dijous, 28 de novembre de 2013

L'ingenu


Escriu el professor Francesc de Carreras sobre la ingenuïtat. En el seu article “CiU en malas compañías” (La Vanguardia del 20 de novembre), a banda de dir que l’onada independentista amaina i que Mas comença a buscar “altres sortides”, afirma que els convergents “sesubieron al carro de una ola de forma irresponsable eingenua”. M’ha encuriosit el terme: el president Pujol jaem va dir un dia que tinc una “sana ingenuïtat”, i des d’aleshores que m’intriga el concepte. També m’ho va dir el membre únic del gloriós moviment deucentista, però l’important aquí no és el que se’m digui a mi sinó saber si el moviment sobiranista toca o no de peus a terra. Si té prou en compte la realitat tossuda i complexa. És una pregunta important.

Posem-nos realistes: fora de les manifestacions, arribal’hora de la política i per tant dels partits. I per tant, dels interessos electorals: no siguem ingenus, oi? Suposem que tot depèn dels interessos dels partits. Comencem pel PP: Mariano Rajoy vol deixar passar el temps i no provocar gaire en aquest tema, confiant que es rebaixi tot sol. A més, mentrestant el debat distreu els ciutadans de les retallades i la crisi. Interès electoral en aturar la qüestió? Zero. Acusacions d’inacció? Ja actuarà quan arribin les resolucions oficials, té eines legals per fer-ho. El cas és que, en termes electorals, el tema li continua interessant. I si no es resol mai, millor: de fet, a la majoria d’espanyols no els interessa resoldre’l ni amb encaix negociat ni amb consulta.

El PSOE: com que el tema dóna aire al PP, té més interès en frenar-lo ràpidament (ja sigui amb ficcions federalistes o amb promeses de reforma constitucional). S’hi sent desdibuixat, així com el PSC, que ha optat per una honesta covardia. Al PSOE li interessava la Catalunya del tripartit per governar Espanya, no pas per a resoldre cap encaix: i ara els vots de Catalunya li interessen més aviat poc per la suprema causa de la conquesta de la Moncloa. Ens veumassa immersos en un debat espinós i que supera les discussions esquerra-dreta. D’aquí que hagi acabat abandonant l’aposta pel dret a decidir. Andalusia mana.

I l’interès electoral de CiU? Alguns, com De Carreras,diuen que li interessa no perdre vot “tebi” (o “moderat”);d’altres, que no li interessa perdre el pols de l’onada sobiranista. A CiU saben que aquesta onada no és de fa un any ni de dos, sinó un moviment acumulat durant dècades. Interès de país a banda, que hi és, el cru interès electoral indica la necessitat de liderar políticament el procés. Dit d’una altra manera, salvar algun vot “tebi” no compensa el preu de fer marxa enrere o anar a remolc. La qual cosa lliga amb l’interès electoral d’ERC, que amb aquest debat podria deixar de créixer, només, el dia en què CiU reafirmés de forma indiscutible el seu lideratge i la seva determinació amb el procés. Tot plegat, viable i probable.

I els misteriosos “poderes extranjeros” que esmenta De Carreras? Ho veurem si el conflicte realment s’acaba plantejant, cosa que no ha succeït encara de manera formal: és a dir amb consulta o amb eleccions plebiscitàries. Ingenus, els escocesos? Ho veurem també.Pot ser pitjor no voler veure que hi ha processos irreversibles. Jo he mirat “ingenu” al diccionari de l’IEC, és clar: i saben què? Que la primera accepció del terme és “nat lliure”. Sí: resulta que, a Roma, els ingenus eren els fills nascuts lliures de pares que havien estat esclaus. Quines coses, eh, professor?!




Publicat a El Punt/Avui el 25 de novembre del 2013

dimarts, 12 de novembre de 2013

Brindis


A Catalunya hi ha boicot a Freixenet? Diu el president de la companyia, Josep Lluís Bonet, que tem un boicot del seu producte a Catalunya com a represàlia a les seves declaracions, en què afirmava que “Catalunya és una part essencial d'Espanya i ha de continuar sent-ho”. Al mateix temps, tot sigui dit, el senyor Bonet accepta una consulta a la població i anuncia que no deixaria d'invertir a Catalunya en cas d'independència. Per tant, queda clar que admet el dilema entre dues opcions i que es pugui decidir. I també deixa clar que, en tot cas, Freixenet escull associar la seva marca a l'opció de la unitat d'Espanya. Cap problema.

Si entrem en un període plebiscitari, haurem de conviure amb els del “sí” i amb els del “no”. Un boicot a una empresa per haver-se manifestat per qualsevol de les opcions és absurd, perquè no podrem arribar mai a boicotejar tots aquells que tinguin un vot oposat al nostre. Seria una tasca interminable i esgotadora, a banda d'autodestructiva. De la mateixa manera, dubto que els votants del “no” boicotegin les cerveses Moritz simplement perquè aquesta casa ha associat la seva marca molt decididament cap al catalanisme sobiranista. No, tampoc no hi està havent boicot a Moritz per aquesta raó, ni n'hi ha d'haver a Freixenet per la raó contrària. Ara bé: el que sí que hi pot haver són preferències. I el que sí que pot ser és que un votant del “no” prefereixi consumir cerveses Cruzcampo, la de la roja i del sur. O potser un unionista es pot trobar bé consumint San Miguel, una marca que associa la seva imatge a una “ciutadania del món” clarament contrària als divorcis nacionals. Hi ha productes que defugen aquestes identificacions, però en les cerveses i caves, no sé per què, això agafa ben bé un caire de referèndum amb opció múltiple de respostes.

L'Albert Castellón, director de la Moritz, acaba de publicar un llibre anomenat Catalonia: next brand in Europeque ens parla molt de la importància de la marca, d'allò que s'associa al teu nom. I què s'associa a Moritz? Joventut, Catalunya, independència. Què s'associa a Estrella Damm? Mediterrània, alegria, mar. Què s'associa al cava Codorniu? Terra, família, casa. I a Freixenet? Doncs bé, i sense oblidar que els seus anuncis sempre han tendit a oferir un imaginari bombollesc o normaduvalenc, o diguem-ne més peninsular que mediterrani (i se m'estan acabant els eufemismes), queda clar que enguany podem associar directament la marca Freixenet al desig de la unitat d'Espanya. El més bonic de tot és que... no passa res.

Un altre debat, com el que intenta resoldre Albert Castellón, és amb quins valors s'identifica la marca Catalunya. La marca Barcelona està en un cicle històric esplendorós, imparable, però la marca Catalunya encara es visualitza molt com a “problema” o “anomalia”, molt lluny encara de la simpatia que reben elwhiskies, les kilts o els Bravehearts escocesos. Escollirem marca, aquí, també: valors d'Espanya unida contra valors de la Catalunya independent. Però el que sí que és una marca guanyadora és la marca democràcia, i l'encert ha estat que Catalunya sigui identificada amb aquest valor: amb el dret a decidir. De tal manera que l'“anomalia” internacional comença a trobar-se a la marca Espanya, i de manera creixent. Allí, fins i tot a una marca “unionista” com Freixenet, la rebutjaran només per ser catalana. I és que Espanya, quan vol, sedueix.







Publicat a El Punt/Avui l'11 de novembre del 2013

"Lo moderno"



“Lo moderno es la unión, no la disgregación ni el aislamiento”, va afirmar el president espanyol, Mariano Rajoy, la setmana passada, al Palau de Pedralbes amb motiu del fòrum mediterrani. Ho va fer menyspreant la figura del president de Catalunya, però ell no va deixar de parlar de lo moderno. I seria fàcil ridiculitzar la seva intervenció i apel·lar a altres grans “unificadors” d'Europa com Juli Cèsar, Napoleó o Hitler... Però no ens remetem a capítols bèl·lics de la història i anem al fons del que volia dir Rajoy, que és que la modernitat no és compatible amb el sorgiment de nous estats o amb la disgregació dels existents. I hem d'entrar-hi, sense ridiculitzar, per una raó molt simple: perquè per fi el president Rajoy s'ha posat a fer campanya pel “no”. És a dir, ja admet que hi ha debat i que els ciutadans haurem de decantar-nos per una opció o altra.

Vol dir això que Rajoy està a favor de la consulta? No, però sí que vol dir que ha entrat en el debat. En un debat que va més enllà de si hi ha espai per a una consulta legal, i que ja parla dels avantatges i els inconvenients de la independència. Benvingut sigui, encara que tots sapiguem que és molt més modernodeixar votar que prohibir-ho. Però agafem el guant, entrem en la reflexió, discutim l'argument. Tant de bo puguem debatre sobre això i no sobre “la Constitució no ho permet”, “és impossible” (Carme Chacón ara està en aquest estadi preracional) o “els catalans no poden decidir sols”. Parlem-ne i superem aquestes excuses procedimentals. Rajoy ha vingut a la nostra: la hipòtesi de la independència podria tenir els seus inconvenients. No és un panorama prou moderno. Parlem-ne, doncs.

La independència, segons ell, va en contra dels progressius processos d'integració continental. Bé, això és tant com dir que quan els britànics es mostren escèptics amb les polítiques econòmiques europees també estan anant contra els signes dels temps. O que quan ell mateix es mostra contrari a la sentència del tribunal d'Estrasburg relativa als presos, també està sent un retrògrad. No havíem quedat que la UE és una unió de sobiranies ben sobiranes, que en tot cas cedeixen competències cap amunt? I no és ben bé això el que vol Catalunya, ser una sobirania més que pugui participar d'aquest marc superior de sobiranies compartides? No vol ser exactament tan “moderna” com Espanya i com França? Aleshores, per què ser iguals que ells ens fa menys moderns? Perquè fragmentem més les sobiranies? Hi ha països igual de petits o més petits que Catalunya dins la UE, però d'acord. Si aquest és el tema, parlem-ne també.

Principi de subsidiarietat. Defensem la tesi que allò que pugui fer l'administració més propera al ciutadà que no ho faci la més gran: justament per això els estats només han cedit part de la seva sobirania a la UE. I creiem que el marc nacional, d'identificació nacional majoritària, és el que millor encaixa per al concepte de sobirania: un estat Espanyol és massa plurinacional per ser eficient, sobretot si no reconeix la seva pròpia plurinacionalitat; i un estat lleidatà, posem per cas, no seria un exemple de bona subsidiarietat perquè no respon al marc d'una identificació ciutadana en una nació diferenciada. Lo moderno, defensem nosaltres, és quelcom tan modern que ja ho deia Prat de la Riba: a cada nació, un estat. I creiem que això és més just, més real, més veritable, més natural i més eficient. Lluny de l'artifici dels grans estats-nació creats al segle XVIII i als quals, per cert, Rajoy mateix va apel·lar: “Voy a una reunión de estados nacionales.” Modernitat absolutista, vaja.

Modernitat vol dir eficàcia, eficiència, proximitat i naturalitat: que la geopolítica s'adapti al màxim a la cultura diferenciada i a l'economia d'escala. Què és més modern o eficient, la noció de corredor mediterrani o la noció d'AVE a Pontevedra? Rajoy ens parla de la UE, però la UE té més clar quina de les dues nocions és més moderna i més eficient, i quina és més d'aislamiento. El que costa, en definitiva, no és trobar modernitat en ladisgregación de Catalunya. El que costa és trobar modernitat al projecte d'Espanya. Per això marxem, per sentit de la modernitat. Per modernisme!




Publicat a El Punt /Avui el 28 d'octubre del 2013

dimecres, 16 d’octubre de 2013

Podem perdre?


Un cop descartades les terceres vies, i si no estan descartades ja s'aniran descartant, la pugna entre Catalunya i Espanya passa a la fase de “o tu o jo”. Queda clar que Rajoy ha decidit que ell pot guanyar la pugna: que si Mas tira endavant la consulta o les eleccions plebiscitàries, només pot fer que perdre. L'enquesta del CEO confirmaria la davallada de CiU i, per tant, és cert que la força nacionalista majoritària a Catalunya viu moments molt més febles que quan va refer-se de l'ostracisme tripartidista. Per tant, deuen calcular a Madrid, “todos tranquilos”: com a mínim pel camí haurà caigut considerablement la força política central del catalanisme. Que puja ERC? Sí, cap problema: “Cataluña en manos de radicales es un problema mucho más gestionable”. Pensen això, no en tinc cap dubte, i no em sembla un mal càlcul des dels seus interessos. Calculen forces. I fan bé.

Però què passa exactament a Catalunya? Des del 2003 hi ha un avís de pulsió independentista forta: l'avís el van fer els resultats de Carod-Rovira al capdavant d'ERC en aquelles eleccions, i de fet deia el que ja diem ara: el pactisme amb Madrid, les “terceres vies”, s'han acabat. La via Cambó que havia assajat la CiU del president Pujol ja no donava més de si i, davant d'un Aznar profundament agressiu, treia el cap una via “Macià light” que va acabar sent una mena d'estafa que començava amb Zapatero al balcó de la Generalitat, seguia amb Carod destituït i acabava amb la fulminació de l'Estatut del 2006. L'última “tercera via” de debò va ser aquesta, i tot el que ha succeït després, des de la reunió de Mas amb Rajoy fins a les declaracions i actuacions del president després de la manifestació de la Diada del 2012, fins avui, tot ha estat l'explosió d'un germen que ja es manifestava l'any 2003 i que deia: “Ja no creiem en les negociacions. Polítics catalans, tireu pel dret.”

El PP ho sap. I considera que el millor és esperar que, en aquest context, CiU es trenqui o el lideratge de Mas s'esquerdi perquè saben que la centralitat de CiU i el lideratge de Mas són l'única centralitat i l'únic lideratge que poden aconseguir l'èxit del procés. Per què no negocia Rajoy? Perquè confia en una CiU trencada i en un Mas afeblit. Un procés liderat per qualsevol altra formació, sense comptar amb una CiU forta o almenys amb una CDC forta, ni és un procés prou centrat en l'espectre social ni té un lideratge prou potent per tirar endavant un salt nacional d'aquestes característiques. A no ser que...

... A no ser que a Catalunya les formacions que més aposten pel sí, en aquest cas de manera molt clara CDC i ERC, configurin una aliança sense fissures equiparable a les santes aliances que PSOE i PP farien per un tema de la mateixa transcendència. Si realment no anem a una consulta legal, per falta d'autorització, i anem a unes eleccions plebiscitàries, el risc de patacada del catalanisme sobiranista no és petit: ja sigui per les retallades o per la magnitud del debat o per la desunió dins mateix del catalanisme i la dispersió de missatges massa contradictoris. El nostre enemic més gran, en aquesta situació, seria un enèsim “visca Macià, mori Cambó” que no veiés que Mas ja no encarna absolutament res que s'assembli a cap via camboniana. Que no veiés que la pugna a l'Estat ja ha estat plantejada, i que l'ha plantejada el líder d'una força central a Catalunya. A Artur Mas no li tornarà a passar el mateix que li va passar l'any 2003: no avançar-se prou a la pulsió que reclama menys negociacions i més autodeterminacions. La pugna amb l'Estat es guanyarà o es perdrà, però no es negociarà com s'ha anat fent fins a l'Estatut. Ara bé: la pugna es pot guanyar o es pot perdre. És l'hora d'aglutinar forces. No hi ha cap dubte que a Madrid estan fent exactament això. Sí, ells també volen guanyar, saben?

Publicat a El Punt/Avui el 14 d'octubre del 2013

Els moderats


Completament d'acord amb la frase d'Agustí Colomines, en l'article publicat en aquest diari el passat dia 26: “Sense els moderats és impossible anar enlloc. Però el moderantisme no és patrimoni ni d'UDC ni del PSC ni dels defensors mediàtics d'aquesta tercera via que, a diferència del sobiranisme tout court –que inclou moderats com un servidor o el president Mas–, necessita un aliat a Espanya que no té.” Justa la fusta: ni la consulta ni la independència seran possibles ni desitjables sense comptar amb els moderats, però és que, a més, hi ha molts moderats dins del sobiranisme. Pujol i Mas, per començar. És fals, doncs, que les “terceres vies” del PSC o de Duran i Lleida siguin les úniques manifestacions de moderantisme a Catalunya: hi ha un sobiranisme centrista, constructiu, inclusiu, pragmàtic i realista. Ara ja no és possible acusar el sobiranisme català d'infantil, de massa romàntic o d'il·lús.

Qualsevol persona que hagi llegit Cambó, o les seves memòries, s'adonarà de seguida que ell es considerava un radical. Defensava la moderació en les formes, aquell suaviter in modo que el va dur a molts èxits en favor de l'autogovern de Catalunya, però es considerava un home de conviccions fortes. La qual cosa el portava a afirmar que un monument a la República, com el que va presidir la plaça del Cinc d'Oros (Diagonal amb passeig de Gràcia) abans de ser transformada en monument al triomf de Franco, era un monument a la ingenuïtat. Cambó no confiava en el federalisme, en part perquè sempre anava de la mà d'estranys companys de viatge com Lerroux o com el PSOE. Cambó, a principis de segle, sabia copsar el pols del carrer i endevinava l'atmosfera a Catalunya: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes...”, com relatava Joan Maragall el 1907. “Que no ho veieu? És un alçament”. Cambó, el jove moderat, va ensumar l'ambient i va liderar-lo.

Però, amb els anys, Cambó va perdre aquest lideratge. Per una raó senzilla: quin és el problema de ser un moderat? Doncs que a Espanya no n'hi ha. O que n'hi ha pocs, o que no estan organitzats, o que són companys de viatge irregulars. I com que no hi ha moderats a Espanya, les propostes reformistes o federalistes sempre arriben des de la perifèria i mai no troben resposta a Madrid. Avui això ja es comença a veure amb la fredor que ha rebut la “via” de Duran per part dels portaveus del PP, o amb la tònica de la llei Wer”. Cambó, en implicar-se massa amb l'Estat espanyol, només va trobar silenci allí i acusacions de traïció aquí. Havia perdut el pols del carrer. El sentit de la realitat. El realisme.

I malgrat tot, plantejar avui una “tercera via” té una funció útil, ho sembli o no: la de sumar encara més moderats a la causa de l'autodeterminació. Si Cambó hagués sabut que la sordesa de l'Estat espanyol seria tan gran, hauria previst la cocció ràpida de la victòria de Macià i s'hauria sumat a les tesis més ambicioses. Va fracassar no per massa pragmàtic, no per massa moderat, sinó per massa il·lús. Preveig que tant Duran com el PSC o qualsevol altre que plantegi vies intermèdies no trigarà en arribar la decepció i la constatació que no hi ha via intermèdia possible. Per què? Per allò que Cambó no va saber preveure ni endevinar: que a Espanya no hi ha moderats. O com a mínim no n'hi ha en aquest assumpte. “Que no ho veieu?”

El president Mas lidera una formació moderada, que pot acreditar haver fet tots els intents de resoldre l'encaix de Catalunya amb Espanya. Ep!: de la mateixa manera que ERC va fer el mateix intent amb les esquerres espanyoles, en l'època de Zapatero al balcó de la Generalitat. ERC tampoc no se'n va sortir, ni amb l'Estatut del 2006 ni amb el del 1932. No han funcionat ni la “via Majestic” ni la “via Tripartit”, com ja no havien funcionat ni la “via Maura” ni la “via Azaña”. Aquestes últimes dues van acabar amb dictadures. El fracàs de les vies modernes, de ben segur, només pot tenir un desenllaç democràtic. I realista. No tinc cap dubte que Duran, com tants altres polítics que creuen en reformar Espanya, guanyaran molt en realisme durant les properes setmanes. I aleshores, per primera vegada en la nostra història (vet aquí la clau del triomf), ja hi serem tots.




Publicat a El Punt/Avui el 30 de setembre del 2013

El deute pendent





La setmana passada el politòleg economista i membre del Consell per a la Transició Nacional, Carles Boix, va fer un magistral repàs de la relació entre Catalunya i Espanya en el tradicional acte al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona amb motiu de l'Onze de Setembre. Entre una extensa repassada històrica, que tenia entre moltes virtuts assenyalar la importància de la tecnologia armamentista (sobretot els canons) en la pèrdua de rellevància de la Catalunya sobirana, va assenyalar el següent: “Aquesta política de l'estira-i-arronsa, el peix al cove, de la mà parada i el somriure amarg, pot finalment deixar d'existir i pot dedicar-se, en canvi, a conduir el país a la sobirania que un dia va perdre.” Boix donava per liquidat el catalanisme dels últims cent anys, que des del 2012 ha passat a ser una cosa nova.

Entenc el que volia dir el catedràtic de Princeton: ara els condicionants internacionals obliguen a articular un catalanisme més valent, i explícitament independentista. De totes maneres, venim d'on venim i no crec que es pugui parlar d'un trencament tan fort en la línia essencial del catalanisme. Evidentment, si entenem que des de fa un segle ens estem dedicant només a provar de transformar Espanya, en Boix té raó; però és que jo no crec que ens hàgim dedicat des de fa cent (o dos-cents) anys a fer només això. No crec que la història del catalanisme fins a la manifestació del 2012 hagi consistit en “el peix al cove, l'estira-i-arronsa i la mà parada”. Els postulats del catalanisme, posem per cas des de l'Oda a la Pàtriad'Aribau o el famós discurs d'en Guimerà a l'Ateneu, passant per La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba (o molts dels seus articles, de marcat signe separatista), no han estat una simple successió de memorials de greuges per pactar amb Espanya sinó també, i fins i tot abans que res, una teoria sobre la llibertat dels pobles i una pràctica sobre la creació (progressiva) d'un nou estat.

Fins i tot la Primera República, que Boix esmenta com un intent de reforma de l'Estat espanyol “a la catalana”, va acabar amb la derogació (brevíssima) dels Decrets de Nova Planta i la restauració de les llibertats perdudes el 1714. I la Segona, amb la proclamació independentista de Macià (i un pacte posterior, certament). Vull dir que de pactes n'hi ha, sí, però de sobiranisme clar i previ també. També fruit del pactisme (exasperant) de Cambó sorgeix, al capdavall, la creació de la Mancomunitat: que es pot llegir com una pactada suma de províncies o es pot llegir com la nostra primera estructura d'estat. Jo estic convençut que l'encertada és la segona, i que la voluntat era tenir tant d'estat com fos possible. Tant és així que, en la seva derogació (i confiscació dels béns) per part de Primo de Rivera, la sospita explícita és haver creat un monstre massa perillós. El catalanisme ha pactat durant els últims segles? Sí. Però no és cert que ara ens estiguem inventant ni les estructures d'estat, ni els anhels d'independència, ni l'objectiu de tota la història del catalanisme, que no ha estat mai cap altre que ser una nació normal.

Ara què passa? Ara passa, com deia Boix encertadament, que el marc internacional ens somriu. Aprofitem-ho. Però fem-ho sense oblidar que els que ens van precedir, pagant el preu de poder ser titllats de traïdors, el que van fer va ser també aprofitar els vents favorables que bonament van bufar. I per això som aquí: perquè som el mateix que ells i perquè, ara que podem, els ho devem.







Publicat a El Punt/Avui el 16 de setembre del 2013

Madrid 2020



En una entrevista radiofònica recent, l'alcaldessa de Madrid argumentava els avantatges del triomf de la candidatura de Madrid per als Jocs Olímpics del 2020 amb tres arguments bàsics: primer, que la inversió econòmica serà mínima perquè Madrid ja disposa de bones infraestructures; en la segona es va recrear sobre els valors de l'esport i de la cultura de l'esforç, el respecte i la concòrdia universals; la tercera era la important: a la tercera raó, Ana Botella, que no oblidem que a banda d'alcaldessa és esposa de José María Aznar, hi posava la idea que “si algo nos une en España es el deporte”. Segons ella, davant les “dificultats d'entesa” (sic) que sempre hem tingut a l'Estat, l'esport (entengui's la lliga de futbol, la fórmula 1, la selecció espanyola, en Rafa Nadal i en Pau Gasol) sempre ha estat unificador “y ahora esto lo necesitamos más que nunca”. Madrid 2020, senyores i senyors, és una operació d'estat.

El 7 de setembre es decideix el veredicte a Buenos Aires i aquesta vegada podria sortir bé, després dels fracassos del 2012 i el 2016. Les competidores són Tòquio i Istanbul, paraules majors, però l'optimisme que es respira a Madrid és destacable. Ana Botella també va afegir en l'entrevista que s'emmiralla en l'exemple de Barcelona 92 per il·lustrar un esdeveniment en què “los españoles nos unimos para poner lo mejor de nosotros mismos”. Tot plegat, el mateix. I val a dir que el pànic existent a Espanya per les aspiracions sobiranistes catalanes no és nou: ara pot ser més evident, però a ningú no se li escapa que també Barcelona 92 va viure aquest debat d'afecció contra desafecció, de “freedoms” contra “olmailovins”, d'escuts històrics de la ciutat contra dissenys apàtrides, de banderes al balcó d'un signe o de l'altre, de Garzón contra les estelades, de menyspreu a Els segadors contra xiulets al rei, fins i tot de Cobi contra el Curro de l'Expo de Sevilla. Ja aleshores el tema feia basarda a la resta de l'Estat, i es va creure que uns Jocs Olímpics que retornessin l'orgull perdut a Barcelona, que la recuperessin urbanísticament (que ho van fer) i que impliquessin totes les institucions estatals i autonòmiques crearien una “unión” fraternal que superaria les ferides de la Transició, difuminaria diferències identitàries i ens obriria la porta a un “bonrotllisme” irrompible. Si a això li sumem algun casament de sang blava ben orquestrat, ja teníem l'operació completada.

Ni allò va funcionar el 92, ni funcionarà encara que Madrid 2020 sigui la candidatura escollida pel COI. Els Jocs Olímpics del 92 van ser finalment per als catalans uns jocs de Barcelona, massa barcelocèntrics i tot, transformadors de la capital i dinamitzadors d'una societat acomplexada. En el fons van fer molt més pel catalanisme (o pel sentiment de catalanitat) que per l'espanyolisme (o pel sentiment d'espanyolitat), perquè ens van recordar aquells temps en què sabíem fer coses grans perquè depeníem principalment de nosaltres mateixos. Aquells Jocs ens van catalanitzar profundament, ens van cohesionar i ens van fer aixecar el cap. Com una manifestació, com una cadena humana. Aquest va ser l'error de càlcul dels que creien que l'esdeveniment apaivagaria determinats anhels, i si el tret per la culata va succeir a Barcelona, evidentment succeirà molt més per als que creguin que Madrid 2020 pot aturar el moviment sobiranista.

“El deporte nos une”: bé, està clar que hi ha celebracions i petards a Barcelona quan la selecció espanyola guanya un partit o un mundial. Però això no uneix sentimentalment, ni crea en la població cap vincle especial de signe polític. Simplement han guanyat “els que són més nostres” davant de la resta de l'univers, i prou. Podem comparar-ho a l'entusiasme de la gent de Madrid quan el Barça guanya la Champions. Un entusiasme també del tot descriptible, de manual, de cortesia, de bon veïnatge. Esperem que sigui aquest l'entusiasme a Espanya quan un atleta català surti al podi de l'estadi olímpic madrileny i ja no soni precisament el txinta-txinta. Com diu Ana Botella, l'esport es basa en els valors de la concòrdia, la fraternitat i el respecte. Molta sort, doncs.







Publicat a El Punt/Avui el 2 de setembre del 2013

dimarts, 15 d’octubre de 2013

El modernisme i tu


Probablement les paraules de Pepe Serra, director del MNAC (“Aquest és el museu del modernisme i no la galeria del carrer Balmes”), són molt inadequades envers el Museu del Modernisme Català promogut per la família Pinós. Qualsevol que el visiti comprovarà de seguida que és molt més que una galeria de col·leccionista, que concentra una quantitat de bellesa inesperada, sovint rara de trobar (com en la part del mobiliari), i que, cosa encara més rara, prova de contextualitzar el fenomen dins la seva dimensió catalana i social. El que hi ha al carrer Balmes és un equipament de gran valor i amb un important potencial de futur, i tant de bo hi hagués més iniciatives culturals privades semblants a casa nostra. Però, sigui al carrer Balmes, sigui al MNAC (o a l'Hospital de Sant Pau, com s'havia dit), aviat hauríem d'ocupar-nos d'oferir una explicació més gran del modernisme de la que avui trobem a Barcelona. Ens cal, encara, un centre (museu o no) que faci entendre bé el moviment, a banda de contemplar-lo i fer-nos fascinar. Ni nosaltres ni els turistes tenim una bona eina de comprensió del miracle.

Comprendre què vol dir? Per exemple: es comprèn molt bé Dalí quan es va al Teatre Museu de Figueres, perquè (com la seva vida) el mateix museu és una obra d'art total; però en canvi ni Barcelona ni el MNAC van saber oferir l'última gran exposició del geni català que sí que va passar per París i Madrid. Vull dir que no sé si comprenem, si entenem, si sabem donar el sentit als nostres moviments principals i fins i tot actualitzar-los. Ens consta que Gaudí o Dalí o Picasso són molt importants, i que s'han “d'anar a veure”, però no sé si ens quedem amb la transcendència de cadascun d'ells i del que van significar, de les seves raons, dels seus impulsos i del seu simbolisme. Si ho sabéssim valorar, Dalí tindria carrer a Barcelona i la Sagrada Família mai (però mai) no seria qualificada per alguns barcelonins com a “mona de Pasqua”. Tenir un centre d'interpretació del modernisme ajudaria a entendre cinc coses d'una tirada: la Renaixença cultural catalana, la prosperitat econòmica fins als anys trenta, les bases culturals de l'Europa moderna, les fonts de les avantguardes i el catalanisme polític. Però, a més, ens ajudaria a veure actituds col·lectives vàlides per avui.

Per molts museus que visitis avui a Barcelona, per molts Palaus de la Música o Caus Ferrats que vegis, per moltes dones d'en Ramon Casas que tinguis l'honor de poder saludar, enlloc no s'acaba d'explicar de forma prou divulgativa, concentrada i global el significat crucial d'aquest moviment. Tal vegada és perquè encara arrosseguem uns tics noucentistes massa acusats (volem semblar hiperracionals), o perquè el socialisme sempre ha vist amb mals ulls el gran protagonisme de la iniciativa privada en l'activitat cultural de principis del segle XX, o perquè alguns prefereixen ser els membres únics d'un isme nou i infèrtil. Però el cas és que, pel que fa al modernisme, ho trobem tot molt bonic però no prou important. I això, per als que recomanem una certa actitud “neomodernista” per tornar a aixecar culturalment (i emocionalment) el país, és tan absurd com decebedor.

Si el MNAC ha de ser aquest nou centre, que així sigui: però no apilant obres amb títol i autor, per destacades que siguin, sinó entenent i fent entendre. Si ho ha de ser el museu del carrer Balmes, que sigui també amb la mateixa vocació. Però hem de sortir de Barcelona havent comprès que aquestes façanes, aquestes cases particulars, aquests hospitals, aquestes estacions de metro i aquestes esglésies tenen missatge propi: som una nació, invertim els diners en creativitat, arrisquem en l'estil, som avantguardistes, tenim vocació europea i universal, i a més ens agrada que el sector públic col·labori amb el privat en lloc de menysprear-lo o ofegar-lo. Veus? Ara sí que he dit el que volia dir.




Publicat a El Punt/Avui el 19 d'agost del 2013

dijous, 15 d’agost de 2013

360 graus

Nova col.laboració amb el suplement Cultura/s de La Vanguardia:


http://www.lavanguardia.com/20130814/54378537854/360-jordi-cabre.html







Política, cultura, nosaltres



Em fa vergonya admetre que, fins que no se'm va espatllar el rellotge, no vaig conèixer Joaquim Cabot. La joieria Soler Cabot es troba a la plaça Sant Gregori Taumaturg de Barcelona i allí, a les taules d'atenció al client, hi ha alguns llibres vells tancats que contenen no només la llarga nissaga dels orfebres barcelonins i mataronins, sinó també el poema que Verdaguer va dedicar a un dels prohoms més complets de la nostra burgesia de principis del XX. No vull fer ara un repàs biogràfic, sinó un contrast amb el present perquè últimament observo arreu que els morts ens observen. Per tant, primer premi per a qui em trobi avui un, només un, empresari català que actualment promogui la construcció d'un auditori d'altíssima qualitat arquitectònica, sense cap ajut públic (ni avantatge fiscal). Segon premi per a qui en trobi un que, a més de promoure, presideixi una institució com ara l'Orfeó, però també la Cambra de Comerç, la Fira, el Banc Comercial o el Centre Excursionista, tot en la mateixa persona. Tercer premi per a qui en trobi un que, en l'actual conjuntura sobiranista, estigui disposat a anar fins al final amb un hipotètic tancament de caixes, com ho va fer el senyor Cabot fins al punt d'anar a la presó (juntament amb Eusebi Güell). I més premis reservats per a qui en trobi un de tan implicat que acabi sent diputat provincial. O que, a més, escrigui en revistes, dirigeixi diaris com La Veu, faci d'escriptor i traductor, guanyi un premi dels Jocs Florals, etcètera. Crec que no cal insistir gaire en la impossibilitat de trobar un home així avui. S'imposa una reflexió.
Confio que l'actual moment històric, únic, propiciï una comunió semblant entre cultura, empresa i política. Aleshores els moviments (catalanistes, modernistes, noucentistes) eren coses sorgides del poble, del carrer, sense cap artifici ni control únic, ni molt menys (com ara passa) moviments unipersonals batejats per l'egolatria. Avui la cosa s'ha pervertit tant que, quan parlem de política unida amb cultura, comprensiblement pensem en l'anomenat cas Palau. Mentre esperem que es condemni els culpables, és lògic que es pensi que la política s'ha d'allunyar del Palau. I tant. Però si ho portem a l'extrem, acabarem dient que la política i la cultura no van amb nosaltres. Com si no fossin cosa de la ciutadania. Com si els partits no estiguessin fets de persones que s'associen per uns ideals. Com si al mateix Palau no s'hi haguessin fet assemblees de la Solidaritat Catalana en els millors temps de la nostra acció col·lectiva. Com si el senyor Cabot i tants altres prohoms no fessin política construint el Palau. Com si no fossin política els fets del Palau de Pujol. Com si no fos política l'estelada penjada a l'escenari en el concert de l'últim 11 de setembre. Com si no hagués militat en política Lluís Domènech i Montaner. Com si no hi hagués política en el tancament del Palau durant la dictadura de Primo de Rivera, en la castellanització que va fer Franco o en els articles que avui barregen catalanisme i malversació. I tant que hi ha intenció política, arreu.
Tot i que ho entenc, perquè les notícies fan molta angúnia, em fa la mateixa angúnia que avui es vulgui separar tant política i cultura. Fa cent anys, què va ser primer, l'amor per la cultura catalana o la necessitat de passar a l'acció política? Sens dubte, ambdues coses alhora. Que després això s'hagi pogut pervertir, o que avui haguem de sentir anomenar cas Palau allò que en veritat és el cas Millet és lamentable. Però que un greu capítol de terboleses no ens faci perdre de vista que la política és nostra, dels ciutadans, que la cultura és nostra i que encara ho poden ser més política i cultura, de nostres, si prenem actituds completes com la de Cabot. Queixem-nos molt, però actuem més, fem-ho nosaltres. Fem-la nosaltres, la cultura. Fem-la nosaltres, la política; i fem-la millor. Fem-los nosaltres, els palaus. Actuem dins les nostres possibilitats, però amb totes les forces. El país ens ho exigeix com ara fa cent anys, i queixar-nos és només una de les moltes coses que hem de fer.


Publicat a El Punt/Avui el 5 d'agost del 2013

dimecres, 17 de juliol de 2013

Superpoders


Si el que més valorem és la salut i la vida, és lògic que no vulguem que es toquin els serveis sanitaris. Fins i tot quan retallar es fa pressupostàriament inevitable, només cal fer una visita a qualsevol hospital del país per copsar el malestar i la incomoditat de molts dels metges, treballadors i usuaris (mobilitzacions sindicals a banda). Es nota en els ànims dels professionals, en les cues i en les noves limitacions al servei: tocar la sanitat no és una decisió fàcil ni amable, encara que la Generalitat estigui tan patèticament finançada. I sí, les condicions pressupostàries marquen el terreny de joc, però després ve una cosa més determinant, que és l'actitud de cadascú davant l'adversitat.

En les actuals circumstàncies res no aguantaria com aguanta si no hi hagués un extra, un plus, una dosi suplementària d'esforç per part de tots els responsables dels centres. Patir retallades és com quedar-se paraplègic: una mala passada que ens podem prendre amb agror o bé trobant noves eines. I si malgrat les retallades continuem tenint un model de gestió sanitària exemplar i un referent d'excel·lència professional, no és tant gràcies a la precisió de cirurgià del polític que ha hagut d'afinar per provar de no extirpar res d'essencial, com sobretot de l'actitud dels metges i professionals dels centres. A la Vall d'Hebron he observat aquestes últimes setmanes una implicació de primer ordre, però hi ha un factor que va més enllà de la professionalitat quan parlem en termes d'actitud. L'actitud és cosa també dels pacients, dels familiars, dels usuaris i dels ciutadans en general: ens implica tots. Passar uns dies a l'hospital et fa detectar com, en circumstàncies difícils, gent de tota mena i de tota classe treu forces d'on sigui per posar humor a una malaltia greu, per cooperar i acompanyar, per agafar-se a qualsevol raó d'optimisme, per duplicar la paciència del pacient o de l'impacient.

Evidentment això val per a tota la resta de sectors públics i privats que es troben en dificultats. Quan hagi passat aquesta tempesta, ens podrem felicitar per la capacitat de resistència, d'adaptació i de superació que haurem demostrat. Créixer-se davant les dificultats és un símptoma de poble gran, i no només en termes d'esforç sinó sobretot en termes de qualitat humana. Suposo que tots vostès ho hauran comprovat, aquests últims anys: hem vist el millor i el pitjor de molts escenaris, però per damunt de tot hem vist exemples de lluita i lliçons d'actitud. No tothom ha pogut o ha hagut de fer d'heroi, però n'hem vist. Estan localitzats. Aquests últims anys hem vist algun habitant de Krypton entre nosaltres, camuflant la identitat rere unes ulleres de comptable o sota una bata de metge. En coses més grans o més senzilles, si mai nosaltres hem tingut algun polsim de superpoder l'hem fet aflorar en les circumstàncies dels últims anys. De sobte s'activa un mecanisme que no és de supervivència, sinó d'alta dignitat: aprofitar el mal temps per ser encara millors, encara més forts.

El somriure impostat del metge o del pacient; la broma en el context d'una malaltia que no és cap broma; la paciència extra que gasta la infermera conversant uns minuts amb l'àvia que té por; el comentari còmplice a l'ascensor, descarregant tensió entre gent tan diferent i alhora tan igual; la lluita diària del pacient i el sobreesforç de l'expert... en cap altre sector com en la sanitat es fan tan visibles les actituds davant la vida. Més ben dit: en cap altre món no es fa tan clar que, amb les actituds, ens hi va la vida. Fins i tot si perdem haurem superat l'alçada del repte perquè haurem estat dignes, dempeus, de categoria superior. Jugarem net, duplicarem forces, tirarem d'honestedat i de valentia i d'equip. Tot això és més fàcil per alguns i més difícils per a d'altres, però per a tu, tu que ja has demostrat que véns d'un altre planeta i que tens mig Barcelona enamorada, per a tu que has deixat humiliades tantes adversitats i que tanta força has donat a tanta gent, per a tu, superwoman dels ulls blaus, tot això serà només cosa de tornar a demostrar la fusta de què estàs feta. Una nova lliçó a donar-nos. No, Lali, no: aquesta tempesta no sap amb qui està parlant.











Publicat a El Punt/Avui el 15 de juliol del 2013

dimecres, 3 de juliol de 2013

Qui va matar Cobi?



Mentre escric aquestes paraules, els cantants Pedro Guerra i Mayte Martín han refusat actuar en un Concert per la Llibertat que ha omplert el Camp Nou d'una rotunda i universal reclamació democràtica. Són dos artistes de tendència declaradament progressista, internacionalista i quasi m'atreviria a afegir que socialista, tots dos van ser convidats a la festa, tots dos van acceptar i tots dos després han refusat col·laborar-hi. Quedi aquest exemple primer per mostrar que l'actual corrent sobiranista és inclusiu, transversal i no sotmès a “relats purs” com suggereix Jordi Amat en el seu article Matar a Cobi(suplement Cultura/s de La Vanguardia del 19 de juny passat).
Però malgrat les evidències, no defugirem el debat intel·lectual. Quan jo mateix i d'altres escrivim sobre la profunda lletjor de Cobi, sobre la mentida que amagava i que s'ha acabat materialitzant en les impresentables paraules de Mariscal associant catalanisme amb nazisme, no estem en cap moment matant la mascota: tenim altra feina. Cobi es va morir sol, com tots els gossos bidimensionals i sense gràcia; com el federalisme de Zapatero, com l'adéu de Mayte Martín i de Pedro Guerra; com les promeses incomplertes de la Primera i de la Segona Repúbliques espanyoles; com l'escut de Barcelona inventat per Maragall per amagar qui sap què; com l'Olmailovin; com el fals cosmopolitisme d'aquell CCCB de Ramoneda (i d'altres) que feia aparèixer el nacionalisme com a antagònic a la modernitat; com l'insubstancial Fòrum de les Cultures; com la Catalunya “real”; com les crítiques de Bohigas a la Sagrada Família; com la reforma del Senat; com els estatuts retallats del president Macià, del president Tarradellas i del president Maragall. Tot això, que podem resumir en “l'esperança d'una concepció federalista d'Espanya” o en “la concòrdia dels pobles per la superació de les banderes”, no necessita cap Cabré ni cap Rahola que ho mati: s'ha mort tot sol.
Sí que, en canvi, molts van dedicar l'existència a ridiculitzar el nacionalisme i a enterrar-lo, fins i tot abans del tripartit. Són abundants els articles que van donar el moviment per mort i superat, precisament simplificant-lo com una cosa de “burgesos” i de “purs”, és a dir, fent servir els mateixos arguments de Lerroux i de Ciutadans. És desafortunat que Amat parli de “relats històrics oficials”, d'“usos ideològics” de la història o de “teologia” independentista, quan la mort de Cobi i de tot el que representa no respon a cap relat sinó a una constatació empírica. Que l'any 92 fos la culminació de la modernització de Barcelona, i una fita en la projecció de Catalunya al món, és també d'un empirisme total i tots ho aplaudim. Adjudicar el mèrit de tot això a aquell discurs “ideològic” del ressentiment antipujolista és erroni. Allò dels Jocs va ser una victòria de tots, també dels que portàvem “Freedom”. I si parlem d'artífexs del moment, suposo que no es voldrà incloure un personatge com Samaranch dins la qualificació de progressista. Per exemple.
Vam viure massa anys de contraposició artificial entre Barcelona i Catalunya, com si això contraposés modernitat i ruralisme. No és fins fa dos anys que tenim el primer alcalde nacionalista de la capital des del doctor Robert, i això ja diu moltes coses sobre la segona meitat d'aquest segle. Tothom reconeix l'aportació valuosíssima del catalanisme d'esquerres, jo el primer, però no podem oblidar que els federalistes catalans ben sovint van acabar de la mà dels de Lerroux. El federalisme sempre s'ha perdut en si mateix i el nacionalisme català sempre ha acabat construint una cosa més autèntica. I pel que fa a ser cosmopolita, la Catalunya més internacional mai no l'hem trobada en el Cobi ni en els Manolos, ni tan sols en el president Companys que l'alcalde Maragall assenyalava a l'estadi, sinó en l'arquitectura “tan carca” de Gaudí, en l'Empordà “tan petit” de Dalí o en la barretina “tan folklòrica” de Picasso. Aquests sí que no moren ni que els matin.
La pregunta té el seu interès: qui va matar Cobi? No pas aquest pobre pianista que tecleja. L'única culpable és la Catalunya real. Però la real, real.


Publicat a El Punt/Avui l'1 de juliol del 2013

dilluns, 17 de juny de 2013

Natura i constitució


L'Artur és un noi de 8 anys amb un talent innat per al futbol. Juga als prebenjamins del Club Martinenc i és un dels millors del seu equip, però només té un problema: és de constitució grossa. Tècnicament és quasi perfecte, té visió de joc, aixeca el cap abans de moure's, organitza i corre on se'l requereixi. Però té la velocitat i l'agilitat limitada per la seva constitució, de la qual extreu tot el suc que li és possible. Com a mínim el seu cos té una constitució determinada, no com altres filferros humans que devem tenir com a màxim un estatut. I retallat.

La constitució en minúscula és allò que ens constitueix, el conjunt de forces físiques i vitals d'un individu. Per què en diem Constitució, doncs, de les normes supremes dels estats? Doncs en primer lloc perquè, en un moment determinat, una comunitat es constitueix com a estat sobirà: per això hi havia les Constitucions de Catalunya a l'època medieval, per exemple. Al Regne Unit no en tenen, de Constitució, com ens va recordar fa pocs dies el ministre Margallo: en canvi, va subratllar, Espanya sí que en té una i és en base als seus articles que (segons ell) és implantejable cap referèndum a Catalunya ni enlloc. Espanya té Constitució, entesos: però aleshores, això vol dir que també té constitució. En minúscula. I de què està constituïda, Espanya? Quines són el conjunt de forces físiques i vitals que configuren la seva realitat? Preguntar-se això és important si volem saber de què està constituïda la tan repetida Constitució.

Espanya està constituïda de moltes coses positives, evidentment, i la major part d'elles (com en tots els països) impliquen la cultura, el patrimoni, la manera autòctona d'entendre el món. Però políticament, en el vessant estrictament polític, Espanya està constituïda d'una gran preponderància de l'esperit de monarquia absolutista del segle XVIII; barrejat amb un esperit de conquesta i de cert rebuig a la pluralitat cultural interna; també amb breus períodes liberals o republicans, però generalment amb una forta tradició monàrquica o bé dictatorial. Els períodes plenament democràtics, fins a l'any 78, són escassos, però els períodes amb autonomies internes encara ho han estat més. La constitució espanyola, que és d'on es deriva la Constitució Espanyola, té pocs ingredients de veritable democràcia, de liberalisme, d'autonomisme i de respecte a la diversitat nacional o cultural. És lògic, doncs, que en la Constitució hi apareguin articles semisagrats com el que exposava el ministre Margallo. Espanya és indivisible. És clar.

El Regne Unit està constituït clarament d'altres virtuts polítiques. Però i Catalunya, de què està constituïda? La constitució catalana ve formada pel tradicional pactisme, però també per la tradicional covardia; poble comerciant, sí, però també poble sense gaire esperit de victòria. Un poble perdedor, vaja. També amb emprenedoria, amb avantguarda tecnològica, industrial i cultural, i també amb capacitat integradora. Si mai aconseguim fer una Constitució pròpia, confiem que no sigui una Constitució massa pusil·lànime (com de vegades som). Però evidentment serà reflex més d'una nació que no pas d'un estat, serà més reflex d'una naturalesa que d'un artifici, i tindria l'oportunitat, a més, de construir un model social innovador i alternatiu que pogués ser imitat al món. Ens ho hem de preguntar: de què estem constituïts? I aleshores posar-nos a fer un text just, autèntic, ambiciós, modern i flexible. Sí, les naturaleses compten.








Publicat a El Punt/ Avui el 17 de juny del 2013

dilluns, 3 de juny de 2013

De Carreras té raó


Francesc de Carreras escrivia la setmana passada un article a La Vanguardia, arran del meu llibre d'entrevistes Ara que no ens escolta ningú, i al voltant de la reflexió del president Mas sobre la primacia de la democràcia sobre l'estat de dret. Afirma el catedràtic de dret constitucional que en una democràcia constitucional el principi democràtic és inseparable del principi d'estat de dret, cosa que ve garantida per la superioritat jeràrquica de la Constitució sobre la resta de l'ordenament jurídic. I qui fa la Constitució, doncs? Ho respon el mateix articulista: “El poble (és a dir, la suma de tots els ciutadans) és el titular del poder constituent i exerceix aquest poder aprovant una constitució (...). Així doncs, la peça clau en tot el sistema democràtic és el poble, que, com a poder constituent, elabora, aprova o reforma una constitució, la qual contamina de legitimitat democràtica als poders constituïts i a la resta de normes.”

No hi puc estar més d'acord. D'entrada, parlem del concepte de “poble”: la “suma de tots els ciutadans”, afirma De Carreras. Bé, suposo que no deu estar pensant en tots els ciutadans del món sinó en els ciutadans d'un territori sobirà. I quin és el concepte de “poble”, posem per cas, en la Constitució dels Estats Units? “We the People of the United States”, que així comença el text constitucional del 1776, es refereix als representants del poble que van aprovar la Constitució just després de la declaració d'independència del 4 de juliol. És a dir, que una part de la Gran Bretanya va decidir, per raons polítiques, constituir-se en territori sobirà i elaborar un text democràtic que regís i inspirés tota la resta de l'ordenament jurídic nord-americà. En efecte, senyor De Carreras, la democràcia ve garantida per la votació d'una constitució per part del poble. El problema és el de sempre, i al qual evidentment l'article de La Vanguardia no fa referència: el problema és determinar a quin poble ens referim exactament.

Existeix, el poble català? És subjecte polític i de dret? Té dret a ser vist com un subjecte diferenciat en el mapa mundial? De Carreras segurament disposarà que no, perquè no ho preveu la Constitució Espanyola, però evidentment aquesta és una resposta amb massa “ad absurdums”. Tampoc cap llei britànica no reconeixia el poble nord-americà l'any 1776, perquè cap norma no contemplava aquesta subjectivitat diferenciada. I, malgrat tot, Déu n'hi do la presència diferenciada que han tingut els Estats Units des d'aleshores: i sense permís de la Constitució Espanyola! Els pobles moderns, quan s'autodeterminen, també segueixen un escrupolós ordre democràtic i constitucional: llàstima que, evidentment, no és l'odre constitucional antic. És una constitució nova i pròpia.

Per tant, té raó De Carreras: una constitució com a norma suprema és garantia d'un estat democràtic i de dret, i la democràcia necessita d'un estat de dret. No succeeix així a l'inrevés, i no cal entrar en el repetit detall de l'ordenament jurídic franquista, dubtosament democràtic però impecablement ajustat a dret. Un estat de dret pot, sens dubte, ser adversari de la democràcia. En canvi la democràcia pot ser perfectament contrària al dret, i per això van acabar existint els Estats Units i per això, li agradés o no a Franco, existien i existeixen els drets humans. I per això, agradi o no a la Constitució Espanyola i al senyor de Carreras, existeixen els pobles i les nacions. Uns més democràtics que altres, què hi farem.






Publicat a El Punt/Avui el 3 de juny del 2013

dimarts, 21 de maig de 2013

Ressò de l'últim llibre



http://soundcloud.com/rac1oficial/la-nit-entrevista-a-jordi-cabr

http://m.ara.cat/premium/societat/JORDICABRE-catalanistes-devem-Francesc-Cambo_0_939506064.html


http://www.catradio.cat/audio/734833/Jordi-Cabre-creu-que-podriem-estar-vivint-una-segona-Renaixenca

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/3-politica/17-politica/647361-mas-deixa-la-porta-oberta-a-unes-eleccions-plebiscitaries.html

http://www.ara.cat/politica/Mas-eleccions_plebiscitaries-dret_a_decidir-referendum_0_922707828.html

http://www.324.cat/noticia/2119099/politica/Mas-aposta-per-fer-eleccions-plebiscitaries-a-Catalunya-si-no-es-pot-fer-una-consulta

http://www.vilaweb.cat/noticia/4116944/20130520/mas-creu-faran-eleccions-plebiscitaries-consulta-lescenari-desitjat.html

http://www.naciodigital.cat/noticia/55005/mas/albira/eleccions/plebiscitaries

http://www.ara.cat/llegim/Jordi_Cabre-Portic_0_928107362.html

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/05/jordi_cabre_si_mas_gestiona_be_les_nostres_emocions_guanyarem_94363.php
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/649217-de-cambo-he-apres-la-importancia-de-lordre.html

Ara que no ens escolta ningú


Editorial Pòrtic

La història del catalanisme es troba en un punt d’inflexió, però en què s’assembla el moment actual a les etapes anteriors? Què haurien fet Prat de la Riba, Cambó o Macià en la pell d’Artur Mas? Cal respectar la llei? Cal témer la guerra? Cal prioritzar l’ordre i l’economia? En què cal unitat i en què no? Què té ERC de l’ERC de tota la vida, i què té CiU del pactisme de la Lliga o del rupturisme d’Acció Catalana? I els adversaris d’aquest procés, quin poder han tingut sempre dins de Catalunya? El fenomen dels indignats, és veritablement nou? El catalanisme és un invent de burgesos? La Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i les Avantguardes són fenòmens aliens al que avui ens passa? Seria possible avui un Tancament de Caixes com el de l’època del doctor Robert? Amb quines garanties es fa un procés d’autodeterminació? Quin respecte a la llei van tenir les proclamacions de Francesc Macià? Podem caure en un nou Sis d’Octubre? En definitiva, vivim un capítol del tot inèdit, o una actualització de capítols anteriors? El diàleg amb alguns dels polítics, filòsofs i artistes catalans més importants del segle XX ens permet de veure les sorprenents semblances del procés actual amb moments històrics no gaire llunyans però emmascarats pel franquisme. Relligar amb uns temps en què tot semblava possible ens il•lustra sobre si en aquests moments també tot ho pot ser. Diuen que la història sovint es repeteix: aquest llibre no pretén que la història es repeteixi sinó saber si la història pot fer un tomb.


"Ola ke ase"



Recordo molt bé quan el meu bon amic Guille Milkyway va guanyar un Goya a la millor banda sonora per Yo también. Ho vaig tornar a visualitzar fa poc: va ser l'any 2010, és a dir, fa pocs anys. Però la tecnologia avança tan ràpidament que, en aquelles dates, el comentari que al locutor de TVE se li va acudir va ser aquest: “Es un hombre muy moderno: ha escrito en Twitter durante toda la ceremonia.” Sí, per a alguns, l'any 2010 això era una novetat. El que vull destacar és que parlar d'alguna cosa “moderna”, de vegades, pot ser delicat. Sobretot quan l'any que ve totes les tecnologies i costums digitals, sens dubte, hauran avançat tant.

Al nostre país sempre hem volgut que se'ns identifiqués amb la modernitat, d'aquí ve que parléssim directament de Modernisme: no ens conformàvem amb ser moderns, sinó que érem més que això. Érem modernistes, més que ningú. I, tot i així, aleshores no ens quedàvem embadalits pels progressos tecnològics i prou. Vam fixar-nos en els corrents mundials, sí, i els vam adaptar al nostre estil i a les nostres ciutats, al nostre art, a la nostra arquitectura, i fins i tot a la nostra estètica. Però el que mai, mai vam acabar de fer va ser identificar la nostra actitud moderna simplement amb la tecnologia. “Som moderns perquè fem servir els últims materials constructius o el pinzell d'última generació.” No.

La modernitat és una cosa de contingut, no pas de base tecnològica. L'important no és que tinguis un iPad, sinó quin missatge vols deixar a través d'aquests nous mitjans. Com sempre, l'important és tenir alguna cosa a dir. Una idea, equivocada o no, però un plantejament innovador, autòcton i inèdit. Jo penso que assistim a massa teories que ens parlen d' “adaptar-se a les noves tecnologies”, quan, de fet, la modernitat no ha estat mai això d'daptar-se a les noves tecnologies sinó fer que elles s'adaptin a tu, a allò que ets capaç de crear i de transmetre. El contrari no és ser modern, és ser un modernillo. Com amb el locutor dels Goya.

Un cop dit això, que ser d'una generació digital és un fet que no depèn de la pròpia voluntat sinó d'una atmosfera real, amb la qual un ha de saber moure's, l'important és saber què seria modern avui dia. És modern Twitter? No, ja no. És modern tenir molts seguidors al Facebook? No, això no és modern, això en tot cas és útil en alguns casos. És modern comprar un llibre o un disc on-line? No, ja no: el modern és fer servir internet per arribar més lluny, per crear més o per a trobar més. I sobretot, i això és el que em temo que estem oblidant, la modernitat es troba en allò que dius i no en la tecnologia que fas servir. Que els Beatles es posessin a fer servir ukeleles era una regressió tecnològica, però tot un avenç cultural. Suposo que ara sí que m'explico.

Què pot ser modern, en termes culturals? Deixar empremta. Fer les coses positivament diferents, no deixar que la tecnologia o la moda et controli i et distregui. Les fascinants “noves tendències” no ho són pel mitjà que fan servir, sinó perquè diuen alguna cosa interessant. “Puix que té Twitter, vejam què diu.” Que un català pugui arribar i triomfar a l'altra banda del món és interessant i positiu, però el que és modern no és això: sinó què fa o què diu o què aporta aquest català al món. De la mateixa manera que Ferran Adrià, per molt que esferifiqui, es fixa sobretot en els ingredients i en la idea. O els germans Roca quan et fan menjar literalment el món, un dels seus plats estrella: inigualable.

Ser modern, o modernista, és voler transcendir: tenir missatge, tenir una idea que tothom o gairebé tothom hagi de tenir en compte. És modern Jaume Plensa, el gran absent al seu propi país. És encara moderna la Fura, en plena conquesta de la nova òpera. És modern Jaume Cabré, best-seller europeu escrivint sobre el Pallars. Són modernes les pastanagues del teatre de Bescanó, fórmula que va tenir repercussió mundial. És moderna la independència de Catalunya. És modern construir un estat amb un model autòcton, que no parli tant de “controlar” i més de cooperar. O encara millor, com deia Salvador Dalí (un gran experimentador amb noves tecnologies, per cert): “No et capfiquis a ser modern. Per desgràcia, facis el que facis, és l'única cosa que no podràs evitar ser.”

Publicat a El Punt/Avui el 20 de maig del 2013

divendres, 10 de maig de 2013

Mariscal i la Veritat


L'arquitecte de l'Univers, Antoni Gaudí, deia que el pensament no és lliure. Això pot, d'entrada, crear rebuig quan hem cotitzant tant la llibertat de pensament. Però Gaudí s'explicava: deia que el pensament no és lliure perquè és esclau de la veritat. De la Veritat, per ser més exactes. És a dir, que hi ha coses que no depenen del que pensem ni del que fem, perquè són certes independentment de les nostres accions o de les nostres idees. Llavors, preguntarem, on queda la llibertat de pensament i la capacitat humana per canviar les coses? Gaudí responia que la llibertat està molt bé però que no és cosa del pensament, sinó de la voluntat.

Gaudí deia UNES veritats com temples, i Javier Mariscal ha dit una mentida com un Cobi. Afirmant que l'Onze de Setembre és “aquest dia de les banderes que sembla com l'època de Hitler”, es mostra tan lliurepensador com fals. Quina és la diferència? Per què ha de ser veritat que Mariscal diu una mentida? Com ho sabem, si es tracta d'una qüestió política i, per tant, opinable? Gaudí deia que l'art és veritat quan hi ha bellesa, i la bellesa és fàcil de reconèixer quan la veus. Difícil d'explicar, però clarament identificable: també costa definir la diferència entre l'erotisme i la pornografia, però tots sabem detectar-la a simple vista. Mariscal menteix perquè ha insultat la víctima amb el nom del botxí, perquè ha fet pornografia verbal. Ha mentit perquè el pensament no és lliure, perquè pots voler obviar la història i negar la llei de la gravetat i ignorar la veritat, però el preu és la mediocritat i el patetisme: de la mateixa manera que la Sagrada Família és veritat i el Cobi, no. El Cobi era mentida perquè no només no era bell, sinó que a més era profundament lleig, bandera de l'art cursi, del disseny efímer, ni tan sols transgressor, avorrit, vulgar i caní. Un traç intranscendent, provincià de tan cosmopolita que volia ser, com provincians eren l'escut i la bandera que va imposar l'alcalde Maragall (amb l'ajut de tots els seus regidors) per a la Barcelona apàtrida, incolora, insípida i inofensiva en què molts encara creien.

Alguns arquitectes de l'època Boccaccio (parlo del pub, evidentment) diuen que la Sagrada Família és carca, quan mai no sabran fer cap obra ni la meitat de transgressora. No hi ha major conservadorisme, major enemic del progrés, que la manca de talent i la mandra creativa. La falta absoluta de veritat i de bellesa, pensar en gossos en lloc de dracs. Cobi és mentida, com el federalisme, com les places dures, com l'“Olmailovin”, com la Catalunya “real”, com el Fòrum de Carlinhos Brown, com la mania persecutòria de Loquillo, com el referèndum de la Diagonal, com els reportatges de Telemadrid. Hi ha mentides amb malícia i n'hi ha per falta de grandesa, per petitesa comprensiva, i aquest últim és el cas de les afirmacions de Javier Mariscal.

Les banderes són “draps estampats”, afirma també el rei de les estampacions passades de moda. Em recorda el cas d'aquell professor d'art que, veient com els seus alumnes donaven poca importància als objectes d'un museu (preferien la part virtual i les pantalles), va agafar una bandera (posem per cas la bandera valenciana, Javier?) i la va cremar davant d'ells. Tant li feia si simbolitzava alguna cosa important per al seu auditori: total, només era un objecte. Un drap. I així és com ens veu, i així és com ens devia veure l'any 92 la persona a la qual vam confiar la nostra imatge. Ens va mirar i, és clar, se li va acudir fer un gos.








Publicat a El Punt/Avui el 6 de maig del 2013

dijous, 2 de maig de 2013

Dalí for president


Imaginació per a combatre la crisi, ens diuen i ens diem. Posar-hi creativitat, obrir la ment, formular noves idees. La imaginació i la creativitat per a trencar amb els esquemes del passat i configurar un nou món, sense dependència del totxo ni del crèdit fàcil ni de la subvenció generosa. Sigueu creatius com ho vam ser durant els anys en què no hi havia Generalitat ni democràcia ni grans equipaments públics. La pregunta que ens fem tot sovint és: pot estimular-se la creativitat des de la política? Es pot universalitzar la imaginació? Com?

Últimament s'ha provat de diverses maneres: amb discursos polítics i entrevistes, amb conferències d'experts, amb crides a la reacció i al nou paradigma, amb coachings, amb maridatges professionals, amb invents com la Llotja de la Cultura, Creapolis, el projecte del Canòdrom... esforços que donaran els seus fruits sobretot pel que fa a la vinculació entre cultura, I+D, empresa, societat i coneixement. Però encara no existeix una línia pública unitària i coherent, programàtica i amb mètode, per a instaurar la creativitat en els hàbits ciutadans. Una proposta política elaborada específicament per a escampar una visió imaginativa del treball, de la professió, de la vocació o de la vida mateixa. L'últim antecedent d'una idea així (utòpica o no) el trobem en un dels nostres artistes més universals, Salvador Dalí, que, malgrat proclamar-se sempre apolític, va demanar de ser ni més ni menys que Comissari de la Imaginació Pública de la Generalitat republicana.

Un Comissariat de la Imaginació Pública? Un paranoico-crític com Dalí, al govern? La idea la va suggerir el mateix pintor al seu íntim amic Jaume Miravitlles, "Met", que aquell any 36 era director del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Alguns podran pensar que és xocant que tot un Marquès de Dalí i de Púbol, que posteriorment elogià Franco i les monarquies absolutes, s'hagués volgut implicar en el govern d'ERC: però com en tants grans homes, la Guerra Civil (i també el caos que van suposar els govern republicans) li va canviar completament la manera de gestionar els idealismes. Abans de la gran desfeta Dalí era un jove que simpatitzava amb el comunisme i l'anarquisme, que havia estat implicat en la crema d'una banera espanyola i empresonat per perillós separatista, i que tenia amics de l'ànima com en Met dins dels maciànics (i messiànics) plans de Prats de Molló. Per tant, en termes polítics, l'acostament no hauria d'estranyar ningú. Ara bé: què volia dir, un Comissariat de la Imaginació Pública?

"Es tracta de fer quelcom de sensacionalment revolucionari, i sense antecedents en la història de la cultura", va apuntar el geni mateix per escrit. Any 36 vol dir pròrroga i penaltis de l'experiment republicà, on la propaganda de l'amic Met respirava missatges antifeixistes i de fraternitat entre els pobles amb cartells efectistes (com la famosa espardenya aixafant l'esvàstica, de Pere Català i Pic), amb promoció de l'esperanto, amb documentals i noticiaris als cinemes... És en aquest context de sensibilització humanística i cultural que Dalí, un home innatament fascinat per la propaganda (com es va demostrar sobretot posteriorment), proposà d'assumir ell mateix responsabilitats polítiques. Com ell mateix deia, "viure és, abans de res, participar (...). La missió de l'artista és ajudar que l'home tingui accés al procés creador, alimentar la vida còsmica i social".

Precisament en això consistia la seva proposta de Comissariat: mentre el país s'alliberava políticament, es tractava d'alliberar també la població espiritualment. Dirigir el destí de la imaginació pública, no només fer tasques de difusió cultural convencional: despertar la consciència creativa i desinhibir el geni individual de cada ciutadà. Trencant amb els esquemes encorsetats de la generació anterior, Dalí visualitzava una societat on la imaginació era una disciplina ben entrenada i on la llibertat col•lectiva passava per la conquesta de la llibertat personal. Per tant es plantejava un mètode coherent, polític, articulat, amb programa pedagògic aplicable a tota la societat i dirigit a donar eines bàsiques de creixement personal i social.

La concreció anava més enllà: per a fer això, Dalí demanava explícitament que se li reservés despatx a l'edifici de la Casa Milà. On si no, si era un gran defensor de l'art comestible del Modern Style i un admirador fervorós d'Antoni Gaudí? Què millor que un edifici semblant a una cala empordanenca, amb escumes de ferro forjat, i que a més es trobava a prop del despatx del seu amic Met a l'avinguda 14 d'Abril? Pot semblar que els objectius d'aquest Comissariat (que mai no va veure la llum) eren utòpics, però també Gaudí o Pau Casals o Josep Anselm Clavé van ser sensibles a generalitzar l'accés a la cultura a totes les classes socials. Com també ho feien els teatres populars, les biblioteques o els ateneus. El que passa és que Dalí anava més enllà de l'accés a la cultura: volia donar instruments per a alimentar i exhibir el geni individual de cada persona, treballés en el que treballés. Per ell el surrealisme, l'exploració del subconscient i el mètode paranoico-crític no són un conceptes d'artista bohemi allunyat de la societat, sinó veritables eines de conscienciació col•lectiva i de progrés de la civilització.

Tots aquests plantejaments d'incursió en la política, i de col•lectivització de l'esperit creatiu, van quedar tallats òbviament per la guerra i pel triomf final de Franco (règim al qual, per cert, Dalí va fer moltes genuflexions però mai un suggeriment semblant). Avui que proposem dia i nit de despertar les consciències, de reinventar-nos i de desfer-nos de les nostres pròpies autolimitacions, un exemple com el de Dalí és alguna cosa més que una sorpresa: potser que ens el prenguem seriosament. Un govern no només pot tenir idees sostenibles i eficients. També pot aspirar a tenir idees genials.


Publicat al suplement Cultura's de La Vanguardia, l'1 de maig del 2013

dijous, 25 d’abril de 2013

Recomençar

Podríem tenir un moviment cultural perfectament identificable, lligat o no al procés polític. Evidentment que l'art parteix de la individualitat, de la pulsió creativa particular: però també és cert que es troba a faltar un aire de moviment, de col·lectivitat, com la vam tenir ja no en el Modernisme o el Noucentisme, sinó més recentment amb les Avantguardes, amb la Nova Cançó, amb el fugaç Rock Català...

No cal posar-hi massa etiquetes, ens cal simplement admetre que junts podem tenir marca. Que es pot trobar un mínim comú denominador del moment creatiu a Catalunya, i exposar-lo en algun projecte compartit. A Madrid no han superat encara la "Movida" i nosaltres segurament hem polititzat massa la cultura.

Podríem recomençar, i podríem donar exemple al món de com fer cultura aplicada, popular i amb denominació d'origen. És un dels propòsits a complir els propers anys, amb i sense la política. Algú ha de creure-hi i algú ha de posar-ho en marxa, i tenim encara l'elevat índex de genis per metre quadrat. Alguns d'ells no prou coneguts.

Ja tenim els talents, les eines i la forma. Renaixença o Recomençament. O "Segon Origen", com encara rodava Bigas Luna.

Let's go:



dilluns, 22 d’abril de 2013

Commemorar el 2004


És època de commemoracions. L'any Espriu està sent tan ric en la dinamització com encertat en els continguts, malgrat algunes polèmiques pressupostàries mal resoltes que sens dubte tenen a veure amb l'eficiència i en la gestió experta (per què s'han de posar perfils polítics a fer cultura, si ja hi tenim gestories tan i tan eficients?). Més càrrega política està tenint la configuració de l'any 2014, que l'Ajuntament de Barcelona començarà a posar en marxa aquest mateix setembre i que promet, per ambdues bandes de la plaça Sant Jaume, una commemoració a l'altura dels 300 anys del nostre particular 11-S. Amb zona zero inclosa: l'espai del Born, mil·limètricament i apassionadament plantejat per l'amic Quim Torra. Caldria que no oblidéssim, l'any que ve, els 100 anys de la Mancomunitat: relacionar 1714 amb el primer govern nacional autònom des del 1714 tindria tot el sentit, sobretot en temps de Transició Nacional, i em temo que encara es planteja poc. Però encara hi ha una commemoració a muntar, l'any que ve, o com a mínim a tenir present. L'any 2014 farà deu anys de la nostra gran gesta cultural: farà deu anys del Fòrum de les Cultures.
Com vostès recordaran, el Fòrum de les Cultures 2004 va ser un esdeveniment internacional, desenvolupat a Barcelona, on es van tractar (amb exposicions, espectacles i conferències) temes com el desenvolupament sostenible, les condicions per a la pau i la diversitat cultural. Un esdeveniment que sens dubte va transformar l'urbanisme de la banda Besòs de la ciutat, però que també va resultar un fiasco en públic, frívol en els continguts i tèrbol (fins i tot irregular) en els comptes. Fa pocs dies el conseller Homs s'exclamava, amb raó, del fet que encara estem pagant la “broma” amb 4,8 milions anuals dels 48,5 que va costar a la Generalitat. Una “broma” que, és clar, va tenir els seus ideòlegs, abanderats i gerents. Tothom sap quin alcalde ballarí, quins regidors eficientíssims i quins ideòlegs visionaris van posar-nos en ridícul durant aquell memorable (i commemorable) estiu. El que no sabíem era que ens hipotecarien l'existència fins al dia d'avui, i que encara avui alguns dels seus protagonistes parlarien i escriurien de com es gestiona de manera eficient la cosa pública.
Des d'aleshores el Fòrum s'ha celebrat a Monterrey i a Valparaíso, i enguany se celebrarà a Nàpols, això si troben data, perquè havia de començar teòricament el 10 d'abril (en tot cas està pressupostat en 16 milions d'euros: Barcelona 2004 en va valdre 319 en continguts i 2.190 en obres). La ciutat del Québec ja va declinar amablement l'oferta. Actualment la pàgina web de la fundació surt, per defecte, escrita en castellà (és allò tan conegut de la diversitat cultural i l'universalisme) i hi surten esmentades les últimes reflexions de Josep Ramoneda i d'Arcadi Oliveras, entre d'altres. Tanta frescor, tant de risc i tanta pluralitat dóna realment per a revisar el terme conservadorisme. Tot i així, estic segur que la fórmula s'està replantejant i que es trobaran maneres de treure'n més rendiment social (i cultural), però el record que en tenim no és precisament galdós en termes ni socials ni econòmics ni culturals: sí que en canvi se li ha de reconèixer el mèrit urbanístic, que avui permet plantejar apostes per universitats internacionals i centres d'I+D (a banda de festivals com el Primavera Sound). De fet, la commemoració de l'esdeveniment d'èxit podria preveure's en la famosa esplanada “de la Haima” amb la música carnavalonesa de Carlinhos Brown, mai prou recordada.
Barcelona afortunadament ja no viu al voltant dels grans esdeveniments, ni tampoc dels esdeveniments delirants. Però la memòria històrica no només ha de servir per canviar plaques i estàtues, sinó també per a vigilar en quines mans posem la nostra ànima col·lectiva. Hi ha una cosa pitjor que una institució cultural sense director, i és una política cultural sense direcció. Vam fracassar, aquells dies, per un empatx de fum. I ja sabem els catalans que commemorar derrotes ajuda, de vegades, a construir victòries.

Publicat a El Punt/Avui el 22 d'abril del 2013

dilluns, 8 d’abril de 2013

Cultura d'estat i nació pròpia



Els avantatges de tenir un estat independent en termes culturals són tan evidents, i fa tant de temps que els tenim al cap, que segurament no cal dedicar-hi un article. Amb una frase n'hi hauria prou: disponibilitat dels recursos, capacitat normativa i tenir veu a la comunitat internacional. Aquesta és una qüestió que té clar el catalanisme des de principis del segle XX, no només per qüestions de freda eficiència sinó perquè tota nació tendeix de forma natural a aspirar a la màxima sobirania. Per això el problema no és que hi hagi estats: el problema és que hi hagi estats artificials. El problema no és que cada nació tingui un estat: el problema és que determinats estats hagin de tenir una sola nació. El problema no és que Espanya no sigui federal: el problema és que Catalunya és una nació, i que és una nació de les grans, i que per tant un estat simplement federal no resoldrà mai la seva naturalesa.

La nostra cultura d'estat no comença pas ara: no pel fet d'haver engegat un procés d'autodeterminació vol dir que fins ara no haguem tingut cultura d'estat. Pensar o escriure això, com s'ha fet sovint, és insultar la cultura d'estat de Prat de la Riba, de Macià o de Pujol, per posar només alguns exemples. El que passa és que hem administrat aquesta cultura d'estat amb els bocins d'estat que anàvem obtenint, progressivament: que des del punt de vista cultural que avui no tinguem un sistema de finançament just, o que no tinguem dret a legislar sobre l'IVA, o que no tinguem veu als organismes internacionals, no respon a cap mancança de sentit d'estat: respon a una mancança d'estat. És de veritable síndrome d'Estocolm, o de veritable mala fe (per no dir una paraula més grossa), atribuir els nostres dèficits a una baixa cultura d'estat propi: hem tingut millors estadistes que Espanya sencera en tota la seva història.

Els homes d'estat dediquen una frase a somniar el que podria ser, i una legislatura sencera a treballar amb les eines de què disposen. Catalunya gestiona impostos propis? Alguns de transferits, sí. Es pot considerar la possibilitat de legislar sobre el mecenatge cultural dins del tram autonòmic d'alguns impostos, o amb una part de la fiscalitat dels ens locals? Es podria com a mínim considerar i estudiar, però a vegades preferim parlar de l'estat que encara no tenim (i que mereixerem). Crear estructures d'estat és això, és el que es va fer al seu dia amb TV3 o amb els Mossos d'Esquadra: treballar amb allò que es té, i el que es té és una nació poderosíssima. Es pot fer servir la renovada política de diplomàcia catalana per a crear antenes culturals en diversos organismes o ens de caràcter internacional? Sí. Es pot provar de trobar (i implantar) alternatives legals per a “trampejar” l'abominable IVA cultural d'avui? Sí. Es pot organitzar un sistema de protecció i gestió de la propietat intel·lectual autòcton, amb les eines de què disposem? Sí. Es pot legislar de forma més decidida en favor del català a les pantalles de cinema? Sí. Es pot vincular més el nostre potencial creatiu a la recerca, el desenvolupament i el coneixement, que és l'aposta estratègica de futur de tot el país? Sí.
Quan es coneix i es posa en valor el que som, que bàsicament és una realitat cultural, la necessària eficiència amb els recursos pot combinar-se amb la també imprescindible eficàcia en els resultats. De la mateixa manera que es poden fer totes les iniciatives esmentades, els primers catalanistes eren capaços d'impulsar el modernisme i el noucentisme sense ni un cèntim públic, de crear una xarxa de biblioteques única i coordinada, de fundar escoles i acadèmies i museus i instituts, d'aglutinar més sensibilitats que gestories, de fer assemblees polítiques als palaus culturals més moderns, d'interpretar anhels i d'implantar, sobretot, la sensació general que podíem ser un país gran. Sense estat encara, però gran. Immens. I ho van fer.

Publicat a El Punt/ Avui el 8 d'abril del 2013


dilluns, 25 de març de 2013

Per la Catalunya gran


La setmana passada el líder d'Unió i portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, parlava a Madrid sobre el diàleg i sobre el concepte de l'“Espanya gran”. Ho va fer en el mateix fòrum, el Nueva Economía, on el president Mas va deixar clar el setembre que havia canviat per sempre el llenguatge entre Catalunya i Espanya. Allí on Mas va sentenciar que Catalunya començava un camí cap a l'estat propi, Duran va receptar vies d'entesa i reconducció de les distàncies. Crec que és un error creure i dir que són dues línies discursives incompatibles: és tant com dir que Cambó, Prat de la Riba i Macià treballaven amb objectius oposats.

La divisió del treball ha de ser un mètode que ara hem d'assumir com una virtut. Queda clar que l'aposta per una “Espanya gran”, que va des del general Prim fins al president Pujol, és una aposta fallida i inviable. Que no hi haurà plurinacionalitat, ni federalisme, ni reforma constitucional que encaixi la nació catalana en un projecte tan anticatalanista com és l'espanyol: l'objectiu és impossible, i així s'ha demostrat. Ara bé: que Catalunya i Espanya siguin realitats nacionals antagòniques i incompatibles, com crec que és evident des de fa com a mínim un segle, no significa que no puguin dialogar i conviure i arribar a acords en diversos aspectes. Espanya haurà d'entendre que, per la via de tancar del tot l'aixeta al desenvolupament econòmic i social de Catalunya, només accentua les ànsies sobiranistes i fa més profund l'abisme. I els catalanistes també hauran (haurem) d'entendre que, per la vida del “nosaltres sols” i del simple desig, no s'aconsegueixen ni els objectius ambiciosos ni la supervivència diària. Que serem independents? Segurament sí. Però ser independents implica un complement directe, una entitat de la qual esdevens independent: i amb aquesta entitat cal dialogar, abans i després del trencament. No podem fer com si no existís, com no ho fa Escòcia envers el Regne Unit.

Però més enllà del fons, hi ha un defecte secular en el qual no podem tornar a caure: les acusacions de traïdoria i les escissions. ERC, CDC i UDC han d'unir-se en una sola formació? No, no demano tant, ni de bon tros: simplement em conformo que en aquest moment històric ens guardem els conceptes de traïdoria a la butxaca i sumem tothom qui sigui sumable en la defensa del dret a decidir. És fonamental que la transició nacional no sigui cosa d'un sol home ni d'un sol partit, que no sigui només un “experiment nacionalista”, que es tracti d'un exercici democràtic ciutadà. En això sembla que hi està d'acord Duran i Lleida, i que també hi està d'acord últimament el PSC: en aquest moment històric, doncs, compte amb trencar-nos i amb acusar massa. Possiblement alguns dels esmentats votaran que “no” en una eventual consulta, i faran campanya en aquest sentit, però de moment empenyeran (segons diuen) a favor que la consulta es produeixi. Concedim-los-hi, sense escepticismes. Fem un moviment de país per l'exercici democràtic de l'autodeterminació, no un marcatge de bons i dolents.

Quan arribi el moment de votar el gran tema, ja podrem jutjar amb qui estem més d'acord i amb qui menys. Però una transició, com va ser la transició democràtica espanyola, no es fa a la mida d'un de sol: és de tot el país, molt majoritàriament, per canviar tot un paradigma. Segurament Mas i Duran no votarien el mateix en una consulta: però tots dos creuen que cal que se celebri. Mà estesa, doncs, i mà estesa al PSC. Molts creiem que el nacionalisme català no ha de continuar creient en cap “Espanya gran” que no vindrà, però sí que podem creure en una “Catalunya gran” que no es deixi dividir. Que no entri en desqualificacions internes innecessàries, que sumi i que no resti. Recordem l'advertiment d' Aznar: abans es dividirà Catalunya que Espanya. Per tant, no li donem aquest gust. Siguem implacables amb els que en aquest moment rebutgen els matisos del catalanisme. Tota generositat i tot diàleg han de ser benvinguts. Ja ens trobarem democràticament separats per les esperades urnes. I per cert: guanyarem els del sí.

Publicat a El Punt/Avui el 25 de març del 2013

dilluns, 11 de març de 2013

Neomodernisme



Oblidem-nos per un moment de les arquitectures fantasioses, del senyor Güell, del senyor Gaudí o de les fades del Palau de la Música: proposo que ens fixem per un moment en el terme “modernisme”, que aquí va suposar tot un moviment politicocultural. Proposo que ens fixem en l'actitud, no en el contingut: de res no serviria ara tornar a les formes sinuoses, als motius naturals, a la literatura fantasmagòrica o a cap imitació de l'estil de fa cent anys. Sí que podem, en canvi, prendre nota d'una actitud: una actitud més que moderna, modernista. De la mateixa que alhora es va concebre una actitud més que catalana, catalanista.

Arreu d'Europa el moviment adoptava molts noms: Art Nouveau, Modern Style, Sezession, Jugendstil, Liberty... Però a Catalunya en dèiem modernisme, és a dir la modernitat com a ideologia, com a actitud. Transformar la covardia conservadora en gosadia imaginativa (i això que alguns encara creuen que era un moviment de conservadors). Posar Catalunya a un nivell d'ambició mundial, aspirar al màxim, ser un referent europeu indiscutible: en termes estètics, econòmics, urbanístics, polítics, socials... I fer-ho fonamentalment a través de la cultura. Construir una Catalunya moderna com qui construeix un edifici innovador, elegant i de referència universal. Tenir la modernitat com a militància, ser futurista i gosar crear un nou codi per a un país que reneix. Aquesta va ser l'actitud, i ho va ser des de fora del lideratge administratiu: en aquell temps, l'autogovern no existia.

Si no ho van fer els polítics, qui ho va liderar? Va ser el món de la cultura i de l'art, va ser un consens ampli dels arquitectes, dels pintors, dels patrons i els mecenes, de les entitats, de les aportacions dels ciutadans, dels escriptors, dels pre-polítics que començaven a configurar partits nous i independents... Renéixer no és mai una ordre administrativa o una idea del tot planificada, renéixer té un cert procés natural. Si en aquells temps es va produir a través de la cultura, un es pregunta què ens ha passat en 100 anys perquè la cultura vagi ara tan a remolc del bon o mal fer dels polítics. Un moviment regenerador, com també van ser per cert les avantguardes catalanes, no es fa partint de la idea artificial i buida d'un animal polític qualsevol: un moviment pren la iniciativa des del carrer, s'autoorganitza i s'autodetermina, pren forma amb la suma de complicitats, és lliure per créixer, per identificar-se i per trobar un denominador comú. Un denominador que no sigui (per favor) la simple eficiència en la gestió pública sinó algun missatge renovador, autèntic i il·lusionant.

On som, en aquest sentit? Segurament la crisi, però no només la crisi, ens porta cap a l'economia del coneixement. Aquest no és un plantejament només polític, sinó que s'ha anat esdevenint com a acord més o menys natural: la puixança del turisme des de l'any 92, la creativitat encara vigent, l'afany d'experimentació, l'acolliment del Mobile World Congress, el desenvolupament d'importants centres d'investigació i desenvolupament, l'aposta cada cop més decidida per la recerca i la innovació... Podem anar cap a una mena de “neomodernisme del coneixement”, potser menys esteticista i menys uniforme, però amb el denominador comú de la raó, la ciència i la cultura com a elements de creixement del país.

Això és impossible sense inversió pública, certament: i la part més coixa de l'aposta encara se l'emporta la cultura, en termes de pressupost públic. Però sobretot és impossible sense una actitud general, sense que hi hagi el sentiment de construcció d'una societat nova. La política ens porta cap a un nou estat, cap a una nació estat que mereix autodeterminar-se: doncs bé, és l'oportunitat per a definir també el nou model social i econòmic d'aquest país sobirà. Els modernistes el van imaginar creatiu, vistós, arriscat, bohemi, pròsper, interclassista, ambiciós, europeu i amb consciència nacional (i tot això encara sense autogovern). Repeteixo que, oblidant per un moment els dracs i les creus i els trencadissos, l'actitud nostra ha de ser exactament la mateixa. La societat, a implicar-s'hi i a liderar; el govern, a empènyer.


Publicat a El Punt/Avui l'11 de març del 2013