença



Ara que ens aniran aixecant les restriccions, haurem de decidir. Tot. Bé, quasi tot. No decidim absolutament res quan naixem, però ho decidim quasi tot quan renaixem. L’experiència ens hi obliga: és com el dilema constant sobre si Díaz Ayuso l’encerta o no, és a dir, sobre quants morts són admissibles. Si ens ho haguessin preguntat fa només un any, la resposta hauria estat que cap mort no és admissible, per favor, quina pregunta. Totes les mesures són poques per a salvar qualsevol vida, diríem. Però ara que comencem a aixecar les restriccions i els ànims, en canvi, ens pertoca decidir quin grau de risc exacte volem córrer: un 1% d’erraté és raonable? Un 20% de vacunats ja ens permet sopar fora? Quants morts més estem disposats a assumir, quantes persones a la UCI, i de quines edats? I no només ara, sinó en el futur: quants malalts són una quantitat raonable? Tot això són decisions que prenem ara en directe, de forma més o menys improvisada, però n’haurem de prendre moltes més: i això és un luxe, i això és una condemna. La “nova normalitat” no va només sobre virus. El nou món prendrà una tendència i uns colors que dependran de nosaltres. I no hi ha excuses, caldrà decidir en quina direcció volem renéixer.

Té un punt angoixant, això de renéixer: per una banda se t’obren diverses opcions i fins i tot una bella finestra a allò inesperat, però de l’altra has de saber no equivocar-te i estimar els cordons umbilicals d’on provens. Fa mal perquè néixer és impossible sense plorar. Una cosa tan bella com començar a respirar ve indefectiblement lligada al drama. De fet aquest nou món fa anys que ens ve avisant amb assajos, proves d’estrès, dilemes precoços i avatars experimentals: per exemple, Catalunya va decidir l’any 2017 que volia explorar els seus límits i Espanya va decidir evitar a qualsevol preu que tornés a succeir un 2017. Ambdues són decisions de renaixença: Catalunya, malgrat haver perdut la seva aposta, va formular una aposta per avançar (cap al desconegut, però avançar i créixer); i Espanya, malgrat haver guanyat la seva aposta, va dirigir-la a retrocedir en drets i llibertats. Veurem quina de les dues apostes té futur a llarg termini. Ara costa de veure perquè, com deia, en els primers moments de vida pertoca plorar i bramar. 

Després caldrà també saber quina aposta pensa fer Europa: ens encaminem a una federació de democràcies plenes, amb respecte a les minories i als drets socials, o bé a un club de col·legues que no es trepitgen les mànegues en els afers interiors? Tothom sap que no és el mateix un Brexit que un Spainxit, tant en termes de qualitat democràtica com de viabilitat econòmica, però qui ha de decidir és Europa. Seré més concret: per incompareixença dels estats (o d’un criteri comú entre ells), bona part del nostre futur queda en mans dels tribunals europeus. Aquest és el nou ordre crucial que està per decidir: Europa pot renéixer amb un salt hamiltonià o bé esdevenir, en canvi, el continent del cinisme. Sí, el mateix cinisme que va dur als drames dels anys 30.

Què vols? Com vols el teu futur? Com vols ser, a partir d’ara? Realment és cert que “mai més res no serà el mateix”? Qui ho diu? I vols dir, que la mascareta “ha vingut per quedar-se”? Hi tenim alguna cosa a dir, nosaltres, o ja no? Podrem saltar les fogueres per Sant Joan, ens permetrem fer festes majors? No si “ens permetran”, no: ens ho permetrem, col·lectivament? Volem fer festes majors? Fins a quin punt, ho volem? Quin grau hi ha hagut de repressió administrativa en tot plegat, i quin grau d’auto-repressió personal o col·lectiva? Tot allò que pertany al passat, ho enterrem o li donem una segona vida? Com estàs, per cert? Has canviat, has evolucionat, veus les coses de forma diferent? Quina part de tu es queda igual i quina vol créixer? Quina part de tu prefereix ara delegar les decisions en els altres, o en la inèrcia, o en l’ordre i la llei, o en allò conegut? Preguntem-nos si a partir d’ara quedar-nos quiets ho entendrem com a victòria o com a derrota. Aquesta resposta, passi el que passi, sí que només depèn de nosaltres. De tu, específicament. Sí, de tu, parlo de tu. 

Construir un nou ordre demana decidir si posarem més diners en sanitat, o si sabrem calcular millor les nostres forces, o si involucionarem cap la cultura de l’autoritarisme (disfressat d’ordre) i de la por (disfressada de prudència). O és que ens quedarem asseguts a terra per tota la vida? Perquè jo, t’ho ben asseguro, he decidit que no.



Publicat al diari Ara el 3 de maig del 2021