dilluns, 30 de novembre de 2020

Ni prínceps ni princeses



Aquestes setmanes Jessica Heidt, supervisora de guions de Disney/Pixar, ha dit que els estudis es plantegen introduir personatges no-binaris en les seves futures pel·lícules. La qual cosa potser és ficar-se en un jardí considerable, ja que el no-encasellament en el gènere masculí ni en el femení comporta una fina anàlisi en factors molt més subtils: gestos, roba, veu, actitud… Sabem de sobres com portar la sexualitat binària a l’aspecte físic, i fins i tot s’ha fet amb tots els animalons possibles, però i ara com ho fem? Si un dia d’aquests Walt Disney fos descongelat perquè es descobrís la cura contra el càncer, i se’l posés davant de debats com aquest, potser es tornaria a quedar glaçat.

No facin cas del mite que diu que les seves cendres reposen a Glendale: creguin-me a mi, està congelat, hibernat, frozen. I si després de descobrir la vacuna del Coronavirus i el xarop contra la Sida (amb cullereta de sucre que faci passar millor) s’inventa el remei contra el càncer, al vell Walt li costaria una bona estona assumir els últims 50 anys pel que fa a tendències, sensibilitats o correccions polítiques. Quan ell va morir, no ho oblidem, estaven ultimant El llibre de la selva. Si rebobinem la imatge fins al moment que la vam congelar, aleshores ja van considerar massa bèstia posar veu d’un negre com Louis Armstrong al cant d’un orangutà. Per tant, van contractar un tal Louis Prima. Un home blanc com la Blancaneus.

Malgrat les seves ràncies pel·lícules de prínceps que salven princeses, o que fessin escombrar una dona per a set nans, avui Disney és un indicador perfecte de tendències en moda, d’igualtat de gènere, d’atenció a les minories i a les noves preocupacions socials. Aviat n’estrenen una, anomenada Soul, on han hagut de reunir sociòlegs i antropòlegs per provar de resumir l’essència de l’estètica afroamericana: finalment, l’han trobada en els estils llanosos que brollen d’una tarda al barber. De la mateixa manera que Moana era d’un irrefutable discurs ecologista, o que Coco devia voler fer un gest cap a la comunitat hispana i La Bella i la Bèstia era el regal de noces afrancesat que la companyia feia a la inauguració de Disneyland París. Però és en el tema del gènere allí on més s’han notat els canvis. Per exemple, pel que fa als no-binaris: s’ha arribat a dir que la identitat de Riley, la nena protagonista d’Inside Out, és d’aquest grup perquè la seva ment està configurada per personatges d’ambdós sexes. D’acord, però tornem a ensopegar amb un dilema: podem realment afirmar que l’alegria i la tristesa (i el fàstic) són femenines, mentre la ira i la por són masculines? Hauria estat profundament interessant assistir a aquest brainstorming entre hemisferis cerebrals i hormones. Que és d’on sens dubte va sorgir Bing Bong, l’elefant rosa amb flor multicolor a la solapa, probablement la primer aproximació no-binària dels estudis. 

Fa 50 anys Baloo es va transvestir de símia per a seduir el rei Louie, molt abans que Mulan ho fes per ser acceptada com a soldat. També hi ha una munió de persones que saben (no pensen, sinó que saben del cert) que Elsa i Anna no són germanes sinó lesbianes. O que l’home del barret d’Alícia té uns gestos indissimuladament efeminats. O que allò de Malèfica plorant perquè li han tallat les ales, en la pel·lícula protagonitzada per Angelina Jolie, és un claríssim retrat de les seqüeles d’una violació. I mentrestant, els prínceps han anat flaccint la seva espasa fins al punt de quasi no ser requerits ni per a escalfar aigua durant un part. I esperin que sembla que preparen una seqüela anomenada Peter Pan and Wendy, on veurem si, a banda de trobar una Wendy menys bleda assolellada, són capaços de dibuixar un Peter Pan més madur… i sense deixar de ser Peter Pan. Endavant, valents.

Faltarà veure quan gosarà la companyia presentar-nos una parella explícitament homosexual, que en això ja estan fent tard. Saps una cosa, Walt? Hongria vol blindar ara el gènere en la seva constitució: “la mare és dona, el pare és home”. Ja teniu el decorat i l’ambientació: el Pont de les Cadenes de Budapest, a banda i banda del Danubi, quan Buda i Pest eren dues ciutats separades. La història d’amor entre dues ànimes que viuen en dues ciutats però, en el fons, en la mateixa. Ja està, no cal ni que demaneu permís al govern hongarès, vosaltres marqueu més la norma que la seva constitució i, a més, ja teniu bona part de la història plantejada. Si és que us ho he de donar tot fet.

Publicat al diari Ara el 30 de novembre del 2020

Cap comentari:

Publica un comentari