Catalunya no existeix

La gran diferència entre Catalunya i Espanya és que Espanya existeix i Catalunya no. Quan repasses les raons per les quals la inferioritat de condicions és tan clara, arribes a la conclusió que tota la força de què disposa l’Estat recau en el fet que ningú no nega la seva existència: la “nació espanyola” existeix perquè hi ha un Estat que permet que existeixi jurídicament. En canvi, però, el fet que existeixi una comunitat autònoma catalana no comporta el fet que existeixi jurídicament una “nació” catalana. L’eufemisme “nacionalitat”, tan infèrtil i desvirtuat, avui no la diferencia d’una regió vulgar i comú. Per això és important que mitjançant sentències europees es vagin introduint conceptes com “grup objectivament identificable”, o al·lusions al respecte a les “minories nacionals”: no perquè Catalunya sigui cap de les dues coses, sinó perquè jurídicament és l’única cosa que la fa aparèixer al món. Ni l’Estatut, ni la Constitució, no ho fan. I no ho faran en el futur.

“La naturalesa és allò que oblidem quan afirmem la llei”, afirma Gregorio Luri en el seu últim llibre. I aquesta és la bona notícia: Espanya no existeix. Sense la llei la nació espanyola no existeix, no s’aguanta, és una mentida, un nasciturus. Si el defecte de Catalunya és que no existeix jurídicament, el taló d’aquil·les d’Espanya és que necessita un text legal que l’afirmi com a indissoluble, o com a democràcia “plena”, com el mirallet de la reina de la Blancaneus. Si alguna cosa bona ha tingut el “procés” és que ha posat la llei vigent davant del mirall de la naturalesa, i la naturalesa ha estat cruelment realista. El “procés” ha constatat que la Constitució espanyola és una artificialitat i que, per tant, Espanya és fràgil. Compte, això no vol dir que l’independentisme no sigui també fràgil: quan un policia et diu “la República no existe” i tu acabes fent-li cas, vol dir que el teu moviment és més dèbil que no et pensaves. Tan dèbil com per esmicolar-se davant l’aplicació d’una llei que pot ser dura, que pot ser implacable i fins i tot eina d’abús, però que al cap i a la fi només és una llei. Una convenció, un pacte, una ficció. I quan aquest relat ha estat imposat de mala manera per una de les parts, encara ho és més.

Però aleshores, si la llei és una ficció, com pot ser tan poderosa? Doncs perquè la ficció és necessària, perquè el relat ho és tot, i quan no n’hi ha un n’hi ha d’haver un altre. Aquí és on els meus coneixements jurídics casen amb la meva passió literària: una ficció s’aguanta quan és creïble, o bé quan és inevitable. Tal vegada Espanya ja no és un projecte creïble, però s’ha fet inevitable perquè el gir de guió que demanava l’independentisme era prematur, o massa poc treballat per ser encara “inevitable”. No estàvem parlant de començar un nou capítol, sinó un Nou Testament, i això demana (com és conegut) moltíssima fe. El més preocupant dels últims anys no és que el procés s’hagi “acabat”, com reclamen insistentment els seus adversaris, sinó la conseqüent pèrdua de fe. Es pot percebre nítidament al minut 17:14 d’un partit del Barça al Camp Nou, on la testimonialitat dels crits és avui el termòmetre perfecte de la tristesa anímica col·lectiva. Això és natural quan s’han rebut tantes hòsties, tant de foc enemic com de foc amic, i quan molts dels suposats creients en la idea han acabat fotent-se’n de tot i de tothom sense donar cap peu a l’esperança. El que passa per tant és que, sense fe, guanya la fe de l’altre. I no, no és la realitat: és la fe. No, no és tocar de peus a terra: és que et fan mossegar la pols. No, no és (com torna a equivocar-se Mas Colell) que sigui “impossible en el context europeu actual”. El context europeu actual és immillorable. El que sembla impossible és sentir algú com ell invocant, en nom del “pragmatisme”, la pèrdua de tota esperança. 

Catalunya es troba als llimbs, com el Monument a Ningú que s’erigeix en forma d’obelisc a la plaça del Cinc d’Oros. Una terra que no guanya ni perd, que no existeix jurídicament i que, políticament, necessita rearmar-se. Mentre només es recreï en la baralla interna i l’amargor, no tornarà a existir. Ja fa bé posant-se en mans d’advocats: ells, almenys, poden provar de desmuntar la ficció vigent allí on pot fer més mal. El Tractat de Lisboa dibuixa un “context europeu” immensament favorable, com podrem demostrar ben aviat. Ara mateix, el gran obstacle només som nosaltres. I per tant, diguin el que diguin els derrotistes, té solució.

Publicat al diari ARA el dia 3 de març del 2023