dilluns, 17 de juny de 2013

Natura i constitució


L'Artur és un noi de 8 anys amb un talent innat per al futbol. Juga als prebenjamins del Club Martinenc i és un dels millors del seu equip, però només té un problema: és de constitució grossa. Tècnicament és quasi perfecte, té visió de joc, aixeca el cap abans de moure's, organitza i corre on se'l requereixi. Però té la velocitat i l'agilitat limitada per la seva constitució, de la qual extreu tot el suc que li és possible. Com a mínim el seu cos té una constitució determinada, no com altres filferros humans que devem tenir com a màxim un estatut. I retallat.

La constitució en minúscula és allò que ens constitueix, el conjunt de forces físiques i vitals d'un individu. Per què en diem Constitució, doncs, de les normes supremes dels estats? Doncs en primer lloc perquè, en un moment determinat, una comunitat es constitueix com a estat sobirà: per això hi havia les Constitucions de Catalunya a l'època medieval, per exemple. Al Regne Unit no en tenen, de Constitució, com ens va recordar fa pocs dies el ministre Margallo: en canvi, va subratllar, Espanya sí que en té una i és en base als seus articles que (segons ell) és implantejable cap referèndum a Catalunya ni enlloc. Espanya té Constitució, entesos: però aleshores, això vol dir que també té constitució. En minúscula. I de què està constituïda, Espanya? Quines són el conjunt de forces físiques i vitals que configuren la seva realitat? Preguntar-se això és important si volem saber de què està constituïda la tan repetida Constitució.

Espanya està constituïda de moltes coses positives, evidentment, i la major part d'elles (com en tots els països) impliquen la cultura, el patrimoni, la manera autòctona d'entendre el món. Però políticament, en el vessant estrictament polític, Espanya està constituïda d'una gran preponderància de l'esperit de monarquia absolutista del segle XVIII; barrejat amb un esperit de conquesta i de cert rebuig a la pluralitat cultural interna; també amb breus períodes liberals o republicans, però generalment amb una forta tradició monàrquica o bé dictatorial. Els períodes plenament democràtics, fins a l'any 78, són escassos, però els períodes amb autonomies internes encara ho han estat més. La constitució espanyola, que és d'on es deriva la Constitució Espanyola, té pocs ingredients de veritable democràcia, de liberalisme, d'autonomisme i de respecte a la diversitat nacional o cultural. És lògic, doncs, que en la Constitució hi apareguin articles semisagrats com el que exposava el ministre Margallo. Espanya és indivisible. És clar.

El Regne Unit està constituït clarament d'altres virtuts polítiques. Però i Catalunya, de què està constituïda? La constitució catalana ve formada pel tradicional pactisme, però també per la tradicional covardia; poble comerciant, sí, però també poble sense gaire esperit de victòria. Un poble perdedor, vaja. També amb emprenedoria, amb avantguarda tecnològica, industrial i cultural, i també amb capacitat integradora. Si mai aconseguim fer una Constitució pròpia, confiem que no sigui una Constitució massa pusil·lànime (com de vegades som). Però evidentment serà reflex més d'una nació que no pas d'un estat, serà més reflex d'una naturalesa que d'un artifici, i tindria l'oportunitat, a més, de construir un model social innovador i alternatiu que pogués ser imitat al món. Ens ho hem de preguntar: de què estem constituïts? I aleshores posar-nos a fer un text just, autèntic, ambiciós, modern i flexible. Sí, les naturaleses compten.








Publicat a El Punt/ Avui el 17 de juny del 2013

Cap comentari:

Publica un comentari