dilluns, 29 de desembre de 2008

Objectiu pessebre

L'alcalde de Sant Guim de la Plana ha prohibit ocupar la via pública als participants en el tradicional pessebre vivent. La gràcia de l'esdeveniment era que tot el poble es transformava en un betlem (amb fred i barretines, però betlem) i que els carrers eren tot escenari i tot teló de fons. A l'alcalde (republicà, diu) no se li va acudir altra cosa que denunciar l'associació organitzadora i amenaçar de dur-hi els Mossos. Fins i tot diu que va canviar els panys de les portes dels equipaments. El que hauria estat bé és que TV3 traslladés el seu Objectiu Pastorets a Sant Guim de la Plana. Que els focus i les càmeres apuntessin als carrers, amb especial atenció a la casa de l'alcalde, i ens fessin partícips dels Pastorets més grans i més Big Brother de tota la història. En Lluquet i en Rovelló caminant pels boscos adjunts i confiant que el bon batlle ("no sents quina ferum de sofre?") els ajudi a trobar el camí cap a casa. Després el diàleg vindria sol: "Qui és que així destorba la quietud del meu bosc?"; "Anàvem a Natzaret de Judea per a veure la meravella més gran que mai s'hagi obrat damunt la terra"; "Becs de lloca esmicolats! També sabeu això, vosaltres?". Tot seguit apareixerien els regidors implicats i el cor de dimonis, que serien les forces de l'ordre que haguessin procedit a detenir la Mare de Déu i el rei Gaspar ("mori el Borbó!") en rigorós directe. Hi ha alcaldes que es creuen capaços de capgirar el món amb un simple esternut. Doncs Jesús, alcalde. Jesús.

Publicat al diari AVUI. 29-12-2008

dilluns, 22 de desembre de 2008

Una mica de respecte!

Pobra Anna Frank. El museu Madame Tussaud de Berlín li ha posat una figura de cera amb boca de rosegador i celles de Puerto Urraco. Fa uns mesos el museu també va ser polèmic per una estàtua (impecable) de Hitler en el seu búnquer: l'escàndol va originar-se perquè es tracta d'un personatge tabú a Alemanya. Aquí alguns van preguntar-se què diríem si tinguéssim una figura de Franco al nostre museu de la rambla de Santa Mònica. Oi tant, que hi és! Comparteix sala amb Cleopatra (de mugrons marcadíssims), el Che (boina asturiana) i Pujol ("Fem i farem"). Els països que superen els traumes són aquells capaços de mirar el passat a la cara, però mirar-lo a la cara de debò: és una vergonya i digne de denúncia el que el nostre museu de cera ha fet amb Julia Roberts (un travesti dolent i sinistre) o amb Michael Jackson (el fill de Camarón). I encara ho és més l'espai dedicat a la cultura catalana. Tan bé que tracten els nostres reis i cronistes medievals, i tan ridícul que resulta aquest saló que només fa olor de naftalina i de vi ranci! La cultura catalana és Joan Manuel Serrat (més aviat Paco de Lucía), Núria Feliu amb mantellina, la Xirgu i Jacint Verdaguer. De fons, El cant dels ocells. Per la finestra, òbviament, el paisatge de les muntanyes de Montserrat. I en un racó, atenció: un anònim "pastoret de la muntanya"! Tots entaforats en la mateixa cambra i lluny de Jules Verne, Beethoven o Marlon Brando. Vull dir la dona barbuda, Curro Jiménez i el violador de la Vall d'Hebron.

Publicat al diari AVUI. 22-12-2008

dilluns, 15 de desembre de 2008

Parella lingüística

Si hi ha un tipus de parella lingüística que funciona, amb tots els respectes cap als voluntaris (diputats o no) de la causa, és la de la clàssica relació entre l'empleada de la llar i el nen de la casa. Resulta que si hi ha algun catalanoparlant més o menys pur, avui dia, el trobarem entre els fills de catalanoparlants. Aquests nens encara no tenen un castellà fluid, simplement perquè el seu món fins ara (parlo d'uns 4-5 anys) s'ha circumscrit a la família i l'escola. Usen quasi sempre la llengua materna, justament perquè encara comencen a créixer. Sovint els pares contracten el reforç de cangurs o d'assistentes de la llar que provenen de països estrangers i que no saben gens de català. Tampoc no hi tenen un contacte gaire intens en el seu dia a dia. Doncs bé: un nen de 4 anys, immers en el seu univers monolingüe, és el millor dels professors. "Se te ha caigudo la llet en el pes", que vol dir que a la noia li ha caigut la llet al peu, pot ser el màxim a què el nen pot arribar per a provar de comunicar-s'hi. Però ella ja ha tingut un primer contacte amb el verb caure i amb la paraula llet, i segurament preguntarà què vol dir. Lesson number one. Després vindrà finestra, cama ("¿cama?", exclamarà ella), bon Nadal o barrufets. Aquesta parella lingüística funciona com un rellotge i l'aprenentatge és mutu. M'ensumo que aquest mètode d'integració està funcionant arreu del país, més enllà del que fan els polítics, impulsat per un càndid exèrcit de nens. Endavante!

Publicat al diari AVUI. 15-12-2008

dilluns, 8 de desembre de 2008

L'esmorzar de Bush

Aquest cap de setmana ha rebut el premi Carlemany el meu amic Antoni Pladevall. Ell ha rebut el premi de novel·la per La papallona negra, que estic impacient per llegir. Però allí a Andorra també hi havia Desmond Tutu, el conegut clergue sud-africà, que rebia el premi Carlemany a l'acció humanitària. Desmond Tutu té la rialla més encomanadissa que he conegut, un sentit de l'humor sorprenentment universal i una mà extremadament calenta. Davant la pregunta d'un periodista que volia saber la seva opinió sobre l'esperança que encarna Obama, el reverend va respondre que en efecte l'esperança és considerable. I que té molt de mèrit, i que si Martin Luther King, i que si la mentida de l'Iraq, etcètera. Però després va aturar-se a fer una reflexió sobre Bush, la seva família i la seva dona (encantadora, diu). I va convidar-nos a imaginar la tristesa que deu envair avui els esmorzars de George Bush a la Casa Blanca, sabent que ara és segurament el polític més impopular del món. I va expressar un "I'm sorry for him" tres o quatre vegades, i ens va convidar a la compassió i a la magnanimitat. I va dir més: va dir que la celebració, les celebracions, haurien de ser obertes absolutament a tothom i sense excloure'n ningú. Desmond Tutu és la primera persona que té paraules boniques per a Bush en molt de temps. Ens va indicar que una victòria sense magnanimitat no és victòria, o que en tot cas és coixa i vulnerable. Magnanimitat davant les ànimes torturades per l'ànim de revenja.

Publicat al diari AVUI. 8-12-2008

dilluns, 1 de desembre de 2008

Manel

Hi havia vida per al pop en català, però no pas en el format que se'ns va vendre a principis dels 90. Allò tenia certa caducitat, ara la globalització ens va a favor. Aleshores fèiem una música molt de resposta, mirant de reüll l'espanyola i imitant quan podíem els models anglosaxons. Ara fem coses més nostres, més autèntiques i, justament per això, molt millors: la diferència és avui un valor, i internet ha democratitzat les oportunitats. Guanyar-s'hi la vida costa, sí, però ara parlo de guanyar-se l'eternitat. Els Manel són un grup de nom indigne (ho sento) per a la qualitat del folk-pop que fan. Com que són el millor que ha succeït al panorama musical del país aquest any, m'apresso a dir-ho jo abans que tothom es rendeixi a l'evidència. Diuen que els Antònia Font són més poetes que ells, que ells fan més narrativa. Jo no ho crec. La cançó Dona estrangera (amb un vídeo memorable al YouTube), diu "al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc, mentre el sol vermell es pon entre les branques d'un bonsai". Entesos? Una altra cosa és que, en efecte, tendeixen a les frases llargues. Cap problema, jo també ho provaré a ritme de vals: el primer, em compraré aquest cedé malgrat que és per la xarxa on jo trobo els nous grups; i el segon, buscaré l'excel·lència que ens reclamen els que estan a un pam del betum; el tercer, ens trobarem els fidels a la idea d'un somni que alguns han fet fum; i el quart ja prendrem la paraula i ens demanarem taula en un bar de menú. Sha-la-la-la.

Publicat al diari AVUI. 1-12-2008