dimecres, 15 de novembre del 2006

L'esperit de la llei

En efecte, les lleis també tenen esperit. A banda de text, articulat, exposició de motius i disposicions addicionals, tenen una justificació i una ànima pròpies que cal saber identificar i reconèixer per a la seva correcta aplicació. La cosa esdevé molt més òbvia si hi posem l’exemple dels semàfors: és evident que la llei determina que el color vermell indica prohibició de passar i el verd indica que el camí està lliure. De tal manera que el bon conductor o el bon vianant s’aturaran quan se li encengui el fanalet roig, i de forma igualment coherent arrencaran quan es posi verd. Ara bé: és també igualment obvi que no només es tracta d’això. Que existeix el sentit comú i l’ús que en cada cas puguem fer des les normes. És a dir: si realment el vianant o el conductor s’estimen la pròpia vida, per molt verd clorofil·la que es posi el semàfor, de cap de les maneres arrencaran si encara passen cotxes.El semàfor et dóna llum verda per passar, sí, amb totes les de la llei: però després depèn de tu l’ús que facis de la norma. La lliçó a ensenyar als nostres fills no és “pots passar quan es posi verd”. Sinó que, a més, procurin estar segurs que no moriran atropellats.Que és del que es tracta, oi? I disculpin l’evidència.

Però, per tant, i d'acord amb això que és tan clar, de la llei se’n pot fer un millor o un pitjor ús. O també pot arribar a pervertir-se’n el sentit, o fins i tot profanar-se’n l’esperit.Últimament, arran de les eleccions catalanes i la creació del tripartit 2, hem sentit parlar molt sobre legalitat i legitimitat. En Salvador Cardús l’encertava de ple quan es preguntava, deixant de banda consideracions legals i fins i tot conveniències polítiques de cadascú, si aquest govern realment es correspon a la fotografia actual del país. La seva conclusió, igual que la meva i la de molts ciutadans de diverses sensibilitats, és que no. És un govern legítim, doncs? Ho és en el sentit etimològic de la paraula, “legítim” també ve de “llei”: però també és cert que la legitimitat també té una connotació moral, ètica,més enllà de l’arrel de la paraula. En definitiva: ¿és bo que un govern d’aquestes característiques prengui el poder? ¿És una cosa bona, sana, recomanable per al sistema? ¿I per a la democràcia? ¿És, en definitiva, un bon ús de la llei? ¿És haver sabut interpretar l’expressió de la ciutadania? Penso francament que no, que es troba massa al límit de la correcta interpretació de l’esperit de la llei. Tan al límit que el sobrepassa. I de bon tros.

S¡ha argumentat que es tractava de l’única fórmula que garantia la cohesió social i l’absència de fronts. Aquesta argumentació resulta menys admissible, d’entrada, que la simple justificació legalista. Com es pot dir que es tracta de no formar fronts, quan justament el front que s’està formant és d’una solidesa extrema?¿Ono s’està intentant conformar un bloc “d’esquerres” (o “front obrer”) contra un bloc de “dretes” en què la intenció és posar-hi CiU? Es poden dir moltes coses per justificar el pacte, però de cap de les maneres es pot dir que aquíno s’han creat fronts. I pel que fa a la cohesió social,només cal que preguntin pel carrer si avui la gent se sent més o menys identificada amb el sistema democràtic que ens regeix. Si se sent representada de debò en aquestnou govern i si creu que realment retrata amb fidelitat l’expressió de la sobirania (és un dir) popular. La cohesió social s’enforteix, precisament, creant confiança en el sistema i no adobant-hi la desconfiança i l’escepticisme. La cohesió social és, justament, no parlar dels cognoms del futur president de la Generalitat. Si tenir cognoms o origen català no ha de ser condició ni avantatge per ser president, tenir-los castellans tampoc no ha de ser utilitzat com a virtut. Ni com a justificació de res.

Es por, en definitiva, acabar fenr inintel·ligible l'ús que es fa de les normes. Estirar-les tant que acabin trencant-se. És legal que jo m’assegui al metro abans que la dona embarassada. És legal que jo em vesteixi de Hitler en una festa de commemoració de l’Holocaust. És legal parlar en castellà al Parlament de Catalunya. I és que no és el mateix anar amb la llei a lamà, que fotre mà a la llei.

Publicat al diari AVUI. 15-11-2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada