Dissabte passat vam observar, en aquestes pàgines, com el president Ernest Benach escrivia amb inquietud sobre allò que fins ara només havíem sentit de l’altre molt honorable, Jordi Pujol. L’article es deia El valor de tenir valors. És altament reconfortant que el cap de la institució que representa la nostra sobirania (és un dir) popular, apunti a aquesta perspectiva de vol d’ocell. De fet és un orgull, i li ho agraeixo molt sincerament. Sobretot enmig de la batalla estatutària que sembla dir-nos que la llei ens ho arreglarà tot, quan per si sola només pot arribar a servir per deixar-nos a tots cara de David Meca. Canviar la llei, però per a quina societat? I per a fer què?
L'esquerra més dogmàtica porta massa temps subratllant la diversitat de valors i el valor de la diversitat, en una vocació més fotogràfica que política. Sí, tenim molts immigrants: ho hem notat. I moltes formes d’entendre el món, llenguatges enfrontats. Amb tot, com apunta el president, es tracta de teixir la xarxa de valors mínims comuns. D’encertar o no encertar aquesta llista en depèn que, quan exercim l’autoritat civil per protegir-la, el país ens reconegui una mínima autoritat moral. La llei per si sola no val gran cosa, com sap qualsevol advocat. No és la victòria del iusnaturalisme sobre el positivisme, però s’hi assembla: és el triomf de la realitat sobre el text. De la política sobre la llei.
El president Benach no en parla, òbviament, però ell és a la cúpula d’un partit polític. La seva llista personal s’inaugura amb pau, llibertat i civisme. No s’oblida de valors esquerrans com sostenibilitat i solidaritat, però també parla de disciplina. I d’autoexigència. Allò que ha passat al ple de l’Ajuntament de Barcelona amb la famosa ordenança indica que els valors d’esquerra i de dreta s’esfondren cada dia més davant del sentit comú. Una important militant republicana em planteja sempre la política en termes d’estar al costat dels rics o al costat dels pobres, en un llenguatge propi dels boscos de Sherwood. Per l’altra banda s’assegura que molta gent de dretes encara no sap que ho és, com en un boirós versicle de Nosferatu. I no fa gaire el diputat Miralles, en plena discussió amb en Teixidó sobre el sexe dels àngels de Krypton, sentenciava (l’esquerra pot ser molt sinistra) que declarar-se de centre és només una forma de ser de dretes. Tot aquest atrinxerament polític, segurament necessari, té cada dia més dosis de ficció sobreactuada. Dit d’una altra manera, si CiU hagués estat tan de dretes, no hauria creat l’Estat de benestar al nostre país. I si tothom a ERC fos tan d’esquerres, en Benach no faria un article aparentment tan carca.D’aquí que l’aposta socialista em sembli tan suïcida per als republicans. I, tal vegada, per a l’independentisme.
A Catalunya, en efectem hi ha molt pocs Supermans: abunda més aviat la figura de Clark Kent, el treballador atrapat en les seves contradiccions i en els paranys de la metròpoli. L’home que tira endavant com pot, que dubta quan cal, que no és sociòleg ni economista ni defensor de la Veritat com en Miralles, però que té quatre dits de sentit comú. Vol salut, pau i progrés: i especialment ho vol per als seus. Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina. Nen, no faltis a la teva mare. Estudia si no vols acabar com l’oncle. Acaba’t el plat, que a Àfrica passen gana. És conservador en l’àmbit íntim, però tira cap al socialisme utòpic a l’hora d’eixamplar horitzons. És d’un fonamentalista talibà en temes de pàtria, i vulgar com la pitjor progressia en el lleure. Conduint per la ciutat és d’extremadreta, i votant acostuma a tenir ànsies de revolta i guillotina. En la seva religió és reverentment monàrquic, però en la dels altres és republicà fins al sacrilegi. I anava a dir que en el sexe és liberal d’esquerres, però la veritat és que aspira a ser anarquista radical. I amb la veïna.
Si algun dia el ciutadà Kent s'obre la camisa, serà en defensa d’uns valors cada dia menys previsibles. Poc etiquetables per cap dels infal·libles dogmes. Perquè el que vol és bàsicament que les coses funcionin, que la societat progressi i que a casa somriguin. Dins d’ell resideix el veritable heroi.
Publicat al diari AVUI. 11-01-2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada