Aquest cap de setmana ha rebut el premi Carlemany el meu amic Antoni Pladevall. Ell ha rebut el premi de novel·la per La papallona negra, que estic impacient per llegir. Però allí a Andorra també hi havia Desmond Tutu, el conegut clergue sud-africà, que rebia el premi Carlemany a l'acció humanitària. Desmond Tutu té la rialla més encomanadissa que he conegut, un sentit de l'humor sorprenentment universal i una mà extremadament calenta. Davant la pregunta d'un periodista que volia saber la seva opinió sobre l'esperança que encarna Obama, el reverend va respondre que en efecte l'esperança és considerable. I que té molt de mèrit, i que si Martin Luther King, i que si la mentida de l'Iraq, etcètera. Però després va aturar-se a fer una reflexió sobre Bush, la seva família i la seva dona (encantadora, diu). I va convidar-nos a imaginar la tristesa que deu envair avui els esmorzars de George Bush a la Casa Blanca, sabent que ara és segurament el polític més impopular del món. I va expressar un "I'm sorry for him" tres o quatre vegades, i ens va convidar a la compassió i a la magnanimitat. I va dir més: va dir que la celebració, les celebracions, haurien de ser obertes absolutament a tothom i sense excloure'n ningú. Desmond Tutu és la primera persona que té paraules boniques per a Bush en molt de temps. Ens va indicar que una victòria sense magnanimitat no és victòria, o que en tot cas és coixa i vulnerable. Magnanimitat davant les ànimes torturades per l'ànim de revenja.
Publicat al diari AVUI. 8-12-2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada