Boye i jo

L’any 2018 jo estava molt enfadat. Recordo un article on vaig escriure que com era possible, si del que es tractava era de fer la independència, que estiguéssim pendents del major o menor talent jurídic d’un advocat calb. Aquest mateix advocat encara avui em donaria la raó, i no només en el tema de la calvície: Catalunya no hauria de ser un tema de jutges i advocats. El que passa és que hi ha divorcis amistosos i d’altres que demanen la intervenció lletrada, sobretot quan s’hi barregen abusos i maltractaments. A més, de passada, durant aquesta defensa jurídica la nostra causa pot trobar en Europa una nova escletxa. Crec, però, que allò més valuós rere les accions de Boye no té a veure amb el talent jurídic. Crec que té més a veure amb l’actitud. Per resumir-ho, no estem davant d’un defensor de les causes perdudes sinó d’un creador de causes guanyades. I d’això, sincerament, n’hem d’aprendre.

“Els catalans poden estar tranquils perquè ja han guanyat”. Aquesta frase la va escriure Gonzalo Boye en un article l’octubre de l’any passat, i el més sorprenent no és el seu triomfalisme: el més sorprenent és que està escrita poc abans de les vistes dels dies 24 i 25 de novembre al TGUE, sobre les decisions del Parlament Europeu vers les immunitats d’eurodiputats catalans i sobre el conseqüent suplicatori. És a dir, la seva conclusió de victòria no tenia a veure amb el resultat sinó amb l’actitud: concretament, amb la certesa de trobar-se en el cantó correcte de la batalla. Tenir conviccions, treballar amb rigor, conèixer les normes del joc però també saber-les jugar a favor propi, no afluixar i sobretot no deixar de creure mai en la victòria. Insisteixo: el resultat no se sabia. Molts resultats a Europa encara no els sabrem fins que passin algunes setmanes. Però no em diran que no contrasta aquesta visió del dret, vull dir de la vida, amb les recents afirmacions d’Andreu Mas Colell quan afirma que la independència “és impossible perquè el context europeu és desfavorable”. En primer lloc, aviat demostrarem que això és mentida: el context europeu és immillorable perquè conté codis fonamentals on només podem guanyar. I en segon lloc: jo estic a favor de la gent que té dubtes. Fins i tot he decidit que, aquells que ara creuen que la independència és un objectiu però ja no la prioritat, poden estar perfectament dins del meu mateix vaixell; Ara bé: també he decidit que, aquells que creuen (o diuen) que és impossible, viatgen en un vaixell diferent.

Qui tingui interès en conèixer Boye pot recórrer el seu passat en un interessant documental penjat a Filmin: és la història d’una lluita tossuda, noble i intel·ligent. Boye ha hagut d’afrontar causes importantíssimes, perillosíssimes, on li ha anat la vida (i encara l’hi va), i també sap què és ser a la presó rere un procediment ple d’irregularitats. Costa molt d’espantar-lo, perquè es coneix tots els trucs dels adversaris i fins i tot sembla que jugui a esgrima amb una mà lligada al darrera i somrient. Vaig acceptar treballar amb ell no només per muscular l’autodefensa, sinó precisament per treballar l’atac i l’esperit de victòria. Bé, i que ens hem fet amics i riem força. El sentit de l’humor és una eina que, enmig d’una forta pedregada, ajuda a recordar on som i què hem vingut a fer aquí. Al cap i a la fi, si no hi ha somriures no és la meva revolució i a més és un mal símptoma. Però és que també és important recordar que, guanyi qui guanyi, haurem d’acabar convivint tots plegats. Simplement es tracta de voler incidir determinantment en la nova normalitat. O, com a mínim, de no acostumar-se a ser trepitjat per sempre. 

La notícia que ens ve a donar en Boye és la següent: Xile va guanyar Espanya sense haver de recórrer a cap “mama Europa”. I nosaltres, si de debò volem guanyar, ho tenim perfectament a l’abast. Sí que cal estar disposats a viure capítols desagradables, però no tant per les ferides a rebre com per les ferides a obrir. I estar segurs de si això és el que realment volem, o si només és un postureig o un etern “fer veure que”. No, la cosa no va només de lleis, ni només de política. Va de com val la pena viure. “La llibertat és no tenir por”, deia Nina Simone. És clar que, ara que hi penso, ella almenys podia pentinar-se. 

Publicat a ElPunt/Avui l'1 de març del 2023