dimarts, 29 de novembre de 2022

El nou delicte de decisió



A Pedro Sánchez i a Salvador Illa no els preocupa gens la reforma del Codi Penal. Aquests dies n’hem debatut molt, sobre la derogació/reforma del delicte de sedició, una qüestió en la qual insisteixo que caldria que els juristes fessin més cas del diccionari si realment es vol posar límits als jutges: si parlem d’”intimidació” en el sentit del diccionari, tots podem quedar empresonats tant si ens enfilem a un cotxe patrulla com si mirem malament un policia. Confio que puguin encara reparar un text que continua oferint totes les eines als jutges per a imaginar “violències atmosfèriques” i castigar-les, però hi ha juristes que semblen haver-se abduït en el vocabulari de la professió i haver perdut de vista el món real. El món empíric, el de la ciència, el del sentit de les coses. Però dit això, i com deia al principi, crec que això no fa perdre la son al PSOE: ells estan per una altra cosa. Ells estan per preservar un mecanisme que sempre ha planat per tot el sistema: el delicte de decisió.

Aquest delicte, o aquest pecat, no cal que tingui el seu càstig al Codi Penal i ni tan sols la seva imposició recauria sobre un jutge. Per tant és lògic que Pedro Sánchez parli de “desjudicialitzar”, perquè a ell ja li sembla bé que el càstig no sigui penal sinó polític, administratiu, governamental. Tal com han fet ben explícit tant ell com Salvador Illa les últimes setmanes, la gran “solució” no passa pel Codi sinó per l’aplicació de l’article 155. Un cop creat el precedent, el que més lamenten (repetidament) aquests grans demòcrates no és haver anul·lat l’autonomia de Catalunya, sinó no haver-ho fet abans: concretament, el 6 i 7 de setembre. Per tant, la manera infal·lible d’evitar eventuals futures desobediències de les regions rebels no seria un judici penal, sinó prendre’n el control sencer. Què hauria succeït si s’hagués aplicat el 155 durant el setembre del 2017, com desitgen aquests mestres de la concòrdia? Doncs que no hi hauria hagut 1 d’octubre, és clar. Els catalans no haurien ni tan sols pogut votar, ni tan sols s’haurien pogut manifestar, no haurien exercit el seu acte d’autoafirmació més gran des del 1977. Per tant, per què confiar en l’actuació de la justícia, sempre en mans de jutges “no controlats”, quan es pot imposar una solució “desjudicialitzada” i del tot governamental? Un 155 que de forma automàtica pren al president i als consellers tota la seva immunitat i tots els seus aforaments, però sobretot totes les seves funcions. I és que aquesta és la clau: quan s’aplica el 155, el president ja no és ningú. Ja no representa ningú. Jurídicament, ja no és president de res.

El problema que tenen: que, políticament, un president ho és tot. També des de l’exili. Hi ha moments a la història on topen la legitimitat jurídica amb la política, com ja va succeir el 1977 amb el retorn de Tarradellas: un personatge que, des del prisma de la legalitat aleshores vigent, no representava res ni ningú però que, políticament, representava tota una legitimitat arrabassada. Quan Tarradellas va pujar al balcó només representava uns acords i protocols signats a Perpinyà, no hi havia ni Estatut ni tan sols Constitució espanyola, i per tant era la política (i no la llei, ni el Codi Penal) qui marcava la norma. Ara, 2022, el que està en discussió ja no és l’autonomia o els delictes sinó el dret a decidir el nostre futur. I això ja no té retorn, per molt que bategin aeroports i retoquin condemnes. Per això no es tractava que absolguessin la mesa del Parlament presidida per Roger Torrent, de la qual cosa evidentment m’alegro, sinó que reconeguessin el dret del Parlament a aprovar resolucions sense censura prèvia (totes recorribles a posteriori, evidentment) com es fa en tots els parlaments del món, tant si és per emetre resolucions sobre l’autodeterminació com sobre Palestina, Ucraïna o Qatar. Però no: ells absolen, “desjudicialitzen” individualment, tot deixant sense resoldre el respecte per la sobirania parlamentària. No fos cas.

El delicte de decisió sempre tindrà un lloc a l’ordinament jurídic espanyol, ja sigui en forma de tipus penals absurds o de prerrogatives governamentals (com el 155). Sempre hi haurà una “solució” o una altra per al “problema”. L’avantatge per a l’independentisme és que tots aquests intents, ni són solucions, ni entenen el problema. Jo els ho provaré d’explicar: ja us hem dit adéu. Només estem esperant que ho acabeu de digerir, i de gestionar, de la manera menys dolorosa possible.


Publicat al diari Ara el 29 de novembre del 2022

divendres, 4 de novembre de 2022

A favor de l'excés




La moderació té tantes virtuts, tanta pau i tants bons aliments que de vegades fa panxa. L’única manera de fer avançar la humanitat és saber combinar la calma amb els excessos, que són alguna cosa més important que la salsa de la vida. No hi ajuda el fet que personatges com Boris Johnson surtin de festa en plena pandèmia, o que Donald Trump doni suport als colpistes del Capitoli, i evidentment sé que entre els riscos de l’excés hi ha la guerra i la barbàrie i l’abús. Ho tinc molt present, i sé que és un privilegi disposar de temps per al punt mitjà, la feina i la prosperitat. El problema ve quan se sacralitzen aquests parèntesis plàcids, de manera que acaben esdevenint bombolles sordes i cegues i mudes davant dels problemes. O obscenes granges de cinisme. Si els excessos van portar el feixisme, la hipocresia en forma d’ordre també ho va fer. No, els drets fonamentals no es negocien. No, l’art no ha de ser sempre inofensiu. No, no cal que et quedis en aquesta relació per sempre. No, no cal que visquis en aquesta ciutat per sempre. No, no és cert que no n’hi hagi per tant. De vegades n’hi ha per tant i més, i és aleshores quan cal fer un pas. Donar un cop de puny damunt la taula. Alçar-se. Cometre un excés.

Crec que ha quedat prou clar que la vida plàcida ja ha costat prou suor i prou llàgrimes, i que per tant els moments èpics cal saber dosificar-los i triar-los. Per això, ara que ens trobem amb una clamorosa calma en el nostre conflicte nacional (tot i que tothom sap que és una calma tensa a l’espera del segon round), jo he decidit respectar-ho i entendre-ho. De fet hi veig les seves virtuts, en el fet que ara sigui el torn de la moderació i del diàleg i que aquesta fase de repòs ens demostri fins a on pot donar fruits. Ho he discutit ben poc, i en el fons tots sabem que ara no són moments per a l’èpica. Ara bé: el que no s’hi val és que, quan arriba el moment de l’excés o de la dignitat o de la força, hi hagi gent que tibi cap avall o miri cap a una altra banda.

Escoltin, l’any 2017 va ploure molt fort. Va ploure amb llamps i trons i vam posar tota la carn a la graella, o quasi tota, i per tant durant aquells dies no s’hi valia que hi hagués gent que volgués tornar a caseta. No, amic meu, aleshores tots érem lluny de casa. Érem al bosc, no al jardí, i per tant ens pertocava refiar-nos de l’instint i de la fe i de les raons que ens havien dut a explorar dins la boira. Sempre es pot tornar a casa, evidentment, i de fet hi hem acabat tornant. No passa res. Però sàpigues que, quan vam decidir no fer un pas més, vam deixar tota l’aventura en pausa. Només el temps dirà si vam prendre la millor decisió, però és important ser conscients que probablement la tempesta tornarà. I que alguna cosa haurem d’haver après, sobretot si a casa, per alguna raó, encara ens hi sentim absurds o miserables.

La calma és gespa, l’excés és herba. El repòs és la sala de maternitat, l’excés és l’escletxa del naixement. La prudència és una biblioteca, l’excés és un escriptor. Sense moderació no hi ha tractats de pau ni contractes comercials, ni res que pugui solidificar, però sense excessos no hi ha ni la Revolució Francesa ni la independència dels Estats Units ni les victòries pels drets dels homosexuals o dels negres. Sense excessos no hi ha els gratacels de Manhattan, ni el gir pictòric de Picasso, ni les excentricitats de Dalí, ni el pa amb tomàquet de Ferran Adrià o els deliris de Gaudí. Però tampoc els avions, ni els caramels, ni Beethoven, ni Lennon, ni Wilde, ni el regal extra per Nadal, ni la lluna plena, ni la llet sencera, ni el sentit de l’humor, ni la gosadia de dir-li a la noia que t’agrada que aquella piscina està massa concorreguda.

Sense un petit pas per a l’home i un gran pas per a la humanitat no hauríem tingut mai sexe ni amb prou feines amor. No hauríem comès errors, ni hauríem tingut encerts. És cert que no podem estar jugant amb dinamita ni bategant fervorosament tot el dia, però sens dubte no podem deixar de bategar quan sona la nostra cançó. Que no és sempre, ni de bon tros. Lamentablement i per sort, no és sempre. Però quan torni a sonar, recorda que el dimoni sovint no es disfressa de bruixa del bosc que invoca pedregades. Sinó de figura d’angelet que pixa amb mesura dins la font.



Publicat a El Punt/Avui el 4 de novembre del 2022

Catalunya, la jungla i el jardí



En una recent conferència davant d’uns empresaris alemanys, Joaquim Coello es confessava més partidari de la revolució americana que no pas de la francesa no tant per les seves justificacions, o pels seus ideals, sinó pels seus resultats. Venia a dir que les revolucions són desordenades per definició però que, posats a acceptar aquests desordres, el desordre francès va derivar en caos i posteriorment en l’autoritarisme napoleònic mentre que, en el cas americà, el resultat va ser el d’una nació unida basada en la llibertat (amb tots els defectes) i en el progrés econòmic. Jefferson podia ser molt bo redactant la DUI del 1776, com a filòsof polític que era, però patia d’un essencialisme camperol desconfiat del creixement de les ciutats i de la Casa Blanca com a instància de poder. El seu rol era el de l’idealista i defensor del dret natural, mentre que el rol de John Adams era el de negociar la pau amb Anglaterra (repartiment del deute, prisoners de guerra, reconeixement de la independència) i obtenir importants préstecs de banquers d’Amsterdam. Washington va ocupar-se de construir un govern central fort, pagar el deute nacional i crear el Banc dels Estats Units, però no ho hauria pogut fer sense l’impagable assessorament de Hamilton, fundador del sistema financer americà i sobretot incapaç de tolerar el naixement d’una nació amb deutes amb tothom. Que també establís relacions comercials amb la Gran Bretanya li va valer l’acusació de pro-monàrquic (és a dir anti-francès, quasi traïdor als ideals republicans). En fi, que suposo que ja es veu per on vaig.

La revolució a França era com veure nens córrer tots darrera d’una pilota, o d’un cap de monarca. Amèrica, si bé també va fer una revolució cruenta (i com em recorda Mary Ann Newmann molt fonamentada en l’esclavisme), va repartir bé els rols i va comptar amb una acurada selecció dels millors en cada disciplina. Jefferson no podia fer de Hamilton ni viceversa, i per tant, malgrat els fortíssims xocs entre partits polítics, van tenir torn un rere l’altre i no van creure que amb un DUI o amb una Constitució ja estava tot fet: ser independents? Sí. Però no de qualsevol manera, no sense conèixer l’entorn geopolític ni deixant espai perquè sorgeixin petits reietons omnipotents. Napoleó va aparèixer perquè hi havia el buit de poder (i d’autoritat moral) per a conduir França enlloc. El de menys és que, un segle més tard, aquesta figura del reietó fos un estranger com Hitler: amb “ésser republicans” no n’hi havia prou per evitar les pitjors catàstrofes. Un nou règim, a banda de defensar-se, s’ha de construir amb els millors fonaments. No cal preveure-ho tot, no cal un càlcul extrem ni un plànol, no: només cal gent bona que faci, i donar-li temps per fer. I que aquesta gent, pensi com pensi, sigui la millor. Que et reconeguin també és un tema de solidesa, de prestigi. D’oferir una millora real a la Humanitat.
Catalunya té això a les mans perquè té a veure amb la democràcia. Que hi hagi causes judicials plantejades a Europa no afecta només el conflicte català, sinó que dispara la pregunta directament cap al suposat “jardí” que segons Josep Borrell és Europa: quina mena de comunitat vol ser la UE? En quina mena de “jardí” es pega la gent per votar i s’empresona líders polítics per delictes inexistents? La resposta podria ser “com que la volem unida, no volem disgregacions”, i aquí es deuen acollir els “savis” que consideren que la independència és impossible perquè la UE no la vol. Però aquest argument es dona de cap amb la invocada pàtria dels drets fonamentals. Els tribunals europeus es pronunciaran abans de la primavera, i d’aquí venen els actuals nervis de PSOE i PP per veure què fan amb la sedició, amb els indults, amb el poder judicial o amb VOX. Què fan amb Catalunya els importa ben poc, però sí que els hauria d’importar què faran els tribunals amb Espanya. 

Malgrat la mediocritat que observem en les baralles interpartidistes i els egos intrapartidistes, malgrat la clamorosa manca de lideratges forts al Govern i al Parlament, com a mínim una cosa s’ha fet bé: oferir una oportunitat a Europa per a dir si vol assemblar-se a una jungla o a un jardí. “The world can be Catalan or Taliban”, va dir Bill Clinton l’any 2001. Si es vol evitar la barbàrie, la causa catalana, amb els seus errors i encerts, ha de tenir una sortida. Ara bé: caldria que dins de casa tinguéssim molts més encerts, francament. Que això ja fa pena.


Publicat al diari Ara el 4 de novembre del 2022

divendres, 30 de setembre de 2022

El nostre hijab intern





Quan una jove de 22 anys és assassinada a l’Iran per dur “mal posat” el hijab, fins i tot els més ferms defensors del vel islàmic es deuen posar les mans al cap. L’excés és tan clar, tan brutal, que pot arribar a desviar-nos de la qüestió de fons, que és precisament la que encara no hem sabut respondre des de la nostra “exemplar” Europa: què fem amb el vel, què significa en aquells països sense policia de la moral (que són la majoria de països islàmics) i què significa entre nosaltres. He volgut evitar el debat sobre si prohibir o obligar, que considero reduccionista (em decanto per la proposta d’un “euroislam liberal” formulada per l’acadèmic Bassam Tibi), i tampoc no vull entrar en l’actitud que hi han de tenir les dones. Em preocupa més, des de fa uns anys, què té a veure el hijab amb els homes. I qui diu el hijab diu els escots, les faldilles, les minifaldilles, els bikinis, els tangues, els tops, els top-lessos, els shorts, els short-shorts. Què diu de nosaltres, els homes, la fal·lera per mil·limetrar la frontera de la tolerància. I, sobretot, qui ens ha cridat a tolerar res.

Sempre m’he imaginat això del vel islàmic, en totes les seves facetes i variants (burca, nicab, xador, khimar, xaila, amira) com les conclusions d’una mena de sanedrí, composat per uns homes entre savis i “modistos” reunits al voltant d’una taula, fent un extens debat sobre quina dosi exacta de carn, o de cabells, poden suportar veure. Amb el hijab, per exemple, el tema són els cabells. M’intriga molt per què els cabells i no els turmells, per exemple, tan escandalosos a casa nostra fins fa no gaires anys. O per què en uns països ni tan sols els ulls no es poden suportar, considerant que portar un hijab deu aproximar-se a anar en pilotes. Em meravella no només imaginar-me aquestes eternes discussions tèxtils, precisant on exactament ha d’acabar el mocador i com exactament s’ha de portar (Mahsa Amini va ser assassinada no pas per no dur-lo, sinó per dur-lo “mal posat”), sinó que també em meravella l’absoluta impossibilitat que existeixi mai un sanedrí femení determinant els centímetres i les zones del cos que han de poder mostrar els homes en públic. Per tant, deixant de banda el debat juridíc, polític i social sobre el tema, em pregunto sobre la condició masculina i sobre com pretenem resoldre amb lleis la nostra patètica, absurda i immadura fragilitat. Vet aquí que l’Alcorà no parla mai del hijab explícitament, i sí de la mirada dels homes. M’hi he aturat un moment.

Alcorà 24:30,31 i 33:59: “ I digues a les creients que recatin les seves mirades i protegexin les seves parts privades i no mostrin els seus encants, excepte allò que és a simple vista (…): Al·là sap el que és millor” (l’Alcorà en cap cas disposa càstigs sobre aquest tema, per cert, ja que els seus principis prohibeixen cap tipus de discriminació social). Ara bé: què vol dir “els seus encants”? On comencen, on acaben, per què els homes no tenim més encants que els de les Glòries? La majoria dels ulemes (eurudits, savis) han interpretat aquests versicles com que l’únic que es pot veure són el rostre, les mans i els peus, però això no ho va dir Al·là ni el Profeta, sinó aquests barbuts saberuts, aliens a l’universalment estès fetitxisme podofílic. He llegit debats en què un savi considera que les dones han de vestir peces un pam més llargues que els homes i, en veure que aleshores en ajupir-se per pregar els quedarien descoberts els panxells de les cames, va respondre: “d’acord, doncs que vesteixin un avantbraç més llargues, però no més”. D’altres argumenten, no sense raó, que el rostre ha de quedar descobert per si la dona ha de testificar, les mans també perquè han d’agafar coses i els peus perquè han de poder caminar sense ensopegar. Em sembla lògic i just.

El que diu tot això sobre els homes és que, tradicionalment, hem vist el cos de les dones com una amenaça social. Però el cas és que hi ha més versicles que parlen del “hijab intern” (la veu, les mirades, les paraules, el comportament d’homes i dones) que no pas sobre cap peça de roba. El teòric objectiu antropològic seria reprimir el desig, i allò que el vel “resoldria” seria la fascinació dels homes i la suposada coqueteria de les dones. Però per molt que el vel hagi acabat esdevenint també un símbol d’identitat, el desig i la coqueteria a ambdues bandes existiran amb o sense hijab. A més, si representava que el vel havia de ser un escut contra les mirades, resulta que avui dia tot el planeta les està observant. 


Publicat al diari Ara el dia 30 de setembre del 2022

dilluns, 22 d’agost de 2022

On som



Com que el desconcert és tan gran, i provoca unes actituds extravagants que deformen la imatge de l’independentisme (el guitarrista, el traïdor, la tieta, el jojahodeia, l’itumés, el trumpista, el racista, el nyordo, el gurú, els de la pagueta, els lauròfils, els lauròfobs, els octubristes, el convergent, els aspirants a convergents, els de la piscina, el del gos, en Pulgarcito, l’Ali Babà i en Gulliver), voldria contribuir modestament a trobar l’interruptor de la llum. Normalment els ulls s’acostumen a la foscor i així es pot pujar el pou, però sembla que l’independentisme insisteix en donar voltes en el seu clamorós estat maniacodepressiu. Vull aclarir d’antuvi que, per mi, aquest desconcert té la causa principal en el minut en què es va decidir no aguantar l’octubre del 2017. Però d’això ja fa cinc anys i ara, simplement, toca mirar la bruíxola:

El dia 3 de juny 2021 l’Assemblea del Consell d’Europa adopta una sèrie de recomanacions, dirigides a Turquia i a Espanya, sota el títol genèric de “Han de ser perseguits els polítics per declaracions fetes en l’exercici del seu mandat?”. Dos anys abans, el 2018, s’havia explulsat el PP de la Moncloa arran de la sentència Gürtel: de cop, la “part espanyola” del conflicte del 2017 havia canviat. La “part catalana” no ho farà fins al maig del 2021 amb la investidura de Pere Aragonès, després de la inhabilitació de Quim Torra (setembre del 2020) i, no ho oblidem, del veto politicojudicial a les investidures de Puigdemont, Sànchez i Turull. Només aleshores, amb les parts canviades, el Consell d’Europa va gosar establir uns principis de reconducció del tema: indultar unes persones que encaixaven amb el concepte de presos polítics (Pedro Sánchez va fer-ho en menys de 24 hores); constatar que que l’1-O no va ser violent i que els referèndums il·legals no són delicte a Espanya des del 2005 (a banda de condemnar conceptes judicials com el de “violència no violenta”); reformar els delictes de sedició i rebel·lió de forma coherent amb la despenalització del 2005; retirar les demandes d’extradició dels polítics a l’exili; I per últim, instar a un diàleg entre les parts que respecti l’ordre constitucional espanyol però també els Drets Humans.

Jo crec que aquesta negociació fracassarà, i que està mal gestionada, però hem de saber on som: la taula no és una idea d’ERC o del PSOE, sinó una recomanació del Consell d’Europa. Impossible aixecar-se’n sense portar l’independentisme a una enèsima imatge d’esperpent. Som aquí, doncs. En aquest parèntesi, en aquesta treva, començada quasi exactament fa un any. Ara suposem que la taula avança, i que es modifiquen els delictes de sedició i rebel·lió: què passa, aleshores? Jo sóc de la tesi de Gonzalo Boye, que creu que aquestes reformes penals són el dit i que la lluna és “l’ordre constitucional espanyol” tal com s’entén avui. Per això Puigemont i els exiliats aposten per mantenir les demandes als tribunals europeus: es tracta de, més enllà de les recomanacions del Consell i de les taules coixes, posar Espanya al seu lloc en termes de respecte a la sobirania popular. Sota el següent principi: els actes de sobirania pacífics i justificats tenen a veure amb els Drets Humans, i per tant no es negocien. És com la part judicial d’un divorci, aquella que no admet transaccions, el dret a un futur digne. La solució d’aquesta via judicial la tindrem aquesta tardor però, com que no tot és cosa d’advocats, l’exili també es guarda cartes polítiques. Gestos que, també aquesta tardor, poden capgirar-ho tot.

Som aquí. El pitjor d’aquest marc és, sens dubte, la factura psicològica: la desmobilització, la desmoralització i la degradació. Massa errors, certament. Però cal aturar d’una vegada els cops de cap contra la paret, aquest fer el pena, aquesta rebequeria infantil de tapar-se les orelles o de no respirar. Hem estat el moviment social i polític més important, més agitador, més astut, més seductor i (cosa genys menor) més estètic d’Europa les últimes dècades. Ho hem estat malgrat els partits, o per damunt d’ells, o per sota, tant se val. El Tsunami no va ser ningú, i vam ser tots. I l’1-O, qui va ser? “Fuenteovejuna, señor”. Ho vam fer molt bé, vam ser millors i ara, a poc a poc, la nova onada s’acosta. Els polítics poden estar més encertats o menys, però nosaltres només podem encertar. Un recordatori: Espanya, a la seva manera, no falla mai. Deixem de fallar nosaltres a la nostra. Que és, com sempre, fent el ridícul en els minuts més solemnes.


Publicat al diari Ara el 22 d'agost del 2022

dimarts, 26 de juliol de 2022

Prepareu-vos


Tota la literatura europea i americana de la segona metitat del segle XX fins avui. Tot Hollywood. Tots els artistes, de qualsevol país. Totes les grans formacions polítiques, totes les televisions, totes les ràdios, tots els creadors d’opinió. Tots han enfocat el nazisme i el feixisme com el gran error, el gran perill, el dimoni amb banyes i cua. El llefiscós agent de la Gestapo amb ulleretes rodones del primer Indiana Jones, els ridículs generals de la sèrie Allo Allo, les sarcàstiques imitacions dels tics dels nazis a Top Secret, els melodrames d’El nen del pijama de ratlles o de La vida és bella, el retrat minuciós i cru de La llista de Schindler, tot Woody Allen, tot Zweig, tot Cabré, tot Rodoreda, tota la literatura sobre la Guerra Civil espanyola, tot Disney, la cançó “Be prepared” del dolent d’El rei lleó, tot Warner Bros, els “inglourious basterds” de Tarantino i les incertes glòries de Sales… L’antifeixisme regna dins del nostre imaginari i domina tota la creativitat occidental (i oriental), però, tot i així, la bèstia creix. Està de moda. Guanyarà a Itàlia, pot tornar a governar Espanya (sí, hi incloc les majories del PP) i quasi es carrega els partits hegemònics francesos. Una de dues: o bé no és pròpiament feixisme, sinó que aquest terme és una exageració dels mitjans, o bé ho hem fet tot molt malament. Havent posat tots els esforços en construir l’anatema, l’anticrist, la fruita prohibida… ara aquesta fruita resulta més temptadora que mai.

Hom podria pensar: “els aliats van guanyar la guerra, però no es pot deixar Europa sola”. Potser és veritat. Representava que el Pla Marshall, seguit de la miraculosa recuperació alemanya i la creació de la Unió Europea serien, al cap de vuit dècades, instruments suficients per a descartar qualsevol tornada als postulats que van dur Hitler al poder: conservadorisme extrem, denúncia de la política immigratòria, nacionalisme de tendència autoritària i imperialista, retorn al rigor de la llei i l’ordre tradicionals… L’única cosa que hi canvia seria l’antisemitisme, i justament aquesta seria una bona clau per a entendre el fenomen: els dolents d’Indiana Jones o de La llista de Schindler són dolents bàsicament perquè odien i maten els jueus. Ara bé, no coneixem els seus altres pecats o delictes. Dit d’una altra manera: m’han ensenyat que, si no odio ni mato els jueus, tinc barra lliure per a impulsar un moviment que desmunti bona part dels avenços socials i democràtics aconseguits les passades dècades. Per què? Mirin-ho vostès mateixos: el sistema no funciona. Ens empobrim. Estem en mans de buròcrates llunyans. Ens prenen els llocs de treball. Es privilegien les minories (les rareses) i s’abandonen els valors de sempre. Es decideixen guerres que no tenen res a veure amb nosaltres o que, en tot cas, no hem pogut ni discutir. Ah, bé, i la unitat d’Espanya. Ens vam equivocar, senyors: l’any 78 ens vam equivocar. La democràcia ha estat un excés i se’ns ha escapat de les mans. Tothom ha de poder ser feliç, sí, però és que hem arribat al punt que ara la nena se’ns vol fer artista. O encara pitjor: lesbiana. I abans que ens digui que vol avortar, o que parla català en la intimitat, ha arribat l’hora que reaccionem. 

L’avantatge és que ja els tenim força avisats. Ja hem pogut comprovar que, si augmentem la pressió, tampoc no passa res. Vam empresonar tot un govern, recordes? I els vam suspendre l’autonomia. Des dels anys 30 que no passava res de semblant a Europa, però ja veus que la Unió Europea no es ficarà en aquests temes. No ha passat res de res, fixa’t. Els tribunals espanyols evidentment ens deixaran fer el que voldrem. A més, allò que ens semblava una amenaça, la democràcia del 78, ara és la nostra gran arma per a existir i per a fer i desfer. Ha costat que ens n’adonéssim, però som els garants del sistema. Som la guàrdia pretoriana, l’última paraula, l’essència de tot l’ordre legal establert: sense obediència a la Constitució no hi haurà Generalitat. Us queda clar? Però és que encara hi ha més: si ho volem nosaltres, no hi haurà immersió lingüística. Ni amb prou feines televisió autonòmica. Pegar-vos aquell dia d’octubre només va ser el començament, ara ja sabeu que anem a per vosaltres i que la llei juga a favor nostre. Tenim la clau del mecanisme per acabar amb tota la broma, fer saltar el taulell pels aires i tornar a començar a la nostra manera. No, Europa no us salvarà. Europa, oh sorpresa, eren els pares. Esteu perduts. Heu perdut. Prepareu-vos.


Publicat al diari Ara el 26 de juliol del 2022


divendres, 1 de juliol de 2022

Vella i nova burgesia


Vaig anar a la presentació del llibre “La burgesia catalana- relat de l’elit que va perdre la partida”, d’en Manel Pérez, el passat 13 de juny. Tothom n’ha sentit a parlar però el resum seria: primer, que la burgesia tenia un partit d’obediència catalana com a interlocutor directe i ara no el té; Segon, que la burgesia tradicional ha passat d’impulsar la indústria local a apostar per activitats més especulatives; i finalment, els tres símptomes que ja avisaven d’aquesta pèrdua d’iniciativa: la reconstrucció del Liceu feta bàsicament amb fons públics, la primera victòria de Laporta i el saqueig del Palau de la Música. Què m’agrada d’aquest llibre? Sobretot que no culpa l’independentisme de la crisi de la burgesia sinó que, més aviat, el considera una conseqüència natural. El Procés és, en bona part, la rebel·lió de les classes mitjanes catalanes veient que la burgesia i la política autòctones ja no tenen poder per a defensar el país. El que fa temps que anomeno “el veí del tercer primera”, en contraposició al senyoret de l’àtic i el jove que crema contenidors: per molt “d’ordre” que sigui aquest veí del tercer primera, un dia va començar a entendre millor els de baix que els de dalt. Perquè l’ordre es pot provar de mantenir, és clar, però no qualsevol tipus d’ordre.

Com que l’autor ha volgut ser descriptiu, i no fer judicis de valor, els faré jo: l’últim acte que van fer les nostres elits per reclamar més autogovern per a Catalunya va ser el famós acte del IESE del 2007 per a reclamar el traspàs de la gestió de l’aeroport: ara, amb prou feines supliquen una tercera pista. Sense èxit, és clar. Sí que és cert que també van comprar l’intent d’Artur Mas per reclamar una sobirania fiscal, però es van espantar en veure que l’ambient social creat no garantia la primacia convergent. S’havia obert una capsa de pandora que, en efecte, deixava el futur del país més en mans del tercer primera i menys en mans de l’àtic. I una cosa és haver perdut influència a Madrid, que ja és gros, però l’altra és deixar de remenar les cireres a Catalunya. Era massa per ells. Podria argumentar-se que la nostra elit no tenia cap altra opció que allunyar-se d’aquest jardí. Ara bé: és veritat, això? Realment no tenien cap altra opció?

La meva crítica ve d’aquí: la política catalana pot haver estat imprudent, però la burgesia catalana ha estat cega. Cega de cara als seus propis interessos, vull dir. De cara als seus propis clients. Tothom critica la política, i en especial Convergència, per haver dilapidat un important capital. Ara bé, el que no se li podrà criticar a Artur Mas és no haver intentat aproximar-se a una onada social que creixia de forma imparable. Com a mínim, CDC provava d’adaptar-se als temps: les elits, en canvi, no ho van fer. I encara convé que es preguntin si no valdria la pena eliminar tants anticossos contra el moviment. Ja no dic fer-se independentistes, però sí entendre-ho i veure-hi la part que els pot afavorir. Sempre existirà la figura de Robert The Bruce, el noble que a la pel·lícula Braveheart dubta sobre si les coses s’han portat massa enllà com per no veure amenaçats els seus interessos, però hi ha un moment en què l’amenaça per als teus interessos és quedar-te com sempre. L’estabilitat és un valor fins que veus que els teus clients s’han transformat en gent inestable. I no perquè hagin embogit, sinó perquè s’han quedat sense més sortida. L’espai convergent va provar de resituar-se, i de liderar la situació, però les elits van entrar en pànic i no van acabar entenent res. De tant témer els contenidors cremats, al final podrien quedar-se sense veïns del tercer primera que els comprin els productes ni les excuses. Tothom pot entendre que els diners són porucs, però hauria de fer més por mantenir un ordre que et perjudica directament. A tu, al teu negoci, a Catalunya i als drets fonamentals dels ciutadans.

Al principi de tota elit, sempre hi ha una primera persona que va arriscar. Per això ara apareixen noves figures que arrisquen. Vénen del tercer primera (o de fora de Barcelona), o són gent que per fi ha baixat de l’àtic a veure què caram passa. Estan fent diners, tenen idees, guanyen influència i són escèptics amb projectes com els Jocs Olímpics o l’agenda del retrobament. S’assemblen molt més al primer Cambó que no a l’últim, no estan per tonteries, volen que els seus fills creixin en un país de llibertats i sobretot no obliden el que va passar el 2017. Ni tampoc qui els va deixar sols.


Publicat al diari Ara l'1 de juliol del 2022

dimarts, 24 de maig de 2022

Que poques paraules tinc



No, jo no he presenciat banderes ni avions ni tot el cercle de canons apuntant cap al meu poble. Ni he vist ferros forjats per les bombes, ni m’he fet soldat per poder buscar les primaveres lliures. Ni, enmig del plàcid concert dels meus pensaments, no s’aixecava cap espontani a cridar “visca els presos de la Modelo!”. Dit d’una altra manera, sóc un llachista nascut en democràcia. Bé, nascut no, però pels pèls: vaig haver-me de dir Jorge durant un any, una desafortunada anomalia corregida per la ràpida intervenció del meu pare davant del registre: m’ho posi en normal, si us plau. 

El que vull dir és que jo no havia viscut (no de forma conscient) cap persecució cultural, ni social, ni lingüística, sinó que havíem nascut per tenir autonomia i democràcia i llibertat. Tot era possible. Teníem quasi el deure de l’alegria, de l’optimisme, d’enterrar els fantasmes als mausoleus i poder ser més d’en Serrat: preocupar-nos pels conillets de vellut, pel groc de la ginesta i per “aquellas pequeñas cosas”. Però si això és així, si jo no tenia cap ferida greu viscuda en pròpia pell, si era de la generació dels alliberats i de la concòrdia, com és que sentia les lletres-denúncia de Llach com a tan vigents? Com és que, ja en ple any 85, jo (com tants d’altres) podia percebre encara el problema que impregna aquelles cançons? I no era que ho veiés com a “petits detalls per llimar”, o com a imprefeccions del sistema que aniríem arreglant, no: gràcies precisament a les metàfores anticensura (“cal que neixin flors a cada instant” val per sempre i val per a tot), em veia perfectament immers en el mateix conflicte que es musicava l’any 1976. Era molt visible, molt respirable, i tenia forma de xoc cultural. Cadascú el vivia a la seva manera, no cal tirar d’anecdotari perquè no acabaríem. Però era la diglòssia evident, la clamorosa orfendat de referents, el silenci molt antic i molt llarg que encara planava, la miraculosa reconnexió amb les nostres lletres, tots els menyspreus i arrogàncies i tabús, totes les històries que en Roc Pons no coneixia i que, quan vam conèixer, vam començar a sentir massa a prop. Sí, sense grisos, ja ho sé. Hi ha repressions en Technicolor. 

El veritable drama del que hem viscut els últims anys és que, mentre l’any 1976 Llach tenia tanta raó sota la dictadura, la continua tenint en democràcia. La causa justa és la mateixa, el greuge perdura, els menyspreus fins i tot augmenten, però ara sota el paraigua conceptual de “democràcia imperfecta”. En aquest terme hi cap de tot, des de vulneracions dels drets fonamentals a persecució d’artistes, passant per la virtual il·legalització de tot un moviment. Dit d’una altra manera, Franco era un dictador i va assassinar molta gent, però només en democràcia s’ha condemnat (dues vegades) tot un govern de Catalunya a la presó. A banda de tanta altra gent perseguida, és clar, començant per líders associatius. És allò que podríem anomenar un amor particular. Qui ho observi des de fora podrà constatar que el que hi ha no és (només) un conflicte entre maneres de pensar, ni de convivència, sinó la vulneració constant, en democràcia o en dictadura, dels drets d’una minoria nacional. Que això hagi dut la part independentista a desobeir la llei només obeeix al fet que, sota la llei vigent, el procés de recentralització i d’assimilació és imparable. Ningú no desobeeix la llei per caprici. Per caprici s’escolta en Serrat. I està molt bé, i artísticament és fins i tot una cura d’humilitat. Però quan es desobeeixen les lleis és que alguna cosa greu falla, i que l’espontani del concert del 76 torna a tenir raons per irrompre.

Més enllà de la fília musical per ell (que confesso) i de la seva frustració política (que comparteixo), el triomf de Llach és haver sabut mantenir vigent la banda sonora. Els fets del 2017 i tot el que ha succeït, errors inclosos (“encara que a vegades brut, baix, rastrer”) només certifiquen la impossibilitat d’apagar aquesta música. No, ser independentista no obeeix a cap mania persecutòria sinó a una certesa de persecució. També a una ferma i racional teoria sobre la millora que suposaria en molts àmbits, especialment pel que fa a l’aprofundiment democràtic. Però el que sabem segur és que, ja sigui en temps de diàleg o en temps de conflicte, aquesta música constant sobrevola. A l’altra banda també la senten, cada dia, d’això no hi ha dubte. Que no la puguin escoltar, ni entendre, ni encara menys fer seva, és la seva absurda condemna.


Publicat al diari Ara el dia 24 de maig del 2022

dilluns, 2 de maig de 2022

Benvingut al món real





Desperta, Neo. Tot ha estat un somni, un programa informàtic, un relat: per començar, tu no vius a Occident. De fet és molt fàcil de veure-ho, però fins i tot una veritat com un puny pot esdevenir invisible als teus nassos. Fixa-t’hi, no et cal cap pastilla vermella: nosaltres no vivim a l’esquerra del mapamundi, ni tampoc a la dreta, de manera que no se’ns pot adjectivar com a orientals ni com a occidentals. Això si no és que ja hem incorporat del tot la Guerra Freda al nostre llenguatge, és clar. Que encara ens considerem Occident té més a veure amb els valors compartits amb Amèrica que no pas amb la terminologia geogràfica: un “western” sempre serà un “western” encara que es rodi a Almeria, a Cinecittà o a Pequín. Però si ens adonem que vivim al mig, si sortim un moment de Matrix i recuperem la visió europea del món, podem inciar una manera de trobar terceres vies. Entre Hollywood i Bollywood, entre El Joc del Calamar i la bufetada de Will Smith, entre Beyoncé i el Gangam Style. De fet no oblidem que, quan els ucraïnesos van fer el Maidan, en aquestes manifestacions l’OTAN no hi pintava res: el que reclamaven era entrar a la Unió Europea. Si no hi ha una gran diferència entre una cosa i altra, hi hauria de ser. Si mai un tractat defensiu que es diu “de l’Atlàntic Nord” arriba fins a Ucraïna, voldrà dir que Europa sencera està inundada per un oceà.

Neo, el llenguatge ens fa trampes mentals. És com quan parlem dels llatinoamericans, fixa-t’hi: té tot el sentit parlar de Sudamèrica, però què hi pinta el llatí, en la terminologia? A Amèrica del Sud s’hi parla el castellà i el portuguès, no el llatí, si no és que la música del Quebec francòfon també ha de ser considerada música llatina. O bé mira’t al mirall, Neo: ets un home de raça caucàsica, diuen. Pregunta’t si realment ho ets. Perquè una cosa és tenir una Nadala que repeteix dues vegades que Jesús era ros i blanquet (ros i blanquet), com per assegurar-se’n, i una altra és que la teva blancor (relativa, com tants altres blancs trencats i blancs esmicolats) et faci ser l’Ivan Rakitic de celtibèria. Sembla que ens diem caucàsics per culpa d’un antropòleg alemany, Johann Friedrich Blumenbach, que situava concretament la puresa d’aquesta raça a Geòrgia perquè, segons ell, en aquesta zona es produeix la “raça més bella” dels homes i allí on probablament va néixer la Humanitat. Tal com anava, només es va desviar alguns quilòmetres de l’estació de Perpinyà.

L’extrema dreta, Neo. Dreta i esquerra, llocs, coordenades. Jo t’informo (no t’espantis) que és impossible ser a la dreta, i que també és físicament impossible ser a l’esquerra. Ara mateix no et trobes ni a un lloc ni a l’altre, ni podries encara que volguessis. Ara bé: si agafes com a referència la finestra, doncs aleshores ja comences a ser a la dreta. Al contrari de si agafes com a referència aquests prestatges, que llavors et trobes a l’extrema esquerra. Dreta i esquerra són conceptes relativíssims, com pujar o baixar a Barcelona. Han corregut tants rius de tinta i de sang sobre els límits ideològics de l’esquerra i la dreta, que ara ens costa definir la zona del mig (els famosos “centristes radicals”). Fixa’t, Neo, que VOX es defineix a la seva pàgina web com un partit d’extrema… “necessitat”. Exactament el mateix que diria Macron, o Pedro Sánchez. Abans les coordenades ens situaven, a través de la comparació amb els altres, però i ara? Hem vist polítiques tan ultraliberals que han acabat donant la volta del tot i tocant els dits a un concepte tan esquerrà com l’anarquisme. Igual que Rússia es toca els dits amb Amèrica, però pel Pacífic. Sí, Neo: Rússia es troba a Occident dels Estats Units.

“La república no existe, idiota”, va dir el policia al manifestant. De fet no era un manifestant qualsevol, sinó un altre funcionari, en aquest cas un Agent Rural de la Generalitat. Dos funcionaris discutint, el desembre del 2018, si la república existia o no. La república va deixar d’existir quan es va renunciar a arriar cap bandera, però va estar a un pas d’existir. Com a mínim, se n’hauria pogut discutir llargament l’existència. Ara mateix, en canvi, el que la pastilla blava ens vol fer creure és que és impossible. És una possibilitat, Neo, i tu tens l’absoluta llibertat de decidir quina de les dues pastilles vols prendre. De moment el que ja saps és que, fins ara, t’han enganyat moltes vegades. Uns i altres. Jo només et recordo el poema de Bertol Brecht: no esperis cap resposta excepte la teva.




Publicat al diari Ara el dia 2 de maig del 2022


divendres, 25 de març de 2022

Saber guanyar


Tinc el privilegi de treballar al Passeig de Gràcia i, quan trec el cap pel balcó, sovint en lloc de busos turístics em sembla veure la gentada que atapeïa cada mil·límetre de vorera o d’asfalt en les multitudinàries manifestacions independentistes celebrades fa més de cinc anys. En comparació amb aquells moments, ara el passeig sembla una estampa de pandèmia o una trista postal de postguerra. On s’han ficat, totes aquelles ànimes? Molts voldrien que fossin a la panxa del bou que no hi neva ni plou, o passant els dies i empenyent els anys com els famosos botiguers austriacistes del 12 de setembre. En canvi penso que tothom és conscient, també els governants d’aquí i de Madrid, que els tercers primera i els quarts segona del país ni de lluny ho han dit tot. Si hagués depès d'ells, la bandera dels piolins s’hauria arriat i s’hauria optat per la resistència. Ho sap tothom. Ho sap Europa. Ho sap qui ho ha de saber, que som nosaltres. Res de nou: ja en les reunions del 1713 el braç popular era el més partidari de resistir, fins al punt d’acabar convencent el braç dels nobles (el qual, en cas contrari, temia que la revolta es girés contra ells). Les esperances de victòria eren escasses, aleshores, per als partidaris de l’arxiduc. Però el dramàtic resultat actual, havent disposat de més cartes guanyadores, també és arxiconegut. Diuen que faltaven coses per preparar, però jo no conec cap procés de divorci on tot hagi estat perfectament preparat. No m’encaixa. No m’ho crec. De fet, sé que no va anar per aquí.

Tothom ha explicat el relat a la seva manera. Portem cinc anys entenent, reconstruint, escoltant, empatitzant amb les raons dels nostres “nobles” (representants, al cap i a la fi) per haver escollit aturar la confrontació d’aquell octubre. Jo tinc la meva versió, vull dir la meva certesa, però ara mateix m’ocupa més el relat del futur que fer arqueologia del psicodrama. I si parlo del tercer braç és perquè penso, vull dir que sé, que l’actual decadència dels partits polítics no és la decadència dels catalans. Tot el contrari: més aviat penso, vull dir que sé, que els protagonistes de l’imminent segon “round” no seran ells.

Els hem criticat molt, els partits. Només cal veure els membres de l’associació Silenci irrompent al Parlament en protesta serena, xirinaquianament, en un sorollós dol. Però que els partits perdin l’oportunitat de renovar els seus lideratges (i la seva credibilitat) no vol dir que no puguin ser útils: la impotència amb què es troben els càrrecs de la Generalitat encara ajuda a evidenciar com l’autonomia ja no serveix per créixer, sinó per anar topant de cap en una i altra soca. No és poca cosa. Gestionar el mentrestant, aixecar la persiana, ser una gestoria amb sostre de vidre i cares de ciment desarmat. Ho hem vist amb el cas Pau Juvillà, així com ho veurem amb el no-res cantadíssim de la taula de negociació. A Madrid encara no deuen entendre què més volem, si no ens entenem ni entre nosaltres i si ja ens han traspassat el Turó de l’Home. És la història del federalisme, des de Pi i Margall. El federalisme d’aquest país no ha tingut cap major triomf, ni segurament cap altre propòsit, que el traspàs del Turó de l’Home.

Les armes secretes no es diuen, però és que aquesta és prou visible: Catalunya no és els partits. Evidentment que es pot fer molta feina des de les institucions, així com se les pot reprimir per la via legal, però és que la propera onada no s’originarà aquí (com tampoc no fou així l’1 d’octubre). El febrer de l’any 2023 la política del mentrestant ja haurà demostrat tots els seus límits i es veurà obligada a explicar una altra història al tercer braç. No serviran les amenaces sobre l’auge de VOX ni les caricatures del “senyorito” de Santa Coloma sobre els contactes amb russos: malgrat l’impresentable Putin, tots sabem que és a la UE on s’ha permès que s’atonyini votants pacífics i on s’ha empresonat un govern sencer. Enlloc més al món.

Un cop hem après a perdre, tenim entre un i tres anys per acabar d’aprendre a guanyar. A mi tots els càlculs em donen el mateix: el món dels partits pot renovar-se o no, però la política es renovarà tota sola en el món real. De totes les idees que escolto no sé quina és millor, però sé cap a on conflueixen totes. Guanyarem malgrat els nostres errors, malgrat no tenir un pla perfecte, malgrat que se’ns escapi alguna cosa. No passa res, succeeix quasi sempre. A més, Laporta ens acaba d’ensenyar que tampoc no cal guanyar cinc a zero.


Publicat al diari Ara el 25 de març del 2022

dijous, 10 de març de 2022

El mal


Dos es barallen si només un ho vol. Per això els ministeris de defensa, arreu del món, no es diuen ministeris d’atac. Ara a Rússia no es pot dir guerra, com aquí no es podia dir presos polítics, perquè Putin ha decidit que el seu Anschluss o el seu manspreading sobre Ucraïna és només autodefensa. Al principi el mal es disfressa, aprofitant que a nosaltres encara ens sembla una mena de partit de solters contra casats on costa escollir bàndol. Però després trobem les pistes per a identificar-lo, no perquè hagi deixat d’amagar-se, sinó perquè els ulls se’ns han acostumat a la foscor. I fins i tot així, quan tenim el mal ben localitzat entre les ombres, el repte és intentar comprendre el seu relat per tal de desactivar-lo. La qual cosa ens obliga a un exercici que tard o d’hora arriba, si no volem fer de cínics o de hooligans: veure la part de mal en nosaltres mateixos. Quin grau de Rússia, o quin grau de Putin, portem a dins. Sí, nosaltres. Occident. Tu.

El mal és Darth Vader fins que es treu la màscara. Llavors, com que resulta que és el nostre pare, hi compartim alguna cosa. El mal és Malèfica fins que un dia ens assabentem que de jove un cavaller li va tallar les ales, i que abans era una fada bona sense traumes. El mal és Llucifer fins que un dia llegim que el seu pecat era tan original com voler disputar el tron a Déu, i que arran d’això fou expulsat dels regnes celestials per dedicar la vida a fer de Pere Botero i espantar pastorets. És a dir, bàsicament és dolent perquè va perdre: si no, encara el veneraríem com les redimides bruixes de Viladrau. No s’espantin, ara no és quan aquest article es posa a parlar de la bona fe de Hitler: el mal no té grisos. Però sí que és interessant que darrerament s’hagi comparat la invasió d’Ucraïna amb la de Polònia el 1938, o la crisi dels sudets de Txecoslovàquia. Perquè, volent-nos il·lustrar gràficament qui són els bons i qui els dolents en aquesta pel·lícula, ens obliga també a fixar-nos en el paper d’Àustria i en el dels germanòfons txecs: en efecte, parlo de la foto dels soldats austríacs aixecant la barrera sense oposar cap resistència. Aquests són els grisos interessants, l’espai fronterer, perquè són els que acosten a la veritat. Els russos amb qui he parlat a Barcelona saben que això és una guerra, però dubto que la majoria de russos a Moscou en tinguin aquesta percepció i potser fins i tot molts d’ells aplaudeixen la censura i la repressió. Què els he de dir a vostès: és massa fàcil parlar de cops d’estat, o de “salvar la democràcia”. L’exèrcit que Franco va fer entrar per la Diagonal era un exèrcit (sic) d’alliberament.

Em recordava fa poc una amiga poeta i sàvia que en la guerra dels Balcans, aquella que ens va agafar encara cantant Amigos para siempre, les banyes i la cua se les han emportades els serbis massa injustament. Sembla ser que els croats es van lluir molt més pel que fa a tendències supremacistes. El nostre cunyat interior, quan opina sobre Israel i Palestina, s’agafa a tòpics i a relats que diuen molt més d’ell mateix que no pas d’Israel o de Palestina. I molt sovint el perdedor, pel fet de ser perdedor, ens desperta més simpatia: és molt injust que Llucifer, veus?, no hagi tingut la mateixa sort que Jesús. Un loser que, en canvi, s’ha fet rei de mig planeta.

A Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, i al final tots hem acabat abandonant els afganesos al règim dels burkes. “The world can be Catalan or Taliban”, va dir Clinton, però resulta que els talibans han guanyat la seva guerra i els catalans som l’eterna deplorable history. No es tracta d’anar trobant tots els defectes al nostre equip, només faltaria, sempre estem a favor de les puntades de peu de Stoichkov i prefereixo les imperfeccions americanes a la sinistra meticulositat de Putin: però hi ha una línia massa fina entre una “democràcia imperfecta” i un sistema autoritari. Rússia podria considerar-se a si mateixa, sí senyor, una democràcia imperfecta i quedar-se tan ampla. I assenyalar el cinisme de la UE, tan consternada ella, i alhora amb tanta palla a l’ull. Si prenc partit per Ucraïna i per Europa és malgrat nosaltres i conscient que, en aquestes “imperfeccions” d’algunes democràcies com l’espanyola, és per on s’escola el feixisme. Putin guanya votacions però ordeix un sistema amb menys llibertats. I no miro a ningú. Vull dir que no sé quantes “imperfeccions” internes més pensa tolerar Europa, però aquesta és la gran pregunta. Em té, creguin-me, deeply concerned.


Publicat al diati Ara el 10 de març del 2022

Destruir la política catalana


“Creus que ajudes a la cultura catalana, tu”?; “Seh”; “Fent què?”; “Destruint-la”. No sé si aquesta conversa entre Pau Riba i Àngel Casas es podria aplicar avui a la política catalana, tan mancada d’imaginació i tan maniacodepressiva des de la patacada del 2017. Aquella contracultura, tan ben resumida avui a l’exposició del Palau Robert, no va acabar ni de bon tros amb la cultura catalana. Tampoc no era la seva intenció, com era prou evident. Es tractava més aviat de despertar-la, de salvar-la de si mateixa, de treure-la de l’avorriment i d’aixecar-li saludablement les faldilles. El resultat ha estat que tota la nostra cultura ha acabat presentant els seus respectes davant del brètol, en el moment de la seva mort. Convé pensar si a la política catalana li convé ara una “contrapolítica” que la discuteixi de dalt a baix, que en negui les majors i que l’obligui a corregir dioptries. Abans que se’m critiqui, això no té res a veure amb l’”antipolítica” que conjurava el nou president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich: i no hi té res a veure perquè aquí som de construir i perquè encara sabem fer servir els prefixos.

Els símptomes són palpables: Jordi Cuixart demana un recanvi de líders i Jordi Sànchez diu que encara no hem tocat fons, sense aclarir si després de tocar fons encara continuarem escarbotant més i més avall. L’admissió implícita dels límits dels partits, explicitada per Puigdemont fa uns dies, no exonera de la necessitat imperiosa de reformular-ho tot: el 2017 la política catalana va gastar totes les seves cartes (algunes ben jugades, d’altres amb catxa i d’altres simplement malbaratades) i d’on no n’hi ha no en pot rajar. Si no hi ha grans sorpreses la tendència serà la de l’abstenció militant, que és una forma de contrapolítica, de solució disruptiva, un dit alçat de Pau Riba dient puja aquí i balla. Tampoc no cal inventar res de tan nou: contrapolítica era, l’any 2014, la presidenta de l’ANC cridant “President, posi les urnes!”. Allí les columnes van tremolar i es va covar la tempesta inevitable. Després el món dona moltes voltes, com s’ha pogut comprovar.

Quan Jaume Giró advertia que si no es fan canvis profunds ningú no voldrà fer política en aquest país, es referia als càstigs penals i econòmics soferts per molts protagonistes del “procés”: però el cas és que ja feia anys que la gent no volia fer política, i que preferia molt abans afiliar-se a Òmnium que a cap organització parlamentària. Els símptomes ja hi eren, des de molt abans de cap repressió. Només l’1 d’octubre va aconseguir polititzar l’ambient, i només la mala gestió posterior ha aconseguit despolititzar-lo. Provar de resoldre-ho amb caramels olímpics o amb gestions dels mentrestants no resoldrà la desafecció, que abans era envers Espanya i ara és envers els nostres avorrits noucentistes i els nostres encara més avorrits deucentistes. Les propostes més útils i imaginatives que hem viscut els últims anys venen d’un advocat calb que està provant de capgirar el dret europeu a favor nostre, però si no despertem ni tan sols això serà capaç de netejar l’atmosfera. Ningú no s’apunta a un moviment que només proposa salvar-se a si mateix i, si Pau Riba se’n fotia de la cultureta, el risc avui és que la gent se’n foti de la politiqueta. Es podrà dir que ell sempre es va quedar molt sol, però això només ho diuen els miops: ja he dit abans que no és que es proposés destruir res, sinó que sense gent com ell la cultura catalana s’autodestruïa. No es tracta de crear corrents en contra, és que és la política qui ara va a contracorrent. No es tracta de ser underground, és la política institucional la que viu sota terra sense saber-ho. No es pot estar viu i ser de marbre.

La bona notícia és que, com la cultura catalana, la política se’n sortirà. Això sí, serà una altra política. I no passa res, també va haver de morir-se Jisàs de Netzerit abans de fer-se amb cap glòria. L’únic que pot preocupar és que triguem en adonar-nos-en, o que fins i tot quan deixi de ploure no recordem el color del cel. Per sort, no hi ha cap hivern que duri per sempre. De vegades és difícil detectar quan t’estàs autodestruint, però crec que això és el que està fent la política catalana sense l’ajut de cap poeta còsmic. Segurament és un pas necessari per a una major naixença, però no deixa de ser dolorós. No cal tenir cap por, el contracorrent sempre va a favor. No cal tenir por de Pau Riba. No cal tenir por ni dels senglars.


Publicat a El Punt Avui el 9 de març del 2022

Manual per al nouvingut a Barcelona


En primer lloc, hauràs vist que tu no venies de cap aeroport. No sé si véns de París, de Nova York, de Madrid o de Brussel·les, o perdona’m, sí que ho sé: Charles de Gaulle és una guixeta de correus amb ínfules de nau Discovery, JFK té la gràcia estètica d’una estació de tren de rodalies, Adolfo Suárez és posar-se a buscar la sortida de la zona infantil i a Brussel·les, més enllà del coet de Tintín i el piano de cua, li passa com a la política exterior de la UE: no passaria res si no existís. Només a Barcelona l’aterratge és un enlairament, una dignitat retornada després d’haver fet de passatger aborregat, marbre de senat romà banyat pel sol d’alts finestrals, botigues i bars ben ordenats, ni un pam de moqueta, elegant i gentil com el saber estar de l’enyorat Ricardo Bofill. Ah, i no facis cas del nom, que, com a mi, et deu semblar estranyíssim: ets a l’aeroport Joan Miró.

En segon lloc, dir-te que arribes a una ciutat tan plena de punyetes com totes les altres, però infinitament més presumida, molt més preocupada per quedar bé i amb una dèria autocrítica patològica. No és que enyorem els Jocs Olímpics, és que se’ns oblida molt ràpidament que els Jocs Olímpics ens enyoren a nosaltres. Hola què tal, som la fucking Barcelona. Seria molt llarg d’explicar, però imagina’t que estàs davant d’una persona amb tants traumes que li costa saber on és i què vol, excepte que té la natural (i dolorosa) pulsió d’enderrocar muralles i eixamplar-se. Tota la resta és una gran contradicció, una bipolaritat manifesta, una delirant paella mar i muntanya d’on brollen nombroses frustracions, però també, com hauràs comprovat, destacadíssimes genialitats. T’agradarà el seu color o no, però pots pujar de peus que no et trobes en una ciutat grisa.La muralla natural ve marcada per una condemna bíblica (Tibi Dabo són les paraules que el diable va pronunciar a Jesucrist per a temptar-lo al desert), una muntanya amb castell militar i un mar que és com de broma, com del Show de Truman, posat només per veure si gosem travessar-lo. Si has aterrat de nit, hauràs vist que els cotxes fan llums vermelles o grogues alternativament segons si pugen o baixen pels carrers de l’Eixample, perquè ja aniràs veient que aquí tot està molt polititzat. Als balcons veuràs un melting pot pintoresc i potser intuiràs que el desempat, si es produeix algun dia, també es produirà a l’Eixample. Per alguna raó és on es va instal·lar la burgesia modernista, a diferència de l’actual, que prefereix instal·lar-se fora de la realitat.

Ah, sí, tema nocturn: anem a dormir d’hora, no som la ciutat that never sleeps. Creiem que la festa és de dia i convertim les nostres nits en veritables escenaris de Gotham. Fins i tot la gent que viu sola fa vida de família, a les onze rentar dents i al llit perquè és que ja veuràs que aquí no celebrem les coses, aquí en tot cas commemorem. Les discoteques queden més aviat lluny llevat de dues excepcions, i si hi ha un barri de gresca autòctona, serà Sant Antoni o Gràcia on, llevat de les festes majors, el xivarri sempre serà per unes hores decents i cerveseres. Potser trobaràs una cova de jazz aquí i una terrassa d’hotel allà, poc més. Tota la sordidesa posterior la releguem als guiris i a Ciutat Vella, on els deixem muntar-s’ho entre ells un cop han comprovat que no ens trauran de casa. Si no és que un dia ens la compren, és clar. 

Comprovaràs que, amb la rotunda erecció de l’última torre estelada de la Sagrada Família, s’han anat fent petites les mones sense Pasqua que criticaven la construcció del temple. De tantes baixades d’autoestima hem arribat fins i tot a mofar-nos dels nostres millors prodigis, quan ja fa anys que la torre Eiffel resa perquè les cases de Núñez y Navarro continuïn fent nosa al carrer Mallorca. Això sí: vinga parlar de talent i d’I+D, i de creativitat que es veu que és el futur, etcètera, però aturem la Sagrada Família. En tot cas tu no t’espantis, totes les comunitats tenen veïns que no fan ni deixen fer i que miren cap avall. Tu, que véns de fora, ja has sabut identificar perfectament la guapa de la festa.

I per la resta doncs ja ho veus: hi ha una cosa pitjor que no voler la tercera pista de l’aeroport, que és no saber si la vols. Hi ha una cosa pitjor que perdre l’Hermitage, que és no tenir alternativa per a la zona, i hi ha una cosa pitjor que no tenir Jocs Olímpics d’hivern, que és haver presentat un projecte més artificial que la neu de maig. Barcelona és un taxi groc i negre amb el llum verd encès, fent voltes sense rumb concret, amb un conductor cunyat que s’ha arribat a creure que Madrid és millor i no sé quantes altres històries. No te l’escoltis, quan et porti de l’aeroport Joan Miró cap a l’hotel: viu en un èxit de mala digestió, però sens dubte viu en una història d’èxit. Li dius de part meva que et faci passar un moment per l’exposició sobre Frida Kahlo de l’espai Ideal, que crec que és la quarta que fan des del 2019. Diu que volen un espai igual en una ciutat que es fa dir Madrid, però allò original sempre és tornar a l’origen.



Publicat al The New Barcelona Post el 21 de febrer del 2022

Gripalitzar-te



Gripalitzar la covid, com qui llimonitza una taronja. Vam aprendre bastant ràpidament (i a hòsties) que això no era cap grip, però es veu que ara ja sabem gripalitzar-la: ja sigui per les vacunes, ja sigui per la debilitació de les variants, o per totes dues coses, el cas és que feliçment aviat podrem fer “com si” fos una grip i receptar-hi llit i sopetes. Com quan Iceta va voler gripalitzar la repressió, receptant-nos ibuprofè i aprendre a passar pàgina. Ara suposo que s’han adonat com de ridícul comença a ser el mapa de tot Catalunya en color burdeus que emeten pel 3/24, si representa que ens hem d’infectar quasi tots. El meu país és ten petit que sempre es pot veure el percentatge veí, com si les campanes no toquessin per a tothom. O en quina paròdia s’ha convertit posar-se la mascareta pel carrer, una mesura que per cert no ha avalat cap científic però que molta gent executa obeint les instruccions d’aquest gran premi Nobel de física que es diu Pedro Sánchez. Hi ha coses que no es poden gripalitzar: una llimona és una llimona i un país domesticat és un país domesticat.

Aquí s’han decretat tocs de queda per a evitar botellots, que és com matar mosques a bombes nuclears. Una mesura tan absurda, tan excessiva i perillosa, ens ha lliscat gola avall sense ni una cullerada de sucre. La nostra llibertat ha quedat a mercè de la frivolitat administrativa, com aquest últim toc de queda que anava dirigit simplement a evitar que els joves trobessin una alternativa al tancament de l’oci nocturn. Són aquells alcaldes suplicant que els mantinguessin la mesura perquè amb la guàrdia urbana no podien controlar concentracions juvenils, és aquella inconsciència del que signifiquen els drets fonamentals i el caràcter sagrat de la llibertat de moviments. No oblidis mai que qui ha de donar explicacions no ets tu per circular, sinó el policia que t’atura. Una altra cosa és que ens haguem acostumat a viure en l’excepcionalitat, com a mínim a Catalunya, que viu en un estat d’excepció des del 2017 per no dir des de l’assassinat de Pau Claris. Hem gripalitzat aquesta por al cos, aquest ai al cor, aquest mal de ventre. Van posar militars a dir-nos que no sortíssim de casa (ni en cap república bananera o cubana o bolivariana no es va fer parlar militars als faristols), van posar multes sense base legal per posar-ne, el Procicat va dir que l’erraté havia d’estar per sota de l’u i ara sembla que ni això no determina res. El que hem viscut ha estat molt gros en termes sanitaris, i per això ens vacunem i fem tot el que calgui, però també ha estat molt gros en termes de drets: els més fonamentals han saltat pels aires amb qualsevol nova idea dirigida exclusivament a quedar bé o a no perdre massa vots.

Res d’això no es pot dur a terme sense comptar amb l’ajut de la por. Per això a Catalunya es va tancar tothom de seguida, perquè ja veníem del nostre particular bullying i el virus ens va agafar amb el dol a mig fer, deixant de banda que a Barcelona el panorama nocturn tampoc no ha canviat tant: aquí als locals nocturns no se celebra res, aquí en tot cas commemorem, nena. Ha estat tan gros el que hem viscut, tan impossible de dissimular amb ibuprofens o amb amnèsics, que no ens n’acabem d’adonar. El vianant continua caminant sol amb mascareta contravenint tots els criteris científics del món, amb la falsa dignitat de pallasso llest, com aquell establiment que continua obligant a aplicar-se gel a les mans per a frenar un virus que es transmet per l’aire. És com la colla de vianants que al principi de la pandèmia no creuava el carrer, per molt que no passés ni un sol cotxe, perquè el semàfor estava vermell. L’estat d’alarma no és un decret, l’estat d’alarma és l’alarmant obediència acrítica. Pitjor que les ciutats confinades són les ànimes confinades, pitjor que els països en toc de queda són les ments en toc de queda. Aquesta és la pandèmia que m’espanta, la que no podem gripalitzar.

La ciència i la cooperació han fet minvar el drama sanitari, però tots els nostres mals lletjos han quedat al descobert. Especialment la pulsió autoritària, indissociable de la pulsió ramadera social. No normalitzem “noves” anormalitats i, si és cert que anem a gripalitzar, facin-ho ràpid. Tan ràpid com van posar mascaretes a les classes dels nens, tan ràpid com ens van engabiar a casa, immediatament, sense demora. No oblidarem cap excés, ni negociarem cap dret bàsic. Contra determinats virus latents no hi ha cap taula de diàleg possible.


Publicat al diari Ara el dia 30 de gener del 2022

dimarts, 4 de gener de 2022

Ray Dagg


A aquestes alçades qualsevol persona de bé ja s’ha empassat les vuit hores de documental Get Back observant els gestos, rient les bromes, encomanant-se dels badalls i quasi respirant el fum dels pitis dels Beatles mentre assajaven un gran espectacle musical-televisiu l’any 69. L’últim cop que actuarien junts seria al terrat de la discogràfica Apple, el 30 de gener. Ja saben: Lennon i Harrison amb antianimalistes abrics de pells, Ringo amb un impermeable vermell d’inadaptat social, Paul amb l’elegància com a únic remei contra el fred, Billy Preston fent de cinquè en discòrdia. I un petit detall: no van demanar autorització municipal. Per tant les queixes dels veïns més aixafaguitarres van fer intervenir dos bobbies, que al llargmetratge protagonitzen una pulcra intervenció policial al vestíbul de l’edifici. Si no els sap greu, begging your pardon, si fos possible, només demanem que abaixin el volum, etcètera. El portaveu dels agents de l’ordre, de només 19 anys i amb aquella absurda corretja de casc travessant-li la barbeta, complia amb el seu deure. Amenaçar amb arrestar la banda era un excés, però va funcionar. Ell era l’autoritat legal i va aconseguir tancar el concert al cap de 45 minuts de desobediència. Cinquanta-dos anys més tard, ningú no recorda el seu nom. Tothom, en canvi, recorda l’últim concert dels Beatles.

Comparteixo espais de reflexió, articulisme i tertúlies amb diversos perfils Ray Dragg. El seu argument és indiscutible: si no es compleixen les lleis i les sentències, no hi ha forma de conviure. Evidentment podem debatre sobre la proporcionalitat, i que si Trapero o que si els piolins o que si la brimo, però la reflexió sempre ha estat molt més de fons: el compliment de la llei o el dret a la desobediència. No puc negar la major, ni jo ni ningú: complir les lleis i les sentències és un codi mínim de convivència. Però tampoc no podem negar la menor, i és que durant 45 minuts el policia no va gosar aturar el concert i que encara menys no va poder aturar la història. Cadascú escull quin paper vol fer en un conflicte. Com que no ens accepten exemples com el de Rosa Parks, perquè ho troben massa dramàtic i perquè representa que vivim en una democràcia exemplar (etcètera etcètera), és tan fàcil com fixar-nos en la desobediència d’una simple ordenança municipal. Tenia raó Ray Dragg? Tenia tota la raó, com la té un jutge imparcial, com la té la Comissió Europea dient que les constitucions s’han de respectar (també l’europea, per cert). El problema és precisament aquest: que només tenen raó. 

Cadascú, com deia, escull el seu rol en un conflicte. Sempre s’acabarà produint aquell silenci tens del hall de l’edifici: són els mateixos 45 minuts que van romandre els votants de l’1-O de l’Institut Ramon Llull davant dels agents de policia. 45 minuts de “i ara què?” que esdevenen físics, incòmodes, inevitables, història en directe. Mentre les urnes s’omplien, mentre la gent hi era, és a dir mentre els Beatles feien el concert, tant se valien dos agents com tres mil perquè ja no importava tenir raó sinó decantar la balança. Quin és el problema? El problema és que la balança només es decanta si hi ha un concert dels Beatles: és a dir, si és un bon concert. Si afinen. Si els veïns escolten i els vianants s’aturen. Quan la música és bona, la legitimitat per tocar al terrat no ve de la llei sinó d’una cosa superior que acabarà marcant la norma. En canvi, la balança torna a caure a favor de policies i jutges quan es deixa d’afinar. Si qui es posa a bramar és Yoko Ono no només la desobediència esdevé molesta i vulgar, sinó que fins i tot jo trucaria a les forces de l’ordre. M’explico, oi?

Cadascú escull el seu rol i, en aquell moment, l’independentisme era infinitament millor que la grisor constitucionalista. Avui, però, les actuals carreres en solitari fan pena. Som una olla de grills insuportable i ineficaç que només sembla voler cridar l’atenció o impostar vells èxits. Si bé agafar-se només a la llei i l’ordre és una postura trista que normalment domina el present però mai el futur, desafinar és encara més indefensable. El franquisme va prohibir diverses cançons a Llach, però ell va guanyar Franco a través del nivell i del talent. Ara, quan ha tornat, resulta que Llach encara afina. Contra què? Contra l’ofec autoritari, sí, però cada cop més contra nosaltres mateixos. O toquem bé, o aturem el concert immediatament. Perquè si ens hem de limitar a acatar lleis, francament, ho fa molt millor Ray Dragg.



Publicat al diari Ara el dia 4 de gener del 2022

diumenge, 12 de desembre de 2021

Catalans de segona



Aquesta setmana Gabriel Rufián va fer un discurs al faristol del Congrés dels Diputats en què va afirmar que cap català és més català que un altre per raó de llengua o d’ideologia. Es dirigia, sens dubte, a provar de refer les ferides del procés o simplement deixar clares algunes coses perquè deu interpretar que una part de Catalunya s’ha sentit exclosa del projecte, o menyspreada, o que se’ls considera catalans de segona. Ja era hora que algú digués això. Estic content que un polític per fi reculli el cas de gent com jo.

Si jo no fos un català de segona, d’entrada, podria viure plenament en català. El trobaria de forma normal a la televisió, a la premsa, al bar o al carrer. Tinc enveja dels catalans de primera, que tenen el 99% de les sentències judicials escrites en la seva llengua i que no han de desitjar esgarrapar un miserable 5% de Netflix a canvi d’un pressupost. Tenen, a més, el privilegi de compartir-la amb milions de persones en tots els continents. I un Estat que la protegeix i cap que hi vagi en contra, i l’avantatge de poder reclamar a l’autonomia tots els drets de llengua cooficial, en tots els àmbits. Són la llengua del cinema, dels best sellers, de Youtube i de l’hora del pati. Me n’alegro molt per ells, molt sincerament. Només espero, o demano, que un dia puguem apropar-nos a la seva categoria. Ho dic amb la modèstia de qui se sap minoritari però, en qualsevol cas, igual de català i amb els mateixos drets lingüístics. Perquè d’això es tracta, de ser tots iguals, oi?

Si jo fos un català de primera, podria limitar-me a votar dretes o esquerres. No tindria cap problema greu amb el sistema. Com que tinc la mania de voler una cosa tan malèvola com la independència, o com a mínim de defensar que el tema es voti pacíficament, necessito assumir que això és impossible. Bé, es podria canviar la Constitució… és a dir, que és impossible. Ser una minoria té aquestes coses. Fins i tot després de demanar reformes durant dècades, i de proposar formalment la celebració d’un referèndum al Congrés, això se’m denega i aleshores tampoc no se’m permet fer un acte d’autoafirmació democràtica. Se’m busquen les paperetes, se’m fa dormir en una escola i se’m pega per defensar urnes. Els meus líders són empresonats o han d’anar a l’exili, i diversa gent com jo és perseguida policialment i judicial (valgui la redundància). Només se’m dona l’alternativa d’acatar, girar full i demanar perdó. Tampoc no se’m proposa cap alternativa que pugui fer-me desitjar una altra cosa, però això rai, perquè ja hem estat prou díscols i per tant només poden tenir-me vigilat i procurar que mai més no hi torni. Pel meu bé, és clar. Perquè no em faci més mal a mi mateix.

Si tingués un carnet de bon català, estaria còmode amb les lleis que ens hem donat entre tots. M’aixecaria amb l’himne correcte, em sentiria protegit quan passés per davant de la comissaria de la Via Laietana o el quarter del Bruc, tindria representació directa en els organismes internacionals i en les Olimpíades i aplaudiria quan el rei cridés a restablir l’ordre. La meva diada nacional no commemoraria cap derrota, sinó la conquesta del Nou Món. Als catalans de primera mai no els passa res, no s’han de preocupar, tenen el cor allí on els ho posa el DNI. De fet, encara que els de segona siguem o fóssim majoria, encara que fóssim un 60 un 70%, no han de patir perquè ells sempre tindran la protecció de la llei i de l’ordre, que no es poden modificar sense el vistiplau dels espanyols de primera. Ah, sí, he dit els espanyols de primera perquè també hi ha espanyols de segona, és clar: són aquells catalans de primera que, sentint-se espanyols, reben la mateixa discriminació que jo en finançament, infraestructures, serveis o qualitat democràtica. Aquestes coses sí que ens igualen, llàstima que sempre ens igualin per baix.

Jo he entès que només em queda una opció: provar de convèncer els catalans de primera que la meva causa és bona, que no va contra ningú, que també els afavoreix i que fins i tot si guanyés ells conservarien els mateixos drets i privilegis (lingüístics, identitaris i ciutadans). A banda d’això, només em toca demanar perdó tot el dia i aguantar que em diguin nazi o ingenu o totes dues coses. Alguna raó deuen tenir, per alguna raó són de primera. En tot cas, el que he d’aconseguir per tots els mitjans és que mai de la vida es puguin sentir amenaçats, perseguits o en eterna inferioritat de condicions. No mola gens. Creguin-me.



Publicat a El Punt/Avui el 8 de novembre del 2021

dilluns, 29 de novembre de 2021

Momentum




A les 8:32 d’un 2 d’octubre, Björk penja dedicada a Catalunya la seva cançó “declare independence”. Des de les 8:33 d’aquell dia tot ha estat recollir pilotes mortes, salvar mobles, guanyar temps, buscar raons. No hi ha cap moble que puguis salvar quan t’has venut les joies de la mare, no hi ha raons que puguis trobar en el contenidor de les excuses i no hi ha temps a guanyar quan has perdut l’instant. No és més tard quan han d’entrar els violins. No hi ha més dies que llonganisses, ni cada dia s’alinearan els astres. No podràs fer-li aquest petó demà, pensant que ja us trucareu. Pots perdre el teu tren, evidentment: ens ha passat a tots. De fet, el desig extrem d’encertar el tret pot fer-te fallar-lo. I després aprens, i hi tornes, o no. Però, si recordes aquells dies, l’ocasió mai no es va presentar exactament quan (ni com) te l’esperaves. Si alguna cosa hem comprovat aquests anys és que un momentum no és una cosa a esperar. Funciona a l’inrevés: és Björk qui sempre t’espera a tu.

Tot esperant (o fins i tot prometent) altres momentums, ens han pres la pilota. Després de Cruyff ja tothom sap que marcar un gol és un instant, un momentum, però que posseir la pilota és fer-te amo del temps. A aquestes alçades és obscenament clar que la taula de diàleg busca guanyar temps davant la falta d’idees, però que no el troba. I no el troba perquè una cosa és pretendre recuperar la pilota i una altra, molt més indigna, és demanar l’hora a l’àrbitre. També la lluita judicial a Europa pot derivar l’any que ve en un màgic momentum, certament, però l’únic truc rere tanta màgia és la feina dels bons advocats: tota la resta l’ha de posar la il·lusió. Ni tan sols la política té la culpa de tot. Un país amb un quadre maniacodepressiu no sabrà què fer amb cap jugada mestra, ni tan sols tenint la solució als nassos, o la porteria buida, o la noia pensant per què no em besa aquest imbècil. No té sentit treure a galopar el cavall blanc quan encara amb prou feines sabem treure’l del pantà de la tristesa. No hi ha cap màgia per a qui no creu en res. I no era això, collons, no era això. Fa quatre anys que ens dediquem a buscar culpables i a escoltar serrallongues d’escopeta de fira, herois de la pista d’autos de xoc barallant-se per la medalla de la raó. En veritat no funcionaran ni el pragmatisme ni la màgia, perquè mai no s’ha tractat de preparar-se per a cap momentum, sinó de ser el momentum. El vam fer, el vam ser. Fa poc he pogut comprovar com aquella persona tan autocrítica, tan dubtosa d’ella mateixa, ha acabat d’escriure una novel·la fantàstica. És aquest l’instant definitiu, i no pas el dia en què l’obra sortirà a la llum. El momentum és ara, és aquest, i consisteix molt més en tornar al camp que no pas en plantejar-se cap remuntada. El pitjor espectacle no és el de la derrota, sinó el de la paràlisi. No em diguis que aviat passarà un estel fugaç, perquè els que ens hem d’encendre a tota velocitat som nosaltres. Els estels, com Björk, ja hi són sempre.

Ni el momentum més perfecte no funcionarà si ens enxampa en aquesta espiral. En quatre anys hem vist en directe com els nostres fills passaven d’encomanar-se d’il·lusió a passar-se a l’altra banda de la vorera. No és resultadisme, ni veure’ns massa perdedors: és veure’ns fer el pallasso. Ells sí que no poden perdre el temps. Ara mateix qualsevol proposta d’un líder polític autonòmic sobre la independència i els momentums serà resposta, per una bona part del jovent, amb un condescendent “ok boomer”. Ha anat molt ràpid tot, sí. Massa. Tan concentrats com hem estat en marcar gols i en buscar quina és la nostra càmera, no hem vist que fèiem vistosos xuts a l’aire i que corríem amb els pantalons als turmells. Ja no és haver renunciat a guanyar, el més imperdonable és haver renunciat a jugar i reduir-ho tot en una vergonyosa baralla al vestidor. Pitjor que la manca de reconeixement internacional és que ja no ens reconeguem al mirall, pitjor que les DUIs suspeses són les ànimes suspeses. 

Després del seu llarg bloqueig, aquella nova novel·lista ha magnificat la seva obra. Jo també em vaig quedar bloquejat un dia a terra, però des de llavors que no paro d’enviar llums. Una bona colla de bullyers han decidit fer-nos perdre la il·lusió, i una altra colla ens volen vendre pastanagues. Però ets tu el moment favorable, l’única llum al final del túnel, l’única base a eixamplar. Són els astres els que esperen que ens alineem. Sort que ells, com que tenen pressa, saben esperar.



Publicat al diari Ara el 29 de novembre del 2021