divendres, 18 de febrer de 2005

Viure i/o escriure

Amb la mort d’en Miquel Bauçà, s’ha creat un mite comprensible però també aberrant: certament, l’actitud reclosa i anticonvencional del poeta és digna d’un personatge de novel·la. A mi, per exemple, m’ha evocat lleument el protagonista d’Els treballs perduts d’en J.F. Mira (obra impecable, per cert). La seva vida i la seva mort conviden a reflexionar sobre l’actitud de l’escriptor davant la societat, davant dels mitjans, davant del paper en blanc i d’ell mateix. Sí, i és lògic que sigui notícia. Però a partir d’aquí, i un cop admès tot plegat, el millor que podem fer és posar-nos a examinar l’obra que ha deixat i no recrear-nos en un estil de vida que no és ni lloable ni menyspreable. Que és simplement una actitud diferent, curiosa, fins i tot cinematogràfica, però que no té per què ser exemplar de res. Demano, doncs, que es deixi de lloar allò que no és digne de lloança. Em nego a sumar-me a un elogi frívol, quasi desconsiderat, d’una malaltia com és l’esquizofrènia. Aquest país ens apareix, de vegades, ple de bocamolls irresponsables.

Sí que voldria parlar de l’actitud davant de l’escriptura. Fa uns dies vaig coincidir amb diversos joves escriptors a les jornades Sota Quarantena, fantàsticament organitzades per Biblioteques de Barcelona, dirigides a donar a conèixer l’obra i l’actitud literària d’autors menors de 40 anys. Doncs bé, entre d’altres coses se’ns va demanar que ubiquéssim la nostra pròpia obra dins l’univers literari nacional i internacional. Això se’ns demanava, pobres de nosaltres. Alguns escriptors s’hi van atrevir: van citar escoles i corrents i influències, des de Quim Monzó fins a Txékhov, de vegades amb sinceritat i de vegades amb una clamorosa actitud de senyoreta Pepis. És molt fàcil: fas una obra profundament mediocre però t’arrapes a la cuixa de James Joyce o de Truman Capote perquè ells et defensin, i de pas esmentes l’ajut directe (i desinteressat) que has rebut de Schopenhauer, i quedes com un rei. Després encara hi afegeixes que l’escriptura d’aquest país és massa vulgar i quotidiana, i que no eleva, i signes un manifest que et posi al capdavant d’una avantguarda mai prou valorada. Poden imaginar que jo vaig desistir d’ubicar-me en cap univers literari, potser per evitar aquestes sospites, potser perquè ja tinc prou feina a crear el meu propi univers.

Podria dir-los a vostès que m’he llegit quasi tot Pla i bona part d’Ibsen, i no tindrien per què creure’m. O sigui que vaig optar per furgar en el meu subconscient, fer un exercici de sinceritat amb els altres i amb mi mateix. Vaig provar de despullar-me del tot per arribar a la conclusió que no sé si en la meva obra hi té més influència Gustave Flaubert o John Lennon. Vivint com visc al segle XXI, entre cinema i televisió i ordinadors, no m’ha de fer cap vergonya reconèixer que potser, vull dir que segur, que en el meu subconscient hi pesa més Mickey Mouse que Ramon Llull. I tinc els meus dubtes que la maduresa, la lectura, l’aprenentatge, puguin posar-hi massa remei. El meu entusiasme per la literatura dels grans autors no pot esborrar, de cap de les maneres, la meva irrenunciable àncora en el segle que visc. Perquè vostès estaran d’acord que l’escriptor ha de viure, a banda d’escriure. Pla deia que “l’escriptor té una responsabilitat total davant l’època que li ha tocat viure”. Cert. Jo hi afegeixo que l’època en què vivim té una gran responsabilitat sobre nosaltres. I que no hem d’amagar-ho, ni renunciar-hi: vivim en una societat i no en una bombolla de bibelots amb pols. Som hereus de l’art pop, de Hollywood, de la cultura de masses. I ens agrada. I també ens iguala. Per tant, mentre el jove escriptor Francesc Serés es duia les mans al cap quan em sentia parlar, en veritat dins del seu cervell (i per molt que ell ho negui) Shakespeare mantenia una batalla mortal amb els Beatles. La diferència entre en Serés i jo és que jo no vull prendre partit per cap dels dos. Que cap dels dos no em fa vergonya. He arribat a la conclusió que els autors no hem d’enfrontar la nostra literatura amb la nostra vida, i, si això mai em succeís, demano als qui m’envolten que em rescatin immediatament de l’Olimp. O del bar de la cantonada

Publicat al diari AVUI. 18-02-2005

divendres, 4 de febrer de 2005

Suïcidis polítics

L’expressió suïcidi polític s’ha posat de moda gràcies als militants i simpatitzants d’ERC. No fa gaire el senyor Carod-Rovira assegurava (en una entrevista en aquest diari) que el bloqueig del nou Estatut per part de qualsevol formació política seria un veritable “suïcidi polític”. Després el va seguir, quasi en els mateixos termes, el conseller Bargalló: que no li cabia al cap que pogués succeir res de semblant, i que calia estar a l’alçada de l’oportunitat històrica. Sí, ho deia ell. El del balcó abans de Fresno. Allí vam estar tan a l’alçada, conseller, que quasi hi perdem tots els queixals. Però, ja fa més mesos, l’imparable López Bofill afirmava que un sí de CiU al referèndum europeu suposaria un “suïcidi polític” per a la federació. És a dir, que tots pateixen per les tendències suïcides que podria tenir el senyor Mas. Però el més curiós és que, mentre es diu això, tots els termòmetres i baròmetres de l’atmosfera assenyalen que avui només hi ha una formació i un líder en plena, imparable, caiguda pel precipici.

Penso que el pecat original (amb perdó) que avui paguen els republicans no es va produir a Perpinyà ni molt menys, sinó sota les arcades del Saló del Tinell. Va ser molt semblant a l’error del senyor Raventós l’any 1980: voler confondre antifranquisme amb catalanisme. Voler confondre la trinxera anti-PP amb unes suposades ambicions nacionals clares i comunes. Encara és xocant, avui dia, el grau de coincidència teòrica de Mas i Carod en temes com finançament i llei electoral, fins i tot en un mateix plató de televisió, i contrastar-lo amb les contínues baralles i contradiccions de la plaça Sant Jaume banda muntanya. No oblidem que és l’actual PSC (sí, l’actual, no el del 82) qui bloqueja les seleccions esportives nacionals o el pla Ibarretxe, o qui pacta amb el PP el text del nostre Estatut: i d’això en diuen catalanisme. Ja sé que els savis i opiniòlegs repeteixen que la victòria del PSOE ho va canviar tot. Home, veuran: un servidor ja va tenir l’honor d’assistir a un sopar de la sectorial de cultura republicana, justament després de la constitució del govern tripartit i poc abans de les eleccions espanyoles. Encara m’esgarrifo en recordar aquells militants, que se suposen independentistes, brindant per una desitjada majoria absoluta del PP. La meva copa va preferir quedar-se quieta, però diria que les bombolles s’hi van esbravar de cop.

Per tant, si les coses no canvien molt, sembla clar que serà el peixater de Mercabarna, i no el professor de primer d’ESO, el referent sòlid del nacionalisme català els propers anys. Avui això ja sembla prou clar. La pregunta és més aviat si el peixater que carregava caixes aconseguirà vèncer la florista del ram de buguenvíl·lies. O més ben dit, si podrà vèncer la colla formada pel professor republicà, la florista socialista i la verdulera ecobolxevic. Ja vaig parlar en el seu moment del delicat paper que avui li toca fer a CiU. Penso, malgrat tot, que el veritable suïcidi consistiria a afegir-se al consens d’un Estatut massa frívol, massa rebaixat, massa fet a imatge i semblança dels actuals governants. Hi haurà el valor d’enfrontar-s’hi fins a les últimes conseqüències? Els nostres polítics porten anys martipolejant que tot està per fer i tot és possible. Que tot és possible, ja ens ho ha demostrat el president de la Generalitat assistint a les desfilades militars madrilenyes o delirant que ja som independents. Del que no queda cap dubte, en tot cas, és que hi ha molta cosa encara per fer. Tenim l’opció històrica de fer-ho nosaltres mateixos o bé la (també històrica) de deixar que ens ho facin entre Zapatero i Rajoy. No ens equivoquéssim: la via catalana és la primera i no la segona. Vull confiar que ni ERC ni CiU no cometran el suïcidi col·lectiu de regalar trenta anys al conformisme anestèsic, al cafè per a tothom que en veritat és cianur per als il·lusos. Penso que tots dos partits ja haurien d’haver après dels seus errors, i per això mantinc un bri d’esperança. I arribats a aquest punt, em toca afegir-hi paraules del poeta: “El nostre poble és el país on tot es pot fer; si tu barrufes, jo també”.
Publicat al diari AVUI. 4-02-2005