dimecres, 25 de març de 2009

Lluís Llongueras

“No hem vingut a aquest món a treballar en una sucursal de La Caixa”. Quan em diu això, tot acabant ja el cafè, l’assistenta d’en Lluís Llongueras matisa que no n’hi ha per tant i que hi ha molta gent que viu feliç dins les normalitats. Però aquí m’ha deixat ell la frase, dita en veu molt baixa i adoptant el to de la confidència, suposo que perfectament conscient de per què m’ho deia i de què necessitava jo sentir. I em dóna la mà i sembla que en ella es conservi l’esperit de geni acordat amb Dalí, ara ja fa tants anys. Com si en Lluís fos un dels pocs reductes d’una determinada posició vital. D’una gran veritat oblidada.

L’estudi d’en Llongueras és una rebel•lió contra la passivitat i contra la mediocritat, o més ben dit contra les existències no passionals. Però sobretot és un homenatge a la dona, com suposo que acabarà resumint-se la seva obra. Al bronze o a la terracota hi resta impregnat el traç dels dits encisats, a la fotografia s’atrapa la sensualitat del gest i del moment envejable, al dibuix es marca impúdicament cada detall d’un sexe. Interès mil•limètric. De la mateixa manera que va ficar-se en perruqueria de rebot, per pura fascinació ambiental, per una espontània admiració envers la feminitat, en Lluís dissenya i esculpeix amb la naturalitat amb què va aprendre a pentinar. Quan m’explica que ell no va néixer per a ser perruquer però que li encantaven les dones, de seguida parla de postes de sol o el vol d’una gavina. O de com es va posar malalt per haver resguardat al pit, sota la pluja, un colom moribund. El quadre mèdic és d’incurable addicció a la bellesa. Dels cabells en va fer més que pentinats: en va fer composicions totals. Extreu l’art d’una cara i oxigena una expressió, i mentre m’ho explica em mira el cap i em retalla aquí i allà, només amb les pupil•les incansables, pim pam i llestos. Torni quan se li torni a desmelenar l’ànima.

Fins i tot l’ascensor del taller és ple d’instruments, revistes, telèfons o llibretes per a no perdre ni un segon. És un drapaire del temps incapaç de comprendre això de passar-se dues hores davant la televisió. El vitalisme crònic l’obliga a valorar l’organització, la delegació, etcètera: “però a la meva manera”, puntualitza. No sé si en aquest moment Sinatra cantava un vers. Diu que l’home (i la dona) s’han desnaturalitzat i que ens perdem coses com caminar per un bosc o els cicles de la lluna, i aquí crec que hi ha una de les claus del personatge. Aquest home que ha tocat la mà de tants il•lustres, que té un veritable mausoleu a dins de casa, que sap més del que succeeix a fora que molts dels nostres famosos o representants, que treballa de matinada amb la música de la MTV, considera que aquest país s’ha acomodat excessivament i que li falta rauxa. Què collons deu mil! Cinc-cents mil, hi haurien d’haver anat a Brussel•les! I se li entén tot quan diu que ara hi ha massa por de perdre els càrrecs. Ofegar les passions dels altres és un pecat imperdonable.

La dona. Les dones. El cos de la dona es diferencia del de l’home per la seva sensibilitat. Ara els homes volen tenyir-se, o posar-se mocadors, perquè també volen viure el plaer de sentir-se sensibles (i així ho viuen molts homosexuals). Però un Sant Jordi, el David de Miquel Àngel, o són traçats en posició ferma i estàtica o semblaran irremeiablement efeminats. En canvi la dona guanya perquè té tots els registres, perquè té la corba, i fins i tot en un posat de força transmet més que el cos masculí. En aquest moment en Lluís s’aixeca i crida, prem els punys cap avall, la veu raspada i aguda, el coll cap al cel, i imita amb tota naturalitat l’explosió d’una dona secularment reprimida i putejada. Ningú no sap desfer-se de màscares i deixar anar la bèstia com en Lluís Llongueras.

Rauxa, però seny: aquest bon senderi el porta a considerar profundament insà que en una societat no governi qui guanya les eleccions. Ni tan sols li ho he preguntat, però en efecte en Lluís no deixa d’estar preocupat per la grisor imperant arreu. No hem vingut a aquest món a treballar en una sucursal de La Caixa, però així és com alguns han provat (i proven) de retallar-nos les ales. “Fes el que vulguis”, seria el lema a seguir tant personalment com col•lectivament. Això sí: abans, en Lluís recomana estar molt segur de què es vol. I aleshores, preparar-se. Fer-ho bé.

Fa un migdia de sol esclatant al barri del Putxet. De sobte s’han amagat els temibles exèrcits grisos que havien de saturar l’atmosfera.
Article publicat a Elsingulardigital el 25 de març del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari