dimecres, 29 de juliol de 2009

Joan Saura


Sembla que prefereixi parlar dels líders en hora baixa, però és que s’hi posen bé quan renuncien a presentar-se a les eleccions del 2010 i obliguen a fer titulars de l’estil “fi d’una era” (o “els fills de Saturn”, en un estil més Mas). Em comprometo a parlar més de líders de futur que no pas de passat, però com que això de la fi d’una era té la seva part de veritat, no puc estar-me de fer el meu retrat del que deixem enrere. Més que res per aprendre dels errors i dels encerts, això quan hi ha encerts. En el cas de Joan Saura, m’esforço en trobar-los i costa. Costa molt.

No sóc una persona de dretes. Per això, si faig cap crítica cap a en Saura (conseller i líder d’ICV) no se’m podrà llençar l’artilleria d’homosexuals (estic a favor del matrimoni gai, lesbià i trisexual) ni de defensors del medi ambient (el medi ambient té defensors millors que l’ecosocialisme) ni de feministes (vull pensar que parlem seriosament) o d’okupes (sempre he cregut que una bona part d’ells no són broma) o l’Estat del benestar (hi crec, però no cegament). És a dir, no plantejo la meva crítica sota criteris ideològics o de confrontació de grans conceptes sinó sota criteris de coherència, d’actituds i de llegat. Aquí és on més em costa trobar-hi un balanç positiu. Sobretot en el terreny de les actituds.

Joan Saura ha estat algú que ha funcionat només sota el prejudici. Prejudici de classe i, a més, inventat. Joan Saura és un classista, el primer dels classistes, un assenyalador de culpables, un delatador de postguerra o de guerra mateixa. Un home acostumat a funcionar sota el paràmetre de “la dreta”, “els poderosos” i “el nacionalisme conservador”: més que un líder polític, sembla un expenedor d’etiquetes. Quan parla de nacionalisme conservador sembla estar fent una redundància, com si tots els nacionalistes fossin conservadors, com si ser nacionalista avui a Catalunya no fos defensar una de les causes més revolucionàries i difícils (i fins i tot diria que perseguides) de les que existeixen en el nostre arc ideològic.

Perdoni però vostè, a mi, no em diu conservador. Vostè que porta dècades vivint d’un pinyó fix, d’un apriorisme escandalós, d’una progressia “pija” gestada en temps de la transició democràtica, vostè que ha begut d’ideologies totalitàries i que s’associa amb defensors de la “causa cubana”, vostè que a més ha renunciat a bona part dels seus plantejaments (túnel de Bracons, Quart Cinturó, etcètera) per mantenir-se a la cadira (o digui’m a canvi de què), vostè que no ha aportat res d’innovador ni de veritablement progressista a la política catalana ni a la gestió governamental (com no sigui que la desconfiança cap als mossos sigui una forma de governar “progressista”), vostè, a mi, vostè sota aquesta covardia argumental manifesta, vostè a mi no em diu conservador. Ni de dretes, ni d’esquerres.

El classisme de Saura és fàcilment identificable. És el del típic pati d’escola on uns nens exclouen del joc un altre que té la desgràcia de venir de casa mitjanament bona (o de botiguers). No miraran el seu talent ni la seva simpatia ni les seves ganes de jugar i compartir, sinó el fet que dugui algun jersei de marca. Li faran tot el “bullying” que faci falta i fins i tot construiran un castell basat en contrastar-s’hi, en diferenciar-se’n, en ser la classe dels “treballadors”. Després, d’aquests treballadors, caldrà veure qui treballa de veritat: però d’entrada ja s’han constituït en grup inaccessible i superior (com deia Orwell, alguns som més iguals que els altres).

Una classe absurda, inventada, artificial, o en tot cas utilitzada en benefici propi. Una classe “antisistema” (com deia la Imma Mayol) que menja del sistema i se n’aprofita de mala manera. Un arbre de Nadal “ecològic”. Un “bus de l’Estatut, un “Festatut”. Se’n recorden? Un odi visceral contra tot allò que els pugui desmuntar la paradeta ideològica, i quan dic ideològica és una manera de parlar. Un tuf de totalitarisme omnipresent, o com a mínim d’intransigència i rancúnia. Això ha estat Saura. Diu que es queda un any a la Generalitat, malgrat haver dimitit com a líder d’ICV. No n’esperàvem pas menys. És el que té ser d’esquerres, de debò.

Publicat a Elsingulardigital.cat, el 29 de juliol del 2009

dilluns, 27 de juliol de 2009

El millor article que he llegit mai


Llullu en la memoria

No me acuerdo de cómo se llama mi madre. No me acuerdo de cómo se llama mi padre. No me acuerdo de cómo se llama mi hermana. No me acuerdo de cómo se llaman mis dos abuelas, ni de si llegué a conocer a mis dos abuelos. No me acuerdo de cómo se llaman los familiares que me visitan cuando estoy en el hospital. No me acuerdo de los nombres de mis dos escuelas, ni de los muchos maestros, monitoras, fisios, cuidadoras y compañeros que he tenido. Como no me acuerdo de nada, nada puedo tampoco olvidar. No puedo olvidar a mi madre, ni cómo se llama, ni su voz de terciopelo, ni sus brazos suaves que me calientan cuando tengo frío, ni su risa de niña eterna, ni la paz que me da cada vez que me disparo, y no puedo olvidar ni olvido que me quiere, aunque no entienda sus palabras de amor. No me puedo olvidar de cómo se llama mi padre, ni de las historias que me cuenta, ni de los meneos que me pega cuando intenta vestirme, ni de su olor intermitente de tabaco ni de los gritos que suelta cuando me dice Llullu-cómo-estáás, ni puedo olvidar que por culpa suya todos me conocen por este nombre que empequeñece la boca de quien lo pronuncia. No me puedo olvidar de cómo se llama mi hermana, ni de cómo se enfada cuando nuestros padres le llaman Pepita o algún otro nombre por el estilo, ni puedo olvidar las cosas tremendas que me cuenta a la oreja, ni tampoco aquella redacción en la que explicaba que le encanta aplastarme ni puedo olvidar, sobre todo, sus inconfundibles carcajadas. No me acuerdo de la niña gitana que se llevaron a la sala de espera para bendecirla, ni de la hija del guardia civil, ni de ninguno de los compañeros de habitación con los que he convivido en hospitales todos estos años, y por eso no les olvido. No recuerdo la boca de piedra en la que mi hermana metió la mano con temor mientras yo sonreía, y por eso no puedo olvidarla. No recuerdo haberme cagado en la basílica de San Pedro, ni tampoco me acuerdo de las promesas que me hizo mi padre mientras paseábamos entre estatuas de piedra que nos miraban todo el tiempo, y por eso no lo olvido. No me acuerdo del día que mi padre me dijo Llullu por primera vez, ni tengo la más remota idea de cómo fue que todos le siguieron la corriente y empezaron a poner morros para llamarme así, y por eso ni lo olvido ni puedo olvidarlo. No recuerdo haber visto a mi primo bailando el No rompas más mi pobre corazón,y por eso no lo olvido. No olvido Eurodisney. Ni el Tibidabo ni Port Aventura ni Gardaland ni Santapark. No me acuerdo del campesino que se arrodilló a rezar por mí, ni de las cosas que le decía a su dios, ni de las caras de tonto que ponían papá y mamá, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de los dos hombres de las narices que tenían la misma cara, y por eso no les olvido. No me acuerdo de los gritos de asco que profería la dueña de un restaurante de pescado cuando me vio entrar por la puerta, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de la camilla rodante que empujaban los hombres de rojo la noche que subí a una hidroambulancia, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de la niña de etnia llullu que vivía con unos amigos de mis padres desde mucho antes de nacer yo, y por eso jamás podré olvidarla. No me acuerdo de nada, yo, y nada olvido. Nunca podré olvidar las caricias que no recuerdo haber recibido. Nunca podré olvidar las palabras que no recuerdo haber escuchado ni leído ni dicho ni escrito. Quien no recuerda no olvida. Quien no olvida recuerda. Amo, pero no lo recuerdo. Me aman, y no lo olvido. Nunca caeré en el olvido".

Màrius Serra

dilluns, 20 de juliol de 2009

Invertint papers


Vaig escriure la setmana passada que, sobre el finançament, el judici popular vindria de les actituds i no de les xifres. Es diu aquests dies que CiU ha caigut en el radicalisme i que els partits de govern acaparen centralitat, i per tant convé reflexionar sobre les actituds (també, per tant, sobre els resultats). Proposo un exercici:
Posats a invertir, invertim els papers del tot. Si CiU hagués protagonitzat l’acord de finançament X, sens dubte el defensaria en nom del possibilisme. Sempre ha estat així i és bo que els partits de govern siguin pragmàtics. Ara bé, la pregunta no és aquesta: la pregunta és si CiU hauria negociat un acord millor, o si hauria tingut millors eines per a negociar. El que els ciutadans s’han de preguntar és si CiU hauria tingut més marge de maniobra per a defensar allò que disposa l’Estatut, més que no pas el PSC, o bé si això és indiferent perquè ja existeix la “pressió” d’ERC. I, en segon lloc, preguntar-se si un govern de CiU hauria defensat l’acord assolit amb cofoisme, crítica constant a l’oposició i nul•la admissió dels dèficits existents. És a dir, un partit nacionalista s’hauria negat a admetre que l’acord X incompleix determinats preceptes de l’Estatut, com confirmen gran part dels experts? Hauria fet palès que no es tracta d’una negociació com la del 2001 sinó tota una altra cosa perquè hi ha tot un Estatut pel mig? O bé hauria ignorat aquest fet anecdòtic?
I el PSC, i ERC? Quina oposició haurien fet? S’haurien “sumat” generosament a l’acord, o bé haurien denunciat l’incompliment (suposat) de l’Estatut? I, si haguessin fet oposició crítica, estarien complint amb el seu deure o bé estarien caient en un radicalisme perillós que els allunyaria de la centralitat, etcètera? Suposo que convidran que això depèn de la constructivitat de la crítica: de si es presenten arguments.
Personatges com Salvador Cardús, Francesc Sanuy, Elisenda Paluzie, Alfons López Tena, Muriel Casals o Jodi Porta han argumentat la seva crítica a l’acord pactat sense que la majoria d’ells sembli respondre a consignes. Per altra banda, la crítica constant que des de l’oposició (perdó, vull dir el govern tripartit) es fa al govern (perdó, vull dir CiU) no és un bon símptoma en relació amb el compliment real de l’Estatut. Ni tan sols en relació amb el compliment de les xifres anunciades. Les actituds il•lustren, delaten, són importants i es projecten en el temps. En pocs mesos veurem de què ha servit fer un Estatut i deixar-lo en segons quines mans.

Article publicat a El Punt el 18 de juliol del 2009

dimecres, 15 de juliol de 2009

Baltasar, una mica tard


Escric aquesta columna cada 15 dies, i per tant la mort d’en Baltasar Porcel em queda ja una mica lluny: però no cal que faci un repàs a la seva obra, immensa, ni m’atrinxeri contra els seus detractors. En Porcel el vull retratar d’una altra manera, així com els qui el discuteixen es retraten tot sols. Vull dir que no faré un article de repàs sobre la seva trajectòria, sobretot degut al retard amb què escric sobre ell: em limitaré en aquest sentit a sumar-me en el grup dels qui aplaudeixen la seva empremta i a situar-me al cantó oposat dels qui encara hi posen peròs. Al final l’obra queda, i en aquest cas queda una obra força exemplar. Ara, si em permeten, parlaré de la persona que vaig conèixer.

Vaig arribar a casa seva una nit d’aquesta primavera, quan encara feia fred. Hi arribes després d’una forta pujada en sortir de l’estació dels Ferrocarrils, envoltat d’aquell silenci una mica resignat que tenen els pobles que envolten Barcelona. A dins, un museu de pintures i d’escultures i de fotografies valuosíssimes, barrejades amb retrats familiars de naturalitat una mica inusual. A dalt, a les golfes, el santuari de la seva taula de treball i els seus llibres apilats arreu. Vam tenir la conversa al saló, tema lliure, cervesa estrangera. La decepció que conreava Porcel sobre el país, els últims anys de la seva vida, era absoluta. Un disgust que quasi s’acostava al fàstic, a la nàusea, a la pèrdua de tota esperança. Em parlava de Catalunya com un invent no reeixit i de la literatura catalana com una aventura poc recomanable. No és que renegués del que havia fet i aconseguit, ni de la llengua, ni del país en si, sinó de la fallida total sobre la idea que ens n’havíem arribat a fet. Se li havia fet tot molt petit, minúscul, diminut. Fins i tot contraproduent. És molt cansat, afirmava, i a més a més ja no serveix de res. Vaig sortir d’allí, com poden comprendre, amb el cor glaçat.

Senzillament se sentia enganyat, o autoenganyat. El desengany no sempre és una cosa dolenta, si ens fixem en la semàntica: un desengany no deixa de ser la fi d’un engany, una obertura d’ulls, una caiguda de bena. En Baltasar veia clarament com l’ideal d’un país derivava cada dia més en una imatge grotesca, absurda i irrealitzable. I profundament esgotadora. M’ho deia, això sí, molt tranquil. Havia superat la primera fase de la seva malaltia i havia acabat de publicar la seva última novel•la, i no és que semblés una persona entristida. En absolut. Més aviat escèptica, allunyada d’artificis que no li havien acabat de quadrar. Dient això parlava de la política, però també de la literatura i del nostre sistema cultural. Quasi va semblar que m’enviava cap al tren amb l’ordre de “vés i els ho dius de part meva”. Aquí ho tenen, en Porcel que vaig conèixer fa pocs mesos. Veient l’evolució d’alguns esdeveniments, i sobretot en què ha quedat la famosa llei de l’Estatut, potser que anem pensant si tal vegada no tenia raó.

Article publicat a Elsingulardigital el 15 de juliol del 2009

dilluns, 13 de juliol de 2009

Finançament


Dir que l'Estatut és mort té un punt de cinisme: això és un assassinat en tota regla, acompanyat d'aplaudiments que ens deixen ben retratats com a col·lectivitat. No és que no m'ho esperés: poca altra sortida semblava esperable. Però ara ja sabem que, tal vegada, no mereixem gran cosa entre el destí dels pobles.

President Pujol, sobre el post de fa uns dies... ja no cal que em contesti.

dilluns, 6 de juliol de 2009

Per què no, president?


Fa una setmana el president Pujol explicava que comprenia bé la frustració actual de molts catalans i de molts catalanistes, però que l’independentisme no tenia sortida. No explicava per què. He estat rumiant el per què d’aquest silenci i no n’he tret l’aigua clara. Hi ha declaracions que són transitives, com alguns verbs. No es pot “fer”, a seques: no pots dir “avui he fet”. Hi ha declaracions que demanen complement, que demanen explicació, una informació més. No es pot sortir avui a l’arena pública per a dir que la independència és impossible, i no dir per què. Tampoc no es pot fer el contrari, dir que és possible i no explicar el com. O dir que és imprescindible, i no justificar-ho una mica.
La novetat en el negacionisme o escepticisme de Pujol és que també apunta que els autonomistes, o els que no estan per la solució de la plena sobirania, també tenen un problema. No ho tenen fàcil, crec que va dir. La qual cosa ens porta a constatar un veritable atzucac del nostre país, i d’altra banda a un cert reconeixement per part de l’expresident que “home, això de la independència és molt improbable, però si no què hem de fer?”. Pujol és un home pràctic, realista, també amb un vessant romàntic indissimulable però sobretot amant de la realitat i la viabilitat de les coses: per això hauria estat profundament interessant que exposés els seus perquès. Les deduccions que li fan concloure que el secessionisme no té futur deuen venir del coneixement de la societat, molt més que de factors econòmics o legals. Sens dubte la seva argumentació seria sociològica, fins i tot cultural, o anímica. Visceral en alguns casos. M’imagino que Jordi Pujol diu això perquè ens veu molt valents amb les paraules i massa poc observadors amb els fets. Estic segur que, veient el baix nivell a què ha arribat la nostra política i el nostre debat, es deu fer creus que encara pensem que tenim l’energia i el talent (ara mateix) per a plantejar ni més ni menys que la independència.
Tot això ho escric sempre suposant. Això és el que em sap greu. Pujol no detalla les seves raons en contra. Avui dia diuen que creix molt el sentiment independentista i molts ho atribueixen als menyspreus de Madrid, o bé al dèficit d’infraestructures o de finançament. Jo crec que ja Prat de la Riba va escriure que a cada nació li correspon un Estat, i que la resta són factors ben circumstancials. Si la consciència nacional és forta, tard o d’hora arribarà el moment. Per què renunciar-hi sense més explicació?

Publicat a El Punt el 4 de juliol del 2009

dimecres, 1 de juliol de 2009

El nano zombi


Al programa “Pasta gansa” que feia en Mikimoto hi sortien quasi sempre les històries del nano zombi. El surrealista personatge em va servir fa poc per a explicar a un nen de cinc anys, en una nit de contes de terror, qui són els zombies i per què surten de sota terra. La cosa em va sortir de forma natural i ell va retenir la dada, fins al punt que fa aproximadament una setmana, quan per la televisió van dir que s’havia mort un tal Rei del pop i posaven per enèsima vegada el ball de “Thriller”, el meu fill va decretar que aquell era evidentment el nano zombi. I com que encara el tenim a la sopa, el difunt ninot de plàstic, cada dia parlem d’ell sota aquesta denominació.

Millor aquesta, en efecte, que l’absurda proclamació com a Rei del pop. La música moderna conté jerarquies d’aquest estil, des del Rei del rock (i la reina, que és la Magda Oranich) a Ses Satàniques Majestats, passant lògicament per Queen, Prince i el més republicà càrrec del Boss. Però que em posin el nano zombi com a monarca del pop, com si no haguessin existit mai els Beatles, és un excés intolerable: per això prego que m’excusin si avui no parlo d’algú que pertany estrictament a la Catalunya real, sinó més aviat a les nostres ficcions més absurdes. Un home que ballava molt bé, que va protagonitzar cançons perfectes com “I want you back” quan era un nen, que va revolucionar la forma de cantar tot fent servir la veu com a percussió o instrument d’acompanyament.




Però de cap de les maneres un rei de res, si no és del seu regne dels nens perduts. Un home que musicalment ha aportat poques genialitats, en definitiva. Aquest és l’intrús que se’ns ha posat a la sopa del telenotícies i damunt dels trons més aliens. I, per a més inri, dins dels malsons de qui més estimo.

Fan pena, en efecte, les circumstàncies dels seus últims dies. I es tracta d’un cas clínic profundament interessant des de la psiquiatria, una excepció, una aberració digna d’estudi. Un nom amb majúscules, sí: una majúscula creació del màrqueting, la mitomania (avui per cert desapareguda) i el show business. Enyor d’aquells temps en què hi havia mites, provin vostès de trobar lletres tan majúscules en qualsevol cantant a partir de l’any 90. Però la música és una altra cosa i no es mesura només en centímetres i mil•límetres, ni en corones immerescudes. Ara per fi l’últim malson dels nens descansarà sota terra, aquesta vegada per a no sortir-ne mai més.

A la notícia número dos del telenotícies, sortia la Maria Teresa Fernández de la Vega. “Mira, pare, és la mare del nano zombi”. No vaig tenir esma de negar-ho.

Publicat a Elsingulardigital l'1 de juliol del 2009