dimarts, 14 de juliol de 2020

L'Hermitage i tu



Imagineu que teniu la llicència municipal per obrir un resturant. De fet, des del moment en què l’Ajuntament de la vostra ciutat ha destinat aquella zona a usos de restauració, teniu el mateix dret que qualsevol altre ciutadà a obrir-hi un local. Imagineu que teniu tots els papers, el capital necessari, l’equip, les ganes i el compliment de totes les condicions tècniques i jurídiques perquè l’Ajuntament us concedeixi la llicència. Però imagineu-vos que, malgrat adaptar-vos a tots els requisits, aquesta concessió mai no arriba. I que, en lloc d’això, l’equip municipal fa públic un informe que desprestigia el vostre projecte, el contraposa als “interessos de la ciutat” i, sense aportar-hi res més que arguments polítics, ideològics o de conveniència del partit governant, conclou que a vosaltres no us donarà permís per obrir. Que sí, que teniu tots els requisits legals per fer-ho, eh? Però no. Nah. No ens agrada, no ens agrades. Següent.

Evidentment, tindreu totes les raons per denunciar autoritarisme i possible prevaricació. Us preocuparà sobretot, però, el precedent. Us preocuparà que això que us ha succeït li pot passar a qualsevol altre: a partir d’ara, per molt que hi tinguis dret segons els requisits establerts, l’Ajuntament es reserva el dret de frenar per raons polítiques (o ideològiques, o estètiques) tot projecte de local culinari, hostaler, cultural, comercial, quiosquer o firaire que no encaixi en el seu “model”. I mentre potser interposeu una denúncia, amb probable final exitós, la idea queda penjada en uns llimbs i sospiteu que això és exactament el que pretenen: que davant de tants problemes, abandoneu tota esperança. Ara imagineu que el vostre projecte no és un senzill negoci privat, sinó un projecte cultural ambiciós i de gran abast. Doncs sí, aleshores ja queda una mica més clar tot plegat: la llibertat, associada a la cultura, és el pitjor enemic d’algunes formes de política.

L’Hermitage té el mateix dret que qualsevol altre a desenvolupar un projecte cultural privat en una zona destinada a aquests usos, amb el ja reconfirmat (i entusiasta) vist-i-plau de l’administració portuària i amb el compliment íntegre del pla d’usos municipal. No és un restaurant qualsevol, no: és portar a Barcelona els millors plats de la cuina europea i els millors xefs, tot finançat sense un sol euro públic sinó per uns inversors amb ganes d’obrir en aquest racó de món. I no només això: davant dels dubtes i condicions extra requerits per l’equip municipal (degut a l’excepcionalitat de l’operació), el projecte els ha anat complint un per un i fil per randa (preus, mobilitat, sostenibilitat, participació veïnal, mides urbanístiques, pàrquings, etcètera). Però és que, a més a més, el prestigi de les obres i del servei a oferir és contrastat arreu del món. Però és que, a més a més, en cas de fracàs l’inversor privat s’endurà el fracàs (tot sol, sense disposar ni del local construït) i en cas d’èxit la ciutat s’endurà l’èxit. Però és que, a més a més, els veïns i veïnes s’hi han pronunciat a favor. I, davant d’això, l’Ajuntament s’atorga un dret de veto malinterpretant la clàusula que demana el seu vist-i-plau i es fa el suec: no resol, ni favorablement ni en contra. Només aporta uns informes (uns informes que opinen, pensen, teoritzen, però que no decideixen) dient que el projecte “no s’adapta a la ciutat”, o que és un projecte “elitista” sense “espai popular”, tot obviant que rere una col·laboració público-privada sempre hi ha (valga’m Déu!) una part privada. Això sense esmentar alguna exòtica referència a possibles inundacions degudes al canvi climàtic, que només poden sorgir d’algunes plomes d’estil molt singular.

Jurídicament, estem davant d’un precedent perillosíssim: arguments de caràcter purament polític contra projectes que neixen lliures i que compleixen tots els condicionants administratius. Després podem parlar de si el sistema cultural de la ciutat, de si preferim les coses nostrades amb els nostres diners (quasi sempre públics), de si hostes vingueren, però guanyi qui guanyi aquest debat continuarem preguntant-nos si a partir d’ara tots els projectes privats han de comptar amb el veto discrecional i ideològic de l’Ajuntament. I això val pel dia que un privat barceloní, posem per cas un nou Antoni Vila-Casas, tingui la gosadia d’invertir milions d’euros per crear un espai destinat a acollir i exposar art al Poble Nou. Coses d’elitistes, coses sense “espai popular”, coses “de rics”. També val pel dia que, com fa més d’un segle, alguns privats decideixin fer un palau modernista perquè sigui la seu de l’Orfeó Català. No sé si és prou popular, o si és tan antiestètic com la llotja del Liceu que Colau refusava en el seu dia (fins que es devia assabentar que, aquesta sí, és una institució pública). I també val per als futurs Caixafòrums o Cosmocaixes, i compte amb el que vulgueu fer els qui promoveu la reforma del Museu de Cera: més val que les figures agradin al consistori. Hi ha alguns capítols de la història de la Rússia post-tsarista on, si teniu dubtes, us poden assessorar.

Publicat a El Temps de les Arts el 8 de juliol del 2020 


dilluns, 13 de juliol de 2020

No ho sé


25 de juny. A cada any complert, em sembla que sé menys coses. L’acumulació d’informació, d’experiència o de força no es tradueix en més certeses, sinó en menys. No ho sé. O bé el món s’ha tornat més incert, o bé m’hi he tornat jo. De petit no m’imaginava que veuríem avions estavellant-se contra les Torres Bessones, que presenciaríem en directe una declaració d’independència (amb cops de porra i de maça) o que tot el planeta s’aturaria a confinar-se per un virus letal. El món s’ha acabat unes tres o quatre vegades, i potser per això ara la incertesa sembla una immillorable companya de viatge. No t’expliquis el final, home, no ho tinguis tot previst, no siguis el teu propi spoiler. Preveure els imprevistos em sembla cada cop més com treure la lactosa a la llet o l’alcohol a l’alcohol o la cafeïna al cafè. Oi? No ho sé. Jo què sé.

Pocs anys abans que jo nasqués els murs deien la imaginació al poder. En canvi avui la imaginació fa por, i la devoció per l’ordre desperta inesperats autoritarismes. Per molt que un dia va caure el mur de Berlín, el feixisme creix com una pandèmia i el comunisme regeix la nova superpotència mundial, mentre la nostrada correcció política es dedica a censurar-nos pel·lícules. No ho sé, però quan la llibertat es retalla “en nom de la llibertat” diria que només ens queda la imaginació. Demanar empara als somnis d’infantesa, o a la nit que vam passar defensant escoles. Excavar una trinxera íntima i invocar la suposada platja sota les llambordes. És tan gran la pulsió repressora i autorepressora que trobo ben normal que la gent surti al carrer, com tampoc no m’estranya que Catalunya resumeixi avui bona part dels debats del món: París no té platja, Urquinaona, sí.

No ho sé, però diria que la incertesa espanta tant com la imaginació: ambdues coses tenen a veure amb agafar les regnes. En les teves playlists només hi manes tu, i si canvies de banda sonora pots canviar també de capítol, de concert, d’escenari i de personatges. De fet, molt sovint tot canvia dins nostre sense que ens n’adonem: de sobte un dia algú s’asseu a terra inesperadament, hop!, i l’argument fa un gir impossible de preveure. Un somriure, una freqüència, un blau. I davant d’aquests imprevistos he après a apagar el motor i desplegar la vela cap a aquell vent que, simplement, em sembla favorable. O girar el cap vers aquella llum al firmament, allà dalt, i saber que només ella sap que soc aquí.

No ho sé, poca cosa més puc saber, poca cosa més vull saber. No aturar-se, pactar amb els capricis del mar, provar de no molestar i saber llegir els temps. Pel que fa a la resta, llençar els antics fulls de ruta i les cartes de navegació per la borda. La bona notícia és que, aquí als mars del Nou Món, ningú no pot predeterminar-nos la Nova Normalitat: perquè encara no l’hem creada. No ho sé, és clar que no ho sé, perquè ara no toca llegir mapes, sinó escriure’ls.


Publicat a El Punt/Avui el 25 de juny del 2020

dimecres, 17 de juny de 2020

No soc un robot


Juro que no es veia ni un sol cotxe venint, ni a l’esquerra ni a la dreta. Era una d’aquelles tardes confinades on tot just començàvem a gosar passejar i el silenci de l’asfalt era clamorós, total, inofensiu. Però allí es van quedar els vianants: aturats com xais davant del semàfor vermell. Insisteixo: ni un cotxe ni una moto a dos quilòmetres a la vista, a banda i banda, però és que el ninotet vermell estava encès. Em va succeir tres vegades en tres cruïlles diferents de l’Eixample i em vaig espantar. “Però voleu fer el favor de creuar!”, els hauria dit. I haurien respost, amb raó: “És que està vermell.” Amb una lògica esclafant. Una raó terrorífica.

Un dels moments que més m’agrada d’omplir formularis a internet és quan volen assegurar-se que no ets un robot. Un cop resols un senzill problema de parvulari, ho pots assegurar amb contundència. És un moment dolç, emancipador, de consciència de classe, que voldria respondre amb un “I tu?”. Em reconforta poder acreditar que encara no soc una estadística ni un algoritme, ni tampoc un simple acatador de normes. M’agraden les llacunes legals, amb aquest nom, i les escletxes legals, i els conceptes jurídics indeterminats. En tot cas m’agrada que el text sigui deutor de les persones, i no a l’inrevés. No soc un robot i per tant hauré d’adaptar les normes, que conec i respecto, a la meva humanitat. Suposo que ja hi comptaven, amb la meva humanitat, oi? Perquè el sentit social o el deure moral m’han condicionat molt més que cap decret, aquests dies, malgrat conèixer els decrets i les fases. De les xifres de morts m’han colpit més els morts que les xifres. No soc un robot i, per tant, en aquesta nova normalitat, no seré un mòbil ambulant. Voldré comprar la roba a les botigues que conec i que em coneixen, i voldré anar a concerts i teatres sense que la pantalla sigui res més que una eina complementària. La tecnologia, tan útil en efecte, encara no ha aconseguit superar el fet que la vida és de lletres.

No soc un robot ni un número de targeta de crèdit, i el meu DNI no és ni nacional ni d’identitat. No vull que les rialles que senti en la nova normalitat siguin rialles enllaunades de sèrie d’humor, sinó veure’t aquest somriure (de boca o d’ulls, segons la fase) aquí davant mateix. Quan això acabi no vull que pensis que em conformaré amb brindar amb un ordinador, vull fer clinc amb la teva copa. També sé que, treballant des de casa, em perdo les vostres idees i el vostre humor i el vostre tacte, i que les coses sortiran millor (i més) si ens veiem. No soc un grapat de connexions neuronals que s’allarguen fins als dits i traspassen al teclat tàctil i que, per tant, no cal que es moguin de casa. Vull que continuem fent coses perquè sí, no sempre perquè siguin útils o eficients. No soc un Tik Tok i tu no ets el ninot del semàfor. Viure no és sobreviure i les humanitats salvaran la Humanitat.

Publicat a El Punt/Avui el 21 de maig del 2020

Zona prohibida


No és el fet de no anar a la platja, és el desig que brolla vora la prohibició. Estat d’alarma, en efecte, estat d’excepció: l’alarmant i excepcional sensació de sostre de vidre i teló d’acer. No és que els pares s’hagin transformat en criatures irresponsables, és que l’ampolla de cava estava més que agitada i el toro picant a les portes per sortir a la plaça. No és que Simba no hagués d’anar al cementiri prohibit, o que Pandora no hagués d’obrir la capsa, o que no es pogués donar menjar a Gizmo després de mitjanit: és que dins de la prohibició hi ha el desig i, molt sovint, la màgia. La diferència entre un mag i un simple il·lusionista és jugar amb l’impossible. La diferència entre un jardí i un bosc, l’ombra del desconegut.

Podria haver entrat al vestidor de noies, quan ja als 30 anys em van convidar a una festa d’exalumnes: ja no m’ho prohibia ningú. I de la mateixa manera que no vaig entrar-hi, hi ha una vorera concreta de Barcelona que des dels quinze anys em vaig prohibir –perquè sí– de trepitjar mai. Les religions funcionen perquè assumeixen allò incomprensible, fins i tot la ciència admet forats negres i matèries fosques. No és el fet de poder votar allò que fa créixer més l’independentisme, sinó precisament el fet de no poder votar. No és que les estrelles no hi siguin de dia, és que la fosca ens les revela. No és que Tokyo Disney fos un fracàs perquè van voler estalviar massa, sinó perquè l’èxit dels parcs anteriors era precisament que deixaven la sensació de no haver-ho vist tot. D’haver deixat l’aventura incompleta. Tantes coses que segur que ens hem perdut.

No és que sigui millor insinuar que mostrar, és que de vegades la pell és el vestit. No és si hi ha vida després de la mort, és el misteri de viure. La veritable condició de mestre del suspens resideix en la informació que s’amaga, és a dir, en la informació que es dona. No sabem quan s’acabarà el confinament, ni com, no en sabem el final: no hi ha camins al firmament ni a la selva. No hi ha resposta als desitjos introduïts en les escletxes del mur de les lamentacions, i quan cau el mur de Berlín s’alça el mur de Trump. Sempre hi ha un més enllà o una frontera incomprensible, fins i tot reclosos entre cuina, dormitori i menjador. Prestatges que es transformen en biblioteques, balcons que es transformen en teatres, televisions que es transformen en cinemes, playlists que es transformen en festivals de música. El xat a la pantalla (em veus? Em sents?) rere les síncopes de la mala connexió. Les zones prohibides pel nostre cap i pels nostres límits, el rastre que deixa aquell missatge enviat i de seguida esborrat. Les ganes de purificar els tabús saltant la foguera de Sant Joan i al mateix temps de banyar-se en el mar més nocturn. Saber que no hi ets i que alhora hi ets sempre, cada dia, més que mai. No acabar mai de conèixer-te. No haver ni començat.

Publicat a El Punt/Avui el 29 d'abril del 2020

dijous, 26 de març de 2020

S'ha acabat el confinament



Primer dia de passeig pel barri, avinguda Gaudí avall, a fer un cafè. He estat el primer client del dia, ens hem somrigut com mai amb l’Antoni (l’amo de l’establiment) i m’ha servit el millor cafè de la meva vida. Potser ha estat el millor cafè que ha servit en la seva vida. Han estat unes setmanes difícils, claustrofòbiques, monacals. Recordo que quan ens ho van dir va ser com haver perdut en un macabre joc de pica paret, on el virus anava acostant-se cada vegada que ens giràvem. Finalment ens va enxampar, i llavors vam haver de córrer. La gravetat de la situació no la vam copsar quan va sortit un governant a donar-nos instruccions, sinó quan ens vam adonar que érem tancats a casa. Sense poder baixar ni tan sols a fer un cafè, gastant llibres i sèries i ordinadors (i també classes de cuina, i converses ben dosificades). Aquell primer diumenge primaveral es va acabar la broma. Qui ens ho hauria dit. Com ens havíem de veure.

Avui que hem sortit del confinament, si ens hem somrigut amb l’Antoni o amb els primers turistes no és només perquè ens sentim lliures. Sinó també perquè hem fet net, hem pogut contemplar i observar, i pensar, i sentir com l’instint de supervivència ens anava emmotllant què entenem per sobreviure i per viure. I què entenem per conviure. Sí, ja ens ho deien les pel·lícules: en atmosferes apocalíptiques, no hi ha cavallerositat que valgui i alguns opten pel pillatge (material o moral). El passatger del Titanic que es procura un lloc al bot salvavides, obviant tota norma sobre si les dones i els nens o si la mare que em va parir: a Benidorm o a la Cerdanya hi falta gent. El cínic que es dedica a les seves gracietes sense gràcia o al “jo ja us ho deia”, més preocupat a guanyar batalles d’esgrima amb una navalla (o a passar comptes personals) que a prendre consciència de la situació. Els violinistes, dels quals es pot fer tanta mofa com es vulgui, però que quan tot estava perdut van llançar una bengala entre la foscor de l’oblit. El paper dels metges i infermers, els servidors de la comunitat, els responsables envoltats d’irresponsables amb responsabilitats. Els dilemes de classes i de les categories socials del transatlàntic, “esto no va de ideologías ni de territorios” però millor que no confinem Madrid no fos cas que la cort no pogués sortir-ne (o admetre que una cort de mals governants s’ha equivocat des del primer dia). Mentre a Itàlia van començar per confinar el nord, com a la Xina van aïllar Wuhan, aquí “todos moros o todos cristianos”. Morirem espanyols, decreten. Morirem espanyols, es pensen. I sota aquesta màxima decideixen que, si ja ha entrat l’aigua a la sala de màquines, que entri a totes les cabines: així es repartirà de forma més igualitària i socialista. La incompetència i la temeritat, certament, no entén de classes ni d’ideologies ni de territoris: la mort tampoc.

També hem pogut mirar cap a dins. Qui s’ha preocupat per com estem, i per qui ens hem preocupat nosaltres. Els primers quatre dies vas trucar a una sèrie de persones: aquesta és la teva via làctia, la teva ossa major, les teves estrelles del matí. Després el firmament es fa molt gran, fins on arriba la teva vista, i gràcies a Facebook i a Twitter i a Instagram l’univers de coneguts i saludats es fa infinit: però és aquella trucada concreta o aquell missatge, llançat potser des d’una galàxia molt llunyana, la que t’arriba en una particular freqüència modulada i la que et dibuixa una constel·lació a la pell. Hola. Una frase de desconsol, una frase de consol. Un acudit. Una cançó, una playlist. Una foto del pijama navegant per una ona concreta i privada del ciberespai. I mentre acabes d’escriure l’article un fill et pregunta si podria ser que es morís tothom al món excepte unes poques persones, i t’adones que se n’adonen, i respons que en absolut, que això només passa a les pel·lícules. I poques coses més pots afegir, a aquestes alçades del desconcert. A aquestes alçades de la pel·lícula.

Parelles, amics o coneguts que posen alegria i sorpreses a aquest parèntesi (obro parèntesi: i d’altres que només aporten avorriment o tristesa, tanco parèntesi) i, malgrat tot, conviure i deixar viure. Aprofitar per observar qui som, qui ets, i com ets. Quina mena d’asteroide ofereixes als altres i a tu mateix, quina mena d’individu ets. Trobar a faltar algú, trobar a faltar sortir, trobar a faltar el cafè de la cantonada. Fins avui, que ens hem somrigut amb l’Antoni. Fins avui, que hem mort el llop.

Publicat a El Punt/Avui el 17 de març del 2020

divendres, 14 de febrer de 2020

"And the Oscar goes to..."



Ara imagineu-vos que, com Kate Winslet als vuit anys (ho admetia en rebre l’Oscar a la millor actriu per The Reader), us poseu davant del mirall amb una ampolla de xampú en lloc d’una estàtua daurada amb un home d’art déco tapant-se les vergonyes amb una espasa. No hi ha focus, ni música emotiva, ni tampoc no podem fer un morreig a Halle Berry (sospir) com va poder fer Arien Brody abans d’admetre que, per molt que hagués assajat discursos en ocasions anteriors fallides, hi ha vegades on tot acaba tenint sentit “i aquest no és un d’aquests moments” (riures a la sala). Les coses especials arriben molt sovint quan volen, quan menys ho desitges, i aquesta va ser per exemple la sensació que vaig tenir en guanyar el premi Sant Jordi de l’any passat: no ho desitjava molt fort. No ho esperava. Va succeir quan havia de succeir, i el discurs se’m va fer tan curt que (privilegi d’escriptors) vaig allargar els agraïments en una llista al final del llibre. Ara imagineu-vos-hi vosaltres, amb el xampú a la mà. No us escolta ningú. O encara més bèstia: només us escolteu a vosaltres mateixos.

L’avantatge d’aquests exercicis és que també pots fer de jurat. Jo tinc molt clar qui guanya l’Oscar a la millor banda sonora de l’any passat, per exemple: Angel of the Morning, de Merilee Rush & The Turnabouts, tot i que els finalistes eren Just like honey, de Jesus and Mary Chain, i Pour un flirt de Michel Delpech, totes elles per raons que no són òbviament d’actualitat musical sinó d’escenes vitals que encara em ressonen aquí dins. Evidentment tinc també clar el nom de la millor actriu principal, i dels millors efectes visuals, i dels millors efectes especials. I també el premi al millor guió, tot i que estic per eliminar aquesta última categoria, perquè m’està agradant el mètode d’Albert Serra de deixar que els protagonistes es desenvolupin tots sols en un bosc fosc o en un ascensor anònim i sense cap orientació determinada. Si hi hagués premi per al millor somriure o la millor veu o el millor vestuari (aquella samarreta!) també el tindria clar, però les categories de l’Acadèmia són estrictes. Tampoc no he volgut que els nens entressin en competició, perquè s’ho emportarien tot: sobretot els premis a la millor pel·lícula explicada quan cal buscar excuses inversemblants o muntar una escena. Premi al millor muntatge, vaja. En això són uns autèntics cracs.

Però llavors us trobeu davant de l’auditori amb l’estàtua a la mà, o bé davant del mirall amb el xampú. I us quedeu una mica en blanc. Però si us hi esforceu una mica podeu fer un repàs de les superproduccions de l’any, que segur que han estat més de pel·lícula del que us penseu: delegar totes les emocions i aventures a la ficció (o a les “coses impossibles”) seria desistir de viure. Fins i tot podeu repassar si mereixeu premi aquest any o no, si heu estat prou honestos o com a mínim prou creïbles, i assajar un discurs sincer. Va, sí, sincer, que aquí al lavabo no us escolta ningú. Vull donar les gràcies. Els guanyadors volen donar les gràcies, que és una curiosa manera de donar-les. Vull donar les gràcies a tants noms que no acabaria, i que ara mateix no toquen, amics i família i l’educació rebuda i l’alimentació proveïda i bla-bla-bla, però també anar al gra i esmentar els protagonistes principals de les escenes més intenses. La gent que ha cregut en tu (moment per col·locar un silenci dirigit a aquells que no ho han fet), les sorpreses inesperades com dibuixos florals que brollen del subconscient mentre fem una altra cosa, els actors secundaris o de farciment que t’han deixat brillar, fins i tot els mediocres subarguments de la història: el “procés”, les fantasioses taules de diàleg (gran attrezzo, gran il·luminació, gran McGuffin), els judicis amb comissaris sinistres i fiscals malvats i jutges prevaricadors, el rerefons dels traumes d’octubre que si us hi fixeu bé donen sentit a la torturada psicologia dels protagonistes, les crispetes cinematogràfiques de Gonzalo Boye, els virus xinesos de thriller de sèrie B, el temporal Glòria que quasi se’ns emporta el delta de l’Ebre al país d’Oz, la misteriosa plaga d’homes que peguen o maten les seves dones o exdones, la tragèdia dels refugiats o el melodrama trepidant de l’Open Arms, el malvat psicòpata (nivell Joker) Donald Trump, i vull donar molt especialment les gràcies a les surrealistes advertències dels nutricionistes contra xuclar els caps de gamba: un petó des d’aquí dalt. Un altre any serà.

No voldria oblidar-me de donar també les gràcies a tantes frases de pel·lícula escoltades durant l’últim any, algunes de més certes i algunes de francament sobreactuades: volem bones ficcions i no males mentides. També esmentarem les noves estrelles que ja deixen empremta digital al nostre Walk of Fame. I evidentment tindrem uns minuts de record per als grans personatges que ens han deixat enguany, i sota una música de violins apareixeran éssers estimats a qui ja no cal ni que donem les gràcies sinó que queden directament gravats a la galeria d’honor. Hi ha bona gent, en aquesta indústria. Hi ha escenes memorables i diàlegs de marbre, i persones transparents que es prenen tot això amb seriositat. Tot depèn d’escollir bé el repartiment, i que la història no sembli interpretada sinó viscuda. Que te la creguis. Que estripis les exigències del guió, que no ens expliquis pel·lícules. Que surtis a fer el paper de la teva vida.

Publicat a El Punt/Avui l'11 de febrer del 2020

The End



“És això el final?”, pregunta Olivia Newton-John a Danny Zuko en una platja australiana. A la qual cosa John Travolta li respon: “No, Sandy, només és el començament.” I tot això just abans dels títols de crèdit, sense que hagi començat el curs a l’institut Rydell i sense que encara parlin a les seves respectives colles sobre un efímer amor d’estiu. Vaig acabar el 2019 veient Grease al cinema i parlant de desitjos i no de balanços, per portar una mica la contrària. Per tant, aquest 2020 m’agradaria començar pel final. Pels finals, vull dir. Per les diferents maneres d’entendre els finals, que s’assemblen a les maneres d’entendre un començament. Si és que se’m permet parlar-ne ara, a principis d’any i de dècada. Si és que això és el final, Sandy.

Vaig començar a pensar sobre el terme “final” quan vaig llegir La història interminable, de Michael Ende, que és una novel·la plena de començaments. Una constant invitació a no tancar mai un bon llibre: “Per què tot és tan fosc, Filla de la Lluna?”; “Tots els començaments són foscos, Bastian.” Un llibre permanentment obert, bíblicament obert en un faristol, una eterna invitació a defugir la tristesa dels pantans i a mantenir encesa la imaginació com a eina de creixement (de salvació, de fet). És el més semblant que he vist als llibres d’“escull la teva pròpia aventura”, és a dir, agafar el lector per les solapes i fer-lo adonar que ell també forma part de la creació, que ell també forma part de la història. Com vols que aquesta història no sigui interminable, si perviurà sempre que gosis imaginar? Com pots tancar els ulls al fet evident que ets tu qui escull el final? Si és que n’hi ha d’haver. Si és que això és el final, Bastian.

Hi ha escriptors que es posen a escriure sabent perfectament com acabarà la història. Aquests escriptors em mereixen tot el respecte, però em fan por, com me’n fan les persones que preescriuen els capítols importants de la vida. No m’agradaria escriure una novel·la que ja conec: m’avorriria sobiranament i jussana. En tot cas, jo no sé fer-ho. Suposo que prefereixo equivocar-me, encara que em faci por (com a tothom), però em consola saber que encara m’equivocaria més fent càlculs impossibles o tornant sempre a allò conegut. De vegades, com a lector, fins i tot no és només que no vulgui que s’acabi un bon llibre: és que fins i tot no m’interessa gaire com acabi, perquè ja m’ha dut prou lluny i ja m’ha commogut prou com per tenir sempre aquest llibre ben obert dins meu. Un llibre obert, amb final obert: suposo que això intento ser, i suposo que això és garantia de patiment. Però sé que també de moltes alegries. No vaig saber com acabar el 2019 perquè tenia més ganes de començar el 2020, de crear-lo, imaginar-lo, desitjar-lo. En diem “cap” d’any i no “fi”, al capdavall, si és que no hi havia prou diferències amb el castellà. Si és que, quan Jack Lemmon juga a cartes amb Shirley MacLaine al final de The Apartment, estan realment acabant l’any o començant per fi una relació teòricament impossible. Si és que això és un final, senyor Baxter.

“How’s it going to end?”, diu la xapa de Sylvia (o Lauren) com a missatge al pobre Truman, protagonista inconscient d’un gran reality show. El final d’aquesta pel·lícula, rodoníssim, no evita que l’acabem amb un gran interrogant: què s’hi trobarà, Jim Carrey, rere la porta de l’horitzó? Serà millor, el món, fora de la seva “realitat” perfecta d’illa perfecta? Haurà valgut la pena, superar la por a navegar per a créixer i trobar-se amb ell mateix? Hi ha històries que amb un interrogant ja es responen, i d’altres (ho admeto) és millor que s’acabin: les seqüeles de Star Wars, per exemple: en general, pura nostàlgia reciclada. Hi ha llibres que no podem tancar ni que vulguem, pel·lícules que ens interpel·len massa, històries interminables amb finals tan oberts que són començaments (per alguna raó La la land apunta un final alternatiu, oi?). Un cop viscudes o llegides ja mai res no serà igual, aquell guió inicial ja no serveix, hem canviat del tot. Que si és això el final, Sandy? Però si ni tan sols hem començat els títols de crèdit. Tot són gustos, evidentment, però si puc triar la meva pròpia aventura prefereixo no escriure-me-la d’antuvi. “Noi coneix noia” no és allò que passa un estiu a Austràlia, sinó al cap de tot un any a l’institut Rydell. I fins i tot havent-se conegut i havent encaixat les vides Danny, com si fos el primer dia que es van trobar, potser li diria: “Caram. I jo sense conèixer-te.”

Publicat a El Punt/Avui el 7 de gener del 2020


dimecres, 4 de desembre de 2019

Any de traspàs


Desembre és l’aniversari de tots. Davant les espelmes del pastís tots demanem desitjos, però davant del canvi d’any tots passem revista. Un canvi de número és un canvi de número, és poca cosa i no és poca cosa. Afegir una xifra, canviar un decimal, són fets que alguns porten millor (com jo, que ho porto per-fec-ta-ment) i d’altres pitjor. Però hi ha anys que semblen dècades, canvis d’era, veritables moviments accelerats de les plaques tectòniques o de les glaciacions o dels escalfaments globals. Segurament ha estat un dels anys més significatius de la meva vida adulta. Potser per això, malgrat que soc del mes de juny, aquest desembre em surt fer desitjos més que no pas fer balanç. Quin desig, Cabré, digues un desig i intenta no tirar pilotes cap a la política. De vegades un desig pot ser una cosa molta abstracta, confusa, com un somni rere la retina amb il·lustres viatgers i un Marc Pastor amb corbata que no sé qui és. Doncs això. Que l’any on m’han succeït més coses és l’any on més voldria estar en algun lloc on ningú no em pogués trobar.

On vius, quants anys tens, “Qué pone en tu DNI”, és normal que tinguem aquestes targetes de presentació. Aquest qui és. Ah, és aquell que, ah, ah. Advocat, escriptor, etcètera. Però si vols conèixer realment algú, a banda de fer llistes sobre d’on és i de què treballa o si té fills o si tal i qual i Pasqual, pregunta-li què desitja. Ara que som a cap d’any, ara que fem anys, prefereixo saber això que no pas saber on ets o d’on vens: saber on vas, què tens entre mans, quin viatge faràs o sobretot quin viatge faries, què vols, què et dona la gana, què escrius i on escrius, què somnies, si somnies en Garamond o en vulgar, amb quina banda sonora se’t mouen els peus o se t’humitegen els ulls, en quins moments se’t dispara sense voler una selfie de l’ànima, a què dediques el temps lliure com a gran pregunta filosòfica, què collons n’hem de fer amb aquest país i amb aquest món, quants cops cantes a la dutxa, amb quina freqüència somrius i bategues, amb quina freqüència sintonitzes, per què has fet un like aquí, quina pel·lícula acabes de veure o quin llibre estàs llegint, quin final voldries, com continuaries la història, què t’ha faltat, què t’ha fallat, què estàs millorant o provant de millorar, on posaries aquest capítol, quina llista de Manhattan faries, com creus que sortirem d’aquí, què vols que toqui el pianista, què posa en el teu document d’identitat interior, de quin racó de Krypton has sortit, quantes vegades també voldries desaparèixer del món i que ningú no sàpiga on ets.

Hi ha llocs d’‘impasse’, espais de trànsit, no-llocs: un aerobús, un aeroport, un avió. Una estació. Una terrassa d’hotel, un racó per als fumadors, un pis ple de capses de mudança, una orquestra afinant abans d’una simfonia, una platja d’hivern, un ascensor. Hi ha anys que són com un any de traspàs, com un transbordament, una estació d’enllaç, un trànsit necessari fins al vol directe. Hi ha gent que necessita llarguíssimes pistes d’aterratge i t’hi pots passar moltes hores, en un aeroport. Fins i tot pots perdre l’aerobús que t’hi porti i haver d’esperar el següent, o se’t pot espatllar la moto o el cotxe i haver d’agafar un taxi. Sense adonar-te’n, però, hi ha anys on els peus senzillament et van sols cap a una banda i només esperes poder sentir amb nitidesa quina música concreta t’hi està portant. I per què dimonis sona tota l’estona, ara que semblava que s’havia apagat a poc a poc com en els finals de les cançons dels anys seixanta. I t’adones que ja fa massa temps que sona aquest fil musical, i que no ve de fora sinó que va amb tu. De vegades, pensant en tots nosaltres, concloc que aquest país no sap on va però que, al mateix temps, va cap a un lloc concretíssim. Som en una gran estació de Perpinyà on la gent no se saluda, tothom va perdut buscant un bitllet, calculant destins, repassant itineraris, dubtant o decidint mentre aparquem maletes al costat d’un seient de culs efímers (o seient directament a terra). Però pels altaveus, d’acompanyament, sona sempre una música. Una banda sonora per a una bona flashmob. Una playlist compartida i enviada telepàticament.

Ha arribat desembre, l’aniversari de tots, moltes felicitats. Però a banda dels balanços, també pots apujar el volum i aixecar-te, i iniciar un ball. Ho escoltes? Ho sents? Digues un desig, el que et doni la gana, i tots hi estarem a favor. Desitjo el que desitgis. Al capdavall, aquí pots fer qualsevol cosa. Aquí no et pot veure ningú.


Publicat a El Punt/Avui el 3 de desembre del 2019

dilluns, 25 de novembre de 2019

Asteroides


Fa uns anys, a la primera pel·lícula de Malèfica, Disney ens va avisar que tenia ganes de reinventar els contes de fades i princeses. Aleshores van estar molt encertats: en lloc de renegar de La bella dorment, van explicar-nos una història paral·lela on justificaven la “maldat” del personatge de Malèfica: no és que fos dolenta, sinó que li havien tallat les ales i tenia molta ràbia a dins. Em va semblar una sortida molt elegant, que no necessitava escarmentar tots els homes i els seus innegables abusos: en tot cas deixava clar que una dona es pot despertar sense l’ajut d’un príncep. Només li cal un acte d’amor, és igual d’on vingui. En aquest cas, de manera inesperada, el petó (maternal, de madrina) li ve de l’estigmatitzada Malèfica. És a dir, que et pots salvar més sola del que et penses. I que ningú no és en el fons tan malèfic com se’l pot arribar a pintar. Tu, que em llegeixes, tampoc.

Res a veure amb la segona part, Maleficent: Mistress of Evil, estrenada aquests dies als cinemes. Deixant de banda els grans efectes visuals i que el vol nocturn de Malèfica per damunt dels núvols és d’una solitud deliciosa, i que (per cert) a Malèfica li veiem per fi la llarga cabellera d’Angelina Jolie brollant de les banyes, aquesta vegada estem davant d’un duel femení. Reina contra reina, sogra contra madrina, barallant-se a mort per esdevenir la veritable mare d’Aurora (Elle Fanning, ves per on, la rossa-rica-ruca tan ben interpretada a la delicada novetat de Woody Allen). Una absurda guerra de possessions amb l’excusa d’una desconfiança entre el regne dels humans i el de les criatures dels boscos. No, no és que la reina i Malèfica s’enfrontin per la unió dels dos regnes (això de les banderes sempre ha estat un joc per a distreure els homes), sinó pel control d’Aurora. Saber qui mana. Qui té raó. Qui (malgrat el duel entre dones) la té més llarga.

Tots tenim banyes dins del crani. La maldat existeix, i l’odi, i l’afany de poder, i de protagonisme, i de destruir l’altre. Després, quan se’n va la tempesta, vénen les explicacions: que si a Malèfica li van tallar les ales, o que Llucifer no és res més que un àngel caigut que va gosar desafiar Déu (m’encanta), que si Hitler va ser víctima de bullying o que si Franco era impotent i la tenia petita (això ho explica tot). Som capaços d’explicar-nos-ho tot, però el mal ja està fet. I existeix. No sempre tenim una excusa i no sempre “és que li han tallat les ales”, sinó que de vegades som dolents. Dolents, i punt. Sense coma. Les coses no surten com i quan volem i ens enfilem en el nostre pitjor asteroide, on mana el nostre jo més sàdic, més torturador, però també el més autodestructiu. Tots el tenim, més incontrolat o menys, com si fos una piga de les constel·lacions del cos. El duel entre reina i Malèfica esdevé una guerra total sense sentit, una batalla d’orgulls sense solta ni volta per cap de les dues bandes, abans de tal vegada preguntar-se què vol Aurora. Escoltar-la a ella i al príncep, a qui per cert no veiem parlar ni opinar en tota la pel·lícula. Total, per què? Només és un home.

És cert, a Malèfica li van tallar les ales. I és lleig que ara li facin amagar les banyes per fer-la més amable cap als humans... però hem de sortir de casa amb els traumes (les banyes) desactivades. No cal destruir, ni trepitjar les roses, ni transformar els espais bonics en regnes de les tenebres. La impotència de Franco és la impotència d’Espanya, quan recorre a les porres com si fossin extensions de la virilitat perduda, o quan exhuma el dictador com si n’hi hagués prou d’invocar el fantasma del Nadal passat. Tu, que em llegeixes ara mateix, ets molt més que allò que t’ha passat o que ens ha passat. Allò que t’han fet, les raons que puguis tenir, les raons que sens dubte tens. Tu ets molt més que les ferides d’infantesa o de fa només dues setmanes. Espanya: volem decidir si marxem o no. Tapar-te les orelles o la comunicació, o transfigurar el passat o el present, o anomenar violència a coses que simplement et violenten, no et durà enlloc. I tu, que em llegeixes: sé que fa temps et van tallar les ales. Sé que tens moltes raons, sé que no hi ha dret, sé que potser t’han fet mal sense voler. Com a mi, com a tothom, no ho sé, sí que ho sé. Però fins i tot quan sobrevoles el teu asteroide més fosc, les estrelles de la ciutat coneixen la teva millor versió. Són més, són una meravellosa sorpresa i les tens també a la pell, sobre la pell, sota la pell. Una mica més amunt. En forma de punt i coma.

Publicat a El Punt/Avui el 29 d'octubre del 2019

dissabte, 12 d’octubre de 2019

Rainy day in New York






Vista fa uns quinze minuts, dia gris a Barcelona. "Rainy day in New York" venia de gust, i crec que és el millor que se'n pot dir, i crec que no és poc. Woody Allen fa de vegades pel·lícules com bombons, com capricis, que vénen de gust i ja està. I és tot, i no és poc, i el seu retorn a Manhattan resulta que és amb un prisma jove, al contrari que a "Mahnattan", on el prisma era el d'una crisi dels quaranta. No hi ha crisi dels vuitanta, amb Woody: ha tornat als vint-i-un, a l'època univeristària. I si és per parlar de la gent més madura, ara és per parlar-ne vistos des de fora. Vistos des de l'angle d'una jove amb la triple "R": rossa, rica i ruca. 



El millor són sens dubte els detalls, que per això és un bombó i no una obra amb grans aspiracions. Democràtica, planera, fins i tot tonta. Allen ens ha regalat una tonteria amb una delicada banda sonora (en aquest aspecte Allen es repeteix una mica, excepte que ens descobreix "Everything happens to me", originalment cantada per Sinatra), un excés de casualitats pel meu gust, un passeig pels quadres francesos del MET, un inevitable passeig amb carrossa pel Central Park i (aquí m'ha sorprès i emocionat) un sopar al restaurant més bo i de murals més impressionants de Manhattan, l'antic Café des Artistes, que ara no sé com es diu però que em consta que hi fan cuina més italiana. A mi se m'ha començat a guanyar aquí, no només per la sorpresa, sinó perquè a partir de la meitat de la pel·lícula la cosa agafa molt més ritme i interès. L'esnobisme, les preocupacions dels artistes, la societat sense problemes econòmics però amb grans problemes amorosos, són una constant en Allen i a mi no em molesten: ell vol parlar de l'amor romàntic (ell en diu "el sexe"), i no dels problemes més punyents del món. En aquest aspecte m'ha agradat com parla dels bohemis que van ocupar el barri de Soho, després Tribeca, ara mateix Brooklyn "i suposo que aviat tornaran a casa dels pares". Bravo.



Una tonteria bonica, amb un bon càsting i una bona intenció de postal. Sí a Elle Fanning com a rossa, i sí a Selena Gómez com a morena, i a Jude Law com a guionista cornut. De la resta d'actors no me'n recordaré, crec. El final que semblava, el retorn de la parella jove després d'haver-se perdut sota una Nova York plujosa i massa plena d'aventures i de la miserable "vida dels adults", acaba amb la constatació que no és la gran ciutat ni la pluja allò que els ha separat: sinó el fet que busquen coses diferents, o especialment ell s'adona que connecta més amb un altre tipus de persona. Menys voluble, menys "rossa" i menys enlluernable per les suposades perfeccions de la ciutat. Algú que té el cap en ell, i no tant en ella mateixa. Ho deixen estar, val a dir-ho, d'una forma neta i esportiva: al capdavall, hi ha molt poc dolor en aquesta pel·lícula, Al capdavall no és culpa de ningú i tothom es construeix i reconstrueix el seu Manhattan. Al capdavall, és una tonteria bonica i dolça. Com un bombó. 

Imaginari


Reculls objectes, en una mudança o en unes obres que s’han de fer, i brollen de cop fragments de la teva essència. El meu imaginari més interior és una barreja d’estius en un jardí d’herba, carpetes de papers dibuixats, molts cassets escoltats i llargs prestatges de llibres llegits. Tota la resta ve després: la teva família no ets tu, la teva escola no ets tu, ni els teus amors, ni els teus fills. L’imaginari ens el podem fer, i també ens el fan. Per això és bo saber reconèixer l’imaginari íntim, aquell que ens perdura estiguem on estiguem, i que en el fons ens fa prendre les decisions més transcendentals. Allò que realment “ets”. Però també cal admetre que l’imaginari, com deia, ens el fem. Tots nosaltres. I com que ens el fem, ja no és només “ficció” o “idees” o “pensaments” sinó codis i valors que ens recorren la sang i acaben sedimentant cèl·lules i fent-se pell. Som allò que som irrenunciablement, però també som les nostres renúncies. I les nostres eleccions. Hi ha coses que podem escollir: si totes les persones del món es posessin d’acord que la Terra és quadrada, la Terra seria quadrada. Veritats a banda.

L’imaginari, sobretot, ens el fem. I ens el fan. Té a veure amb el lloc on has nascut, evidentment, i la gent que t’envolta. Evidentment que tu esculls si celebrar el Nadal o no, o si fas tota la comèdia dels Reis per als teus fills, però no esculls si creixes en aquesta atmosfera màgica. L’imaginari no sempre brolla de la teva imaginació, sinó que hi ha ficcions que ja venien de molt abans. No és una lluita entre la realitat i les moltíssimes coses que tu ets capaç d’imaginar, com si fossis un Lennon fent la teva llista de desitjos en una cançó, sinó saber que no ets “the only one”. Perquè la cosa pren envergadura quan parlem d’imaginaris col·lectius: la música que es fa ara, per exemple, infinitament més efímera que fa només deu anys, fabricada i consumida com si fossin pastilles per estar alegre, trist, sexual o poètic, i un cop marxa l’efecte ja vindrà la següent. Sense tenir temps d’introduir-se en el nostre sistema cel·lular o ni tan sols emocional. Aquest problema de Netflix, per exemple, que veu que el seu producte, aquella sèrie que li ha costat milions de produir, és consumida en vint-i-quatre hores per molts espectadors bulímics que de seguida en voldran més. El “procés” famós, que ens ha quedat ja incrustat en el nostre imaginari en forma d’1-O i de 27-O i de totes les contradiccions i errors, però també amb tota la bellesa. I com es viu aquest record aquí, i com de diferent es relata a Madrid, simplement perquè tenim imaginaris diferents i per alguna cosa més important: perquè volem mantenir imaginaris diferents. Ens dona la gana, a banda i banda, tenir una història diferent. I una Història diferent. Sí, l’imaginari és una obra d’artesania.

Tenim, a més, una memòria selectiva i sovint arbitrària. Imaginem allò que volem imaginar, i recordem allò que volem recordar. Els noms de les plaques dels carrers, les estàtues, els referents culturals, el disc preferit, etcètera, en poden ser uns o bé uns altres. Com quan repasses un àlbum de fotos o uns objectes de casa, t’atures allà on et vols aturar i dones importància als que realment vols que en tinguin. No és que no hi hagi hagut Franco a Barcelona, no: és que no volem recordar-lo. És que no entra en el nostre codi, però això no vol dir que no hagi existit o fins i tot que no hagi tingut molts seguidors a casa nostra. I quan commemorem una derrota, ho fem molt conscientment que és per dir-nos cada any que ens falta una victòria. El poder de l’autosuggestió és immens, fins al punt que sovint lleves àncores no només quan et justifiques una decisió, sinó quan aprens a ni tan sols justificar-la: em dona la gana. No sé exactament per què. Potser perquè soc així. Però potser, també, perquè vull.

“Recordes, allò que em vas dir?”. No, no recordo allò que et vaig dir. Perquè potser ara penso de forma diferent, o perquè no m’agrada el que et vaig dir, o perquè soc contradictori com tothom. En canvi, sí que recordo el que et vaig dir. Aquella cosa que expresso encara amb convicció i sentiment, aquella imatge o aquella idea que em ve al cap i em commou perquè prem les tecles del que soc i el que vull ser, allò sí que t’ho recordaré sense problema. No em caldrà ni recordar-la: me la veuràs als ulls. De vegades ja no és una xapa, ni una capsa de música, ni un llibre. És que ja ets al mobiliari del cervell, al batec de les venes. L’imaginari ets tu.


Publicat a El Punt/Avui el 24 de setembre del 2019

Els i les coses


En anglès no tenen aquest problema: els objectes no hi tenen gènere. Em pregunto quan van començar, els romans o els parlants del llatí popular –no m’agrada dir-ne llatí “vulgar”, perquè ser vulgar és una altra cosa–, a veure trets femenins en una taula o en una cadira, o trets masculins en un llibre o en un semàfor. Em costa explicar-m’ho, i m’agrada que em costi. M’agrada que sigui tot així de boig. Si ho pensem bé, és molt irracional i fins i tot surrealista que algú es dediqués a posar sexe als objectes. He dit abans, per cert, que en anglès no els passa això: bé, excepte amb els vaixells. Els anglesos van decidir que els vaixells tinguessin sexe femení, i per tant si el Titanic s’enfonsa, per ells és “she”. Deu tenir a veure amb el nom que posaven els pescadors a les barques, que devia ser sempre de dona, no ho sé. Però aquí rau l’excepció de la fredor neutralitzadora dels anglesos amb els objectes, i és l’única excepció que fan. Nosaltres, en canvi, no tenim cap “it”. Nosaltres veiem taules amb faldilles i rellotges amb bigotis.

De fet, m’agrada que siguem així d’animistes. “L’ànima de les coses”, glossava Sagarra. És difícil de creure que aquestes decisions sexualitzants s’escapin del tot d’una aproximació a l’ànima dels objectes, a allò que ens inspiren o ens evoquen, el seu esperit, la seva personalitat. El gènere els dona personalitat, fins i tot si és hermafrodita, com és el cas d’“el mar” i “la mar”. Posats a escollir, jo hauria preferit dir “la mar” com els balears o els francesos, però aquí, a Barcelona, semblaria poca cosa més que un poeta frustrat. La primavera i les subsegüents estacions es van alternant el gènere, i això en català, perquè en castellà només la primavera aguanta amb un parell d’ovaris. Els mesos i els dies de la setmana són tot homenots virils, amb el bonic que seria tenir una divendres dedicada a Venus. I per quins set sous els castellans veuen penis i testicles a una sabata i els catalans li veiem vulva i pits. O per què nosaltres veiem un canell i ells una nineta, o nosaltres tenim les dents i ells uns testosterònics ivoris. Em té absolutament meravellat que els francesos vegin “una cotxe” i els italians “la matí”. I des de quan l’aire o el vent poden tenir un gènere determinat, o la terra, o la nit i el dia, o els ambivalents estels i estrelles? Evidentment això suposa un esforç suplementari per a parlants saxons o germànics o asiàtics, perquè al damunt d’aprendre el vocabulari han de provar de determinar si aquell objecte és home o dona, la qual cosa, com és prou comprovable, no obeeix a gaire lògica. De fet, és directament demencial. I d’aquí es deriven les inoblidables referències de Cruyff a “el peloto” o a “el partida”, i amb el cap ben alt i sense immutar-se, perquè a qui li importa si una pilota pixa asseguda o dreta. A quin psicòpata li pot importar el gènere o fins i tot els costums sexuals d’una pilota o d’un xupa-xup.

Tot aquest debat sobre “els i les”, sobre la lingüística de gènere, agafa dimensions molt més malaltisses si ens plantegem per què no podem seure en un cadiro o menjar una préssega. I per què no hauríem de poder? Si flexibilitzéssim tot això fins a aquest extrem, ens estalviaríem situacions grotesques com els de “els i les persones”, com he sentit jo mateix en viu i en directe. I qui ho diu, que la cafetera no se sent bisexual i que viu atrapada en un cos –més aviat en una ànima– que no li correspon? Qui ha condemnat la meva filla a dir “el planeta” quan ella porta tota la infantesa dient, amb tota la lògica, “la planeta”? On és el Coromines que ens pugui indicar en quin moment fins i tot vam masculinitzar tots els colors de l’arc de Sant Martí, o vam feminitzar totes les lletres de l’alfabet sense excepció? Per què, posats a desfer totes les rigideses lingüístiques de l’heteropatriarcat, no alliberem del seu jou els i les mandonguilles i mandonguillos? Massa tard, evidentment: cada llengua va conformant-se amb les dèries, intuïcions, herències, traumes i psicopaties del passat. Del dia que un bon home o una bona dona va mossegar el fruit prohibit –o la fruita prohibida– i va decidir, alabat sia Déu, que fins i tot el nom dels genitals tindria gènere. I que en la seva forma culta, el penis seria genuïnament masculí i la vulva adequadament femenina. Però que després ens tornaríem bojos i, en la seva forma vulgar –aquí sí, “vulgar”–, l’òrgan sexual masculí prendria personalitat femenina en quasi totes les seves variants. I el d’elles? Ai cony.

Publicat a El Punt/Avui el 20 d'agost del 2019

dimarts, 16 de juliol de 2019

Manhattan



Woody Allen i la llista de raons per viure, penúltima escena de Manhattan. Groucho Marx, Willie Mays, el segon moviment de la simfonia Júpiter, etcètera. Que l’hagin projectada aquests dies al cinema Phenomena. Que l’haguem pogut comentar. Que existeixi Phenomena. Pictures of You. Un flirt avec toi. One Way Trigger. Captar una bella freqüència modulada, i sintonitzar-hi. L’excés de pólvora de la nit de Sant Joan. L’olor de pètal gastat del dia de Sant Jordi a les vuit del vespre. L’olor viva de les palmes encara sense beneir. L’olor de molsa de Santa Llúcia. At Last cantada per Etta James. Because cantada per una multiplicació coral dels Beatles. Hey Jude cantada al cotxe per la Berta. L’últim fragment d’Ulisses, les Amèriques de Pla, el París de Hemingway. Aquesta lluna, avui, a Cadaqués. L’ostra amb ceviche del Talla. Els tomàquets de l’hort del pare d’en Juanito del Marina. El Bloody Sake del Marítim. La coca-cola. L’arròs a la cubana. Fer un morreig a un préssec. La coca-cola, un altre cop i sempre. Els duels de piano vell de la casa Beethoven de la Rambla. El primer pis del Cafè de l’Òpera. Els caps de gamba del mateix Juanito, la mà de Déu esculpida per Rodin. L’olor de merceria Font de Viladrau que fa la merceria Font de Viladrau. El charleston vital de Dalí. Les pells de Ramon Casas. Els peixos i els pans erigint del gran llenç de fang de Barceló a la catedral de Palma. Les capses de música com a regal. Girls in white dresses with blue satin sashes. Un vestit estampat comprat de pressa, com qui retalla una cortina. Julie Andrews. Walt Disney. Verdi. Txaikovski. Miró.

Que em diguis que faig cara d’estàtua romana. No grega, no: romana. Els començaments. La pell de gallina. Manhattan, la pel·lícula. Manhattan, Rhapsody in Blue. Manhattan, el final. Manhattan, la ciutat. Els murals plens de Christy Girls al Cafe des Artistes, al carrer 67 amb Central Park. I ja que ens queda a prop, Strawberry Fields. Els murals d’en Sert al Rockefeller, però també a la catedral de Vic o al Palau March de Palma, amb negrets inesperats pujant a un globus. Pujar al Matagalls. Dormir a Sant Segimon. Posar-me els calçotets d’en Xavi, i sentir-lo encara riure. El contacte del peu amb l’espart. L’homenatge a George Harrison al Royal Albert Hall, sencer, en bucle. El text de la xapa de la noia del Show de Truman, és a dir, que el final sigui sempre un interrogant. Chopin. Debussy. Baudelaire, enivrez-vous, collons. Del que sigui. La independència de Catalunya. La Sagrada Família aixafant la quadrícula de Cerdà. Beethoven agafant el destí pel coll, Dalí matant el pare, la Lali Trias posant-se a caminar. Les camises de lli. Que t’hagis tornat a posar a escriure. Les mans expressives quan es mouen. Les fileres de bombetes de festa major. Un bany nocturn al mar. La sal enganxada a la pell, i deixar-la estar durant algunes hores. Un silenci llarg enmig d’una conversa. Sintonitzar aquella freqüència, de nou. Que se me’n vagin els peus a cada Close To me, versió trompetes. Dormir amb el cul a l’aire. Els ous ferrats. El mal de panxa de tant riure. Dos o tres amics. Un golàs d’en Xavier. El dia que acabes una novel·la.

El dia que comences una novel·la. Veure sortir el primer sol de l’any al far del cap de Creus. Veure marxar l’últim sol de l’estiu al far de cap de Creus. Orwell, Sagarra, Monzó, Lorca, Maragall. Warhol, Hirst, Plensa. Els botons ergonòmics d’un chester. Fer peuets al llit. Les històries de por. L’olor amarga del fum de pipa. Ser del Barça. La paraula maduixa, la paraula sempreviva. Que no hi hagi paraules originals per a dir t’estimo. Jeure a l’herba. Sentir passar un cop de vent. Viure amb l’antena posada per si sona aquella freqüència, per si un dia s’alça un dit o cau un llamp. Una copa al Blau. Fer d’amfitrió. Provocar les coses. Muntar un suquet. Spielberg. Wilder. Audrey. Redford. Els terres de ceràmica tèbia. La cervesa freda. La sopa bullint. Un cop de puny de ceba crua. Contemplar una tempesta d’estiu gairebé vestint-se per a l’ocasió. La terrassa de l’hostal Empúries. Les terrasses amb vistes al passeig de Gràcia. Seure al terra, de cop, inesperadament, sense avisar. Veure dibuixar floretes al paper, de forma inconscient. El formigueig de quan ho miro. Fer cas de les ones, dels corrents, del fluir subterrani. Deixar d’escoltar i passar a sentir. No pensar tant. Callar una mica. Alçar el cap. “La cara de Tracy”, clouria Woody en aquest moment. I després imposaria un silenci. Bé, i uns violins. Em sembla. 

Publicat a El Punt/Avui el 16 de juliol del 2019

dilluns, 17 de juny de 2019

El divan



Una bona entrevista a "El divan" de Sílvia Coppulo, sobre la novel·la i sobre mi( valgui la redundància):


https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-divan/jordi-cabre-vull-transmetre-ganes-de-vida/audio/1036929/




"Un món real"



Vista Aladdin. A veure: Disney ha compensat el seu incomprensible error de “Dumbo”, i ara confio que es calmin. De ben segur que la propera arribada de “El rei lleó” ens traurà les actuals pors a aquesta fal·lera de fer remakes “en persones” (que és com molts nens anomenen el pas al 3D de pel·lícules de dibuixos), que convé que es faci amb molta més paciència i no amb aquesta ansietat bulímica. 

En el cas d’Aladdin, el resultat és una mica tebi però tirant a calent: han modificat una mica la història, li han posat els imprescindibles contraforts de feminisme (ara Jasmine esdevé sultana i és ella qui pot canviar la llei que obliga les princeses a acceptar matrimonis imposats), i han acumulat massa focus damunt de Will Smith (que en tot cas doncs mira, va, funciona). El resultat és bo, als nens els agrada i als adults ens dona prou elements nous. Detallada escenografia, insuperable cova del tresor, considerable encert en el càsting. Innecessari bis final amb el Bollywood més artificial, però deixarem passar això per aquesta vegada. No hi ha errors de ritme, l’argument no fa panxa i la música aràbiga i la sorra del desert se’ns fiquen dins la camisa. 

En el meu cas, commogut (cosa que no esperava) en l’escena de la catifa voladora. S’hi han matat de forma especial, diguéssim: quasi val per tota la pel·lícula. “Un món ideal” és un videoclip que funciona a la perfecció, que supera la versió inicial i que transforma el que era una simple escena musical en un recorregut vivencial. En resum: que els ideals estan per viure’ls. No tant per a realitzar-los, que normalment és impossible, però sí per a viure’ls. Potser Aladdin i Jasmine mai no viuran en “un món ideal”, però tenir il·lusió vol dir no menysprear el vol en catifa voladora. La “factura” posterior (que sempre arriba), i que en el nostre cas és l’acceptació de cada un dels dos tal com és i sense màscares, és impossible (com saben tots els creadors) sense un previ vol per la lluna. Inestable, insegur, amb turbulències potser, sense certeses, sense hostesses tranquil·litzadores, però una de les comptades raons que existeixen per viure. Això si saps volar, és clar. Fins i tot encara que es pensin que no tens ales. No és ben bé si “confies en mi”, com li diu Aladdin, sinó si confies en tu, i aquesta és la gran novetat d'aquesta versió. Que sembla mentida que s'hagi d'explicar tot. Que ja no estem parlant de dibuixos animats. Que ara ho fem tot "en persones"!


dimarts, 11 de juny de 2019

Això és la guerra!


Una persona meravellosa em va fer descobrir fa poc l’escena de Duck Soup (traduïda a Espanya com a Sopa de ganso), dels germans Marx, en què Groucho s’ha de reunir amb l’ambaixador de Freedonia pendent d’una conversa que eviti una guerra. Abans de la reunió, Groucho estudia l’estratègia de donar-li la mà, però després l’envaeix el famós “i si...”. En aquest cas, ell imagina l’ambaixador rebutjant-li de males maneres la mà. La simple projecció d’aquesta idea fa que, quan tot just apareix, Groucho li propini un cop de guant que aleshores sí que inicia la guerra. És el que té el pensar massa o, més ben dit, fer hipòtesis sempre negatives: quan són sempre negatives, és que no són reals. M’ho explicava fa poc una professional del tema, que normalment tots els “i si...” que ens fem acostumen a ser negatius o pessimistes o trencadors d’expectatives. Tots. Mai no donem gaire espai per als “i si...” en positiu o amb possibilitats l’èxit, i aquest és el senyal més inequívoc de la seva falsedat i toxicitat: perquè és impossible, del tot impossible, que tot surti malament. És una hipòtesi, de fet, altament improbable. Però sembla mentida com ens hi agafem, normalment a causa de la por o bé del desconeixement.

No sabíem com seria, això de proclamar la independència. No sabíem si teníem prou forces, però sabíem que volíem fer-ho i per això molts vam escriure a favor de tirar endavant: diria que els fets ens han acabat donant la raó, no perquè la victòria estigués garantida, sinó perquè la derrota segura era la por. Sempre? Sí, sempre. Alguna cosa hi guanyaràs, si ensenyes les dents. O si com a mínim te les ensenyes a tu mateix i et demostres que tens la determinació d’intentar-ho, fins i tot a risc de no guanyar. Si com a mínim evites la derrota, o permets assegurar que amb tu no es pot fer broma, que no t’amagues dins la closca, que no gires cua a l’últim moment. Tenir por, però, és la cosa més humana del món: per això tampoc no he escrit en contra de la reculada posterior, de la manca de valor per arriar la bandera. Perquè quan un no està o no se sent preparat, ha de ser per alguna raó. I el temps haurà de dir si estarem preparats quan torni a arribar l’onada, l’alineació dels astres, l’esperit de victòria, el momentum, el màgic dilluns (per dir un dia). Les coses importants mai no s’aconsegueixen a la primera, sobretot quan s’ha intentat o s’està intentant. I podem assegurar, o jo puc assegurar, que els passos que s’han fet han estat molt i molt importants. Els respecto i els reconec.

He escrit diverses vegades sobre la necessitat de ser fidel als desitjos més que a la realitat (tan vulgar, tan poc escollida, tan argument de mediocres). Però, tot i així, sé que canviar les coses costa molt. I diversos intents, i canvis de pell, i ensopegades contra una ombra absurda i misteriosa que de vegades no saps d’on ve. Els nostres “i si...” són tan irracionals com els desitjos que tenim, que sovint provenen d’emocions, i no de raons. Per sort. En el cas de Catalunya, emancipar-se significava culminar tot un repte generacional i jo penso que s’hauria pogut aguantar molt més la pugna. Però el simple fet d’expressar la voluntat en seu parlamentària, de formular una idea, d’assumir fins i tot les conseqüències del fracàs (com estan assumides), ja demostra que a partir d’ara res no serà igual. Ja només per això, ho compro. Els veritables il·lusos són els que creuen que no ha servit per a res, o que ridiculitzen el capítol. Això és com el noi que diu “em sento dona” però encara no ha materialitzat ni socialitzat del tot el canvi. Però ho ha dit, i ho ha compartit encara que sigui amb el mirall, i ho ha afirmat amb total contundència, encara que sigui per un moment. Encara fins i tot que reculi. Ho ha dit, li ha sortit de dins, i a partir d’ara tot ha canviat.

“I si...”, en tot cas, acostuma a ser una trampa. Necessària, normal, fins i tot sana, però en el fons mentida perquè mai no acostuma a ser tot tan dramàtic. No som nosaltres els que vam anar de catxa: és la por, la que va de catxa. L’adversari no té tan bones cartes. Entre d’altres coses perquè, a cada carta bona nostra, ell en perd una. I la millor carta que podem tenir és la seguretat en nosaltres mateixos, aquell “apujo l’aposta” encara que no les tinguem totes. La carta que demostra que estem vius i que guanyarem encara que perdem. Perquè no és que tinguem un pòquer d’uns: és que tenim un pòquer d’asos. Encara que l’u i l’as siguin exactament les mateixes cartes, mai de la vida no han estat les mateixes cartes.


Publicat a El Punt/Avui l'11 de juny del 2019




Realisme


Això és el que hi ha. Siguem realistes. No es poden creuar els semàfors en vermell. No es pot nedar contra corrent. No es pot matar tot el que és gras. No es poden tallar els espaguetis abans de menjar-los. Bé, en tot cas és pecat. No em pots dir això que em dius. Perquè no, perquè no m’ho pots dir. D’això no se’n pot parlar. Això no es toca. Això és impossible. Cal assumir la realitat. Cal tocar de peus a terra. Cal complir sempre la llei. Espanya és una, gran i indivisible. Què diu el teu DNI? Aquesta és la realitat, i el que tu sentis sobre la teva identitat és pura ficció. Superman no existeix, desenganya’t: Clark Kent és el personatge real. La Catalunya real és la que diguem nosaltres, la resta són relats romàntics i nacionalistes. Nosaltres som la Catalunya real, nosaltres som la Barcelona real. Disney no et parla de la vida real, ni de fer-te gran, ni de vèncer els teus límits: només princeses. En poden dir matrimoni, però en veritat dos homosexuals no fan un matrimoni: va, per favor. Siguem realistes. El toro no pateix. El dret a l’autodeterminació no existeix. L’eutanàsia és matar, i matar és matar. Si la noia no s’hi va negar, potser és que era consentit. No hi ha més cera que la que crema. No es pot estirar més el braç que la màniga. No pots anar així per la vida.


Aquests pits no són reals. Sí, ja sé que puc tocar-los i que són aquí mateix, però no són reals. Els llibres de ficció no són reals, haurien de dir-se llibres de mentida. La ficció no és real. La ficció no serveix de res. Si a partir dels 35 escrius novel·les és que no vius en aquest món. Mira’m a mi, a mi dona’m coses tangibles, coses segures, coses de dret a llei. El més important de la nostra parella és que tenim un projecte. Bé, ja ho sé, això és el que diria un enginyer industrial, però ja se m’entén. Espanya és un estat social i democràtic de dret. La realitat és que t’has de dedicar a allò que et doni diners, deixa’t d’històries. Sentit pràctic, nano. Sentit pràctic, noia, el món no està fet per a dones astronautes. Sentit pràctic, queda’t amb allò que tens, no val la pena mirar més enllà. On estaràs millor que on has estat sempre? Ets massa gran per a mi. Ets massa jove per a mi. Sigues realista, hi ha coses que no poden ser. Hi ha coses que no pots canviar. Hi ha coses que són com són i ja està. Jo et diré el que et convé, que és el que ha convingut a tot el món durant segles. Sigues realista, capità Colom, més val que tornem perquè això de les Índies sembla que no arriba. Sigues realista, Vaiana, com a la teva illa no estaràs enlloc. Sigues realista, la teva mare no podrà tornar a caminar. Sigues realista, la llei de la gravetat no es pot vèncer. Sigues realista, Jules Verne, no podrem mai volar fins a la Lluna. Espanya no s’ho pot permetre, aniria contra les seves pròpies lleis. Europa no ho permetrà, aniria contra els seus propis tractats. La llei és igual per a tothom. Els tribunals espanyols són imparcials, així ho diu la llei. I si no ho són, amic meu, sigues realista i assumeix-ho: sí, això és el que hi ha. T’ho vinc dient des del principi d’aquest article.

Catalunya no és una nació, perquè no ho diu cap llei. El valencià i el balear són les llengües de València i de les Balears, com a Suïssa es parla el suís. Això no es fa. Això no es diu. Això no s’ha fet mai. I per alguna raó no s’ha fet mai, i per això no cal provar-ho. Fes-me cas a mi. Fes cas a la veu de l’experiència, mira que bé que m’ha anat. No, pare, no m’agraden els homes. No, mossèn Joan, no ha passat res. Ha estat tot culpa meva. Són coses que passen, o que no passen, perquè no han passat. No he vist res. Això de la Sagrada Família jo ja no ho veuré. Això de la independència jo ja no ho viuré. Feu-ho vosaltres, que sou joves. Siguem realistes: no es pot ser superwoman, algú ha de tenir cura dels fills. Siguem realistes, el món està muntat així des de fa massa segles. No és bo assumir riscos. Els amors difícils només acaben funcionant a les pel·lícules. No es pot esprémer llimona damunt d’una paella, és pecat. Sí, com allò dels espaguetis, però pitjor. Si no fos pel context, seria capaç de més coses. Però el context és el context, i el meu Show de Truman és perfecte. No discuteixis la meva bombolla, no toquis el meu Matrix. Aquí tot és com ha de ser, com diu el guió. Aquí tenen cura de mi, aquí res no pot anar malament. Desenganya’t d’una vegada: això és el que hi ha. Aquest és el món real.


Publicat a El Punt/Avui el 7 de maig del 2019

dimecres, 17 d’abril de 2019

Glòria incerta



La frase clau i antològica de la pel·lícula és "tus ojos son los que han cambiado, la película es la misma". El protagonista, en efecte, ha oblidat qui era. I, per tant, qui és. No un gran director de cinema (la intenció autobiogràfica és evident), no un home molt famós i reconegut, sinó qui és ell de debò: els amors, la mare, les amistats, les manies, les pors, les addicions. Almodóvar se'ns obre en canal, en un procés on el protagonista anirà retrobant la capacitat de tenir "els mateixos ulls de sempre" (com li acaba dient el seu ex-amor) i per tant la força per a dirigir una nova pel·lícula. Res que valgui la pena no és realitzable si no surt de tu mateix, amb tots els teus defectes, i mirant la vida de cara.

És un guió impecable, el millor que ha escrit. No em pensava que hi hagués tanta droga a la seva vida. Adoro que Banderas i Penélope s'estimin tant tot el que fan amb ell, i en aquest cas la mirada de Banderas ja no és de latin lover sinó tota la força (també sexual) que dóna la maduresa. I Penélope fa de mare, evidentment, l'encarnació de la "madre coraje" espanyola o de la verge de Guadalupe o de totes les dones sofertes del país. Estan tots dos insuperables i és commovedor veure com sembla que hagin treballat gratis, per pur amor al director.

Un home que es retroba a si mateix després d'haver passat olímpicament d'ell mateix: la història va d'això. I també sobre viure intensament, i sobre la pèrdua, i el retrobament, i agafar la vida per les solapes, i evidentment sobre la passió. Chavela. Alaska. Aigua. Sol. Parets blanques de calç amb cinema projectat al damunt. Dificultats, incomoditats, superació. Vestits estampats i llavis vermells. Sexe. Bellesa. Art.

He fet tard en veure-la. No ho feu vosaltres.

dimarts, 2 d’abril de 2019

Viure d'escriure


Aquestes setmanes (i mesos) que visc presentant la meva novel·la arreu del país com si fos un circ ambulant, passin i vegin, he pogut comprovar que hi ha una gana i una set de “coses especials” molt generalitzada. No només de cultura i de coneixement, que per cert he de dir que qui llegeixen més són clarament les dones (de totes les edats i condicions), sinó una set i una gana de bones notícies i de fe en alguna cosa i de bellesa que possiblement havíem abandonat. Som un país segrestat per un pragmatisme mal entès, on hem caricaturitzat la màgia. En parlàvem fa poc dinant amb l’Estel Solé: la gent va de la feina a casa sense passar gaire per la zona perillosa de la creativitat, com si la cultura fos un complement per a consumir, com si els llibres només fossin per a ser llegits (com a màxim), i no per a ser viscuts. Com si no ens hi anés la vida.

Escolto les preguntes i observacions dels lectors i noto aquesta angoixa. Angoixa sobre quin sentit té fer tot el que fem si no ens permetem deixar volar el cap, de si tanta apel·lació a la ficció (la meva novel·la va sobre això) no serà massa bonic de dir i massa difícil de fer, sobre si això del procés ha estat “independentisme màgic”... I he arribat a la conclusió que al mateix temps la gent desconfia de la màgia, però la necessita. Se’ls veu als ulls que saben que res no val la pena sense aquest esperit del Club dels Poetes Morts, però alhora s’ensorren de seguida en una llei de la gravetat que els torna cínics, i desconfiats, i sarcàstics envers l’actitud més desenfadada o ingènua. Jo ho dic molt sovint, a les presentacions: quan s’acaben les vacances d’estiu no és que “tornem al món real”, sinó que llavors és justament quan comença la comèdia. La ficció. Allò que ja no som nosaltres mateixos, sinó el que representa que es vol de nosaltres. En definitiva, un estil de vida molt poc interessant.

Comprovar les dificultats de les coses, que hi són, ens aporta dutxes d’aigua freda que ens poden endurir la pell però que no haurien mai d’arribar-nos dins les venes. La por no ens hauria de fer decidir. Els anys 70 són interessants justament no perquè tot fos possible, sinó perquè com a mínim tot ho semblava: ara les coses ni ho són, ni ho semblen, i això porta al conformisme més empobridor. Com deia David Trueba fa poc en una entrevista, en les nostres ficcions o desitjos és on hi ha segurament més sinceritat: la vida que voldríem viure, la persona amb qui voldríem estar, el país que voldríem tenir. En canvi és quan ens posem autobiogràfics, a explicar qui som com si fos una entrevista de feina, o fins i tot quan diem “seré molt sincer”, és en aquests moments quan en el fons ens cobrim de més màscares. No perquè siguem uns mentiders, no: sinó perquè normalment, admetem-ho, no en tenim ni idea, de qui dimonis som. Com carai vols explicar-ho, si no ho saps ni tu. Millor explica-m’ho a través dels teus somnis, i t’entendré millor. Seràs més tu.

Si realment no cal prestar atenció a allò que no és “tangible” i “efectiu” i “segur” i “reconegut per la llei”, aleshores la realitat vigent s’imposarà pels segles dels segles. Si tot allò que es considera difícil es caricaturitza com a “màgic”, no caldrà ni que jo faci presentacions del llibre ni que ningú escrigui res ni que ens plantegem coses sobre la nostra vida i el nostre entorn. Si no ens encomanem els uns als altres una mica d’il·lusió, fins i tot d’il·lusionisme, de relat espurnejant, de salsa de la vida, fins i tot de cert carnaval o de joc de miralls on tot com a mínim sembli possible, o plantejable, aleshores sempre acabarà guanyant el BOE i les coses tal com estan configurades. Allò tan vulgar que anomenem realitat. Si ho preferiu, comencem les presentacions de llibre dient “al capdavall és cert que tots ens hem de morir” i ens recreem en aquesta evidència. Allò que anomenem “realitat” és, en efecte, molt sovint la cosa més vulgar del món. Per exemple, això de morir-se. És tan vulgar, si ho pensen bé, que ho fa tothom.

Si estàs amb mi, no m’empenyis cap avall tota l’estona. Si volem la llibertat, deixeu de dir que és impossible i que no ens deixaran o que ens han mentit i que no ha servit absolutament de res. O que ha estat una ficció. Per favor, nois. Noies. Hola. Avui estem vius. Avui no m’expliquis com estàs. Avui explica’m com vols estar, i si podem fer-hi alguna cosa. I somriu una mica, va. No llegeixis el llibre, devora’l. No escriguis el llibre: viu-lo.


Publicat a El Punt/Avui el 2 d'abril del 2019