dimecres, 27 de desembre de 2006

Elogi de la ficció

Estic fart de les diatribes en contra de les novel·les o de la ficció en general, i n’estic molt més durant aquestes dates, en què celebrem ni més ni menys que el naixement del fill de Déu in person, engendrat per l’Esperit Sant dins del ventre d’una verge, i que ha de redimir els pecats de tots nosaltres primer morint-se i després ressuscitant d’entre els morts. Que en aquesta història hollywoodiana hi hagi algun grau de veritat, o que fins i tot per a molts milions de persones sigui la Veritat, no treu que tal com està explicada no demani un grau elevat d’autosuggestió, d’imaginació i de permeabilitat espiritual. Una disposició favorable cap a lamàgia, cap a la faula, fins i tot cap a l’anècdota. La història que ens explica tota la Bíblia funciona i fascina, precisament, no perquè faci una crònica d’uns esdeveniments històrics recollits per testimonis sinó per tot el contrari, perquè en lloc de començar amb les peripècies d’una saga familiar ens explica que, d’entrada, Déu va crear el Cel i laTerra. I que laTerra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’abisme i l’esperit de Déu planava per damunt les aigües. I Déu digué: “Que hi hagi llum”; i hi hagué llum. És a dir, un començament que no ens recorda el llibre de receptes de l’Isma Prados sinó més aviat un capítol concret de La història interminable, deMichael Ende. Fantasia en estat pur. “Per què està tot tan fosc, Filla de la Lluna?”; “Els començaments són sempre foscos, Bastian”.





Els enterramorts (sempre prematurs, sempre equivocats) de la novel·la s’entesten a contraposar ficció i realitat, quan en tot cas la ficció no és res més que una altra realitat. Em pregunto què és el que els fa tanta por. Evidentment que una novel·la no és una biografia, ni un dietari, ni un manual d’autoajuda: no hi ha necessàriament cap element extern, no té per què haver-hi un lligam ambla realitat real i ni tan sols l’obra té per què tenir una utilitat concreta. Un cop el lector ha decidit acceptar la proposta de l’autor, perquè s’hi ha sentit seduït o interessat, resulta que la ficció no és res però al mateix temps ho és tot. Demana una certa voluntat d’aparcar tota la resta perquè dins la novel·la només hi ha les paraules, el món creat amb elles i l’efecte que tot plegat fa en el receptor. Allò que la distingeix d’altres disciplines és que la novel·la aconsegueix tot això per si sola. Ella mateixa comença i acaba, ella mateixa neix de la foscor i conclou, com un hibiscus sauvage, com una vida. Potser allò que els fa por als crítics del gènere és precisament això, fer el pas de sortir de la realitat i acceptar el repte d’endinsar-se en un univers creat i dominat per algú altre. Si ja els costa prou assumir que la vida és un riu incontrolable, per què s’han de deixar portar per una història nascuda i morta dins la ment d’un creador? Ja es deuen imaginar per on vaig: i és que al lector que no sigui profundament agnòstic li hauria de ser ja molt familiar, però molt, fer un exercici d’aquesta mena.




És clar que la poesia o la filosofia són gèneres més purs, més essencials. Però la novel·la pot mirar-se cara a cara ambl’assaig, el dietari, l’articulisme, la biografia o les memòries. Fins i tot els pot mirar per damunt de l’espatlla, quan és una novel·la de qualitat. Una bona novel·la ens pot explicar molt més sobre la vida que qualsevol gran recull d’experiències personals, pròpies o alienes. L’avantatge que té una bona novel·la és que no necessita crossa en la realitat: funciona només perquè és com és, i perquè té vida pròpia. Justament per això, sovint la ficció aconsegueix esdevenir alta literatura. La valentia no es troba a despullar-se i parlar d’un mateix o de la realitat que t’envolta: això és admirable i també pot ser alta literatura, de la més necessària i bella (sobretot quan no és ficció encoberta). Però no és més valent això que començar de zero, de la foscor. No és més valent parlar de tu que construir un univers. Com Jesús, que va parlar-nos d’ell i dels homes... però que no va crear res. El creador de debò no va tenir mai massa realitat on agafar-se. Ja tot estava creat quan vam néixer. Ja tot estava escrit. I era una novel·la.



Publicat al diari AVUI. 27-12-2006

dissabte, 16 de desembre de 2006

Gaudir del silenci



Ho deuen haver comprovat tots aquells que ja han vist Copying Beethoven,que hi ha una determinada música a la vida que només es pot escoltar a través del silenci. La directora Agnieszka Holland ens posa aproximadament uns quinze minuts (atenció:quinze minuts!) de Novena simfonia al bell mig d’una pel·lícula, i ho aguanta de forma tan magistral que l’escena flueix sense trencar en cap moment l’harmonia argumental. Escoltem, doncs, una bona estona de música ininterrompuda, amb el vell sord dirigint l’orquestra ajudat de prop per la seva copista, Anna, fins que finalment arribem a l’esclat final. I aleshores s’atura el so. Llavors ja no hi ha res, caiem dins d’un pou de silenci, que és el silenci absolut de Beethoven: no el silenci de la seva ànima, que és una fal·làcia, sinó el silenci de les seves orelles. I per tant, mentre el públic s’aixeca a dedicar-li una sorollosíssima ovació plena d’entusiasme, la pistad’àudio de la pel·lícula queda morta. No se sent res. I ni tan sols a la sala de cinema, en aquell instant, amb prou feines se sentia ni una ànima.

Gaudir del silenci demana una certa valentia, ja que tendim a valorar que sempre hi hagi soroll al voltant nostre. Ja siguin paraules parlades o escrites, o melodies, o la simple remor ambiental, tot allò que ens pugui donar indicis de vida. No hi ha res mort mentre hi ha alguna cosa que sona, i especialment si es tracta d’un himne dedicat a l’alegria. Després evidentment hi ha les preferències de cadascú, els qui s’envolten de sons més trepidants i sentimentals i els qui més aviat s’abracen a estructures més racionals i serenes. També depèn del moment en què ens agafi, i fins i tot depèn de l’elecció del nostre interlocutor. Hi ha moltíssims projectes de parella que tenen un començament difícil precisament per això, perquè n’hi ha un que toca Wagner i un altre que toca Bach, i tots dos toquen amb la mateixa passió, però sota diferents actituds vitals: i tots coneixem casos en què, arribats a aquest punt de difícil comunicació, tots dos acaben acordant prendre’s un temps de pausa.Un temps, precisament,de silenci.No pas per fer que l’estil d’un s’imposi sobre el de l’altre, sinó senzillament perquè puguin tenir temps per interpretar-se mútuament. Poden estar fascinats per la manerade dialogar de l’altre, i profundament delerosos de tornar-hi, però ja no és possible fer cap nova partitura sense escoltar una bona estona de silenci.Donem-nos un temps, un tempo. I malgrat tot, no s’ha acabat aquí la peça: ara és justament quan començaran de debò a escoltar-se.

Els passejos que al film fa Beethoven pel bosc tampoc no són per escoltar ocellets, que no hi sentia, sinó precisament per escoltar la música del món. Aquella harmonia inapreciable que els grecs atribuïen als astres, i que ens acompanyades del moment en què naixem, però que després ens costa infinits esforços de silencis interiors per poder copsar i provar d’imitar. El silenci, i alhora l’escàndol, de l’univers.Sempre, doncs, hi ha alguna cosa que sona i, per tant, mai no estem sols del tot. Fins i tot els psicòlegs asseguren que sovint donen més importància als silencis del pacient que no pas a allò que els explica.No només són els silencis: són els moments escollits per perpetrar els silencis, la manera de transmetre’ls, l’estudi inconscient de la seva oportunitat. Tot això pot dir molt més d’una persona, d’una ànima, que no pas una vigorosíssima serenata d’aguts i greus, d’alegries i de drames, d’escales amunt i avall, que en general només expressen un claríssim i comprensible horror vacui. No, senyor meu, ensenyi’m la manera que té de callar i així potser arribaré a entendre’l.

D'aquí a poc se celebrarà La Marató de TV3 i en el disc editat per a l’ocasió es versiona una memorable peça dels Depeche Mode que parla exactament d’això.De la futilitat de les paraules, especialment quan arriba l’horadela veritat. Els sentiments són intensos, les paraules són trivials; el plaer i eldolor romanen, però les paraules no tenen sentit i, a més, són oblidables. Tot el que sempre he volgut, tot el que sempre he necessitat, és aquí a les meves mans. Les paraules són innecesàries: només ens poden fer mal.
Publicat al diari AVUI. 13-12-2006

dimecres, 29 de novembre de 2006

Recusació

SI SER CATALANISTA significa retorçar la definició de la manera que a cadascú li plagui, i aprofitar qualsevol conjuntura per adequar-la a les conveniències particulars; si és pintar-la com un quadre abstracte, en què tothom pot veure-hi allò que prefereixi sense cap límit a la imaginació, a la flexibilitat i a la vergonya; si és utilitzar el terme de forma oposada als seus sinònims immediats, a la recerca d’una pretesa modernitat que per alguna raó fa defugir tota referència a la defensa de la identitat i la llengua; si és usar-lo com a excusa per celebrar acords complicats, tant durant els 23 anys d’un color com en els 3 anys del color present; si és pervertir-ne el significat essencial,ambl’esperança que els ciutadans acabem empassant-nos-ho tot; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista.

SI SER CATALANISTA és establir plataformes aparentment cíviques que reclamen l’autodeterminació al febrer i la sobirania al setembre, i que després dels referèndums o de les eleccions callen davant de fórmules de govern que no tenen res a veure ni amb l’autodeterminació ni amb la sobirania, però que a més hi van en contra; si ser catalanista és parlar de sobirania i de progrés, però també contribuir a la divisió del moviment mantenint silencis còmplices davant l’oasi (el fictici oasi sociovergent o el real oasi sociorepublicà) en què estem instal·lats; si és escriure sobre la inconveniència d’investir un determinat tipus de president, però després no escriure ni una gota sobre la seva efectiva investidura; si ser catalanista és, doncs, acceptar que hi ha alguns partits que poden fer el que vulguin però n’hi ha d’altres que tot ho tenen prohibit; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista.

SI SER CATALANISTA és autoenganyar-se dient que l’autogovern només ens interessa per millorar carreteres o serveis socials, i arribar a pretendre que els nouvinguts acabin creient-s’ho; si és buscar fórmules estranyes per vendre motos, parlant incansablement sobre economia i sobre beneficis per al “dia a dia de la gent”, sense saber tenir la mínima decència de reconèixer que el catalanisme és una cosa que surt majoritàriament del sentiment i de l’ànima col·lectiva; si ser catalanista és promoure un exagerat concepte de “patriotisme social”, que pretén fer oblidar tot el que fa referència a coses tan essencials com les essències, i convertir-nos a la llarga en una gran gestoria d’esquerres o de dretes; si ser catalanista és parlar de xecs contra serveis, d’impostos contra rebaixes, d’ecologisme contra desenvolupament, defugint el centre de la qüestió, que no és cap altre que l’alliberament nacional d’un poble; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista.

SI SER CATALANISTA és parlar de ponts de diàleg i al mateix temps propinar constants puntades de peu; si és posar l’orgull ferit per davantde l’interès nacional, les antipaties personals per davant de les urgències col·lectives, l’ànim de revenja per davant de la construcció; si ser catalanista és desactivar el debat sobre Catalunya, per passar a reduir-ho tot a la dogmàtica entre progressisme i conservadorisme només perquè aquest és el tipus de debat que interessa per provar d’enfonsar les formacions més centrades; si ser catalanista és, també,defugir la idea d’independència i ni tan sols admetre que mereix ser considerada per tot partit que aspiri a ser la “casa gran”; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista.

PERÒ SI SER CATALANISTA és no tenir cap invenient a presentar una devoció als interessos nacionals catalans, i defensar el reconeixement de la personalitat política d’aquest país; si és reivindicar la pròpia identitat, i contribuir a l’assoliment de les màximes cotes d’autogovern sense excloure en cap cas la plena sobirania; si és preservar allò que fa que una comunitat nacional sigui ella mateixa, i procurar elevar el seu prestigi i la seva diferenciació en positiu,
que és el que l’ha mantinguda viva; si és no tenir cap dubte de quin tipus de govern pot ajudar millor a fer que tot això tiri endavant, sense buscar excuses semàntiques ni electorals; aleshores no és que jo sigui catalanista: és que EL CATALANISME ÉS AIXÒ. La resta és una altra cosa.

Publicat al diari AVUI. 29-11-2006

dimecres, 15 de novembre de 2006

L'esperit de la llei

En efecte, les lleis també tenen esperit. A banda de text, articulat, exposició de motius i disposicions addicionals, tenen una justificació i una ànima pròpies que cal saber identificar i reconèixer per a la seva correcta aplicació. La cosa esdevé molt més òbvia si hi posem l’exemple dels semàfors: és evident que la llei determina que el color vermell indica prohibició de passar i el verd indica que el camí està lliure. De tal manera que el bon conductor o el bon vianant s’aturaran quan se li encengui el fanalet roig, i de forma igualment coherent arrencaran quan es posi verd. Ara bé: és també igualment obvi que no només es tracta d’això. Que existeix el sentit comú i l’ús que en cada cas puguem fer des les normes. És a dir: si realment el vianant o el conductor s’estimen la pròpia vida, per molt verd clorofil·la que es posi el semàfor, de cap de les maneres arrencaran si encara passen cotxes.El semàfor et dóna llum verda per passar, sí, amb totes les de la llei: però després depèn de tu l’ús que facis de la norma. La lliçó a ensenyar als nostres fills no és “pots passar quan es posi verd”. Sinó que, a més, procurin estar segurs que no moriran atropellats.Que és del que es tracta, oi? I disculpin l’evidència.

Però, per tant, i d'acord amb això que és tan clar, de la llei se’n pot fer un millor o un pitjor ús. O també pot arribar a pervertir-se’n el sentit, o fins i tot profanar-se’n l’esperit.Últimament, arran de les eleccions catalanes i la creació del tripartit 2, hem sentit parlar molt sobre legalitat i legitimitat. En Salvador Cardús l’encertava de ple quan es preguntava, deixant de banda consideracions legals i fins i tot conveniències polítiques de cadascú, si aquest govern realment es correspon a la fotografia actual del país. La seva conclusió, igual que la meva i la de molts ciutadans de diverses sensibilitats, és que no. És un govern legítim, doncs? Ho és en el sentit etimològic de la paraula, “legítim” també ve de “llei”: però també és cert que la legitimitat també té una connotació moral, ètica,més enllà de l’arrel de la paraula. En definitiva: ¿és bo que un govern d’aquestes característiques prengui el poder? ¿És una cosa bona, sana, recomanable per al sistema? ¿I per a la democràcia? ¿És, en definitiva, un bon ús de la llei? ¿És haver sabut interpretar l’expressió de la ciutadania? Penso francament que no, que es troba massa al límit de la correcta interpretació de l’esperit de la llei. Tan al límit que el sobrepassa. I de bon tros.

S¡ha argumentat que es tractava de l’única fórmula que garantia la cohesió social i l’absència de fronts. Aquesta argumentació resulta menys admissible, d’entrada, que la simple justificació legalista. Com es pot dir que es tracta de no formar fronts, quan justament el front que s’està formant és d’una solidesa extrema?¿Ono s’està intentant conformar un bloc “d’esquerres” (o “front obrer”) contra un bloc de “dretes” en què la intenció és posar-hi CiU? Es poden dir moltes coses per justificar el pacte, però de cap de les maneres es pot dir que aquíno s’han creat fronts. I pel que fa a la cohesió social,només cal que preguntin pel carrer si avui la gent se sent més o menys identificada amb el sistema democràtic que ens regeix. Si se sent representada de debò en aquestnou govern i si creu que realment retrata amb fidelitat l’expressió de la sobirania (és un dir) popular. La cohesió social s’enforteix, precisament, creant confiança en el sistema i no adobant-hi la desconfiança i l’escepticisme. La cohesió social és, justament, no parlar dels cognoms del futur president de la Generalitat. Si tenir cognoms o origen català no ha de ser condició ni avantatge per ser president, tenir-los castellans tampoc no ha de ser utilitzat com a virtut. Ni com a justificació de res.

Es por, en definitiva, acabar fenr inintel·ligible l'ús que es fa de les normes. Estirar-les tant que acabin trencant-se. És legal que jo m’assegui al metro abans que la dona embarassada. És legal que jo em vesteixi de Hitler en una festa de commemoració de l’Holocaust. És legal parlar en castellà al Parlament de Catalunya. I és que no és el mateix anar amb la llei a lamà, que fotre mà a la llei.

Publicat al diari AVUI. 15-11-2006

dimecres, 1 de novembre de 2006

La recepta Julie Andrews

Girls in white dresses and blue satin sashes: noies en vestits blancs i llaços blaus de setí. Flocs de neu que se’t queden al nas i a les parpelles. Gotes de pluja a les roses i els hiverns platejats quan es fonen. Segurament la llista no val per a tothom, però sí que feia efecte en aquella colla de nens espantats per la tempesta que trobaven consol a l’habitació de la mainadera (Somriures i llàgrimes, 1965). La recepta que feia servir la monja alegre amb els nens Trapp és tan simple que espanta: quan t’envaeix la por i el desconsol, pensa en les teves coses preferides. Qui més qui menys ja sap que la vida no és sempre tan senzilla, i que de vegades l’invent no funciona per molt que t’hi posis muntanyes de gerds, gatets amb bigotis o el jardí de la mansió de Playboy. Però últimament m’he vist fent de monja alegre amb diversa gent del meu entorn que, de forma simultània, sembla haver-se posat d’acord a passar tràngols: jo, que sempre havia tendit a espantar-me i a prendre’m la vida massa seriosament.Queda clar que dec el canvi a la forçada visualització de pel·lícules infantils durant els últims mesos, de manera que em trobo sovint amb la veu de la consciència (el “give a little whistle” del grill de Pinotxo),amb la necessitat de confiar en un mateix (volar no és tan difícil,Wendy, “all it takes is faith and trust”), o bé, de forma més crua, amb un elefantet que en veure la mare empresonada es llança directament a la beguda. I, entre Disney i Disney, algun musical de colors i de sucre i de vestits fets amb cortines.




Avui, dia d'anar a les tombes i també jornada electoral en què poden succeir tantes coses, en què l’alegria i la tristesa semblen tocar-se per damunt del fil que les separa, és un bon dia per repassar la llista. Evidentment que veure aquestes pel·lícules amb tu, sapastre, no és més divertit que pujar-te a cavall o rebolcar-te per l’herba. I que dalt de tot també hi tinc les teves minúscules espardenyes i el teu curiós riure de pagerol. Però evidentment també altres coses que encara no has vist,com els carruatges vienesos i les màscares venecianes. Les nits còsmiques dels mars del sud. El recorregut entre Strawberry Fields i el Cafè des Artistes, a l’alçada del 71 amb Central Park.Un concert de Mariza a qualsevol indret de Lisboa o a qualsevol lloc del món. Un bany de mar durant la revetlla de Sant Joan, però també la sorra trista de les platges d’hivern. Un vespre dalt de l’òptica del far de Sant Sebastià, i que de sobte surti a saludar la lluna plena. Un cafè al pi, un altre cafè al pi, i un altre cafè al pi, fins que escampi d’una vegada aquesta estúpida por de viure.Descobrir sobtadament un nou concert de Mozart, i fer-se creus d’haver viscut ignorant-lo fins ara. La primavera de Porto, l’estiu de San Francisco, l’hivern de París. La gran foto dels grans amics i el prestatge dels llibres propis. El somriure de la granota Kermit i la mirada d’Audrey. Els pijames. La gent amb imaginació, el combat amort contra l’avorriment a risc de fer el ridícul. Les màquines d’escriure. Els homes i dones tan morts de por com els altres, però nascuts per encomanar coratge. Conversar amb algú que et descobreix coses noves de la teva pròpia novel·la. El piano de l’Arts i la nit on ens elevàvem. Que guanyin els bons, o almenys els qui s’hi deixen la pell. Els dies que plantes cara als qui només et fan mal. Les botigues de llibres antics, les capsetes de música.Rellegir una obra preferida i mesurar-hi els teus propis canvis. Rebre un premi del poble que t’ha vist créixer.Veure el concert homenatge a George Harrison, i aprendre què és un homenatge.Parlar cara a cara amb els teus mites. Les sales d’estar, i els locals que només aspiren a ser sales d’estar.Els cops d’encenedor damunt la taula. Els silencis que atorguen.




Sí que té sentit provar de fer aquestes llistes, senzillament per comprovar que encara sabem fer-les. Que estem vius. I fins i tot quan les coses no surten com un espera, com li passarà a més d’un polític en el dia d’avui, fins i tot per a aquests casos Julie Andrews també ens va donar la solució
perfecta: una cullerada plena de sucre fa baixar d’allò més bé la medecina. In the most delightful way.




Publicat al diari AVUI. 1-11-2006

dimecres, 18 d’octubre de 2006

Massa notes

Aquesta absurda mania de considerar la simplicitat un valor. Sentir repetir tantíssimes vegades “aquest escriptor m’agrada perquè escriu senzill”, com si la concisió fos un criteri vàlid quan estem parlant de fer bellesa. Si volen concisió agafin les instruccions d’un medicament o el dietari d’un futbolista, però no novel·les o poemes, on el judici hauria de trobar-se absolutament allunyat (al contrari d’altres aspectes més carnals de la vida) del gruix o de la llargària. Fa poc un amic em deia que jo havia estat valent, perquè havia escrit una novel·la llarga. I la veritat és que trobava a faltar una afirmació d’aquest tipus, una valoració de la densitat, és a dir, el reconeixement d’un gust per una certa complexitat de les coses.Aaixò es referia, m’imagino, quan em deia valent. Si hagués buscat concisió, en lloc d’El virus de la tristesa hauria escrit sens dubte Teo va en vaixell.

Als addictes a la bellesa ens ha tocat viure una època difícil, on la recerca cada dia demana més astúcia i més sort. El maleït minimalisme ha tingut tant d’èxit que ens ha acabat posant la síntesi com a valor suprem, de manera que ara valorem un quadre o un edifici en funció de la condensació d’idees i el mal anomenat “aprofitament de l’espai”. Fins i tot en política, la senzillesa i la claredat són considerades claus fonamentals d’una victòria. Ens entretenim molt poc en els complements, en l’acompanyament, en el detall accessori. Com si les coses accessòries no haguessin d’existir, però mai. Ara hem d’anar molt ràpid i anar al gra.Tot ha de tenir una utilitat, tot ha de sermínimament eficient, tenim pressa i no podem entretenir-nos, no em vinguis amb floritures i digues el que has de dir. El resultat de tot plegat no pot ser altra cosa que una societat lletja estèticament i estressada emocionalment. Els edificis “aprofiten l’espai” però malbaraten la seva aparença, tot són angles rectes i parets uniformes, no hi ha ni una sola mostra de tendresa. I vet aquí l’art “conceptual”, aquestes exposicions plenes de paraules escrites a les parets o de televisors amb boques que parlen.És a dir, explicar una cosa i marxar, de la forma més seca i crua, i a la bellesa que la bombin. I ens sentim moderníssims, tu.

No estic a favor de les coses innecessàriament complicades, és clar: hi ha vegades que la complicació és gratuïta i inintel·ligible. Fa uns dies vaig anar a la FNAC disposat a enfrontar-me amb un fantasma que em rondava feia temps:Schönberg. N’havia sentit tant a parlar (últimament devoro tractats de teoria musical) que volia saber en què consistia exactament això de la dodecafonia i del trencament del sistema tonal clàssic. Vaig escollir-ne un disc, vaig posar-me’l als auriculars que hi ha disposats per al públic i vaig assistir a la tragèdia. Jo de música encara no en sé gaire, però tinc prou intuïció per reconèixer un despropòsit. Aquella música era un cant a la lletjor, desafiant Beethoven allò era tot un himne a la tristesa.Hi ha qui diu que si la concepció harmònico-tonal clàssica es podria correspondre a la visió newtoniana del món, on tot encaixa i té unsentit, la dodecafonia s’assemblamés al relativisme de la segona meitat del segle XX. Se me’n fot: no ens ha d’interessar la música que ens relativitzi, sinó la que ens afirmi, evoqui o suggereixi alguna cosa. Ja sé que no vivim en època precisament romàntica, a desgràciameva, però sí que sé que l’art no funciona amb conceptes ni amb experiments: sinó queho fa, malgrat tanta porqueria, al voltant de la bellesa.No ens cal cap manual ni cap tractat filosòfic per entendre una obra d’art, i quan fa falta, és que no és art. No confonguem, doncs, complexitat amb pèrdua de temps còsmica.

Cada vegada que sento algú valorar una obra per la seva simplicitat, per la seva manca de pretensions i la seva pretesa humilitat, em desespero de viure en el segle que visc. I recordo aquell fragment de la pel·lícula Amadeus, on l’emperador austríac, que té l’orella com un esclop de roure, es dirigeix al compositor més important de la història i li formula l’observació que la seva peça resulta tenir “massa notes”. Esperits pobres, música de xilofon, edificis sense ànima. I dibuixa’m un xai.


Publicat al diari AVUI. 18-10-06



dimecres, 4 d’octubre de 2006

La mirada clavada

No m’agraden els comiats de solter, m’avorreixen de forma sobiraníssima i em provoquen mal d’estómac, sobretot arran de la mena de sopar i de vi que s’hi ofereix. Només en alguna excepció he assistit a alguna d’aquestes festes que estigués ben treballada, on s’hagués procurat personalitzar en lloc d’imitar, on l’homenatge fos veritablement directe i irrepetible.


Aquest me he hagut d'assistir de dues cites d’aquestes característiques i, incapaç d’integrar-me del tot en la disbauxa, m’he dedicat a rumiar sobre aquest inquietant fenomen antropològic. Em sembla que els comiats de solter són, tal vegada, la màxima expressió de la frivolitat tal com l’entenem avui dia. No se m’acut cap cosa que ho superi. I ep: segurament aquesta mena de frivolitat ens és saludable. Amés de posar-nos justament al davant del mirall de la condició humana, i sobretot de recordar-nos la part física, primària, baixa i grotesca de l’amor.


D'entrada, avui dia aquest tipus de comiat ja no és de cap de les maneres un adéu per sempre. L’índex de fracassos matrimonials és tan elevat que ja mai no pots descartar tornar aviat a la casella de sortida. Els comiats de solter són més aviat una excusa per fer l’animal, en companyia dels amics més propers i en uns moments en què, això sí, qualsevol descàrrega de la tensió acumulada és benvinguda.


Doncs bé: posem que una colla d’aquests brètols de dissabte decideix entrar de matinada en un selecte local d’espectacles eròtics, després de molt riure i beure, i que hi entra evidentment amb la intenció de riure encara una estona més. Posem que els tenim asseguts en una filera de butaques, davant d’un escenari rodó i giratori on es desenvolupen totes les indecències que hi són procedents i esperades. Posem que la varietat és poca, principalment noies de bona planta que es belluguen tan bé com poden i que tenen la mirada fixa en algun lloc inconcret del sostre, capficades probablement en la llista de la compra o en el títol d’aquella pel·lícula que una amiga els havia recomanat. De tant en tant, somriuen breument als espectadors, amb un somriure que més que enigmàtic com el de la Gioconda (que avui ja sabem gràcies als científics que respon a un 85% de felicitat, un 9% de menyspreu, un 6% de por i un 2% d’ira),més aviat és un somriure de circumstàncies que inclouria un 50% de menyspreu, un 40% de compassió, un 9% d’avorriment i un 1% d’obligada cortesia.


Posem que de tant en tant aquests espectacles permeten una interacció amb el públic, de manera que algú de les butaques pot sortir a participar en la funció amb la pràctica seguretat, això sí, de quedar en el més profund dels ridículs. Posem que això succeeix alguna vegada durant la nit, sense que cap dels nois de la colla en qüestió s’hi vegi amb cor.


Però posem que, de sobte, la noia que acaba de treure’s l’última peça de roba es dirigeix amb decisió cap a la butaca on seu un dels membres (amatents) de la colla, que resulta que du ulleres de pasta graduades. Tot són somriures de curiositat per saber de quin joc es tracta, és clar. Posem que la noia s’apodera de les ulleres d’aquest indefens Clark Kent, no li diu absolutament res i torna cap al mig de l’escenari giratori. I posats a posar, posem que es demostra que la intenció de la noia amb les ulleres no era de posar-se-les. Sinó una cosa més conjugable amb el verb ficar.


Alguns encara discutim si l'afectat tenia dret a muntar un pollastre, fer cridar els guardes de seguretat i també l’amo del local, insultar la xicota, perquè en cap moment no li havia demanat permís per formar part de l’espectacle, i exigir (molt proper al 93,6% d’indignació) que se li abonés l’import de les ulleres, les quals per cert ja se li havien retornat, òbviament entelades. O bé si la qüestió és que, quan baixes als inferns, ja t’exposes a riscos d’aquesta mena. Encara ens ha quedat obert el debat. Fins i tot crec que permet una reflexió sobre la dignitat del mascle davant dels encants femenins.


Però al capdavall poster l'immens enuig del company es devia a una cosa molt diferent del dret (innegable) a sortir d’allí amb les seves propietats intactes: simplement, sense ulleres de veure-hi, li van esvair tota diversió possible.


Publicat al diari AVUI. 4-10-2006

dimecres, 20 de setembre de 2006

Conselleria sobiranista

Vull agrair a l’Eduard Voltas els dos articles publicats en aquestes pàgines, els dies 12 i 13 de setembre, reflexionant sobre la necessitat de construir un discurs propi des del sobiranisme català en l’àmbit de la cultura. Subscric plenament els seus apunts i només pretenc complementar-los,com a persona ben implicada en allò que coneixem com a “procés creatiu”, però també com a sobiranista. I, abans que això, nacionalista: començaré per explicar, d’entrada, aquest matís.

No serà possible fer res del que proposa l’Eduard, ni tan sols començar a fer cap plantejament seriós, si no ens traiem del damunt els complexos: començant pels terminològics. Ja sé que la
intenció d’usar l’expressió “sobiranisme” obeeix a la voluntat de trobar una paraula on puguin acomodar-se diverses sensibilitats partidistes, però hi ha una cosa que està pel damunt d’això, que és la fidelitat al llenguatge. I ho diré tan clar com puc: totes les propostes apuntades per l’Eduard Voltas, que repeteixo subscric completament, no responen a cap línia sobiranista. Ni tampoc independentista. Vull que quedi clar això, perquè, quan parlem de posar la cultura al “centre del projecte nacional català”, de disposar d’una “indústria cultural forta i clarament al servei de la cultura catalana”, d’abastar un “espai català de comunicació de Salses a Guardamar”, etcètera, no estem parlant de fórmules administratives ni de processos d’autodeterminació, o de sobirania. Tampoc no estem parlant en sentit contrari, evidentment, però penso que ens cal ser més exactes: la clau d’aquest llenguatge és nacionalista.Estem parlant de construcció nacional, d’imaginari col·lectiu, d’identitat. I d’essències, què caram. I quan comencem a admetre això sense manies i vergonyes, podem plantejar-nos tota la resta.

En efecte, no tenim recursos naturals, ni grans multinacionals, ni força militar: però tenim la cultura. Una de les coses que més m’ha agradat llegir d’en Voltas és l’esment constant a la indústria cultural i, per tant, a la importància de la iniciativa privada. La conselleria de Cultura ha de ser molt més que una repartidora de subvencions, tant a nivell empresarial com pel que fa als creatius: en cultura,més que en cap altre àmbit, la iniciativa privada té una importància cabdal. Per la senzilla raó que la creativitat, el fenomen cultural, s’origina des de l’individu. Tot sol. I normalment de forma espontània. Per això, cal que l’àmbit públic de la cultura defugi l’excés de proteccionisme o d’estatalisme, i ho transformi en una aposta per la confiança en la persona. La persona física i la persona jurídica, entenguem-nos: l’artista i l’empresari. En comptes d’estimular nomésa cop de talonari, fer-ho també des de la invitació a assumir riscos. Crear autoconfiança. La nostra cultura és excel·lent, perquè té persones excel·lents que creuen en les seves possibilitats. És a dir, que en la conselleria no es pot dipositar tota la responsabilitat. L’objectiu ha de ser el contrari: que en el futur, precisament davant l’eventualitat d’una conselleria que sigui contrària als plantejaments nacionalistes (com succeeix des de fa tres anys),ningúno s’hagués d’espantar.Perquè els artistes i els empresaris per si sols, cadascú desdel seu lloc, ja s’haguessin ocupat de fer prevaldre alguns dels criteris que esmentem.

Per últim, sí que és important assumir un altre concepte: caldria començar a deixar d’una vegada el discurs minoritzador. La conselleria no ha de prioritzar el català perquè aquest estigui en situació d’inferioritat, per molt que així sigui. La conselleria de Cultura, com a tot país del món, prioritzarà el català senzillament perquè és la llengua pròpia de Catalunya. Si no ho fem així, farem nostre el discurs que fa unes setmanes adoptava el candidat Montilla sobre la possible introducció del castellà a TV3: no introduir-lo “mentre el català es trobi en inferioritat”. Si fem que aquesta sigui la raó de lanostra política lingüística o cultural, el sol fet de trobar-nos en posició inferior, és evident que només mereixerem allò que tant ens obsessiona: sobreviure. I perdonin, però la cultura i la llengua catalanes van venir al món per a viure. Com les altres.

Publicat al diari AVUI. 20-09-2006

dimecres, 6 de setembre de 2006

El pacte nacional!

Últimament canvien tant les coses en política (tot d’una ens hem quedat sense Maragall, sense Clos, sense nou patriotisme i sense PSC), que els qui de tant en tant n’escrivim quatre modestes idees quedem del tot desbordats pels esdeveniments.

Ja fa temps que vaig decidir no jugar-me sopars ni pronosticar res en qüestions de política, en concret des que l’independentisme d’aquest país va decidir contraposar-se al nacionalisme: des d’aleshores vivim el deliri, el surrealisme, el desordre gramatical, el despropòsit estètic i l’excentricitat perenne. És clar que totes aquestes sorpreses es concentren darrerament en un sol partit, l’antic PSC, que passa per una notòria crisi existencial. Però tanta alegre improvisació acaba afectant necessàriament tota la resta, i sobretot la imatge de les institucions i dels nostres representants, i el prestigi general de la vocació política. Clos ministre. Em remeto als fets.

Atès el ritme frenètic dels canvis que vivim, s’entén que els observadors o opinadors hi anem a remolc, sense poder acabar de pair bé les noves realitats. I per tant considero normal, positiu i gens criticable que les opinions escrites es matisin o fins i tot canviïn radicalment per adaptar-se als veloços canvis d’escenari que se’ns imposen.

Noi crec que la coherència consisteixi a mantenir-se irreductible en quatre plantejaments i esperar des de dalt d’una columna daurada el moment gloriós de proclamar que “jo ja ho deia”. Quan la coherència es confon amb això, apareix en aquestes pàgines algun article amb la paraula “traïdors” en el títol o com a centre de l’argumentació: és així d’automàtic, així de trist i així de decebedor per a la nostra suposada intel·lectualitat.

Afortunadament, d'altres no només saben adaptar-se més o menys als canvis sinó que també promouen, ells mateixos, canvis que dedueixen necessaris. Què vull dir? Vull dir que davant dels nous panorames més o menys amenaçadors, i davant les noves realitats, que de vegades no són mèrit ni culpa de ningú sinó simplement les que són, el patriotisme més lúcid es detecta en la capacitat de fer plantejaments renovats. I sobretot, més útils que purs o heroics. És per això que vull, necessito i crec convenient aplaudir l’últim article de l’amic Hèctor López Bofill en aquesta secció (dia 28 d’agost: El pacte nacional?) i fer-ho amb total sinceritat i sense un gram d’ironia.

Es tracta del primer opinador proper a l’independentisme polític que ha escrit sobre la inconveniència d’afavorir una presidència del candidat Montilla a la Generalitat, sobretot atesa la seva manca de sensibilitat nacional. Això té un significat prou important: es tracta de la primera petició formal d’abandonament de l’ambigüitat (o “equidistància”) emprada per ERC quatre anys enrere.

Evidenment que la visió actual de l’Hèctor podria haver-se avançat aleshores, quan en l’al·legada voluntat de “catalanització del PSC” (sic) molts altres hi vèiem una directa, explícita i prou palpable operació estratègica per arraconar i debilitar el nacionalisme català (és a dir CDC, i ja em permetran una reducció conceptual que no és cosa ni culpa ni desig ni dèriameva).

Doncs bé, aquest és el canvi que destaco. Constatat el fracàs de l’invent per part d’algú del perfil d’en López Bofill, ara el que pertoca és només parar les orelles cap a ERC. No cap a la gent més omenys propera a l’independentisme, sinó cap a la direcció del partit. Recollir el guant suposaria fer una declaració formal que es mullés, amb garanties i sense vergonya, renunciant a investir un presidenciable amb nul·la sensibilitat nacional. Fer-ho amb un to educat, evidentment, i integrador i d’esquerres i etcètera, però inequívoc.

Això seria assumir el repte llançat, i només això demostraria que aquesta mena de criteris encara compten per als republicans. Tota la resta és gesticulació de fiabilitat escassa, anar tirant, buscar raons. Ho podem comprovar ara mateix a Barcelona, on malgrat tot l’aposta continua essent la mateixa. Serà capaç ERC de fer el gest que el votant li comença a demanar? O bé només ens hem de preguntar si, després de l’excusa de “l’estació del federalisme”, vindrà la de l’andana del tren penjant del Tibidabo?

Publicat al diari AVUI. 6-09-2006

dimecres, 23 d’agost de 2006

Integreu-me

Això em passa per llegir diaris que no hauria de llegir: però tant la versió catalana com la castellana del rotatiu coincidien a noticiar que aquest mes de setembre, per la Mercè, es faran les proves d’un nou esdeveniment festiu d’aquells que realment ens posaran en el lloc que ens mereixem com a capital del Mediterrani. S’hi ha abocat tant la Generalitat com la Diputació com l’excel·lentíssim i brillantíssim Ajuntament de Barcelona, consolidada l’experiència d’aquest últim en idees lúdico-solidàries. El cas és que d’ara endavant, cada nit de Sant Joan, se celebrarà a l’espai anomenat Fòrum de les Cultures una gran festa dirigida als ciutadans d’origen llatinoamericà. On hem de suposar que no faltarà la salsa, la Shakira, el rom, els Latin Kings i evidentment tones industrials de reaggeton. A banda de tota la quantitat d’alta cultura sud-americana que asseguren voler-hi barrejar, i a banda també de l’esperit obert i cívic que presenta formalment la proposta, elements fonamentals per fer empassar el producte. També diu que al darrere de tot plegat hi ha la corresponent FECAC, per entendre’ns: l’associació que podríem considerar homòloga a la que ens regala el sempre saludable cosmopolitisme de la nostrada Feria de Abril.

Que la integració dels immigrants serà un dels temes principals de la propera campanya electoral és un fet tan evident com positiu, ja que de tanta correcció política en els debats de casa nostra ens havíem arribat a oblidar de dir les coses pel seu nom. La immigració és un problema. No és que ho sigui de forma inherent, ni necessària: però ha esdevingut ja fa temps un afer peludíssim que no es pot continuar obviant. El que és palpable és que els nostres poders públics el tenen ja molt present i que actuen: i tant que actuen. Del que es tracta no és tant d’integrar l’immigrant sinó sobretot d’integrar vots, pel mitjà antiquíssim de la compra-venda. Crear festivals ad hoc perquè l’alegria no falti, i sobretot perquè quedi ben clar qui convida a barra lliure. Afrontem el fenomen com ja vam afrontar els grans temes de la pau, la sostenibilitat i la multiculturalitat, és a dir, creant exposicions entre guerrers de Xi’an i ballant al so dels timbals de Carlinhos Brown. Que no decaigui.

Una altra forma de pagar futurs favors és la de la modificació legal que s’apunta, i que consistiria a donar el dret de vot als immigrantsno comunitaris a les eleccions municipals, directament i per la cara. Sí, evidentment que tenim un problema: el problema el tenim als nostres governs. Quan el que tothom reclama de forma creixent és més control dels fluxos, i més rigor de cara a la integració, no només ens dediquem a promoure festes temàtiques sinó que a més oferim totes les facilitats del món perquè els estrangers condicionin les polítiques públiques. Ara ja no és només la frivolitat del Fòrum, ni el clientelisme de les diverses fires d’abril que puguin empescar-se: ara és arribar a un territori, desenvolupar-hi un treball i a partir d’aquí poder escollir una alcaldia o una Diputació. De debò que un dia hauríem de plantar-nos tots davant la casa d’en Jaume Sisa (que d’altra banda cada dia admiro més, quedi clar) i preguntar-li si realment preveia aquestes conseqüències dels seus versos més coneguts. Això mentre ens instal·lem al seu (al nostre) sofà i ens servim una cervesa de la seva (la nostra) nevera.

Em sembla prou evident poder exigir als nouvinguts que sàpiguen parlar l’idioma i que demostrin una ferma voluntat de conviure sense canviar-nos.Ha arribat l’hora de tancar la porta i preguntar qui hi ha, què vol, per a fer què i amb quines intencions. I quins costums té, i quins està disposat a assimilar. Això significa que la ciutadania no ha de ser una cosa massa senzilla, simplement: ens fan falta garanties de bona voluntat. Ara les nostres administracions donen la bona voluntat per descomptada i munten festes contínues al saló. Aviat, davant d’aquests monuments a la frivolitat que són els nostres governs “de progrés”, caldrà demanar per a nosaltres també una festa. Com a minoria entre minories, no podem quedar-nos aturats.O sigui que ja aviso que vull integrar-me, senyors. I que espero la millor oferta.

Publicat al diari AVUI. 23-08-06

dimarts, 8 d’agost de 2006

"La seva"



No puc deixar de sumar-me al clam. I ho lamento, perquè creia que estava tot dit després de les encertadíssimes indignacions d’en Salvador Cardús i molts altres articulistes sobre la nefasta deriva de TV3.En la major part d’ells la inflamació testicular es féu insuportable arran de la gasòfia karaokiana que ens pretenen fer empassar minuts abans de les notícies del vespre, amb reconeixement d’espanyolitat implícit, però elmeu cas és diferent. Jo he decidit tenir-ne prou en comprovar que,per enèsima vegada, els entrenaments del pilot Alonso passaven al davant de coses tan trivials i secundàries com els incendis a l’Empordà.Ha hagut de transcórrer una hora o encara més, durant diversos caps de setmana, que el xicotet de la gorra blava ens exhibís les seves velocitats vertiginoses abans que algú considerés que ja era moment de prestar el servei d’informació general que pertoca a una televisió pública. No s’hi val a remetre’ns al 3/24, ni al·legar que és que a l’estiu no hi ha notícies.
Ja només els darrers espectacles d’incompetència governamental (per no parlar d’una guerra que diu que hi ha al Líban) mereixen l’estricta puntualitat en les cites del migdia i del vespre, i per a les curses de cotxes o el futbol, si resulta que no poden endarrerir- se, tenim tot un 33 disponible.Tot plegat, com vostès ja saben, un capítol més d’una llarga llista de putrefaccions que devoren el que abans havia estat una prou digna i exportable televisió nacional.
Que em perdonin el noi d'Isona i la xicota que l’acompanyava, afortunadament retirada pel seu estat de bona esperança, però si alguna cosa hem perdut com a país durant aquests anys ha estat la professionalitat, l’interès i la credibilitat dels nostres informatius vespertins. Avui dia han perdut tant de valor afegit, tanta aportació autòctona i tanta vocació d’excel·lència, que a base de tirar d’agències de notícies s’han acostat de forma quasi definitiva al model d’informatius de la televisió extremenya. Tot plegat banyat de propaganda nicaragüenca (i em refereixo al carrer), tant de forma verbal i explícita com practicant les subtilitats de l’omissió, culminant aquesta tasca amb el fil directe que ha ostentat tenir presidència amb el cap d’informatius. Encara
recordo el candidat Maragall parlant d’una anhelada “independència” informativa, per transformar l’expressió un cop va ser investit president en una simple “autonomia” (sic), i això justament en el seu primer sopar amb tota la classe periodística. Després, perquè no sigui dit i per acabar amb els últims vestigis de la meva paciència, als informatius sempre hi ha d’haver la quota d’Iniciativa en forma de petita classe sobre els materials renovables o la fauna avícola d’alguns aiguamolls absolutament determinants per al nostre futur com a planeta.
Aquesta manca de pietat arriba també a concebre sèries d’insofrible i barroera inspiració feminista com és Jet lag, on mai no veuran ni un sol home que sàpiga dir alguna frase intel·ligent, i on l’elegància que en altres temps s’havia atribuït al nostre humor passa directament als nivells de Lina Morgan. Les últimes graelles de programes de TV3 han estat salvades per la Mònica Terribas, la bona tirada dels culebrons i l’indiscutible encert de la sèrie Nip/Tuck. Cabdells de bon criteri que encara romanen per la casa, i que encara permeten confiar en un retorn a l’ambició.
Però llevat d'aquestes excepcions, semblen disposats a tot per fer-nos desitjables tots els altres botons del comandament. Potser és que un canal nascut l’11 de setembre del 1983, després dels intents físics del PSOE per avortar-lo, queda ara precisament en mans dels que li són hostils, i per tant és natural que s’esforcin a promoure la nostra infidelitat compulsiva. La sequedat d’idees és clamorosa i la tendenciositat ideològica fa indigeribles fins i tot els abans reputats 30 minuts. Potser ara vindrà algun directiu del canal i em preguntarà que, si sóc tan llest, què hi posaria jo a la graella. Segurament me’l miraria de dalt a baix,amb cara de prendre mides. I acabaria concloent que sí, que a la graella que imagino hi pot cabre tot. Amb una poma a la boca.
Publicat al diari AVUI. 8-08-2006

dimecres, 12 de juliol de 2006

Aixecant el país

Conec en Jordi Desquens de tota la vida, des que preferia muntar tragèdies amb barrufets de plàstic que no pas aprendre a cordar-me les sabates. Ens hem anat trobant, ens hem vigilat els canvis de l’edat i sempre ens reconeixem, com si fóssim cosins llunyans. Ell té una paràlisi cerebral que li entorpeix els moviments, el fa anar en cadira de rodes i li destrossa l’expressió oral. Quan me’l vaig trobar fa uns dies ell feia entendre al venedor de roses de la Rambla, a través d’un petit abecedari de cartró, els detalls de la seva comanda. En veure’m va regalar-me el somriure expressiu de sempre i em va preguntar per la família. De forma breu apuntaré que per obra i gràcia de la meva àvia a casa hem estat tots propers a casos com els d’en Jordi, sobretot arran de l’impuls de la Fundació Cheshire, que honrosament llueix el nom del meu avi a la seu del carrer Enric Granados. D’aquesta filla de polític i mare de polític que és l’àvia, tot un referent en tossudesa i perseverança, potser en parlaré un altre dia: avui volia parlar d’en Jordi. O, més exactament, de l’honor. De la música que acompanya l’honor, una música tan subtil que molts confonen amb la de la mediocritat, perquè només s’acaba de percebre a base de llargues glopades de silenci.


Fa poc vaig assitir a un acte públic amb molts discursos, de coses molt i molt importants. L’Estatut: se’n recorden? D’aquella mena d’actes on es parla molt de la pàtria, del futur, etcètera. Tots n’hem acabat saturats (i la que ens espera encara). El cas és que vaig desconnectar uns instants, em vaig posar a parlar amb un conegut que voltava pel galliner i vaig esperar que la cosa s’acabés ràpid. Només vaig tornar al meu lloc quan van sonar Els segadors, senyal inequívoc de clímax romàntic i de comiat. Aleshores vaig sentir aquell altre cant. Era ben a prop meu, al darrere de tot, intens i vigorós. En Jordi es trobava en un racó, mig corbat però dempeus. S’havia agafat ben fort a una barana, s’havia aixecat i s’havia posat a cantar.A la seva manera. Anava a dir que desafinava, que no seguia el ritme ni evidentment la lletra, però seria mentida. En Jordi seguia tot el que fes falta perquè sens dubte tot plegat el commovia: altra cosa era que l’articulació no el correspongués. I em va recordar la importància de conservar aquest entusiasme, aquest desvergonyiment, aquesta energia solitària. Mentre allí estava en Jordi, impertorbable com un soldat, donant el do de pit, jo pensava en quants esforços malmetem o retallem per culpa d’una mena de pudor estèril i estúpid. Quan de fet el més greu no és tenir una disminució, sinó voler dur una vida disminuïda. Et semblarà mentida però de vegades, Jordi, ser minusvàlid és una cosa que s’escull.


A banda d'aquesta reflexió personal, se’m va acudir que el resultat del referèndum no fou res més que el reconeixement col·lectiu de la pròpia discapacitat. Sense que s’hagi renunciat evidentment a cap somni, per sort no s’ha perdut de vista que som un país en cadira de rodes. Obligat, en definitiva, a agafar-se a la barana de la millora si mai vol arribar a caminar sol: i capaç de no sentir-s’hi indigne. Pocs dies després de l’escena d’en Jordi, un matí vaig agafar el metro (un mitjà gris i terrorífic per a un motorista com jo). Davant les portes del meu vagó hi havia un noi amb síndrome de Down, remugant, ofès per alguna cosa. Repetia incansablement, sotto voce, insults dirigits a algú quem’imagino devia ser la pesada de sa mare, o potser la mestra. En pocs minuts va entrar al vagó un amic seu, també amb deficiència, i davant del panorama li va preguntar què dimoni passava.No sé què va dir-li per consolar-lo o per distreure’l, però al cap d’uns minuts de conversa van aturar-se els renecs. Es van abraçar i es van fer petons a la cara, com si es tractés d’un codi, com si es protegissin l’un a l’altre de la immensa tristor que es respira entre els túnels de la rutina. I en obrir-se les portes, foragitant tot complex de mediocritat que hi hagués al vagó, un dels dos va cridar a l’altre: “Au, vinga!Que ara ens toca aixecar el país”.Ni tota la força del Wagner del meu iPod no va aconseguir imposar-se damunt d’allò, damunt l’autèntica música per a herois.

Publicat al diari AVUI- 12-07-2006

dimecres, 28 de juny de 2006

Vola, Wendy!




Últimament la figura de lameva dona és celebrada per amics i coneguts diversos, ja sigui en privat o en públic, en forma d’elogi discret, d’article amb permís (i molt esbiaixat cap als ideals de l’autor) o de brindis vespertí al Born de Palma. Per la part innocent de tot plegat (hi ha una part més tèrbola: ja ens coneixem) no puc fer més que alçar la copa i fer cara de convidat de pedra.



De vegades penso que seria un bon exercici que cada escriptor fes la seva proposta de Ben Plantada, de model de bellesa o d’aire o de gest o de simple actitud, la seva referència femenina actual dins del país. Les condicions haurien de ser tres: en primer lloc, no implicar-hi la pròpia dona o parella, que ja es dóna per molt ben escollida; en segon lloc, prohibit escriure en clau obscena ni irònica; i per últim, que el model sigui el màxim d’universalitzable i intel·ligible per tothom. No és cap cosa masclista ni res de nou; són molts els referents femenins reals que han inspirat tants personatges de novel·la, tantes batalles o tants delictes passionals. No cal que ningú respongui ara, però queda llançat el repte. Aquest virtual cherchez la femme ajudaria a entendre millor l’univers personal i literari de tots, i més important encara, a provar d’esbossar de nou un rostre concret per a aquesta nostra terra, versió segle XXI.



Mentrestant, parlaré una mica de nosaltres (els homes) i la nostra relació amb les dones, partint de la base que en això només som nens petits disfressats d’adults amb coneixement. En el vessant amorós els homes no som més que orfes de Neverland, aquells Nens Perduts temorosos de fer-se grans, agrupats en colla per contrastar les crueltats del procés d’enamorament o del pas a la maduresa. De fet, quan ens deixem encisar per una noia que realment ens convé, tots som com Peter Pan que ha perdut la seva ombraa casa de Wendy. Seguint la història escrita per James Matthew Barrie, Peter Pan s’endú la fada Campaneta a la recerca de l’ombra perduda: però allò que inconscientment ha començat és un triangle amorós entre tots tres (fins al punt que la fada arribarà a provar de matar la impecable intrusa). Allò que Peter veu en Wendy es podria descriure psicològicament com la figura de la mare (figura que evidentment troba a faltar, com a orfe que és), i en definitiva serà Wendy qui acabarà preferint tornar al món real per fer-s’hi gran. En canvi, en l’arquetip femení de Campaneta hi trobem tot el contrari: una noia màgica, capriciosa, rebel. De fet, en una famosa escena Campaneta només sobreviurà si hi ha prou persones que creuen en les fades. I fins i tot al final de la història Peter, malgrat que escull quedar-se a Neverland, s’oblida d’ella: les fades no tenen una vida extensa, però són tan petites que per a elles un instant sembla una llarga estona. I la mort i la tristesa no tenen lloc, és clar, en l’eterna infantesa de Peter.



I elles? crec que, si bé en els homes triomfa aquest perfil peterpanesc de fràgil complex d’Èdip, i no el perfil del capità Garfi (que, per cert, sempre és representat pel mateix actor que fa de pare de Wendy), en elles el perfil de fada és menys freqüent i en qualsevol cas molt efímer,molt complicat de gestionar.Quan coexisteixen totes dues personalitats, és a dir en aquelles Wendys que també s’atreveixen a volar i a rebel·lar-se de tant en tant, sovint succeeix que la guerra interior esdevé d’una intensitat brutal. Costa molt conciliar Wendy i Campaneta, el que jano sé és si la culpa és d’un sistema social encara massa fàcil per als homes o bé hi ha un grau d’indefugible naturalesa femenina, realista, pragmàtica. Com que m’inclino per la primera opció, l’únic prec que se m’acut formular-los a elles és que procurin no deixar de volar, amb més o menys mesura. No perquè costi tant fer baixar un home dels núvols, ni per seguir-lo, ni tampoc per comprendre’l. Al capdavall només és un nen. Tampoc, és clar, per competir amb les Campanetes que el rondin. Sinó perquè avui dia ja no és cert que fer-se gran comporti renunciar a les estrelles, ni que s’hagi aturat la música i només ens quedi buscar una cadira. Fes-ho per tu mateixa, simplement. Com ja saps de sempre, això de volar depèn només de tu.



Publicat al diari AVUI. 28-06-2006

dimarts, 27 de juny de 2006

Últims romàntics

Què m’has fet... Què m’has fet... Escolta,però què m’has fet, què m’has fet, escolta...I ben mirat, al capdavall...no hauria imaginat mai que pogués existir tanta bondat. Reconec que estic obligat a perdonar-te. Malgrat la por que tinc: caldrà poder perdonar-te. I reconèixer aquesta derrota, i viure-hi durant tota la vida. O sigui que mans a l’obra. Que no pateixi més el lector desconcertat, no es tracta de cap missatge concret ni de cap començament de bogeria: es tracta d’allò que estic segur que expressen les primeres frases de la Sonata núm. 8, op. 13, de Beethoven.L’anomenada Patètica.


Visca l'amor, i el desamor, però que visqui sobretot l’amor.Fa dies que he observat alguna cosa a la teva mirada, i quan estic amb els meus amics ja no em dónes l’esquena: és possible que m’estiguis fent cas? Et convido a una festa aquesta tarda, hi haurà de tot: música, xiclets, bombolles. Sé que et semblo nerviós i estrany, però m’agrades, com et puc convèncer que sóc jo el teu amor secret? Shalalà. Per si no ho sabies,també tinc una invitació per viatjar a un altre món.Però mentrestant anem a trepitjar fulles seques, a prendre cafè, a parlar de discos, i després anem a veure’n una d’en Woody Allen: podria ser el millor dia de la meva vida, i si em fessis cas ho seria. Els ho explico ràpidament:fa un mes que el meu estimat amic Guillem, és a dir, tot el que hi ha al darrere de La Casa Azul,va tocar en directe a Barcelona. I de vegades no hi ha res més saludable que un elegant retorn a la innocència.


Vine, que patirem plegats, posa’t davant la càmera, despulla’t i pinta’t els ulls de negre. Vine que et mostraré una nova religió, el teu Jesús propi i personal, allarga la mà i toca aquesta fe. Juguem a aquest joc, la de l’amo i el servent:deixa’m plorar als teus peus i que aquesta nit fosca mai no s’acabi. Mira el món dins els meus ulls. El dolor físic d’estimar-te, una rosa closa davant la neu del televisor, posa’m els braços en creu, fes-me una mica més de mal. Reconeguem que el sofriment és vida, incorporem-lo, fem-ne una filosofia, fem una nova escissió dins del paganisme, càntics a les fades tristes. Crida el que vulguis però per damunt de tot no parlis: els sentiments són intensos, les paraules són trivials. El plaer perdura, així com el patiment, però les paraules no tenen cap sentit, s’obliden de seguida, i només poden perjudicar. Gaudeix del silenci. L’amor que plora a crits és un concert de Depeche Mode.


Que bonic que és tot. Les flors, els nens, les abelles. I aquesta sobrevinguda bogeria. Tots els homes d’Anglaterra agafen el barret i el paraigua abansde sortir de casa,com és prou evident. Ningú no parla de futbol ni de sexe,només del temps que farà. Vine a aquesta festa macabra, posa’t pantalons amples i uns tirants,no és tan graciós com sembla.Posa’t a saltar o estàs perdut,no es pot fer broma amb la bogeria. Pugem al tren fantasma i no ens fixem destí. I l’amor? L’amor és fantàstic. Com t’estimo, com m’estimes, que feliços que som i que feliç que serà la nostra incestuosa família. Beneïts siguin els arbres i els ocells.Però tu vés sempre una passa al davant. Tampoc aquí no hi donin més voltes: gràcies a Benicàssim, finalment he presenciat un concert de Madness.


I finalment, no has estat mai enamorat si no has vist les estrelles reflectides com punxes dins del teu estany. I no has estat mai enamorat si no t’has trobat sol davant les onades deixant que el vespre et dicti rigorosament el futur, per a tu encara indesxifrable. No has estat mai enamorat si no has sentit que tot hom acompanya el teu ritme i que et gires a tots els vents, incapaç de vèncer la derrota de la vida. I no has estat mai enamorat si no has sopat al Café des Artistes després d’un passeig pel Central Park, i si no has repassat els teus indrets d’infantesa buscant forces per a la tempesta. No has estat mai enamorat si no t’has dut la mà al pit en defensa pròpia, per totes les meravelles que t’envolten i t’amenacen. I no has estat mai enamorat si no has canviat les melodies de tota la vida o de beguda preferida per raons que mai no podràs explicar-te. No hi donin més voltes: per aquestes terres també hi acaba de passar Morrissey.


Publicat al diari AVUI. 27-06-2006

dimecres, 14 de juny de 2006

L'abisme de la ciència



Que si el nen ha de fer ciències o ha de fer lletres. És preocupant la pèrdua de prestigi i de foment de les disciplines d’humanitats, ja sigui filologia, història o filosofia, en favor dels números i de les anomenades branques “útils” del saber. El missatge és que les lletres, la creativitat artística, la poesia, la música, etcètera, pertanyen al terreny de la subjectivitat i de la interpretació individual del que ens envolta. Un terreny insegur, fosc, insondable, on tot és relatiu i fràgil i retorçat. Gent estranya.Carn de psiquiatre. Però des del meu punt de vista i experiència, si alguna cosa m’ha fet por de debò és allò que anomenem la ciència. L’anomenada certesa: res més que un pou sense fons, llarg i temible, on sí que hi regna (i més que enlloc) la penombra i els fantasmes.



És evident que aquella retòrica escolar que ens parlava d’aïllar la incògnita no era resmés que el llenguatge de Satanàs. Directament. L’objectiu malaltís de perseguir compulsivament la incògnita i aïllar-la, com si així féssim més petites i inofensives les incògnites de la vida. O el deliri de les derivades amb límit a l’infinit,una contradicció en tots els termes que només feia que adreçar-nos de nou al misteri. Perdoni, senyoreta, però és que si resolc aquesta equació hauré de confessar-me. Si el que és clar és que, per parlar de matemàtiques, res millor que la música. Els grecs creien que existeix una música còsmica produïda pels astres quan giren d’acord a les lleis numèriques, en proporcions harmòniques. Una música que no percebem perquè ens acompanya des del dia que vam néixer, i per tant no podem contrastar-la amb el silenci.Però que té les seves lleis, i que per això sabem reconèixer quan ens hi acostem. És a dir: un ordre natural. La matemàtica ve més de gust quan t’adones que té a veure amb una cosa que ja intuïes: l’harmonia de l’univers.


Ara, en canvi, els druides i fanàtics del criteri científic pretenen que Txaikovski va fer el seu Concert número 1 per a piano perquè familers d’anys un mico va pelar un plàtan. No és estrany que ara sorgeixin les escoles anomenades creacionistes, perquè un es mira a un mateix i prefereix sens dubte la teoria del fang i de la costella. La caricatura de Darwin a les ampolles d’Anís del Mono (“la ciencia lo dijo y yo no miento”) ja ens volia indicar en aquell temps que la nostra existència no es pot pretendre explicar només a partir de la mutació genètica i l’instint de supervivència. Perquè aleshores, davant dels buits de la teoria, arriben de nou els conceptes màgics: l’anella perduda. Una cosa mística, complicada i desconeguda que mai ningú no ha pogut explicar de forma incontestable. Si basem doncs la nostra civilització en teories tan insuficients, no ens estranyi que el futur sigui exactament Charlton Heston cridant, a la platja del planeta dels simis i davant la runa de l’Estàtua de la Llibertat: “Maleïts siguin! Maleïts! Finalment ho van fer!”



Els forats negres. Si han fet vostès l'esforç d’agafar una explicació qualsevol sobre els forats negres, fins i tot la més simple, s’hauran adonat que no hi hares més subjectiu, vague i abstracte. Màgia pura, sortilegi en el seu estat més genuí. Un forat negre només és el que hi ha al cervell d’un científic quan es pregunta les coses importants i no hi troba resposta satisfactòria. Vegin la notícia següent, apareguda fa poc als mitjans:“Un grup d’astrònoms ha descobert una galàxia fins avui invisible i formada quasi totalment per matèria negra”. I què expliquen que és la matèria negra? “Un cinturó de matèria queno es pot veure i que domina l’estructura i elmoviment de les galàxies”. És a dir, quan no saben què tenen exactament entre mans, es remeten ràpidament a la banda de l’obscurantisme i, fins i tot, de la fe.



El mateix per a aquesta cosa que es fa dir teoria Gaia, que apunta a ser tot un eufemisme de Déu o de Déus: només perquè no s’explicaven que aquest planeta aguantés tan bé l’equilibri, van recórrer directament a la mitologia. I així ens anem empassant noves religions, com la de l’efecte hivernacle, encara per demostrar. En definitiva: si el nen no vol viure dins la més profunda incertesa, no hi ha dubte: que faci lletres.



Publicat al diari AVUI. 14-06-2006

dimecres, 31 de maig de 2006

Beatles contra Stones




Diu que tota la gira dels Rolling Stones per Europa es veurà capgirada, amb el drama que això comporta per als seguidors, per la senzilla raó que en Keith Richards va prendre mal en voler enfilar-se a un cocoter. Em sap greu i tot plegat, no és bo alegrar-se de la desgràcia dels altres, especialment quan jo també tenia previst assistir (amb més o menys entusiasme) al concert programat a Barcelona. Però confesso que no vaig poder reprimir un somriure: caure d’un cocoter és el primer senyal d’alerta que han tingut aquests vailets de seixanta anys, després d’haver passat per una extensíssima llista de vicis, excessos, addiccions i pactes diversos amb el diable.


És realment paradoxal que la conegudaA rivalitat estètico-musical entre els Beatles i els Rolling Stones, malgrat haver-se resolt indiscutiblement a favor dels primers (comprovaré de demostrar), hagi tingut una conclusió tan desequilibrada en termes de supervivència física: John Lennon assassinat i George Harrison mort de càncer. Ja només queda el testimoni dels dos restants, mentre els de la banda fosca i canalla encara campen tots ben vius i en forma. Ni tan sols un cocoter ha pogut encara amb el cadàver ambulant que és el guitarrista de Ses Satàniques Majestats. Són les contraprestacions que té, suposo, l’opció d’haver-se venut l’ànima.



Als anys seixanta (i encara ara) es va voler plantejar el tema com una mena d’enfrontament entre la classe mitjana i la classe obrera britànica, com si els Beatles fossin al capdavall un grup per a petit burgesos. Mai no estarem prou agraïts que els de Liverpool ignoressin aquests arguments miserables, producte de la rebequeria, la impotència i l’enveja. Hi ha una diferència fonamental entre Beatles i Stones, i que sí que té a veure amb la lluita de classes: senzillament, els Beatles van canviar el móni els Stones no. Musicalment van decidir anar molt més enllà dels compassos clàssics del rock’n’roll i vanposar-se a fer una música nova.Van experimentar després, i no abans, d’haver demostrat ser uns experts en el que ja hi havia. Per això tothom sap enumerar deu o quinze peces seves, i dels Stones poca cosa: tres o quatre a tot estirar. Més enllà de la música, van saber suggerir a l’ansiosa joventut d’aleshores el veritable camí cap a la revolució tot demostrant que la clau no era transgredir per transgredir, ni fer llengotes i espasmes pelvians amb la il·lusa pretensió de provocar les àvies: no es tractava de trencar-ho tot, sinó de millorar-ho. Fer una proposta nova, perfeccionada, encetar un camí, fer escola.Tot això mentre en Jagger s’esgargamellava i es recreava en la lascívia sense poder entendre, lògicament, perquè no aconseguia cap satisfaction.



Defensar els Beatles no és defensar cap actitud naïf, endolcida i suavitzada davant la vida. Tota persona amb oïdes en lloc de sabates sap adonar-se que la seva intensitat melòdica és tan important, que fins i tot allí on semblen posar més caramel hi ha sempre amagada una veritable i profunda foscor. Sí, evidentment un pare ha de preferir mil vegades que la seva filla s’emboliqui amb un Beatle que no pas amb un Stone. Però no perquè el Beatle sigui cap garantia de formalitat, de bon comportament ni de contenció: no oblidem que d’ells van sortir idees com Come Together, marrana perquè sí, que les referències psicotròpiques hi són constants (però molt) i que van acabar prop de l’hinduisme, dels mantres i dels ukeleles. Poca broma. Però vostè tindrà una mínima garantia, com a pare, que la seva filla no l’està magrejant un qualsevol amb ganes de gresca.Perquè fins i tot a l’hora de fer un himne anarcocomunista, en Lennon va i ens compon l’Imagine i amb això passa automàticament a fer història.


Potser ens robaran i tocaran les filles, però de ben segur que ho faran amb elegància. I amb la intel·ligència suficient per posar-se tot pare a la butxaca. La veritable genialitat pensa en positiu: construeix, proposa. Créixer en lloc de lamentar-se, evitar caure en la frustració i el camí fàcil. És el que ens va resumir en Harrison: Be ware of sadness/ It can hit you/ It can hurt you/ Make you sore and what is more /That is not what you are here for.

Publicat al diari AVUI. 31-05-2006

dimecres, 17 de maig de 2006

Ara, Catalunya!


“Dins la nostra nau, tan tempestejada i tan mal governada com es vulgui, encara hi resta l’ànima i la bandera”. Em permetran que reprodueixi avui la frase de Josep M. de Sagarra, escrita arran dels lamentables fets de l’octubre del 1934 i on alertava de la necessitat de defugir tot fatalisme. No cal dir que ara mateix les circumstàncies del país són afortunadament millors.

Però sens dubtes correm el mateix risc que en aquells dies, un alt risc de desencís i de cansament. Això s’alimenta també d’un tipus d’articulisme que en aquest sentit no ha variat gens des d’aleshores, lleuger, apassionat i irresponsable: que es creu clarivident, instal·lat en el plany esmolat.

Però també avui, com aleshores, els fets són molt més complexos del que poden semblar; i les responsabilitats són molt més complicades. I per això avui, com aleshores, no som unes simples víctimes del destí. Per molt que així ho sembli des del Compromís de Casp. De nou convé dir que alguns no estem disposats, malgrat la tristor del paisatge, a abandonar la nau ni el timó.

Tenim una terra immensa, poderosíssima, prodigiosa. Un racó de Mediterrani on val la pena néixer i viure, ric en la seva disposició geogràfica i humana. Som hereus d’una cultura ja assentada pels grecs i forjada pel feudalisme, embrions del nostre propi sistema civil. Disposem d’aquesta llengua amable, rústega i delicada alhora, envejable en registres i en riquesa, d’una musicalitat modesta i subtil. Hem tingut la major part de genis per metre quadrat de tot el planeta, i nostres són Llull, March, Pla, Miró, Dalí, Gaudí, Casals, Granados i etcèteres. El millor club de futbol delmón és de casa, i en el melic del món occidental, que és la pista de gel del Rockefeller Center, les pintures dels sostres propers són de Josep Maria Sert.


Hem sobreviscut guerres, dictadures i genocidis amb exemplaritat. Tenim una història intensíssima, i llegenda per a la bandera i per al patró. Som els de la venjança catalana d’Atenes, els de l’avalot dels Segadors, els de l’Onze de Setembre, els de les Bases de Manresa, els dels governs a l’exili i els dels molt honorables màrtirs. En un sol cementiri hi tenim tres cites anuals en deure d’homenatge, i per diada nacional hem adoptat el dol de qui no oblida.

Hem tingut polítics de l'alçada d'un campanar, impensables en la major part d’Estats sobirans. Sabem corglaçar-nos, endiumenjar-nos i encaterinar-nos. Per a qui ho vulgui oferim una dansa en cercle, lluminosa i festiva, que convida a l’optimisme. Hem estat els pioners de la industrialització peninsular, de la democratització peninsular, de l’europeïtzació peninsular.


S'ha dit solemnement que el món serà talibà o bé com nosaltres. Hem sabut progressar en l’adversitat sense renunciar a allò que som, hem donat proves de la nostra realitat irreductible, i per això després d’un Prat de la Riba vingué un Cambó, i després un Macià, i després un Pujol.

Tenim creativitat i l'esperit lliure, i també sabem que res no ens vindrà regalat. Hem tingut la virtut de donar tanta importància al continent com al contingut, hem demostrat la solidesa i la utilitat de la nostra existència. Hem estat sempre conscients de la fragilitat de tot, del valor que té qualsevol guany, perquè hem viscut en carn pròpia l’espoli i la derrota. Hem sabut no menysprear cap brisa que ens afavorís, per lleu que fos.


Els propers mesos hi haurà ocasions per demostrar que la nau encara avança. Que encara som aquí i que, conscients dels nostres errors, no deixem d’aprofitar les oportunitats. Que no ens dediquem a destruir-nos els uns als altres, a expedir certificats de mort o de puresa, sinó a construir tossudament. Que, com que tenim pressa, sabem esperar. Que no som fum, ni il·lusió, ni posat. Que sabem governar-nos seriosament i prestigiar les nostres institucions. Segar, però també llaurar.


Ho escric des del meu confessat independentisme: aquest nou Estatut no ens allunya de la llibertat, sinó que ens hi apropa. Com totes les coses sòlides, reals, palpables. Aquest és el veritable patriotisme, la veritable revolució: accions en positiu. Sense cap tipus de renúncia, i amb orgull. Jo vull creure, més que mai, en aquesta ànima i en aquesta bandera.


Publicat al diari AVUI. 17-05-2006

dimecres, 3 de maig de 2006

Parlar de mi

La setmana passada em van fer una operació de cervell. Una intervenció petita, però és clar que altament perillosa. Ajustar una peça que havia quedat fluixa. En termes mecànics, cosa del misteriós cigonyal. De vegades algun lector em demana que parli més sobre mi mateix, a la qual cosa jo sempre responc que la literatura que més m’interessa és aquella que s’aguanta tota sola. Que no necessita la realitat i ni tan sols té referència directa amb l’autor, que el transcendeix de manera absoluta i des del primer moment, com la bona música.

Però de forma excepcional, avui, confesso la meva última intervenció quirúrgica i ja els avanço que no hi ha motiu d’alarma. S’ha de reconèixer que no és qualsevol cosa, però hem superat el perill. Fins ara el metge sempre m’havia prescrit coses més òbvies per a la salut, fer més esport, ser multimilionari, però aquesta vegada resulta que va fer-se urgent intervenir sobre l’òrgan rei, danyat a cops d’usar-lo. No ho ha sabut quasi ningú: dos àngels propers. Ha anat com una seda i, afortunadament, avui emveig en condicions de parlar de mi mateix (sense que serveixi de precedent) i del que faci falta.

Usar massa el cervell pot ser dolorós, en efecte. Mirin, és descaradament fals que ser més culte o més savi o més sensible faci més feliç. Quan escolto propostes com la de suprimir el departament de Cultura, a banda de sorprendre’m perquè jo ja el donava per suprimit, penso que no és del tot mala idea: la cultura pot ser altament perjudicial per a vostè i per als que l’envolten. I crea addicció. I impotència i mals dolents.

D'acord, també pot ser un niu de satisfaccions:especialment quan s’assaboreix de forma passiva, com qui s’enfila als cavallets de fira deixant que girin i facin llums. Però només que traspassem aquella línia invisible, només que sentim l’anhel de saber què hi ha al darrere d’una obra o d’una idea o fins i tot d’una frase, ens assetjarà la part fosca i turmentosa de l’acte creador.

Podem comprar llibres que simplement ens entretinguin (cosa que jo faig més cap a l’estiu) o bé podem comprar-ne amb tota la intenció que ens punxin les neurones i ens retorcin la vida. Desconstruir l’obra, copsar-ne l’estructura i el to,morir de ràbia perquè aquella idea havia de ser teva, lamentar una inesperada inconsistència global o quedar atrapat per sempre entre les pàgines. Provar, en definitiva, de comprendre. D’abandonar el purgatori. Ah, aleshores tot és diferent.

Aixeco el cap un instant, immers en el meu iPod perquèm’havien assenyalat Haydn com a barreja exemplar entre clàssics i romàntics, i escolto que les converses que funcionen són més aviat entre partidaris de Laporta i partidaris de Rosell. La qual cosa és molt més recomanable per a la salut, espiritual i corporal.

I no és que jo no sàpiga vibrar amb un best seller, o somriure davant dels espasmes melòdics de Britney Spears, però de forma automàtica i inevitable em poso a valorar el grau de perfecció que hi ha en aquells xiscles rossos, lascius, femenins, insuperats en el seu gènere.

No, jo no sóc un retrògrad ni un setciències: al contrari, em fascina el pop i devoro les bondats del meu segle. Però noi, tendeixo sempre a prendre-hi part activa. A provar d’entendre el misteri, d’endevinar-ne la tramoia, de ser-ne partícip i no espectador, d’explicar-me’l i explicar-lo. Tot això és el mal que ens fa la cultura, mentre la sensata majoria gaudeix de l’espectacle.

Una operació de cervell, així la va definir la infermera mentre m’entraven al quiròfan. I ara penso que potser no era cap ironia: aquests dies de primavera per l’avinguda Gaudí passegen melics i malucs que si no són obra de Déu provenen directament de les perfídies de Llucifer. La morenor del temps, la jovialitat en ulls i llavis, la faldilla que frega el genoll, les corbes de la bona línia i l’harmonia amb la naturalesa.

I una cosa és mirar-s'ho, aplaudir, comentar-ho. Però una altra cosa és aquesta altra mirada: implicar-s’hi. Viure-ho. Provar d’entendre-ho, engegar la fantasia i el realisme al mateix temps. Celebrar-ho i sofrir-ho alhora. I sí, admeto que davant d’un d’aquests casos tot d’una vaig arribar a sentir la fiblada. Just a la punta de mi mateix.

Publicat al diari AVUI. 3-05-2006

dimecres, 19 d’abril de 2006

M'estic fent noucentista?

M’esgarrifo només de pensar-hi. I tampoc no ens alarméssim: precisament perquè he nascut en un entorn basat en aquest tipus de valors: ordre, raó,mesura, etc., és clar que tendeixo a buscar les escletxes de l’excés, el sentimentalisme i l’èpica.Per això sóc aquell sonat que algú de vostès deu haver vist conduir per la ciutat bramant “todo o amor que nos prendera / comose forade cera/se quebrava/e desfazia”, per això uso la vigatana com a calçat d’estiu i per això deu ser que emfascinen els cementiris. I per això sóc capaç de comprendre l’amic Alzamora quan es queixa (en aquesta secció, 31 de març) d’un exagerat predomini de les actituds noucentistes a casa nostra. I sí, és cert que hem viscut un procés estatutari sense dictador i sense grisos amb porra (però això sí: amb Xirinacs donant la nota), i que tot plegat ha estat molt jurídic,molt administrativista, molt tàctic: cosa de professionals. Però també és cert que l’èpica, en males mans,pot dur a Hamàs o aHitler. I que fins i tot per als romàntics hi ha d’haver normes i cànons. Sobretot per als romàntics. Per sort, en el meu cas, la genètica ja ha fet alguna feina.

Ara fa cent anys exactes que Eugeni d'Ors escrivia el seu Glosari, on fixava per a l’eternitat els valors del Noucentisme: harmonia, esforç, classicisme, formalitat... Davant les “abominades forces de descomposició”, provà de demostrar que tota l’emoció necessària en la vida es pot trobar en una migdiada de jardí de balneari. Fins i tot va gosar fer l’exercici (sens dubte pecaminós) de racionalitzar la bellesa i extreure’n un model moral, que és el recull anomenat La Ben Plantada. Comés notori, doncs, els saludables valors noucentistes esdevenen ridículs quan es prenen com a valors únics i absoluts: funcionen millor com a reacció, com a resposta, com a retorn a un cert ordre quan al nostre voltant ja només hi ha disbauxa, decadència i abús del pretext de la llibertat. Quan se’ns ha esgotat la paciència enmig del tot s’hi val: el populisme en política, la dodecafonia o el reaggeton en música, el minimalisme cretí en arquitectura i les cafeteres exprés en art contemporani. Vivim el segle de la lletjor i del despropòsit estètic, i arribarà a no saber-nos greu considerar-nos conservadors amb totes les lletres mentre els llibertins de pa sucat amb oli ens van empenyent cap a l’abismemoral.

Insisteixen que el progressisme és renegar de la corbata i que la transgressió és posar vàters a les òperes: d’acord. A partir d’aquí s’explica que l’independentisme consisteixi a manifestar-se un dissabte; algú altre ja vetllarà pels nostres dilluns. En aquest punt vull recordar que, si bé Enric Prat de la Riba va reconèixer que elnacionalisme català és descendent directe dels romàntics (La nacionalitat catalana, 1906, segons el mateixD’Ors “el llibre de capçalera de Catalunya”), els seus plantejaments, transgressors per a l’època,no li van impedir la construcció de tangibles, escoles i carreteres, una eficiència, una solidesa: evitar instal·lar-nos en uns eterns Jocs Florals. L’Alzamora diu que Pujol va funcionar sobre la base d’aquesta mentalitat de dilluns.És cert. Però no es tractava d’una formalitat sense contingut.Perquè vejam: qui, sinó
un romàntic insalvable, ens parlaria d’estimar la pols i les pedres dels camins i dèries semblants?

En definitva, vam fer bé de malfiar-nos d’aquest pretès progressisme, d’aquest pretès romanticisme. Avui posar-se normes ja no és una opció: és un deure. L’èpica per fer avançar el món, i no com a masturbació infèrtil. Autoritat moral contra potipoti. Prestigi contra estirabot.Mimoses contra clavells, harmonia contra efectisme, Mickey contra Cobi. I Beatles contra Stones. Polítics amb cotxe oficial contra suposats amics del poble. Avantguarda autèntica contra experiments genialoides. Coses belles que s’aguantin soles. I no perquè ens entusiasmi la mesura, sinó perquè ens convé. Al capdavall el Noucentisme no va posar fi al Romanticisme, sinó que el va salvar.D’Ors era un romàntic, per molt que mai no ho admetria. I Pla. I tants d’altres. Però avui, igual que aleshores, un decidit retorn a l’ordre ens ajudaria a distingir el talent entre tanta, tanta ruqueria.

Publicat al diari AVUI. 19-04-2006

dimecres, 5 d’abril de 2006

Entrar a sagrat



Fa unes setmanes que la meva banda sonora s’ha reduït als primers nocturns de Chopin i, de forma molt més curiosa, el Rèquiem de Mozart. No sé per què. Mai no m’havia atrevit a penetrar-hi perquè les ressonàncies que me n’arribaven eren massa properes a la ultratomba, però diria que ha deixat de fer-me por la foscor i el turment espiritual.O potser és que se m’ha mort alguna cosa a dins, i no sé què és. Aquest divendres, com qui s’acull a sagrat, fins i tot assistiré a la interpretació que se’n farà a la basílica de Santa Maria del Mar i posaré el coratge a prova. Al mateix temps, i just quan el cor em balla al ritme dels sepulcres,m’he retrobat amb la part més significativa de la infantesa: l’escola Sant Gregori ha celebrat els seus 50 anys amb un gran dia de portes obertes. Durant la festa (magnífica) vaig anar preguntant-me si no deu ser que els anys m’han dut a un escepticisme més o menys total.Vaig voler esbrinar, doncs, si ja he enterrat tots els misteris d’infantesa o bé si encara n’arrossego algun.

És clar que una festa és només una festa, i que bàsicament vam dedicar-nos a riure i a abraçar-nos. Però també és cert que una celebració així sempre té un sinistre convidat d’honor: com si enmig de l’àpat s’hagués d’alçar discretament la mort i repicar un got per fer-se escoltar. La cosa, doncs, va més enllà de la nostàlgia i l’anecdotari. Kyrie Eleison. Entre riures i xerrameca, les mirades s’examinen de forma poc habitual en una festa: cerquem les brillantors, les essències, com si fóssim nàufrags enmig de l’aigua nocturna.No hi ha feina, ni matrimonis, ni nens: es retroben les ànimes nues de circumstàncies, soles com nens d’escola, exposades en la seva més absoluta intimitat. Per això els ulls foraden l’aire, i per això tota aparença de seguretat és una patètica màscara. És una veritable monada la foto del teu tercer fill, però sembla mentida que no t’hagis adonat del que passa. Del que ens passa. Fem tota la broma i estem per celebrar tant com calgui, però la inesperada calba et delata (Christe eleison) i aquells llavis operats només conviden a buscar el salvavides més proper (Salveme, fons pietatis). I, quan anem d’aula en aula, a banda de fer un gargot a la pissarra i de donar-ho tot per superat, les parets mudes prenen nota del nostre pas pel món.
És impossible obrir cap de les portes sens sentir una remor de sacrilegi. Cal una certa pau amb un mateix,una certa sensació d’haver estat fidel a les expectatives i als principis proclamats durant la pròpia adolescència, per poder entrar a classe i trobar-te amb el teu racó: pensa per un moment si has estat capaç de complir almenys un propòsit important, si tot guarda una mínima coherència, si pots mirar aquell alumne de quinze anys a la cara i dir-li que pot estar tranquil. Quant us tremor est futurus, quando judex est venturus. Aleshores d’acord, repassa les estances, salta el plínton del gimnàs, profana els despatxos dels professors, fes una cistella al pati, passeja’t per la capella i tuteja’t ambel venerable mestre que ja havies enterrat.
Afortunadament vaig poder fer-ho tot, sense sentir-me ni frívol ni fràgil. Ara bé: per molt que les normes hagin prescrit, per molt que ja no hi hagi autoritat damunt teu i que la llibertat d’acció sigui absoluta, de cop t’adones que hi ha un racó que no pots envair.No perquè t’ho impedeixi ningú, ni perquè estigui prohibit: ja ha quedat clar que avui tot s’hi val.Però si no vols quedar-te sense mites, sino vols dur el llibertinatge al rostre i el desvergonyiment a l’esperit, si encara creus en les coses inviolables i que alguns espais ni tan sols permeten acollir-se a sagrat, aleshores no faràs ni un pas en el vestuari de les noies.
El tens aquí, hi han entrat tos, la porta és oberta, el mal és inexistent i la curiositat és la de sempre. Lux aeterna luceat.Però ara depèn de tu: o aprofitar la primera oportunitat per saltar el mur i al capdavall no veure gran cosa, o preservar encara la llegenda, la fantasia, el grau de tabú que faci honor al grau d’anhel viscut.Tenir un racó de món on no poder entrar mai de la vida, guardar la reverència i la màgia. Endur-te alguns misteris, és clar, fins a la tomba.
Publicat al diari AVUI. 5-04-2006

dimecres, 22 de març de 2006

La fi del món

De nou la frase de Matrix: “No et vaig dir que seria fàcil.Et vaig dir que seria la veritat”. Penso que la sentència és mereixedora de passar a la història de les grans del cinema, i probablement així seria si dues decebedores seqüeles no haguessin espatllat tota la idea del primer guió. El cas és que darrerament (tot just fa un quart d’hora, confesso) he conversat amb un d’aquells personatges que tot d’una et conviden a escollir entre la pastilla blava o la vermella: la primera manté les coses en la seva aparença habitual, el sistema i l’ordre del món tal com el veiem; la segona pastilla implica un viatge sense retorn a la realitat, que en efecte és molt més crua. De tant en tant, a tots se’ns apareix un Morpheus que ens tempta cap a la segona opció: i és normal caure-hi, si no per satisfer la curiositat, almenys per defugir la insuportable sensació de viure en una gran presa de pèl.

No ho dubtin si se'ls apareix, enmig de qualsevol conversa, la paraula Illuminati: es troben vostès sens dubte en una dinàmica argumental que consisteix a posar un gran interrogant en tot el que ens envolta. Això dependrà del grau de persuasió del nostre interlocutor i de la seva capacitat per fer versemblant la suposada informació privilegiada. Però del que es tracta és d’exposar un seguit de teories de la conspiració i encendre’ns la consciència sobre allò que no podrem saber mai. Allò que no es diu, allò que no s’escriu. I, sobretot, allò que no volen que se sàpiga. Qui? Tant se val. Ells.Els qui tenen la paella pel mànec. La secta dels Illuminati. En llenguatge ecosocialista, els poderosos.

En definitiva, Geroge Bush. I la conversa gira i tomba en un joc d’obrir capsetes i d’estirar fils en un escenari ple de mentides, de confraries del poder,de control de la informació i de subtils estratègies militars i polítiques. I tu que fins ara t’enfrontaves a un plat de lluç de palangre, capficat en els quefers diaris o en l’escot de la cambrera, de sobte et trobes rumiant com és que l’avió de Bin Laden fou l’únic que va poder sortir dels Estats Units després dels atemptats de l’11-S. O la suposada relació entre les bombes de Madrid i una dinamita britànica anomenada HMX (Her Majesty’s Explosive). O l’evident arrel maçònica que hi ha darrere de tot plegat, és a dir, res que abans no hagués avisat Franco amb tots els elements contubèrnics (i jueus) ja coneguts. I això de la grip aviària, ni en parlem. O la capa d’ozó: sembla mentida que aquesta també te l’hagis empassada.

Si per un instant obre la ment i acceptes el joc, t’adones que l’espiral pot ser infinita i que fins i tot la teva modesta tassa de cafè pot contenir unes implicacions d’enginyeria macropolítica que no pots encara imaginar. Al capdavall tot el que veus pot ser una imatge desfigurada pel filtre que duem tots a dins, gràcies a un petit xip inserit en el nostre sistema sanguini des del dia de la primera vacuna. Fixin-se, sense anar més lluny, en el versicle XX de la centúria VI de Nostradamus (”la unió falsa serà de poca duració / elsunscanviats reformant lamajoria”):
no em negaran que es tracta d’una directíssima referència al nostre procés estatutari. Sens dubte, tot està escrit i tot obeeix a un pla per a controlar el món després d’una inevitable i definitiva Tercera Guerra Mundial, el detonant de la qual serà el traspàs dels paradors de turisme a la Generalitat de Catalunya.

Pot esdevenir perillosa i obsessiva la recerca de la veritat autèntica, enderrocar peça per peça la nostra idea (més omenys platònica) del món.El meu interlocutor veu policies que l’espien cada nit. Seria ridícul que això ho digués jo, o algú encara menys informat. Però és clar que ell sap massa coses.

El problema és que mai no tindrem la certesa que aquestes fonts d’informació, suposadament tan reveladores,no ens estiguin precisament desviant del món real. Potser tot plegat no és més que una trampa per a il·lusos, ficció pura, intents de distreure’ns de l’única i nua realitat.No oblidem que la pastilla vermella obria els ulls a una“veritat”que no deixava de ser una veritat inventada.Obra d’un guionista amb imaginació. Cosa d’il·luminats.

Publicat al diari AVUI. 22-03-2006

dimecres, 8 de març de 2006

En cos o en ànima

Aquest debat sobre la prostitució. Que si ara posem zones verdes per al seu exercici, que si legalitzem el francès a vint o el complet a dos-cents. Mirin-s’ho des de la banda moral o fent veure que no hi ha banda moral, però és evident que ni en tots els casos trobarem amor a l’art ni sempre trobarem vides en règim d’esclavitud. Desconec els percentatges i m’imagino que un club de carretera anomenat Punto G no pot ser un cau de dignitat ni de pulcritud, però sí que sé que les il·legalitats de les màfies no tenen res a veure amb el debat de fons.

És a dir, l'extorsió o l'estafa o la retenció de les persones contra la seva voluntat són delictes que tenen la seva previsió legal, i només queda confiar en l’eficàcia de les forces d’ordre perquè ho investiguin i ho castiguin convenientment. Però és que no parlàvem d’això. Parlàvem de si la venda (o el lloguer) del propi cos pot ser objecte de control, de límits o fins i tot de prohibicions. I fins a on.

El tema és interessant perquè posa a prova hipotètics liberals i hipotètics progressistes, que acostumen a deixar-se dur pel dogma, per la religió o per l’estètica. Atès que la religió hi té un paper delicat, perquè fou Jesús mateix qui reptà a llençar la primera pedra, parlarem en termes civils. I és clar, els drets civils només són drets en la mesura que podem disposar-ne.

En el fons es tracta de saber si una persona pot renunciar a la seva dignitat (si és que realment aquí la dignitat està en joc), a la seva integritat física o fins i tot a la seva llibertat. O no és això el dret a l’autodeterminació, al capdavall? I l’eutanàsia? Que no era una cosa tan digna? Alguns diuen i escriuen que la prostitució esclavitza de forma automàtica: una prostituta és, per si mateixa, una esclava de la irrefrenable libido masculina.

Primer, si això fos cert no sé qui dels dos és més esclau. Qui dels dos és, en condicions d’igualtat, la part dèbil. Però segon: aquí en principi no hi ha abús, sinó acord. No hi ha delicte sinó pecat.

Degradant per la dona? En tot cas, ho és per a totes les parts implicades. Sí que és del tot necessari que la llei intervingui per a posar-hi un cert ordre. I tant. I que sigui per defensar la prostituta, sí, però també per a defensar el client, la lliure competència, la higiene, la fiscalitat general, els drets del consumidor, etcètera. I no aquest pudor sobreactuat envers els llums de neó, la campaneta d’emergència o els pams de distància que hi ha d’una escola. Dèiem de regular, no de jugar a la puta i la Ramoneta.

Quasi mai és cert que treballar dignifiqui. En absolut. Normalment treballar comporta afrontar situacions injustes, exigències impossibles, presses desorbitades, escenes humiliants i complements no retribuïts. Que la nostra part degradada sigui la intel·lectual, o la simple disposició del nostre temps, ens posa realment a tanta distància moral d’aquelles (o d’aquells) que mercadegen amb la part física?

Al capdavall d'esclaus ho som tots una mica, negociant cada dia amb les nostres circumstàncies, fent allò que podem per millorar l’escenari o per sentir-nos més en pau amb nosaltres mateixos. I de fet també hi ha moltes esclavituds escollides, i no hi ha res com estar enamorat d’algú per acabar rebaixant la dignitat a uns nivells baixíssims.

I també podem ser esclaus de nosaltres mateixos, com li passa per exemple al govern d’aquest país. Per a ser veritablement lliures hauríem de ser criatures immunes a la dependència de res. És humana la vulnerabilitat, és humà el vici i la síndrome d’abstinència, és humà crear lligams i compromisos, ja siguin laborals, vocacionals o afectius. La veritable llibertat consisteix a poder escollir les pròpies cadenes: un privilegi que ja costa prou d’assolir.

En definitiva, davant de la venda o usdefruit de la pròpia carn, està bé que fem els reglaments propis de tot negoci. Com també ve regulada la venda diària del nostre cervell, el nostre talent o el nostre temps de jornada.

No oblidem que, normalment, la prostitució va molt més enllà del cos: com en qualsevol ofici, és d’esperar que es demani posar-hi també una mica d’ànima. Però aleshores, i això val per a tots els casos i les feines, que sigui amb protecció.

Publicat al diari AVUI. 8-03-2006