Ja vaig dedicar un article a l’Isidor Cònsul, quan encara vivia, però trobar-me cada dia les seves notes m’obliga a tornar-hi. Estic ultimant una novel•la damunt la qual ell va escriure diverses observacions, que estic seguint de forma rigorosa, com si encara em parlés a cau d’orella. Notes intel•ligents, útils, lúcides, generoses: per raons familiars no vaig poder assistir al seu comiat final però sí a l’últim comiat que se li va fer en vida, a Casa Agustí, entre escriptors i editors i altra mala gent que l’estimàvem. No sé si va ser el moment més feliç de la vida de l’Isidor, però sens dubte va ser un dels més significatius. Aleshores feia un somriure que no presagiava una desaparició ràpida. Però les processons de la salut van per dins i de vegades l’ànima poc pot fer-hi.
Em diuen que el meu primer article sobre ell li va agradar moltíssim. Me n’alegro perquè en cert sentit l’Isidor ha estat un pare, o més ben dit un padrí. Una persona amb criteri que va apostar per mi, és a dir un veritable privilegi: però també algú que va apostar per molts altres, i per una determinada literatura, i per una llengua i una identitat. Algú de bona fe, cosa que ens fa molta falta. Sense vergonya perquè aquesta bona fe li comportés algun desengany, perquè (com li vaig dir més d’una vegada) els desenganys no tenen per què ser negatius: apareixen quan desapareix l’engany. La bona fe ens fa falta encara i no hi ha il•lusions vàlides sense un punt de confiança en la bondat humana. Hi ha raons de sobres per a no creure-hi: però una de definitiva per a fer-ho, que es diu amor a la vida. Hi ha raons de sobres per a ser destructiu, però una de definitiva per a ser constructiu: la noblesa.
Un dels homes més importants per a la nostra literatura ha mort aquest agost i vaig poder dedicar-li una cita de Beethoven que desafiava el destí. Hom pot pensar que, contra la mort, no hi ha batalla que valgui i sempre acabem derrotats. Mentida. Com és mentida que Beethoven hagi mort, és mentida que el somriure de l’Isidor hagi desaparegut de tantes pàgines i obres que va fer possibles. Hi ha un sentit de la noblesa que alguns només saben confondre amb la ingenuïtat. Els ingenus i els mortals són, en veritat, ells. Ningú no s’enamora sense un grau d’il•lusió i d’il•lusionisme, com ningú no fa grans coses sense generositat i sense ideals. Vivim per a construir i per a fer coses perdurables. L’Isidor encara em dicta consells amb les seves notes i ens somriu, murri, com dient-nos que ja ens ho trobarem. Que tot anirà bé. Perquè hi ha una fe que és bona.
Publicat a Elsingulardigital el 16 de setembre del 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada