dimarts, 20 de juny de 2017

El dret d'Espanya a decidir



Al debat sobre la moció de censura al Congrés dels Diputats, Mariano Rajoy va fer servir un concepte interessantíssim: “el derecho a decidir de los españoles sobre su soberanía”. Tenia i té tota la raó del món. I el dret d’Espanya a decidir, on queda? Doncs existeix, evidentment que existeix, i és perfectament acreditable fins fa dos dies. Perquè és clar, la cosa sembla que comença a prendre caràcter de decisió, meditada i valorada, a l’època del comte duc: davant la negativa dels catalans a cedir les seves cases als terços espanyols per a fer la seva guerra amb França, Olivares podia haver entès el problema o podia fer el que va fer, assetjar Barcelona, “allanar Cataluña” i mercadejar amb el Rosselló. Va decidir. També va ser una elecció lliure la dels Borbons durant la guerra de Successió, que podien haver respectat (com van fer els Àustries) les llibertats i constitucions catalanes però van decidir, sobiranament, derogar-les i prohibir la llengua. No els ho va imposar ningú. Tampoc els va manar ningú, si no va ser Déu Nostre Senyor, ofegar Portugal fins a provocar-ne la independència.

Evidentment això succeïa en èpoques no democràtiques, on el sobirà era el rei, però amb l’arribada del parlamentarisme la cosa no va millorar. Durant un regnat liberal (liberal!) com el que es considera que fou el d’Isabel II, Espartero no va escoltar les raons dels catalans sinó que va fer bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona des del castell de Montjuïc (allò de “hay que bombardearla cada cincuenta años”). Dret a decidir? “¡Marchando!” També els parlamentaris espanyols podien haver donat alguna opció al federalisme de Pi i Margall i a la brevíssima Primera República, el 1873, però fins i tot els espanyols més republicans van veure que era “too much” allò del federalisme: sense rei, d’acord, però la descentralització ja era una cosa massa indigesta, així que van matar el tema amb la restauració borbònica i punt. I “ancha es Castilla”. De nou, la sobirania popular (imperfecta, però parlamentària) va decidir i ho va fer en favor de l’unitarisme i la monarquia. Després ve la pèrdua de Cuba, que també va ser producte del dret a decidir dels espanyols: podrien haver concedit una veritable autonomia o escoltar la voluntat dels seus súbdits caribenys, o bé podien mostrar-se com un poble militar i arrogant (“tirànic, corrupte, analfabet i caòtic”, van dir els Estats Units, no Pep Guardiola). La pèrdua de les colònies va coincidir, de manera gens casual, amb el sorgiment del catalanisme polític.

Tot es pot decidir, i Espanya va decidir encara imposar una dictadura el 1923 i eliminar la Mancomunitat, que tant havia costat d’aconseguir, així com els drets culturals i lingüístics recuperats durant els anys anteriors. Hom pot decidir enderrocar les quatre columnes de Puig i Cadafalch, o bé pot decidir no enderrocar-les. De la mateixa manera, una nova dictadura com la de Franco podia escollir ser una dictadura comprensiva amb la llengua i la cultura o bé exercir l’enèsim intent de genocidi cultural de Castella, i aquesta última va ser en efecte la nova decisió sobirana. Quaranta anys de represàlia, d’execucions, de prohibicions i d’extermini de qualsevol rastre catalanista o republicà. Es podrà dir que això no ho decidia Espanya, que ho va decidir Franco, però si Espanya ha passat més anys de la seva història sota dictadures o sota monarquies absolutes jo què volen que hi faci. El sobirà només és un, al final, oi? Un que, és clar, mai no va ser Catalunya.

Durant la Transició el poble espanyol va decidir, democràticament (tot i que sense cens homologable ni amb les mínimes garanties electorals), tornar a ser una monarquia. Parlamentària, això sí. També va decidir descentralitzar-se en 17 autonomies, tot i que de seguida va començar-se a veure que el cas d’Euskadi i de Catalunya quedava mal resolt. Fins a arribar a la proposta de reforma de l’Estatut català, que Espanya (tant el PP com el PSOE) va decidir, sobiranament i democràtica, passar pel ribot d’un Tribunal Constitucional polititzat. El text de la sentència es va decidir una tarda de toros, com sap tothom.

I el dret a decidir d’Espanya arriba també ara: permetre que els catalans votin, com faria una democràcia avançada, o bé agafar-se a un text legal de fa més de 40 anys? Vista la història, la decisió que pren avui dia l’electorat espanyol (no Rajoy, ni l’Estat) no és cap sorpresa. Vista la història, la resposta catalana tampoc no haurà de sorprendre ningú.

Publicat a El Punt/Avui el 20 de juny del 2017

Estàtues que cauen



De la mateixa manera que es van desmaiar estrepitosament les estàtues de Lenin i de Stalin quan va ensorrar-se la URSS, o que van caure a cops de martell les pedres del mur de Berlín, o que una grua va retirar l’estàtua eqüestre de Franco (posteriorment reciclada per Ada Colau), els grans tòtems de la Transició van fent crec crec sorollosament enmig d’una atmosfera de revolta accelerada. Veient el debat de la moció de censura al Congrés era claríssim com Pablo Iglesias enderrocava l’estàtua de Pablo Iglesias, és a dir del PSOE, és a dir més específicament de Felipe González. Felipe. Només conec dos líders polítics que a nivell social s’anomenin pel seu nom de pila: un és José Antonio, l’altre és Felipe. Doncs bé, aquest Felipe que el PSOE fa tard en enderrocar, i que fins fa dos dies encara manava dins del seu partit, Pablo Iglesias no té cap problema en donar-li l’empenteta final i erigir-se així en el portaveu de la nova esquerra espanyola. És el que ha de fer. Ho té “a huevo”.

Això és així de la mateixa manera que Albert Rivera, que lerrouxeja quan parla de Catalunya i cunyadeja quan parla d’Espanya, va erigir-se en el debat com la nova dreta. Quan Aznar el va anar escoltar recentment a la seva conferència a Madrid, l’estava ajudant a enterrar Mariano Rajoy en vida i construir una nova idea de partit. No cau el Valle de los Caídos (potser per això, perquè ja els consideren “caídos”), però assistim en viu i en directe a la caiguda del vell PP en favor d’un renovat conservadorisme. Això sí: disfressat de liberalisme. Producte de màrqueting, en efecte, però Ciutadans presenta cares joves i com a mínim no suplica respiració assistida. Ciutadans fa, com Iglesias amb el PSOE, allò que el PP no s’està atrevint a fer internament.

Espanya també experimenta, per tant, el seu “procés”. A remolc del procés català, que també està enderrocant algunes estàtues sagrades. El PSC tampoc no ha fet tombar Felipe encara, i així els va: els Comuns d’Ada Colau són fum, però són fum nou, i ja s’ocupen de ballar sobre el cadàver vivent del felipisme que regna a Nicaragua. Això sí: el seu híper-culte a la lideressa va conformant un immens mausoleu que riu-te’n de les gegantines figures de Kim Jong-un. Lideratges forts, deia fa poc Àngel Castiñeira en una entrevista. A Catalunya tenim al·lèrgia als lideratges forts, ens explicava. Jo crec que no, crec que tenim al·lèrgia als lideratges obsolets o artificials, i per això l’estàtua de Pujol ens ha caigut en vint-i-quatre hores. L’ajuntament de la Seu d’Urgell ja li comença a retirar les plaques commemoratives, i vam trigar molt poc en estripar-li les medalles, negar-li els honors i treure’l del despatx. Però compte: això no és només d’un càstig a la seva confessió inconfessable (Pujol Dalai Lama? I què més?), sinó que també és un passi-ho bé tingui. El relleu generacional que vivim va més enllà dels convergents. És tot el país qui, passats 40 anys d’autonomia i de democràcia, viu la seva crisi dels 40.

Ho va fer notar fa uns dies Hèctor López Bofill en un tweet: a Catalunya hi ha una brutal ruptura generacional, i això explica quasi de dalt a baix el procés, el referèndum i la demanda general d’independència. Va ser arnat, inoportú i erroni que Joan Tardà, aquesta setmana al Congrés dels Diputats, dirigís elogis cap a Pi i Margall (estàtua d’honor a la ingenuïtat) i cap a Azaña (“si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco”): una part antiga d’ERC se sent fascinada encara amb els absurds caramelets de la Tercera República. Espanyola, és clar. Però com que ERC també fa el seu procés, al costat de Tardà tenim Gabriel Rufián: molt més escèptic, menys “compañero” i més autodeterminista. Més modern. Més llest. I sobretot no podem oblidar l’antiga CiU, protagonista absoluta del canvi accelerat que vivim: CiU també va estar durant massa anys pactant amb PP i/o amb PSOE, aplaçant el debat que havia d’arribar inevitablement. Si durant els anys 30 els excessos d’aproximació de Cambó a la dreta espanyola i a Franco li va costar l’ascens de Macià en només unes setmanes, (i amb un partit nou de trinca!), CiU també havia d’espavilar i posar-se al dia. No tota la formació va saber veure, en el moment adequat, l’atmosfera que creixia. Alguns ho van saber veure massa tard, i la prova està en el destí patètic que ha tingut UDC. En pau descansi.

El PDeCAT ha estat molt més que “un canvi estètic per amagar continuïtats”: ha estat l’única manera d’enderrocar el monument a Pujol que l’ofegava. Ell mateix va dir en una entrevista “encara estic a temps d’espatllar la meva biografia”, i en efecte l’ha espatllada i de quina manera. L’actitud de Marta Pascal envers el “cas Gordó”, agradi més o menys, demostra que els canvis de pell són tan dolorosos com inevitables. Superar inèrcies demana coratge perquè demana desfer-se de mites, de tabús, de vaques sagrades i temples inaccessibles. L’única cosa que cal lamentar és que siguin necessàries sentències o providències judicials per tal que una antiga generació permeti a la nova treure llast, i tenir opcions de créixer. Ni Pascal ni Bonvehí ni Puigdemont ni jo mateix ni ningú dins del PDeCAT no mereix que el cas Pujol, o el cas Palau, o el que sigui que s’hagi fet malament en el passat (sigui legal o no), li impedeixi desenvolupar-se d’acord amb els nous temps. Nosaltres no hem comès cap il·legalitat, ni n’arrosseguem la sospita. Però és que, a més, fa anys i panys que insistim sobre la necessitat de liderar la idea de la independència. Amb el risc que comportava i que ja hem vist que comporta: ERC podia dir-ho i tenir tota la raó dient-ho, però els convergents, un cop ho diguessin, a més havien de fer-ho.

Mas ha tingut la valentia i l’encert (i també la transgressió) de transformar una eina vella en una de nova. També des del prisma ideològic i de les actituds, i per això cal reivindicar el dret a no carregar amb determinades herències. No és un tema d’edats, no ben bé, no només, no exactament. Però si es busquen candidats per a Barcelona o per a Catalunya, cal identificar bé el moment on ens trobem. No tot allò que és nou és bo, això està claríssim, però ens trobem en el ple instant de l’enderrocament d’estàtues obsoletes. En tots els partits, quasi diria que en tots els països occidentals. D’això també va el dret a decidir: de gosar fer-se gran d’una vegada.

És un dret universal: Espanya té dret a decidir si és un estat immobilista o si s’adapta al nou segle, i ha decidit (vot rere vot) no moure’s d’on és. Catalunya té dret a decidir si es queda a Espanya o no, i ha decidit moure’s. I els partits, catalans i espanyols, tenen dret a decidir si volen tenir més futur que passat o més passat que futur. L’elecció és respectable i sobirana. Com ho és, evidentment, el dret a decidir una mort digna.

Publicat a Elmon.cat el 15 de juny del 2017

divendres, 19 de maig de 2017

La fi de la por



El fantasma del 6 d’octubre del 34. El fantasma de les pensions. El dels tancs, el de l’article 155. El fantasma del cens, de les urnes, dels mossos davant dels col·legis. El fantasma del no podrem, del no en sabrem, del perdrem. L’horrible esperit vivent de la divisió del país, del què passarà l’endemà, del com ho farem i de què passarà amb la indefensa llengua castellana. Fantasmes inventats, fantasmes de ficció, hologrames, espectres de llençol amb potes. L’home del sac. Històries per no dormir. Psicofonies. Fenòmens paranormals i mèdiums que saben parlar amb el més enllà, un més enllà molt savi que sempre diu el mateix: seny, raó, prudència, temprança, no feu el boig. Pel·lícules de terror disfressades de raonabilitat, com si nosaltres no sabéssim pensar i només sabéssim sentir, com si la por fos un pensament i no un sentiment. Monstres i catàstrofes naturals i la nena de la corba, i sobretot aquell company de classe mig sàdic mig psicòpata que et va dient ets una merda, no arribaràs mai enlloc, no pots, no podràs, qui dimonis t’has cregut que ets. Mira Kosovo. Mira la guerra. Mira què passa, mira on ens portes. Mira què has fet. Mira què ha fet la porca de la teva filla.

Però ens coneixem l’argument, oi? Sempre es guanya de la mateixa manera. Com en aquella pel·lícula “World War Z”, on apareixia la Sagrada Família atacada per un globalitzat apocalipsi zombi, la clau es troba en ignorar-los. Els morts vivents ensumen la por, devoren por i no la carn fresca, busquen víctimes de la mateixa por de la que ells van ser víctimes. Els zombis bàsicament busquen no estar sols, com els vampirs, que en cap cas mosseguen per alimentar-se sinó per transmetre la síndrome. Són agents transmissors, microbis, virus. L’única vacuna és alçar el cap i no creure’ls, no creure’s les seves històries de ficció sobre els desastres que s’acosten i abraçar-se a la realitat. Desperta del malson. Vés cap a la llum. Els fantasmes no existeixen. Els sincopats moviments de mandíbula del zombi no intimiden, no són efectius, ja no aturen res. La clau és que es faci la llum i torni a aparèixer el món real, obrir totes les finestres i portes, i que entri la veritat a tot arreu. Toca sortir del bucle, dels pensaments en cercle, de les preguntes constants i de l’afany de perfeccionisme absurd, i negar-nos a escoltar el pesat que ens va repetint que això no sortirà bé. O bé escoltar-lo amb atenció, sí, i prendre nota de tot el que diu amb respecte i amb humilitat, i en acabat continuar caminant. No, no sortirà perfecte, però sortirà. No, no hi ha totes les garanties, però no faran falta perquè ho farem tot prou bé. Perquè ho hem de fer bé, i sobretot perquè ho hem de fer. És un tema d’imperatiu moral i de saber que guanyen els bons. I no, no escoltarem amenaces ni ens amagarem sota el llit quan ens parlin del Diluvi Universal. Podem tenir alguns dubtes sobre alguns detalls, més d’un i de dos i de tres, però no sobre nosaltres mateixos ni sobre el que hem de fer. També és tard per a faules sobre terceres vies, s’ha fet tardíssim per a operacions Catalunya i per a dur la Sagrada Família a Eurovisió (amb gall o sense). Són artificis, són caramelets davant de l’escola, són el pantà de la tristesa on s’enfonsava el cavall d’Atreyu. Són focs artificials d’un Titanic demanant l’última ajuda. Són patètics. Són el pitjor dels finals per a la nostra història.

Perquè evidentment que la cosa pot sortir bé, o regular, o fins i tot malament: però si surt malament no serà perquè no hi haguem cregut. Si creus en l’èxit, veuràs l’èxit. Si creus en els fantasmes, veuràs fantasmes. Hi ha un moment que surts a l’escenari i ja has estudiat prou el paper, i el que toca és engegar i estar segur que anirà de meravella. Que t’ho mereixes, que sí que pots, i que sí que has de fer-ho. No cal ni tan sols imaginar-se el públic despullat, el públic va ben vestit i està a favor teu. Té ganes de veure-ho. De fet, estan impacients. I si algú pregunta sobre les pensions, saber-te la resposta (que ja te l’hauries de saber). I si et parlen de Bòsnia i de Croàcia, respondre amb Escòcia i Txèquia. I si els borinots resulta que són dels nostres, que juguen a crear divisions o a assenyalar traïdors fantasmagòrics a tot arreu, fer-los el buit o fer-los un “vade retro”, o trucar directament als Caçafantasmes. I si diuen processisme, respondre Puigdemont. I si diuen autonomisme, respondre data i pregunta. I si hi ha dubtes sobre les urnes, girar l’argument per preguntar com diantre es pot impedir que es comprin i posin urnes, i concloure que és del tot impossible evitar que hi hagi urnes. I si diuen que estem sols al món respondre que sí, que fer una obra d’art demana alguns instants de solitud i de fred. I si parlen del 155 o de l’estat d’excepció, llavors ja començar a cantar victòria. I si et remeten miserablement a l’octubre del 34, respondre que el que estem fent s’assembla molt més al primaveral abril del 31.

Ja heu ensenyat tots els ullals i totes les criatures del cementiri? Molt bé. Ara, si us plau i si sou tan amables, sortiu del nostre pas.


Publicat
a Elmon.cat el 19 de maig del 2017

"Celebrate diversity"



No ens aixecarem amb la mà al pit quan sona l'Himne a la Llibertat (allò que Miguel Ríos coneix com a Oda a l'Alegria), però sí que formarem part dels més de 200 milions d'espectadors que van seguir Eurovisió des de la pantalla. “Celebrate diversity”, resava l'eslògan d'enguany, que és una manera perfecta (o més ben dit l'única manera) d'entendre la identitat europea si és que això es pot arribar mai a entendre. Ja sé que només és un programa de televisió molt extravagant, de qualitat inqualificable, però és l'aproximació més gran que fa Europa a un esdeveniment cultural unitari. O homes de negre, o Eurovisió. O Merkel i la troica, o Eurovisió. O fotos de despatx i buròcrates amb traductor, o Eurovisió. Per tant aquest és el nostre espectacle, els nostres Oscars en termes de show business, amb tot el respecte per la final de la Champions (on la identitat europea ni es busca ni se l'ha vista). Amb tota la distància i cautela del món, doncs, Eurovisió ens fa una foto anual.

En termes de qualitat musical només apuntar que el discurs del portuguès guanyador, Salvador Sobral, va reivindicar la música com un tema seriós: fins i tot quan és alegre o superficial. Alguna cosa ha passat des dels principis del festival fins avui en termes de respecte per l'oïda (la intel·ligència) del públic, perquè tots sabem que la música “lleugera” dels anys setanta provava d'activar el cor i no el pàncrees. Però bé, deixant la música de banda (que és el que fan la majoria de grups que hi actuen), Eurovisió ens parla de vot participatiu (riscos i avantatges), d'identitats nacionals (crec que no vaig veure ni una bandera europea), de mètodes d'elecció dels “representants” (encerts i errors), de política de les cadenes públiques (aquest any la fem grossa), etcètera. No és casualitat que RTVE hagi escollit enguany posar d'aparador de la noia guapa (twelve points) la Sagrada Família, tot i que no sé (sí que sé) què hi hauria dit Gaudí. O que s'hagi escollit un cantant de Sabadell que se sent molt espanyol, justament l'any del referèndum o referèndum. És cert que no és la primera vegada que hi va un català, de fet Rodolfo Chikilicuatre era un invent d'El Terrat i va imposar-se (“los peligros del derecho a decidir”, dirien alguns) a un digníssim representant català com hauria estat Guille Milkyway. Però, diguin-me paranoic, em va fer la sensació que la cadena pública, més que lluir la Sagrada Família, es posava a pixar al voltant del parc. Marcant territori o, en el millor dels casos, dirigint un somriure còmplice a la regió díscola. Massa tard.

Els comentaris de José María Íñigo ja no feien la geopolítica que feien els comentaris del gran José Luis Uribarri, però que Espanya quedés a zero (d'acord, cinc) punts a mi m'ha intrigat més enllà del cant del gall. Recorden, allò dels “països amics que sempre ens voten”? On és la solidaritat dels veïns i les veïnes, fins i tot en el moment del vot telefònic? No en sé prou i m'agradaria tenir aquí el vell comentarista per a il·lustrar-m'hi, però em sembla una humiliació excessiva tenint en compte que no es voten cantants, sinó “representants d'un país”. Material sensible, camp de mines, coses que no convé prendre's a la lleugera. Com la música.

A alguns ens continua fent mal als ulls quan sentim els noms de Malta, Xipre, San Marino, Txèquia, etcètera i aguantar que ens pretengui “representar” qui designi una televisió pública dirigida des de Madrid, però assumim esportivament que això només canviarà quan assumim que el món encara és dels estats. Només dels estats, m'atreviria a dir. Ens passa el mateix a les cerimònies dels Jocs Olímpics i als mundials de futbol, però sabem que tot plegat només depèn de la maduresa d'una decisió. Tampoc no sé si som el millor país per a fer música eurovisiva, compte: diria que el català encara arrossega un problema amb la cultura pop moderna i que faríem els mateixos (lamentables) escarafalls si sentíssim la nostra cançó interpretada en anglès o bé (pecat mortal!) en castellà. Vull dir, no sé si tindríem zero o cinc o dos-cents punts, però està bé això d'equivocar-se si així evites que uns altres no s'equivoquen per tu i en nom teu. És a dir, que la cosa no va de guanyar o de perdre, sinó de ser-hi. Es tracta simplement que no decideixin per tu, tant en un festival de televisió com en (posem per cas, no ho sé) el teu futur.

I sí, sóc partidari de la diplomàcia eurovisiva d'Uribarri: l'any que ve, donem 12 punts a Espanya. Ni que sigui pels vells temps.


Publicat
a El Punt/Avui el 16 de maig del 2017

dimarts, 18 d’abril de 2017

Hi haurà referèndum



Només que es posin vostès a pensar en una absència de referèndum aquest any, i el que comportaria a nivell polític, històric, d’inestabilitat social, d’expectatives de futur, fins i tot de càlculs partidistes, veuran clarament que aquesta opció no és realista. És normal exhibir prudència, moderació i fins i tot por en aquest moment “just abans del salt endavant” (el títol del nou llibre de Fèlix Riera, que demana una reconsideració total d’absolutament totes les posicions), però no crec que aquestes manifestacions siguin realistes. Es disfressen de realisme i de racionalitat, sí, però si se sinceren amb ells mateixos crec que hi trobaran un botó irracional, perfectament humà i comprensible, que s’anomena por. Por, o dubte, o vertigen. Només faltaria.

Escoltem tothom, més que mai. Escoltem també les hipòtesis llençades per David Bonvehí davant del que podria succeir en el futur (opció A, opció B, opció C), sense veure-hi tant partidisme com responsabilitat de qui gestiona un partit important o central: al capdavall, en una democràcia els projectes els fan els partits i només els partits. També el referèndum que celebrarem enguany, en un procés que ja s’ha cobrat diverses inhabilitacions (totes, subratllo totes, del PDeCAT). Els partits fan les coses i el referèndum es farà, i es farà gràcies a tots els partits que integren Junts Pel Sí o donen suport al govern. Que a més a més tothom ho faci a la seva manera, i el PDeCAT tingui un perfil diferenciat dels altres partits fins i tot en la manera de pensar sobre els passos a seguir, és perfectament normal. El full de ruta comú, però, és un de sol i és compartit. I ara hi afegeixo que ja és inevitable. No hi ha marxa enrere. Es marqui tant de perfil de partit com es vulgui marcar (que perfecte), el que segur que ja no es pot canviar és el deure i la determinació de fer que els catalans votin aquesta qüestió enguany. “Home, però així no”, diuen alguns. Mirem-nos-ho:

“Home, però així no”? Doncs davant d’aquesta pregunta, la resposta és clara: “si no així, com?”. Posem que esperem 20 anys més, o que es busquen altres socis, o que s’espera una majoria parlamentària més àmplia. Entesos, fem la hipòtesi: el mètode canviaria? Hi ha alguna altra manera de desconnectar d’un Estat antic, amb tics autoritaris i amb lleis anquilosades, que no passi per fer en algun moment un acte de força (democràtica)? No. Sempre s’arribarà al moment de la desconnexió, del divorci, d’inestabilitat i si ho volen dir així de cert “desordre”. S’ha de procurar que sigui el mínim possible, és cert, però jo no veig bàndols barallant-se pel carrer ni consellers embogits, ni un president delirant, ni una diversitat insuportable de fulls de ruta: en veig un. Hi veig una sola idea. Un pla, ordenat i justificat i ben comandat i assessorat per en Carles Viver i Pi-Sunyer entre d’altres. Hi veig una legitimació i una maduració de diversos anys, hi veig un crescendo, una evolució natural dels fets, una digestió, una contra argumentació civilitzada amb l’estat, una oferta constant de diàleg i un límit, això sí, democràtic: els ciutadans han de votar sí o sí. Francament, jo no veig el “desordre” enlloc.

Per tant, compte que aquests articulistes i polítics que apel·len a “tornar a l’ordre” i a la “raó” no pretenguin infectar un sentiment que no té res a veure amb la racionalitat. I que és molt digne, compte, i defensable, i universal. Es diu por. Segurament en passarem, de por. I algun moment de dubte, i potser se’ns multiplicaran els interrogants (jo mateix en vaig tenir alguns el 27S, perquè aquella matinada en teoria havia d’estar a Matagalls celebrant una victòria plebiscitària). I potser quan arribi l’hora de la veritat tot no serà tan ideal i plàcid com voldríem, és clar. Però serà.

Farem el referèndum. Preparin-se.


Publicat a Elmon.cat el 13 d'abril del 2017

dimecres, 12 d’abril de 2017

Colau, Collboni i el xup-xup



Visiblement emocionada, diuen les cròniques, Ada Colau va cloure l'assemblea fundacional del nou partit dels “comuns” dient que ells representen la “història no oficial”, que no tenen poder mediàtic (si es descuida) ni econòmic (superàvit de 100 milions). Només li faltava queixar-se que ni tan sols té poder polític, pobra alcaldessa. Com quan els d'ICV parlaven dels “poderosos” des de trenta anys de govern municipal i des de les conselleries tripartides, i es declaraven “antisistema” mentre signaven decrets oficials i feien arbres de Nadal amb pedals. No deu ser “tenir poder”, estar a punt d'imposar el tramvia per la Diagonal contra l'opinió majoritària del consistori (política de “fets consumats”, en diuen). O decretar les restriccions de les terrasses unilateralment, perquè els referèndums han de ser pactats però les decisions municipals poden ser tan unilaterals com es vulgui. No deuen formar part de la “història oficial”, aquells que celebren actes oficials i ostenten càrrecs oficials amb signatura oficial. Ells són, és clar, “la gent”. Me n'oblidava.

Doncs “la gent” es va reunir fa uns dies al pavelló de la Vall d'Hebron i van parlar d'una República social que comparteixi sobiranies amb un Estat plurinacional. La gent, el “run-run”, quines coses que té la gent. Compartir sobirania amb qui sempre te l'ha negada. Per ser un discurs “no oficial” i per “trencar el guió”, sona molt a l'oficialisme de sempre, oi? Sona a l'“apoyaré” de Zapatero. A sistema. A despatx, molt més que a carrer. Sona al mateix discurs oficial que venim sentint des de Pi i Margall o des de Lerroux, quid pro quo: al capdavall, federalistes i lerrouxistes van acabar compartint candidatura. Sona a aquelles ànsies de Colau per canviar la plaça Llucmajor per la plaça de la República, en un temps rècord, mentre Dalí encara espera a la cua de la correcció política. Sona a portar el Senat a Barcelona, aquell tipus de fantasies federalistes que fa poc ha alimentat el tinent d'alcalde Jaume Collboni però que s'ha emportat carbasses per part dels pressupostos de l'Estat: ni com a capital cultural espanyola, ens hi volen. Ni PP, ni Ciutadans, ni PSOE si hem de fer cas de “la història oficial”. Tal com ho escric: l'últim intent de “tercera via” ha estat la brillant idea de Collboni (monument a la maragallada, a la pi-i-margallada, és a dir a la ingenuïtat) de fer reconèixer el pes de Barcelona com a seu d'institucions culturals amb projecció estatal. Però res. Zero. Niente. Ni MNAC ni Macba ni Fundació Miró (només com a exemples) arriben a la sola de la sabata de Prado, Reina Sofía i Thyssen en termes pressupostaris. La plurinacionalitat. La tercera via. La co-sobirania. Al fadaralisma.

Els “no poderosos” tenen tan poc poder, pobres, que tenen encara aturades les llicències hoteleres al mateix temps que converteixen l'edifici del Deutsche Bank en un niu de 34 apartaments de luxe. O parlen d'aturar les obres de la Sagrada Família perquè resulta que al seu arquitecte municipal, sensible com una mona de Pasqua, no li plau a la vista. Ada Colau, que diu que no té “poder mediàtic”, apareix en un documental d'autobombo a TV3 i en prime time. Tot plegat molt alternatiu, molt “poc oficial”, molt revolucionari. Oi? Jo diria que l'alcalde més revolucionari que ha tingut Barcelona es deia Bartomeu Robert, l'últim alcalde nacionalista (i metge) abans de Trias, que fa 118 anys va promoure un tancament de caixes pel qual ell va haver de dimitir i diversos comerciants van ser empresonats. Una acció de protesta, sí, alcaldessa. Una desobediència en tota regla contra els abusos de Madrid. Una revolta. Li sona?

Esperar dòcilment que el Ministeri de Cultura converteixi Barcelona en cocapital és tot el contrari de “sortir de la història oficial”, de “trencar el guió”, de posar-se al costat dels veïns i les veïnes que (aquests sí) no tenen poder mediàtic ni econòmic. S'entén, ara? I no em refereixo a algunes associacions veïnals de dubtosa representativitat, sinó als ciutadans i ciutadanes anònims que pateixen els abusos de poder de Madrid i la inacció solitària i autista del govern municipal. Si fa dos anys sonava un rum-rum en las calles, cregui'm que ara es percep un xup-xup d'afartament general. Als carrers, a les places. També en l'opinió escrita. República social que comparteixi sobiranies en un estat plurinacional: si us plau, resolguin els problemes de “la gent” amb el poder (immens) que tenen i deixin d'insultar-los la intel·ligència.

Publicat a El Punt/Avui l'11 d'abril del 2017

dijous, 16 de març de 2017

Millor i pitjor



Com més s’acosta l’hora del referèndum (o de la veritat) més emocionals ens posarem tots, a una banda i altra, conformant-se un ambient de Barça-Madrid on juguen l’entorn, l’arbitratge, la desmoralització de l’adversari, la resistència física i el recorrent abús de la targeta groga. Quan Cristian Segura aplega en un sol article (El mirall català de Trump, 8 de març a Quadern) opinadors de pensament i d’estil tan divers per a provar d’associar-los al populisme de Trump o a una suposada dreta conservadora independentista, descontextualitzant frases i barrejant posicionaments pel broc gros, sap perfectament que comet una falta de targeta groga. Però futbol és futbol, i queden pocs minuts de partit, i pel que veig cal aturar l’adversari pel civil o pel criminal.

No sempre la clavem, quan escrivim. Jo mateix, en fer l’article Som millors, sóc conscient d’estar exagerant perquè l’exageració i la hipèrbole són també formes de sacsejar el debat. Admeto l’afany de provocació, però al capdavall també es podria raonar subjectivament (i sense un bri de xenofòbia) per què el Barça és millor equip que el Madrid, i fer-ho deixant de banda resultats i copes. Perquè si Segura ha furgat tant en els meus escrits, de ben segur n’haurà trobat un titulat Fòbies (veure el meu blog, 13 d’abril del 2015) on no només enumero desenes d’elogis cap a la identitat espanyola sinó que, a més, subratllo que Espanya també podria ser ella mateixa molt millor. Sobretot si vol que Catalunya s’hi quedi. Perquè estem parlant d’això, oi? Admetem-ho, Cristian, el debat no és la dreta ni el liberalisme ni les insofribles horterades de Trump: el que passa aquí és que alguns “ordenats” fa anys que escrivim en independentista.

Ni crec que existeixi el liberalisme conservador (un nou repàs al meu blog, si us plau), ni el proteccionisme carca de Trump és liberal, ni crec que el PDECAT hagi d’enarborar cap mena de conservadorisme (se m’associa més aviat a l’ala progre del món postconvergent, i em fan vergonya els anys de dubte en temes com el matrimoni homosexual), ni la independència és una idea precisament conservadora, ni crec en el mercat com a solució única de res (ni en sanitat ni en cultura ni en diversos etcèteres), ni tinc com a estil l’insult ni el mensypreu (a mi mai no m’hauràs de llepar res, Cristian). I si recentment he advertit sobre la capacitat de connexió emocional de Trump ha estat per contrastar-la amb la fredor buròcrata i perdonavides de Hillary Clinton. Tot això en Cristian ho sap, evidentment. Com ho sap qui sap llegir. Com ho sap el jugador que només va a trencar les cames de l’adversari.

Jo no sé si els joves neo-noucentistes guanyaran les eleccions a l’Ateneu Barcelonès, però comprovo que l’independentisme generacional fa prou angúnia com per escriure aquest poti-poti surrealista. Jo mateix sóc més neomodernista que noucentista, i no crec que el 9-N fos una trampa estèril, i per mi escriure en agressiu acaba sumant gols en pròpia porta. Crec que això alguns amics ho van entenent. Diria que tu no. No només no sóc de dretes ni trumpista, sinó que no sóc cec, i sé detectar el tipus de periodisme que obvia el matís i el contrast. Sí, també hi ha periodisme millor i pitjor. Com provava d’explicar abans, creure que el Barça és millor no implica no tenir un immens respecte pel Real Madrid i el seu talent letal. També em mereix tot el respecte un equip que havia tingut estadi a Sarrià però del qual, ja em perdonaràs, fa anys que no en sento cap notícia destacable.


Publicat a "El País" el 16 de març del 2017

Matar el catalanisme


És científicament fals, a banda d’estratègicament suïcida, anar dient que el catalanisme ha mort. I que ha quedat enterrat per l’independentisme. Com a màxim es pot admetre que Darwin té més raó que un mico, i que en efecte les coses evolucionen. No sé quants anys fa que escric que l’independentisme és un pas inevitable en l’escala evolutiva del catalanisme o del nacionalisme català. Primer, perquè ja Prat de la Riba deia que a cada nació un Estat i que, en condicions primaverals, les nacions floreixen i les abelles pol·linitzen i passa el que ha de passar. Però també perquè ho marca la llei fonamental i norma suprema, que és el diccionari (mirin algunes definicions), i també la llei de la gravetat i la lògica esclafant. Ara bé: renunciar al catalanisme (cultural o polític) en nom de l’independentisme em sembla un error. Matar-lo, o donar-lo per mort, em sembla una idea de bojos.

Apliquem-ho a una formació com Catalunya Sí Que Es Pot i posem que, per exemple, el definim com un partit de tendència socialista. Bé, això els posa en un espectre ideològic clar i alhora ampli, perfectament identificable, amb una tendència on molts es poden sentir còmodes. Ara imaginem que aquest partit diu “posem la directa: l’objectiu ara ja no és un socialisme abstracte sinó directament decretar la igualtat de classes”. D’acord, doncs ara ja no són un partit de tendència àmplia sinó amb un objectiu molt concret i precís. Perfecte, tot més clar. Però més endavant, després de treballar-hi molt, conclouen: “ara el que som és un partit que vol un full de ruta clar per a la igualtat de classes”. I, un cop té el full de ruta decidit, encara ho redueix més: “ara som un partit que defensa la igualtat de classes, però només dins d’aquest full de ruta i exclusivament si es compleix durant el 2017”. És més: diuen que per fi han enterrat el socialisme. Justament quan es troben més a prop de materialitzar-lo!

Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé: evidentment que el “catalanisme” ha servit d’excusa, durant massa anys, per anar fent la viu-viu. Sí, i precisament per això s’ha mogut cap a fulls de ruta molt concrets i cap a intencions molt clares. Darwin, supervivència, llei del més fort o del menys feble. Però això no el fa obsolet, ni superat, ni mort: tot el contrari. Això l’ha fet renéixer i reinventar-se, i posar-se les piles.Som un país massa acostumat als morimacians i viscacambons i viceversa, als moris i als visques, a matar en nom de la modernitat quan la modernitat precisament no necessita enterrar micos morts, sinó reconèixer micos evolucionats. Evidentment que el futur referèndum destrueix moltes màscares, i revela covardies, i també incapacitats: però no ens carreguem un concepte que suma, i que és l’origen de tot, i que des de sempre i des del bell principi ha tingut present que algun dia hauria de fer el gran salt de l’aigua a terra ferma. D’amfibi a bípede.

El calendari d’aquí al setembre és clar, i la resposta de l’Estat espanyol també serà dura i sistemàtica. Esprint final, sí. Cartes enlaire. Faites vos jeux, rien ne va plus. La cosa pot sortir bé o malament, però el que tinc clar és que aquest només és un capítol més d’una història que va començar amb quatre gats, amb cinc ateneistes, amb sis escriptors, amb set excursionistes, amb vuit empeltadors d’homes, amb nou fundadors d’algun partit, amb deu empresaris que organitzen un tancament de caixes, etcètera, i que ara no es mereixen que renunciem a la seva herència. No és per sentimentalisme que ho dic, és per sentit pràctic: no som en cap cas al capítol final de res. No té cap sentit i, a més, és contraproduent: d’entrada tot ells, començant pels quatre gats i acabant pels interpretadors d’anhels, se sumarien a l’estratègia actual sense dubtar-ho ni un moment. I tota energia en aquesta direcció ha de ser benvinguda, sense menysprear-ne absolutament cap. El catalanisme ha obert els ulls i s’ha adaptat als nous temps? Benvingut sigui. Que sigui veritat i, amb una mica de fe, que sigui possible el miracle. Que es produeixi la remuntada després d’un 4-0. Vull dir, que d’acord, que mateu-lo si us diverteix, però que li sigui la mort una major naixença.

Pulicat a Elmón.cat el 9 de març del 2017

dimarts, 7 de març de 2017

"Nació cultural"



“La definició de Catalunya com a nació cultural no ha de preocupar ni espantar ningú”, defensava fa pocs dies Patxi López, diputat i precandidat a les primàries per a liderar el PSOE. No ha d'espantar, diu. Santa innocència. Diu que això també ho posa l'estatut andalús respecte a Andalusia, i que una cosa és la nació cultural i una altra és la nació política. Doncs molt bé. Compro. Ho veig i doblo l'aposta, a veure on ens porta:

Què ens diu la cultura? La cultura ens parla d'aquell molest costum de parlar una llengua, això per començar. Situem-nos l'11 de setembre del 1924, a primera hora del matí, a la delegació de policia de la plaça del Regomir. L'agent de policia interroga un detingut, d'ulls blaus i barba blanca: “¿Cómo se llama usted?”; “Antoni Gaudí”, respon l'interrogat; “¿Qué edad tiene usted?”; “71 anys”; “¿Qué profesión?”; “Arquitecte”; “Pues su profesión le obliga a usted a hablar en castellano.” L'arquitecte més universal de la seva època estava detingut, a més, per haver pretès assistir a l'església dels Sants Justs i Pastor en commemoració de l'Onze de Setembre. No res, cinquanta pessetes de fiança. Sí que deu ser poc important, això de ser nació cultural, que fabrica multes i detencions. Llengua? Política? Fixa't, Patxi, ja el 1626 el culturalíssim Francisco de Quevedo observa que “el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”, amb alguns etcèteres. L'obsessió lingüística de les Noves Plantes i les lleis de tota mena dictades fins avui, amb dictadures o sense, no les detallo perquè ens allargaríem molt i les nacions culturals haurien de procurar no fer perdre gaire el temps a les nacions de debò.

Però sí que podem continuar parlant de cultura, et sembla? Va, mirem què diu en Vicens Vives: “Amb el catalanisme van entrar a Catalunya l'impressionisme, la música de Wagner, els drames d'Ibsen, la filosofia de Nietzsche, l'estètica modernista, la necessitat dels museus i les universitats, l'ambient de París de Londres i de Berlín.” Amb el catalanisme, fixa't tu: el cultural, eh? No t'espantis, Patxi. Després ens posaríem a fer partits, i aquí sí que ens posem un pèl pesats. Gaudí va ser més com cal, va declinar l'oferta per entrar en política, tot i que va sentir com el mateix rei Alfons XIII deia d'ell, en plena inauguració del monument a Verdaguer: “Si loco y catalanista el cura, peor el arquitecto.” Perillós, això de la cultura, eh? Material sensible. “Un movimiento funerario, bárbaro y catalán”, va dir Valle-Inclán del nostre modernisme. Mentre Gaudí afirmava: “La Sagrada Família és una obra que està en mans de Déu i en la voluntat del poble.” Quines coses de dir. Quanta frase lapidària.

I Pla, què hi diu? Que sense el catalanisme no s'entén ni l'arquitectura de Gaudí, ni l'antiacademicisme de Picasso, ni la paraula viva de Maragall. I Prat de la Riba? Que era impossible que estiméssim abans l'Alhambra o la Giralda que el nostre romànic i gòtic. Això mentre Cambó, política a banda, feia fundacions Bernat Metge i murals a la catedral de Vic, i juntes de museus (mentre afirmava a les Corts, perdona Patxi, que el fet català és un fet biològic). I la revolta militar que va provocar una simple caricatura al Cu-cut, era per raons polítiques o culturals? Quines escultures vam posar al passeig de Sant Joan per a l'Exposició Universal del 88? Rafel de Casanova, Pau Claris, Guifré el Pilós. De la mateixa manera que, per la del 1929, Primo de Rivera fa enderrocar les quatre columnes de Puig i Cadafalch (després, això sí, d'haver demostrat un gran amor per les sardanes). I Lerroux què fa, quan contraposa el món del Liceu o el Palau amb el del Molino o el Condal? Cultura? Política? I qui és més de debò, Bofill i Mates, el polític, o Guerau de Liost, el poeta? I el culturalíssim Pau Casals, què? Quan parla a l'ONU, ho fa com a polític o com a violoncel·lista? Quan Fabra fa la gramàtica catalana i el diccionari, les conseqüències són només culturals? Segur? Vols dir, Patxi? Les espardenyes i la barretina de Dalí són innòcues o tenen alguna intenció? I no van ser també, els Jocs Olímpics, una guerra entre santespines i olmailovins? O ens n'hem oblidat, d'això? I què fan ara, els joves de l'Orfeó Català, traient estelades pel concert de Sant Esteve? Cultura, Patxi, no t'angoixis: fan cultura coral com la del minut 17:14 al Camp Nou.

Jo ho tinc clar, Patxi: de fet, per ser nació política ja només ens cal un últim tràmit administratiu. De nació cultural, en canvi, no n'és qui vol sinó qui pot.



Publicat a El Punt/Avui el 7 de març del 2017

dissabte, 11 de febrer de 2017

Espanya, a judici



Con la venia. Al juzgado suplico. A mayor abundamiento. Els positivistes, el pes de la llei, l’Aranzadi, les visions poc creatives de la norma. Aquest procés d’autodeterminació que vivim implica, també, un enfrontament entre dues maneres de veure el Dret: aquella que diu que la llei és inamovible i que dura lex (sed lex), i aquella que diu que hi ha un Dret vigent que la llei encara no coneix o no reconeix (eppur si muove).

Com va apuntar aquesta setmana de forma genial l’escriptor Melcior Comes a twitter, “Recordem que la llista que va fer el senyor Oskar Schindler era il·legal. El que era completament legal era Auschwitz”. És exactament això: el Dret positiu (escrit, oficial) contra els valors suprems o els drets humans o l’evolució del món. Quasi al mateix instant, la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, tretzena marquesa de Casa Fuerte, directora de l’àrea internacional de la FAES i present a la sala del judici contra el 9N just a l’esquena dels acusats, twittejava “Contra el Derecho” adjuntant una foto de la manifestació independentista davant del TSJC. “Contra el Derecho”. Ja som al cap del carrer. Fa temps que Espanya penja d’una llei, i no d’una realitat. Concretament des de l’any 78, en què la Constitució espanyola va haver de repetir amb múltiples fórmules les invocacions a la unitat indissoluble i indivisible de la nació, o preveure articles preventius per a una eventual suspensió de l’autonomia, o prohibitius de la federació entre comunitats autònomes (això sense oblidar l’única “ordre” que Franco va dirigir al seu successor Joan Carles I abans de morir, agafant-lo de la mà: “preserva la unidad de España”). És a dir, que des de les lleis de la Transició que sabem que Espanya no és una unitat sòlida. O natural. O a prova de bombes, amb perdó.

Podem donar per superat (i guanyat) el debat sobre si els drets humans estan per sobre de la llei vigent: ja n’hem vist prou proves. L’últim capítol important, el dret al matrimoni homosexual. D’acord. En canvi és més interessant el debat sobre si és més democràtic defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya, fins i tot contravenint la llei vigent, o bé defensar una Constitució d’arrel democràtica (i votada per la majoria). No trobarem la solució fent una competició de democràcia, sinó reduint el tema a l’absurd: si no està permès que els catalans votin sobre el seu futur, el problema és dels catalans o de la llei? És a dir, no es tracta de si es compleix o incompleix la llei vigent (passi el que passi en el judici contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega): és l’anquilosament de la llei vigent. Ara el món ja sap que Espanya no sap resoldre legalment els seus problemes territorials interns. No pot. Però el problema de debò és que tampoc no ho pensa resoldre políticament. Aquí és on apareixen els violins de pel·lícula de suspens. Focus. Crispetes.

S’ha criticat, des d’algunes veus (independentistes i unionistes), l’estratègia de defensa de Mas, Rigau i Ortega en el sentit que haurien hagut de subratllar la seva voluntat de desobediència. Jo crec que tenia poc sentit pràctic autoinculpar-se: es tracta més aviat de deslegitimar el sistema legal espanyol, en termes de llibertats. De fer veure que si la base legal del judici és fràgil, com és força evident (si ens posem la toga un moment), el judici per tant és polític al 100%. Això no s’aconsegueix tant fent-se el desobedient (ara mateix), sinó fent-se el desprotegit. Evidenciant la indefensió. La forma de càstig que té l’actitud de l’Estat, de càstig i d’avís per a navegants, en tot allò que envolta el capítol del 9N.

Per tant, en aquest concret instant processal i davant dels observadors internacionals, és més útil evidenciar els rols. A pocs mesos del xoc final, ha arribat l’hora de les proves de la defensa: no està a judici Mas, sinó el sistema legal i polític espanyol. És Espanya qui està a judici. I un cop presentades les proves i evidències davant del planeta, i vist el cas per sentència, podrem convocar el referèndum (aleshores sí) amb tota la legitimitat del món. Amb tot el dret del món.

Mira que és fàcil d’entendre.


Publicat a Elmón.cat el 9 de febrer del 2017

dimarts, 31 de gener de 2017

El discurs d'en Pou


“Som professionals, no aficionats voluntaristes”, i una llarga ovació. Gala dels Gaudí (per fi amb direcció i posada en escena professionals i elegants, com tot el que fa en Lluís Danés), recollida del premi Gaudí d'Honor, jo esperant un discurs ideològic perquè vivim temps molt polítics i perquè fins i tot es premia documentals de massatge al poder municipal. Esperava crítica política, però Pou va anar molt més enllà. Lliçó, rigor, noblesa. Pou va deixar petits els esgarips histèrics de les primeres gales, l'estirabot gremial i de mal gust de tants discursos, les vestidures estripades i l'autocompassió que hem sofert en tantes edicions, i es va erigir com a portaveu indiscutible ja no dels actors o dels professionals del cinema, sinó de tots els artistes del país. “Aquest ofici és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure, i hem de poder fer-ho amb dignitat.”

El cinema té sort de poder fer gales que surten en prime time a TV3 i exposar els problemes del sector, però Pou va parlar per a tots: massa difícil viure d'escriure, massa difícil viure d'actuar, massa difícil viure de cantar o de produir o de dirigir obres d'art. La cosa té a veure amb retallades, però tothom ha après a no assenyalar només les administracions públiques (o el conseller de torn) sinó a assenyalar-nos a tots: al públic, als mecenes o patrocinadors, als mitjans de comunicació, a les lleis rígides i als impostos irracionals, de vegades a la qualitat mateixa dels productes, etcètera. I a l'administració, és clar. I a la política. La política hi té molt a fer i hem provat d'animar-la des de dintre i des de fora, modestament, buscant solucions i fórmules de cooperació noves. Costa molt, sí. Però, dit això, i pensant-ho bé, és en la política cultural on veig una excepció més flagrant a qualsevol tesi ultraliberal que vulgui imposar-se. A Catalunya, simplement, la cultura no es pot deixar tant a mercè del mercat. Això és el que vull dir, això és el que dic.

A la pel·lícula Cradle will Rock, de Tim Robbins, traduïda al castellà com a Abajo el telón, s'hi expliquen les relacions entre art i poder durant els anys trenta, quan el govern americà intentava compensar les destrosses de la Gran Depressió amb un New Deal en forma de forts estímuls econòmics a la creació artística (a banda que, alhora, perseguia alguns artistes per comunistes). I evidentment que a Catalunya calia posar ordre a la despesa, especialment amb el poc marge pressupostari que ens permet el marc autonòmic, i amb una crisi econòmica que obligava a racionalitzar, ordenar i contenir. Però, en termes generals, per a la cultura catalana l'intervencionisme (ben administrat) és absolutament necessari. És erroni i injust dir als artistes que han de procurar vendre més taquilles o més llibres o fiar-ho tot al màrqueting i a “obrir-se al món digital i disruptiu”, si el mercat és limitat, si treballem amb un estat en contra, si el talent i la disrupció no és precisament el que ens falta. Invertir millor, sí: però invertir. I si no, preguntem-nos què hauria estat d'aquest país i de la seva llengua si no hagués estat per la despesa pública feta amb TV3 i amb els mitjans de la Corpo. No existiríem. Simplement.

Hi ha, per tant, un intervencionisme que té raó de ser i en cultura, en la mesura que es pugui, s'ha d'intentar defensar. Augment del pressupost, una reivindicació constant de la conselleria, però també garantia d'estímul a les indústries i a la creació de feina. Si realment és cert que sortim de la crisi ens caldrà un New Deal a la catalana, un nou pacte: més inversió pública, però que els privats també inverteixin (per fer el Palau de la Música no van caldre lleis del mecenatge, per justes que siguin); més cooperació publicoprivada i publicopública i privadoprivada; més difusió als mitjans; molt menys escriure i parlar amb insults i amb desconfiança malaltissa; més ordre i contenció en la despesa, però atreviment total amb la inversió i l'estímul; més exportació, més traducció, crear per al món sencer; més imaginació i menys cotilla institucional; etcètera. Dic això com a creador i també com a implicat en la gestió pública: la llei del mercat és del tot insuficient en el nostre cas, fins i tot en cas d'independència. Ens empobrirà, ens farà irrellevants i ens enfonsarà cada dia més.

Generalitzant la frase de Pou, “aquesta cultura és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure, i hem de poder fer-ho amb dignitat.” No va de gremis, doncs. Va de nosaltres.

Publicat a El Punt/Avui el 31 de gener del 2017

dilluns, 16 de gener de 2017

Junquerisme


Aquest article no va sobre Oriol Junqueras. El Vicepresident prova de tancar pressupostos i gestiona la seva àrea de la manera més professional que pot, i estic segur que acabarà fent possible que un any tan important com aquest no quedi en un “coitus interruptus” en forma d’eleccions autonòmiques. No, no va sobre ell ni sobre el seu futur ni el seu passat, ni sobre les seves expectatives electorals, ni tan sols sobre la frase “junquerisme és amor” que ha sorgit enmig d’una entrevista a la ràdio i que crec que té una càrrega positiva innegable (i que només els pobres d’esperit poden qualificar de cursi). No, aquest article va sobre la gent que en parla. I com en parla. Quasi unànimement.

“Ho està fent molt bé perquè només ha d’esperar, callar i pujar en intenció de vot”. Sí, aquesta és la frase. Poques persones hi afegeixen virtuts de gestió o de missatge polític: la majoria molt majoritària fan servir ex-ac-ta-ment la frase que els he escrit. I si pronunciem aquestes frases, si aquesta és la nostra afinada capacitat d’anàlisi i el nostre altíssim nivell d’exigència política, aleshores el problema no el té Junqueras ni Puigdemont ni Mas ni la “classe política”. El problema el tenim nosaltres.

Tant omplir-nos la boca els últims anys de crisi de la política, de falta de generositat per part de les cúpules dels partits, de verticalitat massa jeràrquica, d’autisme, del fet que els polítics “només miren pels seus interessos i pels càlculs electorals”.... i, quan hem de jutjar el paper actual del vicepresident Junqueras perquè “ho està fent molt bé”, l’explicació que hi donem és purament tacticista i passiva. “Ho està fent molt bé, perquè només ha de veure com els altres s’emboliquen”. És a dir, zero premi a la proactivitat. Zero premi al risc, o a l’ideari, o a la forma de gestionar o de comunicar. “Fer-ho molt bé” no seria sincerar-se amb els qui desitgen un referèndum, aguantar l’aposta, convèncer la CUP malgrat els seus atacs i el seu cinisme, renunciar a presentar-se a les eleccions perquè es prioritza l’objectiu de la independència, mantenir el fràgil equilibri de forces que fa possible el full de ruta del 2017, etcètera... No: “Ho fa molt bé” perquè només ha de veure passar hipotètics cadàvers. Ens mereixem tot un aplaudiment, tots nosaltres, grans reivindicadors de la honestedat i de la generositat en política. I del sacrifici, i de la valentia. Ens mereixem, en definitiva, el que tenim.

Dit això, no he entrat ni entraré en el grau d’honestedat i de valentia que té el vicepresident Junqueras perquè ja he dit que aquest article no va sobre ell. Voldria, en canvi, que el lector veiés com s’assembla molt més del que pensa a la “casta política” que fa càlculs i que maquina. Vull que el lector vegi que els hipotètics vicis de la política, molt sovint, els portem incorporats o fins i tot multiplicats. Que si no ens agrada com són els partits i els polítics, hauríem d’aprendre que els partits i els polítics els conformen persones com nosaltres i que en qualsevol moment podem participar-hi, per a millorar-los o per a empitjorar-los. I que, des de fora, frases com aquestes fan comprensible que siguem un país tan ple de petiteses fratricides i de baixa qualitat política. Posin, si us plau, la vara de mesurar en un altre nivell. Posin el llistó més amunt, posin-se’l més amunt. Si volem ser una província de caníbals, serem una província de caníbals.

Sort que algú reparteix una mica d’amor.


Publicat a Elmón.cat el 12 de gener del 2017

Procés de ficció


La setmana passada, el diputat de C's al Parlament Antonio Espinosa va acusar el govern de presentar uns Pressupostos per al 2017 “de ficció, en sintonia amb la ficció que suposa el procés separatista”. Si alguna cosa bona té aquest procés que vivim és que posa a prova els límits de l'idealisme i el realisme i que, per tant, ens presenta un combat de boxa entre realitat i ficció. És absolutament preciós: davant de la incertesa, el que ens defineix avui a tots és en quina ficció preferim creure. Quina és la nostra fe.

Hi ha gent que creu en els Reis Mags, i fins i tot en el naixement del Messies per obra i fortuna d'una mare verge. D'altres prefereixen no creure-hi perquè si no ho veuen no ho creuen, oblidant que quasi sempre és a l'inrevés: que cal creure per veure. I així arribem a la necessitat de tenir comprensió amb aquells que creuen, per exemple, que Espanya és un estat que ha resolt l'encaix de les seves nacions. O que, amb una oferta de diàleg difusa i inconcreta, resoldrà el conflicte creat a la seva regió nord-oriental. Hi ha persones, els ho juro, que prefereixen creure la Constitució com a text sagrat. Una taula de la llei que reflecteix la Veritat eterna i immutable però que també explica l'origen de tot, el Gènesi de la Península. En aquesta obra de ficció –basada en fets reals, això sí–, tot comença l'any 1978. Abans hi havia la foscor, la matèria negra, el desconegut.

I com que res del que no digui aquesta Bíblia no existeix si no és en forma d'heretgia, vivim avui processos judicials i amenaces d'inhabilitacions que formen part d'una trama argumental ben coherent amb tot el plantejament de la novel·la. Si hem dit que a Espanya mai no hi ha hagut més que una nació, i que mai no s'hi ha perseguit llengües ni cultures, i que tots els sistemes d'autogovern i de sobirania previs a la monarquia absoluta de Felip V –o les aproximacions confederals republicanes– no són res més que xerrameca i bruixeria d'ànimes venudes al diable, no té cap sentit que algú vulgui trencar aquest relat per parlar-nos de suposades “realitats nacionals” o “drets a decidir” que no ens interessen. Perquè no estàvem parlant de la realitat, estàvem parlant de fe. De ficció. De credo.

El millor que ens està passant és que ens estem carregant els empiristes, els qui només creuen en fets i en realitats palpables, perquè al final el xoc de trens és un xoc de relats. A Catalunya ens agrada creure –o saber– que som una nació amb dret a decidir, i a Espanya els agrada creure –o saber– que de nació només n'hi ha una. La part bonica, màgica, de tot plegat no és pensar que guanyarà una “postveritat” o l'altra, sinó que totes dues són “veritat” a la seva manera perquè totes dues parteixen de cultures, codis, valors i creences diferents. Són “preveritats” massa allunyades. No és més realista la llei o el pes de la justícia, per dur i material que sigui: en el fons, obeeix a una ficció determinada. Tan artificial, o segurament més, que aquell altre relat que diu que Catalunya busca exercir la seva sobirania perduda el 1714. Aquests dos relats no són ni mentida ni “postveritats”, sinó que són això: relats que xoquen. Incompatibles, irreconciliables. Havien pogut conviure quan no es parlava de sobirania sinó d'autogovern, de competències, de finançament. Però des del 2012 que el vocabulari ha canviat cap a conceptes com sobirania, dret a decidir, autodeterminació, independència. Ara són versions diferents, són Bíblies diferents. A Espanya creuen en Buda, diguem-ne, i nosaltres en Al·là. O en Satanàs, o en Jesús, o en Joan Capri, tant se val. No resem les mateixes oracions, no venerem els mateixos vedells d'or, no tenim esperança en les mateixes vides després de la mort. Tot és alhora real, i alhora ficció. Tot és molt de debò, i tot és molt de mentida, segons qui ho miri. Per tant evidentment que seran uns pressupostos de ficció, i que el procés és de ficció i que la independència és una utopia irrealitzable, si qui jutja la versemblança d'El Mag d'Oz és un inspector d'hisenda. El mateix succeiria si qui examinés la versemblança d'un quadre comptable fos el gos de Dorothy.

Gaudim d'aquesta ficció, d'aquesta novel·la ben rodona, aquest mirall al llarg d'un camí. No ens avergonyim de no tenir realitats tangibles, perquè encara som elfs tancats al taller de Santa Claus. Pietat per als descreguts, perquè tampoc a ells els portarem carbó en la nit més màgica de l'any. Cap nen sense joguina, tot està previst. Ho veiem tot. I tot ho sabrem perdonar.


Publicat a El Punt/Avui el 27 de desembre del 2016

La paperera de la història




Si remenem dins la paperera de la història veurem que nosaltres som fills de la Transició democràtica, néts del règim de Franco, besnéts de la República o de la dictadura de Primo de Rivera i rebesnéts de la Renaixença, a la qual cosa precedeix, com tothom sap, la matèria negra o la dimensió desconeguda. Però resulta que la gent de la Renaixença també eren fills i néts: concretament eren fills de la humiliant pèrdua de les colònies espanyoles, néts de la restauració borbònica, besnéts de la Guerra del Francès (o de la “Independència”) i rebesnéts de la monarquia absoluta iniciada per Felip V. És a dir, que el fil conductor del “trauma català” iniciat el 1714 no es trenca en cap moment fins als nostres dies, on l’onada independentista actual només es pot explicar si s’entén tot el que va succeir abans, i no després, de la Constitució del 1978.

La paperera de la història ens té un lloc reservat també a nosaltres: d’aquí a 50 o 100 anys, rodamóns afamats de coneixement burxaran en els containers d’aquest moment i hi trobaran una cruïlla que es va iniciar amb la reforma de l’Estatut. Qui canalitza aquesta incomoditat, aquest descontentament, aquesta frustració col·lectiva? Es dirà que les manifestacions, que les assemblees i entitats, sí, però qui realment posa Catalunya davant del mirall es diu Artur Mas. Un altre dels llençats a la paperera de la història, sens dubte de forma destructiva i excessiva. Mas fa un gest que destacaran els qui remenin la paperera d’aquí a uns anys: posa Catalunya davant del mirall. S’adona que ha arribat el moment que el poble es decideixi, i també s’adona que això és molt arriscat. Que li pot costar el coll al seu partit, i a ell mateix, i segurament a tot el catalanisme: “anar fent” és fàcil, i també ho és criticar des de les columnes dels diaris, però el que costa és prendre una decisió i dur-la a terme. Mas va convidar-nos, simplement, a prendre-la: costaria uns anys, i discussions, i desgast electoral, i baralles fratricides i dubtes i obstacles de Madrid, però l’actitud de Mas suposa un abans i un després: per primera vegada en molt de temps, ens obliga a tots a decidir-nos. Quan diem avui que “el full de ruta és irrenunciable” o que “fer marxar enrere és un suïcidi” o que “referèndum o referèndum”, el que estem fent és respondre a la pregunta que ens va fer Artur Mas: ho volem o no ho volem? Si ho volem, superarem qualsevol obstacle i esperarem el temps que calgui, i renunciarem a certs protagonismes personals, i aprofitarem el moment adequat i ens refarem de tot dubte que tinguem. Si no ho volem, ens refugiarem en excuses i en baralles, o simplement farem “tot el possible” per aconseguir-ho i ens adonarem que no haurà estat suficient. És això, i res més. És això el que enviarem a la indefugible paperera de la història.

Aquest moment de dubte, aquests instants de bloqueig i d’escepticisme i fins i tot de divisió interna, ja es va viure durant les setmanes prèvies a l’11 de setembre del 1714: tothom que hagi llegit “Victus” coneix l’escena verídica, de paperera reciclada, on aquell 4 de setembre la Junta de Govern de Barcelona es reuneix per decidir si accepta les ofertes de negociació de l’enemic, o bé si les rebutja. El conseller en cap, Rafel de Casanova, va comunicar als militars la decisió de resistir i aleshores el general Villarroel s’hi va oposar veient la inferioritat numèrica dels seus soldats davant l’exèrcit borbònic. I va plegar. La resta de la història és també coneguda, però absolutament fonamental: Villarroel apareix el dia 11 de setembre a la plaça del Born, per lluitar fins al final.

És a dir que es pot fer cas o no de les demoscòpies, enquestes i estudis de diaris que assegurin que “no som prous”. Però fins i tot si es vol fer cas d’aquests estudis (possiblement o probablement tendenciosos), hi ha un moment en què el camí que has fet ja no dóna opció a cap marxa enrere perquè t’hi va la mínima dignitat i perquè has pres un compromís amb tu mateix: decidir. Saber si realment ho vols significa aguantar fins al final, i si no, vol dir que realment no ho volies. Podria passar, i no mereix judici negatiu: podria ser que simplement veiéssim que no ho volem. O que no ho volem prou. O que no tenim forces. Res d’això no tindria un mal lloc a la paperera de la història.

El que sí que transformaria la nostra paperera en un dipòsit d’aigües fecals plena de rates seria, en canvi, deixar que algú altre decidís per nosaltres. És a dir, no decidir res. Ni sí, ni no. Mirar de guanyar temps i de fer que, sobretot, els meus en surtin el menys perjudicats possible. Creure que no som sobirans. Creure’ns, en definitiva, que tot això era una broma.

I “tot això” vol dir 300 anys.


Publicat a Elmón.cat el 15 de desembre del 2016

dilluns, 5 de desembre de 2016

Vestir la mona



S’acusa sovint els independentistes o els defensors de l’actual full de ruta d’actuar “per sentiments”, o de forma irracional, ja sigui perquè hagin perdut el seny o perquè les ganes poden estar vencent el pensament fred i el càlcul prudent. Segons aquesta tesi, el full de ruta no es pot aplicar tal com està “perquè tothom sap que no en som prous”, i l’aconsellable seria aplaçar les intencions inicials a l’espera de temps més propicis on la victòria pugui estar més assegurada o bé on, simplement, tothom pugui prendre menys mal. Aquests cants a la prudència no són traïció, no són miserables, no són malintencionats necessàriament. Almenys alguns, sé que no ho són. Però sí que penso que fallen en la primera de les seves tesis, que és la que fa referència als sentiments contra la raó. Anem a pams:

El sentiment de la por és, emocionalment, tan o més poderós que el sentiment de l’obcecació o de la passió per alguna cosa. La por és un mecanisme que activa la prudència, però no deixa de ser un sentiment. Per tant les invitacions a la prudència poden ser molt benvingudes, sí, però no poden ser més racionals: davant d’una cruïlla, hi ha persones que decideixen saltar a la piscina perquè en tenen moltes ganes i d’altres que fan càlculs sobre si hi ha aigua o si està freda. Però en tots dos casos estem parlant de sentiments: un cas no és més racional que l’altre. Racionalment sí que un pot convèncer l’altre de saltar o no saltar, i el mètode racional ajuda a valorar els pros i els contres, però els arguments a favor o en contra sempre seran dominats per un sentiment de por o de passió. Val la pena sens dubte comptar fins a deu o fins a vint (això aconsella i demostra la maduresa) davant d’una cruïlla difícil, però en el cas del procés català ningú no pot dir que no haguem tingut uns anys llargs i ben bons per a pensar-nos-ho i repensar-nos-ho. I, en qualsevol cas, un cop s’hagi comptat fins a deu o fins a vint i s’hagi arribat a una conclusió, serà un sentiment allò que condicionarà la manera d’executar-la. Hi ha moltíssimes persones que prenen decisions a la vida però que, fins i tot decidides, queden bloquejades per la por. I, a l’inrevés, n’hi ha que prenen la decisió prudent de no actuar però que, finalment, el cor pot més i acaben duent-ho a terme perquè l’impuls o la necessitat els pot massa.

En segon lloc, sí que els partits apel·len als nostres sentiments quan ens criden a votar: “El vot de la teva vida”, “Si tu no hi vas ells tornen”, “Yes we can”, i a les campanyes hi sonen músiques i s’hi conviden artistes i fins i tot músics nacionals acaben formant part de les llistes electorals. No hi ha campanyes electorals gaire fredes i racionalment presentades, és cínic voler apel·lar a la fredor del cap quan s’ha demanat el vot amb acupuntures precises a les parts més sensibles del cor.Evidentment que hi ha també cervell en les decisions electorals dels votants, però el que dic és que no es pot menystenir el paper de les emocions ni per vendre un programa ni per aclarir quines decisions cal prendre en el futur. No es poden infravalorar, i és per això que tothom contribuirà els propers mesos a crear una atmosfera més carregada de por o bé més carregada d’èpica. I aquí sí que es pot provar una atmosfera o altra amb intenció totalment pensada i deliberada, en funció dels interessos o dels valors i idees de cadascú. I també es pot fomentar una via del mig, que és la de trobar una èpica prudent o no arrauxada, més difícil d’entendre i de vendre però sovint (si és sincera i no un pretext massa visible per a amagar covardies) acaba sent molt productiva i fructífera. També és una aposta d’estat emocional, no només d’argumentació raonada. De raons en podem trobar per a qualsevol emoció, desenganyem-nos: tots sabem vestir la mona.

El que sí que no podem passar, o jo almenys no passaré, és que es qualifiqui d’irracionals els que creuen que s’ha de complir sí o sí el full de ruta marcat. O que es vengui la por, o la covardia, en forma de gran argumentació freda i meditada. Les decisions porugues també es prenen en calent, i amb por, i després en tot cas es poden vestir de milions d’arguments tan racionals i tan lògics com els que aposten per camins més contundents. Mirin-se vostès tots els arguments ara que ve l’hora de la veritat però, sobretot, mirin-se les actituds. I no deixin que ningú els jutgi, perquè de raó en tenim una mica tots: ni uns són uns traïdors, ni els altres s’han begut l’enteniment. Simplement uns tenen més por i els altres tenen més il·lusió. A partir d’aquí, a convèncer. El dret a decidir també és això, decidir quina de les dues pulsions volem que ens domini. I, finalment, triar quina de les dues mones veiem més ben guarnida.

Publicat a Elmón.cat l'1 de desembre del 2016

Any 2017: 'soft' contra 'hard'



Segons ens comentava a un petit comitè el professor Àngel Castiñeira en referència al paper de la cultura en la política, avui països de mida mitjana o petita com Dinamarca, Israel, Suïssa o Finlàndia inverteixen cada cop més percentatge del seu PIB en “soft power” (cultura, llenguatge, expectatives, imatges) que no pas en “hard power” (coerció, amenaces, premi i càstig, autoritat legal) com a mecanisme de persuasió, tant externa com interna. Diu Jospeh Nyre, autor del concepte: “Un país pot obtenir els resultats desitjats en política internacional si d'altres països que, admirant els seus valors, imitant el seu exemple, aspirant el seu nivell de prosperitat i obertura, el volen seguir. En aquest sentit, és també important d'assignar propòsits i atreure d'altres en política mundial, i no tan sols forçar-los al canvi mitjançant les amenaces del poder militar o sancions econòmiques. Aquest soft power, fent que d'altres vulguin els mateixos resultats que tu, és apropiació més que no pas coerció”.

Contrasta aquest discurs de la seducció amb el discurs inaugural de la legislatura espanyola per part de Felip VI, amb pal·lis i tendals i desfilades militars al més vell estil segle XIX, i on el monarca advertia de conceptes com “el respecte a la legalitat” o la “igualtat de tots els espanyols”, i on la presidenta del Congrés recordava per enèsima vegada l’article constitucional on se segella “la indissoluble unidad de la nación española”. L’argumentari d’Espanya en contra de la idea de l’autodeterminació de Catalunya és un argumentari que s’ha quedat en l’àmbit “hard” de la política: respecte a l’autoritat, compliment de la llei, càstig i coerció, jerarquia, ordre establert. Vist així, no és estrany que el PP tingui les de guanyar ara mateix i en el futur en les institucions espanyoles: per a un país amb paradigma conservador i immobilista, què millor que un partit conservador i immobilista. La qual cosa ens posa, als qui donem voltes a l’argumentari català, a una àrea més “soft” de l’estratègia cap als resultats desitjats.

Els defensors del “soft power” afirmen que la seducció és més efectiva que la coerció, també de cara al reconeixement internacional, que és on es lliurarà la batalla final entre Catalunya i Espanya. Evidentment que una part de la lluita de poder correspon lliurar-la als advocats, i també als gestors de l’espai públic o la policia, és a dir a aquelles àrees més “hard” on la coerció i l’autoritat es disputen en últim terme (d’aquí que molts defensin la necessitat de pensar en un exèrcit català, un servei d’intel·ligència, etcètera). Però Catalunya arribarà al punt final de la disputa (any que ve, sens dubte) amb més cartes a favor en la línia “soft”: la raó democràtica, el clam popular, els drets humans inalienables, la cultura, la identitat, el greuge financer i tots els memorials de greuges de la nostra història, la desfeta del 1714, la repressió de Franco... etcètera. Quin és el problema o defecte d’aquesta estratègia?

El mateix Nye ja n’exposa alguns. El “soft power” (fer servir la cultura, els mitjans, la producció creativa, els missatges, els hàbits i costums, els valors, etc) suposa una eina més complicada que l'ús del “poder dur” per dues raons: En primer lloc, la major part de les seves fonts es troben fora del control del govern. En segon lloc, tendeix a “funcionar indirectament emmotllant l'entorn per l'acció política, i de vegades es triguen anys a aconseguir els resultats desitjats”. En definitiva: ni un govern pot dominar els mitjans, els missatges i la cultura, ni aquest tipus de continguts acostumen a tenir resultats ràpids. La millor arma per als països “soft power” és, precisament, armar-se de paciència.

I aquí ve el problema: que l’any que ve, 2017, ja no hi haurà més temps. Ni més lloc per a la paciència. L’any que ve veurem si l’estratègia de “tenir la força de la raó” democràtica pot més que l’estratègia de “tenir la raó de la força”, i els àrbitres seran de nivell internacional. El debat és interessant perquè no és fàcil, ni diàfan: la coerció és una força innegable i legítima, en qualsevol sobirania. I per altra banda la voluntat popular o els valors són, també, elements amb molta força en els països avançats. Com que en política internacional pesa més l’interès que l’amistat, podria semblar que Catalunya té les pitjors cartes perquè “agrada” més que no pas “interessa”. Crec que és un error partir d’aquesta premissa: pot ser més interessant, més favorable per als interessos d’un país modern o fins i tot per la UE, resoldre els conflictes democràticament més que no pas eternitzar-los i cronificar la inestabilitat. No interessa una Catalunya incòmoda i amb les ales tallades (com sí que podia interessar durant la signatura dels tractats d’Utrecht) perquè Europa no pot permetre’s més euroescèptics, perquè existeix l’antecedent d’Escòcia i perquè cal contrarestar el corrent “Trump” o l’auge de la ultradreta amb polítiques valentes i no amb excuses burocràtiques.

Què diria un àrbitre entre el “hard” i el “soft”? Diria que la qüestió catalana s’ha de votar de forma legal i acordada, però que Espanya té dret a poder incloure una tercera resposta en forma de “tercera via”. Aquesta és la línia del mig, em temo, i la resta és derrota o victòria. David contra Goliat. No infravalorin cap dels dos: ara mateix no sabria dir quina de les dues bandes mostra més senyals de feblesa.


Publicat a Elmón.cat el 17 de novembre del 2016