dimecres, 30 de maig de 2007

"Mon oncle"

Ahores d’ara no és cap secret que sóc nebot del meu oncle, si bé tampoc no m’he amagat mai d’una circumstància tan atzarosa i d’altra banda tan profundament òbvia. Cadascú és nebot de qui és (o de qui pot) i en el meu cas en sóc de cinquanta-quatre persones per línia sanguínia directa d’ambdues bandes, materna i paterna. O sigui que sí, sóc nebot del meu oncle i hauria estat greu que entre tanta gent no en sortís un que destaqués una mica, i no és que m’agradi especialment parlar de la família, però diversos periodistes i opinadors no poden evitar fer la relació i és normal que en determinats contextos la cosa surti una micamés a la llum. Val a dir que en Xavier Trias i Vidal de Llobatera no és l’únic familiar meu que té rellevància pública, ni l’únic amb qui jo trobi motius d’emmirallament.Més d’una vegada s’ha escrit sobre el meu vincle familiar amb l’escriptor Jaume Cabré, i s’especula en alguns àmbits sobre si també és oncle meu o bé si es tracta directament del meu pare. No confessaré aquí el grau de familiaritat que tinc amb lo rei en Jacme, ja ho faré en el seu moment: em limito ara a apuntar que s’equivoquen els qui ens atorguen una relació tiet-nebot. No us ho heu mirat prou bé, això.


En Xavier Trias va donar diumenge passat una lliçó de maneres a una part important de la societat barcelonina i catalana. Constatació evident que de cavaller se n’ha de néixer, i que es tracta d’una condició independent dels èxits i dels fracassos de cadascú. Diumenge el candidat convergent a l’alcaldia de Barcelona perd les eleccions, en efecte, però marca tot un estil per a fer créixer la seva opció política i per a acostar-la a la victòria com mai no s’hi havia acostat, a banda de mantenir bona relació amb tots els qui algun dia podria necessitar per arribar a pactes i en especial amb l’independentisme. I tot això ho fa resistint durant la campanya mofes i befes i l’escepticisme profund d’alguna gent pròxima, així com alguns sarcasmes engendrats al voltant de les taules més autocomplaents i perdonavides de la capital, sumant-hi algun testimonial intent de traïció. Fins i tot durant la legislatura algú havia escampat el fals rumor sobre el seu Parkinson, tot observant perspicaçment que en efecte al meu oncle li tremola la mà, però oblidant que a diferència d’alguns a ell no li tremola l’ànima. Això, sumat a les circumstàncies polítiques que provoquen que avui tots els partits s’acarnissin al voltant d’una CiU que encara veuen com un cadàver a repartir-se, i sumat al sentit de l’humor que a ell malgrat tot no se li esborra, i a la seriositat amb què de sobte el veus cantar la tercera estrofa d’Els segadors, i si em permeten al gest de valentia que tot plegat suposava al voltant d’ell i del que ell representava, han provocat que per primera vegada en molt de temps la política m’hagi fet vessar una llàgrima. En aquest cas,una llàgrima d’orgull.


En el terreny pràctic, no puc deixar de dir que queda acreditat que a can nacionalista es pot ser, i és clar que sí, socialdemòcrata. I neoliberal i conservador i progressista i independentista.Que no hi ha cap partit al món que opti per expulsar aquelles maneres de fer que sumen, si bé evidentment no hi ha d’haver cap problema de fer-ho amb aquelles que resten. I aquest és justament el debat que ha d’afrontar CDC en aquests propers mesos, inclosa la seva relació amb Unió, però sense defugir tampoc la determinació de què significa avui ser nacionalista. Després de Pujol hi ha Mas, sí, però darrere de Mas pertoca definir quin nou cos es dóna al nacionalisme convergent, o bé si com a partit es decideix marcar una línia inequívocament identificada en l’eix dreta-esquerra. La qüestió és saber si ens trobem davant del Partit Conservador Català, com voldria algun articulista de la secció oci, o bé davant del Partit Nacionalista Català. Com que estic segur que la conclusió és la segona, per pura lògica el primer que toca és treure el diccionari per a comprovar el sentit del que estem parlant. I diu l’IEC que un nacionalista és aquell que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació. Sí, fa uns anys el diccionari deia una cosa diferent.Però és que els temps canvien.


Publicat al diari AVUI. 30-05-2007

dimecres, 16 de maig de 2007

Deure generacional

Molts insisteixen a definir la meva generació com aquella que avui no es pot comprar un pis, però aquesta innegable realitat ve en tot cas compensada per una altra banda: de fet, transforma la meva generació en una de les primeres que intueixen una evidència filosòfica (i que ha de tenir
necessàriament la seva plasmació quotidiana), i és que a la vida hi som de lloguer. Aquesta veritat que subscric categòricament pot ser contestada amb arguments sobre l’esdevenidor, sobre les generacions que vindran, sobre la construcció d’un patrimoni: però crec que no m’equivoco si dic que la meva generació, potser per influència de les realitats virtuals o de la gran quantitat d’informació al seu abast, sap perfectament que el millor patrimoni que pot llegar als seus fills no està fet de pedres. El fet, doncs, que ens hagin posat la propietat immobiliària com quelcom de tan inabastable ens ha posat paradoxalment a l’abast, si sabem fer-ho, la construcció d’altres tipus de projectes que tenen molt més a veure amb la vida, amb les ànimes i amb les necessàries transformacions de la societat. Entre aquestes, la construcció nacional.

Fa poc l'Hèctor Bofill escrivia una de les seves habituals repassades a la nostra classe política (La degeneració, 7-5-2007) amb l’estil devastador, culpabilitzador i de broc gros que el caracteritza. I he de dir que algú ha de fer aquesta feina que fa l’Hèctor, que consisteix a destruir de forma implacable allò que ja sembla haver donat tots els fruits que podia donar, i que el broc gros és més útil per a aquestes feines que no pas el bisturí quirúrgic. O sigui que, malgrat les nombroses discrepàncies, endavant amb la perforadora i amb les càrregues de dinamita. Després, és clar, el lector demanaria veure-hi plantejada alguna solució davant del panorama, i l’amic Bofill només sap dir Pere Aragonès, perquè ja no li queda espai a l’article, ni visió entre la pols de la runa. Proposo a les persones com ell, i de fet a tota la gent de la mateixa generació a qui ens uneix un deure autoimposat de trobar una sortida digna a aquesta nació, que comencem a aportar-hi alguna idea important i a demostrar que sabem dur-la a terme.En efecte, nosaltres som la generació a qui es va parlar d’aquella Europa de les Nacions on trobaríem l’encaix definitiu de Catalunya amb ella mateixa. Avui, en canvi, això d’Europa és un concepte en decadència només cal veure les travestis finalistes d’Eurovisió per adonar-se’n. No, no podrem pas comptar amb Europa per molt que l’expresident Maragall hi vegi ara una sortida o més aviat una excusa. Perquè Europa, des del punt de vista d’identificació política de la ciutadania, no existeix: la prova és que no trobareu cap sonat que, malgrat la bellesa irrefutable de la peça, s’aixequi o es dugui la mà al pit en sentir els compassos de La novena de Beethoven.

Aquesta generació potser no pot comprar pedres, però sí que pot aspirar a construir coses perdurables, que és l’única cosa que podem haver après del moviment polític iniciat per Prat de la Riba. Fer coses perdurables, obsessionem-nos-hi. I la qüestió resideix a determinar si en el context actual, quan el nou Estatut està a punt de ser humiliat per la justícia espanyola, allò que podem aportar de perdurable com a generació ja no pot pretendre definir-se en termes de rèdits gradualistes. Era del tot justificat votar que sí a l’Estatut en favor d’un avenç insuficient però clar, com ERC mateix va estar a punt d’admetre, però estic convençut que davant la greu situació actual s’espera de nosaltres que promoguem gestos en favor d’una regeneració dels plantejaments polítics del catalanisme. I sens dubte aquests nous plantejaments han de dur una càrrega sobiranista molt més important que fins ara, per fidelitat al diccionari i a la lògica, però sobretot per coherència amb els esdeveniments actuals i per la credibilitat mateixa del nacionalisme català. En efecte, això no es pot fer sense que els lideratges actuals assumeixin aquesta mateixa necessitat i actuïn en conseqüència, deixant de desviar extemporàniament
el tema cap a la dreta o l’esquerra. Però els lideratges són com els pisos de lloguer, són com la vida: no hi són per hipotecar-nos.

Publicat al diari AVUI. 16-05-2007

dimecres, 2 de maig de 2007

Esmicolar els tòpics



Una noia de 22 anys, Judit Carrera, ha tingut l’original idea d’explicar contes en català als nens de l’escola Ágora de Madrid i gràcies a això s’ha fet mig famosa mig heroïna nacional. Un servidor va afegir-se als aplaudiments empès per l’admiració que té davant les iniciatives arriscades o mínimament trencadores, tot i que alguna cosa (el nostre col·lectiu i popular sentit del ridícul, suposo) em deia que malament si havíem d’associar el nostre progrés, nacional o cultural, a alguns relats recitats amb veu amorosa als infants de la Villa y Corte. M’imaginava que darrere de la notícia venuda com a admirable iniciativa patriòtica hi havia alguna cosa que fallava, i ara, després de llegir les entrevistes que s’han fet a la noia, veig que no m’equivocava. I és que, mentre la càndida Judit explicava als immaculats, tolerants i plurals nens madrilenys la nostrada història sobre un petit infant que compra una paperina de safrà i que s’amaga sota una col quan plou, pel seu caparró ben intencionat volaven les idees i els conceptes més altament letals i perversos.
Diu la nostra Joana d'Arc que ella soleta ha esmicolat els tòpics, i que és mentida que a les Castelles no ens puguin veure. Com a conseqüència, el que haurien de fer els polítics és “deixar de generar els conflictes que creen les falses imatges d’enfrontament”. La música discursiva que no m’era gens nova, que es deixa sentir tot sovint des d’algunes tribunes del bonisme més oficial i cosmopolita. En efecte, senyora Judit, no hi ha conflicte: i per tant la propera pèrdua de les emissions de TV3 al País Valencià, les retallades a l’Estatut perpetrades pel socialisme estatal i atiades pel conservadorisme imperial, les condicions tèxtils imposades per a la cessió d’un castell que teòricament ja és nostre, l’emissió d’un reportatge farcit de prejudicis sobre el català justament a la comprensiva i amable capital d’Espanya, la negativa a fer públiques unes balances fiscals o a traspassar la gestió dels aeroports, i en definitiva la persecució política i cultural duta a terme durant 300 anys i la reacció política sorgida en contra des de fa poc més de 100, tot això és pura nigromància i artificiositat. Tot plegat, en efecte, un conte de nens sobre dinerets, safrans i panxes del bou.

Com que la nostra malaltia es cura viatjant, com ha fet ella, la jove mestra ens continua explicant amb to de rondalla que ella defensa la immersió lingüística, només faltaria, i això té “una justificació molt clara: la llengua pròpia és minoritària i està en perill, per tant se li ha de donar un suport més ampli”. Es tracta, val a dir-ho, d’un raonament que escoltem tot sovint i del qual la pobra Judit no té cap culpa: però és que aquesta lògica ens posa a alguns els pèls de punta només de pensar què passaria si el català deixés de ser “minoritari” i d’estar en perill. Déu nos en guard! El mateix president Montilla va justificar amb aquestes raons que a TV3 no es fessin programes en castellà, exclusivament perquè el català està en perill. I doncs, si un dia (que suposo que és l’objectiu) deixa d’estar-ho, tindrem una TV3 bilingüe i un ensenyament partit en ambdós idiomes? Mentre la normalització cultural i lingüística obeeixi només a salvar-nos de la mort, no tinc cap dubte que no morirem: però aleshores podrem definir-nos com unes simples balenes salvades del perill d’extinció, mentre d’altres espècies progressen i s’expandeixen. I és que tindrem exactament allò que vulguem, i si és sobreviure serà sobreviure.

Després la noia s'esplaia en conceptes com “la multiculturalitat de la societat d’avui”, i aleshores tot ja queda meridianament clar. Aquesta intrèpida estudiant de psicopedagogia continuarà explicant als alumnes de Madrid un conte xinès sobre la falsedat dels conflictes i sobre la necessitat de salvar algunes llengües de la seva pròpia petitesa, tot dibuixant un món i un Estat on tots podem sentir-nos com ens sentim si és que els malvats polítics ens permeten d’una vegada menjar-nos els anissos. Sembla mentida que hàgim estat tan cecs, que hàgim mossegat la poma. Sort que persones com la Judit ens “esmicolen els prejudicis” tot despertant-nos del nostre somni a cops de petons.

Publicat al diari AVUI. 2-05-2007