"Mon oncle"

Ahores d’ara no és cap secret que sóc nebot del meu oncle, si bé tampoc no m’he amagat mai d’una circumstància tan atzarosa i d’altra banda tan profundament òbvia. Cadascú és nebot de qui és (o de qui pot) i en el meu cas en sóc de cinquanta-quatre persones per línia sanguínia directa d’ambdues bandes, materna i paterna. O sigui que sí, sóc nebot del meu oncle i hauria estat greu que entre tanta gent no en sortís un que destaqués una mica, i no és que m’agradi especialment parlar de la família, però diversos periodistes i opinadors no poden evitar fer la relació i és normal que en determinats contextos la cosa surti una micamés a la llum. Val a dir que en Xavier Trias i Vidal de Llobatera no és l’únic familiar meu que té rellevància pública, ni l’únic amb qui jo trobi motius d’emmirallament.Més d’una vegada s’ha escrit sobre el meu vincle familiar amb l’escriptor Jaume Cabré, i s’especula en alguns àmbits sobre si també és oncle meu o bé si es tracta directament del meu pare. No confessaré aquí el grau de familiaritat que tinc amb lo rei en Jacme, ja ho faré en el seu moment: em limito ara a apuntar que s’equivoquen els qui ens atorguen una relació tiet-nebot. No us ho heu mirat prou bé, això.


En Xavier Trias va donar diumenge passat una lliçó de maneres a una part important de la societat barcelonina i catalana. Constatació evident que de cavaller se n’ha de néixer, i que es tracta d’una condició independent dels èxits i dels fracassos de cadascú. Diumenge el candidat convergent a l’alcaldia de Barcelona perd les eleccions, en efecte, però marca tot un estil per a fer créixer la seva opció política i per a acostar-la a la victòria com mai no s’hi havia acostat, a banda de mantenir bona relació amb tots els qui algun dia podria necessitar per arribar a pactes i en especial amb l’independentisme. I tot això ho fa resistint durant la campanya mofes i befes i l’escepticisme profund d’alguna gent pròxima, així com alguns sarcasmes engendrats al voltant de les taules més autocomplaents i perdonavides de la capital, sumant-hi algun testimonial intent de traïció. Fins i tot durant la legislatura algú havia escampat el fals rumor sobre el seu Parkinson, tot observant perspicaçment que en efecte al meu oncle li tremola la mà, però oblidant que a diferència d’alguns a ell no li tremola l’ànima. Això, sumat a les circumstàncies polítiques que provoquen que avui tots els partits s’acarnissin al voltant d’una CiU que encara veuen com un cadàver a repartir-se, i sumat al sentit de l’humor que a ell malgrat tot no se li esborra, i a la seriositat amb què de sobte el veus cantar la tercera estrofa d’Els segadors, i si em permeten al gest de valentia que tot plegat suposava al voltant d’ell i del que ell representava, han provocat que per primera vegada en molt de temps la política m’hagi fet vessar una llàgrima. En aquest cas,una llàgrima d’orgull.


En el terreny pràctic, no puc deixar de dir que queda acreditat que a can nacionalista es pot ser, i és clar que sí, socialdemòcrata. I neoliberal i conservador i progressista i independentista.Que no hi ha cap partit al món que opti per expulsar aquelles maneres de fer que sumen, si bé evidentment no hi ha d’haver cap problema de fer-ho amb aquelles que resten. I aquest és justament el debat que ha d’afrontar CDC en aquests propers mesos, inclosa la seva relació amb Unió, però sense defugir tampoc la determinació de què significa avui ser nacionalista. Després de Pujol hi ha Mas, sí, però darrere de Mas pertoca definir quin nou cos es dóna al nacionalisme convergent, o bé si com a partit es decideix marcar una línia inequívocament identificada en l’eix dreta-esquerra. La qüestió és saber si ens trobem davant del Partit Conservador Català, com voldria algun articulista de la secció oci, o bé davant del Partit Nacionalista Català. Com que estic segur que la conclusió és la segona, per pura lògica el primer que toca és treure el diccionari per a comprovar el sentit del que estem parlant. I diu l’IEC que un nacionalista és aquell que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació. Sí, fa uns anys el diccionari deia una cosa diferent.Però és que els temps canvien.


Publicat al diari AVUI. 30-05-2007