dimarts, 10 de novembre de 2020

Blanc i negre



Hi ha un racó de Barcelona on, de forma molt discreta, et deixen passar fins al fons i fer un cafè amb algú. Es tracta que hi entris molt de pressa, giris a mà dreta i no et moguis d’aquella taula que queda invisible des del carrer (no fos cas que corrés la veu o que hi passés un inspector o, encara pitjor, un veí amb poca feina). Només hi falta un pianista que toqui cançons oblidades sobre el pas del temps, un parell de taules on es barregin jugadors de pòquer amb membres de la resistència francesa, i un capità que exclami que quin escàndol, que aquí s’hi juga. La nostra vida s’ha transformat en una pel·lícula en blanc i negre.

Hi ha èpoques així, tragicòmiques i clarobscures. Moments de la història en què, durant una temporada, els colors s’esvaeixen i els matisos no entren en escena. Fins i tot els grisos es revelen com allò que són: una enganyosa barreja de tragèdia i de llum. Ara se’ns presenten proves d’estrès com la del toc de queda o els confinaments, o bé la pèrdua de drets i llibertats individuals arran de la reacció autoritària contra el “·procés”, i en moments així viure esdevé una clandestinitat i una resistència. Apareix un cel ennuvolat, permanent i tossut, que ens fa veure les coses amb una llum diferent: és com si algú hagués premut el botó del comandament que diu “contrast” i l’hagués apujat al màxim, i hagués desactivat de cop tota l’escala cromàtica. De cop ja no estem per coloraines ni semitons, sinó per sobreviure o morir. Per perdre o per guanyar, o com a mínim per posar a prova les nostres conviccions i la nostra actitud vital. També hi ha evidentment la via del cinisme, camins del mig que poden donar-nos oxigen a curt termini però que, quan es faci de dia en el món Technicolor, poden condemnar-nos a viure en un gris insuls i avorrit. “Estàvem preparats?” és la pregunta que comparteixen els qui parlen sobre el “procés” i els qui parlen sobre el virus. I només té dues respostes: sí o no. O blanc o negre. Vida o mort. Com aquella que diu “i ara què hem de fer”? Doncs mira: o bé et paralitzes pel col·lapse, o bé fas coses dins del que pots. O et prepares, o et rendeixes. O desafies el destí cantant la Marsellesa, o ets dels que delaten que aquí s’hi juga.

“Les coses no són blanques o negres”, diuen. Depèn. L’auge de VOX és fruit també d’aquest moment de clarobscurs, perquè ara ells també creuen que han d’escollir, com nosaltres, de quin bàndol estem. És el que passa quan s’arriba al cap del carrer, quan no hi ha més cera que la que crema i quan són faves comptades. I són moments interessants perquè obliguen Europa a definir si és una unió democràtica o no, i a Catalunya si realment vol la independència o no (la qual cosa queda per demostrar encara), i a Espanya si té solució o no (spoiler: no). També ha quedat clar que, quan es tracta de sobreviure a una pandèmia, el virus acaba entenent de territoris i fins i tot de barris i d’aules dels dofins o dels lleons. En aquests moments, les decisions ens defineixen: o tanques els restaurants o no els tanques, o prioritzes l’economia o la salut, o proves d’aprendre alguna cosa o et refugies en el “qué le voy a hacer si yo nací en el Mediterráneo”. De tu depèn escollir opcions que després puguis corregir o que provoquin un mal (o un bé) irreversible. Hi ha una evidència: després del funest canvi horari que ens afegeix més negre nit, tornirà a sortir el sol. Tornarem a gaudir de la vida acolorida, matisada, amb tonalitats. I la qüestió important és qui seràs quan hi arribem. En qui t’hauràs transformat, quins límits hauràs traspassat i quins no, quina actitud hauràs pres. Qui ets, en el fons. La virtut de les pel·licules en blanc i negre era que els personatges, com la fotografia o la il·luminació o el guió, marcaven caràcter.

El cafè sempre es pot deixar per a més endavant, és cert. Però continua sent una bona idea, o no? Es va desaprofitar un momentum, d’acord: però què farem quan arribi el següent? Hi ha noves normes de convivència, sí: però les acataràs de forma acrítica, o hi diràs la teva? Qualsevol confinament pot ser una tomba o una crisàlide. Podem sortir-ne amb els peus pel davant o amb les ales al darrera. El famós “pacte amb la realitat” ha de ser un pacte on hi sortim guanyant, no un passeig militar del status quo. Ara és un bon moment per a esperar un millor moment, però també per a cantar sota la pluja. De fet la majoria de mascaretes que es veuen pel carrer també són blanques i negres, però al darrera encara hi belluguen paraules i somriures. I jo sé d’un lloc on serveixen cafès clandestins, que és el que es fa a les pel·lícules en blanc i negre. Quan hi entres, es fa al teu voltant un racó de color. Ningú no sap que ets aquí. Però el més important és que tu sí que ho saps, i que pots mantenir el rellotge a l’hora antiga. Només com a recordatori. Malgrat acatar les noves normes, encendre una petita espelma. Fins que, ben aviat, el món giri a l’hora que nosaltres li diguem.


Publicat al diari Ara l'1 de novembre del 2020

Cap comentari:

Publica un comentari