dijous, 26 de març de 2020

S'ha acabat el confinament



Primer dia de passeig pel barri, avinguda Gaudí avall, a fer un cafè. He estat el primer client del dia, ens hem somrigut com mai amb l’Antoni (l’amo de l’establiment) i m’ha servit el millor cafè de la meva vida. Potser ha estat el millor cafè que ha servit en la seva vida. Han estat unes setmanes difícils, claustrofòbiques, monacals. Recordo que quan ens ho van dir va ser com haver perdut en un macabre joc de pica paret, on el virus anava acostant-se cada vegada que ens giràvem. Finalment ens va enxampar, i llavors vam haver de córrer. La gravetat de la situació no la vam copsar quan va sortit un governant a donar-nos instruccions, sinó quan ens vam adonar que érem tancats a casa. Sense poder baixar ni tan sols a fer un cafè, gastant llibres i sèries i ordinadors (i també classes de cuina, i converses ben dosificades). Aquell primer diumenge primaveral es va acabar la broma. Qui ens ho hauria dit. Com ens havíem de veure.

Avui que hem sortit del confinament, si ens hem somrigut amb l’Antoni o amb els primers turistes no és només perquè ens sentim lliures. Sinó també perquè hem fet net, hem pogut contemplar i observar, i pensar, i sentir com l’instint de supervivència ens anava emmotllant què entenem per sobreviure i per viure. I què entenem per conviure. Sí, ja ens ho deien les pel·lícules: en atmosferes apocalíptiques, no hi ha cavallerositat que valgui i alguns opten pel pillatge (material o moral). El passatger del Titanic que es procura un lloc al bot salvavides, obviant tota norma sobre si les dones i els nens o si la mare que em va parir: a Benidorm o a la Cerdanya hi falta gent. El cínic que es dedica a les seves gracietes sense gràcia o al “jo ja us ho deia”, més preocupat a guanyar batalles d’esgrima amb una navalla (o a passar comptes personals) que a prendre consciència de la situació. Els violinistes, dels quals es pot fer tanta mofa com es vulgui, però que quan tot estava perdut van llançar una bengala entre la foscor de l’oblit. El paper dels metges i infermers, els servidors de la comunitat, els responsables envoltats d’irresponsables amb responsabilitats. Els dilemes de classes i de les categories socials del transatlàntic, “esto no va de ideologías ni de territorios” però millor que no confinem Madrid no fos cas que la cort no pogués sortir-ne (o admetre que una cort de mals governants s’ha equivocat des del primer dia). Mentre a Itàlia van començar per confinar el nord, com a la Xina van aïllar Wuhan, aquí “todos moros o todos cristianos”. Morirem espanyols, decreten. Morirem espanyols, es pensen. I sota aquesta màxima decideixen que, si ja ha entrat l’aigua a la sala de màquines, que entri a totes les cabines: així es repartirà de forma més igualitària i socialista. La incompetència i la temeritat, certament, no entén de classes ni d’ideologies ni de territoris: la mort tampoc.

També hem pogut mirar cap a dins. Qui s’ha preocupat per com estem, i per qui ens hem preocupat nosaltres. Els primers quatre dies vas trucar a una sèrie de persones: aquesta és la teva via làctia, la teva ossa major, les teves estrelles del matí. Després el firmament es fa molt gran, fins on arriba la teva vista, i gràcies a Facebook i a Twitter i a Instagram l’univers de coneguts i saludats es fa infinit: però és aquella trucada concreta o aquell missatge, llançat potser des d’una galàxia molt llunyana, la que t’arriba en una particular freqüència modulada i la que et dibuixa una constel·lació a la pell. Hola. Una frase de desconsol, una frase de consol. Un acudit. Una cançó, una playlist. Una foto del pijama navegant per una ona concreta i privada del ciberespai. I mentre acabes d’escriure l’article un fill et pregunta si podria ser que es morís tothom al món excepte unes poques persones, i t’adones que se n’adonen, i respons que en absolut, que això només passa a les pel·lícules. I poques coses més pots afegir, a aquestes alçades del desconcert. A aquestes alçades de la pel·lícula.

Parelles, amics o coneguts que posen alegria i sorpreses a aquest parèntesi (obro parèntesi: i d’altres que només aporten avorriment o tristesa, tanco parèntesi) i, malgrat tot, conviure i deixar viure. Aprofitar per observar qui som, qui ets, i com ets. Quina mena d’asteroide ofereixes als altres i a tu mateix, quina mena d’individu ets. Trobar a faltar algú, trobar a faltar sortir, trobar a faltar el cafè de la cantonada. Fins avui, que ens hem somrigut amb l’Antoni. Fins avui, que hem mort el llop.

Publicat a El Punt/Avui el 17 de març del 2020

divendres, 14 de febrer de 2020

"And the Oscar goes to..."



Ara imagineu-vos que, com Kate Winslet als vuit anys (ho admetia en rebre l’Oscar a la millor actriu per The Reader), us poseu davant del mirall amb una ampolla de xampú en lloc d’una estàtua daurada amb un home d’art déco tapant-se les vergonyes amb una espasa. No hi ha focus, ni música emotiva, ni tampoc no podem fer un morreig a Halle Berry (sospir) com va poder fer Arien Brody abans d’admetre que, per molt que hagués assajat discursos en ocasions anteriors fallides, hi ha vegades on tot acaba tenint sentit “i aquest no és un d’aquests moments” (riures a la sala). Les coses especials arriben molt sovint quan volen, quan menys ho desitges, i aquesta va ser per exemple la sensació que vaig tenir en guanyar el premi Sant Jordi de l’any passat: no ho desitjava molt fort. No ho esperava. Va succeir quan havia de succeir, i el discurs se’m va fer tan curt que (privilegi d’escriptors) vaig allargar els agraïments en una llista al final del llibre. Ara imagineu-vos-hi vosaltres, amb el xampú a la mà. No us escolta ningú. O encara més bèstia: només us escolteu a vosaltres mateixos.

L’avantatge d’aquests exercicis és que també pots fer de jurat. Jo tinc molt clar qui guanya l’Oscar a la millor banda sonora de l’any passat, per exemple: Angel of the Morning, de Merilee Rush & The Turnabouts, tot i que els finalistes eren Just like honey, de Jesus and Mary Chain, i Pour un flirt de Michel Delpech, totes elles per raons que no són òbviament d’actualitat musical sinó d’escenes vitals que encara em ressonen aquí dins. Evidentment tinc també clar el nom de la millor actriu principal, i dels millors efectes visuals, i dels millors efectes especials. I també el premi al millor guió, tot i que estic per eliminar aquesta última categoria, perquè m’està agradant el mètode d’Albert Serra de deixar que els protagonistes es desenvolupin tots sols en un bosc fosc o en un ascensor anònim i sense cap orientació determinada. Si hi hagués premi per al millor somriure o la millor veu o el millor vestuari (aquella samarreta!) també el tindria clar, però les categories de l’Acadèmia són estrictes. Tampoc no he volgut que els nens entressin en competició, perquè s’ho emportarien tot: sobretot els premis a la millor pel·lícula explicada quan cal buscar excuses inversemblants o muntar una escena. Premi al millor muntatge, vaja. En això són uns autèntics cracs.

Però llavors us trobeu davant de l’auditori amb l’estàtua a la mà, o bé davant del mirall amb el xampú. I us quedeu una mica en blanc. Però si us hi esforceu una mica podeu fer un repàs de les superproduccions de l’any, que segur que han estat més de pel·lícula del que us penseu: delegar totes les emocions i aventures a la ficció (o a les “coses impossibles”) seria desistir de viure. Fins i tot podeu repassar si mereixeu premi aquest any o no, si heu estat prou honestos o com a mínim prou creïbles, i assajar un discurs sincer. Va, sí, sincer, que aquí al lavabo no us escolta ningú. Vull donar les gràcies. Els guanyadors volen donar les gràcies, que és una curiosa manera de donar-les. Vull donar les gràcies a tants noms que no acabaria, i que ara mateix no toquen, amics i família i l’educació rebuda i l’alimentació proveïda i bla-bla-bla, però també anar al gra i esmentar els protagonistes principals de les escenes més intenses. La gent que ha cregut en tu (moment per col·locar un silenci dirigit a aquells que no ho han fet), les sorpreses inesperades com dibuixos florals que brollen del subconscient mentre fem una altra cosa, els actors secundaris o de farciment que t’han deixat brillar, fins i tot els mediocres subarguments de la història: el “procés”, les fantasioses taules de diàleg (gran attrezzo, gran il·luminació, gran McGuffin), els judicis amb comissaris sinistres i fiscals malvats i jutges prevaricadors, el rerefons dels traumes d’octubre que si us hi fixeu bé donen sentit a la torturada psicologia dels protagonistes, les crispetes cinematogràfiques de Gonzalo Boye, els virus xinesos de thriller de sèrie B, el temporal Glòria que quasi se’ns emporta el delta de l’Ebre al país d’Oz, la misteriosa plaga d’homes que peguen o maten les seves dones o exdones, la tragèdia dels refugiats o el melodrama trepidant de l’Open Arms, el malvat psicòpata (nivell Joker) Donald Trump, i vull donar molt especialment les gràcies a les surrealistes advertències dels nutricionistes contra xuclar els caps de gamba: un petó des d’aquí dalt. Un altre any serà.

No voldria oblidar-me de donar també les gràcies a tantes frases de pel·lícula escoltades durant l’últim any, algunes de més certes i algunes de francament sobreactuades: volem bones ficcions i no males mentides. També esmentarem les noves estrelles que ja deixen empremta digital al nostre Walk of Fame. I evidentment tindrem uns minuts de record per als grans personatges que ens han deixat enguany, i sota una música de violins apareixeran éssers estimats a qui ja no cal ni que donem les gràcies sinó que queden directament gravats a la galeria d’honor. Hi ha bona gent, en aquesta indústria. Hi ha escenes memorables i diàlegs de marbre, i persones transparents que es prenen tot això amb seriositat. Tot depèn d’escollir bé el repartiment, i que la història no sembli interpretada sinó viscuda. Que te la creguis. Que estripis les exigències del guió, que no ens expliquis pel·lícules. Que surtis a fer el paper de la teva vida.

Publicat a El Punt/Avui l'11 de febrer del 2020

The End



“És això el final?”, pregunta Olivia Newton-John a Danny Zuko en una platja australiana. A la qual cosa John Travolta li respon: “No, Sandy, només és el començament.” I tot això just abans dels títols de crèdit, sense que hagi començat el curs a l’institut Rydell i sense que encara parlin a les seves respectives colles sobre un efímer amor d’estiu. Vaig acabar el 2019 veient Grease al cinema i parlant de desitjos i no de balanços, per portar una mica la contrària. Per tant, aquest 2020 m’agradaria començar pel final. Pels finals, vull dir. Per les diferents maneres d’entendre els finals, que s’assemblen a les maneres d’entendre un començament. Si és que se’m permet parlar-ne ara, a principis d’any i de dècada. Si és que això és el final, Sandy.

Vaig començar a pensar sobre el terme “final” quan vaig llegir La història interminable, de Michael Ende, que és una novel·la plena de començaments. Una constant invitació a no tancar mai un bon llibre: “Per què tot és tan fosc, Filla de la Lluna?”; “Tots els començaments són foscos, Bastian.” Un llibre permanentment obert, bíblicament obert en un faristol, una eterna invitació a defugir la tristesa dels pantans i a mantenir encesa la imaginació com a eina de creixement (de salvació, de fet). És el més semblant que he vist als llibres d’“escull la teva pròpia aventura”, és a dir, agafar el lector per les solapes i fer-lo adonar que ell també forma part de la creació, que ell també forma part de la història. Com vols que aquesta història no sigui interminable, si perviurà sempre que gosis imaginar? Com pots tancar els ulls al fet evident que ets tu qui escull el final? Si és que n’hi ha d’haver. Si és que això és el final, Bastian.

Hi ha escriptors que es posen a escriure sabent perfectament com acabarà la història. Aquests escriptors em mereixen tot el respecte, però em fan por, com me’n fan les persones que preescriuen els capítols importants de la vida. No m’agradaria escriure una novel·la que ja conec: m’avorriria sobiranament i jussana. En tot cas, jo no sé fer-ho. Suposo que prefereixo equivocar-me, encara que em faci por (com a tothom), però em consola saber que encara m’equivocaria més fent càlculs impossibles o tornant sempre a allò conegut. De vegades, com a lector, fins i tot no és només que no vulgui que s’acabi un bon llibre: és que fins i tot no m’interessa gaire com acabi, perquè ja m’ha dut prou lluny i ja m’ha commogut prou com per tenir sempre aquest llibre ben obert dins meu. Un llibre obert, amb final obert: suposo que això intento ser, i suposo que això és garantia de patiment. Però sé que també de moltes alegries. No vaig saber com acabar el 2019 perquè tenia més ganes de començar el 2020, de crear-lo, imaginar-lo, desitjar-lo. En diem “cap” d’any i no “fi”, al capdavall, si és que no hi havia prou diferències amb el castellà. Si és que, quan Jack Lemmon juga a cartes amb Shirley MacLaine al final de The Apartment, estan realment acabant l’any o començant per fi una relació teòricament impossible. Si és que això és un final, senyor Baxter.

“How’s it going to end?”, diu la xapa de Sylvia (o Lauren) com a missatge al pobre Truman, protagonista inconscient d’un gran reality show. El final d’aquesta pel·lícula, rodoníssim, no evita que l’acabem amb un gran interrogant: què s’hi trobarà, Jim Carrey, rere la porta de l’horitzó? Serà millor, el món, fora de la seva “realitat” perfecta d’illa perfecta? Haurà valgut la pena, superar la por a navegar per a créixer i trobar-se amb ell mateix? Hi ha històries que amb un interrogant ja es responen, i d’altres (ho admeto) és millor que s’acabin: les seqüeles de Star Wars, per exemple: en general, pura nostàlgia reciclada. Hi ha llibres que no podem tancar ni que vulguem, pel·lícules que ens interpel·len massa, històries interminables amb finals tan oberts que són començaments (per alguna raó La la land apunta un final alternatiu, oi?). Un cop viscudes o llegides ja mai res no serà igual, aquell guió inicial ja no serveix, hem canviat del tot. Que si és això el final, Sandy? Però si ni tan sols hem començat els títols de crèdit. Tot són gustos, evidentment, però si puc triar la meva pròpia aventura prefereixo no escriure-me-la d’antuvi. “Noi coneix noia” no és allò que passa un estiu a Austràlia, sinó al cap de tot un any a l’institut Rydell. I fins i tot havent-se conegut i havent encaixat les vides Danny, com si fos el primer dia que es van trobar, potser li diria: “Caram. I jo sense conèixer-te.”

Publicat a El Punt/Avui el 7 de gener del 2020