dimecres, 20 de setembre de 2006

Conselleria sobiranista

Vull agrair a l’Eduard Voltas els dos articles publicats en aquestes pàgines, els dies 12 i 13 de setembre, reflexionant sobre la necessitat de construir un discurs propi des del sobiranisme català en l’àmbit de la cultura. Subscric plenament els seus apunts i només pretenc complementar-los,com a persona ben implicada en allò que coneixem com a “procés creatiu”, però també com a sobiranista. I, abans que això, nacionalista: començaré per explicar, d’entrada, aquest matís.

No serà possible fer res del que proposa l’Eduard, ni tan sols començar a fer cap plantejament seriós, si no ens traiem del damunt els complexos: començant pels terminològics. Ja sé que la
intenció d’usar l’expressió “sobiranisme” obeeix a la voluntat de trobar una paraula on puguin acomodar-se diverses sensibilitats partidistes, però hi ha una cosa que està pel damunt d’això, que és la fidelitat al llenguatge. I ho diré tan clar com puc: totes les propostes apuntades per l’Eduard Voltas, que repeteixo subscric completament, no responen a cap línia sobiranista. Ni tampoc independentista. Vull que quedi clar això, perquè, quan parlem de posar la cultura al “centre del projecte nacional català”, de disposar d’una “indústria cultural forta i clarament al servei de la cultura catalana”, d’abastar un “espai català de comunicació de Salses a Guardamar”, etcètera, no estem parlant de fórmules administratives ni de processos d’autodeterminació, o de sobirania. Tampoc no estem parlant en sentit contrari, evidentment, però penso que ens cal ser més exactes: la clau d’aquest llenguatge és nacionalista.Estem parlant de construcció nacional, d’imaginari col·lectiu, d’identitat. I d’essències, què caram. I quan comencem a admetre això sense manies i vergonyes, podem plantejar-nos tota la resta.

En efecte, no tenim recursos naturals, ni grans multinacionals, ni força militar: però tenim la cultura. Una de les coses que més m’ha agradat llegir d’en Voltas és l’esment constant a la indústria cultural i, per tant, a la importància de la iniciativa privada. La conselleria de Cultura ha de ser molt més que una repartidora de subvencions, tant a nivell empresarial com pel que fa als creatius: en cultura,més que en cap altre àmbit, la iniciativa privada té una importància cabdal. Per la senzilla raó que la creativitat, el fenomen cultural, s’origina des de l’individu. Tot sol. I normalment de forma espontània. Per això, cal que l’àmbit públic de la cultura defugi l’excés de proteccionisme o d’estatalisme, i ho transformi en una aposta per la confiança en la persona. La persona física i la persona jurídica, entenguem-nos: l’artista i l’empresari. En comptes d’estimular nomésa cop de talonari, fer-ho també des de la invitació a assumir riscos. Crear autoconfiança. La nostra cultura és excel·lent, perquè té persones excel·lents que creuen en les seves possibilitats. És a dir, que en la conselleria no es pot dipositar tota la responsabilitat. L’objectiu ha de ser el contrari: que en el futur, precisament davant l’eventualitat d’una conselleria que sigui contrària als plantejaments nacionalistes (com succeeix des de fa tres anys),ningúno s’hagués d’espantar.Perquè els artistes i els empresaris per si sols, cadascú desdel seu lloc, ja s’haguessin ocupat de fer prevaldre alguns dels criteris que esmentem.

Per últim, sí que és important assumir un altre concepte: caldria començar a deixar d’una vegada el discurs minoritzador. La conselleria no ha de prioritzar el català perquè aquest estigui en situació d’inferioritat, per molt que així sigui. La conselleria de Cultura, com a tot país del món, prioritzarà el català senzillament perquè és la llengua pròpia de Catalunya. Si no ho fem així, farem nostre el discurs que fa unes setmanes adoptava el candidat Montilla sobre la possible introducció del castellà a TV3: no introduir-lo “mentre el català es trobi en inferioritat”. Si fem que aquesta sigui la raó de lanostra política lingüística o cultural, el sol fet de trobar-nos en posició inferior, és evident que només mereixerem allò que tant ens obsessiona: sobreviure. I perdonin, però la cultura i la llengua catalanes van venir al món per a viure. Com les altres.

Publicat al diari AVUI. 20-09-2006

dimecres, 6 de setembre de 2006

El pacte nacional!

Últimament canvien tant les coses en política (tot d’una ens hem quedat sense Maragall, sense Clos, sense nou patriotisme i sense PSC), que els qui de tant en tant n’escrivim quatre modestes idees quedem del tot desbordats pels esdeveniments.

Ja fa temps que vaig decidir no jugar-me sopars ni pronosticar res en qüestions de política, en concret des que l’independentisme d’aquest país va decidir contraposar-se al nacionalisme: des d’aleshores vivim el deliri, el surrealisme, el desordre gramatical, el despropòsit estètic i l’excentricitat perenne. És clar que totes aquestes sorpreses es concentren darrerament en un sol partit, l’antic PSC, que passa per una notòria crisi existencial. Però tanta alegre improvisació acaba afectant necessàriament tota la resta, i sobretot la imatge de les institucions i dels nostres representants, i el prestigi general de la vocació política. Clos ministre. Em remeto als fets.

Atès el ritme frenètic dels canvis que vivim, s’entén que els observadors o opinadors hi anem a remolc, sense poder acabar de pair bé les noves realitats. I per tant considero normal, positiu i gens criticable que les opinions escrites es matisin o fins i tot canviïn radicalment per adaptar-se als veloços canvis d’escenari que se’ns imposen.

Noi crec que la coherència consisteixi a mantenir-se irreductible en quatre plantejaments i esperar des de dalt d’una columna daurada el moment gloriós de proclamar que “jo ja ho deia”. Quan la coherència es confon amb això, apareix en aquestes pàgines algun article amb la paraula “traïdors” en el títol o com a centre de l’argumentació: és així d’automàtic, així de trist i així de decebedor per a la nostra suposada intel·lectualitat.

Afortunadament, d'altres no només saben adaptar-se més o menys als canvis sinó que també promouen, ells mateixos, canvis que dedueixen necessaris. Què vull dir? Vull dir que davant dels nous panorames més o menys amenaçadors, i davant les noves realitats, que de vegades no són mèrit ni culpa de ningú sinó simplement les que són, el patriotisme més lúcid es detecta en la capacitat de fer plantejaments renovats. I sobretot, més útils que purs o heroics. És per això que vull, necessito i crec convenient aplaudir l’últim article de l’amic Hèctor López Bofill en aquesta secció (dia 28 d’agost: El pacte nacional?) i fer-ho amb total sinceritat i sense un gram d’ironia.

Es tracta del primer opinador proper a l’independentisme polític que ha escrit sobre la inconveniència d’afavorir una presidència del candidat Montilla a la Generalitat, sobretot atesa la seva manca de sensibilitat nacional. Això té un significat prou important: es tracta de la primera petició formal d’abandonament de l’ambigüitat (o “equidistància”) emprada per ERC quatre anys enrere.

Evidenment que la visió actual de l’Hèctor podria haver-se avançat aleshores, quan en l’al·legada voluntat de “catalanització del PSC” (sic) molts altres hi vèiem una directa, explícita i prou palpable operació estratègica per arraconar i debilitar el nacionalisme català (és a dir CDC, i ja em permetran una reducció conceptual que no és cosa ni culpa ni desig ni dèriameva).

Doncs bé, aquest és el canvi que destaco. Constatat el fracàs de l’invent per part d’algú del perfil d’en López Bofill, ara el que pertoca és només parar les orelles cap a ERC. No cap a la gent més omenys propera a l’independentisme, sinó cap a la direcció del partit. Recollir el guant suposaria fer una declaració formal que es mullés, amb garanties i sense vergonya, renunciant a investir un presidenciable amb nul·la sensibilitat nacional. Fer-ho amb un to educat, evidentment, i integrador i d’esquerres i etcètera, però inequívoc.

Això seria assumir el repte llançat, i només això demostraria que aquesta mena de criteris encara compten per als republicans. Tota la resta és gesticulació de fiabilitat escassa, anar tirant, buscar raons. Ho podem comprovar ara mateix a Barcelona, on malgrat tot l’aposta continua essent la mateixa. Serà capaç ERC de fer el gest que el votant li comença a demanar? O bé només ens hem de preguntar si, després de l’excusa de “l’estació del federalisme”, vindrà la de l’andana del tren penjant del Tibidabo?

Publicat al diari AVUI. 6-09-2006