dijous, 16 de març de 2017

Millor i pitjor


Com més s’acosta l’hora del referèndum (o de la veritat) més emocionals ens posarem tots, a una banda i altra, conformant-se un ambient de Barça-Madrid on juguen l’entorn, l’arbitratge, la desmoralització de l’adversari, la resistència física i el recorrent abús de la targeta groga. Quan Cristian Segura aplega en un sol article (El mirall català de Trump, 8 de març a Quadern) opinadors de pensament i d’estil tan divers per a provar d’associar-los al populisme de Trump o a una suposada dreta conservadora independentista, descontextualitzant frases i barrejant posicionaments pel broc gros, sap perfectament que comet una falta de targeta groga. Però futbol és futbol, i queden pocs minuts de partit, i pel que veig cal aturar l’adversari pel civil o pel criminal.

No sempre la clavem, quan escrivim. Jo mateix, en fer l’article Som millors, sóc conscient d’estar exagerant perquè l’exageració i la hipèrbole són també formes de sacsejar el debat. Admeto l’afany de provocació, però al capdavall també es podria raonar subjectivament (i sense un bri de xenofòbia) per què el Barça és millor equip que el Madrid, i fer-ho deixant de banda resultats i copes. Perquè si Segura ha furgat tant en els meus escrits, de ben segur n’haurà trobat un titulat Fòbies (veure el meu blog, 13 d’abril del 2015) on no només enumero desenes d’elogis cap a la identitat espanyola sinó que, a més, subratllo que Espanya també podria ser ella mateixa molt millor. Sobretot si vol que Catalunya s’hi quedi. Perquè estem parlant d’això, oi? Admetem-ho, Cristian, el debat no és la dreta ni el liberalisme ni les insofribles horterades de Trump: el que passa aquí és que alguns “ordenats” fa anys que escrivim en independentista.

Ni crec que existeixi el liberalisme conservador (un nou repàs al meu blog, si us plau), ni el proteccionisme carca de Trump és liberal, ni crec que el PDECAT hagi d’enarborar cap mena de conservadorisme (se m’associa més aviat a l’ala progredel món postconvergent, i em fan vergonya els anys de dubte en temes com el matrimoni homosexual), ni la independència és una idea precisament conservadora, ni crec en el mercat com a solució única de res (ni en sanitat ni en cultura ni en diversos etcèteres), ni tinc com a estil l’insult ni el mensypreu (a mi mai no m’hauràs de llepar res, Cristian). I si recentment he advertit sobre la capacitat de connexió emocional de Trump ha estat per contrastar-la amb la fredor buròcrata i perdonavides de Hillary Clinton. Tot això en Cristian ho sap, evidentment. Com ho sap qui sap llegir. Com ho sap el jugador que només va a trencar les cames de l’adversari.

Jo no sé si els joves neo-noucentistes guanyaran les eleccions a l’Ateneu Barcelonès, però comprovo que l’independentisme generacional fa prou angúnia com per escriure aquest poti-poti surrealista. Jo mateix sóc més neomodernista que noucentista, i no crec que el 9-N fos una trampa estèril, i per mi escriure en agressiu acaba sumant gols en pròpia porta. Crec que això alguns amics ho van entenent. Diria que tu no. No només no sóc de dretes ni trumpista, sinó que no sóc cec, i sé detectar el tipus de periodisme que obvia el matís i el contrast. Sí, també hi ha periodisme millor i pitjor. Com provava d’explicar abans, creure que el Barça és millor no implica no tenir un immens respecte pel Real Madrid i el seu talent letal. També em mereix tot el respecte un equip que havia tingut estadi a Sarrià però del qual, ja em perdonaràs, fa anys que no en sento cap notícia destacable.

Publicat a "El País" el 16 de març del 2017

Matar el catalanisme


És científicament fals, a banda d’estratègicament suïcida, anar dient que el catalanisme ha mort. I que ha quedat enterrat per l’independentisme. Com a màxim es pot admetre que Darwin té més raó que un mico, i que en efecte les coses evolucionen. No sé quants anys fa que escric que l’independentisme és un pas inevitable en l’escala evolutiva del catalanisme o del nacionalisme català. Primer, perquè ja Prat de la Riba deia que a cada nació un Estat i que, en condicions primaverals, les nacions floreixen i les abelles pol·linitzen i passa el que ha de passar. Però també perquè ho marca la llei fonamental i norma suprema, que és el diccionari (mirin algunes definicions), i també la llei de la gravetat i la lògica esclafant. Ara bé: renunciar al catalanisme (cultural o polític) en nom de l’independentisme em sembla un error. Matar-lo, o donar-lo per mort, em sembla una idea de bojos.

Apliquem-ho a una formació com Catalunya Sí Que Es Pot i posem que, per exemple, el definim com un partit de tendència socialista. Bé, això els posa en un espectre ideològic clar i alhora ampli, perfectament identificable, amb una tendència on molts es poden sentir còmodes. Ara imaginem que aquest partit diu “posem la directa: l’objectiu ara ja no és un socialisme abstracte sinó directament decretar la igualtat de classes”. D’acord, doncs ara ja no són un partit de tendència àmplia sinó amb un objectiu molt concret i precís. Perfecte, tot més clar. Però més endavant, després de treballar-hi molt, conclouen: “ara el que som és un partit que vol un full de ruta clar per a la igualtat de classes”. I, un cop té el full de ruta decidit, encara ho redueix més: “ara som un partit que defensa la igualtat de classes, però només dins d’aquest full de ruta i exclusivament si es compleix durant el 2017”. És més: diuen que per fi han enterrat el socialisme. Justament quan es troben més a prop de materialitzar-lo!

Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé: evidentment que el “catalanisme” ha servit d’excusa, durant massa anys, per anar fent la viu-viu. Sí, i precisament per això s’ha mogut cap a fulls de ruta molt concrets i cap a intencions molt clares. Darwin, supervivència, llei del més fort o del menys feble. Però això no el fa obsolet, ni superat, ni mort: tot el contrari. Això l’ha fet renéixer i reinventar-se, i posar-se les piles.Som un país massa acostumat als morimacians i viscacambons i viceversa, als moris i als visques, a matar en nom de la modernitat quan la modernitat precisament no necessita enterrar micos morts, sinó reconèixer micos evolucionats. Evidentment que el futur referèndum destrueix moltes màscares, i revela covardies, i també incapacitats: però no ens carreguem un concepte que suma, i que és l’origen de tot, i que des de sempre i des del bell principi ha tingut present que algun dia hauria de fer el gran salt de l’aigua a terra ferma. D’amfibi a bípede.

El calendari d’aquí al setembre és clar, i la resposta de l’Estat espanyol també serà dura i sistemàtica. Esprint final, sí. Cartes enlaire. Faites vos jeux, rien ne va plus. La cosa pot sortir bé o malament, però el que tinc clar és que aquest només és un capítol més d’una història que va començar amb quatre gats, amb cinc ateneistes, amb sis escriptors, amb set excursionistes, amb vuit empeltadors d’homes, amb nou fundadors d’algun partit, amb deu empresaris que organitzen un tancament de caixes, etcètera, i que ara no es mereixen que renunciem a la seva herència. No és per sentimentalisme que ho dic, és per sentit pràctic: no som en cap cas al capítol final de res. No té cap sentit i, a més, és contraproduent: d’entrada tot ells, començant pels quatre gats i acabant pels interpretadors d’anhels, se sumarien a l’estratègia actual sense dubtar-ho ni un moment. I tota energia en aquesta direcció ha de ser benvinguda, sense menysprear-ne absolutament cap. El catalanisme ha obert els ulls i s’ha adaptat als nous temps? Benvingut sigui. Que sigui veritat i, amb una mica de fe, que sigui possible el miracle. Que es produeixi la remuntada després d’un 4-0. Vull dir, que d’acord, que mateu-lo si us diverteix, però que li sigui la mort una major naixença.

Pulicat a Elmón.cat el 9 de març del 2017

dimarts, 7 de març de 2017

"Nació cultural"



“La definició de Catalunya com a nació cultural no ha de preocupar ni espantar ningú”, defensava fa pocs dies Patxi López, diputat i precandidat a les primàries per a liderar el PSOE. No ha d'espantar, diu. Santa innocència. Diu que això també ho posa l'estatut andalús respecte a Andalusia, i que una cosa és la nació cultural i una altra és la nació política. Doncs molt bé. Compro. Ho veig i doblo l'aposta, a veure on ens porta:

Què ens diu la cultura? La cultura ens parla d'aquell molest costum de parlar una llengua, això per començar. Situem-nos l'11 de setembre del 1924, a primera hora del matí, a la delegació de policia de la plaça del Regomir. L'agent de policia interroga un detingut, d'ulls blaus i barba blanca: “¿Cómo se llama usted?”; “Antoni Gaudí”, respon l'interrogat; “¿Qué edad tiene usted?”; “71 anys”; “¿Qué profesión?”; “Arquitecte”; “Pues su profesión le obliga a usted a hablar en castellano.” L'arquitecte més universal de la seva època estava detingut, a més, per haver pretès assistir a l'església dels Sants Justs i Pastor en commemoració de l'Onze de Setembre. No res, cinquanta pessetes de fiança. Sí que deu ser poc important, això de ser nació cultural, que fabrica multes i detencions. Llengua? Política? Fixa't, Patxi, ja el 1626 el culturalíssim Francisco de Quevedo observa que “el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”, amb alguns etcèteres. L'obsessió lingüística de les Noves Plantes i les lleis de tota mena dictades fins avui, amb dictadures o sense, no les detallo perquè ens allargaríem molt i les nacions culturals haurien de procurar no fer perdre gaire el temps a les nacions de debò.

Però sí que podem continuar parlant de cultura, et sembla? Va, mirem què diu en Vicens Vives: “Amb el catalanisme van entrar a Catalunya l'impressionisme, la música de Wagner, els drames d'Ibsen, la filosofia de Nietzsche, l'estètica modernista, la necessitat dels museus i les universitats, l'ambient de París de Londres i de Berlín.” Amb el catalanisme, fixa't tu: el cultural, eh? No t'espantis, Patxi. Després ens posaríem a fer partits, i aquí sí que ens posem un pèl pesats. Gaudí va ser més com cal, va declinar l'oferta per entrar en política, tot i que va sentir com el mateix rei Alfons XIII deia d'ell, en plena inauguració del monument a Verdaguer: “Si loco y catalanista el cura, peor el arquitecto.” Perillós, això de la cultura, eh? Material sensible. “Un movimiento funerario, bárbaro y catalán”, va dir Valle-Inclán del nostre modernisme. Mentre Gaudí afirmava: “La Sagrada Família és una obra que està en mans de Déu i en la voluntat del poble.” Quines coses de dir. Quanta frase lapidària.

I Pla, què hi diu? Que sense el catalanisme no s'entén ni l'arquitectura de Gaudí, ni l'antiacademicisme de Picasso, ni la paraula viva de Maragall. I Prat de la Riba? Que era impossible que estiméssim abans l'Alhambra o la Giralda que el nostre romànic i gòtic. Això mentre Cambó, política a banda, feia fundacions Bernat Metge i murals a la catedral de Vic, i juntes de museus (mentre afirmava a les Corts, perdona Patxi, que el fet català és un fet biològic). I la revolta militar que va provocar una simple caricatura al Cu-cut, era per raons polítiques o culturals? Quines escultures vam posar al passeig de Sant Joan per a l'Exposició Universal del 88? Rafel de Casanova, Pau Claris, Guifré el Pilós. De la mateixa manera que, per la del 1929, Primo de Rivera fa enderrocar les quatre columnes de Puig i Cadafalch (després, això sí, d'haver demostrat un gran amor per les sardanes). I Lerroux què fa, quan contraposa el món del Liceu o el Palau amb el del Molino o el Condal? Cultura? Política? I qui és més de debò, Bofill i Mates, el polític, o Guerau de Liost, el poeta? I el culturalíssim Pau Casals, què? Quan parla a l'ONU, ho fa com a polític o com a violoncel·lista? Quan Fabra fa la gramàtica catalana i el diccionari, les conseqüències són només culturals? Segur? Vols dir, Patxi? Les espardenyes i la barretina de Dalí són innòcues o tenen alguna intenció? I no van ser també, els Jocs Olímpics, una guerra entre santespines i olmailovins? O ens n'hem oblidat, d'això? I què fan ara, els joves de l'Orfeó Català, traient estelades pel concert de Sant Esteve? Cultura, Patxi, no t'angoixis: fan cultura coral com la del minut 17:14 al Camp Nou.

Jo ho tinc clar, Patxi: de fet, per ser nació política ja només ens cal un últim tràmit administratiu. De nació cultural, en canvi, no n'és qui vol sinó qui pot.



Publicat a El Punt/Avui el 7 de març del 2017

dissabte, 11 de febrer de 2017

Espanya, a judici



Con la venia. Al juzgado suplico. A mayor abundamiento. Els positivistes, el pes de la llei, l’Aranzadi, les visions poc creatives de la norma. Aquest procés d’autodeterminació que vivim implica, també, un enfrontament entre dues maneres de veure el Dret: aquella que diu que la llei és inamovible i que dura lex (sed lex), i aquella que diu que hi ha un Dret vigent que la llei encara no coneix o no reconeix (eppur si muove).

Com va apuntar aquesta setmana de forma genial l’escriptor Melcior Comes a twitter, “Recordem que la llista que va fer el senyor Oskar Schindler era il·legal. El que era completament legal era Auschwitz”. És exactament això: el Dret positiu (escrit, oficial) contra els valors suprems o els drets humans o l’evolució del món. Quasi al mateix instant, la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, tretzena marquesa de Casa Fuerte, directora de l’àrea internacional de la FAES i present a la sala del judici contra el 9N just a l’esquena dels acusats, twittejava “Contra el Derecho” adjuntant una foto de la manifestació independentista davant del TSJC. “Contra el Derecho”. Ja som al cap del carrer. Fa temps que Espanya penja d’una llei, i no d’una realitat. Concretament des de l’any 78, en què la Constitució espanyola va haver de repetir amb múltiples fórmules les invocacions a la unitat indissoluble i indivisible de la nació, o preveure articles preventius per a una eventual suspensió de l’autonomia, o prohibitius de la federació entre comunitats autònomes (això sense oblidar l’única “ordre” que Franco va dirigir al seu successor Joan Carles I abans de morir, agafant-lo de la mà: “preserva la unidad de España”). És a dir, que des de les lleis de la Transició que sabem que Espanya no és una unitat sòlida. O natural. O a prova de bombes, amb perdó.

Podem donar per superat (i guanyat) el debat sobre si els drets humans estan per sobre de la llei vigent: ja n’hem vist prou proves. L’últim capítol important, el dret al matrimoni homosexual. D’acord. En canvi és més interessant el debat sobre si és més democràtic defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya, fins i tot contravenint la llei vigent, o bé defensar una Constitució d’arrel democràtica (i votada per la majoria). No trobarem la solució fent una competició de democràcia, sinó reduint el tema a l’absurd: si no està permès que els catalans votin sobre el seu futur, el problema és dels catalans o de la llei? És a dir, no es tracta de si es compleix o incompleix la llei vigent (passi el que passi en el judici contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega): és l’anquilosament de la llei vigent. Ara el món ja sap que Espanya no sap resoldre legalment els seus problemes territorials interns. No pot. Però el problema de debò és que tampoc no ho pensa resoldre políticament. Aquí és on apareixen els violins de pel·lícula de suspens. Focus. Crispetes.

S’ha criticat, des d’algunes veus (independentistes i unionistes), l’estratègia de defensa de Mas, Rigau i Ortega en el sentit que haurien hagut de subratllar la seva voluntat de desobediència. Jo crec que tenia poc sentit pràctic autoinculpar-se: es tracta més aviat de deslegitimar el sistema legal espanyol, en termes de llibertats. De fer veure que si la base legal del judici és fràgil, com és força evident (si ens posem la toga un moment), el judici per tant és polític al 100%. Això no s’aconsegueix tant fent-se el desobedient (ara mateix), sinó fent-se el desprotegit. Evidenciant la indefensió. La forma de càstig que té l’actitud de l’Estat, de càstig i d’avís per a navegants, en tot allò que envolta el capítol del 9N.

Per tant, en aquest concret instant processal i davant dels observadors internacionals, és més útil evidenciar els rols. A pocs mesos del xoc final, ha arribat l’hora de les proves de la defensa: no està a judici Mas, sinó el sistema legal i polític espanyol. És Espanya qui està a judici. I un cop presentades les proves i evidències davant del planeta, i vist el cas per sentència, podrem convocar el referèndum (aleshores sí) amb tota la legitimitat del món. Amb tot el dret del món.

Mira que és fàcil d’entendre.


Publicat a Elmón.cat el 9 de febrer del 2017

dimarts, 31 de gener de 2017

El discurs d'en Pou


“Som professionals, no aficionats voluntaristes”, i una llarga ovació. Gala dels Gaudí (per fi amb direcció i posada en escena professionals i elegants, com tot el que fa en Lluís Danés), recollida del premi Gaudí d'Honor, jo esperant un discurs ideològic perquè vivim temps molt polítics i perquè fins i tot es premia documentals de massatge al poder municipal. Esperava crítica política, però Pou va anar molt més enllà. Lliçó, rigor, noblesa. Pou va deixar petits els esgarips histèrics de les primeres gales, l'estirabot gremial i de mal gust de tants discursos, les vestidures estripades i l'autocompassió que hem sofert en tantes edicions, i es va erigir com a portaveu indiscutible ja no dels actors o dels professionals del cinema, sinó de tots els artistes del país. “Aquest ofici és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure, i hem de poder fer-ho amb dignitat.”

El cinema té sort de poder fer gales que surten en prime time a TV3 i exposar els problemes del sector, però Pou va parlar per a tots: massa difícil viure d'escriure, massa difícil viure d'actuar, massa difícil viure de cantar o de produir o de dirigir obres d'art. La cosa té a veure amb retallades, però tothom ha après a no assenyalar només les administracions públiques (o el conseller de torn) sinó a assenyalar-nos a tots: al públic, als mecenes o patrocinadors, als mitjans de comunicació, a les lleis rígides i als impostos irracionals, de vegades a la qualitat mateixa dels productes, etcètera. I a l'administració, és clar. I a la política. La política hi té molt a fer i hem provat d'animar-la des de dintre i des de fora, modestament, buscant solucions i fórmules de cooperació noves. Costa molt, sí. Però, dit això, i pensant-ho bé, és en la política cultural on veig una excepció més flagrant a qualsevol tesi ultraliberal que vulgui imposar-se. A Catalunya, simplement, la cultura no es pot deixar tant a mercè del mercat. Això és el que vull dir, això és el que dic.

A la pel·lícula Cradle will Rock, de Tim Robbins, traduïda al castellà com a Abajo el telón, s'hi expliquen les relacions entre art i poder durant els anys trenta, quan el govern americà intentava compensar les destrosses de la Gran Depressió amb un New Deal en forma de forts estímuls econòmics a la creació artística (a banda que, alhora, perseguia alguns artistes per comunistes). I evidentment que a Catalunya calia posar ordre a la despesa, especialment amb el poc marge pressupostari que ens permet el marc autonòmic, i amb una crisi econòmica que obligava a racionalitzar, ordenar i contenir. Però, en termes generals, per a la cultura catalana l'intervencionisme (ben administrat) és absolutament necessari. És erroni i injust dir als artistes que han de procurar vendre més taquilles o més llibres o fiar-ho tot al màrqueting i a “obrir-se al món digital i disruptiu”, si el mercat és limitat, si treballem amb un estat en contra, si el talent i la disrupció no és precisament el que ens falta. Invertir millor, sí: però invertir. I si no, preguntem-nos què hauria estat d'aquest país i de la seva llengua si no hagués estat per la despesa pública feta amb TV3 i amb els mitjans de la Corpo. No existiríem. Simplement.

Hi ha, per tant, un intervencionisme que té raó de ser i en cultura, en la mesura que es pugui, s'ha d'intentar defensar. Augment del pressupost, una reivindicació constant de la conselleria, però també garantia d'estímul a les indústries i a la creació de feina. Si realment és cert que sortim de la crisi ens caldrà un New Deal a la catalana, un nou pacte: més inversió pública, però que els privats també inverteixin (per fer el Palau de la Música no van caldre lleis del mecenatge, per justes que siguin); més cooperació publicoprivada i publicopública i privadoprivada; més difusió als mitjans; molt menys escriure i parlar amb insults i amb desconfiança malaltissa; més ordre i contenció en la despesa, però atreviment total amb la inversió i l'estímul; més exportació, més traducció, crear per al món sencer; més imaginació i menys cotilla institucional; etcètera. Dic això com a creador i també com a implicat en la gestió pública: la llei del mercat és del tot insuficient en el nostre cas, fins i tot en cas d'independència. Ens empobrirà, ens farà irrellevants i ens enfonsarà cada dia més.

Generalitzant la frase de Pou, “aquesta cultura és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure, i hem de poder fer-ho amb dignitat.” No va de gremis, doncs. Va de nosaltres.

Publicat a El Punt/Avui el 31 de gener del 2017

dilluns, 16 de gener de 2017

Junquerisme


Aquest article no va sobre Oriol Junqueras. El Vicepresident prova de tancar pressupostos i gestiona la seva àrea de la manera més professional que pot, i estic segur que acabarà fent possible que un any tan important com aquest no quedi en un “coitus interruptus” en forma d’eleccions autonòmiques. No, no va sobre ell ni sobre el seu futur ni el seu passat, ni sobre les seves expectatives electorals, ni tan sols sobre la frase “junquerisme és amor” que ha sorgit enmig d’una entrevista a la ràdio i que crec que té una càrrega positiva innegable (i que només els pobres d’esperit poden qualificar de cursi). No, aquest article va sobre la gent que en parla. I com en parla. Quasi unànimement.

“Ho està fent molt bé perquè només ha d’esperar, callar i pujar en intenció de vot”. Sí, aquesta és la frase. Poques persones hi afegeixen virtuts de gestió o de missatge polític: la majoria molt majoritària fan servir ex-ac-ta-ment la frase que els he escrit. I si pronunciem aquestes frases, si aquesta és la nostra afinada capacitat d’anàlisi i el nostre altíssim nivell d’exigència política, aleshores el problema no el té Junqueras ni Puigdemont ni Mas ni la “classe política”. El problema el tenim nosaltres.

Tant omplir-nos la boca els últims anys de crisi de la política, de falta de generositat per part de les cúpules dels partits, de verticalitat massa jeràrquica, d’autisme, del fet que els polítics “només miren pels seus interessos i pels càlculs electorals”.... i, quan hem de jutjar el paper actual del vicepresident Junqueras perquè “ho està fent molt bé”, l’explicació que hi donem és purament tacticista i passiva. “Ho està fent molt bé, perquè només ha de veure com els altres s’emboliquen”. És a dir, zero premi a la proactivitat. Zero premi al risc, o a l’ideari, o a la forma de gestionar o de comunicar. “Fer-ho molt bé” no seria sincerar-se amb els qui desitgen un referèndum, aguantar l’aposta, convèncer la CUP malgrat els seus atacs i el seu cinisme, renunciar a presentar-se a les eleccions perquè es prioritza l’objectiu de la independència, mantenir el fràgil equilibri de forces que fa possible el full de ruta del 2017, etcètera... No: “Ho fa molt bé” perquè només ha de veure passar hipotètics cadàvers. Ens mereixem tot un aplaudiment, tots nosaltres, grans reivindicadors de la honestedat i de la generositat en política. I del sacrifici, i de la valentia. Ens mereixem, en definitiva, el que tenim.

Dit això, no he entrat ni entraré en el grau d’honestedat i de valentia que té el vicepresident Junqueras perquè ja he dit que aquest article no va sobre ell. Voldria, en canvi, que el lector veiés com s’assembla molt més del que pensa a la “casta política” que fa càlculs i que maquina. Vull que el lector vegi que els hipotètics vicis de la política, molt sovint, els portem incorporats o fins i tot multiplicats. Que si no ens agrada com són els partits i els polítics, hauríem d’aprendre que els partits i els polítics els conformen persones com nosaltres i que en qualsevol moment podem participar-hi, per a millorar-los o per a empitjorar-los. I que, des de fora, frases com aquestes fan comprensible que siguem un país tan ple de petiteses fratricides i de baixa qualitat política. Posin, si us plau, la vara de mesurar en un altre nivell. Posin el llistó més amunt, posin-se’l més amunt. Si volem ser una província de caníbals, serem una província de caníbals.

Sort que algú reparteix una mica d’amor.


Publicat a Elmón.cat el 12 de gener del 2017

Procés de ficció


La setmana passada, el diputat de C's al Parlament Antonio Espinosa va acusar el govern de presentar uns Pressupostos per al 2017 “de ficció, en sintonia amb la ficció que suposa el procés separatista”. Si alguna cosa bona té aquest procés que vivim és que posa a prova els límits de l'idealisme i el realisme i que, per tant, ens presenta un combat de boxa entre realitat i ficció. És absolutament preciós: davant de la incertesa, el que ens defineix avui a tots és en quina ficció preferim creure. Quina és la nostra fe.

Hi ha gent que creu en els Reis Mags, i fins i tot en el naixement del Messies per obra i fortuna d'una mare verge. D'altres prefereixen no creure-hi perquè si no ho veuen no ho creuen, oblidant que quasi sempre és a l'inrevés: que cal creure per veure. I així arribem a la necessitat de tenir comprensió amb aquells que creuen, per exemple, que Espanya és un estat que ha resolt l'encaix de les seves nacions. O que, amb una oferta de diàleg difusa i inconcreta, resoldrà el conflicte creat a la seva regió nord-oriental. Hi ha persones, els ho juro, que prefereixen creure la Constitució com a text sagrat. Una taula de la llei que reflecteix la Veritat eterna i immutable però que també explica l'origen de tot, el Gènesi de la Península. En aquesta obra de ficció –basada en fets reals, això sí–, tot comença l'any 1978. Abans hi havia la foscor, la matèria negra, el desconegut.

I com que res del que no digui aquesta Bíblia no existeix si no és en forma d'heretgia, vivim avui processos judicials i amenaces d'inhabilitacions que formen part d'una trama argumental ben coherent amb tot el plantejament de la novel·la. Si hem dit que a Espanya mai no hi ha hagut més que una nació, i que mai no s'hi ha perseguit llengües ni cultures, i que tots els sistemes d'autogovern i de sobirania previs a la monarquia absoluta de Felip V –o les aproximacions confederals republicanes– no són res més que xerrameca i bruixeria d'ànimes venudes al diable, no té cap sentit que algú vulgui trencar aquest relat per parlar-nos de suposades “realitats nacionals” o “drets a decidir” que no ens interessen. Perquè no estàvem parlant de la realitat, estàvem parlant de fe. De ficció. De credo.

El millor que ens està passant és que ens estem carregant els empiristes, els qui només creuen en fets i en realitats palpables, perquè al final el xoc de trens és un xoc de relats. A Catalunya ens agrada creure –o saber– que som una nació amb dret a decidir, i a Espanya els agrada creure –o saber– que de nació només n'hi ha una. La part bonica, màgica, de tot plegat no és pensar que guanyarà una “postveritat” o l'altra, sinó que totes dues són “veritat” a la seva manera perquè totes dues parteixen de cultures, codis, valors i creences diferents. Són “preveritats” massa allunyades. No és més realista la llei o el pes de la justícia, per dur i material que sigui: en el fons, obeeix a una ficció determinada. Tan artificial, o segurament més, que aquell altre relat que diu que Catalunya busca exercir la seva sobirania perduda el 1714. Aquests dos relats no són ni mentida ni “postveritats”, sinó que són això: relats que xoquen. Incompatibles, irreconciliables. Havien pogut conviure quan no es parlava de sobirania sinó d'autogovern, de competències, de finançament. Però des del 2012 que el vocabulari ha canviat cap a conceptes com sobirania, dret a decidir, autodeterminació, independència. Ara són versions diferents, són Bíblies diferents. A Espanya creuen en Buda, diguem-ne, i nosaltres en Al·là. O en Satanàs, o en Jesús, o en Joan Capri, tant se val. No resem les mateixes oracions, no venerem els mateixos vedells d'or, no tenim esperança en les mateixes vides després de la mort. Tot és alhora real, i alhora ficció. Tot és molt de debò, i tot és molt de mentida, segons qui ho miri. Per tant evidentment que seran uns pressupostos de ficció, i que el procés és de ficció i que la independència és una utopia irrealitzable, si qui jutja la versemblança d'El Mag d'Oz és un inspector d'hisenda. El mateix succeiria si qui examinés la versemblança d'un quadre comptable fos el gos de Dorothy.

Gaudim d'aquesta ficció, d'aquesta novel·la ben rodona, aquest mirall al llarg d'un camí. No ens avergonyim de no tenir realitats tangibles, perquè encara som elfs tancats al taller de Santa Claus. Pietat per als descreguts, perquè tampoc a ells els portarem carbó en la nit més màgica de l'any. Cap nen sense joguina, tot està previst. Ho veiem tot. I tot ho sabrem perdonar.


Publicat a El Punt/Avui el 27 de desembre del 2016

La paperera de la història




Si remenem dins la paperera de la història veurem que nosaltres som fills de la Transició democràtica, néts del règim de Franco, besnéts de la República o de la dictadura de Primo de Rivera i rebesnéts de la Renaixença, a la qual cosa precedeix, com tothom sap, la matèria negra o la dimensió desconeguda. Però resulta que la gent de la Renaixença també eren fills i néts: concretament eren fills de la humiliant pèrdua de les colònies espanyoles, néts de la restauració borbònica, besnéts de la Guerra del Francès (o de la “Independència”) i rebesnéts de la monarquia absoluta iniciada per Felip V. És a dir, que el fil conductor del “trauma català” iniciat el 1714 no es trenca en cap moment fins als nostres dies, on l’onada independentista actual només es pot explicar si s’entén tot el que va succeir abans, i no després, de la Constitució del 1978.

La paperera de la història ens té un lloc reservat també a nosaltres: d’aquí a 50 o 100 anys, rodamóns afamats de coneixement burxaran en els containers d’aquest moment i hi trobaran una cruïlla que es va iniciar amb la reforma de l’Estatut. Qui canalitza aquesta incomoditat, aquest descontentament, aquesta frustració col·lectiva? Es dirà que les manifestacions, que les assemblees i entitats, sí, però qui realment posa Catalunya davant del mirall es diu Artur Mas. Un altre dels llençats a la paperera de la història, sens dubte de forma destructiva i excessiva. Mas fa un gest que destacaran els qui remenin la paperera d’aquí a uns anys: posa Catalunya davant del mirall. S’adona que ha arribat el moment que el poble es decideixi, i també s’adona que això és molt arriscat. Que li pot costar el coll al seu partit, i a ell mateix, i segurament a tot el catalanisme: “anar fent” és fàcil, i també ho és criticar des de les columnes dels diaris, però el que costa és prendre una decisió i dur-la a terme. Mas va convidar-nos, simplement, a prendre-la: costaria uns anys, i discussions, i desgast electoral, i baralles fratricides i dubtes i obstacles de Madrid, però l’actitud de Mas suposa un abans i un després: per primera vegada en molt de temps, ens obliga a tots a decidir-nos. Quan diem avui que “el full de ruta és irrenunciable” o que “fer marxar enrere és un suïcidi” o que “referèndum o referèndum”, el que estem fent és respondre a la pregunta que ens va fer Artur Mas: ho volem o no ho volem? Si ho volem, superarem qualsevol obstacle i esperarem el temps que calgui, i renunciarem a certs protagonismes personals, i aprofitarem el moment adequat i ens refarem de tot dubte que tinguem. Si no ho volem, ens refugiarem en excuses i en baralles, o simplement farem “tot el possible” per aconseguir-ho i ens adonarem que no haurà estat suficient. És això, i res més. És això el que enviarem a la indefugible paperera de la història.

Aquest moment de dubte, aquests instants de bloqueig i d’escepticisme i fins i tot de divisió interna, ja es va viure durant les setmanes prèvies a l’11 de setembre del 1714: tothom que hagi llegit “Victus” coneix l’escena verídica, de paperera reciclada, on aquell 4 de setembre la Junta de Govern de Barcelona es reuneix per decidir si accepta les ofertes de negociació de l’enemic, o bé si les rebutja. El conseller en cap, Rafel de Casanova, va comunicar als militars la decisió de resistir i aleshores el general Villarroel s’hi va oposar veient la inferioritat numèrica dels seus soldats davant l’exèrcit borbònic. I va plegar. La resta de la història és també coneguda, però absolutament fonamental: Villarroel apareix el dia 11 de setembre a la plaça del Born, per lluitar fins al final.

És a dir que es pot fer cas o no de les demoscòpies, enquestes i estudis de diaris que assegurin que “no som prous”. Però fins i tot si es vol fer cas d’aquests estudis (possiblement o probablement tendenciosos), hi ha un moment en què el camí que has fet ja no dóna opció a cap marxa enrere perquè t’hi va la mínima dignitat i perquè has pres un compromís amb tu mateix: decidir. Saber si realment ho vols significa aguantar fins al final, i si no, vol dir que realment no ho volies. Podria passar, i no mereix judici negatiu: podria ser que simplement veiéssim que no ho volem. O que no ho volem prou. O que no tenim forces. Res d’això no tindria un mal lloc a la paperera de la història.

El que sí que transformaria la nostra paperera en un dipòsit d’aigües fecals plena de rates seria, en canvi, deixar que algú altre decidís per nosaltres. És a dir, no decidir res. Ni sí, ni no. Mirar de guanyar temps i de fer que, sobretot, els meus en surtin el menys perjudicats possible. Creure que no som sobirans. Creure’ns, en definitiva, que tot això era una broma.

I “tot això” vol dir 300 anys.


Publicat a Elmón.cat el 15 de desembre del 2016

dilluns, 5 de desembre de 2016

Vestir la mona



S’acusa sovint els independentistes o els defensors de l’actual full de ruta d’actuar “per sentiments”, o de forma irracional, ja sigui perquè hagin perdut el seny o perquè les ganes poden estar vencent el pensament fred i el càlcul prudent. Segons aquesta tesi, el full de ruta no es pot aplicar tal com està “perquè tothom sap que no en som prous”, i l’aconsellable seria aplaçar les intencions inicials a l’espera de temps més propicis on la victòria pugui estar més assegurada o bé on, simplement, tothom pugui prendre menys mal. Aquests cants a la prudència no són traïció, no són miserables, no són malintencionats necessàriament. Almenys alguns, sé que no ho són. Però sí que penso que fallen en la primera de les seves tesis, que és la que fa referència als sentiments contra la raó. Anem a pams:

El sentiment de la por és, emocionalment, tan o més poderós que el sentiment de l’obcecació o de la passió per alguna cosa. La por és un mecanisme que activa la prudència, però no deixa de ser un sentiment. Per tant les invitacions a la prudència poden ser molt benvingudes, sí, però no poden ser més racionals: davant d’una cruïlla, hi ha persones que decideixen saltar a la piscina perquè en tenen moltes ganes i d’altres que fan càlculs sobre si hi ha aigua o si està freda. Però en tots dos casos estem parlant de sentiments: un cas no és més racional que l’altre. Racionalment sí que un pot convèncer l’altre de saltar o no saltar, i el mètode racional ajuda a valorar els pros i els contres, però els arguments a favor o en contra sempre seran dominats per un sentiment de por o de passió. Val la pena sens dubte comptar fins a deu o fins a vint (això aconsella i demostra la maduresa) davant d’una cruïlla difícil, però en el cas del procés català ningú no pot dir que no haguem tingut uns anys llargs i ben bons per a pensar-nos-ho i repensar-nos-ho. I, en qualsevol cas, un cop s’hagi comptat fins a deu o fins a vint i s’hagi arribat a una conclusió, serà un sentiment allò que condicionarà la manera d’executar-la. Hi ha moltíssimes persones que prenen decisions a la vida però que, fins i tot decidides, queden bloquejades per la por. I, a l’inrevés, n’hi ha que prenen la decisió prudent de no actuar però que, finalment, el cor pot més i acaben duent-ho a terme perquè l’impuls o la necessitat els pot massa.

En segon lloc, sí que els partits apel·len als nostres sentiments quan ens criden a votar: “El vot de la teva vida”, “Si tu no hi vas ells tornen”, “Yes we can”, i a les campanyes hi sonen músiques i s’hi conviden artistes i fins i tot músics nacionals acaben formant part de les llistes electorals. No hi ha campanyes electorals gaire fredes i racionalment presentades, és cínic voler apel·lar a la fredor del cap quan s’ha demanat el vot amb acupuntures precises a les parts més sensibles del cor.Evidentment que hi ha també cervell en les decisions electorals dels votants, però el que dic és que no es pot menystenir el paper de les emocions ni per vendre un programa ni per aclarir quines decisions cal prendre en el futur. No es poden infravalorar, i és per això que tothom contribuirà els propers mesos a crear una atmosfera més carregada de por o bé més carregada d’èpica. I aquí sí que es pot provar una atmosfera o altra amb intenció totalment pensada i deliberada, en funció dels interessos o dels valors i idees de cadascú. I també es pot fomentar una via del mig, que és la de trobar una èpica prudent o no arrauxada, més difícil d’entendre i de vendre però sovint (si és sincera i no un pretext massa visible per a amagar covardies) acaba sent molt productiva i fructífera. També és una aposta d’estat emocional, no només d’argumentació raonada. De raons en podem trobar per a qualsevol emoció, desenganyem-nos: tots sabem vestir la mona.

El que sí que no podem passar, o jo almenys no passaré, és que es qualifiqui d’irracionals els que creuen que s’ha de complir sí o sí el full de ruta marcat. O que es vengui la por, o la covardia, en forma de gran argumentació freda i meditada. Les decisions porugues també es prenen en calent, i amb por, i després en tot cas es poden vestir de milions d’arguments tan racionals i tan lògics com els que aposten per camins més contundents. Mirin-se vostès tots els arguments ara que ve l’hora de la veritat però, sobretot, mirin-se les actituds. I no deixin que ningú els jutgi, perquè de raó en tenim una mica tots: ni uns són uns traïdors, ni els altres s’han begut l’enteniment. Simplement uns tenen més por i els altres tenen més il·lusió. A partir d’aquí, a convèncer. El dret a decidir també és això, decidir quina de les dues pulsions volem que ens domini. I, finalment, triar quina de les dues mones veiem més ben guarnida.

Publicat a Elmón.cat l'1 de desembre del 2016

Any 2017: 'soft' contra 'hard'



Segons ens comentava a un petit comitè el professor Àngel Castiñeira en referència al paper de la cultura en la política, avui països de mida mitjana o petita com Dinamarca, Israel, Suïssa o Finlàndia inverteixen cada cop més percentatge del seu PIB en “soft power” (cultura, llenguatge, expectatives, imatges) que no pas en “hard power” (coerció, amenaces, premi i càstig, autoritat legal) com a mecanisme de persuasió, tant externa com interna. Diu Jospeh Nyre, autor del concepte: “Un país pot obtenir els resultats desitjats en política internacional si d'altres països que, admirant els seus valors, imitant el seu exemple, aspirant el seu nivell de prosperitat i obertura, el volen seguir. En aquest sentit, és també important d'assignar propòsits i atreure d'altres en política mundial, i no tan sols forçar-los al canvi mitjançant les amenaces del poder militar o sancions econòmiques. Aquest soft power, fent que d'altres vulguin els mateixos resultats que tu, és apropiació més que no pas coerció”.

Contrasta aquest discurs de la seducció amb el discurs inaugural de la legislatura espanyola per part de Felip VI, amb pal·lis i tendals i desfilades militars al més vell estil segle XIX, i on el monarca advertia de conceptes com “el respecte a la legalitat” o la “igualtat de tots els espanyols”, i on la presidenta del Congrés recordava per enèsima vegada l’article constitucional on se segella “la indissoluble unidad de la nación española”. L’argumentari d’Espanya en contra de la idea de l’autodeterminació de Catalunya és un argumentari que s’ha quedat en l’àmbit “hard” de la política: respecte a l’autoritat, compliment de la llei, càstig i coerció, jerarquia, ordre establert. Vist així, no és estrany que el PP tingui les de guanyar ara mateix i en el futur en les institucions espanyoles: per a un país amb paradigma conservador i immobilista, què millor que un partit conservador i immobilista. La qual cosa ens posa, als qui donem voltes a l’argumentari català, a una àrea més “soft” de l’estratègia cap als resultats desitjats.

Els defensors del “soft power” afirmen que la seducció és més efectiva que la coerció, també de cara al reconeixement internacional, que és on es lliurarà la batalla final entre Catalunya i Espanya. Evidentment que una part de la lluita de poder correspon lliurar-la als advocats, i també als gestors de l’espai públic o la policia, és a dir a aquelles àrees més “hard” on la coerció i l’autoritat es disputen en últim terme (d’aquí que molts defensin la necessitat de pensar en un exèrcit català, un servei d’intel·ligència, etcètera). Però Catalunya arribarà al punt final de la disputa (any que ve, sens dubte) amb més cartes a favor en la línia “soft”: la raó democràtica, el clam popular, els drets humans inalienables, la cultura, la identitat, el greuge financer i tots els memorials de greuges de la nostra història, la desfeta del 1714, la repressió de Franco... etcètera. Quin és el problema o defecte d’aquesta estratègia?

El mateix Nye ja n’exposa alguns. El “soft power” (fer servir la cultura, els mitjans, la producció creativa, els missatges, els hàbits i costums, els valors, etc) suposa una eina més complicada que l'ús del “poder dur” per dues raons: En primer lloc, la major part de les seves fonts es troben fora del control del govern. En segon lloc, tendeix a “funcionar indirectament emmotllant l'entorn per l'acció política, i de vegades es triguen anys a aconseguir els resultats desitjats”. En definitiva: ni un govern pot dominar els mitjans, els missatges i la cultura, ni aquest tipus de continguts acostumen a tenir resultats ràpids. La millor arma per als països “soft power” és, precisament, armar-se de paciència.

I aquí ve el problema: que l’any que ve, 2017, ja no hi haurà més temps. Ni més lloc per a la paciència. L’any que ve veurem si l’estratègia de “tenir la força de la raó” democràtica pot més que l’estratègia de “tenir la raó de la força”, i els àrbitres seran de nivell internacional. El debat és interessant perquè no és fàcil, ni diàfan: la coerció és una força innegable i legítima, en qualsevol sobirania. I per altra banda la voluntat popular o els valors són, també, elements amb molta força en els països avançats. Com que en política internacional pesa més l’interès que l’amistat, podria semblar que Catalunya té les pitjors cartes perquè “agrada” més que no pas “interessa”. Crec que és un error partir d’aquesta premissa: pot ser més interessant, més favorable per als interessos d’un país modern o fins i tot per la UE, resoldre els conflictes democràticament més que no pas eternitzar-los i cronificar la inestabilitat. No interessa una Catalunya incòmoda i amb les ales tallades (com sí que podia interessar durant la signatura dels tractats d’Utrecht) perquè Europa no pot permetre’s més euroescèptics, perquè existeix l’antecedent d’Escòcia i perquè cal contrarestar el corrent “Trump” o l’auge de la ultradreta amb polítiques valentes i no amb excuses burocràtiques.

Què diria un àrbitre entre el “hard” i el “soft”? Diria que la qüestió catalana s’ha de votar de forma legal i acordada, però que Espanya té dret a poder incloure una tercera resposta en forma de “tercera via”. Aquesta és la línia del mig, em temo, i la resta és derrota o victòria. David contra Goliat. No infravalorin cap dels dos: ara mateix no sabria dir quina de les dues bandes mostra més senyals de feblesa.


Publicat a Elmón.cat el 17 de novembre del 2016

El relat (2)



Tenir un relat, tenir storytelling. Trump guanya per la força del relat o perquè Hillary no en tenia, el Brexitguanya perquè Europa té menys relat que Anglaterra, etcètera. Vaig escriure en l'article anterior que el relat actual català és molt racionalista i poc emocional, parla de drets fonamentals i de tenir raó i de greuges amb l'Estat, suposo que perquè l'emoció la dóna per descomptada. Compte amb això, perquè si bé és bona estratègia dur el vestit de la modernitat i del sentit pràctic, al final el sentit pràctic i la modernitat de Hillary Clinton han quedat aixafats per l'autenticitat emocional, visceral i patriòtica dels trumpistes. No en tindrem prou, doncs, de tenir raó. Per tenir raó, ja tenim els informes de les consultores i de (ai las!) les empreses de sondeig demoscòpic. Un relat és una altra cosa.

Certament, a les portes del 2017 som més en temps d'accions que no pas de relat: però sí que podem reflexionar sobre en quin relat es basaran aquestes accions, ja es diguin “full de ruta” o ja es diguin “la deriva dels esdeveniments”. Jo parteixo d'una base científica que és perfectament demostrable, i és que la pulsió independentista sempre existirà a Catalunya i que també existeix en el rerefons de tot l'autonomisme. Va existir a l'època de la Renaixença i a la de la Mancomunitat, i també la va fer servir Cambó a conveniència, i no cal dir Macià o el mateix Pujol, o els advertiments constants de Montilla sobre la “creixent desafecció”. Crec (ho he escrit diverses vegades) que aquesta pulsió és un fet natural i que és normal que en democràcia tingui tendència a créixer i a voler vèncer. Això, primera. Segona premissa: ara mateix ens trobem amb dos relats enfrontats sobre el moment actual. Un diu que “no en som prou” o que “no és el moment”, i un altre diu “referèndum sí o sí” i “desconnexió ja”. A favor del primer relat hi ha algunes enquestes demoscòpiques, i a favor dels segons hi ha el fenomen Trump com a exemple d'imprevisibilitat electoral. Recordo que la nit del 27-S jo m'havia fet una aposta: si el resultat era espectacular, aquella matinada mateix me n'aniria a dalt del Matagalls i m'hi faria una foto. Nu. Però com que aquella matinada, en canvi, vaig dormir plàcidament al llit de Barcelona, això volia dir que el resultat no va ser prou espectacular. Significa això que ja tenim la resposta, que és fer marxa enrere? Això és el que havia d'admetre el president Mas en comptes del “nous avons gagné”? No necessàriament. Més ben dit: no, perquè el relat no ho aguanta. Provaré d'explicar-me:

Que el procés depengui d'un partit com la CUP fa les coses més difícils, sobretot pel que fa a la seva presentació al món. Però el cas és que hi ha una majoria parlamentària que pretén dictar una llei de desconnexió i convocar un referèndum l'any 2017 i això és exactament el mateix que va dur Alex Salmond a negociar els termes d'un referèndum per a Escòcia: tenir una majoria i mostrar-se disposat a aplicar el programa. Una altra cosa és la por, la inseguretat o fins i tot la certesa (respectable) d'alguns que la cosa no anirà bé (o que anirà molt malament): crec que s'han d'entendre aquestes inseguretats i crec que és bo que es manifestin. Però, amb tot el respecte, si ara es fa marxa enrere, és com si Macià hagués pretès negociar una autonomia abans de proclamar un Estat. El relat que ens podrem explicar a nosaltres mateixos, i al món, és que això del catalanisme va molt bé per anar tirant però quan es tracta de demostrar determinació, o d'“interpretar els anhels” de forma conseqüent, el relat es trenca i es glaça. Vol dir, en definitiva, que som un pretext polític més que una nació d'Europa. I quarta certesa que tinc: ara mateix a allò que hem d'aspirar no és a la independència, que això ja ve després si la gent ho vol, sinó al respecte de la comunitat internacional. El respecte. I fer-nos respectar, i respectar-nos a nosaltres mateixos, no passa per la independència de Catalunya sinó per convocar un referèndum. Ho sento, entenc els dubtes. De debò que els entenc i no els veig com a signes de traïció sinó com a fets naturalíssims: però el relat que hem anat escrivint des de fa 150 o fins i tot 300 anys no aguanta una altra cosa.

Acabar aquest procés amb referèndum o sense, independentment de qui el guanyés, equival a dir que això de Catalunya és una broma o no. Compte, doncs: no és racional, no és intel·ligent, no és astut ni pràctic fer marxa enrere com si res. O ara resultarà que la por no és una emoció?

Publicat a El Punt/Avui el 22 de novembre del 2016

dimecres, 2 de novembre de 2016

Colau, l'extremista


Hi ha opinadors que han afirmat que la polèmica sobre l’estàtua eqüestre de Franco a l’esplanada del Born és un capítol que “centra” Ada Colau i que la posa enmig de dos bàndols extrems: els independentistes hipersensibles i els nostàlgics del feixisme. Crec que això és ignorar el que vol dir centralitat, i el que vol dir sentit comú i l’ànim general. La “gent del mig”, la gent que viu i treballa o busca feina o existeix a Barcelona, considera que Ada Colau ha fet un enèsim acte de cinisme i de frivolitat amb els símbols perquè no deu tenir cap idea gran per a la ciutat. Això és el “mainstream”, aquesta és la impressió del sentir general i aquí és on qualsevol opció centrada hauria de situar-se. Amb els símbols no s’hi juga i la senyora Colau juga amb els símbols, tan simple com això. Ha jugat amb foc i s’ha cremat. I ens ha fet perdre el temps i la tinta (i els diners!),a tots els ciutadans.

Dubto molt que algú negui que escollir el Born per a exhibir aquesta peça era una provocació, i una persona que provoca no és una persona centrista ni centrada ni central: és una provocadora. El president Obama va llençar, fa quatre o cinc mesos, una reflexió sobre el populisme: venia a dir que populisme és preocupar-se pel poble, i que regalar el terme “populisme” a alguns personatges polítics que no han demostrat gran cosa (es referia a Trump) és un regal massa gran i immerescut. Que el populisme no hauria de ser equivalent a “dir-la grossa per a guanyar vots”: això en tot cas seria “nativisme”, “xenofòbia” o “cinisme”, però no populisme en el sentit de fer una cosa realment popular o pensant en el poble. I aquesta exposició del Born, aquesta exhibició, aquest exhibicionisme frívol, no s’ha fet pensant en el poble sinó pensant en els vots o en la imatge. O, com es diu avui, en “guanyar el relat”.

Tot i així crec que “guanyar el relat” en política catalana, avui, no passa per alguns factors: en primer lloc, no passa per posar Franco sobre les reuïnes del Born perquè allí no hi van perdre les llibertats els barcelonins independentistes, allí hi vam perdre les llibertats tots. Del primer barceloní a l’últim, com tots els catalans, i encara avui en paguem les conseqüències. També l’alcaldessa, encara que prefereixi riure-se’n. En segon lloc, guanyar el relat no passa per vendre contes de fades federalistes que ja no es creu ni la fusta de la tomba de Pi i Margall. En tercer lloc, tampoc passa per esborrar inscripcions d’estàtues a Samaranch o canviar plaques de places i carrers per fer honors al bàndol republicà, és a dir, no passa per fer política de bàndol. Fer política de bàndol no és buscar el centre, és fer política de bàndol, és fer bandolerisme, és fer tribu. No és central, ni de lluny. És el que és. En quart lloc, no passa per governar en minoria sense saber arribar a acords amb les altres forces per a aprovar el programa d’Actuació Municipal, que és, per dir-ho en termes comprensibles, “el guió del mandat”. Centralitat és buscar acords, i per cert no és no assenyalar “mafiosos” falsament ni expedir certificats de puresa ideològica. En cinquè lloc, guanyar el relat no passa per tenir un arquitecte municipal que fa mofa públicament del temple de la Sagrada Família, el símbol més important de la ciutat. No, això no és guanyar el relat, això és tan antiquat i tan conservador i tan gris com un plànol d’en Bohigas. Això és quedar-se en els debats superats dels anys 80, això és creure encara que el modernisme és cosa de rics que van a missa, això és reaccionari i conservador i esteticisme de la gauche divine.

En sisè lloc, guanyar el relat no és renunciar a la llotja del Liceu (i no anar-hi gaire) només perquè el Liceu dóna imatge de burgès i de no sé què, tot ignorant (o volent ignorar) que és una institució que paguem entre tots, i tots vol dir també l’home humil que viu al Raval però que és un gran amant de l’Òpera i que paga els seus impostos perquè els governants (també l’alcaldessa) cuidi la sala com tots els altres equipaments culturals del país. Guanyar el relat no és res de tot això. Això és en tot cas, com diria Obama, una mala concepció del populisme. Això és cinisme i frivolitat. El capítol de l’estàtua de Franco només n’és una enèsima mostra, un símbol perfecte, ja que estem tant en el tema dels símbols.

Colau era i és una extremista, i crec que ho és amb orgull. Una altra cosa és que no pugui carregar-se el Mobile World Congress perquè veu que no té prou força per fer-ho, o que hagi de conviure amb comerciants que (maleïts garrepes) volen posar terrasses als carrers per donar feina i servei, o que hagi de dir alguna cosa de tant en tant als malvats hotelers que esperen l’aixecament de la moratòria evasiva i eterna, o que hagi d’arraconar tots els manters a un lloc “discret” del front marítim, o que hagi de suportar que la xiulin per haver posat un obscè comptador de refugiats ofegats a la Barceloneta. Colau representa un bàndol, una determinada esquerra, una extrema esquerra que ha vingut a fer polítiques d’extrema esquerra perquè considera que és el més just i el més convenient. Molt bé, però això no la posa al centre d’enlloc. Ni encara menys li dóna les regnes del relat en aquest país. Aquí la gent, bàsicament, el que vol és que la ciutat funcioni i que els polítics no perdin gaire el temps. No demanen molt més. Per tant els veïns i les veïnes el que fan és viure, treballar i fer el seu camí sense permetre que els distreguin gaire, si pot ser, les ocurrències d’una senyora amb ganes de jugar. Jugui, alcaldessa, però no molesti.


Publicat a Elmon.cat el 21 d'octubre del 2016

El relat


Fa dos dies m'explicaven per què una verònica, que és aquell pas clàssic de la tauromàquia que es fa subjectant la capa amb les dues mans, es diu verònica: resulta que rep aquest nom per l'escena bíblica en què Verònica, una dona de Jerusalem, va donar el seu vel a Jesús perquè s'eixugués el front mentre portava la creu. Tot i que no m'agrada l'espectacle dels toros (amb veure'n un en vaig tenir prou), aquest bateig bíblic em sembla un bon exemple de construcció de relat. La fiesta nacional inclou una cultura, un llenguatge, un imaginari, que a Catalunya es perdrà per sempre perquè no ha aguantat el pas de les generacions ni la sensibilitat animalista ni tampoc, admetem-ho, el relat nacional català. No l'ha fet seu. És més: han estat relats antagònics. Com s'explica, això del relat? Qui el fa? Qui relata, qui escriu? Per què Espanya i Catalunya han traçat camins massa divergents, imaginaris massa incompatibles i símbols tan diametralment oposats? Aquí, no fotem, és d'on plora de la criatura: no de la falta de finançament autonòmic o de disposar d'eines competencials majors, sinó de la falta d'encaix dels relats.
Els tòpics i els estereotips són fonamentals, una caricatura diu més d'una persona que no pas un retrat hiperrealista. Això també val per als col·lectius, no tant per allò de “com ens anomenin els de fora” (puntualitat britànica, precisió suïssa, feina de xinesos...) sinó sobretot per com t'anomenis tu mateix. Quin relat construeixes, i per què. Qui vols trobar quan et miris al mirall. Sembla ser (llegeixo) que el relat nacional espanyol es forja al mateix temps que a Catalunya es va gestant la Renaixença cultural, al segle XIX, i que per tant també el protagonisme dels toros i les flamenques (els coneguts souvenirs de la Rambla) prové d'un imaginari romàntic. D'inspiració molt francesa, o més ben dit, antifrancesa: arran de la revolta contra l'ocupació napoleònica, el nacionalisme espanyol troba el seu propi relat justament en el tòpic que els francesos van fer de l'espanyolitat. Dones amb uns ulls ardents, homes que s'ocupen més de viure que de treballar, amors apassionats, Carmens, bandolers, guitarres, castanyoles, sol, toros (ja transformats en espectacles de masses al segle XIX)... en definitiva una certa falta de modernitat transformada en orgull vitalista i natural. Exaltació d'allò passional, primitiu, autèntic, essencial. La sang, el sol, el sexe, la vida. Un relat que en el fons era força envejat, aleshores, per alguns europeus massa quadriculats i titafredes. La recerca de l'essència humana més ancestral i nua d'artificis, allò que Bigas Luna va saber retratar tan bé quan Javier Bardem torejava tot nu sota la llum de la lluna. Sense ningú més. Pell a pell, tots dos, tu i jo. I la verònica.
El relat espanyol és, doncs, d'arrel tan romàntica com el català i molt inspirat en el barroc i el postbarroc. No és nostàlgic: és de pebrots, i amunt. El relat català és, en canvi, medievalista i nostàlgic per necessitat: l'enyorança d'unes llibertats i unes constitucions prèvies als estats moderns i l'enllaç directe amb la Renaixença cultural, la industrialització i el modernisme. Això ens fa una caricatura de pagesos i de garrepes, de desconfiats i pragmàtics, obsessionats amb la preservació de les arrels (i els diners) i curosos de semblar més moderns que ningú. No crec que això sigui gaire compatible, avui dia, amb un imaginari basat en les passions, la sang i el sol. Mentre escric m'adono que tenim un estereotip racionalista, en contrast amb l'estereotip emocional i vitalista espanyol. Tal vegada les emocions les emetem d'una altra manera: a través de la reivindicació nacional, de la defensa de la llengua i del record (nostàlgic) de massa segles sense autogovern. La nostra emoció passa més filtres, no toreja un animal a la llum de la lluna sinó que construeix ordenades torres humanes, escriu gramàtiques, compta per ballar o es numera per fer manifestacions. Són dos romanticismes diferents, però romanticismes tots dos, i creen relats diferents perquè tenen (i volen tenir) una visió diferent del món. Tant se val si a Catalunya hi va haver molts toros i si algun Cabré es va endur Ava Gardner al llit, al mirall hi volem veure una altra cosa. No pas ara, sinó ja des d'aquell segle XIX on es feien els relats. I tothom sap que els relats no tenen per què ser del tot veritat, però han de ser versemblants: potser per això, aquí mai no hi han triomfat els contes de fades federalistes.


Publicat a El Punt/ Avui el 18 d'octubre del 2016

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Talibans, Colom i la Sagrada Família



El 26 de febrer del 2001 Mullar Omar, líder dels talibans de l’Afganistan, va escriure un edicte on decretava que totes les estàtues no-islàmiques, localitzades en el terreny dels Emirats islàmics d’Afganistan, havien de ser destruïdes. Això va provocar la destrucció dels Budes de Bamian, estàtues gegantines antigues de gairebé 1500 anys i declarades Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO. Com que no tot es podia aguantar en motius religiosos (és a dir, per quedar bé), els islamistes reivindicaven que la gent donava més importància a les dues escultures de la roca que a la fam que passaven els nens afgans durant aquell hivern (a causa, suposadament, de l’aïllament nordamericà). Abans d’aquest decret, el 12 de febrer, els talibans havien entrat al Museu de Kabul per trencar estàtues. La resta de la història dels despropòsits dels talibans contra al patrimoni cultural és prou coneguda.

Normalment, rere una reivindicació estètica o urbanística envers un monument o un element de patrimoni cultural (per a enderrocar-lo, s’entén) hi ha més motius ideològics que purament estètics. Però no ens enganyem, tota estètica té una ètica i gairebé sempre una càrrega ideològica que, per subtil que sigui, pot molestar els seus oposats. És per això que retirem estàtues i plaques franquistes i és per això, suposo, que a l’alcaldessa Colau no li molesta posar-les al bell mig de la plaça del Born on hi ha els vestigis de la derrota del 1714. El missatge és clar: “no ens importa”. Com també hi ha missatge darrera del canvi de nom de la plaça Llucmajor per Plaça de la República, o la retirada dels bustos i quadres i noms monàrquics de l’Ajuntament: “som antimonàrquics”. O darrera de la intenció de la CUP de retirar l’estàtua de Colom “per esclavista”, o la d’Antonio López: “som antiesclavistes”. Sempre hi ha un motiu ideològic i no purament artístic o científic o ciutadà, sempre hi ha una voluntat expressa de marcar empremta i d’imposar relat i de demostrar qui mana. Damnatio memoriae. Ara seguireu aquest codi. Ara escriurem nosaltres el relat. Uns han guanyat i uns altres han perdut. Bàndols. Bandolerisme. Fernández Díaz i allò de guanyar la guerra 80 anys després. Massa gent que actua a cop de dogma ideològic. Massa gent dogmàtica, massa talibans. Sí, destructors. Fonamentalistes. Talibans.

Quan el regidor d’Arquitectura de Jaume Collboni, Daniel Mòdol, diu que la Sagrada Família és una “mona de Pasqua”, una “gran farsa” i una “pseudoobra de Gaudí”, està fent de talibà. Primer, perquè un regidor d’aquesta ciutat no pot ridiculitzar el seu símbol arquitectònic més universal. Només amb això, destitució fulminant (dictaria el més pur sentit comú). Però segon, per talibanisme dogmàtic al·lèrgic a la diversitat i a la iniciativa arquitectònica privada, a banda d’un motiu extra, que és l’objectiu mal gust. Sí, mal gust, mal càlcul de les prioritats estètiques: perquè la veritat és sí que hi ha una Sagrada Família que caldria enderrocar, que és l’església parroquial de la Sagrada Família d’Igualada que és obra de Bohigas (que sembla que és el referent a seguir). Recomano que tothom la visiti (per internet és suficient) per veure com es pot buidar de tota ànima un edifici teòricament destinat a l’espiritualitat. Els demano que la comparin amb la Sagrada Família, no la façana del Naixement, sinó la de la Passió, la d’en Subirachs, i també amb la nau central construïda recentment i amb les torres que es projecta elevar fins al 2026, i els demano que escullin quin dels dos edificis cal enderrocar pel bé de la humanitat. No és cap mania personal, el mateix diria jo a Josep Pla quan va proposar enderrocar el Palau de la Música o a tanta gent que se’n va fotre de Gaudí quan va atrevir-se afortunadament a trencar les cantonades de l’Eixample amb edificis com la Pedrera. Tots els detractors del romanticisme o de l’espiritualitat o de la fantasia i la imaginació ho són en nom d’un suposat racionalisme ordenat i funcional, i aquest és exactament el retrat de la seva ànima: llisa, freda i de formigó. Provinciana. Petita. Incapaç i impotent. Al·lèrgica a les excepcions. Normativista. Academicista. Castradora. Acomplexada. Talibana.

Confio que la Sagrada Família (de Barcelona) s’acabi el 2026 i que s’acabi bé, és a dir, que s’acabi sense llicència d’obres. Que s’alci per damunt de les reglamentacions mundanes i de les formiguetes en formes d’arquitecte municipal que fan places dures i ruscos perquè la gent hi visqui. Que els mostri per sempre (per tota l’eternitat) la seva infinita petitesa i que ho faci sense ni un sol permís d’obres, però amb tot el permís de l’art i de la bellesa. I que els regidors i arquitectes racionalistes es posin a buscar el permís d’obres de Santa Maria del Mar o de les piràmides d’Egipte, i que revisin totes les grans obres de la humanitat per veure si s’ajusten als seus obtusos esquemes ideològics i a les seves pureses menjacapellàniques, i que trobin el certificat revolucionari i antiesclavista del descobridor d’Amèrica per veure si respon als cànons establerts, i que busquin si els reis catalans o espanyols eren prou demòcrates i prou socials i prou comuns, o si Salvador Dalí no mereix carrer a Barcelona per haver-se també desviat del dogma, o si caldria canviar el nom de Via Laietana pel de Via Durruti (ai, no, que això ja es va fer) o si les muralles romanes de la ciutat es van construir seguint mínimament el respecte per l’Estatut dels Treballadors. Dediquin-se a tot això, mones sense Pasqua, i quan hagin acabat diguin-nos quines obres d’art s’han de fer i quines no, i de quina manera, i amb quin missatge. I quines coses hem de recordar i quines hem d’oblidar. Marquin la memòria històrica i l’amnèsia històrica, i facin els sants i els retaules pagans que haguem d’adorar, i sobretot posin molt d’asfalt al damunt d’allò que no hagi de tornar a existir mai més, excepte l’estàtua eqüestre de Franco (aviat sobre les lloses del Born) i la futura Avinguda Ada Colau (avui Passeig de Gràcia) o qualsevol altra cosa que hagi passat el seu filtre.

Ho va dir bé Bill Clinton quan va venir a Barcelona l’any 2001: The world will be catalan or taliban.

Publicat a Elmon.cat el 7 d'octubre del 2016

dissabte, 24 de setembre de 2016

Crear frustració


Deia l’alcaldessa Ada Colau fa dos dies a TV3 que “plantejar la independència com una cosa immediata crearà frustració”, i que ella creu que és millor lluitar per obtenir un referèndum pactat amb Espanya. També va afirmar que “és ofensiu per a molta gent dir que Espanya és irreformable”. Frustrant i ofensiu. Frustrar i ofendre. 

Frustrar i ofendre.

Hi ha moltes coses que són frustrants i ofensives, és cert. Ofèn una mica, i frustra també (admetem-ho), que s’estigui jutjant polítics catalans per haver facilitat una consulta participativa. No ho sé, com a mínim es pot considerar una mica molest o anòmal, no? Com el fet que s’hagi manipulat dades i informacions per part del Ministeri d’Interior per tal d’imputar delictes fiscals inexistents a polítics com l’exalcalde Xavier Trias, però diria que això no indigna ni ofèn ni frustra a gaire gent deBComú ni de Podemos, per exemple. O en tot cas no ho hem sentit gaire, la veritat: més aviat l’alcaldessa anava cridant “màfia” durant les eleccions, recordem tots. Després tampoc no ens consta que hagi demanat perdó, però no ens desviem del tema perquè no ofèn qui vol, sinó qui pot.

Per on anàvem? Frustrar i ofendre. Home, dona, també és força frustrant i ofensiu (no ho sé, dic jo)que ningú al PSOE aixequi cap veu en favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya, mentre en canvi el discurs de BComú i de Podemos encara és que “hi ha altres majories possibles” i que “s’estan produint canvis profunds a Espanya”. Ja no sé si es pot considerar ofensiu que es posi una estàtua eqüestre de Franco al bell mig de la plaça del Born, o que la senadora Sara Vilà (d’En Comú Podem) suggereixi per twitter que la gent propera a CDC o d’ERC no va lluitar contra el franquisme. No sé si ofèn, o frustra, o les dues coses. O si no mereix consideració. O bé les insinuacions de Lluís Rabell (Catalunya Sí Que Es Pot) sobre la violència que comportaria una eventual secessió, i fot-li que és de Reus, i tal dia farà un any, i amunt i crits.

Ja no entro en la frustració que poden crear 300 anys d’intents reiterats de genocidi cultural, lingüístic i institucional, que veritablement deuen frustrar una miqueta, o bé el fet que després de 40 anys de democràcia encara Catalunya no es vegi reconeguda com a nació dins l’Estat espanyol. També és indiscutiblement frustrant que encara hi hagi aproximadament 8 desnonaments per dia a Barcelona, especialment per als qui ho pateixen (promeses electorals a banda), però el que és frustrant i alhora també ofensiu és que d’això se’n vulgui culpar la Generalitat i els Mossos d’Esquadra. No ho sé. Jo només dic, eh? No sé si és més frustrant la idea de la independència de Catalunya, per difícil que efectivament sigui, que la idea d’una Espanya plurinacional com a projecte viable (i no només com a eslògan bonista).

Hi ha moltes coses frustrants i ofensives, fixin-se si n’hi ha, però òbviament cadascú es fixa en aquelles que vol i destaca en públic aquelles que escull. No sé si per molta gent és ofensiu dir que Espanya és un país irreformable, però el cas és que cap dels dos partits que poden optar avui a la presidència del govern espanyol no té cap intenció d’introduir plantejaments federalitzants, ni confederalitzants, ni plurinacionalitzants a Espanya. Cap. Zero. Niente. I aquests partits els voten persones, eh? Persones concretes, ciutadans, espanyols de carrer, votants que van a votar el que van a votar i que per tant pensen el que pensen. Ni tan sols consideren la idea de pactar amb gent que plantegi aquest tipus de canvis estructurals, o que ho porti plantejant durant anys i dècades. Això frustra i ofèn, sí, però només ens frustra i ofèn a alguns. I sap una cosa, alcaldessa? Estem farts que ens ofenguin i que ens frustrin. Portem ja massa anys. 

Un consell doncs: vigili.




Publicat a Elmon.cat el 23 de setembre del 2016

dijous, 15 de setembre de 2016

"Catalunya està a punt de desfer el seu cercle viciós"

Si no se supera la moció de confiança, el procés se'n va a fer punyetes de moment
La gent està desinflada perquè ja ha passat pantalla i ha delegat en els polítics
Si fóssim independents, hauríem de tenir una mena d'estat del benestar cultural fort
Amb àmplia experiència en el sector cultural, l'advocat i escriptor Jordi Cabré i Trias (Barcelona, 1974) és l'actual cap de relacions institucionals del Departament de Cultura. També va ser director de Promoció i Cooperació Cultural del departament del 2011 al 2013, amb el conseller Ferran Mascarell. És autor de novel·les com ara La pregària del Diable i Després de Laura, que va ser finalista del premi Sant Jordi. Col·labora habitualment amb El Punt Avui.
Quan li vam trucar per concertar aquesta entrevista i li vam dir que era sobre el procés, va exclamar “Que Déu ens agafi confessats!”. Tan negre ho veu?
Va d'un pèl, perquè hi ha una mena d'empat crònic tant a Catalunya com a Espanya que, pel que fa al tema del procés, només es pot descronificar si, entre cometes, hi ha algú que la faci grossa. Amb això vull dir que el full de ruta actual, que penso que és vàlid, s'haurà de complementar amb una acció de força pacífica però contundent i política. El president de la Generalitat i/o el Parlament de Catalunya haurà de fer una declaració o aprovació de la llei de transitorietat que forci les coses, que sigui un acte de fets consumats. Això no és, evidentment, la independència, sinó que és un acte unilateral que precipita els esdeveniments. El menys important aquí és si hi ha prou legitimitat o no per ser independents, perquè és un acte per acabar convocant un referèndum vinculant que pugui donar legitimitat a l'acte detonant.
Vostè està pel RUI o per la DUI?
Jo estic per la U d'unilateral. No sé si ha d'anar primer la D o la R. Però tot plegat ha de culminar amb la R. Però tant una cosa com l'altra seran unilaterals. En aquest context la comunitat internacional s'hauria de pronunciar, que no vol dir que ens doni suport. En tot cas nosaltres ja haurem fet una declaració solemne. I a Espanya se li ha de tenir respecte perquè no posarà fàcils les coses. Nosaltres hem de demostrar que sabem construir una sortida al conflicte que pugui no semblar massa de bàndol. Sé que la Generalitat hi treballa, que el full de ruta s'està complint, que no hi ha cap altra manera de fer-ho i que el president Puigdemont està disposat a arribar fins al final, és a dir, arribar a tenir prou legitimitat per convocar el referèndum i provar de guanyar-lo. Si no s'arriba fins aquí, Puigdemont és un president que no estaria disposat a continuar sent president.
De moment, però, hi ha un obstacle que s'ha de passar primer: la moció de confiança.
Ara haurem de veure per enèsima vegada si la CUP, que és un aliat necessari per culminar el procés, és de fiar o no. Si no se supera la moció de confiança, el procés se'n va a fer punyetes i haurem d'esperar uns quants anys més per tenir una situació semblant. Però si se supera, la cosa podria sortir bé. Per tant, la responsabilitat de la CUP pel que fa al procés és gran i la confiança dels ciutadans en la CUP variarà en funció de com actuï a partir del setembre
.
Però tenint en compte que és pràcticament impossible que Espanya permeti el referèndum, no es corre el perill que un altre referèndum acabi sent com el 9-N?
En molt poc temps, s'ha d'haver creat una nova situació legal, totalment inèdita, que permeti a la comunitat internacional entendre que fas un referèndum perquè creus que l'has de fer. Això demana que facis un avís en tota regla en forma de declaració o proclamació que et cobreixes legalment per poder fer un referèndum unilateral. Si no es fa això, es faria un referèndum amb la normativa dels altres, però això no vol dir anar a un 9-N pitjor. Si ha de ser vinculant, el cos legal t'ha de protegir i ha de tenir una durada curta, d'una setmana o dues, no més que això. Mentrestant estarem en una mena de contradicció legal que pugui ser interpretable des de fora.
I com es pot contrarestar la reacció de l'Estat espanyol en aquell moment?
Si això passa, estarem davant un joc de legalitats que obligarà Carme Forcadell i Puigdemont a tirar endavant igualment; una via molt arriscada, és cert. Els poden inhabilitar, és clar, però si has fet la proclamació, la inhabilitació no serveix. I aquí és quan entrarien els mediadors internacionals, i tinc la sensació que fos quina fos la solució estarien a favor d'una solució votada. Un mediador tiraria per la solució intermèdia d'arribar a un referèndum de preguntes pactades. I això és bastant probable que pugui passar.
I a partir d'aquí?
El que és fonamental és que totes les autoritats catalanes, inclús l'Ajuntament de Barcelona (si és que l'alcaldessa Colau demostra que s'ho creu, cosa que dubto), el president i el Parlament, han d'aguantar fins al final, tant en casos d'inhabilitació com en casos de multa, etcètera. Es tracta de demostrar no tant que tens la majoria per a la independència, sinó que tens la majoria a favor de la sobirania. Que la majoria cregui que el teu futur el decideixes tu i que les teves institucions passen al davant de la Constitució espanyola. Si això queda clar, la independència ve després. El que és important és que les institucions demostrin integritat. Ha de quedar clar que tu has obeït els teus, encara que després es perdi el referèndum. Per això va ser important el 9-N, perquè va crear un precedent espectacular d'integritat, de voluntat i de determinació. Tots ens vam sentir semilliures i semisobirans aquell dia, amb la sensació que si volem, podem. I durant tres dies, o com a mínim un dia, l'Estat no va existir a Catalunya.
Creu que la causa principal de l'atzucac a Espanya és Catalunya?
Sí, n'estic convençut. El PSOE, Podemos i nacionalistes són incapaços d'articular una alternativa que passi per un referèndum o una reforma constitucional profunda. Això a Espanya és un tema tabú. És cert que Pedro Sánchez està aguantant molt bé la pressió i fa bé, perquè Espanya es mereix que no tot passi pel mateix. Catalunya es mereix sortir del seu atzucac, però Espanya també. Espanya mereix plantejar-se què vol fer en el futur i especialment què vol fer amb Catalunya. Diria que hi ha veus del PSOE que ho entenen, però no tenen poder. No descarto que Espanya acabi adonant-se que necessita una reforma profunda, però haurà de ser de manera traumàtica, en el moment en què la situació de bloqueig sigui insuportable i de cercle viciós. Catalunya està a punt de desfer el seu cercle viciós. Espanya, si s'espavila, encara seria capaç de desfer el seu.
Fins ara hem parlat de com han d'actuar els polítics. Però, i la gent? Està desinflada? Creu que les mobilitzacions del pròxim 11 de setembre no seran tan massives com les anteriors?
Sí, la gent està desinflada perquè ja ha passat pantalla. No hi va haver cap manifestació ni cadena humana a Escòcia perquè ells van passar directament a la política. Nosaltres hem sabut fer demostracions cíviques molt importants que han donat la volta al món perquè segurament no teníem altres eines i també per una certa tradició de saber fer manifestacions importants des dels anys setanta. Se'ns dóna bé. Però ara la gent ha delegat la reivindicació a la política, cosa que ja em sembla bé si va complementada. La política a Catalunya també ha intentat ser de base cívica. Està tan bé que la gent hagi delegat en els partits i les institucions la culminació del procés, com que la gent no s'oblidi que els polítics són seus, que la sobirania és popular. Això vol dir que el poble hi ha de ser. Puc entendre que el carrer estigui una mica desinflat, però estaria bé que no oblidéssim que el polític és un empleat nostre. Hem de donar-li confiança i suport quan la situació ho requereixi.
Vostè que prové i treballa en el sector cultural, faci la carta als Reis per la cultura en una Catalunya independent.
En primer lloc, ens hem de creure la cultura com a font de riquesa econòmica i espiritual. Això significa triplicar el pressupost actual, perquè la cultura crea llocs de treball, fa mentalitats creatives i crítiques, i fa diferenciar Catalunya com a país creatiu en comparació amb altres països més freds en aquests àmbits. Hauríem de ser un país que tingués una mena d'estat del benestar cultural fort, com hauríem de fer també en la sanitat i l'ensenyament.

Publicat a El Punt/Avui el 27 d'agost del 2016