Pobra Anna Frank. El museu Madame Tussaud de Berlín li ha posat una figura de cera amb boca de rosegador i celles de Puerto Urraco. Fa uns mesos el museu també va ser polèmic per una estàtua (impecable) de Hitler en el seu búnquer: l'escàndol va originar-se perquè es tracta d'un personatge tabú a Alemanya. Aquí alguns van preguntar-se què diríem si tinguéssim una figura de Franco al nostre museu de la rambla de Santa Mònica. Oi tant, que hi és! Comparteix sala amb Cleopatra (de mugrons marcadíssims), el Che (boina asturiana) i Pujol ("Fem i farem"). Els països que superen els traumes són aquells capaços de mirar el passat a la cara, però mirar-lo a la cara de debò: és una vergonya i digne de denúncia el que el nostre museu de cera ha fet amb Julia Roberts (un travesti dolent i sinistre) o amb Michael Jackson (el fill de Camarón). I encara ho és més l'espai dedicat a la cultura catalana. Tan bé que tracten els nostres reis i cronistes medievals, i tan ridícul que resulta aquest saló que només fa olor de naftalina i de vi ranci! La cultura catalana és Joan Manuel Serrat (més aviat Paco de Lucía), Núria Feliu amb mantellina, la Xirgu i Jacint Verdaguer. De fons, El cant dels ocells. Per la finestra, òbviament, el paisatge de les muntanyes de Montserrat. I en un racó, atenció: un anònim "pastoret de la muntanya"! Tots entaforats en la mateixa cambra i lluny de Jules Verne, Beethoven o Marlon Brando. Vull dir la dona barbuda, Curro Jiménez i el violador de la Vall d'Hebron.
Publicat al diari AVUI. 22-12-2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada