divendres, 18 de febrer del 2005

Viure i/o escriure

Amb la mort d’en Miquel Bauçà, s’ha creat un mite comprensible però també aberrant: certament, l’actitud reclosa i anticonvencional del poeta és digna d’un personatge de novel·la. A mi, per exemple, m’ha evocat lleument el protagonista d’Els treballs perduts d’en J.F. Mira (obra impecable, per cert). La seva vida i la seva mort conviden a reflexionar sobre l’actitud de l’escriptor davant la societat, davant dels mitjans, davant del paper en blanc i d’ell mateix. Sí, i és lògic que sigui notícia. Però a partir d’aquí, i un cop admès tot plegat, el millor que podem fer és posar-nos a examinar l’obra que ha deixat i no recrear-nos en un estil de vida que no és ni lloable ni menyspreable. Que és simplement una actitud diferent, curiosa, fins i tot cinematogràfica, però que no té per què ser exemplar de res. Demano, doncs, que es deixi de lloar allò que no és digne de lloança. Em nego a sumar-me a un elogi frívol, quasi desconsiderat, d’una malaltia com és l’esquizofrènia. Aquest país ens apareix, de vegades, ple de bocamolls irresponsables.

Sí que voldria parlar de l’actitud davant de l’escriptura. Fa uns dies vaig coincidir amb diversos joves escriptors a les jornades Sota Quarantena, fantàsticament organitzades per Biblioteques de Barcelona, dirigides a donar a conèixer l’obra i l’actitud literària d’autors menors de 40 anys. Doncs bé, entre d’altres coses se’ns va demanar que ubiquéssim la nostra pròpia obra dins l’univers literari nacional i internacional. Això se’ns demanava, pobres de nosaltres. Alguns escriptors s’hi van atrevir: van citar escoles i corrents i influències, des de Quim Monzó fins a Txékhov, de vegades amb sinceritat i de vegades amb una clamorosa actitud de senyoreta Pepis. És molt fàcil: fas una obra profundament mediocre però t’arrapes a la cuixa de James Joyce o de Truman Capote perquè ells et defensin, i de pas esmentes l’ajut directe (i desinteressat) que has rebut de Schopenhauer, i quedes com un rei. Després encara hi afegeixes que l’escriptura d’aquest país és massa vulgar i quotidiana, i que no eleva, i signes un manifest que et posi al capdavant d’una avantguarda mai prou valorada. Poden imaginar que jo vaig desistir d’ubicar-me en cap univers literari, potser per evitar aquestes sospites, potser perquè ja tinc prou feina a crear el meu propi univers.

Podria dir-los a vostès que m’he llegit quasi tot Pla i bona part d’Ibsen, i no tindrien per què creure’m. O sigui que vaig optar per furgar en el meu subconscient, fer un exercici de sinceritat amb els altres i amb mi mateix. Vaig provar de despullar-me del tot per arribar a la conclusió que no sé si en la meva obra hi té més influència Gustave Flaubert o John Lennon. Vivint com visc al segle XXI, entre cinema i televisió i ordinadors, no m’ha de fer cap vergonya reconèixer que potser, vull dir que segur, que en el meu subconscient hi pesa més Mickey Mouse que Ramon Llull. I tinc els meus dubtes que la maduresa, la lectura, l’aprenentatge, puguin posar-hi massa remei. El meu entusiasme per la literatura dels grans autors no pot esborrar, de cap de les maneres, la meva irrenunciable àncora en el segle que visc. Perquè vostès estaran d’acord que l’escriptor ha de viure, a banda d’escriure. Pla deia que “l’escriptor té una responsabilitat total davant l’època que li ha tocat viure”. Cert. Jo hi afegeixo que l’època en què vivim té una gran responsabilitat sobre nosaltres. I que no hem d’amagar-ho, ni renunciar-hi: vivim en una societat i no en una bombolla de bibelots amb pols. Som hereus de l’art pop, de Hollywood, de la cultura de masses. I ens agrada. I també ens iguala. Per tant, mentre el jove escriptor Francesc Serés es duia les mans al cap quan em sentia parlar, en veritat dins del seu cervell (i per molt que ell ho negui) Shakespeare mantenia una batalla mortal amb els Beatles. La diferència entre en Serés i jo és que jo no vull prendre partit per cap dels dos. Que cap dels dos no em fa vergonya. He arribat a la conclusió que els autors no hem d’enfrontar la nostra literatura amb la nostra vida, i, si això mai em succeís, demano als qui m’envolten que em rescatin immediatament de l’Olimp. O del bar de la cantonada

Publicat al diari AVUI. 18-02-2005