Mariza, el destí i jo

Un dia vaig proposar a la meva parella d'anar a veure fados, que en feien al Palau de la Música, i en tenia bon record del meu viatge de final de carrera. Hi vam anar i ens vam trobar amb alguna cosa més que fados. Ens vam trobar amb Mariza.

Mariza és un combat contra la resignació, un somriure permanent a la veu, un elegant i quasi havaner moviment de faldilla, unes ganes de viure i d'apassionar-se sense filtres, color, optimisme i assumpció del dolor com a part de la felicitat. Una obra de filosofia en directe, en definitiva. De seguida em vaig posar a escriure sobre el tema, i l'article per a l'Avui es va titular "Fado".

Per aquells dies viatjava en un avió en Daniel Gouveia, un dels màxims experts en fados de tot Portugal. Resulta que a l'avió hi havia un diari Avui. Resulta que el va llegir. I que l'home sap català. I resulta, a més, que jo tinc la mania de posar el meu correu electrònic en alguns dels meus articles. O sigui que em va escriure i em va convidar a conèixer la meva nova deessa.

Vol dissabte cap a Lisboa, rebuda, acolliment a casa d'en Gouveia, concert en un poblet (Santa Maria crec que es deia) amb tota l'aroma de l'Atlàntic, i finalment, al backstage, poder agenollar-me davant d'ella. Un dels caps de setmana més curiosos i intensos de la meva vida. Retorn diumenge mateix, baldat, però viu.

Bé, "Primavera" és la cançó mítica d'aquesta dona però el seu manifest sobre què és el fado es troba en una altra canço. "Si ser fadista e ser triste..(...).. eu non sou fadista". Tota una declaració de principis, que la vida tingui dolor no vol dir que haguem d'estar tristos. Cantar fado és cantar el destí (com el seu nom indica), però en allò que té de trist i en allò que té de lluminós. I en aquesta cançó, "Recusa", canta que ella no és segons quina mena de fadista, i ho fa cantant un fado perfecte. Mariza, la dona que ha revolucionat el concepte de destí. El fado fet carn i ossos. Atenció de nou al somriure, i afegeixo un regalet dolç.