Drecera a la realitat

Aquestes setmanes he llegit dos llibres molt diferents, un de ficció i l’altre de no-ficció. I, tot i així, tots dos semblaven poder passar al prestatge contrari. D’una banda, “La Drecera” de Miquel Martín i Serra és qualificada de “novel·la neorural”, però conté una càrrega política indissimulable i un crit de retrets de rabiosa actualitat: quasi sembla un manifest. El segon llibre és “La Política de les Emocions”, de l’amic Toni Aira, que es manifesta crític sobre el predomini de les emocions en política, perquè fan que “el relat” s’imposi massa a la realitat. Mentre el llegia pensava, tot i així, que l’estimat Toni estava escrivint inconscientment el seu relat. Una versió pròpia de la realitat, un imaginari. Una ficció.

Anant a pams, he de dir que “La Drecera” és una novel·la gran. Un llibre important, que m’ha fet sentir com un veritable pixapins no pas de la Costa Brava (que també), sino un pixapins de la llengua. Només posaré com a exemple que jo no sabia que un tamariu era un arbust, així sense toponímia, i això multipliquin-ho per dos mil. Però allò fonamental és que, rere el precís retrat que Martín fa de la invasió del paisatge empordanès per part de la tonteria barcelonina, hi ha tota una reivindicació política. Amb molt mala llet, per cert. Quan ens exposa tot un món que es perd, més enllà de la destrossa de l’entorn natural o rural, l’avís que fa Martín versa sobre la pèrdua d’una cultura. No és només un paisatge o “una cosa bonica”: és un vocabulari, uns costums, uns gustos, unes olors, unes persones, tota una cosmogonia. És per això que qualificar la novel·la de “neorural” em sembla pobre, cursi, insuficient, urbanita, “delicioso” (per qui l’hagi llegida). En veritat és una novel·la sobre el poder, sobre els qui en tenen i els qui no. I sobre els països ocupats, i la humiliació que hi exerceixen els señoritos del diner i les influències. Aquest tipus de “foraster” no ha arribat al poble per dir que “sou molt bona gent”, no: aquest tipus de foraster ens mata. O, com a mínim, no li sap greu que morim.

El llibre de Toni Aira presenta en portada un ninot de Trump en bolquers, ben enfadat, i analitza detalladament diversos episodis nacionals i internacionals (Trudeau, Merkel, Colau…). Des de la primera pàgina, assenyala el predomini de les emocions com una “patologia” que fa “emmalaltir la democràcia” perquè fa que la raó “se sotmeti” als sentiments. La tesi diu que ara vivim més de percepcions que de realitats, i que la manipulació d’alguns assessors polítics ens fa posar allò que sentim per damunt dels fets. La qual cosa s’agreuja amb l’ús dels nous mitjans tecnològics (likes, “amistats”, bloqueigs, haters i fans). La tesi està, evidentment, ben argumentada. Però mentre el llegia no podia evitar imaginar-me el protagonista de “La Drecera”, a la porta del mas, escoltant algú que li diu que no es deixi emportar per les emocions, que toqui de peus a terra, que cal ser raonable o racional, que en veritat tot és més complex… mentre els buldòzers, al seu ritme, arrenquen els tamarius del pantà per a convertir-lo en una piscina moníssima. 

Potser és cert, Toni, que estem distrets i vulnerables. I que els spin doctors deuen saber punxar-nos les agulles precises per a fabricar una campanya electoral constant. Potser sí que en la lluita pel relat s’ha acabat assenyalant massa “traïdors” i que aquesta fe cega, fonamentalista, ha dut a executar Galileus posseïdors del seny i de la raó. El que passa és que jo no m’ho crec. Tinc tendència a pensar que, quan tanta gent va en una direcció, al darrera també hi ha vida i raciocini i fets. No és ficció, que els masos s’estiguin transformant en xalets o en camps de golf. No és cap relat, que hi hagi presos polítics independentistes tancats en cel·les. No és cap fake news, que dormíssim al terra d’una escola per defensar el dret a votar. O que el meu pare (entre molts altres) rebés una pallissa ben física aquell dia. Tampoc no ho hem somniat, que a Catalunya vam viure la revolta pacífica més important a Europa dels últims 50 anys. Ni va ser irreal l’1 d’octubre, però és que tampoc no podem obviar com a realitat constatable que un 27 d’octubre es va declarar la independència de Catalunya en seu parlamentària. Una altra cosa és que no s’aguantés la posició, i tantes altres coses que convindrem fallides, o fins i tot enganyoses. Quan pocs dies després un policia va afirmar davant d’uns manifestants que “la república no existe”, allò sí que era una interessant lluita de relats (o ho hauria estat si hagués durat). Però els fets són els fets: els bons i els no tan bons. El que hem viscut no és inventat, i no pertany al prestatge dels relats sinó al de no-ficció. Si ho preferiu, al món de les veritats.

Demano que, quan es parla de ser realistes, posem totes les realitats damunt la taula. Dir que el “procés” va ser pura reacció emocional, o la simple conjura d’uns pocs irresponsables (no és el que diu en Toni, que consti, però sí alguns autors que cita), és massa insultant per a massa gent. No, no eren vedells ni fanàtics. Ni ho són ara. Ni se’ls pot dir que tot se soluciona aprenent a “gestionar les emocions”, que d’altra banda em sembla una expressió espantosa. Aquell conjunt de masos configura un poble, i de vegades un poble decideix salvar-se. El paisatge ha canviat per a tothom, és evident, però ni la gestió del virus, ni les apel·lacions al possibilisme, ni els fantasiosos relats sobre taules de diàleg no poden ocultar la realitat. Em pregunto, per tant, qui és que viu instal·lat en els prestatges de ficció. Que aquella fos una tardor de pel·lícula, que ho va ser, no la fa menys real. Ho vam viure, amb els encerts i amb els errors, i tant els encerts com els errors encara tenen les seves conseqüències ben palpables i científicament constatables. I sí, encara desperta sentiments. Molt profuds. Vostès perdonin.

Publicat al diari Ara el dia 27 de setembre del 2020