divendres, 8 de setembre de 2017

No molestin


Vull recordar al president espanyol, Mariano Rajoy, que segons l’article 3 de la Llei del referèndum aprovada el passat dimecres “ El Parlament de Catalunya actua com a representant de la sobirania del poble de Catalunya”; I que, a més, “aquesta Llei preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya”. Això significa que enviant advertiments al president de Catalunya, notes als alcaldes del país i recursos a tribunals polítics espanyols, Rajoy està infringint la legislació suprema d’un país sobirà. Està trepitjant l’herba del nostre jardí. Ras i curt.

Evidentment que no se’ns escapa la provisionalitat del moment, la seva excepcionalitat, i que estem pendents d’un referèndum que ratifiqui totes les decisions preses aquests dies per la majoria parlamentària: però de facto la desconnexió ja ha començat, i és la primera vegada que el Parlament de Catalunya, en lloc de fer una declaració de “no renúncia” al dret a l’autodeterminació, proclama el seu exercici i estableix normativament la seva sobirania a tots els efectes. Evidentment Rajoy el que fa és discutir la major, d’acord: considera que la sobirania pertany a allò que fins ara anomenàvem Espanya. Però compte, perquè aquesta Llei, que encara no ha estat derogada, indica tot un canvi de paradigma. Indica que no és derogable per cap president ni cap tribunal forà, que el Parlament ja s’ha autodeterminat, que el Parlament ja és sobirà: ara falta que ho avali (o no) la població de Catalunya.

Que s’hagi activat la Fiscalia espanyola, el TC del ribot, la Guàrdia Civil escorcollant impremtes sense ordre judicial, que es parli de delictes de “desobediència”, que s’invoqui la “convivencia de 500 años” etcètera, contrasta enormement amb l’allau d’adhesions que van apareixent cada minut de tots els Ajuntament de Catalunya (a l’espera d’Ada Colau, que es veu que ha de rebre no sé quin informe de no sé quin secretari). És una lluita per la sobirania però, si bé una de les parts es basa en la llei vigent fins fa dos dies, l’altra es basa en el desig majoritari dels ciutadans. Ja no és que es faci millor o pitjor el debat al Parlament, ja no és si un alcalde ha de ser denunciat o no, ja no es tracta d’un tema de formes i de procediments: quan et deixa la parella, invocar que “el que em dol no és el fet, sinó el com” és una de les escenes més patètiques que pot protagonitzar el perdedor. O ja no t’estima o, com a mínim, ja no vol estar amb tu. Ho farà tan bé, i tan malament, com pugui i com vulgui.

Aquesta setmana Espanya ha perdut Catalunya, provisionalment (insisteixo), i recompondre això a cops de maça no funcionarà. Tampoc si es fa amb l’anunciada “proporcionalitat”, perquè certament la proporció al fet que el teu suposat “súbdit” et “desobeeixi” hauria de ser com a mínim un càstig exemplar. Durant els propers 15 dies veurem si el pols s’aguanta o no, és a dir, si es “desobeeixen” els reiterats advertiments de suspensió, inhabilitació, acusació, sanció, imputació, investigació i recusació, o bé si simplement es fa cas de l’article 3 damunt citat i es dona valor per fi a la sobirania del poble de Catalunya. Com a mínim fins a la seva ratificació el dia 1.

A l’hora d’escriure aquestes línies portem 24 hores de vigència d’aquesta norma suprema, i 24 hores de llibertat són molt bon senyal. No hi ha cap institució que pugui fer variar això excepte les nostres pròpies, és a dir excepte la por que ens pugui sobrevenir, o bé evidentment excepte un “no” rotund el dia 1. Mentrestant, mister Rajoy, consideri’s navegant en aigües territorials alienes. Comprenem les nostàlgies, tenim paciència amb el costum de passejar-se per territoris familiars com si fos casa seva, però tingui la bondat. “It’s my yacht, my son and my rock”. Li sona? Procuri fer la pataleta, comprensible i respectable, sense destorbar els veïns.


Publicat a Elmón.cat el 8 de setembre del 2017

dimecres, 30 d’agost de 2017

Cercas i la democràcia


Afirmava Javier Cercas fa poc en un article a El País, un diari ficat (com tants d’altres) en plena batalla pel relat nacional, que els votants de la CUP i els de Junts pel Sí cobren més que els votants de partits com ara el PP o el PSOE. “Eureka!”, devia exclamar. I això li servia per dir, en resum, que el “prusés” (com l’anomena un altre “equidistant” d’esquerres, Javier Pérez de Andújar) és cosa de rics. Que els aburgesats catalans volem separar-nos dels desemparats andalusos o extremenys, i que això fa molt poc d’esquerres, i que els de Durruti sí que eren pàries desheretats perillosos per al poder. També deia que el referèndum que farem és equiparable als que feien Franco i Hitler, cosa en què coincideixen unànimement els cunyats rics i els cunyats pobres. Ah, i que votar no és l’única cosa que conforma una democràcia. Només cal mirar el diccionari i la Viquipèdia, però no passa res: sumem-hi el requisit de la separació de poders i el respecte als drets humans, d’acord. Tot i així, no sé on veure que l’1 d’octubre no sigui una cosa democràtica. L’equidistant conclusió de Cercas, si ho hem entès bé, és que només és democràtic allò que diu la Constitució Espanyola. Molt cosmopolita. Molt d’esquerres, també, Javier.

Però bé, anem als rics i als pobres. Els rics, com tothom sap, són els que es manifesten l’11 de setembre. Tots hem pogut veure imatges de nens amb roba de marca, senyores enjoiades, homes amb segones i terceres residències i iots que s’aplegaven a la Via Catalana o que xiulaven el rei. Jo mateix m’hi desplaço sempre amb el meu Ferrari i vigilo molt bé que no em toqui un tram amb gent massa pobra o amb algun aturat de llarga durada, que és una espècie exòtica per a mi. Aquests són exclusivament terreny Durruti. O terreny Salvador Seguí, per exemple: aquell que deia “nosaltres som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe”. Però d’aquest no en parles, Javier, suposo que perquè era catalanista i per tant devia ser de classe benestant. La CUP no té herència ideològica pròpia i diferenciada, el catalanisme no ha tingut anarquistes ni sindicalistes. No, ui, on vas a parar.

Però hi havia un altre especialista, Javier, en això de diferenciar entre rics i pobres. Algú que sabia com ningú atacar els interessos de la pèrfida i riquíssima burgesia catalanista, un altre heroi de la classe obrera que de fet va guanyar nombroses eleccions a Barcelona (la qual cosa, per cert, el fa molt més representatiu i democràtic que Durruti o que el Noi del Sucre): Don Alejandro Lerroux. Te l’has deixat, Javier. El “redentor del pueblo”, l’Emperador del Paral·lel, el de les “meriendas republicanas”. Ell també deia coses com ara que el catalanisme “es el hijo degenerado de un contubernio monstruoso y de gente bien”. Ell no era Durruti, és clar, ell no promovia l’abolició de la propietat privada, però sí que actuava contra les classes opressores i a favor de l’obrer desemparat (desemparat com els andalusos que esmentes, Javier: ell venia precisament d’Andalusia). Un federalista que, això sí, creia que els Mossos d’Esquadra havien de circumscriure’s a l’àmbit rural no fos cas que “se quiera organizar un ejército que el día de mañana pudiera levantarse frente a la soberanía de España”. Tampoc estava a favor d’una hisenda pròpia, ni d’un Estatut gaire ofensiu per al poder central. Tot un tros de republicà que, curiosament, va acabar donant suport a Franco. Sí, el dels referèndums.

No és només que la CUP tingui uns antecedents ideològics propis i diferenciats, Javier, sinó que altra gent ja havia dit coses com les que dius tu. Ja ho veus. Tu no ets tan cursi com Lerroux, ja ho sé, tu no descriuries els Pirineus com una diadema peninsular, però sí que has relacionat directament l’independentisme amb la riquesa dels votants. Tot discurs té la seva escola, com això de barrejar l’1 d’octubre amb Hitler: ell també associava els rics catalanistes amb Wagner, en contrast amb el teatre Apolo dels proletaris. Tanta ceguesa no ofèn, més aviat reconforta: si aquests són els arguments unionistes o “equidistants”, la desesperació és més gran del que em pensava. Només espero que, quan succeeixi el que ha de succeir, no proposis la mateixa resposta que la de la mateixa escola ideològica: “No me digáis que condene la violencia iracunda con la que los representantes del Ejército vengaron la patria en Barcelona”.


Publicat a El Punt / Avui el 29 de setembre del 2017

dimarts, 25 de juliol de 2017

Ismes


Franco fue un rebelde que no acató la Constitución española y consideraba al Gobierno de España como la encarnación de todos los males”, escriu Xavier Sardà a El Periódico, tot fent servir el cop militar del 1936 per comparar-lo amb el govern Puigdemont i amb el procés d’autodeterminació. I hi afegeix: “Franco consideraba también que las leyes no debían cumplirse cuando atentaban contra sus principios.” Amb aquest rotet argumental tan ofensiu, amb aquesta comparativa de cunyat, tan ridícula i retorçada, Sardà pretenia dir que els artífexs de l’1-O ens assemblem molt a Franco perquè som arbitraris i perquè el que perpetrarem és un cop d’estat. Tal com sona i tal com raja. I ancha es Castilla.

Però li deu sonar que qui es va aixecar contra la llei vigent, pacíficament i amb un cert èxit, fou Macià quan va proclamar la República catalana el 14 d’abril del 31. No era legal, no. No era previst ni ortodox aprofitar el resultat d’unes eleccions municipals per interpretar els anhels i sortir al balcó. De fet, això ni tan sols figurava al programa electoral d’ERC. Però ostres, va funcionar. En un sol dia es va encomanar a la resta de l’Estat, i el rei va abdicar sense que hi hagués ni un sol acte violent. I des d’aquestes proclamacions fraternals d’abril fins aquell desembre, Espanya va tenir un govern provisional. Un govern contrari a la Constitució monàrquica vigent, fins que el desembre no se’n va redactar una de nova. Un govern il·legal, precari, amb una autoritat que no derivava de l’ordre establert. Només un decret publicat a la Gaceta de Madrid (a la Gaceta de Madrid!) s’erigia com a norma superior, i el govern es va autoproclamar “govern de ple poder”. Colpistes? Arbitraris? Dèspotes? O conseqüents amb la voluntat popular?

Sí que és veritat que això d’escoltar les demandes populars té un límit, sobretot quan les demandes són territorials. Això ja costa molt més, fins i tot quan et dius Manuel Azaña. Quin canvi, el president republicà espanyol, al cap de cinc anys: “Yo nunca he sido españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España prefiero a Franco.” Què ha passat, pel mig? Un republicà preferint un colpista (aquest sí) armat? Doncs el que ha passat és que està fart de les demandes dels catalans, de la insaciable reclamació de major autonomia i de major finançament malgrat l’Estatut (retallat) que graciosament se’ls va atorgar. Quines coses, Xavier! Els de la fraternitat tricolor van acabar preferint Franco, senyal inequívoc que allò de complir les lleis i les constitucions només era en funció de determinats principis. Com el de la unitat d’Espanya.

El que sembla segur és que hi ha un gran interès a veure qui s’emporta l’etiqueta de franquista, en aquest conflicte nostre: ho són els del PP, perquè no permeten votar el referèndum? Ho són els del PSOE, perquè no permeten votar el referèndum? Ho són els d’Ada Colau, perquè no es mullen sobre el referèndum? O bé ara resulta que ho són els independentistes, perquè rebutgen la llei suprema que els impedeix el referèndum (i que fins fa dos dies impedia un Estatut)? Cal obsessionar-se tant amb aquesta etiqueta? El govern republicà no era pas franquista, però sí que va acabar preferint Franco. També a l’exhumat Salvador Dalí se li va dir molt que era franquista, i això li ha costat la condemna eterna dels integristes d’esquerres que sempre ho encasellen tot en “ismes”. Aquesta mania per saber si ets franquista, comunista, socialista, feminista, etcètera, quan de vegades no és que la gent sigui molt independentista sinó que (com tu saps molt bé) ho està. Aquesta dèria d’etiquetar i d’assenyalar, Xavier. Malaltissa fins al punt que, fart d’haver de pronunciar-se sobre ”ismes” de tot tipus, Dalí es va enfadar amb la seva colla i va haver de proclamar que el surrealisme era ell i s’ha acabat. I aquí estic jo, i allí estava ell. Lliure i únic.

Deixa’t de comparacions absurdes, Xavier. Ni tu ets feixista ni ho és Isabel Coixet, a qui ningú mai no havia anomenat feixista abans que ella (segons sembla) ho desitgés. Oblida els ismes, oblida les ideologies, els conceptes. És escoltar la gent. Calla un moment. Escolta. Ho sents?


Publicat a El Punt/Avui el 25 de juliol del 2017

divendres, 14 de juliol de 2017

Serà un fet natural



La Llei del Referèndum pren com a base jurídica el dret internacional, i és cert que el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics del 1976, signat per Espanya, reconeix el dret a l’autodeterminació sense limitar-lo (en cap cas) a les colònies. Tot correcte, impecable, a favor. Tot i així, confesso que trobo a faltar aquelles invocacions que Artur Mas feia del Dret Natural. Era una reflexió més directa, més nua, més diàfana. Com saben el Dret Natural són les normes i principis superiors que regeixen el comportament humà, i que molts juristes obtusos prefereixen negar perquè no creuen en allò que no reculli explícitament una llei. Una de les parts més boniques del que passa a Catalunya és això: que intuïm un dret o una realitat que no està escrita ni reconeguda, però que la sabem. No la imaginem ni ens la preguntem: la sabem. I com es demostra, una cosa que s’intueix però que no està necessàriament escrita? Quan podem assegurar que això és un dret, i no una invenció arbitrària? Qui ho diu, que som una nació? La Bíblia, ho dubto. El diccionari, sens dubte. Els polítics catalans i la societat civil organitzada, molt. La comparativa internacional, probablement. La llei espanyola, en cap cas i de cap de les maneres.

La pregunta és necessària per part dels unionistes i dels independentistes: amb quina legitimitat es transforma en llei una cosa que encara no és efectiva, però que demana ser reconeguda? Doncs lògicament caldrà que aquesta cosa, aquest dret, lligui amb els valors morals de la societat que el reivindica: no és el mateix reclamar certs drets naturals a l’època romana que reclamar drets d’ara, ni és el mateix invocar uns drets a Xina que a Islàndia. Canvien segons els contextos i els codis socials, la geografia o la cultura. En tot cas són drets que una societat considera fonamentals, perquè considera que els té tota persona des del moment de néixer, que són drets superiors a la llei escrita i que fonamenten allò que un Estat democràtic, social i de dret hauria de respectar. Els criminals nazis jutjats a Nuremberg, per exemple, van ser jutjats invocant el Dret Natural perquè aleshores encara no s’havia aprovat ni tan sols la Carta dels Drets Humans del 1948. És a dir, no hi havia cap norma vigent a Alemanya ni al dret internacional que denunciés aquells actes, però tot i així es van considerar clarament injustos. I es van dictar fins i tot sentències de mort amb aquesta base.

Com apliquem això al cas català? Què hi té a veure? A més, si Espanya és un estat social i democràtic de dret, que reconeix els Drets Humans i que dota d’autonomia els seus territoris, què ens empatollem? Doncs som on som perquè resulta que els codis, els valors morals i la forma d’entendre el repartiment de la sobirania són massa diferents entre Catalunya i Espanya com per remetre’s simplement a la Constitució del 78. Ni eren els mateixos codis morals quaranta anys abans del 78, ni ho són quaranta anys després. Per tant no és només que puguem invocar tractats internacionals que reconeixen drets, i no és només que puguem invocar sentències com la de Kosovo, sinó que fem una cosa encara més important: constatem una realitat sòlida i un desacord continuat, persistent i a la llarga conflictiu. Ja ho fem saber a la Renaixença, també durant la Mancomunitat, hi insistim durant la República, ho reclamem a la Transició i ho accentuem ara: no ens sentim còmodes ni reconeguts per l’Estat espanyol. Per una banda perquè, quan ha pogut ser autoritari, ho ha estat. I ha estat tan maldestre com per ultrapassar-se especialment amb la nostra llengua i la nostra cultura, que és del tipus de ferides que mai no cicatritzen. Però quan ha estat més o menys sensible a la descentralització, ha mostrat no voler compartir més que nivells “controlables” d’autonomia i ha barrat el pas a qualsevol compartició efectiva de la sobirania (que és d’on plora la criatura, de la incapacitat de tornar a la idea confederal d’abans del 1714). No ha deixat créixer, no ha respectat les demandes de major autogovern, ha ofegat tota opció de millora i finalment ha reprimit la seva simple reclamació. Tot això només ha fet que accentuar encara més la diferències entre dues naturaleses. Per dir-ho clar, el Dret Natural espanyol (els codis de valors comuns) és massa diferent del Dret Natural català i això ha derivat, inevitablement, en fer aparèixer la Constitució com un Dret Artificial. Un sistema tan artificial que ja no aguanta, que s’esquinça en dues parts (en dues “corones”), i que s’ha desbordat de forma irreversible.

Per això dic tan sovint que la independència és cosa de quatre mesos o de quatre anys, un destí irremeiable, perquè el problema no és de lleis sinó de codis morals comuns (o no comuns, justament). La identitat també hi juga, és clar, i la llengua i la bandera i etcètera, però sobretot hi juga allò que s’anomena “una manera de fer i d’entendre el món”. Una cosmogonia pròpia, com cridava Salvador Dalí a Jacobo Zabludovsky en la nefasta entrevista on li preguntava per la raó del seu èxit. Que no era pintar bé, ni escriure bé, ni sortir per televisió, sinó tenir una manera de veure el món. El més important del que estem fent, a banda del referèndum i de com derivi aquest repte, és la demostració explícita i innegable als ulls de tot el món que tenim una manera diferent de ser i de voler estar. Que som genuïns, irrepetibles, indissolubles en qualsevol artifici forçat. En tot cas que en aquest racó d’Europa conviuen almenys dues cosmogonies, dues tradicions, que ja no aconsegueixen trobar-se ni tan sols dins de l’Estat “més descentralitzat del món”.

Quina d’aquestes dues cosmogonies casa millor amb els països democràtics i eficients del segle XXI? Això ja formaria part de la batalla pel relat. Però no ha estat la llei sinó la política, el carrer, el moviment, la força dels fets i dels esdeveniments, allò que ha fet aflorar un dret evident i constatable. No ha estat un text, ni un tribunal estatal ni internacional. La part de la llei vindrà després, a partir del 2 d’octubre. Si els fets polítics continuats i la determinació valenta, que és el que pertoca ara, continuen acompanyant-nos.


Publicat a Elmón.cat el 14 de juliol del 2017

dimarts, 20 de juny de 2017

El dret d'Espanya a decidir



Al debat sobre la moció de censura al Congrés dels Diputats, Mariano Rajoy va fer servir un concepte interessantíssim: “el derecho a decidir de los españoles sobre su soberanía”. Tenia i té tota la raó del món. I el dret d’Espanya a decidir, on queda? Doncs existeix, evidentment que existeix, i és perfectament acreditable fins fa dos dies. Perquè és clar, la cosa sembla que comença a prendre caràcter de decisió, meditada i valorada, a l’època del comte duc: davant la negativa dels catalans a cedir les seves cases als terços espanyols per a fer la seva guerra amb França, Olivares podia haver entès el problema o podia fer el que va fer, assetjar Barcelona, “allanar Cataluña” i mercadejar amb el Rosselló. Va decidir. També va ser una elecció lliure la dels Borbons durant la guerra de Successió, que podien haver respectat (com van fer els Àustries) les llibertats i constitucions catalanes però van decidir, sobiranament, derogar-les i prohibir la llengua. No els ho va imposar ningú. Tampoc els va manar ningú, si no va ser Déu Nostre Senyor, ofegar Portugal fins a provocar-ne la independència.

Evidentment això succeïa en èpoques no democràtiques, on el sobirà era el rei, però amb l’arribada del parlamentarisme la cosa no va millorar. Durant un regnat liberal (liberal!) com el que es considera que fou el d’Isabel II, Espartero no va escoltar les raons dels catalans sinó que va fer bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona des del castell de Montjuïc (allò de “hay que bombardearla cada cincuenta años”). Dret a decidir? “¡Marchando!” També els parlamentaris espanyols podien haver donat alguna opció al federalisme de Pi i Margall i a la brevíssima Primera República, el 1873, però fins i tot els espanyols més republicans van veure que era “too much” allò del federalisme: sense rei, d’acord, però la descentralització ja era una cosa massa indigesta, així que van matar el tema amb la restauració borbònica i punt. I “ancha es Castilla”. De nou, la sobirania popular (imperfecta, però parlamentària) va decidir i ho va fer en favor de l’unitarisme i la monarquia. Després ve la pèrdua de Cuba, que també va ser producte del dret a decidir dels espanyols: podrien haver concedit una veritable autonomia o escoltar la voluntat dels seus súbdits caribenys, o bé podien mostrar-se com un poble militar i arrogant (“tirànic, corrupte, analfabet i caòtic”, van dir els Estats Units, no Pep Guardiola). La pèrdua de les colònies va coincidir, de manera gens casual, amb el sorgiment del catalanisme polític.

Tot es pot decidir, i Espanya va decidir encara imposar una dictadura el 1923 i eliminar la Mancomunitat, que tant havia costat d’aconseguir, així com els drets culturals i lingüístics recuperats durant els anys anteriors. Hom pot decidir enderrocar les quatre columnes de Puig i Cadafalch, o bé pot decidir no enderrocar-les. De la mateixa manera, una nova dictadura com la de Franco podia escollir ser una dictadura comprensiva amb la llengua i la cultura o bé exercir l’enèsim intent de genocidi cultural de Castella, i aquesta última va ser en efecte la nova decisió sobirana. Quaranta anys de represàlia, d’execucions, de prohibicions i d’extermini de qualsevol rastre catalanista o republicà. Es podrà dir que això no ho decidia Espanya, que ho va decidir Franco, però si Espanya ha passat més anys de la seva història sota dictadures o sota monarquies absolutes jo què volen que hi faci. El sobirà només és un, al final, oi? Un que, és clar, mai no va ser Catalunya.

Durant la Transició el poble espanyol va decidir, democràticament (tot i que sense cens homologable ni amb les mínimes garanties electorals), tornar a ser una monarquia. Parlamentària, això sí. També va decidir descentralitzar-se en 17 autonomies, tot i que de seguida va començar-se a veure que el cas d’Euskadi i de Catalunya quedava mal resolt. Fins a arribar a la proposta de reforma de l’Estatut català, que Espanya (tant el PP com el PSOE) va decidir, sobiranament i democràtica, passar pel ribot d’un Tribunal Constitucional polititzat. El text de la sentència es va decidir una tarda de toros, com sap tothom.

I el dret a decidir d’Espanya arriba també ara: permetre que els catalans votin, com faria una democràcia avançada, o bé agafar-se a un text legal de fa més de 40 anys? Vista la història, la decisió que pren avui dia l’electorat espanyol (no Rajoy, ni l’Estat) no és cap sorpresa. Vista la història, la resposta catalana tampoc no haurà de sorprendre ningú.

Publicat a El Punt/Avui el 20 de juny del 2017

Estàtues que cauen



De la mateixa manera que es van desmaiar estrepitosament les estàtues de Lenin i de Stalin quan va ensorrar-se la URSS, o que van caure a cops de martell les pedres del mur de Berlín, o que una grua va retirar l’estàtua eqüestre de Franco (posteriorment reciclada per Ada Colau), els grans tòtems de la Transició van fent crec crec sorollosament enmig d’una atmosfera de revolta accelerada. Veient el debat de la moció de censura al Congrés era claríssim com Pablo Iglesias enderrocava l’estàtua de Pablo Iglesias, és a dir del PSOE, és a dir més específicament de Felipe González. Felipe. Només conec dos líders polítics que a nivell social s’anomenin pel seu nom de pila: un és José Antonio, l’altre és Felipe. Doncs bé, aquest Felipe que el PSOE fa tard en enderrocar, i que fins fa dos dies encara manava dins del seu partit, Pablo Iglesias no té cap problema en donar-li l’empenteta final i erigir-se així en el portaveu de la nova esquerra espanyola. És el que ha de fer. Ho té “a huevo”.

Això és així de la mateixa manera que Albert Rivera, que lerrouxeja quan parla de Catalunya i cunyadeja quan parla d’Espanya, va erigir-se en el debat com la nova dreta. Quan Aznar el va anar escoltar recentment a la seva conferència a Madrid, l’estava ajudant a enterrar Mariano Rajoy en vida i construir una nova idea de partit. No cau el Valle de los Caídos (potser per això, perquè ja els consideren “caídos”), però assistim en viu i en directe a la caiguda del vell PP en favor d’un renovat conservadorisme. Això sí: disfressat de liberalisme. Producte de màrqueting, en efecte, però Ciutadans presenta cares joves i com a mínim no suplica respiració assistida. Ciutadans fa, com Iglesias amb el PSOE, allò que el PP no s’està atrevint a fer internament.

Espanya també experimenta, per tant, el seu “procés”. A remolc del procés català, que també està enderrocant algunes estàtues sagrades. El PSC tampoc no ha fet tombar Felipe encara, i així els va: els Comuns d’Ada Colau són fum, però són fum nou, i ja s’ocupen de ballar sobre el cadàver vivent del felipisme que regna a Nicaragua. Això sí: el seu híper-culte a la lideressa va conformant un immens mausoleu que riu-te’n de les gegantines figures de Kim Jong-un. Lideratges forts, deia fa poc Àngel Castiñeira en una entrevista. A Catalunya tenim al·lèrgia als lideratges forts, ens explicava. Jo crec que no, crec que tenim al·lèrgia als lideratges obsolets o artificials, i per això l’estàtua de Pujol ens ha caigut en vint-i-quatre hores. L’ajuntament de la Seu d’Urgell ja li comença a retirar les plaques commemoratives, i vam trigar molt poc en estripar-li les medalles, negar-li els honors i treure’l del despatx. Però compte: això no és només d’un càstig a la seva confessió inconfessable (Pujol Dalai Lama? I què més?), sinó que també és un passi-ho bé tingui. El relleu generacional que vivim va més enllà dels convergents. És tot el país qui, passats 40 anys d’autonomia i de democràcia, viu la seva crisi dels 40.

Ho va fer notar fa uns dies Hèctor López Bofill en un tweet: a Catalunya hi ha una brutal ruptura generacional, i això explica quasi de dalt a baix el procés, el referèndum i la demanda general d’independència. Va ser arnat, inoportú i erroni que Joan Tardà, aquesta setmana al Congrés dels Diputats, dirigís elogis cap a Pi i Margall (estàtua d’honor a la ingenuïtat) i cap a Azaña (“si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco”): una part antiga d’ERC se sent fascinada encara amb els absurds caramelets de la Tercera República. Espanyola, és clar. Però com que ERC també fa el seu procés, al costat de Tardà tenim Gabriel Rufián: molt més escèptic, menys “compañero” i més autodeterminista. Més modern. Més llest. I sobretot no podem oblidar l’antiga CiU, protagonista absoluta del canvi accelerat que vivim: CiU també va estar durant massa anys pactant amb PP i/o amb PSOE, aplaçant el debat que havia d’arribar inevitablement. Si durant els anys 30 els excessos d’aproximació de Cambó a la dreta espanyola i a Franco li va costar l’ascens de Macià en només unes setmanes, (i amb un partit nou de trinca!), CiU també havia d’espavilar i posar-se al dia. No tota la formació va saber veure, en el moment adequat, l’atmosfera que creixia. Alguns ho van saber veure massa tard, i la prova està en el destí patètic que ha tingut UDC. En pau descansi.

El PDeCAT ha estat molt més que “un canvi estètic per amagar continuïtats”: ha estat l’única manera d’enderrocar el monument a Pujol que l’ofegava. Ell mateix va dir en una entrevista “encara estic a temps d’espatllar la meva biografia”, i en efecte l’ha espatllada i de quina manera. L’actitud de Marta Pascal envers el “cas Gordó”, agradi més o menys, demostra que els canvis de pell són tan dolorosos com inevitables. Superar inèrcies demana coratge perquè demana desfer-se de mites, de tabús, de vaques sagrades i temples inaccessibles. L’única cosa que cal lamentar és que siguin necessàries sentències o providències judicials per tal que una antiga generació permeti a la nova treure llast, i tenir opcions de créixer. Ni Pascal ni Bonvehí ni Puigdemont ni jo mateix ni ningú dins del PDeCAT no mereix que el cas Pujol, o el cas Palau, o el que sigui que s’hagi fet malament en el passat (sigui legal o no), li impedeixi desenvolupar-se d’acord amb els nous temps. Nosaltres no hem comès cap il·legalitat, ni n’arrosseguem la sospita. Però és que, a més, fa anys i panys que insistim sobre la necessitat de liderar la idea de la independència. Amb el risc que comportava i que ja hem vist que comporta: ERC podia dir-ho i tenir tota la raó dient-ho, però els convergents, un cop ho diguessin, a més havien de fer-ho.

Mas ha tingut la valentia i l’encert (i també la transgressió) de transformar una eina vella en una de nova. També des del prisma ideològic i de les actituds, i per això cal reivindicar el dret a no carregar amb determinades herències. No és un tema d’edats, no ben bé, no només, no exactament. Però si es busquen candidats per a Barcelona o per a Catalunya, cal identificar bé el moment on ens trobem. No tot allò que és nou és bo, això està claríssim, però ens trobem en el ple instant de l’enderrocament d’estàtues obsoletes. En tots els partits, quasi diria que en tots els països occidentals. D’això també va el dret a decidir: de gosar fer-se gran d’una vegada.

És un dret universal: Espanya té dret a decidir si és un estat immobilista o si s’adapta al nou segle, i ha decidit (vot rere vot) no moure’s d’on és. Catalunya té dret a decidir si es queda a Espanya o no, i ha decidit moure’s. I els partits, catalans i espanyols, tenen dret a decidir si volen tenir més futur que passat o més passat que futur. L’elecció és respectable i sobirana. Com ho és, evidentment, el dret a decidir una mort digna.

Publicat a Elmon.cat el 15 de juny del 2017

divendres, 19 de maig de 2017

La fi de la por



El fantasma del 6 d’octubre del 34. El fantasma de les pensions. El dels tancs, el de l’article 155. El fantasma del cens, de les urnes, dels mossos davant dels col·legis. El fantasma del no podrem, del no en sabrem, del perdrem. L’horrible esperit vivent de la divisió del país, del què passarà l’endemà, del com ho farem i de què passarà amb la indefensa llengua castellana. Fantasmes inventats, fantasmes de ficció, hologrames, espectres de llençol amb potes. L’home del sac. Històries per no dormir. Psicofonies. Fenòmens paranormals i mèdiums que saben parlar amb el més enllà, un més enllà molt savi que sempre diu el mateix: seny, raó, prudència, temprança, no feu el boig. Pel·lícules de terror disfressades de raonabilitat, com si nosaltres no sabéssim pensar i només sabéssim sentir, com si la por fos un pensament i no un sentiment. Monstres i catàstrofes naturals i la nena de la corba, i sobretot aquell company de classe mig sàdic mig psicòpata que et va dient ets una merda, no arribaràs mai enlloc, no pots, no podràs, qui dimonis t’has cregut que ets. Mira Kosovo. Mira la guerra. Mira què passa, mira on ens portes. Mira què has fet. Mira què ha fet la porca de la teva filla.

Però ens coneixem l’argument, oi? Sempre es guanya de la mateixa manera. Com en aquella pel·lícula “World War Z”, on apareixia la Sagrada Família atacada per un globalitzat apocalipsi zombi, la clau es troba en ignorar-los. Els morts vivents ensumen la por, devoren por i no la carn fresca, busquen víctimes de la mateixa por de la que ells van ser víctimes. Els zombis bàsicament busquen no estar sols, com els vampirs, que en cap cas mosseguen per alimentar-se sinó per transmetre la síndrome. Són agents transmissors, microbis, virus. L’única vacuna és alçar el cap i no creure’ls, no creure’s les seves històries de ficció sobre els desastres que s’acosten i abraçar-se a la realitat. Desperta del malson. Vés cap a la llum. Els fantasmes no existeixen. Els sincopats moviments de mandíbula del zombi no intimiden, no són efectius, ja no aturen res. La clau és que es faci la llum i torni a aparèixer el món real, obrir totes les finestres i portes, i que entri la veritat a tot arreu. Toca sortir del bucle, dels pensaments en cercle, de les preguntes constants i de l’afany de perfeccionisme absurd, i negar-nos a escoltar el pesat que ens va repetint que això no sortirà bé. O bé escoltar-lo amb atenció, sí, i prendre nota de tot el que diu amb respecte i amb humilitat, i en acabat continuar caminant. No, no sortirà perfecte, però sortirà. No, no hi ha totes les garanties, però no faran falta perquè ho farem tot prou bé. Perquè ho hem de fer bé, i sobretot perquè ho hem de fer. És un tema d’imperatiu moral i de saber que guanyen els bons. I no, no escoltarem amenaces ni ens amagarem sota el llit quan ens parlin del Diluvi Universal. Podem tenir alguns dubtes sobre alguns detalls, més d’un i de dos i de tres, però no sobre nosaltres mateixos ni sobre el que hem de fer. També és tard per a faules sobre terceres vies, s’ha fet tardíssim per a operacions Catalunya i per a dur la Sagrada Família a Eurovisió (amb gall o sense). Són artificis, són caramelets davant de l’escola, són el pantà de la tristesa on s’enfonsava el cavall d’Atreyu. Són focs artificials d’un Titanic demanant l’última ajuda. Són patètics. Són el pitjor dels finals per a la nostra història.

Perquè evidentment que la cosa pot sortir bé, o regular, o fins i tot malament: però si surt malament no serà perquè no hi haguem cregut. Si creus en l’èxit, veuràs l’èxit. Si creus en els fantasmes, veuràs fantasmes. Hi ha un moment que surts a l’escenari i ja has estudiat prou el paper, i el que toca és engegar i estar segur que anirà de meravella. Que t’ho mereixes, que sí que pots, i que sí que has de fer-ho. No cal ni tan sols imaginar-se el públic despullat, el públic va ben vestit i està a favor teu. Té ganes de veure-ho. De fet, estan impacients. I si algú pregunta sobre les pensions, saber-te la resposta (que ja te l’hauries de saber). I si et parlen de Bòsnia i de Croàcia, respondre amb Escòcia i Txèquia. I si els borinots resulta que són dels nostres, que juguen a crear divisions o a assenyalar traïdors fantasmagòrics a tot arreu, fer-los el buit o fer-los un “vade retro”, o trucar directament als Caçafantasmes. I si diuen processisme, respondre Puigdemont. I si diuen autonomisme, respondre data i pregunta. I si hi ha dubtes sobre les urnes, girar l’argument per preguntar com diantre es pot impedir que es comprin i posin urnes, i concloure que és del tot impossible evitar que hi hagi urnes. I si diuen que estem sols al món respondre que sí, que fer una obra d’art demana alguns instants de solitud i de fred. I si parlen del 155 o de l’estat d’excepció, llavors ja començar a cantar victòria. I si et remeten miserablement a l’octubre del 34, respondre que el que estem fent s’assembla molt més al primaveral abril del 31.

Ja heu ensenyat tots els ullals i totes les criatures del cementiri? Molt bé. Ara, si us plau i si sou tan amables, sortiu del nostre pas.


Publicat
a Elmon.cat el 19 de maig del 2017

"Celebrate diversity"



No ens aixecarem amb la mà al pit quan sona l'Himne a la Llibertat (allò que Miguel Ríos coneix com a Oda a l'Alegria), però sí que formarem part dels més de 200 milions d'espectadors que van seguir Eurovisió des de la pantalla. “Celebrate diversity”, resava l'eslògan d'enguany, que és una manera perfecta (o més ben dit l'única manera) d'entendre la identitat europea si és que això es pot arribar mai a entendre. Ja sé que només és un programa de televisió molt extravagant, de qualitat inqualificable, però és l'aproximació més gran que fa Europa a un esdeveniment cultural unitari. O homes de negre, o Eurovisió. O Merkel i la troica, o Eurovisió. O fotos de despatx i buròcrates amb traductor, o Eurovisió. Per tant aquest és el nostre espectacle, els nostres Oscars en termes de show business, amb tot el respecte per la final de la Champions (on la identitat europea ni es busca ni se l'ha vista). Amb tota la distància i cautela del món, doncs, Eurovisió ens fa una foto anual.

En termes de qualitat musical només apuntar que el discurs del portuguès guanyador, Salvador Sobral, va reivindicar la música com un tema seriós: fins i tot quan és alegre o superficial. Alguna cosa ha passat des dels principis del festival fins avui en termes de respecte per l'oïda (la intel·ligència) del públic, perquè tots sabem que la música “lleugera” dels anys setanta provava d'activar el cor i no el pàncrees. Però bé, deixant la música de banda (que és el que fan la majoria de grups que hi actuen), Eurovisió ens parla de vot participatiu (riscos i avantatges), d'identitats nacionals (crec que no vaig veure ni una bandera europea), de mètodes d'elecció dels “representants” (encerts i errors), de política de les cadenes públiques (aquest any la fem grossa), etcètera. No és casualitat que RTVE hagi escollit enguany posar d'aparador de la noia guapa (twelve points) la Sagrada Família, tot i que no sé (sí que sé) què hi hauria dit Gaudí. O que s'hagi escollit un cantant de Sabadell que se sent molt espanyol, justament l'any del referèndum o referèndum. És cert que no és la primera vegada que hi va un català, de fet Rodolfo Chikilicuatre era un invent d'El Terrat i va imposar-se (“los peligros del derecho a decidir”, dirien alguns) a un digníssim representant català com hauria estat Guille Milkyway. Però, diguin-me paranoic, em va fer la sensació que la cadena pública, més que lluir la Sagrada Família, es posava a pixar al voltant del parc. Marcant territori o, en el millor dels casos, dirigint un somriure còmplice a la regió díscola. Massa tard.

Els comentaris de José María Íñigo ja no feien la geopolítica que feien els comentaris del gran José Luis Uribarri, però que Espanya quedés a zero (d'acord, cinc) punts a mi m'ha intrigat més enllà del cant del gall. Recorden, allò dels “països amics que sempre ens voten”? On és la solidaritat dels veïns i les veïnes, fins i tot en el moment del vot telefònic? No en sé prou i m'agradaria tenir aquí el vell comentarista per a il·lustrar-m'hi, però em sembla una humiliació excessiva tenint en compte que no es voten cantants, sinó “representants d'un país”. Material sensible, camp de mines, coses que no convé prendre's a la lleugera. Com la música.

A alguns ens continua fent mal als ulls quan sentim els noms de Malta, Xipre, San Marino, Txèquia, etcètera i aguantar que ens pretengui “representar” qui designi una televisió pública dirigida des de Madrid, però assumim esportivament que això només canviarà quan assumim que el món encara és dels estats. Només dels estats, m'atreviria a dir. Ens passa el mateix a les cerimònies dels Jocs Olímpics i als mundials de futbol, però sabem que tot plegat només depèn de la maduresa d'una decisió. Tampoc no sé si som el millor país per a fer música eurovisiva, compte: diria que el català encara arrossega un problema amb la cultura pop moderna i que faríem els mateixos (lamentables) escarafalls si sentíssim la nostra cançó interpretada en anglès o bé (pecat mortal!) en castellà. Vull dir, no sé si tindríem zero o cinc o dos-cents punts, però està bé això d'equivocar-se si així evites que uns altres no s'equivoquen per tu i en nom teu. És a dir, que la cosa no va de guanyar o de perdre, sinó de ser-hi. Es tracta simplement que no decideixin per tu, tant en un festival de televisió com en (posem per cas, no ho sé) el teu futur.

I sí, sóc partidari de la diplomàcia eurovisiva d'Uribarri: l'any que ve, donem 12 punts a Espanya. Ni que sigui pels vells temps.


Publicat
a El Punt/Avui el 16 de maig del 2017

dimarts, 18 d’abril de 2017

Hi haurà referèndum



Només que es posin vostès a pensar en una absència de referèndum aquest any, i el que comportaria a nivell polític, històric, d’inestabilitat social, d’expectatives de futur, fins i tot de càlculs partidistes, veuran clarament que aquesta opció no és realista. És normal exhibir prudència, moderació i fins i tot por en aquest moment “just abans del salt endavant” (el títol del nou llibre de Fèlix Riera, que demana una reconsideració total d’absolutament totes les posicions), però no crec que aquestes manifestacions siguin realistes. Es disfressen de realisme i de racionalitat, sí, però si se sinceren amb ells mateixos crec que hi trobaran un botó irracional, perfectament humà i comprensible, que s’anomena por. Por, o dubte, o vertigen. Només faltaria.

Escoltem tothom, més que mai. Escoltem també les hipòtesis llençades per David Bonvehí davant del que podria succeir en el futur (opció A, opció B, opció C), sense veure-hi tant partidisme com responsabilitat de qui gestiona un partit important o central: al capdavall, en una democràcia els projectes els fan els partits i només els partits. També el referèndum que celebrarem enguany, en un procés que ja s’ha cobrat diverses inhabilitacions (totes, subratllo totes, del PDeCAT). Els partits fan les coses i el referèndum es farà, i es farà gràcies a tots els partits que integren Junts Pel Sí o donen suport al govern. Que a més a més tothom ho faci a la seva manera, i el PDeCAT tingui un perfil diferenciat dels altres partits fins i tot en la manera de pensar sobre els passos a seguir, és perfectament normal. El full de ruta comú, però, és un de sol i és compartit. I ara hi afegeixo que ja és inevitable. No hi ha marxa enrere. Es marqui tant de perfil de partit com es vulgui marcar (que perfecte), el que segur que ja no es pot canviar és el deure i la determinació de fer que els catalans votin aquesta qüestió enguany. “Home, però així no”, diuen alguns. Mirem-nos-ho:

“Home, però així no”? Doncs davant d’aquesta pregunta, la resposta és clara: “si no així, com?”. Posem que esperem 20 anys més, o que es busquen altres socis, o que s’espera una majoria parlamentària més àmplia. Entesos, fem la hipòtesi: el mètode canviaria? Hi ha alguna altra manera de desconnectar d’un Estat antic, amb tics autoritaris i amb lleis anquilosades, que no passi per fer en algun moment un acte de força (democràtica)? No. Sempre s’arribarà al moment de la desconnexió, del divorci, d’inestabilitat i si ho volen dir així de cert “desordre”. S’ha de procurar que sigui el mínim possible, és cert, però jo no veig bàndols barallant-se pel carrer ni consellers embogits, ni un president delirant, ni una diversitat insuportable de fulls de ruta: en veig un. Hi veig una sola idea. Un pla, ordenat i justificat i ben comandat i assessorat per en Carles Viver i Pi-Sunyer entre d’altres. Hi veig una legitimació i una maduració de diversos anys, hi veig un crescendo, una evolució natural dels fets, una digestió, una contra argumentació civilitzada amb l’estat, una oferta constant de diàleg i un límit, això sí, democràtic: els ciutadans han de votar sí o sí. Francament, jo no veig el “desordre” enlloc.

Per tant, compte que aquests articulistes i polítics que apel·len a “tornar a l’ordre” i a la “raó” no pretenguin infectar un sentiment que no té res a veure amb la racionalitat. I que és molt digne, compte, i defensable, i universal. Es diu por. Segurament en passarem, de por. I algun moment de dubte, i potser se’ns multiplicaran els interrogants (jo mateix en vaig tenir alguns el 27S, perquè aquella matinada en teoria havia d’estar a Matagalls celebrant una victòria plebiscitària). I potser quan arribi l’hora de la veritat tot no serà tan ideal i plàcid com voldríem, és clar. Però serà.

Farem el referèndum. Preparin-se.


Publicat a Elmon.cat el 13 d'abril del 2017

dimecres, 12 d’abril de 2017

Colau, Collboni i el xup-xup



Visiblement emocionada, diuen les cròniques, Ada Colau va cloure l'assemblea fundacional del nou partit dels “comuns” dient que ells representen la “història no oficial”, que no tenen poder mediàtic (si es descuida) ni econòmic (superàvit de 100 milions). Només li faltava queixar-se que ni tan sols té poder polític, pobra alcaldessa. Com quan els d'ICV parlaven dels “poderosos” des de trenta anys de govern municipal i des de les conselleries tripartides, i es declaraven “antisistema” mentre signaven decrets oficials i feien arbres de Nadal amb pedals. No deu ser “tenir poder”, estar a punt d'imposar el tramvia per la Diagonal contra l'opinió majoritària del consistori (política de “fets consumats”, en diuen). O decretar les restriccions de les terrasses unilateralment, perquè els referèndums han de ser pactats però les decisions municipals poden ser tan unilaterals com es vulgui. No deuen formar part de la “història oficial”, aquells que celebren actes oficials i ostenten càrrecs oficials amb signatura oficial. Ells són, és clar, “la gent”. Me n'oblidava.

Doncs “la gent” es va reunir fa uns dies al pavelló de la Vall d'Hebron i van parlar d'una República social que comparteixi sobiranies amb un Estat plurinacional. La gent, el “run-run”, quines coses que té la gent. Compartir sobirania amb qui sempre te l'ha negada. Per ser un discurs “no oficial” i per “trencar el guió”, sona molt a l'oficialisme de sempre, oi? Sona a l'“apoyaré” de Zapatero. A sistema. A despatx, molt més que a carrer. Sona al mateix discurs oficial que venim sentint des de Pi i Margall o des de Lerroux, quid pro quo: al capdavall, federalistes i lerrouxistes van acabar compartint candidatura. Sona a aquelles ànsies de Colau per canviar la plaça Llucmajor per la plaça de la República, en un temps rècord, mentre Dalí encara espera a la cua de la correcció política. Sona a portar el Senat a Barcelona, aquell tipus de fantasies federalistes que fa poc ha alimentat el tinent d'alcalde Jaume Collboni però que s'ha emportat carbasses per part dels pressupostos de l'Estat: ni com a capital cultural espanyola, ens hi volen. Ni PP, ni Ciutadans, ni PSOE si hem de fer cas de “la història oficial”. Tal com ho escric: l'últim intent de “tercera via” ha estat la brillant idea de Collboni (monument a la maragallada, a la pi-i-margallada, és a dir a la ingenuïtat) de fer reconèixer el pes de Barcelona com a seu d'institucions culturals amb projecció estatal. Però res. Zero. Niente. Ni MNAC ni Macba ni Fundació Miró (només com a exemples) arriben a la sola de la sabata de Prado, Reina Sofía i Thyssen en termes pressupostaris. La plurinacionalitat. La tercera via. La co-sobirania. Al fadaralisma.

Els “no poderosos” tenen tan poc poder, pobres, que tenen encara aturades les llicències hoteleres al mateix temps que converteixen l'edifici del Deutsche Bank en un niu de 34 apartaments de luxe. O parlen d'aturar les obres de la Sagrada Família perquè resulta que al seu arquitecte municipal, sensible com una mona de Pasqua, no li plau a la vista. Ada Colau, que diu que no té “poder mediàtic”, apareix en un documental d'autobombo a TV3 i en prime time. Tot plegat molt alternatiu, molt “poc oficial”, molt revolucionari. Oi? Jo diria que l'alcalde més revolucionari que ha tingut Barcelona es deia Bartomeu Robert, l'últim alcalde nacionalista (i metge) abans de Trias, que fa 118 anys va promoure un tancament de caixes pel qual ell va haver de dimitir i diversos comerciants van ser empresonats. Una acció de protesta, sí, alcaldessa. Una desobediència en tota regla contra els abusos de Madrid. Una revolta. Li sona?

Esperar dòcilment que el Ministeri de Cultura converteixi Barcelona en cocapital és tot el contrari de “sortir de la història oficial”, de “trencar el guió”, de posar-se al costat dels veïns i les veïnes que (aquests sí) no tenen poder mediàtic ni econòmic. S'entén, ara? I no em refereixo a algunes associacions veïnals de dubtosa representativitat, sinó als ciutadans i ciutadanes anònims que pateixen els abusos de poder de Madrid i la inacció solitària i autista del govern municipal. Si fa dos anys sonava un rum-rum en las calles, cregui'm que ara es percep un xup-xup d'afartament general. Als carrers, a les places. També en l'opinió escrita. República social que comparteixi sobiranies en un estat plurinacional: si us plau, resolguin els problemes de “la gent” amb el poder (immens) que tenen i deixin d'insultar-los la intel·ligència.

Publicat a El Punt/Avui l'11 d'abril del 2017

dijous, 16 de març de 2017

Millor i pitjor



Com més s’acosta l’hora del referèndum (o de la veritat) més emocionals ens posarem tots, a una banda i altra, conformant-se un ambient de Barça-Madrid on juguen l’entorn, l’arbitratge, la desmoralització de l’adversari, la resistència física i el recorrent abús de la targeta groga. Quan Cristian Segura aplega en un sol article (El mirall català de Trump, 8 de març a Quadern) opinadors de pensament i d’estil tan divers per a provar d’associar-los al populisme de Trump o a una suposada dreta conservadora independentista, descontextualitzant frases i barrejant posicionaments pel broc gros, sap perfectament que comet una falta de targeta groga. Però futbol és futbol, i queden pocs minuts de partit, i pel que veig cal aturar l’adversari pel civil o pel criminal.

No sempre la clavem, quan escrivim. Jo mateix, en fer l’article Som millors, sóc conscient d’estar exagerant perquè l’exageració i la hipèrbole són també formes de sacsejar el debat. Admeto l’afany de provocació, però al capdavall també es podria raonar subjectivament (i sense un bri de xenofòbia) per què el Barça és millor equip que el Madrid, i fer-ho deixant de banda resultats i copes. Perquè si Segura ha furgat tant en els meus escrits, de ben segur n’haurà trobat un titulat Fòbies (veure el meu blog, 13 d’abril del 2015) on no només enumero desenes d’elogis cap a la identitat espanyola sinó que, a més, subratllo que Espanya també podria ser ella mateixa molt millor. Sobretot si vol que Catalunya s’hi quedi. Perquè estem parlant d’això, oi? Admetem-ho, Cristian, el debat no és la dreta ni el liberalisme ni les insofribles horterades de Trump: el que passa aquí és que alguns “ordenats” fa anys que escrivim en independentista.

Ni crec que existeixi el liberalisme conservador (un nou repàs al meu blog, si us plau), ni el proteccionisme carca de Trump és liberal, ni crec que el PDECAT hagi d’enarborar cap mena de conservadorisme (se m’associa més aviat a l’ala progre del món postconvergent, i em fan vergonya els anys de dubte en temes com el matrimoni homosexual), ni la independència és una idea precisament conservadora, ni crec en el mercat com a solució única de res (ni en sanitat ni en cultura ni en diversos etcèteres), ni tinc com a estil l’insult ni el mensypreu (a mi mai no m’hauràs de llepar res, Cristian). I si recentment he advertit sobre la capacitat de connexió emocional de Trump ha estat per contrastar-la amb la fredor buròcrata i perdonavides de Hillary Clinton. Tot això en Cristian ho sap, evidentment. Com ho sap qui sap llegir. Com ho sap el jugador que només va a trencar les cames de l’adversari.

Jo no sé si els joves neo-noucentistes guanyaran les eleccions a l’Ateneu Barcelonès, però comprovo que l’independentisme generacional fa prou angúnia com per escriure aquest poti-poti surrealista. Jo mateix sóc més neomodernista que noucentista, i no crec que el 9-N fos una trampa estèril, i per mi escriure en agressiu acaba sumant gols en pròpia porta. Crec que això alguns amics ho van entenent. Diria que tu no. No només no sóc de dretes ni trumpista, sinó que no sóc cec, i sé detectar el tipus de periodisme que obvia el matís i el contrast. Sí, també hi ha periodisme millor i pitjor. Com provava d’explicar abans, creure que el Barça és millor no implica no tenir un immens respecte pel Real Madrid i el seu talent letal. També em mereix tot el respecte un equip que havia tingut estadi a Sarrià però del qual, ja em perdonaràs, fa anys que no en sento cap notícia destacable.


Publicat a "El País" el 16 de març del 2017

Matar el catalanisme


És científicament fals, a banda d’estratègicament suïcida, anar dient que el catalanisme ha mort. I que ha quedat enterrat per l’independentisme. Com a màxim es pot admetre que Darwin té més raó que un mico, i que en efecte les coses evolucionen. No sé quants anys fa que escric que l’independentisme és un pas inevitable en l’escala evolutiva del catalanisme o del nacionalisme català. Primer, perquè ja Prat de la Riba deia que a cada nació un Estat i que, en condicions primaverals, les nacions floreixen i les abelles pol·linitzen i passa el que ha de passar. Però també perquè ho marca la llei fonamental i norma suprema, que és el diccionari (mirin algunes definicions), i també la llei de la gravetat i la lògica esclafant. Ara bé: renunciar al catalanisme (cultural o polític) en nom de l’independentisme em sembla un error. Matar-lo, o donar-lo per mort, em sembla una idea de bojos.

Apliquem-ho a una formació com Catalunya Sí Que Es Pot i posem que, per exemple, el definim com un partit de tendència socialista. Bé, això els posa en un espectre ideològic clar i alhora ampli, perfectament identificable, amb una tendència on molts es poden sentir còmodes. Ara imaginem que aquest partit diu “posem la directa: l’objectiu ara ja no és un socialisme abstracte sinó directament decretar la igualtat de classes”. D’acord, doncs ara ja no són un partit de tendència àmplia sinó amb un objectiu molt concret i precís. Perfecte, tot més clar. Però més endavant, després de treballar-hi molt, conclouen: “ara el que som és un partit que vol un full de ruta clar per a la igualtat de classes”. I, un cop té el full de ruta decidit, encara ho redueix més: “ara som un partit que defensa la igualtat de classes, però només dins d’aquest full de ruta i exclusivament si es compleix durant el 2017”. És més: diuen que per fi han enterrat el socialisme. Justament quan es troben més a prop de materialitzar-lo!

Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé: evidentment que el “catalanisme” ha servit d’excusa, durant massa anys, per anar fent la viu-viu. Sí, i precisament per això s’ha mogut cap a fulls de ruta molt concrets i cap a intencions molt clares. Darwin, supervivència, llei del més fort o del menys feble. Però això no el fa obsolet, ni superat, ni mort: tot el contrari. Això l’ha fet renéixer i reinventar-se, i posar-se les piles.Som un país massa acostumat als morimacians i viscacambons i viceversa, als moris i als visques, a matar en nom de la modernitat quan la modernitat precisament no necessita enterrar micos morts, sinó reconèixer micos evolucionats. Evidentment que el futur referèndum destrueix moltes màscares, i revela covardies, i també incapacitats: però no ens carreguem un concepte que suma, i que és l’origen de tot, i que des de sempre i des del bell principi ha tingut present que algun dia hauria de fer el gran salt de l’aigua a terra ferma. D’amfibi a bípede.

El calendari d’aquí al setembre és clar, i la resposta de l’Estat espanyol també serà dura i sistemàtica. Esprint final, sí. Cartes enlaire. Faites vos jeux, rien ne va plus. La cosa pot sortir bé o malament, però el que tinc clar és que aquest només és un capítol més d’una història que va començar amb quatre gats, amb cinc ateneistes, amb sis escriptors, amb set excursionistes, amb vuit empeltadors d’homes, amb nou fundadors d’algun partit, amb deu empresaris que organitzen un tancament de caixes, etcètera, i que ara no es mereixen que renunciem a la seva herència. No és per sentimentalisme que ho dic, és per sentit pràctic: no som en cap cas al capítol final de res. No té cap sentit i, a més, és contraproduent: d’entrada tot ells, començant pels quatre gats i acabant pels interpretadors d’anhels, se sumarien a l’estratègia actual sense dubtar-ho ni un moment. I tota energia en aquesta direcció ha de ser benvinguda, sense menysprear-ne absolutament cap. El catalanisme ha obert els ulls i s’ha adaptat als nous temps? Benvingut sigui. Que sigui veritat i, amb una mica de fe, que sigui possible el miracle. Que es produeixi la remuntada després d’un 4-0. Vull dir, que d’acord, que mateu-lo si us diverteix, però que li sigui la mort una major naixença.

Pulicat a Elmón.cat el 9 de març del 2017

dimarts, 7 de març de 2017

"Nació cultural"



“La definició de Catalunya com a nació cultural no ha de preocupar ni espantar ningú”, defensava fa pocs dies Patxi López, diputat i precandidat a les primàries per a liderar el PSOE. No ha d'espantar, diu. Santa innocència. Diu que això també ho posa l'estatut andalús respecte a Andalusia, i que una cosa és la nació cultural i una altra és la nació política. Doncs molt bé. Compro. Ho veig i doblo l'aposta, a veure on ens porta:

Què ens diu la cultura? La cultura ens parla d'aquell molest costum de parlar una llengua, això per començar. Situem-nos l'11 de setembre del 1924, a primera hora del matí, a la delegació de policia de la plaça del Regomir. L'agent de policia interroga un detingut, d'ulls blaus i barba blanca: “¿Cómo se llama usted?”; “Antoni Gaudí”, respon l'interrogat; “¿Qué edad tiene usted?”; “71 anys”; “¿Qué profesión?”; “Arquitecte”; “Pues su profesión le obliga a usted a hablar en castellano.” L'arquitecte més universal de la seva època estava detingut, a més, per haver pretès assistir a l'església dels Sants Justs i Pastor en commemoració de l'Onze de Setembre. No res, cinquanta pessetes de fiança. Sí que deu ser poc important, això de ser nació cultural, que fabrica multes i detencions. Llengua? Política? Fixa't, Patxi, ja el 1626 el culturalíssim Francisco de Quevedo observa que “el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”, amb alguns etcèteres. L'obsessió lingüística de les Noves Plantes i les lleis de tota mena dictades fins avui, amb dictadures o sense, no les detallo perquè ens allargaríem molt i les nacions culturals haurien de procurar no fer perdre gaire el temps a les nacions de debò.

Però sí que podem continuar parlant de cultura, et sembla? Va, mirem què diu en Vicens Vives: “Amb el catalanisme van entrar a Catalunya l'impressionisme, la música de Wagner, els drames d'Ibsen, la filosofia de Nietzsche, l'estètica modernista, la necessitat dels museus i les universitats, l'ambient de París de Londres i de Berlín.” Amb el catalanisme, fixa't tu: el cultural, eh? No t'espantis, Patxi. Després ens posaríem a fer partits, i aquí sí que ens posem un pèl pesats. Gaudí va ser més com cal, va declinar l'oferta per entrar en política, tot i que va sentir com el mateix rei Alfons XIII deia d'ell, en plena inauguració del monument a Verdaguer: “Si loco y catalanista el cura, peor el arquitecto.” Perillós, això de la cultura, eh? Material sensible. “Un movimiento funerario, bárbaro y catalán”, va dir Valle-Inclán del nostre modernisme. Mentre Gaudí afirmava: “La Sagrada Família és una obra que està en mans de Déu i en la voluntat del poble.” Quines coses de dir. Quanta frase lapidària.

I Pla, què hi diu? Que sense el catalanisme no s'entén ni l'arquitectura de Gaudí, ni l'antiacademicisme de Picasso, ni la paraula viva de Maragall. I Prat de la Riba? Que era impossible que estiméssim abans l'Alhambra o la Giralda que el nostre romànic i gòtic. Això mentre Cambó, política a banda, feia fundacions Bernat Metge i murals a la catedral de Vic, i juntes de museus (mentre afirmava a les Corts, perdona Patxi, que el fet català és un fet biològic). I la revolta militar que va provocar una simple caricatura al Cu-cut, era per raons polítiques o culturals? Quines escultures vam posar al passeig de Sant Joan per a l'Exposició Universal del 88? Rafel de Casanova, Pau Claris, Guifré el Pilós. De la mateixa manera que, per la del 1929, Primo de Rivera fa enderrocar les quatre columnes de Puig i Cadafalch (després, això sí, d'haver demostrat un gran amor per les sardanes). I Lerroux què fa, quan contraposa el món del Liceu o el Palau amb el del Molino o el Condal? Cultura? Política? I qui és més de debò, Bofill i Mates, el polític, o Guerau de Liost, el poeta? I el culturalíssim Pau Casals, què? Quan parla a l'ONU, ho fa com a polític o com a violoncel·lista? Quan Fabra fa la gramàtica catalana i el diccionari, les conseqüències són només culturals? Segur? Vols dir, Patxi? Les espardenyes i la barretina de Dalí són innòcues o tenen alguna intenció? I no van ser també, els Jocs Olímpics, una guerra entre santespines i olmailovins? O ens n'hem oblidat, d'això? I què fan ara, els joves de l'Orfeó Català, traient estelades pel concert de Sant Esteve? Cultura, Patxi, no t'angoixis: fan cultura coral com la del minut 17:14 al Camp Nou.

Jo ho tinc clar, Patxi: de fet, per ser nació política ja només ens cal un últim tràmit administratiu. De nació cultural, en canvi, no n'és qui vol sinó qui pot.



Publicat a El Punt/Avui el 7 de març del 2017

dissabte, 11 de febrer de 2017

Espanya, a judici



Con la venia. Al juzgado suplico. A mayor abundamiento. Els positivistes, el pes de la llei, l’Aranzadi, les visions poc creatives de la norma. Aquest procés d’autodeterminació que vivim implica, també, un enfrontament entre dues maneres de veure el Dret: aquella que diu que la llei és inamovible i que dura lex (sed lex), i aquella que diu que hi ha un Dret vigent que la llei encara no coneix o no reconeix (eppur si muove).

Com va apuntar aquesta setmana de forma genial l’escriptor Melcior Comes a twitter, “Recordem que la llista que va fer el senyor Oskar Schindler era il·legal. El que era completament legal era Auschwitz”. És exactament això: el Dret positiu (escrit, oficial) contra els valors suprems o els drets humans o l’evolució del món. Quasi al mateix instant, la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, tretzena marquesa de Casa Fuerte, directora de l’àrea internacional de la FAES i present a la sala del judici contra el 9N just a l’esquena dels acusats, twittejava “Contra el Derecho” adjuntant una foto de la manifestació independentista davant del TSJC. “Contra el Derecho”. Ja som al cap del carrer. Fa temps que Espanya penja d’una llei, i no d’una realitat. Concretament des de l’any 78, en què la Constitució espanyola va haver de repetir amb múltiples fórmules les invocacions a la unitat indissoluble i indivisible de la nació, o preveure articles preventius per a una eventual suspensió de l’autonomia, o prohibitius de la federació entre comunitats autònomes (això sense oblidar l’única “ordre” que Franco va dirigir al seu successor Joan Carles I abans de morir, agafant-lo de la mà: “preserva la unidad de España”). És a dir, que des de les lleis de la Transició que sabem que Espanya no és una unitat sòlida. O natural. O a prova de bombes, amb perdó.

Podem donar per superat (i guanyat) el debat sobre si els drets humans estan per sobre de la llei vigent: ja n’hem vist prou proves. L’últim capítol important, el dret al matrimoni homosexual. D’acord. En canvi és més interessant el debat sobre si és més democràtic defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya, fins i tot contravenint la llei vigent, o bé defensar una Constitució d’arrel democràtica (i votada per la majoria). No trobarem la solució fent una competició de democràcia, sinó reduint el tema a l’absurd: si no està permès que els catalans votin sobre el seu futur, el problema és dels catalans o de la llei? És a dir, no es tracta de si es compleix o incompleix la llei vigent (passi el que passi en el judici contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega): és l’anquilosament de la llei vigent. Ara el món ja sap que Espanya no sap resoldre legalment els seus problemes territorials interns. No pot. Però el problema de debò és que tampoc no ho pensa resoldre políticament. Aquí és on apareixen els violins de pel·lícula de suspens. Focus. Crispetes.

S’ha criticat, des d’algunes veus (independentistes i unionistes), l’estratègia de defensa de Mas, Rigau i Ortega en el sentit que haurien hagut de subratllar la seva voluntat de desobediència. Jo crec que tenia poc sentit pràctic autoinculpar-se: es tracta més aviat de deslegitimar el sistema legal espanyol, en termes de llibertats. De fer veure que si la base legal del judici és fràgil, com és força evident (si ens posem la toga un moment), el judici per tant és polític al 100%. Això no s’aconsegueix tant fent-se el desobedient (ara mateix), sinó fent-se el desprotegit. Evidenciant la indefensió. La forma de càstig que té l’actitud de l’Estat, de càstig i d’avís per a navegants, en tot allò que envolta el capítol del 9N.

Per tant, en aquest concret instant processal i davant dels observadors internacionals, és més útil evidenciar els rols. A pocs mesos del xoc final, ha arribat l’hora de les proves de la defensa: no està a judici Mas, sinó el sistema legal i polític espanyol. És Espanya qui està a judici. I un cop presentades les proves i evidències davant del planeta, i vist el cas per sentència, podrem convocar el referèndum (aleshores sí) amb tota la legitimitat del món. Amb tot el dret del món.

Mira que és fàcil d’entendre.


Publicat a Elmón.cat el 9 de febrer del 2017

dimarts, 31 de gener de 2017

El discurs d'en Pou


“Som professionals, no aficionats voluntaristes”, i una llarga ovació. Gala dels Gaudí (per fi amb direcció i posada en escena professionals i elegants, com tot el que fa en Lluís Danés), recollida del premi Gaudí d'Honor, jo esperant un discurs ideològic perquè vivim temps molt polítics i perquè fins i tot es premia documentals de massatge al poder municipal. Esperava crítica política, però Pou va anar molt més enllà. Lliçó, rigor, noblesa. Pou va deixar petits els esgarips histèrics de les primeres gales, l'estirabot gremial i de mal gust de tants discursos, les vestidures estripades i l'autocompassió que hem sofert en tantes edicions, i es va erigir com a portaveu indiscutible ja no dels actors o dels professionals del cinema, sinó de tots els artistes del país. “Aquest ofici és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure, i hem de poder fer-ho amb dignitat.”

El cinema té sort de poder fer gales que surten en prime time a TV3 i exposar els problemes del sector, però Pou va parlar per a tots: massa difícil viure d'escriure, massa difícil viure d'actuar, massa difícil viure de cantar o de produir o de dirigir obres d'art. La cosa té a veure amb retallades, però tothom ha après a no assenyalar només les administracions públiques (o el conseller de torn) sinó a assenyalar-nos a tots: al públic, als mecenes o patrocinadors, als mitjans de comunicació, a les lleis rígides i als impostos irracionals, de vegades a la qualitat mateixa dels productes, etcètera. I a l'administració, és clar. I a la política. La política hi té molt a fer i hem provat d'animar-la des de dintre i des de fora, modestament, buscant solucions i fórmules de cooperació noves. Costa molt, sí. Però, dit això, i pensant-ho bé, és en la política cultural on veig una excepció més flagrant a qualsevol tesi ultraliberal que vulgui imposar-se. A Catalunya, simplement, la cultura no es pot deixar tant a mercè del mercat. Això és el que vull dir, això és el que dic.

A la pel·lícula Cradle will Rock, de Tim Robbins, traduïda al castellà com a Abajo el telón, s'hi expliquen les relacions entre art i poder durant els anys trenta, quan el govern americà intentava compensar les destrosses de la Gran Depressió amb un New Deal en forma de forts estímuls econòmics a la creació artística (a banda que, alhora, perseguia alguns artistes per comunistes). I evidentment que a Catalunya calia posar ordre a la despesa, especialment amb el poc marge pressupostari que ens permet el marc autonòmic, i amb una crisi econòmica que obligava a racionalitzar, ordenar i contenir. Però, en termes generals, per a la cultura catalana l'intervencionisme (ben administrat) és absolutament necessari. És erroni i injust dir als artistes que han de procurar vendre més taquilles o més llibres o fiar-ho tot al màrqueting i a “obrir-se al món digital i disruptiu”, si el mercat és limitat, si treballem amb un estat en contra, si el talent i la disrupció no és precisament el que ens falta. Invertir millor, sí: però invertir. I si no, preguntem-nos què hauria estat d'aquest país i de la seva llengua si no hagués estat per la despesa pública feta amb TV3 i amb els mitjans de la Corpo. No existiríem. Simplement.

Hi ha, per tant, un intervencionisme que té raó de ser i en cultura, en la mesura que es pugui, s'ha d'intentar defensar. Augment del pressupost, una reivindicació constant de la conselleria, però també garantia d'estímul a les indústries i a la creació de feina. Si realment és cert que sortim de la crisi ens caldrà un New Deal a la catalana, un nou pacte: més inversió pública, però que els privats també inverteixin (per fer el Palau de la Música no van caldre lleis del mecenatge, per justes que siguin); més cooperació publicoprivada i publicopública i privadoprivada; més difusió als mitjans; molt menys escriure i parlar amb insults i amb desconfiança malaltissa; més ordre i contenció en la despesa, però atreviment total amb la inversió i l'estímul; més exportació, més traducció, crear per al món sencer; més imaginació i menys cotilla institucional; etcètera. Dic això com a creador i també com a implicat en la gestió pública: la llei del mercat és del tot insuficient en el nostre cas, fins i tot en cas d'independència. Ens empobrirà, ens farà irrellevants i ens enfonsarà cada dia més.

Generalitzant la frase de Pou, “aquesta cultura és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure, i hem de poder fer-ho amb dignitat.” No va de gremis, doncs. Va de nosaltres.

Publicat a El Punt/Avui el 31 de gener del 2017

dilluns, 16 de gener de 2017

Junquerisme


Aquest article no va sobre Oriol Junqueras. El Vicepresident prova de tancar pressupostos i gestiona la seva àrea de la manera més professional que pot, i estic segur que acabarà fent possible que un any tan important com aquest no quedi en un “coitus interruptus” en forma d’eleccions autonòmiques. No, no va sobre ell ni sobre el seu futur ni el seu passat, ni sobre les seves expectatives electorals, ni tan sols sobre la frase “junquerisme és amor” que ha sorgit enmig d’una entrevista a la ràdio i que crec que té una càrrega positiva innegable (i que només els pobres d’esperit poden qualificar de cursi). No, aquest article va sobre la gent que en parla. I com en parla. Quasi unànimement.

“Ho està fent molt bé perquè només ha d’esperar, callar i pujar en intenció de vot”. Sí, aquesta és la frase. Poques persones hi afegeixen virtuts de gestió o de missatge polític: la majoria molt majoritària fan servir ex-ac-ta-ment la frase que els he escrit. I si pronunciem aquestes frases, si aquesta és la nostra afinada capacitat d’anàlisi i el nostre altíssim nivell d’exigència política, aleshores el problema no el té Junqueras ni Puigdemont ni Mas ni la “classe política”. El problema el tenim nosaltres.

Tant omplir-nos la boca els últims anys de crisi de la política, de falta de generositat per part de les cúpules dels partits, de verticalitat massa jeràrquica, d’autisme, del fet que els polítics “només miren pels seus interessos i pels càlculs electorals”.... i, quan hem de jutjar el paper actual del vicepresident Junqueras perquè “ho està fent molt bé”, l’explicació que hi donem és purament tacticista i passiva. “Ho està fent molt bé, perquè només ha de veure com els altres s’emboliquen”. És a dir, zero premi a la proactivitat. Zero premi al risc, o a l’ideari, o a la forma de gestionar o de comunicar. “Fer-ho molt bé” no seria sincerar-se amb els qui desitgen un referèndum, aguantar l’aposta, convèncer la CUP malgrat els seus atacs i el seu cinisme, renunciar a presentar-se a les eleccions perquè es prioritza l’objectiu de la independència, mantenir el fràgil equilibri de forces que fa possible el full de ruta del 2017, etcètera... No: “Ho fa molt bé” perquè només ha de veure passar hipotètics cadàvers. Ens mereixem tot un aplaudiment, tots nosaltres, grans reivindicadors de la honestedat i de la generositat en política. I del sacrifici, i de la valentia. Ens mereixem, en definitiva, el que tenim.

Dit això, no he entrat ni entraré en el grau d’honestedat i de valentia que té el vicepresident Junqueras perquè ja he dit que aquest article no va sobre ell. Voldria, en canvi, que el lector veiés com s’assembla molt més del que pensa a la “casta política” que fa càlculs i que maquina. Vull que el lector vegi que els hipotètics vicis de la política, molt sovint, els portem incorporats o fins i tot multiplicats. Que si no ens agrada com són els partits i els polítics, hauríem d’aprendre que els partits i els polítics els conformen persones com nosaltres i que en qualsevol moment podem participar-hi, per a millorar-los o per a empitjorar-los. I que, des de fora, frases com aquestes fan comprensible que siguem un país tan ple de petiteses fratricides i de baixa qualitat política. Posin, si us plau, la vara de mesurar en un altre nivell. Posin el llistó més amunt, posin-se’l més amunt. Si volem ser una província de caníbals, serem una província de caníbals.

Sort que algú reparteix una mica d’amor.


Publicat a Elmón.cat el 12 de gener del 2017

Procés de ficció


La setmana passada, el diputat de C's al Parlament Antonio Espinosa va acusar el govern de presentar uns Pressupostos per al 2017 “de ficció, en sintonia amb la ficció que suposa el procés separatista”. Si alguna cosa bona té aquest procés que vivim és que posa a prova els límits de l'idealisme i el realisme i que, per tant, ens presenta un combat de boxa entre realitat i ficció. És absolutament preciós: davant de la incertesa, el que ens defineix avui a tots és en quina ficció preferim creure. Quina és la nostra fe.

Hi ha gent que creu en els Reis Mags, i fins i tot en el naixement del Messies per obra i fortuna d'una mare verge. D'altres prefereixen no creure-hi perquè si no ho veuen no ho creuen, oblidant que quasi sempre és a l'inrevés: que cal creure per veure. I així arribem a la necessitat de tenir comprensió amb aquells que creuen, per exemple, que Espanya és un estat que ha resolt l'encaix de les seves nacions. O que, amb una oferta de diàleg difusa i inconcreta, resoldrà el conflicte creat a la seva regió nord-oriental. Hi ha persones, els ho juro, que prefereixen creure la Constitució com a text sagrat. Una taula de la llei que reflecteix la Veritat eterna i immutable però que també explica l'origen de tot, el Gènesi de la Península. En aquesta obra de ficció –basada en fets reals, això sí–, tot comença l'any 1978. Abans hi havia la foscor, la matèria negra, el desconegut.

I com que res del que no digui aquesta Bíblia no existeix si no és en forma d'heretgia, vivim avui processos judicials i amenaces d'inhabilitacions que formen part d'una trama argumental ben coherent amb tot el plantejament de la novel·la. Si hem dit que a Espanya mai no hi ha hagut més que una nació, i que mai no s'hi ha perseguit llengües ni cultures, i que tots els sistemes d'autogovern i de sobirania previs a la monarquia absoluta de Felip V –o les aproximacions confederals republicanes– no són res més que xerrameca i bruixeria d'ànimes venudes al diable, no té cap sentit que algú vulgui trencar aquest relat per parlar-nos de suposades “realitats nacionals” o “drets a decidir” que no ens interessen. Perquè no estàvem parlant de la realitat, estàvem parlant de fe. De ficció. De credo.

El millor que ens està passant és que ens estem carregant els empiristes, els qui només creuen en fets i en realitats palpables, perquè al final el xoc de trens és un xoc de relats. A Catalunya ens agrada creure –o saber– que som una nació amb dret a decidir, i a Espanya els agrada creure –o saber– que de nació només n'hi ha una. La part bonica, màgica, de tot plegat no és pensar que guanyarà una “postveritat” o l'altra, sinó que totes dues són “veritat” a la seva manera perquè totes dues parteixen de cultures, codis, valors i creences diferents. Són “preveritats” massa allunyades. No és més realista la llei o el pes de la justícia, per dur i material que sigui: en el fons, obeeix a una ficció determinada. Tan artificial, o segurament més, que aquell altre relat que diu que Catalunya busca exercir la seva sobirania perduda el 1714. Aquests dos relats no són ni mentida ni “postveritats”, sinó que són això: relats que xoquen. Incompatibles, irreconciliables. Havien pogut conviure quan no es parlava de sobirania sinó d'autogovern, de competències, de finançament. Però des del 2012 que el vocabulari ha canviat cap a conceptes com sobirania, dret a decidir, autodeterminació, independència. Ara són versions diferents, són Bíblies diferents. A Espanya creuen en Buda, diguem-ne, i nosaltres en Al·là. O en Satanàs, o en Jesús, o en Joan Capri, tant se val. No resem les mateixes oracions, no venerem els mateixos vedells d'or, no tenim esperança en les mateixes vides després de la mort. Tot és alhora real, i alhora ficció. Tot és molt de debò, i tot és molt de mentida, segons qui ho miri. Per tant evidentment que seran uns pressupostos de ficció, i que el procés és de ficció i que la independència és una utopia irrealitzable, si qui jutja la versemblança d'El Mag d'Oz és un inspector d'hisenda. El mateix succeiria si qui examinés la versemblança d'un quadre comptable fos el gos de Dorothy.

Gaudim d'aquesta ficció, d'aquesta novel·la ben rodona, aquest mirall al llarg d'un camí. No ens avergonyim de no tenir realitats tangibles, perquè encara som elfs tancats al taller de Santa Claus. Pietat per als descreguts, perquè tampoc a ells els portarem carbó en la nit més màgica de l'any. Cap nen sense joguina, tot està previst. Ho veiem tot. I tot ho sabrem perdonar.


Publicat a El Punt/Avui el 27 de desembre del 2016