dimecres, 18 d’octubre de 2006

Massa notes

Aquesta absurda mania de considerar la simplicitat un valor. Sentir repetir tantíssimes vegades “aquest escriptor m’agrada perquè escriu senzill”, com si la concisió fos un criteri vàlid quan estem parlant de fer bellesa. Si volen concisió agafin les instruccions d’un medicament o el dietari d’un futbolista, però no novel·les o poemes, on el judici hauria de trobar-se absolutament allunyat (al contrari d’altres aspectes més carnals de la vida) del gruix o de la llargària. Fa poc un amic em deia que jo havia estat valent, perquè havia escrit una novel·la llarga. I la veritat és que trobava a faltar una afirmació d’aquest tipus, una valoració de la densitat, és a dir, el reconeixement d’un gust per una certa complexitat de les coses.Aaixò es referia, m’imagino, quan em deia valent. Si hagués buscat concisió, en lloc d’El virus de la tristesa hauria escrit sens dubte Teo va en vaixell.

Als addictes a la bellesa ens ha tocat viure una època difícil, on la recerca cada dia demana més astúcia i més sort. El maleït minimalisme ha tingut tant d’èxit que ens ha acabat posant la síntesi com a valor suprem, de manera que ara valorem un quadre o un edifici en funció de la condensació d’idees i el mal anomenat “aprofitament de l’espai”. Fins i tot en política, la senzillesa i la claredat són considerades claus fonamentals d’una victòria. Ens entretenim molt poc en els complements, en l’acompanyament, en el detall accessori. Com si les coses accessòries no haguessin d’existir, però mai. Ara hem d’anar molt ràpid i anar al gra.Tot ha de tenir una utilitat, tot ha de sermínimament eficient, tenim pressa i no podem entretenir-nos, no em vinguis amb floritures i digues el que has de dir. El resultat de tot plegat no pot ser altra cosa que una societat lletja estèticament i estressada emocionalment. Els edificis “aprofiten l’espai” però malbaraten la seva aparença, tot són angles rectes i parets uniformes, no hi ha ni una sola mostra de tendresa. I vet aquí l’art “conceptual”, aquestes exposicions plenes de paraules escrites a les parets o de televisors amb boques que parlen.És a dir, explicar una cosa i marxar, de la forma més seca i crua, i a la bellesa que la bombin. I ens sentim moderníssims, tu.

No estic a favor de les coses innecessàriament complicades, és clar: hi ha vegades que la complicació és gratuïta i inintel·ligible. Fa uns dies vaig anar a la FNAC disposat a enfrontar-me amb un fantasma que em rondava feia temps:Schönberg. N’havia sentit tant a parlar (últimament devoro tractats de teoria musical) que volia saber en què consistia exactament això de la dodecafonia i del trencament del sistema tonal clàssic. Vaig escollir-ne un disc, vaig posar-me’l als auriculars que hi ha disposats per al públic i vaig assistir a la tragèdia. Jo de música encara no en sé gaire, però tinc prou intuïció per reconèixer un despropòsit. Aquella música era un cant a la lletjor, desafiant Beethoven allò era tot un himne a la tristesa.Hi ha qui diu que si la concepció harmònico-tonal clàssica es podria correspondre a la visió newtoniana del món, on tot encaixa i té unsentit, la dodecafonia s’assemblamés al relativisme de la segona meitat del segle XX. Se me’n fot: no ens ha d’interessar la música que ens relativitzi, sinó la que ens afirmi, evoqui o suggereixi alguna cosa. Ja sé que no vivim en època precisament romàntica, a desgràciameva, però sí que sé que l’art no funciona amb conceptes ni amb experiments: sinó queho fa, malgrat tanta porqueria, al voltant de la bellesa.No ens cal cap manual ni cap tractat filosòfic per entendre una obra d’art, i quan fa falta, és que no és art. No confonguem, doncs, complexitat amb pèrdua de temps còsmica.

Cada vegada que sento algú valorar una obra per la seva simplicitat, per la seva manca de pretensions i la seva pretesa humilitat, em desespero de viure en el segle que visc. I recordo aquell fragment de la pel·lícula Amadeus, on l’emperador austríac, que té l’orella com un esclop de roure, es dirigeix al compositor més important de la història i li formula l’observació que la seva peça resulta tenir “massa notes”. Esperits pobres, música de xilofon, edificis sense ànima. I dibuixa’m un xai.


Publicat al diari AVUI. 18-10-06



Cap comentari:

Publica un comentari