dilluns, 17 de juny del 2013

Natura i constitució


L'Artur és un noi de 8 anys amb un talent innat per al futbol. Juga als prebenjamins del Club Martinenc i és un dels millors del seu equip, però només té un problema: és de constitució grossa. Tècnicament és quasi perfecte, té visió de joc, aixeca el cap abans de moure's, organitza i corre on se'l requereixi. Però té la velocitat i l'agilitat limitada per la seva constitució, de la qual extreu tot el suc que li és possible. Com a mínim el seu cos té una constitució determinada, no com altres filferros humans que devem tenir com a màxim un estatut. I retallat.

La constitució en minúscula és allò que ens constitueix, el conjunt de forces físiques i vitals d'un individu. Per què en diem Constitució, doncs, de les normes supremes dels estats? Doncs en primer lloc perquè, en un moment determinat, una comunitat es constitueix com a estat sobirà: per això hi havia les Constitucions de Catalunya a l'època medieval, per exemple. Al Regne Unit no en tenen, de Constitució, com ens va recordar fa pocs dies el ministre Margallo: en canvi, va subratllar, Espanya sí que en té una i és en base als seus articles que (segons ell) és implantejable cap referèndum a Catalunya ni enlloc. Espanya té Constitució, entesos: però aleshores, això vol dir que també té constitució. En minúscula. I de què està constituïda, Espanya? Quines són el conjunt de forces físiques i vitals que configuren la seva realitat? Preguntar-se això és important si volem saber de què està constituïda la tan repetida Constitució.

Espanya està constituïda de moltes coses positives, evidentment, i la major part d'elles (com en tots els països) impliquen la cultura, el patrimoni, la manera autòctona d'entendre el món. Però políticament, en el vessant estrictament polític, Espanya està constituïda d'una gran preponderància de l'esperit de monarquia absolutista del segle XVIII; barrejat amb un esperit de conquesta i de cert rebuig a la pluralitat cultural interna; també amb breus períodes liberals o republicans, però generalment amb una forta tradició monàrquica o bé dictatorial. Els períodes plenament democràtics, fins a l'any 78, són escassos, però els períodes amb autonomies internes encara ho han estat més. La constitució espanyola, que és d'on es deriva la Constitució Espanyola, té pocs ingredients de veritable democràcia, de liberalisme, d'autonomisme i de respecte a la diversitat nacional o cultural. És lògic, doncs, que en la Constitució hi apareguin articles semisagrats com el que exposava el ministre Margallo. Espanya és indivisible. És clar.

El Regne Unit està constituït clarament d'altres virtuts polítiques. Però i Catalunya, de què està constituïda? La constitució catalana ve formada pel tradicional pactisme, però també per la tradicional covardia; poble comerciant, sí, però també poble sense gaire esperit de victòria. Un poble perdedor, vaja. També amb emprenedoria, amb avantguarda tecnològica, industrial i cultural, i també amb capacitat integradora. Si mai aconseguim fer una Constitució pròpia, confiem que no sigui una Constitució massa pusil·lànime (com de vegades som). Però evidentment serà reflex més d'una nació que no pas d'un estat, serà més reflex d'una naturalesa que d'un artifici, i tindria l'oportunitat, a més, de construir un model social innovador i alternatiu que pogués ser imitat al món. Ens ho hem de preguntar: de què estem constituïts? I aleshores posar-nos a fer un text just, autèntic, ambiciós, modern i flexible. Sí, les naturaleses compten.








Publicat a El Punt/ Avui el 17 de juny del 2013

dilluns, 3 de juny del 2013

De Carreras té raó


Francesc de Carreras escrivia la setmana passada un article a La Vanguardia, arran del meu llibre d'entrevistes Ara que no ens escolta ningú, i al voltant de la reflexió del president Mas sobre la primacia de la democràcia sobre l'estat de dret. Afirma el catedràtic de dret constitucional que en una democràcia constitucional el principi democràtic és inseparable del principi d'estat de dret, cosa que ve garantida per la superioritat jeràrquica de la Constitució sobre la resta de l'ordenament jurídic. I qui fa la Constitució, doncs? Ho respon el mateix articulista: “El poble (és a dir, la suma de tots els ciutadans) és el titular del poder constituent i exerceix aquest poder aprovant una constitució (...). Així doncs, la peça clau en tot el sistema democràtic és el poble, que, com a poder constituent, elabora, aprova o reforma una constitució, la qual contamina de legitimitat democràtica als poders constituïts i a la resta de normes.”

No hi puc estar més d'acord. D'entrada, parlem del concepte de “poble”: la “suma de tots els ciutadans”, afirma De Carreras. Bé, suposo que no deu estar pensant en tots els ciutadans del món sinó en els ciutadans d'un territori sobirà. I quin és el concepte de “poble”, posem per cas, en la Constitució dels Estats Units? “We the People of the United States”, que així comença el text constitucional del 1776, es refereix als representants del poble que van aprovar la Constitució just després de la declaració d'independència del 4 de juliol. És a dir, que una part de la Gran Bretanya va decidir, per raons polítiques, constituir-se en territori sobirà i elaborar un text democràtic que regís i inspirés tota la resta de l'ordenament jurídic nord-americà. En efecte, senyor De Carreras, la democràcia ve garantida per la votació d'una constitució per part del poble. El problema és el de sempre, i al qual evidentment l'article de La Vanguardia no fa referència: el problema és determinar a quin poble ens referim exactament.

Existeix, el poble català? És subjecte polític i de dret? Té dret a ser vist com un subjecte diferenciat en el mapa mundial? De Carreras segurament disposarà que no, perquè no ho preveu la Constitució Espanyola, però evidentment aquesta és una resposta amb massa “ad absurdums”. Tampoc cap llei britànica no reconeixia el poble nord-americà l'any 1776, perquè cap norma no contemplava aquesta subjectivitat diferenciada. I, malgrat tot, Déu n'hi do la presència diferenciada que han tingut els Estats Units des d'aleshores: i sense permís de la Constitució Espanyola! Els pobles moderns, quan s'autodeterminen, també segueixen un escrupolós ordre democràtic i constitucional: llàstima que, evidentment, no és l'odre constitucional antic. És una constitució nova i pròpia.

Per tant, té raó De Carreras: una constitució com a norma suprema és garantia d'un estat democràtic i de dret, i la democràcia necessita d'un estat de dret. No succeeix així a l'inrevés, i no cal entrar en el repetit detall de l'ordenament jurídic franquista, dubtosament democràtic però impecablement ajustat a dret. Un estat de dret pot, sens dubte, ser adversari de la democràcia. En canvi la democràcia pot ser perfectament contrària al dret, i per això van acabar existint els Estats Units i per això, li agradés o no a Franco, existien i existeixen els drets humans. I per això, agradi o no a la Constitució Espanyola i al senyor de Carreras, existeixen els pobles i les nacions. Uns més democràtics que altres, què hi farem.






Publicat a El Punt/Avui el 3 de juny del 2013