divendres, 24 de desembre de 2004

Feliç Xmas!

Afirma la web de la Generalitat que el Nadal és una festa religiosa d’orígens pagans relacionats amb el solstici d’hivern i lligada al ritme natural de les societats agrícoles. Impecable. La definició no es pot posar en qüestió si ens enfilem al segle III després de Crist (sigui dit amb perdó), que és quan els romans van implantar el Natalis solis invicti, la festa del naixement del sol invencible. Ara bé, sembla que han passat alguns segles des que ens dedicàvem a adorar el sol i els astres, segles i canvis durant els quals precisament va gestar-se i assentar-se la nació catalana. I per aquells moments, senyors de la Gencat-punt-net, el Nadal ja era alguna cosa més que aquesta definició negociada en alguna nocturna comissió tripartida. Si fan una ullada al diccionari, no hi trobaran pas Júpiter, ni Neptú, ni Tutatis, sinó un nom propi que només posa nerviosos els dimonis amb banyes d’en Folch i Torres.

De vegades, la simbologia frega el fetitxisme més retorçat. Recordo haver llegit que durant la Segona República els tres reis van anar sense corona a la cavalcada de Barcelona, potser en un esforç de fidelitat a la història, però sens dubte també com un gest ostentós contra la detestada monarquia. És el joc dels símbols i dels gestos, que tots els sistemes han fomentat: no cal esmentar el pal·li que cobria Franco tot entrant a les esglésies, com un guerrer que s’acollís a sagrat. I en l’actualitat què toca? Evidentment, el mestissatge. Sobretot procurar no ofendre la sensibilitat dels hostes. De manera que l’ajuntament s’ha dedicat més a desmuntar el pessebre que no pas a muntar-lo, ateses les originals figures de la plaça Sant Jaume (amb perdó de nou) i els ja famosos “paisatges d’hivern” graciosament tolerats a les escoles bressol. Monuments a la lletjor, paisatges inanimats, naturaleses mortes, escenaris despersonalitzats i adaptats als criteris dictats pel nou socialisme. No hi ha dubte que Josep i Maria han trobat tancades totes les portes del nou govern, però és que enguany ni tan sols han pogut accedir a l’establia, afectada per les faraòniques obres del Fòrum. Que Ra ens agafi confessats.

És cert que durant aquestes festes tots tornem una mica a la infantesa, si volem. Ens deixem enlluernar, participem dels costums propis i estenem les il·lusions a la litúrgia germànica de l’ oh tannenbaum o als trineus voladors anglosaxons. Anem servits de mestissatge, hem après a somniar en els white Christmas i a engalanar avets, però això no vol dir que haguem de tornar a les festes romanes de Saturnalia per justificar l’al·lèrgia profunda, intensa i veritablement infantil que aquest oasi sociorepublicà pateix contra el cristianisme. Això va més enllà de substituir el mot Christ per una X com fan enllà dels mars, això només es pot qualificar d’autoodi o bé possessió pel diable: ambdues coses tenen tractament i exorcisme. Si són traumes derivats de la evera educació franquista, cal que se superin ben aviat. En cas contrari, qualsevol dia veurem prohibida la difusió d’aquella nadala que fa (amb perdó de l’expressió) “allà sota una penya és nat un Jesuset, nuet, nuet” per incitació a la pederàstia. Que les nostres tradicions tinguin de vegades un toc kitsch no vol dir que haguem de deixar-les morir mentre ens ocupem de salvar els corriols camanegres del delta del Llobregat.

Aquesta mena de política em recorda aquell company de classe que tots hem tingut, i que es dedicava amb passió a escampar arreu la bona nova: els reis són els pares. Doncs mirin, no. Els reis són alguna cosa més que els pares, i les festes de Nadal són més que dies vermells al calendari (justinià). Segur que al consell executiu de Palau brinden per un feliç solstici, però a mi,
què volen que els digui?, sense ser una persona especialment religiosa, m’agrada que el Nadal tingui àngels i estrelles màgiques. Els governs poden ser laics, però poden tenir ànima, i més greu que deixar de creure en els reis d’Orient és deixar de creure en les arrels d’un poble. I el poble sí que és i tot ho veu, i vigila durant tota la legislatura. I em consta que cada dia carrega més i més bosses de carbó.

Publicat al diari AVUI. 24-12-2004

divendres, 10 de desembre de 2004

Pàtria i utopia

El primer dia que vaig tenir una extensa conversa amb el president Pujol, a banda de coincidir en la sorprenent actualitat dels seus escrits de presó, em va lliurar un article titulat El concepte d’utopia. Un article escrit per ell mateix el 1947, però prou vàlid perquè me’l fes llegir en ple 2003. Eren uns dies de molta tensió política, els diaris anaven sobreexcitats i només faltaven alguns mesos perquè José Luis Rodríguez Zapatero esdevingués el veritable president de la Generalitat de Catalunya.
No fa gaire un amic meu, que es diu López però que signa com a Bofill, es queixava d’haver conegut un Pujol més resignat que ambiciós. El va posar com a exponent d’una generació trinxada, fracassada, dimitida, que fa pena. I novament el meu amic i jo tornem a topar, malgrat coincidir –més del que ell arribaria a admetre– en els objectius de llibertat que desitgem per al país. I penso que ara és útil donar a conèixer el contingut d’aquest vell article de Pujol, que fa una repassada etimològica al terme utopia i l’associa a un ideal impossible, però que obre el dubte de determinar quantes utopies s’han complert fins ara. No podem assegurar, diu Pujol, que moltes de les anomenades utopies deixin de fer-se realitat algun dia. Però el que sí que podem assegurar és que “la utopia, com tota llei límit, és una empenta cap a aquesta fi llunyana. No és de desitjar que la gent s’encongeixi d’espatlles davant la dificultat i murmuri fastiguejada: «Bah, utopies!». Les utopies, encara que no es realitzin plenament, donen resultats magnífics”.
Jo penso, després d’haver donat moltes voltes a l’article, que al president li ha importat molt poc determinar exactament si la independència de Catalunya era una utopia possible o impossible. I això és el que el diferencia de molts polítics i sobretot de tants i tants intel·lectuals nostres: ha preferit concentrar-se a fer feina i camí, suposo que molt conscient del perill que té aturar-se a elucubrar sobre l’accessibilitat del cim. És tard i vol ploure.

D’utopies polítiques, en aquest país, n’hi ha dues de fonamentals. Una d’elles és la discutida possibilitat de la independència de Catalunya: si no és aquesta la que va empènyer un dia a caminar el president Pujol, s’hi acosta moltíssim. No s’entén una vida de lluita clandestina i no clandestina, de Fets del Palau i feina de Palau, de presó i tortures, d’impulsar bancs i editorials, de fer país, de reconstruir-lo quasi des de zero, d’estimar (sic) la pols de les seves pedres, de presidir-lo durant dècades i de retornar-li bona part de l’orgull perdut, si no es té al cor un ideal de plenitud nacional. Hauria agafat un altre camí, sens dubte. Titllar Pujol de persona dimitida és absurd, injust, irreal: fa pocs dies encara renunciava a dimitir, dins d’un partit lliurat a les noves energies del relleu generacional (tan reclamat). L’altra utopia és la que Carod-Rovira ridiculitzava en aquestes mateixes pàgines, la utopia maragalliana d’una Espanya plural. Només una mica de repàs de la història, i també de les Espanyes eternes d’avui dia, desmunta tota base per a aquest últim ideal: però és aquest l’ideal que ara mateix governa els nostres destins, gràcies a un curiós independentisme de traca de festa major. El moment, cal admetre-ho, posa a prova les coherències de tothom. I sobretot les renúncies, els fracassos i les dimissions veritables. Posar-hi cinisme és inútil.

Conclou l’article de Pujol que quan les utopies ja han deixat de tenir l’aspecte de cosa inaccessible, aleshores tot el món s’atreveix amb elles. Però, mentrestant, han produït herois. Així s’explica una trajectòria més feta d’accions concretes que de proclames intel·lectuals, com és d’esperar en tot polític. Fixem-nos en el moment actual i veurem que el president a l’ombra Pasqual Maragall, en els seus missatges institucionals d’inspiració sociorepublicana, se’ns dirigeix com a benvolgudes ciutadanes i ciutadans de Catalunya. Molts només ens donarem de debò per al·ludits quan un president se’ns torni a dirigir com a benvolguts compatriotes. Gràcies per tot, heroi Pujol.

Publicat al diari AVUI. 10-12-2004