dimecres, 25 de gener de 2006

Leopold, el transgressor


Observo que en aquestes pàgines revifa el debat sobre la vigència de les normes artístiques clàssiques o d’alguns gèneres literaris. Ho hem vist arran del debat iniciat per en Narcís Comadira, que considera que la novel·la és el gènere literari inferior, quan és clar que per sota hi ha les afirmacions del gènere estúpid. Ho hem vist també amb les cartes a la bústia queixant-se per la interpretació de l’òpera Wozzeck al Liceu, que ja és prou difícil per a les orelles de la majoria però que no tenia per què ser-ho també per als ulls: caretes d’oxigen i gent en pilotes, o sigui el súmmum de l’originalitat. Ho veiem cada dia amb exposicions d’art contemporani que només són capaces de commoure quatre entesos i d’atraure quatre familiars estupefactes, deixant absolutament tot el camp lliure a la força de les onades pop o als cànons estètics nord-americans. És clar i és just. L’obsessió per trencar esquemes a base d’abaixar-se els pantalons o amuntegar televisors, o de proclamar per enèsima vegada la mort de la novel·la, arriba a avorrir de forma ostràcia i ens reconcilia a molts, cada dia més, amb una necessària postura conservadora. Ja no és “on anirema parar?”; ara s’imposa el “prou de comèdia”, el not in my back yard o almenys el “no amb els meus diners”.

Ens trobem en ple any Mozart. Aviat arribarà el cicle d’articles i tertúlies que es preguntaran que si Mozart visqués avui, quina música compondria. Molts sortiran a dir que sens dubte experimentaria amb l’electrònica, que seria un mestre del techno o bé que s’embrancaria per la via dodecafònica. I mirin, és possible que tinguin raó, però hi ha també arguments poderosos per pensar que el jove Wolfgang tornaria immediatament a mamar de Bach i a refugiar-se en les estructures clàssiques, en les ensenyances del seu pare Leopold. I és que avui dia la transgressió és agafar-se a la norma. Avui és més agosarat explorar en els fonaments consolidats de l’art que no pas obrir-se en canal al mig del passeig de Gràcia.Als qui ens agrada això de treballar de forma intel·ligible ens ho posen molt fàcil: hi ha símptomes clars que tendim cap al retorn.

L'excés de presses, la velocitat vertigionsa i la dificultat per digerir tanta “originalitat” ens porta inexorablement cap a les cames del pare. Això no vol dir que tota la resta hagi de desaparèixer, ni que deixin de ser necessaris els trinxeraires dels cànons, però sí que comencen a quedar en evidència molts fraus i moltes preses de pèl que la gent ja no està disposada a empassar-se. Com deia l’Enric Sòria fa pocs dies, alguns creuen que la seva obligació és fer actuals les obres que manipulen, i amb això només aconsegueixen tornar a convertir en anècdota el que algú amb molt més talent que ells ja havia elevat a gran categoria. I quan vaig llegir això, em va semblar veure el vell Leopold dient que sí amb el cap.

Marcar distància amb els predecessors pot esdevenir una obsessió patològica, de la qual només poden sorgir monstres com el nou logotip del govern de la Generalitat. Puix que el féu servir Pujol, canviem-lo. Aquesta fascinació per la irreverència, aquesta dèria de canviar escuts i símbols (ja soferta in illo tempore pels ciutadans de Barcelona), és la mateixa malaltia que duen al damunt molts suposats creadors. No és que els perdi l’estètica, que també, sinó que més aviat els domina l’impuls irrefrenable de qui llança un petard a missa perquè tothom s’adoni que l’hòstia és ell. I val a dir que aquest tipus d’actitud no és del tot dominant en la creació artística avui, afortunadament, però sí que podria ser la que més ens marqui com a època. D’aquí a cent anys, tal vegada es parlarà dels nostres artistes més com a provocadors decadents que no pas com a veritables innovadors. Schönberg va afirmar que “si és art, no és per a tots, i si és per a tots, no és art”; però també que “en les arts la forma tendeix, sobretot, a la comprensió”. El pare de la dodecafonia, malgrat tot, va tenir sempre clar que la innovació ha de tenir normes i que matar el pare només es fa superant-lo. Mentre no som capaços de fer-ho, Leopold només fa que mirar-nos, fer un sospir i lamentar les nostres còsmiques pèrdues de temps.

Publicat al diari AVUI. 25-01-2006

Cap comentari:

Publica un comentari