divendres, 26 de novembre de 2004

Estatut: article 1

Ara que la filologia ha esdevingut l’esport nacional, ara que tots parlem de llengües i de dialectes i ens alegrem per certificats i memoràndums, segur que molts estaran d’acord amb mi. Especialment els filòlegs ficats en política, que ja en són uns quants. És mentida que un Estatut o una Constitució siguin normes supremes: qualsevol llei tindrà sempre per damunt la veritable mare de tot, la clau que ens la fa intel·ligible. No hi ha llei sense llengua, no hi ha llengua sense gramàtica i no hi ha gramàtica sense diccionari. Per tant, il·lustres senyors ponents, article primer: “Aquest Estatut es regeix pel Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, versió 1995”. I aleshores sí que podem posar-nos a redactar.

Un diccionari és més que una eina: és un retrat precís. No és un simple llistat que pugui contenir paraules meravelloses com encaterinar-se (quin bé de Déu havia de ser aquesta tal Caterina!), sinó que també ajuda a entendre el que succeeix al nostre entorn i ens posa cada cosa exactament al seu lloc. Ens fa descobrir que no hi ha res d’intrínsecament dolent a ser un secretari o una secretària, i que la moda del col·laborador/a és d’una eufemística compassiva i enganyabadocs. També revela el diccionari que, ves per on, parlar dels moros no és cap insult (naturals de la part septentrional d’Àfrica, de cultura i llengua àrab o berber). I també que el matrimoni és la unió legítima d’un home i una dona, així que les apressades reformes d’ara no haurien de trobar l’oposició frontal de l’Església sinó de l’IEC. I que el català és la llengua romànica parlada als Països Catalans, sigui dit amb perdó del president Maragall.

Per orientar-se políticament, res com el diccionari. Avui manen arreu els socialistes: el socialisme és un sistema d’organització social segons el qual l’Estat té el control de les activitats econòmiques a fi que la cooperació substitueixi o eviti la competència, els guanys del treball siguin repartits equitativament, etc. Certament la socialdemocràcia ho matisaria, però si no
m’equivoco en aquest país els socialistes es fan dir socialistes i punt. El diccionari és molt savi. Ens aclareix els veritables objectius de Pujol i de Mas, que molts desitjaven conèixer obsessivament, quan defineix el nacionalisme com a ideologia o moviment polític centrat en l’existència o la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència. Ho volen més clar? També cal destacar que, en efecte, el sucursalisme existeix. No només existeix, sinó que és aquella actitud de dependència d’una organització d’una comunitat nacional respecte de centres de decisió exteriors: aquí, per a il·lustrar, hauria d’incloure fotos dels carrers Ferraz i Génova. Iniciativa maquilla el seu comunisme, que no necessita presentació, amb un socialisme sotmès a la mare natura. La definició de republicanisme ens du directament a la guillotina i, al contrari del que afirma en Carod-Rovira, ERC encaixa perfectament en la definició de partit nacionalista. Al diccionari em remeto.

El criteri que proposo per a l’article primer de l’Estatut té la virtut de poder ser extremadament conciliador: Pompeu Fabra legisla, el nom fa la cosa. Ja sé que cada diccionari té una càrrega ideològica pròpia, però es tracta d’eines fetes per estudiosos àmpliament reconeguts. I si bé el nostre diccionari conté una definició de nació que provocaria un rebrot en el crònic mal de panxa del president Maragall, seria bo que el senyor Zapatero (que diu que vol parlar d’això i de tot) hi fes també una ullada per saber a què juguem. Passarà que, quan anem a les Corts amb un Estatut que parli de nació catalana, allí el diccionari de la Real Academia els dirà una cosa i aquí ho entendrem de forma radicalment diferent. Segons nosaltres (l’IEC), nació és un concepte que ens porta literalment i directament a la plena sobirania. D’aquí, doncs, la màxima importància de l’article primer que reclamo. No fos cas que ens aprovessin l’Estatut i, un cop més, els intèrprets de tot plegat fossin només ells. Els eterns amos de la sucursal.

Publicat al diari AVUI. 26-11-2004

divendres, 12 de novembre de 2004

Tripartit & Melinda

Prometo que volia fer versar aquest article sobre la monumental lliçó de sensibilitat i d’estètica que vaig rebre veient la nova d’en Woody, Melinda & Melinda. Volia fugir de la rabiosa actualitat (que de tan rabiosa cada dia fa més ràbia) i convidar-los a gaudir de l’art amb majúscules, de la mà d’un gran director i guionista que ja no deixa dubtes en la qualificació de mestre. Reconeixes el bon art quan t’adones que t’has tret el barret només als tres minuts, i quan acabes la pel·lícula sense ni tan sols gosar aplaudir perquè els teus aplaudiments no figuren al guió del geni. I enmig del festival de talent, un missatge simple: la realitat és tan semblant a una comèdia com a una tragèdia.

I aleshores Zapatero va presentar cinc còpies. Mirin, al principi vaig pensar que no vindrà d’un despropòsit més, a aquestes alçades de la pel·lícula. Venim de lluny, d’una foto al balcó de la Generalitat on els hostes que vingueren van fer caure –via fax i via talante– tot un primer ministre del país. Totes les escenes d’aquest any donen per una comèdia de veïnes tafaneres, de corredisses pels passadissos, de deliris estil Marx (vull dir els germans) i persecucions estil
Benny Hill o Andrés Pajares. Aquest últim capítol de la saga, però, ho supera tot. El plantejament ja promet: els republicans recolzen a corre-cuita uns pressupostos a canvi de no trobar-se amb eleccions anticipades, de tal manera que Zapatero no té cap problema a lliurar a Europa el pitjor insult per a un partit inundat de filòlegs. I aquí vindria el nus de la història, que és per trencar-se de riure. El president Maragall amenaça amb jutges, tothom el recolza (incloent-hi Mas) i de sobte pateix una radical metamorfosi. El tema està, per obra de màgia, tancat. Lògicament ha conversat amb la Moncloa a través de la famosa línia vermella, ja que és des d’allí des d’on realment es governa Catalunya. Però ara Bargalló interpreta el seu paper, sempre sobreactuat, i contradiu la nova actitud presidencial. El cap de setmana transcorre com un parèntesi i, també per requeriments màgics del guió, tots els comunicats i totes les posicions tripartides s’apleguen en una de sola: la posició socialista. En concret, la posició del PSOE. I Bargalló parla d’un misteriós certificat que ho certifica tot, és a dir, qui mana i qui obeeix.

La versió tràgica no és recomanable per a espectadors sensibles. El plantejament és el mateix, tot i que toca més la fibra, arriba al fons, il·lustra la realitat d’una llengua amenaçada des de fa segles i agredida també pels plantejaments del blaverisme. Remet a l’època en què el socialisme batallava contra TV3 i contra la política de normalització lingüística, i posa els pèls de punta quan el conseller en cap, sumant-se a les molt honorables claudicacions, afirma que tot va bé i que mai fins ara no s’havia fet res per la llengua. Igual de trist ha estat l’eixordador silenci de tants columnistes (ni una paraula de la Isabel Clara-Simó!), que imaginem bevent promeses del nou
oasi sociorepublicà. En l’obra hi ha una figura enigmàtica, anacrònica segons el seu soci (en concret Joan Ferran), que amenaçava de fer botifarra al mig de l’hemicicle del Senat. Va dir solemnement que una còpia de més era un pressupost menys. I també va parlar de Fresno. Fins i tot va escriure en aquestes mateixes pàgines que PSOE i PP són massa iguals. Esperàvem que
l’amenaça del senyor Carod no fos una catxa (un farol), però ja ho veiem: després de xerrar amb l’home del fax i del talante, ja no parla de Fresno ni de còpies sinó d’una simple carta signada. Hem passat d’amenaces judicials a cartes als Reis. I per aquesta filològica marxa enrere, els amics li regalen un baròmetre governamental (marca Iceta) que el desdibuixa a conveniència del veritable amo. Els espectadors restem angoixats pel clamorós segrest i no sabem si el final serà dolent, molt dolent o pèssim. La comèdia ja no fa riure i la tragèdia es fa massa dolorosa. Vostè, que mira la pel·lícula, és lliure de fer-ho des de l’angle que vulgui. Tot són formes de veure Melinda. Però sobretot té dret a preguntar-se: és això el que havia pagat per veure?

Publicat al diari AVUI. 12-11-2004

dimecres, 3 de novembre de 2004

Capítol matrimonial

Comparteixo aquestes pàgines de Diàleg amb altres joves escriptors de talent demostrat, a alguns dels quals he recomanat més d’una vegada que procurin fer més feina que soroll. No em molesta la pirotècnia, em molesta el nen que tira el petard a les àvies i fuig. Ara, poc després que l’Alzamora ens renyés per tenir fills, l’amic Hèctor Bofill ens proposa abolir directament el
matrimoni. Encén la metxa, tapa’t les orelles i amaga’t. Molt més lluny en la ubicació del diari i en l’estil, en Sostres ja ens parlava de la seva idea crematística de la institució matrimonial, tot diferenciant-la de l’amor. Sí, això ho arribem a entendre, i sempre he agraït que en Salvador ens faci aquest exercici amb el món que ens envolta (“i tot això qui ho paga?”). Però el que ja no comprenc és aquesta obsessió dels dos poetes per fer sociologia familiar del quart mil·lenni. De després de l’hecatombe, de Mad Max, de retorn a la caverna. Contribuiré al debat no perquè m’agradi polemitzar, sinó per deixar clar que la meva generació no queda reduïda a una simple competició per veure qui pixa més llarg.

L’article d’en Bofill basava bona part de l’argumentació en les lliçons del professor Vicenç Navarro, cosa que ja és molt grossa, tenint en compte que aquest home ha arribat a construir frases com “després de 70 anys de govern de dretes”, referint-se a Catalunya. Però a banda de miserables reduccionismes, l’Hèctor Bofill ens ve a associar l’abolició del matrimoni amb la de l’esclavitud. Segons ell, qualsevol matrimoni condemna la dona a tenir cura dels nens, a fregir verdureta i en definitiva a sus labores. Caram, imparable. Potser serà cert que no han passat 70 anys, que encara vivim sota els Principios Generales del Movimiento i que totes les dones es volen assemblar a Isabel la Catòlica o a l’alegre Marisol. Hom diria que totes les femelles que es casen ho fan per seguir una tradició retrògrada i per vestir-se de blanc, completament inconscients de la trampa. No sé si aquest és un punt de partida massa igualitari ni respectuós amb la intel·ligència d’elles, Hèctor. Si deixes de banda l’esperit menjacapellans que plana pel teu article, potser veuràs que el nostre món ha evolucionat una mica i que avui la dona, i també l’home, es casen perquè els dóna la reial (o republicana) gana. No nego que falta molt de camí per a la plena igualtat de drets, però alguna cosa hem avançat. Avui una parella decideix casar-se als 25 o als 30, lliurement i meditada. Més enllà de viure junts, fan una aposta (illusa, si vols) per aquelles coses que perduren i que ens transcendeixen. En el millor dels casos, creuen en una certa immortalitat dels sentiments. Almenys fan un compromís madur, públic i solemne de lluitar-hi. No sé tu, Hèctor, però jo em guardaria de riure’m d’una cosa tan seriosa.

Afirmes que el matrimoni només són maldecaps i renúncies. Em sobta veure això escrit en mà d’un poeta que també ha fet novel·la. Algú que sap (se suposa) mantenir-se fidel a una idea i extreure’n tota la màgia possible, sense desviar-se’n massa, sense precipitar-se i sense desesperar-se en els moments difícils. Tantes renúncies i maldecaps comporta estar casat com viure junts, i ja no parlo dels solters vocacionals i els seus fantasmes de bar de la cantonada. No em fico en la teva vida ni en la de l’Alzamora, que algun dia suposo que també va ser nen, vull dir tub digestiu. Admeto que cal discutir molt sobre el concepte de família. Però en comptes de combatre els excessos de la tradició cristiana, que és una feina que a nosaltres ja no ens pertoca, cal que els de la nostra generació lluitem contra aquesta constant exaltació de la individualitat o de l’individualisme. Aquest foment constant de l’autarquia personal. Que no ens caiguin els anells, Hèctor, tampoc els de compromís.

T’aprecio però t’equivoques: el matrimoni no va en contra de l’individu sinó que pot reforçar-lo, com el sentit de pertànyer a una comunitat nacional, com la iniciativa de tenir fills que cridin i que es taquin els dits de tinta o de melmelada. Quan us rieu d’aquestes coses és quan penso que l’única forma de ser imparable de debò és aturar-se una mica. I només us disculpo perquè, sens cap mena de dubte, no heu conegut algú com la Maria Badia i Farrero. O sigui que el que passa és que heu tingut una mala sort immensa.

Publicat al diari AVUI. 3-11-2004