dimecres, 30 de setembre de 2009

José Montilla


Més material per als informes sobre opinadors, segurament: però un any abans d’acabar-se la legislatura Montilla, és adequat fer un retrat que resumeixi l’evolució del personatge des de la seva època ministerial fins a la seva actualitat com a president. He de dir que he tingut dubtes sobre si Montilla és tan sinistre com arriba a semblar, perquè em malfio de les banyes i les cues i de les caricatures exagerades. Però els fets, més que les paraules, m’han acabat acreditant la sinistralitat si bé potser no de la persona, sí de la seva política. Va ser arribar ell i de seguida van aparèixer al meu voltant pràctiques de mala llet i de sectarisme no sempre atribuïbles a l’entorn de Presidència, però sí tolerades sens dubte des de les més altes cúpules governamentals. Després, malauradament, el sectarisme ha estat adquirit pel segon partit de govern tot i que administrat amb molta més matusseria. Més evident, menys eficaç, més suïcida en el fons, però amb la mateixa intenció. Montilla, o el seu entorn, han practicat una política grisa i fosca. Un servidor ha provat de dedicar bona part de les seves accions privades i públiques, també en literatura, a combatre la grisor i la foscor. Posi-ho d’entrada, doncs, en l’informe corresponent: som antagònics.

Si hi posem un prisma purament descriptiu, veurem que José Montilla és un home que ha crescut ja a l’ombra. Que no és amant del protagonisme o la gestualitat, que fa cuinar el seu model o les seves receptes, que prefereix no avançar els seus moviments. Observa, calcula, espera el moment de distracció i només aleshores actua. Com un camaleó o una granota. Meticulós, no en tinc cap dubte. Ordenat, segur: la disciplina la du a dins. Conservador, evidentment: defuig el que li semblen excessos amb tanta fòbia que hom arriba a preguntar-se si rere aquesta tàctica no hi haurà en el fons una nul•litat ideològica total. Polítiques d’esquerres, encara les esperem. Sobre el seu catalanisme, quan un ha estat l’artífex de les esmenes contra l’Estatut i ara es proclama com el primer enemic del dret a decidir, permetin-me que el posi en dubte. La seva frase més cèlebre va ser que davant del dilema entre Zapatero i Catalunya, el PSC sempre escollirà Catalunya: després els fets han demostrat exactament el contrari. Sempre. En finançament i en tots els altres aspectes.

José Montilla és un home gris però també ha volgut ser un president deliberadament gris. Això a alguns els és igual, però a mi em fa por. La gent grisa, els immobilistes, els buròcrates, els dogmàtics, els qui actuen sota mecanismes, sempre m’han fet por i sempre he procurat perjudicar-los. No pretenc canviar-los, però el que no podem tolerar és que ells ens canviïn a nosaltres. José Montilla, el president sense respostes, el president que toca el violí o amaga el cap sota l’ala o fa d’oposició de l’oposició. L’home que fa por, però sens dubte l’home que sempre ha estat mort de por. Ho provoca la manca de bases sòlides.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 30 de setembre del 2009

dimarts, 29 de setembre de 2009

Periodisme i llibertat


Hi haurà dimissions per l’últim informe que ha aparegut sobre control de les opinions publicades per part del govern tripartit? Incògnita. Al capdavall no feia falta que sortís a la llum aquest informe perquè sabéssim una cosa que ja sabíem, que és que fa uns anys que el periodisme i la llibertat a Catalunya han esdevingut conceptes pràcticament irreconciliables. Hi ha hagut llistes negres i a tothom li consten, o com a mínim consten als qui opinem o col·laborem en mitjans. Hi ha hagut cultura de la por i por directament, sense cultura. Hi ha hagut trucades al mòbil suggerint que aquell o aquell altre no escrivís, i parlo des de l’experiència com a ex director d’un modest diari electrònic. Posa’m o treu-me aquest col·laborador. Això no ho podeu posar. Tu mateix si publiques això. Etcètera.

La llibertat d’expressió és el valor que més m’ha apropat a la FCO, i és una llàstima. A Catalunya hem arribat a un nivell de dependència de les administracions, a nivell econòmic, empresarial, humà i periodístic, que l’anhel de major llibertat es fa obligat. Els líders forts no tenen por de l’opinió publicada, els governs forts tampoc, les oposicions fortes encara menys. Una de les causes de la incipient revolució que viurà el sistema polític català tal i com l’hem conegut fins ara, és aquesta voluntat de control absolut sobre qualsevol activitat que es desenvolupi al país. Aquesta cultura de trinxeres, o amb mi o contra mi, aquest bandolerisme, aquest nyerros i cadells i pobre de qui no s’adscrigui. Arriba un moment que tens massa greuges com per no caure (voluntàriament o involuntària) dins d’una adscripció, i aleshores la teva llibertat d’expressió es veu sobtadament reduïda. El debat es redueix a blanc o negre, que és el debat antagònic a la llibertat. El luxe de viure en una societat democràtica, lluny de la República Popular xinesa, no és en termes de PIB (els comunistes russos estan imparables) sinó en termes de qualitat de vida. De sistema de drets i de llibertats, d’espontaneïtat expressiva, de no persecució. Aquí ningú no ens degolla físicament, és clar, però cap periodista no s’atreviria a dir que aquí no es tallen colls. La decència aconsellaria que els colls que es tallessin ara fossin els dels responsables de l’esmentat informe. Però en temps de guerra total, s’eviten totes les baixes possibles. O sigui que, quin remei, molts i molts ànims a la resistència.

Article publicat a Catalunyaoberta.cat el 29 de setembre del 2009

divendres, 25 de setembre de 2009

TOTS els començaments?



Hi ha començaments fantàstics. I bravo per la idea del vídeo.

dijous, 24 de setembre de 2009

Anthony versionant Cohen



http://www.youtube.com/watch?v=1MDlMdu2gjw

Seguiu aquest link. Gran versió. "If it be your will"... Dedicada als últims mesos.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Convergència i Reagrupament


Si el debat polític continua igual, auguro al partit que vol crear Joan Carretero un mínim de 6 diputats al Parlament. Segons com, això per si sol pot dinamitar totalment el nostre sistema de partits tal i com l’entenem des de ja fa 30 anys. Especialment tenint en compte que ja en fa 10 que la cosa va “del canto d’un duro” i que qualsevol escó val el seu pes en or. Però més enllà d’això, perquè introdueix un element de debat nou: independència ara. Sense condicions i sense excuses. I obliga tots els altres partits a pronunciar-s’hi, sobretot el partit nacionalista més important i aquell que té més diputats a la cambra: CDC.

“Reagrupament” i “Convergència” són conceptes semànticament similars: tots dos expressen voluntat d’unió, de denominador comú i fins i tot de reconciliació aparcant les diferències. Els reagrupats voldran fer entendre que ells són la “Convergència independentista” o la “Convergència del segle XXI”, i la intenció serà legítima, però també és cert que CDC ha demostrat tenir molta més capacitat d’integració i de suma fins ara. Dit d’una altra manera, Reagrupament pot agitar el panorama (i molt) però CDC encara representa el nacionalisme català majoritari. Què ha de fer Artur Mas per a mantenir aquest lloc d’honor? Els ullets que fa al sobiranisme, expressant que ell votaria que sí en un referèndum i fent costat a les consultes populars municipals convocades o convocables, és una bona línia. CDC ha de veure que el nacionalisme s’ha mogut cap a l’independentisme, com a mínim en una bona part, i això ho ha d’assumir sense fer escarafalls. No passa res, no s’enfonsa res, no esmicola: només transgredeix i evoluciona. Només cal que Mas aculli tan bé com pugui aquest nova sensibilitat i això no serà pas gràcies a Reagrupament ni a Carretero, ni tan sols gràcies als gestos de Laporta: serà sempre gràcies al bon olfacte de CDC, si és que acaba tenint-lo.

El PP i el PSOE no haurien d’haver permès que cresquessin partits com el de Rosa Díez, ni organitzacions polítiques com Ciutadans: s’hi haurien d’haver anticipat. Ara es podria dir que CDC hauria d’haver evitat que l’independentisme cresqués tant a les seves esquenes, que el principal partit nacionalista no hauria d’haver tancat els ulls a aquesta realitat (una realitat que ja va marcar la necessitat d’un nou Estatut ara fa 6 anys). Mas hi és a temps. CDC no pot presentar com a eslògan, només, “fora tripartit”. Serà un error. I aquesta vegada seria un error històric.

Article publicat a El Punt el 19 de setembre del 2009

dimecres, 16 de setembre de 2009

Notes de l'Isidor


Ja vaig dedicar un article a l’Isidor Cònsul, quan encara vivia, però trobar-me cada dia les seves notes m’obliga a tornar-hi. Estic ultimant una novel•la damunt la qual ell va escriure diverses observacions, que estic seguint de forma rigorosa, com si encara em parlés a cau d’orella. Notes intel•ligents, útils, lúcides, generoses: per raons familiars no vaig poder assistir al seu comiat final però sí a l’últim comiat que se li va fer en vida, a Casa Agustí, entre escriptors i editors i altra mala gent que l’estimàvem. No sé si va ser el moment més feliç de la vida de l’Isidor, però sens dubte va ser un dels més significatius. Aleshores feia un somriure que no presagiava una desaparició ràpida. Però les processons de la salut van per dins i de vegades l’ànima poc pot fer-hi.

Em diuen que el meu primer article sobre ell li va agradar moltíssim. Me n’alegro perquè en cert sentit l’Isidor ha estat un pare, o més ben dit un padrí. Una persona amb criteri que va apostar per mi, és a dir un veritable privilegi: però també algú que va apostar per molts altres, i per una determinada literatura, i per una llengua i una identitat. Algú de bona fe, cosa que ens fa molta falta. Sense vergonya perquè aquesta bona fe li comportés algun desengany, perquè (com li vaig dir més d’una vegada) els desenganys no tenen per què ser negatius: apareixen quan desapareix l’engany. La bona fe ens fa falta encara i no hi ha il•lusions vàlides sense un punt de confiança en la bondat humana. Hi ha raons de sobres per a no creure-hi: però una de definitiva per a fer-ho, que es diu amor a la vida. Hi ha raons de sobres per a ser destructiu, però una de definitiva per a ser constructiu: la noblesa.

Un dels homes més importants per a la nostra literatura ha mort aquest agost i vaig poder dedicar-li una cita de Beethoven que desafiava el destí. Hom pot pensar que, contra la mort, no hi ha batalla que valgui i sempre acabem derrotats. Mentida. Com és mentida que Beethoven hagi mort, és mentida que el somriure de l’Isidor hagi desaparegut de tantes pàgines i obres que va fer possibles. Hi ha un sentit de la noblesa que alguns només saben confondre amb la ingenuïtat. Els ingenus i els mortals són, en veritat, ells. Ningú no s’enamora sense un grau d’il•lusió i d’il•lusionisme, com ningú no fa grans coses sense generositat i sense ideals. Vivim per a construir i per a fer coses perdurables. L’Isidor encara em dicta consells amb les seves notes i ens somriu, murri, com dient-nos que ja ens ho trobarem. Que tot anirà bé. Perquè hi ha una fe que és bona.

Publicat a Elsingulardigital el 16 de setembre del 2009

dijous, 10 de setembre de 2009

Ja hi som?


Arenys de Munt podria passar a la història com la primera manifestació clara de la voluntat d’explicitar oficialment la voluntat de llibertat de Catalunya. No ho seran les buides resolucions del Parlament a favor de l’autodeterminació, ni l’auge republicà de l’any 2003, ni tan sols la iniciativa presentada a la cambra catalana i tombada per la seva mesa ara fa uns mesos: Arenys de Munt i tot el pollastre que l’ha envoltat, aquest serà el símbol si la cosa va a més. Però que sigui un símbol no vol dir que no tingui un gran backstage que l’expliqui:

Un dels elements d’aquest backstage és el dels creadors d’opinió. Amb la modèstia que faci falta, fa anys que els opinadors públics més joves decanten la seva opció política en termes de plena sobirania. Crec que la creació del tripartit, amb l’absurda divisió del nacionalisme que va comportar i la greu baixada d’autoestima que ens va suposar com a poble, va obligar moltes veus i molts articulistes a exigir dels nostres representants públics que facin el favor de deixar de desviar el tema i de guanyar temps. Ara havíem d’estar per les polítiques socials o per les pluges fines? Ara havíem de dir que independentisme i nacionalisme són conceptes quasi antagònics? Ara havíem de creure’ns que el socialisme català esdevindria alguna cosa més del que és ara, una sucursal amb interessos propis però sucursal al cap i a la fi? Ara, justament ara, havíem de presenciar com des del govern es desmuntava el dèbil imaginari forjat durant 30 anys i es practicava el sectarisme més descarnat amb el pretext de la falsa “Catalunya real”? Els opinadors més sensibilitzats van negar-s’hi i van apostar per un nou impuls a la causa: i aquest nou impuls passava per dir clarament que a cada nació li correspon un Estat. Amb Estatut previ, o sense.

I aquí arribem al segon element del backstage: el debat, naixement, laminació i quasi humiliació del nostre text estatutari. Primer amb les mateixes accions del nostre govern, “negociant” un finançament absurdament celebrat i que trepitja tot l’esperit del text; però després, amb l’evident al·lèrgia espanyola a tot progrés en autogovern i a tot reconeixement de la nostra diferència nacional. La matussera negativa a tot això d’Arenys ha estat el màxim exponent d’una por molt delatadora. I la constatació popular que, després de la sentència del TC, la via autonomista ha arribat al seu límit, obliga els polítics catalans a moure fitxa i a fer-ho sense trampes. CUPs i Reagrupaments i Plataformes diverses són un signe d’aquesta exigència. El mapa política català trontolla de forma clara. Arenys de Munt és un símbol de tot un procés gestat des de fa anys. Crec que marca un inici del nou catalanisme, més popular, més democràtic, menys dels partits i més sincer. Els partits no han volgut o no han pogut avançar-s’hi. Ara ja hi som i no convé prescindir absolutament de ningú. Ni tan sols de la nostra calma.

Publicat a Catalunyaoberta.cat, el dia 10 de setembre del 2009

diumenge, 6 de setembre de 2009

dimecres, 2 de setembre de 2009

Artur Mas


Havia de ser el seu torn algun dia, i aquest dia ha arribat. L’home de qui més gent s’ha atrevit a assenyalar (o a buscar) els defectes, i alhora en qui més gent ara assenyala (o busca) alguna esperança. No pas per a salvar res, des del principi Mas ha deixat clar que ell no salva ni pontifica: sinó per a tornar el país a un major rigor i a una major autoexigència. Desconcert col•lectiu, diuen. Ens hem perdut. Bé: Mas no té cap vareta màgica ni sap expressar gaire màgia, però ens ofereix una eina que es diu ordre i prioritat. No seria bo que el país la menyspreés, la ignorés o en fes mofa.

En Mas és una de les persones menys excessives que he conegut, però això no el fa (com seria fàcil de concloure) menys humà. Potser el fa més humà i tot. Després de Beethoven havia d’arribar un Schubert, no sé si m’entenen. I després del Renaixement, el Barroc. Durant aquests últims anys hem conegut el pitjor de la nostra cara com a país, i em refereixo sobretot a les contradiccions insuportables: tant ideològiques com d’acció. En Mas pot haver estat poc encertat en alguna declaració o en alguna acció, però mai no ha estat un personatge contradictori. Ni en una cosa ni en l’altra. Ens hi aturem uns instants?

Evidentment crec que és un error allunyar el nacionalisme català del romanticisme, perquè és la seva deu. No es pot explicar el nacionalisme només des de la raó: és com provar d’escriure xinès amb grafia occidental, o pintar el blau amb una combinació de vermell i de groc. No es pot racionalitzar tot, Artur. I no sempre ser transgressor és un defecte, la democràcia i la llibertat les devem a molts transgressors de la història. Ara bé: del que ens hem cansat és de la fugida endavant argumental, o més ben dit de la fugida endarrere. De la improvisació sense sensibilitat (hi ha improvisacions bellíssimes), del jugar amb foc, del descobrir les ombres més dures i descarnades de la política. Hem volgut fer un passeig pels sortilegis màgics i hem acabat com en el conte de l’aprenent de bruixot. I ara tenim por. Res no s’agraeix més en aquests instants, plens d’amenaces més internes que externes, més autodestructives que mai, que veure algú que manté la serenitat i la coherència. Per tant, no té solucions: té començaments de solució.

Tothom fa el paper que li toca fer i a Mas li pertoca liderar una federació molt gran i molt complexa. I dur-la a governar, i encara se li ha d’exigir que tingui un projecte clar a l’hora de governar. En tots els àmbits. També crec que CDC hauria de ser qualsevol cosa excepte un partit conservador, i no tan sols en el terreny nacional: CDC no hauria de ser ni tan sols un partit conservador del liberalisme. Ambdós termes, al meu parer, es donen bufetades. Però més enllà d’això, s’espera que el líder de CiU sumi més que no pas resti. Això és més fàcil fer-ho amb el llenguatge de la raó que no pas amb el dels sentiments. Però que sigui més fàcil no vol dir res: qualsevol simfonia que valgui la pena té crescendos imprescindibles, si són sincers i si són imprescindibles.

En definitiva, si de CiU s’espera una partitura coherent però engrescadora, pensada per a cant coral, de Mas s’espera que sàpiga llegir-la bé i interpretar-la bé. Això demana saber escoltar, saber pensar i alhora ser sensible. La resposta a la sentència del TC (o la resposta a la manifesta impossibilitat de l’Estat de les Autonomies) ha de partir de saber posar bé el termòmetre en tots tres vessants. No només el termòmetre del votant: també el termòmetre interior del líder (d’ell no depèn exclusivament la partitura, però sí bona part de l’execució). La serenitat pot ajudar-lo a aconseguir-ho... diria que, prèviament a la tempesta, a tota la resta de catalans també.

Article publicat a Elsingulardigital el 2 de setembre del 2009