s qui menys ja sap que la vida no és sempre tan senzilla, i que de vegades l’invent no funciona per molt que t’hi posis muntanyes de gerds, gatets amb bigotis o el jardí de la mansió de Playboy. Però últimament m’he vist fent de monja alegre amb diversa gent del meu entorn que, de forma simultània, sembla haver-se posat d’acord a passar tràngols: jo, que sempre havia tendit a espantar-me i a prendre’m la vida massa seriosament.Queda clar que dec el canvi a la forçada visualització de pel·lícules infantils durant els últims mesos, de manera que em trobo sovint amb la veu de la consciència (el “give a little whistle” del grill de Pinotxo),amb la necessitat de confiar en un mateix (volar no és tan difícil,Wendy, “all it takes is faith and trust”), o bé, de forma més crua, amb un elefantet que en veure la mare empresonada es llança directament a la beguda. I, entre Disney i Disney, algun musical de colors i de sucre i de vestits fets amb cortines.Avui, dia d'anar a les tombes i també jornada electoral en què poden succeir tantes coses, en què l’alegria i la tristesa semblen tocar-se per damunt del fil que les separa, és un bon dia per repassar la llista. Evidentment que veure aquestes pel·lícules amb tu, sapastre, no és més divertit que pujar-te a cavall o rebolcar-te per l’herba. I que dalt de tot també hi tinc les teves minúscules espardenyes i el teu curiós riure de pagerol. Però evidentment també altres coses que encara no has vist,com els carruatges vienesos i les màscares venecianes. Les nits còsmiques dels mars del sud. El recorregut entre Strawberry Fields i el Cafè des Artistes, a l’alçada del 71 amb Central Park.Un concert de Mariza a qualsevol indret de Lisboa o a qualsevol lloc del món. Un bany de mar durant la revetlla de Sant Joan, però també la sorra trista de les platges d’hivern. Un vespre dalt de l’òptica del far de Sant Sebastià, i que de sobte surti a saludar la lluna plena. Un cafè al pi, un altre cafè al pi, i un altre cafè al pi, fins que escampi d’una vegada aquesta estúpida por de viure.Descobrir sobtadament un nou concert de Mozart, i fer-se creus d’haver viscut ignorant-lo fins ara. La primavera de Porto, l’estiu de San Francisco, l’hivern de París. La gran foto dels grans amics i el prestatge dels llibres propis. El somriure de la granota Kermit i la mirada d’Audrey. Els pijames. La gent amb imaginació, el combat amort contra l’avorriment a risc de fer el ridícul. Les màquines d’escriure. Els homes i dones tan morts de por com els altres, però nascuts per encomanar coratge. Conversar amb algú que et descobreix coses noves de la teva pròpia novel·la. El piano de l’Arts i la nit on ens elevàvem. Que guanyin els bons, o almenys els qui s’hi deixen la pell. Els dies que plantes cara als qui només et fan mal. Les botigues de llibres antics, les capsetes de música.Rellegir una obra preferida i mesurar-hi els teus propis canvis. Rebre un premi del poble que t’ha vist créixer.Veure el concert homenatge a George Harrison, i aprendre què és un homenatge.Parlar cara a cara amb els teus mites. Les sales d’estar, i els locals que només aspiren a ser sales d’estar.Els cops d’encenedor damunt la taula. Els silencis que atorguen.
Sí que té sentit provar de fer aquestes llistes, senzillament per comprovar que encara sabem fer-les. Que estem vius. I fins i tot quan les coses no surten com un espera, com li passarà a més d’un polític en el dia d’avui, fins i tot per a aquests casos Julie Andrews també ens va donar la solució
perfecta: una cullerada plena de sucre fa baixar d’allò més bé la medecina. In the most delightful way.
Publicat al diari AVUI. 1-11-2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada