Qui va matar Cobi?

Mentre escric aquestes paraules, els cantants Pedro Guerra i Mayte Martín han refusat actuar en un Concert per la Llibertat que ha omplert el Camp Nou d'una rotunda i universal reclamació democràtica. Són dos artistes de tendència declaradament progressista, internacionalista i quasi m'atreviria a afegir que socialista, tots dos van ser convidats a la festa, tots dos van acceptar i tots dos després han refusat col·laborar-hi. Quedi aquest exemple primer per mostrar que l'actual corrent sobiranista és inclusiu, transversal i no sotmès a “relats purs” com suggereix Jordi Amat en el seu article Matar a Cobi(suplement Cultura/s de La Vanguardia del 19 de juny passat).

Però malgrat les evidències, no defugirem el debat intel·lectual. Quan jo mateix i d'altres escrivim sobre la profunda lletjor de Cobi, sobre la mentida que amagava i que s'ha acabat materialitzant en les impresentables paraules de Mariscal associant catalanisme amb nazisme, no estem en cap moment matant la mascota: tenim altra feina. Cobi es va morir sol, com tots els gossos bidimensionals i sense gràcia; com el federalisme de Zapatero, com l'adéu de Mayte Martín i de Pedro Guerra; com les promeses incomplertes de la Primera i de la Segona Repúbliques espanyoles; com l'escut de Barcelona inventat per Maragall per amagar qui sap què; com l'Olmailovin; com el fals cosmopolitisme d'aquell CCCB de Ramoneda (i d'altres) que feia aparèixer el nacionalisme com a antagònic a la modernitat; com l'insubstancial Fòrum de les Cultures; com la Catalunya “real”; com les crítiques de Bohigas a la Sagrada Família; com la reforma del Senat; com els estatuts retallats del president Macià, del president Tarradellas i del president Maragall. Tot això, que podem resumir en “l'esperança d'una concepció federalista d'Espanya” o en “la concòrdia dels pobles per la superació de les banderes”, no necessita cap Cabré ni cap Rahola que ho mati: s'ha mort tot sol.

Sí que, en canvi, molts van dedicar l'existència a ridiculitzar el nacionalisme i a enterrar-lo, fins i tot abans del tripartit. Són abundants els articles que van donar el moviment per mort i superat, precisament simplificant-lo com una cosa de “burgesos” i de “purs”, és a dir, fent servir els mateixos arguments de Lerroux i de Ciutadans. És desafortunat que Amat parli de “relats històrics oficials”, d'“usos ideològics” de la història o de “teologia” independentista, quan la mort de Cobi i de tot el que representa no respon a cap relat sinó a una constatació empírica. Que l'any 92 fos la culminació de la modernització de Barcelona, i una fita en la projecció de Catalunya al món, és també d'un empirisme total i tots ho aplaudim. Adjudicar el mèrit de tot això a aquell discurs “ideològic” del ressentiment antipujolista és erroni. Allò dels Jocs va ser una victòria de tots, també dels que portàvem “Freedom”. I si parlem d'artífexs del moment, suposo que no es voldrà incloure un personatge com Samaranch dins la qualificació de progressista. Per exemple.

Vam viure massa anys de contraposició artificial entre Barcelona i Catalunya, com si això contraposés modernitat i ruralisme. No és fins fa dos anys que tenim el primer alcalde nacionalista de la capital des del doctor Robert, i això ja diu moltes coses sobre la segona meitat d'aquest segle. Tothom reconeix l'aportació valuosíssima del catalanisme d'esquerres, jo el primer, però no podem oblidar que els federalistes catalans ben sovint van acabar de la mà dels de Lerroux. El federalisme sempre s'ha perdut en si mateix i el nacionalisme català sempre ha acabat construint una cosa més autèntica. I pel que fa a ser cosmopolita, la Catalunya més internacional mai no l'hem trobada en el Cobi ni en els Manolos, ni tan sols en el president Companys que l'alcalde Maragall assenyalava a l'estadi, sinó en l'arquitectura “tan carca” de Gaudí, en l'Empordà “tan petit” de Dalí o en la barretina “tan folklòrica” de Picasso. Aquests sí que no moren ni que els matin.

La pregunta té el seu interès: qui va matar Cobi? No pas aquest pobre pianista que tecleja. L'única culpable és la Catalunya real. Però la real, real.

Publicat a El Punt/Avui l'1 de juliol del 2013